L’educació matriarcal plasmada en les festes de carrer i en les de barri

General, , ,

 

L’educació matriarcal plasmada en les festes de carrer i en les de barri. 

En la primera part de l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè” (publicada en 1908), del valencià Joaquín Martí Gadea, hi ha l’entrada “Festes (les) de carrer”, en què el folklorista comenta, entre altres coses, que “Es feien en València i en tots els pobles importants del nostre antic regne i tenien per objecte i finalitat obsequiar els habitants de cada carrer al seu sant patró o titular, celebrant, el dia de la seua festa, una funció d’Església i passejant-lo, per la vesprada, en processó per tot ell al so d’una xaranga i del precís tabalet i dolçaina.

Per a fer eixes festes més lluïdes, adornaven de gerros tot el carrer, feien al sant un altar molt enflocat, un entaulat per a la música, omplien el pis del carrer de murta i altres plantes oloroses[1], i puto qui apanyaria millor l’entrada i els balcons de sa casa.

No cal dir que aquell dia es guardava per tot el veïnat, com si fóra de precepte, anant tots a missa, no alçant ningú una palleta de terra, pegant voltes sense parar d’un cap a l’altre la gent jove, amb la robeta de menjar bé, i estovant-se els avis i les àvies assentats a les portes.

Per la nit, feia revetla o serenata, la música, i s’acabava la funció amb una disparada, traca o castell de focs artificials[2].

Però tot això s’ha acabat des de que els governs, que no busquen més que el bé del poble, segons diuen, li retiraren eixes expansions de bon gènere, sense dubte, per a que no ens riguérem, ni gaudírem tant, ja que eixes antigalles són més pròpies de les aldees[3], a on la gent està encara molt endarrerida i, dels xics que tenen molts pardalets en el cap.

I els haurem de donar les gràcies i la raó, per més que el verdader poble no està per les innovacions que l’oprimixen i li lleven la verdadera i sana llibertat” (pp. 84-85).

Amb les paraules dels dos darrers paràgrafs, el folklorista Joaquín Martí Gadea abraça el matriarcalisme i, irònicament, exposa la visió patriarcal de la festa i de la vida, amb què ell no coincideix, ni l’aprova, encara que la tinga com una més.

Tot seguit, addueix “Fem, puix, punt a estos renglons i, per a consolar-nos un poc, cantem l’acostumada cançó:

Les festes de carrer eren

l’alegria dels grans pobles

i, al llevar-les, han perdut

l’humor, tornant-se més pobres” (p. 85).

 

Amb aquests versets, Joaquín Martí Gadea exposa el vincle directe entre lo maternal, amb lo femení i amb lo matriarcalista, amb la terra, amb el Poble. En aquest sentit, afegirem que el 24 d’octubre del 2022, en una conversa telefònica amb ma mare, em digué “Sempre han dit que, en general, la gent que li agrada la música és prou pacífica”, que no passiva, detall que empiula amb el matriarcalisme i no amb la rectitud del racionalisme, del misticisme o, per exemple, dels extremismes.

Continuant en línia amb les paraules del folklorista, el 18 de juny del 2022, mon pare, per telèfon, em comentà que, en relació amb la cultura popular, un besoncle seu, que nasqué cap a 1869 i que morí en 1952, promogué una festa vinculada amb els llauradors: “Prop de casa, hi havia el Sindicat Agrícola d’Aldaia, i [el Sant Antoni] el comprà l’avi Nelo. Al costat de casa: Sindicato Agrícola San Isidro[4]. I el senyor Manuel Alfonso, el tio, per part de ma mare, li s’ocorregué comprar un Sant Antoni i feien la festa.

El sindicat, el carrer, feien la festa de Sant Antoni. I del Sant Antoni d’ell, és el lleó[5]. Es feu un Sant Antoni el 1947, quan jo tenia cinc anys. El comprà l’avi Nelo. El comprà abans de la guerra[6], i després de la guerra[7]”.

Cal dir que el fet que una festa i, més encara, eixa relació amb la terra i, sobretot, l’interés pel Poble i per lo que té a veure amb la cultura matriarcalista, fa que es faça molta festa, que hi haja esperit de barri i que no semble que qui l’organitza és alié als veïns dels carrers on es desenvolupa.

Igualment, en els actes, majoritàriament, dirigits i impulsats per dones de línia matriarcalista, hi ha molta participació i van units a una manera d’actuar i de viure col·laborativa.

Finalment, afegirem que, com un detall més, matriarcalista i que enllaça amb el tema de les festes de carrer i amb les de barri, abans que s’enrunaren les muralles de la ciutat de València en la segona meitat del segle XIX, lo que ara es sol dir “les Torres de Quart“,… rebien el nom de “Porta de Quart” i que, mentres que la porta es pot moure (matriarcalisme), les torres són estàtiques (com lo que afavoreix el model patriarcal): el carrer, el barri,… està obert, acull, no es limita a celebrar actes.

Agraesc a les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 Notes: [1] Els detalls amb les flors ho he vist, durant uns anys, en el Carrer Major com també en el barri del Carme, tots dos, en Alaquàs, entre el 2010 i el 2014. Quant a la participació en la preparació i en el desenvolupament, ho he copsat, durant molts anys, mentres que vaig viure en Aldaia (entre 1971 i el 2009), amb motiu de la celebració de la festa de Sant Antoni. El sant es trobava en la planta baixa de la finca on vivia, i, des de la mort del meu avi patern, passà a mans de mon pare. En el moment d’escriure aquestes línies, 24 d’octubre del 2022, encara perviu aquesta festa i l’esperit de barri en el Carrer Sant Antoni i voltants.

[2] En el Carrer Sant Antoni (en Aldaia), les dones són les que més porten l’organització i el desenvolupament de la festa. Àdhuc, el paper del capellà que fa de cap eixe any va en línia amb el de l’home en moltes rondalles i en la dita “L’home proposa i la dona disposa”.

[3] Aquestes paraules concorden amb la visió patriarcal de la festa: en primer lloc, la formalitat, l’orde, la rectitud; en segon lloc, lo maternal, la col·laboració, el sentiment de pertinença a la terra, la relació amb els altres…

[4] A primeries del segle XX, el seu nom estava vinculat amb els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, com poguérem captar durant l’estudi sobre els Sants de la Pedra.

