Arxiu d'etiquetes: rondalles valencianes

L’expressió “senyora ama”, un tractament matriarcal

 

El 6 de juny del 2021 (i en altres dies), en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, Assumpta Capdevila comentà “No sé si és ben bé l’equivalent: nosaltres en diem ‘la mestressa de la casa’” i Consol Foraster Arepacochaga li responia “Sí, ‘mestressa’”. Igualment, Pere Ramon Nadal escrigué “Coincideixo amb na Assumpta. Al Penedès i al Vallès, també en diem ‘mestressa de casa’. La ‘senyora’ només és per les cases burgeses: ‘La senyora de can Nadal’, per exemple”.

El 7 de juny del 2021, en el grup “’La cultura valenciana és matriarcal’”, Vicent Pla m’escrigué aquest comentari: “Ara, crec, que no ho diu ningú, però jo, que soc major, quan era més jove (i sempre he anat a moltes cases), quan entrava a les cases (puix, abans, estaven obertes), sempre cridava  ‘Senyora ama, on està?’” i, immediatament, li escriguí “M’han fet alguns comentaries molt semblants al teu”. I el 8 de juny del 2021, Jesús Banyuls Garcia em comentà “Recorde, de la meua infància, dir als homes majors ‘La meua ama’ ha fet açò o allò…”. Unes frases interessants.

En el meu mur, el 6 de juny del 2021, el mateix dia que exposí la pregunta, Pere Ramon Nadal em comentà que, “Al Penedès i al Vallès, no hi arribem. En tot cas, reben el tracte de ‘senyores d’en’ les dones de les cases burgueses”. Un poc després de llegir aquest comentari, li fiu un aclariment: “Ací, en l’Horta de València, és una manera de reconéixer que la dona és qui comanda i qui tria en la casa”. I, l’endemà, Rosa Garcia Clotet em plasmava “A Barcelona, és ‘senyora’”. Com que aquest tractament, em semblava molt més pròxim que el del comentari de Pere Ramon Nadal, li vaig adduir que, “Ací, en cap cas implica una espècie de degradació de l’home, per part de la dona. Simplement, és una manera de dir que la dona va per davant de l’home, perquè és qui fa de cap de la casa, de la família (si n’hi ha fills i tot i, àdhuc, si es refereix a l’àvia)”. La resposta de Rosa Garcia Clotet fou “Exacte”, una contestació realment interessant, ja que fa fora la possibilitat d’un enfocament en pla de dona ama i senyora de la casa, com figura, en català, en distintes publicacions en Internet (des de Google fins a Facebook). Un tercer comentari, ara, de Josep F. Nogués, fou “A la Ribera[1], també”. Igualment, Jose V Sanchis Pastor plasmà un comentari que deia així:

“-Senyora ama! Vol un criat?

-D’eixa forma, no en vullc cap”.

I, quan li preguntí si era un acudit, Jose V Sanchis em contestà que “Això ens ho deia l’avia, quan ens gitàvem per terra a l’estiu. O també  quan ens estiràvem i badallàvem”. Com veiem, l’expressió “senyora ama” rep, fins i tot, usos de tipus pedagògic.

Doncs bé: en relació amb l’expressió “senyora ama”, hi ha una rondalla valenciana del llibre “Els contes de l’Horta”, de Cristòfor Martí i Adell, publicat per L’Eixam Editors en el 2016, en què resta ben plasmada, i allunyadap de possibles males interpretacions. Parlem del conte “Conflicte de novençans”. En aquest relat, hi ha un home i una dona, casats feia poc, que es neguen a tancar una porta i que acorden que callaran i que la clourà qui parle primer. Mentrestant, uns roders (p. 26) entren a la casa i, u d’ells, pregunta:

“-Ací qui viu?

No hi ha resposta. I, com podria ser d’una altra manera si ells, ni el marit ni la muller, no volen parlar!

-Què no hi ha ningú?

El silenci és total.

