Arxiu d'etiquetes: “Història de les dones a la Catalunya medieval” (llibre)

Dones que toquen els peus en terra, garrides, bondadoses i molt obertes

Una altra rondalla en què captem el matriarcalisme, i que fou recopilada per Francesc  Martínez i Martínez en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Segona tanda”, de 1920, és La més xicoteta, la més sabuda”. Un home prou entrat en anys, que tenia una casa com un palau, però que no estava casat amb ningú, veu que, “Prop del palau, estava un poblet i, en ell, vivia un sabater, que no podia ser més pobre (…) per a mantindre la família, que es componia de la dona i de tres filles com a tres peladilles, més fines que un coral i més dolces que la mel” (p. 201). A més, les jóvens, “que el Senyor havia fet baixar tres àngels del Cel i, en veritat, ho eren, no sols per la cara i per la perfecció de cos, sinó per la bonesa. La fama d’aquells tres capolls de rosa s’estengué per tota la contornada i eren molts els que acudien per a poder-les mirar. U de tants va ser el potentat del palau” (p. 201). Per tant, com en moltes narracions, per una banda, apareix qui té molt de material (però no lo que li agradaria) i, per una altra, qui passa més fam que garró i que, per contra, té filles molt estimades per la gent o amb trets que, àdhuc, empiulen amb el matriarcalisme de l’Alta Edat Mitjana en els comtats catalans (com podem llegir en el llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”, de Teresa Vinyoles Vidal, quan fa esment a noms de baptisme de dones d’aquella època) i, per descomptat, amb la bondat.

El senyor, “sense perdre temps, es presentà en casa del sabater, a demanar-li una de ses filles” (p. 201). I comença per la gran, això sí, sense fer ostentació. Llavors, el noble ensenya a la jove tots els tresors que té i li diu:

“’-Tot açò és teu. Pots mirar-los sempre que vullgues i gojar-los a ton plaer. Jo tinc el costum de menjar en l’hostal, (…) perquè, d’eixa manera, eixia més barat. I, com fa ja tants anys, no me’l puc llevar. Així que jo me’n vaig, tu queda’t mirant les cadenes i les agulles, i les arracades i els anells i tot eixe bondó de joiells que tens’.

Anaven passant dies i, com la vista de les riqueses no alimentava, la pobra dona anava candint-se” (p. 202). Així, aquests apartats reflecteixen molt bé la cultura patriarcal i la matriarcalista: l’home representa lo que podríem dir el culte al sol, al misticisme (recordem que la claror hi té a veure), mentres que la dona enllaça amb la terra (amb lo fosc o de color marró; per a ella, no és prou la vista i les riqueses i, per això, mor).

A més, el fet que el senyor tinga tanta fal·lera per no amollar ni un clau i, igualment, per les joies (però poca relació amb la gent), fa que ell siga la part feble: com molts personatges masculins tradicionals en el folklore matriarcalista. Això explica que, tot seguit, el narrador comente que “¡quin plany li feu el marit, quins sospirs soltava de lo més fondo del cor, quins dolls de llàgrimes, dels ulls, eixien, quins gemecs! Feia compassió a tots els que el veien i el sentien” (p. 202). Afegirem que l’ús del terme “candir”, d’acord amb l’etimologia que figura en el DCVB, vol dir “tenir una blancor brillant”, i que, amb la filla mitjana, li ocorre un fet similar.

Aleshores, ens podríem demanar “¿No és eixa blancor, la qual enllaça amb el sol, amb lo patriarcal i, àdhuc, amb frases com ‘tenir-ho tot molt clar’, lo que fa que l’home no toque els peus en terra, a diferència de la dona, i que, per això, ell considera menester que algú li ho compense i que el traga d’eixa clarícia?”. La resposta seria sí, de la mateixa manera que el sentir-se sol cal que siga substituït per trobar un sentit a la vida. I, en eixe camí, ell considera que… la dona el salvarà.