[5] Que figura en la imatge actual.

[6] De la imatge anterior a la guerra, s’han conservat el lleó i el porc.

[7] En al·lusió a l’obra actual.

L’educació matriarcal i dones molt obertes i molt servicials

General, , , , , ,

 

L’educació matriarcal en àvies (o padrines) i mares molt servicials.

El 7 de maig del 2022 posí en Facebook un escrit que deia així: “El 23 d’abril del 2022, ma mare, sobre les seues àvies, (…) em comentà ‘Fortalesa i servici’. ¿Eren molt servicials les vostres àvies o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? ¿Com ho reflectien? Gràcies”.  El mateix dia, en el meu mur, Ramona Ibarra comentà “Sí, Lluís, sí. Ma marona va néixer el 1923 i, les àvies, pels finals dels 1800[1], i et puc assegurar que eren, com t’ho deia ta mare, les seves àvies. Tenien una gran fortalesa i eren molt servicials: a ca meva, tenien sempre la porta oberta, tothom hi podia entrar, no ens enfadàvem. Si algú de nosaltres, estàvem dinant, els convidàvem a dinar o a sopar. I la mare i les àvies sempre van estar a disposició de tothom” (Ramona Ibarra).

Adduirem que el 8 de maig del 2022, en el meu mur, Joan Sala Vila (nascut en 1929), ens plasmà un comentari: “L’estudi que estàs fent sobre el matriarcalisme i la presència, en particular, de les àvies, palesa com la humilitat de la dona menyspreada pels grans poders esdevé de veritat la defensora de la pau complidora del missatge rebut en el Jardí Terrenal abans de la falta.

La dona més propera a Déu es l’exemple que segueixen les més menyspreades pels poders humans i esdevenen estrella que guia i vivifica la història”.

El 7 de maig del 2022, en el grup “Dialectes”, Maria Montserrat Morera Perramon ens comentà “Sí; i fortes, també”.

També el 7 de maig del 2022, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, ens escrigueren “La meva àvia era fantàstica. Arribava a tot!!! Ho feia tot!!! I era molt feliç.

Això sí: quan la volia ajudar, no et deixava. Deia: ‘Deixeu estar, ja et vagarà’” (Margarita Roset), “La meva àvia materna era Àngela: de nom i de fets” (Margarita Frau Mir), “La mare del pare ajudava a tota la gent del poble, quan estava malalta”(Dolors Canet).

En relació amb aquest tema, direm que, en l’apèndix de l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”, de Joaquín Martí Gadea i publicada en 1908, hi ha l’entrada “Esclafa-tarròsos (els)”, en què, quant al terme “esclafa-terrossos”, podem llegir “Este mot el tragueren els valencians de la capital als de l’horta, al vore que, enmig de l’antagonisme que, uns als altres, es tenien, els de fora deien pixavins als de dins, sobrenom que s’escampà per tot el regne. Hui en dia, ja no es miren, els ciutadans i hortolans, amb tanta prevenció, perquè n’hi ha alguns, d’estos, que saben més que oli de tenda i discorren com si foren lletrats, instruïts, sense dubte, dins l’estudi, per les dones, que, generalment, són més llestes i espavilades que ells.

Però, encara es burlen i fan menyspreu dels pobres llauradors, sent així, que conserven més la dignitat i formalitat de caràcter que els senyorets i no estan tan desbrafats[2] com estos, com es veu en l’estadística criminal, en la qual apareixen molt pocs llauradors complicats en tota classe de crims i delictes.

Quedem, puix, que els nomenats esclafa-terrossos poden servir de model als naixcuts en la ciutat, en punt a moralitat i bons costums, i, amb tal sentit, hem tret nosaltres a rogle i els cantem la cançó (…):

Esclafa-terrossos diuen

els pixavins, als de l’horta,

perquè estan torrats del sol

i tenen aspra la corfa.

 

(…) dins d’eixos cossos, (…) hi ha ànimes nobles i cors formosos disposats sempre a fer tot el bé que poden” (pp. 45-46). I, així, copsem que, en els pobles, els habitants eren molt més acollidors i de bon cor que en les grans ciutats, detall que va en línia amb el matriarcalisme. Cal dir sense embuts que, en França, els casos de matxisme augmentaren després de la guerra de successió i, com ara, en acabar la contesa de 1936-1939 en Espanya…, fets que no tenen a veure amb el matriarcalisme i sí, per exemple, amb l’entrada de castellanoparlants en territori francés.

Adduirem que el 22 d’octubre del 2022, en una conversa amb mon pare (nascut en Aldaia, una població de l’Horta de València, en 1942, i que la seua rama materna és de la mateixa localitat), en què li preguntí si el seu besoncle Manuel Alfonso (“’l’abuelo’ Nelo”, oncle de sa mare) havia nascut cap a l’any 1870 i que faltà en 1952, em comentà que l’avantpassat morí amb uns huitanta-tres o huitanta-quatre anys i, tot seguit, m’afegí que el seu besoncle “Tocava el violí, tenia coneixements de piano. Ell, a vegades, dirigia la banda [‘la lliberal’]. Era un home molt cult, aficionat a la col·lecció de vins. I no era ric però, amb lo que tenia, podia viure relativament bé. Llegia molt”.

Igualment, m’agregà que, a vegades, anaven a sa casa (àdhuc, després d’haver mort algú que tenia llibres) i li deien “‘Aquí tenemos libros’. Estava subscrit a revistes culturals, a [publicacions ] setmanals, etc., perquè jo ho he vist. Jo vaig veure un anuari des de 1906 a 1916 o 1917 i els tenia enquadernats.

[Tocava ] Clarinet i violí”.

Com veiem, el tema de l’acollida també passava per voler aprendre més, en aquest cas, amb una actitud de línia lliberal (malgrat que era catòlic), i que, per consegüent, no s’abracen els extremismes.  

A banda, direm que el 22 d’octubre del 2022 accedírem a l’entrevista “No et pregunten d’on ets ni per què has vingut” (https://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/2207118-no-et-pregunten-d-on-ets-ni-per-que-has-vingut.html), publicada el mateix dia en el diari “El Punt Avui”, en què Guiovanna Lucy Tello Hortado, una migrant peruana resident en Catalunya i amb una filla, comenta que, “D’ençà que hem arribat, totes les persones són molt bones amb nosaltres, com si les haguessin educat per ser així d’amables”. En llegir, per primera vegada, aquestes paraules, trobàrem un vincle amb les de moltes rondalles i, per descomptat, amb molts comentaris que empiulen amb l’actitud receptiva i oberta de les cultures matriarcalistes com també de l’educació matriarcal.