Els nouvinguts passen avant i es troben els amos asseguts i silenciosos (…). ‘Escolte’, s’adrecen a ell. I aquest tan indiferent com una estàtua. ‘Senyora ama!’, ara li toca a ella” (p. 26).

Com veiem, el tractament a la dona no és un simple “Escolte” (com ho havia sigut a l’home), sinó que, àdhuc, va acompanyat de la consideració de cap de la casa i, a més, de propietària, un detall que ens podria acostar, de pas, al fet que, en llengua catalana, és molt corrent, a la Mare de Déu, no nomenar-la com a “Verge Maria” (perquè no la considerem com una dona encara verge) sinó de “Nostra Senyora”…, com un dia m’escrigué Jordi Salat i com, igualment, plasma Bartomeu Mestre en un article seu en què diu que la llengua és el notari de la identitat.

Però no és l’única rondalla del llibre “Els contes de l’Horta”, en què llegim aquest tractament de “senyora ama”. Així, en la narració “El cigronet”, en què apareixen persones molt obertes i molt servicials, hi ha un home que tracta d’embolicar la troca i, per exemple, veiem un passatge que, en relació amb un home, diu així:

“Es féu l’hora del ranxo i buscà una altra vegada una casa on deixar el sac.

-Senyora ama, li puc deixar ací aquest sac?

-Clar, home, ací estem per a servir-nos” (p. 43).

I, un tracte molt semblant, però també com a “ama”, el veiem en la rondalla “Catalina Culcosit”, del mateix llibre de Cristòfor Martí i Adell (p. 73), quan, com ara, llegim:

“L’ama desperta la fadrina, més adormida encara que una pasterada d’algeps:

-Catalina, què diu la cotorra?

-No li faça cas, senyora, són coses d’ella.

L’ama se’n va” (p. 73).

Com veiem, en aquest conte de l’Horta de València, en un moment s’han plasmat els mots “ama” i “senyora”.

En relació amb l’Horta de València, direm que, el 12 de maig del 2019, en Twitter, Enric Navarro i Valls (https://mobile.twitter.com/enricnavarroiv1/status/1127514376725041152) escrigué que “L’Horta és un matriarcat. Així ho he viscut, jo, a casa: ‘la senyora ama’. Així anomenava el meu iaio a la meua iaia. Elles han portat els ramals de l’economia familiar. Gràcies”. Vaig accedir a aquesta informació el 7 de juny del 2021, tot i que ja l’havia llegida unes setmanes arrere.

A banda, el 7 de juny del 2021, en Google, poguí comprovar que, si es consultava “senyora ama” i, per exemple, hi havia accés a informació en català i en castellà, apareixien moltes entrades relacionades amb un “señora ama” vinculat amb una obra de teatre en castellà. Ara bé, si es feia una “Cerca avançada”  i amb la frase exacta, sí que es podia llegir, no sols la informació sobre el matriarcat en l’Horta, sinó, igualment, l’expressió “senyora ama” en entrades referents a música de Nadal o, per exemple, al conte “El cigronet”

Agraesc la col·laboració de totes les persones que han pres part en aquest punt del treball sobre el matriarcalisme, i a les que ho fan diàriament.

 

 

Nota: [1] En al·lusió a la Ribera de Xúquer, tenint present que és un comentari d’un valencià.

“‘A ta casa, vaca'”, una rondalla de Tàrbena en què la dona tria

 

En el llibre “Per poblar lo regne de Valèntia… L’emigració mallorquina al País Valencià en el segle XVII” (https://www.uib.es/digitalAssets/173/173703_5.pdf), d’Antoni Mas i Forners i de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, editat per la Conselleria de Presidència del Govern de les Illes Balears, en el 2002, es comenta que hi ha una “expressió tradicional ‘A ta casa, vaca’ que fa referència irònicament al presumpte matriarcat atribuït a Tàrbena” (p. 131), una població valenciana de la comarca de la Marina Baixa. I, un poc després, en la pàgina 132, llegim, literalment, “Es de ‘A ta casa, vaca’” , acompanyat d’un text que, amb lleugers retocs per a facilitar la lectura,  diu així:

“Havien de repartir bous i vaques a un poble. I l’alcalde va dir que a casa que manara sa dona li donarien una vaca, i a casa que manara s’home, un bou. Com que quasi tots anaven i deien: -¡Jo, una vaca! ¡Jo, una vaca!