En aquesta línia, en la mateixa entrevista, aquesta dona d’origen peruà diu “Aquí, (…) tu arribes i no et pregunten d’on ets, ni per què has vingut, no et pregunten res de res… simplement et diuen: ‘Hola, com estàs?’”.

Per això, quan algunes persones ens han preguntat per què hi ha aquestes diferències entre el primer quart del segle XX i el primer del segle XXI, els hem contestat, sense embuts, que té molt a veure amb l’aplicació de les lleis d’instrucció estatals que van en línia amb el capitalisme del segle XIX en avant. I, així, resulta fàcil entendre quan Joaquín Martí Gadea, en la primera part de l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè” (publicada en 1908), escriu, com ara, que, en relació amb la imatge de Jesús, “El costum de portar gravada la seua imatge les Cartilles en el lloc i d’usar-se estes en les escoles i costures durà en els districtes d’Alcoi fins a quasi mitjan del segle XIX” i que “d’aquella època daten les reformes malsanes introduïdes en l’ensenyança” (p. 123), per mitjà de l’acollida de lo patriarcal, detall que també va unit a la “Ley de Instrucción Pública” de 1857, la qual estigué vigent en Espanya fins a 1970.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En al·lusió a les darreries del segle XIX.

[2] Mancats d’espenta.

Dones que posen les directrius, de bon cor i molt democràtiques

General, , , , , ,

 

Una altra rondalla que figura en el llibre “100 Llegendes de la Plana de Vic”, de Xavier Roviró i Alemany i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “Un que es va casar amb una encantada”, la qual comença amb un detall eròtic: “A mig cingle del gorg Negre dels Sorreigs, hi ha una altra cova d’encantats, i s’hi havia vist bugada estesa. En aquella cova, hi van entrar uns altres carboners i aquests sí que varen veure els encantats.

Un d’aquests carboners es va ben enamorar d’una encantada. Es veu que són molt maques. Tant es va enamorar que es van prometre. Ella li va posar, com a condició, si es volia casar amb ella, que mai no li digués ‘encantada’. El xicot va jurar que mai l’hi diria” (p. 60). Així, primerament, veiem que hi havia roba estesa (bugada estesa) i, per tant, passem a un relat eròtic. A més, copsem que l’home s’ha de guanyar la simpatia de la dona i, per això, s’acosta a la cova, detall matriarcalista vinculat amb lo femení, de la mateixa manera que l’interior de la mare ho fa amb una futura vida (sia per mitjà de l’acollida de la llavor masculina, el semen, sia per mitjà de la gestació del futur nen, sia per la terra com a Mare que acull part de la collita).

Ara bé, un dia, quan ja tenien dues filles, garrides i tot (p. 60), “ell li va dir:

-Ja no hauries de ser una encantada!

Va acabar de dir aquestes paraules i la dona va desaparèixer. Mai més no la va tornar a veure. Per més que va buscar-la i va tornar a la cova, mai més no va tornar a veure-la” (p. 60). Per consegüent, ens trobem amb una dona que aplica els refranys “El bou, per la banya; i l’home, per la paraula” i “Paraula de Rei no pot mentir”, ja que ella, com a cap de la casa, entenia que, en les relacions (i, més encara, com a persona que marca les directrius), és molt important complir amb la paraula. Aquesta dita va molt en línia amb el matriarcalisme.

Al capdavall, llegim “Les dues filles eren petites i la seva mare les pentinava cada matí i les arreglava (…). Ella feia la feina de mare” (p. 61). I, així, la part de qui pogués tractar d’abusar de la dona, és a dir, el carboner, resta fora i, en canvi, continua amb la de les generacions del demà: amb les filles.

Igualment, veiem la dona com a educadora i com a cap de colla: ella les pentina i al seu gust, però amb simpatia cap a les filles (“feia la feina de mare”). Ens trobem, per tant, davant un altre detall matriarcalista: relació democràtica de poder.

En la rondalla “La font de les Donzelles”, també arreplegada en l’obra “100 Llegendes de la Plana de Vic”, trobem més trets matriarcalistes, en aquest cas, amb la dona com a part forta: “Una vegada, un pastor, o un soldat[1], baixant per la font de les Donzelles, va relliscar i va caure. Va demanar auxili. Se li van aparèixer set o vuit noies, joves, boniques, donzelles. Aquestes noies el van ajudar, el van curar i van tornar a marxar” (p. 63). No sols rellisca l’home,… sinó lo patriarcal, mentres que el matriarcalisme (la font, l’abundància de dones garrides i que aporten fortalesa al proïsme) aplana el camí a l’home. En línia amb el paper de les dones en aquest relat, el 24 de desembre del 2019, Pere Riutort (1935-2021), qui havia rebut una educació matriarcal per part dels seus pares, em comentà, per telèfon: “En ma casa, hi havia un malalt,… i les dones…sempre eren allí”.

En una tercera rondalla de la Plana de Vic i que figura en la mateixa obra, “La cova de la Mare de Déu del Coll”, plasmada per Xavier Roviró i Alemany, on es reflecteix el matriarcalisme, els fets es desenvolupen en un lloc on “hi havia un dragó que el voltava” (p. 67). Comentarem que la figura del dragó és femenina i que Sant Jordi és un patró patriarcal, malgrat que, a hores d’ara, popularment, el drac s’associe amb el mal. “Ningú, però, no va aconseguir agafar mai aquest or” (p. 67) i, de pas, no acullen lo patriarcal: l’or, el sol, la llum… són detalls secundaris (a diferència dels femenins i dels maternals) en les cultures matriarcalistes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Ambdós, soldat i pastor, estan molt vinculats amb lo patriarcal.

Rondalles arreplegades per Joaquín Martí Gadea: bon cor i persones molt obertes

General, ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, tocant el tema de la bonesa com també per la manera amb què actua la figura bíblica de Jesús, i que podem llegir en l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”, del folklorista valencià Joaquín Martí Gadea, publicada en 1908, és “La coca de Sant Pere”, la qual està en l’apèndix. Diu així: “Com este apòstol, encara que era tan senzill i tan pla, no deixava de tindre alguna astúcia, en certa ocasió, diuen que li donaren una coca i, aprofitant la circumstància de caminar darrere de Nostre Senyor, se l’anava cascant així, fent la desfeta, sense dir res, ni convidar a ningú.

Nostre Senyor ho sabia i ho veia amb un ull que diu que tenia en el tos i, a cada mos de coca que Sant Pere pegava, el cridava:

-¿Pere?

I, com este no volia que ho sabera, ni l’agafara amb el bocí en la boca, cada vegada, el tirava en terra i responia:

-¡Senyor!

Lo cert és que no li deixà menjar gens de coca i, coneixent el sant que, allò, ho havia fet el seu Mestre per a provar-li la paciència i ensenyar-li que no fera res sense comptar ans amb Déu, s’agenollà als seus peus i li demanà perdó, prometent-li que no ho tornaria a fer.

Nostre Senyor es somrigué, sense dubte, al vore la humilitat del seu apòstol; però, amb allò, li donà una lliçó que no devem oblidar tots nosaltres, que és, precisament, lo que ens hem proposat, al recordar ací esta anècdota, amb la cobla corresponent:

Sant Pere prengué la coca

per a menjar-se-la ell;

mes, com Jesús no volia,

no li tocà el gargamell[1]” (pp. 34-35).

 

Una altra rondalla, en el mateix apèndix, és “El ferrer de Benigembla”, en què es plasma molt el matriarcalisme, per mitjà de l’actitud d’alguns personatges. Diu així:

“Segurament, era molt revolicat, prou verd en coses de religió i un avalotador de primera, puix, per no res, armava un quedir, parlava sempre cridant, com si tots estigueren sords, i tot ho volia matar i degollar.

Però aquell cavall es tornà rossí, com tots, a l’entrar en certa edat. Li agarrà un patatús i feu coll de figa. Mes, al sentir que la pelada venia per ell, manà a la família que li ficaren el martell i les estenalles dins el taüt i, armat d’eixes ferramentes de l’ofici, així que expirà, es presentà a les portes del cel, pegant dos colps ben forts al picaport.

El criat de Sant Pere diu:

-¿Qui és?

El ferrer de Benigembla respongué, ell:

-¿Que no em coneixes?

I Sant Pere, que ho va sentir, diu:

-Tu no pots entrar ací, que eres massa revolucionari. Ves-te’n a l’infern a tractar amb els del teu igual.

Se’n va i toca a la porta de l’infern i, veient que tardaven a obrir-li, comença a crits i a malediccions, dient:

-¿Que no obriu, maleïts? Obriu prompte, covards.

I ja anava a obrir-li un diable tort, quan, notant-ho un altre, diu:

-No li òbrigues, que eixe és pitjor que nosaltres i pot armar ací una revolució que acabe amb tots.

I un diablet nanet, que volgué obrir el finestronet, a penes es descuidà, li tallà mig nas amb una estenalla. Tal fon el dit ferrer que, de tan mal que era, no el volgueren rebre ni en el cel, ni en l’infern” (p. 54).

Afegirem que aquesta segona rondalla coincideix amb un fet molt important i que ens plasmaren en el 2022, quan demanàrem en Facebook, si les àvies (o padrines) o bé les mares, si havien nascut abans de 1920, eren més bé moderades (en el sentit de no radicals) i que la resposta… anava en línia amb aquest relat.

De fet, la bonesa, que rep l’aprovació en ambdues rondalles, va unida al fet que, tant en el cel com en l’infern, s’obrin al ferrer. Ara bé, lo que no hi acullen és l’extremisme com a model de vida. 

Igualment, comentaré que un besoncle de mon pare (oncle de la meua àvia paterna) nasqué cap a l’any 1870, era de línia lliberal (formava part de la banda de música lliberal d’Aldaia, abans que començàs la guerra de 1936-1939), tenia molts camps i li agradava llegir i formar-se. A més, era partidari que la gent rebés una bona formació, que es culturitzassen, que llegissen, etc. per a que no hi hagués actes, a nivell social, com els que reflecteix el ferrer i que, sense embuts, direm que no van en línia amb el matriarcalisme. Estic d’acord amb el pensament del meu avantpassat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] La gola.

Cançons i versos eròtics plasmats per Joaquín Martí Gadea

General, , , ,

 

Continuant amb cançons i versets eròtics recopilats per Joaquín Martí Gadea, en la primera part de l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”, publicada en 1908, també podem llegir sobre una dita antiga que “corre per la comarca i pel comtat de Cocentaina (…) diu lo següent:

Els fills de Montaverner,

tot ho volien saber;  

hasta [1] un corbo[2] de bacores[3],

quants peçons podia haver” (p. 68).

 

En l’entrada “Jamèles (les) de Nadal”, també en la primera part de l’obra, exposa aquesta cobla, la qual em comentà ma mare, el 10 d’octubre del 2022, que ella coneixia:

“Esta nit fa bona nit

i demà farà bon sol;

la xica del potecari [= apotecari]

s’ha cagat en lo llançol[4]

i sa mare la torcava

amb una fulla de col” (p. 118).

 

En el mateix llibret, addueix una altra cobla, la qual hem vist en el DCVB i en Internet:

“Bones xiques, en Turballos[5],

xiques de bon gra de cara

i, a la baixada del Port,

està l’auela Santa Anna” (p. 206).

 

En l’entrada “Topudes (les) de Vinaròç”, escriu sobre les xiques de Vinaròs i plasma “hem volgut nosaltres donar-les a conéixer (…) i, de pas, recordar l’antiga cançó:

Les xiques de Vinaròs

porten lo topo molt gros;

se pensen que és cabellera

i és carabassa amb arròs” (p. 227).

 

Al capdavall de la primera part, escriu “com una antigalla de la terra, a la qual fa referència la següent quinteta:

Una vella, en Benillup,

carregant-se una taleca,

li deia al compare Lluc:

-Quina[6] botifarra tan seca,

que no li puc traure el suc”  (p. 241).