Com que en va anar un d’aqueixos hòmens que volen ser ells es amos, que no admeten[1] que a sa casa mana sa dona; i va dir:

-¡A ma casa, un bou!
I l’alcalde li va dir:

-¿Tu estàs segur?

I ell diu:

-¡Sí!, ¡jo vullc un bou, que a ma casa mane jo!

Diu:

-Ei!, puix bé –diu- ¡agarra’l[2]! –diu-. N’hi ha[3] de negres i de rojos –diu-: tu tria.

Ell diu:

-¡Ai!, ¿que no aniré a dir-li a sa dona de quin color el vol? –i llavors[4] l’alcalde li va dir:

-¡Vaca, vaca! ¡A ta casa, vaca!”.

 

El mateix dia que escriguí aquesta rondalla de Tàrbena, l’11 de març del 2021, la comentí a ma mare i, ella, em digué que, a son pare, hi havia dues coses que li deien, en relació amb comentaris fets per dos hòmens que el meu avi matern coneixia: “Jo mane tot lo que vull,… obeint a la dona”. I, sobre el segon, ma mare digué: “’Jo, a ma casa, mane tots’. I se’n va a casa. ‘Jo soc el que més mane, no que em facen cas’”.  Agraesc que, ma mare, em facilitàs aquesta informació.

Finalment, dir que dedique a Pere Riutort aquesta entrada. Ell, més d’una vegada, m’ha parlat sobre pervivències mallorquines relacionades amb Tàrbena, població on viu actualment.

 

 

Notes: [1] En l’original, “admitixen”.

[2] En l’original, “¡garra-lo!”.

[3] En l’original, “En hi ha “.

[4] En l’original, “entonses”.

Un rei, Pepet, amb un estil de govern matriarcal

 

El 22 de febrer del 2021, Vicent Pla, un amic de Benigànim (la Vall d’Albaida), molt col·laborador, m’envià un correu electrònic en què hi havia dues fotos d’una rondalla valenciana de línia matriarcal, que diu així[1]:

EL RECTOR DE BENIGANI[2]

Puix, senyor, açò era un Rector que estava molt gros…

Ara, no creguen vostés que este Rector que estava tan gros , és aquell que, per culpa de l’airet de Ponent, caigué de tos.

No, senyor. Este Rector era un Rector que vivia en Benigani en temps del rei Pepet.

Tampoc han de creure vostés que este rei Pepet era el germà de Napoleó, sinó que  era un rei molt demòcrata, molt simpàtic, molt bona persona i, sobretot, molt justicier, que tenia la seua Cort en València, en l’època feliç en què la canya parlava i els gossos anaven a peu. Tanmateix, el rei Pepet era molt aficionat a tallar caps i errava poques voltes.

Quico Pantorrilla era un pastor de cabres que li semblava físicament.

El Rector, ocupat només de la seua ciència, no veia res, és a dir, tampoc hi havia res a veure, perquè el xic i la xica mai s’havien dit res: es miraven i prou.

 

II

 

-¿Què li passa, senyor Rector? Ve vostè hui malhumorat. Des de que s’ha assentat sobre eixa penya, fa mitja hora, que no ha dit pruna, ni ha tret el diari, ni quasi es meneja. A vosté li passa res.

-Home, sí que em passa –contestà el Rector. –Deixa les cabres que pasturen, i assenta’t ací, que vull que parlem.

-Vosté dirà.

-Tu saps que el rei Pepet, nostre volgut Sobirà, és molt aficionat a buscar el consell de persones sàvies.

-Bé, ¿i què?          

-Lo que tu no saps és que tinc orde de presentar-me en el palau dins del terme de quinze dies. ¿Qui li haurà parlat de mi?

-¿I això el té tan cavil·lós?