 

En la segona part, hi ha l’entrada “Cul (pareix) y bufa”,  en què posa una cançó amb uns versets que diu així:

“Cul i bufa diuen tots,

que estan sempre tan units

que, quan ella vol eixir,

ell ja té oberts els postics” [7] (p. 272).

 

Com podem veure, malgrat que Joaquín Martí Gadea també fou capellà, com a folklorista, recopilà cançons eròtiques molt populars i, algunes, antigues i tot.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Notes: [1] En l’original, “dasta”.

[2] Un corbo és un recipient de vímens o d’espart.

[3] Figa de pell negra.

[4] Llençol.

[5] Turballos és un llogaret que es troba en el terme de Muro d’Alcoi (en la comarca del Comtat).

[6] En l’original, escriu “Qué”.

[7] Les portelles, les portes petites.

Cançons i versets eròtics plasmats per Joaquín Martí Gadea

General, ,

 

Cançons i versets eròtics en l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”, del valencià Joaquín Martí Gadea (1837-1920).

Tot seguit, exposarem cançons i alguns versets eròtics que hem copsat en aquesta obra de primeries del segle XX, malgrat que fos redactada per un home que, a més de folklorista, per exemple, era capellà.

En la primera part de l’obra, veiem una entrada relacionada amb els habitants de Pedreguer (una població valenciana de la Marina Alta), amb aquests versos:

“Per a senyorets, Ondara;

per a tesos, el Verger;

per a bones figues[1], Pamis;

per a boçals, Pedreguer” (p. 29).

 

N’hi ha una altra, i semblant, en el mateix llibret, la qual figura com una “cobla popular”:

“Per a bon raïm, Xixona;

per a figues, Ontinyent;

per a gaiatos, Corbera;

p’a taronges, Carcaixent” (p. 45).

 

A continuació, addueix “I, si vostés en volen més, al batre; si no a este, a l’altre” (p. 45), i, així, convida a aprendre’n més.

A banda, en l’entrada “Carrasqueta (la) de Xixona”, també en la primera part de l’obra, inclou “la cançó antiga” (p. 47) que diu així:

“En l’alt de la Carrasqueta,

una vella es va pixar;

va regar un bancal d’horta

i un altre tant de secà” (p. 47).

 

Un poc després, en l’entrada “Catarròja descubèrta”, escriu “El poble canta, a dos per tres, esta cançó que nosaltres reproduïm:

Catarroja descoberta

i Albal sense fonament;

si voleu xiques guapes,

Alcàsser i Picassent” (p. 50).

 

Igualment, Joaquín Martí Gadea, en l’entrada “Cega (la) de la Ollería”, comenta que, “Segurament, era molt nomenada en la província de València a mitjan segle dènau[2], per la seua gran veu, per la gràcia en cantar i tocar la guitarra i, més que tot, per tindre tanta facilitat en versar o traure cançons, trobos[3], col·loquis i romanços. Per això, hem volgut nosaltres traure-la a relluir ací i, com a final, dedicar-li esta cobla:

La cega de l’Olleria

tingué una veu de barranc,

molta gràcia p’a fer versos

i romanços prou picants.

 

No és la primera que ha descollat en eixe gènere, però, segons conten, era una notabilitat i, per això, la incloem” (p. 51).

Quant a les cançons eròtiques, més avant, tractant sobre Llíria (una població valenciana de la comarca del Camp de Túria), escriu que, “en altres pobles, les dones, per no res, ja estan, a lo millor, dient-se mil picardies” (p. 64).

Igualment, afegirem una altra cobla en el mateix llibret:

“Les cireres de Laguar[4]

són prou dolcetes i bones,

mes les d’Almudaina guanyen

en ser cruixents[5] i grosses” (p. 53).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Agraesc, igualment, els comentaris de l’amic Víctor Ferrer, molt interessat per l’etnografia, en relació amb la tasca de Joaquín Martí Gadea i a com se li podria traure més suc.

 

 

Notes: [1] Tot i que Joaquín Martí Gadea no en faça cap comentari, hem considerat que podria tractar-se d’un detall eròtic i femení: la vulva.

[2] Dènou, dinou.

[3] “Trobo”, en el DCVB, figura, per exemple, com “Composició en vers de caràcter vulgar, sobretot de tema narratiu”.

[4] En al·lusió a la població la Vall de Laguar (en la comarca de la Marina Alta).

[5] En l’original, “cruiyxentes”.

Dones que salven l’home, bonhomioses, amb fe i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla del llibre “100 Llegendes de la Plana de Vic”, de Xavier Roviró i Alemany, en què es plasma el matriarcalisme, és “El pont de Torroella”, molt semblant a altres relats en llengua catalana. Així, un home, moltes vegades havia de passar un pont, “per anar a treballar als camps” (p. 41), però, en més d’una ocasió, no es podia travessar el riu. Llavors, un dia, “Sense pensar-s’ho massa, va dir:

-Tant de bo que hi hagués un pont aquí! Encara que fos del dimoni!” (p. 41).

Quan tornava a casa, veié un home vestit de negre, el diable, qui li prometé que, abans que cantàs el gall, ja estaria fet i que “El preu que havia de pagar era que la primera ànima que passés per sobre el pont havia d’anar amb ell” (p. 41) com també veiem en altres narracions.

A més, “Va anar a casa amb la dona i li ho explicà tot. La dona li va dir que no patís, que ja ho arreglaria ella” (p. 41) i, quan ja havia cantat el gall, “la dona es va posar a un cap del pont, va agafar un gat i li va escapçar[1] la cua. El gat va sortir corrent i travessà el pont més ràpid que el vent” (pp. 41-42). I, immediatament, “va desaparèixer el dimoni gros i tots els petits” (p. 42). Per tant, la dona, més arriscada i amb molta espenta, salva l’home. Com a anècdota, diré que la meua àvia materna (1910), així com les àvies de ma mare, ho era més que el marit.

Hi ha una altra rondalla, en la mateixa obra sobre la Plana de Vic, amb passatges semblants pel paper que fa la dona: “Les nou veritats”. Un matrimoni pobre tenien huit filles que es feien grandetes i, el marit, “un dia va sortir al bosc a veure què trobava” (p. 48) i veu nou porcs i un home vestit de negre (p. 48). Al moment, el marit aplega a un acord amb aquell home (que era el dimoni), qui li diu: “Jo li faré nou preguntes i m’ha de dir nou veritats.