-Home, és que tu tampoc saps que, quan crida a una persona sàvia, la posa a prova a la seua manera i, si no li resulta a gust d’ell, li lleva els càrrecs, les dignitats, els béns, i tot lo que té, i el deixa per a anar a captar. Això, si no li talla el cap.

-Motiu de sobra hi ha per a que vostè estiga seriós, però vostè té la culpa de lo que li passa. Si vostè no tinguera eixe afany de passar per savi, fóra que ningú l’haguera pres en comins, i haguera anat al Rei amb l’encàrrec. Ara, aguante’s i rossegue ferro.

-¡Carai! ¡Vaja!, quin consol que em dones”.

En aquesta rondalla, veiem un rei, Pepet. El nom, ja de per si, ens parla d’un rei obert, familiar, ja que no utilitza un nom formal, ni llarg, sinó el casolà (com tampoc cap malnom). Però, a més, se’ns diu que era “molt demòcrata, molt simpàtic, molt bona persona”, trets que podríem considerar en línia amb el matriarcalisme i receptius. Ara bé, remarca que era, “sobretot, molt justicier”, això és, que era estricte en la justícia i que, òbviament, primaria prou l’honestedat i la bonhomia de tots els ciutadans del regne.

Quant al capellà, que cal dir que forma part d’u dels grups socials que més ixen escaldats, com ara, en les cançons (i en els poemes) de línia eròtica en llengua catalana, podríem dir que, implícitament, representa la influència castellana, ja que se’l relaciona, com ara, amb la prepotència i que, en eixe sentit, en aquesta rondalla es prima la humilitat i no el que u actue com si fos un setciències (ací, el rector).

I diem açò, perquè, en molts casos, des del segle XVI, quan el castellà passa a ser la llengua de la Cort i quan la Cort romandrà en Castella i, a més, quan el rei (que feia ús del castellà), donava prioritat a la llengua castellana i comença a anomenar bisbes castellanoparlants per a moltes diòcesis de tot l’àmbit lingüístic de la Corona Catalanoaragonesa, i, a més, com a cap d’estat, afavoreix intents de castellanització per part de l’Església i, en altres casos, d’introducció ràpida de sants castellans, com ara, Sant Isidre, per a  substituir els Sants de la Pedra o Sant Galderic. Cal tenir present aquests fets històrics que no convé ocultar, sinó fer que estiguen a l’abast de la població.

Els actes de fer ostentació tampoc no van en línia amb el matriarcalisme  i, a més, es valora positivament la saviesa (ací, la del pastor de cabres), un home que, com podem imaginar, portava les cabres d’un lloc a un altre i, a banda, aprendria de moltes persones i, com aquell qui diu, coneixeria més el camp i la vida, a diferència d’un rector, en paraules del narrador, “ocupat només en la seua ciència”. Finalment, com es sol dir, popularment, el pastor, amb bones paraules i sense recórrer a una ironia que pogués ferir el rector, li diu que, si el capellà no hagués actuat com un sabut, possiblement ningú no hauria informat el rei.

¿Era el rei, un amic de les persones setciències o, més aïna, era una persona oberta al saber, als seus ciutadans i amb trets semblants als que van units a moltes velles, dones i, fins i tot, xiques jóvens, en moltes rondalles recopilades en Pineda de Mar i que, a més de fer el paper de mestres, de conselleres, de sàvies practiques, tampoc no promouen el menypreu cap als altres? Doncs, com moltes d’aquestes dones. Sí, és rei el personatge, un home, però la manera d’actuar, matriarcal. Una cosa no desfà l’altra.

 

 

Notes: [1] Ací hem adaptat lingüísticament la rondalla i, fins i tot, hem traduït castellanismes inadmissibles que figuren en l’original.

[2] En l’original, hi ha una nota en què, textualment, es pot llegir “Este Cuento está basat en una llichenda que me contà m’agüela cuant yo era chicotet”. Estem parlant, doncs, d’una llegenda relatada per l’àvia quan ell era un xiquet.