-Doncs, ja està fet! Si, sí, ja està fet!” (p. 49) i apleguen a un acord.
Més avant, llegim que passaven els dies i la dona i les filles ho van veure i li demanaven què li passava (com en altres rondalles) i, després de contar-ho ell, “Al cap i a la fi, la seva dona li va dir:

-Digues què et passa i potser et podré ajudar!” (p. 49).

A continuació, l’home li ho comenta i, aquella nit, un pobre s’acosta a la casa i pregunta al marit si el podia acollir eixa nit i, un poc després, amolla què havia de respondre el marit. “El pobre home li va dir:

-Marededéu, això us ho puc solucionar jo! (…) Em doneu acollida i deixeu-ho a les meues mans. Ja sortiré jo a la finestra.

(…) Quan van ser les dotze de la nit, truquen a la finestra, l’obre i l’altre” (p. 50) comença a preguntar-li veritats:

“-Digues-me’n una!

-El sol és més resplendent que la lluna.

-Digues-me’n dues!

-Qui té ulls en una testa, pot mirar per una finestra” (p. 50) i, així, successivament, fins que, quan li demana per la que feia nou, li respon:

“-Ah Pere, Pere, ja m’ho pensava que eres tu aquí al darrere.

El dimoni va marxar. Era Sant Pere, es veu que la dona havia demanat la seva ajuda; hi tenia molta fe” (p. 51).

I, així, com en moltes rondalles i com en molts fets de la vida real, la dona salva l’home (en aquest cas, ella ho fa per mitjà de la fe en Sant Pere, la qual ha remogut muntanyes).

Afegirem que, en ambdós relats, hi ha implícit el refrany “El bou, per la banya; i l’home, per la paraula”, com en un fet que jo havia oït en altres ocasions i que em comentà ma mare, per telèfon, el 17 d’octubre del 2022. Son pare (nascut en 1906) tenia “Una vinya, el millor tros de la zona. L’assumpte és que mon pare no la volia vendre” i posà una quantitat molt alta a un comprador que se li presentà. Aleshores, aquell li contestà: “Bé: demà faig l’escriptura”. I així es feu. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Tallar la punta, en aquest cas, de la cua del gat.

“El llaurador, de bona gana ho dona”, refranys relacionats amb l’agricultura

General, , ,

 

“El llaurador, de bona gana ho dona”. Refranys amb les paraules “llaurador”, “pagès” i “masover”.

 

El 30 d’abril del 2022 posàrem un post en Facebook en què comentàvem que “Hi ha un refrany que diu ‘El llaurador, de bona gana ho dona’. ¿Quins refranys empraven, bé les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, en relació amb les paraules ‘llaurador’, ‘pagès’ i ‘hortolà’? Gràcies”. Cal dir que el 29 d’abril del 2022, ma mare em comentà, per telèfon, el significat del refrany esmentat: “No t’ho done de conveniència, t’ho done de bona voluntat”. I jo li responguí “Noblesa”. Igualment, l’endemà, m’afegí “En la meua família i en el meu entorn, això s’ha dit molt, molt sovint. Noble, però no la raboseria”.  En concordança amb el significat que dona ma mare a aquest refrany, diré que, una vegada me’l digué la seua germana,  qui, en eixe moment, m’oferia menjar i li contestí que no, encara que pogués estar bo i que li ho agraïa, com ara, perquè no em  calia. I, així, no va en línia amb l’explicació que figura en el DCVB, segons la qual es fa, amb sentit irònic, per a indicar que els llauradors valencians donen amb sentit interessat.

El 30 d’abril del 2022, en el grup “Paraules ebrenques”, ens plasmaren “Anar i vindre, dos solcs” (Francisco Curto), “Si lo pagès contara, mai sembrara” (Carme Viñado Mora).

El mateix dia, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, Francisca Farre ens escrigué “Llaurada de ruc, collita de pets”.

En el grup “Dialectes”, el 30 d’abril del 2022 posaren “A l’horta de Russafa, a València, on em vaig criar, déiem ‘El llaurador, de cor ho dóna’” (Víctor Iñúrria Montero) i, a més, Rafa Torrijo comentà que, “En Llíria, Camp de Túria, ‘hortolà’ i ‘llaurador’”.

El 30 d’abril del 2022, en el grup “Dites, refranys i cultura popular catalana”, Antonia Verdejo González plasmà “El pagès i la falsia varen néixer el mateix dia”.  

Adduirem que el 15 d’octubre del 2022 posàrem un post en Facebook en què demanàvem “quins refranys vos ensenyaren a favor dels llauradors, dels pagesos o bé dels hortolans? ¿I en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra? Gràcies”, per part dels mateixos dos grups de dones. El mateix dia, tot i que n’escrigueren, de vinculats amb la tasca, però no amb els tres mots (llauradors, pagesos, hortolans), Nuri Coromina Ferrer ens envià una frase en què es copsa el matriarcalisme: “Ser fill del terròs”. Així, com escriguí l’endemà en Facebook, “el fill (l’home) ha nascut de la terra (la mare) així com un nadó ho fa de la mare”.

Cal dir que, com llegim en l’article “Postal de Marràqueix”, publicat en el llibre “Sexe furtiu, generalment plàcid”, de Joan Mir i Obrador, quan escriu sobre el jardí (en moltes rondalles recopilades per Enric Valor, apareix la figura de l’hort), comenta “Els meus padrins, quan jo era nin, tenien un trosset de terra a la sortida de Felanitx (deu minuts a peu, de ca nostra) amb una dotzena curta de tarongers, una parra, un excusat i un casetó per a les eines; un caminoi el travessava i a les voreres hi havia rosers, llevamans, carxoferes i alguna bledera venturera. Allò sempre va ser el jardí” (p. 100).

Adduirem que, en l’article “La llengua diu com som?” (https://blocs.mesvilaweb.cat/jbadia/la-llengua-diu-com-som), de Joan Badia i Pujol i publicat en el blog “El clot de les Ànimes”, podem llegir que, en la llengua catalana, hi ha molt de vocabulari relacionat amb el tòpic del poble treballador: “I ací la llengua és generosa, sens dubte: de locucions com anar per feina o posar fil a l’agulla fins a exhortacions com som-hi!, totes genuïnes, passant per un devessall de refranys que donen valor a la feina: Feina feta no té destorb, Els cansats fan la feina; Qui de jove no treballa, quan és vell dorm a la palla; Fent i desfent es fa l’aprenent; Qui matina fa farina…

Fins i tot hi ha qui pensa que aquesta preferència per fer, per actuar, pot ser que s’amagui darrere un aspecte característic de la nostra sintaxi: que és que fem servir més verbs que no noms. Els verbs són acció, són el motor de l’oració”.  La resposta és que, igualment, en les cultures matriarcalistes, predomina el verb (l’acció), sobre el nom (lo estàtic). En línia amb les paraules de Jordi Badia i Pujol, hi ha una dita molt coneguda per molts catalanoparlants i que ens escrigueren algunes persones en la pregunta del 15 d’octubre del 2022: “Pel juny, la falç al puny” (Núria Corbera, Rosa Garcia Clotet i Nuri Coromina Ferrer) i la seua equivalent “Al mes de juny, la falç al puny” (Paquita Cascarra Serra). Això és, que cal agafar-la i anar-hi a tallar, com ara, forment (o blat).

I, a més, com hem pogut captar, bona part de les dites esmentades tenen a veure amb el camp, on treballava, fins al segon terç del segle XX, la gran majoria de la població, llevat, per exemple, de les poblacions industrials o més pròximes a les grans ciutats, on, en més d’un cas, n’era més de la meitat.

Finalment, el 16 d’octubre del 2022 accedírem a l’entrada “REFRANYS DEL CAMP (Oficis)” (http://josegargallo.blogspot.com/2015/06/refranys-del-camp-oficis.html), en el blog “José Gargallo Gregori”, de què n’hem triat els següents. Primerament, els que tenen a veure amb el pagès o amb el llaurador:

“Al llaurador, doneu-li cols”, “Al pagès, deu-li cols”, “Del fem, el bon llaurador sol fer plata i també or”, “El gall, els estels i el sol, els rellotges del pagès són”, “El llaurador sempre erra, si aparta els ulls de la terra”, “El llaurador té d’estar prop del qui fa treballar”, “El llaurador vertader, en la terra, té el quefer”, “L’aladre, llarguerut; i el llaurador, forçut”, “L’agricultor planta arbres que faran profit a una altra generació”[1], “Llaurador  / Pagès que molt caça, deixa caure la casa[2]”, “Llaurant a fondo, el gra, a bondo”[3], “Pagès que no fa matinades, no farà bones anyades”.

També hi hem afegit els que tenen a veure amb la figura del masover, també vinculada amb el camp i, així, amb la pagesia, amb els llauradors: “La barca és pel barquer; la terra, pel masover”, “La mar, pel mariner; i la terra, pel masover”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Aquesta dita va molt en línia amb el matriarcalisme.

[2] La casa representa la dona, perquè n’és qui marca les directrius. Aquest refrany concorda amb rondalles en què es prioritza que els jóvens es dediquen al camp, en lloc de fer-ho a la cacera, la qual es considera una activitat d’esplai i, en més d’un relat, vinculada amb nobles.

[3] Abundarà.

La dona, la pagesia, molt oberta, i el sentiment de pertinença a la terra

General, , , ,

 

La dona i la figura del llaurador (o la del pagès o la de l’hortolà) i la terra.

El 26 d’abril del 2022, en Facebook, comentàrem que, “En moltes rondalles en llengua catalana, apareix la figura del llaurador (o bé la del pagès o la de l’hortolà), però la del pastor és molt puntual. ¿Què opinaven les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Gràcies”.

En el grup “Cultura i paratges del País Valencià i altres llocs”, el 26 d’abril del 2022, Francesc Castellano ens plasmà “La família materna de la meva mare era pagesa a Girona i, la del meu pare (tant per via paterna com materna), ho eren també, a Benicarló i Navarrés.

Sí que hi ha rondalles amb pastors, tant entre les recollides per Joan Amades, com per altres folkloristes, i algunes relacionades amb la ‘descoberta’ d’imatges marianes, tot i que, certament, són poques en comparació amb altres oficis” i, posteriorment, li escriguí “És perquè la figura del pagès està molt vinculada amb el matriarcalisme, mentres que, com ara, la del pastor (i d’açò ja escriu Jaume Vicens Vives en el llibre “Notícia de Catalunya’, en 1960) ho fa amb la cultura castellana i amb la ‘Trashumancia’.

I, com ja podíem pensar, la cultura aragonesa, també patriarcal, en un article en aragonés i traduït al castellà, també està relacionada amb el pastor”.      

El mateix dia, en el grup “Valencians per la independència”, Josemi Sánchez Velascu ens escrigué amb “Una cobla de jota molt coneguda (…), ‘Jota de les Ventes de Moixent’”, en la versió del grup “Alimara”, la qual figura en el disc ‘A l’aire de la terra’”, tret en 1981:

“Més m’estime ser pastor

i anar per eixes muntanyes,

que no segador d’arròs,

que em piquen les cotimanyes”.

 

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, ens respongueren “Doncs, què pensaven? Eren de cases pageses” (Maite Bofarull).

En el grup “Dialectes”, el 26 d’abril del 2022 ens plasmaren “Qui tenia un trosset de terra era un bon partit. Ara, si anava a jornal, la cosa canviava: ‘Si el xicot ve amb ganes, no partiràs fam, filla’” (Rosa Maria Bixquert Camarasa), “A casa, eren pagesos. Així que, per l’àvia, era la seva vida quotidiana. Cuidar la família, preparar menjar, portar-lo al tros[1] o a l’era al migdia, tenir cura de l’hort…” (Neus Soler Rodríguez), “Opinaven que els pagesos eren autèntics. Per això, em vaig casar amb un pagès” (Maria Montserrat Morera Perramon).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 28 d’abril del 2022, Irene Barberà Pavia ens plasmà “La meua iaia, quan el marit tornava de l’horta, deia, irònicament, que li agradaven més les taronges que les figues, perquè aquestes eren per als pardals” i, quan li demaní amb quina intenció li ho deia, em comentà “Doncs, que es passava el dia treballant els tarongers i venia tan cansat, que la figa era per als pardalets, referint-se al sexe d’ella,… que el tenia abandonat”.

El 29 d’abril del 2022 posàrem un post en línia amb l’anterior: “En l’article ‘Els nostres llauradors’[2], de Ramon Tarín, publicat en Alaquàs (l’Horta de València), veiem que la figura del llaurador (o pagès) apareix, per exemple, com bonàs, picardiós i de comportament moderat. ¿Què caracteritzava els que ho eren i havien nascut abans de 1920, en cas que, bé les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, haguessen nascut abans de 1920? Gràcies”. En el grup “Dialectes”, ens plasmaren “La família de l’àvia paterna eren pagesos. Diria que el seu tarannà s’ajusta al que dius” (Rosa Garcia Clotet), “La família del meu home eren pagesos i la definició hi va bé” (Maria Montserrat Morera Perramon).

Quant a l’article, direm que Ramon Tarín comenta que “El llaurador es pot definir com una persona de caràcter alegre, bonàs i picardiós, amb una veu ardent i xiscladora. El torrentí[3] i el picanyer[4]són un bon exemple d’aquestes qualitats genuïnes; entre ells s’expressen quasi a crits. És gent a qui agrada la broma, i quan treballen en colla utilitzen un llenguatge que, per a l’estrany, pot semblar ofensiu. El llaurador, dins del seu hàbitat, es mou com un peix en l’aigua (…). En aquest context del ser i sentir, el llaurador se’ns revela d’un primitivisme deliciós[5].

Cenyint-nos al llaurador d’Alaquàs, el nostre llaurador es caracteritza pel comportament discret i moderat. No gesticula, i quan parla ho fa de forma solemne i greu. Home de poques paraules, mesurat amb una parla assossegada i reflexiva: es pot dir del nostre llaurador que resumeix amb el gest o la mirada el valor de les coses, el valor de la vida…” (pp. 93-94).

Com a afegitó, direm que el 15 d’octubre del 2022, en una pregunta en línia amb aquest tema, Nuri Coromina Ferrer ens posà una expressió que reflecteix el matriarcalisme: “Ser fill del terròs”, és a dir, de la terra, entesa com a mare.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En relació amb aquestes paraules, ma mare, a finals d’abril del 2022, em comentà “Jo també he anat al motor de [Madre] Sacramento, a dur el dinar, des de casa, ahí, amb un arròs caldoset i, quan tornava, per la séquia, arreplegava caragols, que m’agradava”. El motor a què fa esment ma mare està en el terme d’Alaquàs.

[2] L’article és “Els nostres llauradors: transformació agrícola, sistemes de reg i la reforma agrària” (https://quaderns.alaquas.org/ficheros/Q19941307TARIN.pdf), publicat en la web “QiA”, relacionada amb els “Quaderns d’Investigació d’Alaquàs”.

[3] De la població valenciana Torrent (l’Horta de València).

[4] De la població valenciana Picanya (l’Horta de València).

[5] En relació amb aquestes paraules, el 29 d’abril del 2022, ma mare, per telèfon, em comentà “[El llaurador] També té la cultura del camp i un vocabulari que, molta gent, ahí no fica fava ni de broma”.

La dona porta la iniciativa, marca les directrius i molt oberta

General, , , , ,

 

Una altra obra en què es plasma molt el matriarcalisme, en moltes de les rondalles, és el llibre “100 Llegendes de la Plana de Vic”, de Xavier Roviró i Alemany i publicat en el 2006 per Farell Editors, les quals, com llegim en la introducció, “són transcripcions de relats orals, extretes de converses mantingudes amb persones grans de la Plana de Vic” (p. 9) i que “formen part d’un ampli treball de recerca i investigació de la cultura tradicional i popular oral que portem a terme des del Grup de Recerca Folklòrica d’Osona d’ençà de 1980” (p. 10). Així, en la llegenda “El castell dels Moros de Casserres”, veiem que, “Al castell dels moros de Casserres hi havia un cabdill que es va enamorar (…) de la noia de can Regàs de Manlleu” (p. 28) i que era un capitost ben vist pels cristians (p. 28).

Tot seguit, llegim que “can Regàs era la casa del cap dels cristians de Manlleu” (p. 28) i que la dona del pare de la noia de can Regàs “li va fer veure que aquest cabdill no era pas tan dolent i que si estaven tots dos enamorats, era millor que els deixessin fer. (…) Al final, (…) va acceptar i pactaren el casament” (p. 28). I, per tant, copsem que es fa lo que vol la dona.

Més avant, veiem que “El cabdill moro va estar d’acord amb totes les condicions que li va imposar, i va prometre complir-les (…).

El dia del casament van fer una gran festa. La celebració es féu a can Regàs”, és a dir, a ca la núvia. Immediatament, el pare de can Regàs envia un negociador al castell, amb la intenció “que acceptessin la parella de nuvis quan retornessin al castell.

La negociació va sortir més bé del que es pensava. Els comandants de les tropes mores van acceptar” (p. 29), fins i tot, indicant-los que “la tropa podria entrar a dins el castell” (p. 29).

A continuació, veiem que la parella, després de les noces, “va anar a viure al castell de Casserres. Varen ser molt ben rebuts per tots” (p. 29) i, àdhuc, la jove mestressa era ben vista pels moros (p. 29).

Un poc després, d’acord amb un pacte que havien fet entre els moros i els cristians, els moros “va arribar un dia que van posar un llum (…). Aquella nit (…) varen poder entrar tota la tropa a dins del castell. (…) Els cristians van dir als moros:

-Podeu marxar tots, però el qui es quedi aquí serà el nostre presoner.

Tots varen marxar. Tots, menys el cabdill. Ell va preferir quedar-se a viure a Casserres amb la seva estimada, ho havia promès”.

I, així, captem que figura el detall de la nit (vinculat amb el matriarcalisme), que la dona està ben tractada i que es plasma un ambient molt obert i democràtic.

Una altra rondalla de l’obra “100 Llegendes de la Plana de Vic”, de Xavier Roviró i Alemany, en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El Malcaçador”, en què un home era molt aficionat a la cacera i que sempre anava darrere d’una llebre (una dona) “molt grossa i espavilada. No hi havia manera de caçar-la” (p. 31) i, per consegüent, l’home segueix la llebre i la dona porta la iniciativa, com també es veu, més avant, en llegir que l’home “va quedar castigat a anar al darrere de la llebre” (p. 32). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.