Per consegüent, aquest relat plasma molt bé el matriarcalisme i el tema, tradicional en catalanoparlants nascuts abans de 1920, que és una dona qui fa possible la reeixida de l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“Les dones decidien les coses quotidianes” (Monique Peytavi)

 

Prosseguint amb el tema referent al fet que la cultura vinculada amb la llengua catalana és matriarcal, el 22 de gener del 2022, com indiquí en el meu mur i en distints grups de Facebook, “El 18 de gener del 2022, Joaquina Viñals ens comentà ‘A les cases, es feia sempre el que volia la dona. Això sí, mai ho imposava, feia anar la mà esquerra’. ¿Eren així les relacions, bé per part de les vostres àvies, bé per part de les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Entre els meus avis materns i entre els meus pares, sí. Gràcies”.

En el meu mur, el 22 de gener del 2022, Àngels MV em comentà “T’agrairia força que en facis cinc cèntims de la base d’una cultura matriarcal, doncs ho segueixo en tant a casa, però em costa molt reconèixer-ho a nivell cultural/social, donat que les lleis/costums no semblen respectar-ho gens. Gràcies” i li escriguí “En un moment, Àngels.

No teoritzen sinó que viuen i actuen.

La dona té la darrera paraula i no imposa, sinó que proposa (actua amb mà esquerra, encara que ja intuesca que el marit acceptarà lo que ella li comenta).

Es prima el diàleg, en lloc de la força.

Visió molt oberta de la sexualitat i es plasma en cançons, balls, danses… La dona és ben tractada per l’home, i ell està ben tractat per ella.

Vincle amb la natura i obertura (també a lo nou i als altres).

L’educació es fonamenta en la saviesa i l’experiència de la cap que transmet la saviesa del poble, per a viure en unió amb la natura.

Molt creatives.

Esperit emprenedor.

Es prefereix un cap d’estat i, per tant, de casa (ho és la dona), molt obert.

Està molt reflectit en moltes rondalles mallorquines i valencianes com també en moltes catalanes (en les darreres, recopilades per Sara Llorens i plasmades en el llibre ‘Rondallari de Pineda’, a cura de Josefina Roma)”. Àngels MV em contestà “Moltes gràcies. En general, era el que pensava però, com ja he dit, em costa trobar-ho reflectit en lleis, potser pel fet que els quaranta anys de franquisme van ser demolidors. Tot i que moltes lleis ja venen d’antic, aquell període va ser… I ens queda.

Moltes gràcies pel recull de maneres de fer” i, al moment, li facilití fotos de llibres i com podia accedir a la web “Malandia”, per a trobar molta informació en relació amb el tema del matriarcalisme.

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 22 de gener del 2022, Josep Salinas Balga posà uns quants refranys, la majoria en línia amb el matriarcalisme: “’A la casa del mesquí, mana més la muller que el marit’

‘Al que té bona muller, cap mal li pot venir que no el pugui ben sofrir’.

‘El marit, prudència; la muller, paciència’”.

En el grup “Dialectes”, el 22 de gener del 2022 ens plasmaren “Ídem(Maria Montserrat Morera Perramon), “Sí: l’àvia” (Cèsar Ollé Garcia), “Sí, a Llíria. Camp de Túria” (Rafa Torrijo), “A casa meua, a Catalunya Nord, les dones eren les mestresses de la casa, decidien les coses quotidianes… Els homes treballaven a fora, guanyaven els diners per a mantenir la família” (Monique Peytavi), “Necessitaven tenir mà esquerra perquè elles no tenien ni veu ni vot. Si no tenien mà esquerra, les seves decisions o opinions no tenien espai.

Sols podien dirigir la mainada i, si eren nois, als 9-10 anys, quan anaven a treballar, ja s’havia acabat dirigir-los.

Que volien roba nova per estovalles o cortines o per fer-se un vestit, s’havien d’espavilar guardant una mica d’aquí i una mica d’allà, per poder comprar.

Si no volien cuinar, ni se’ls passava pel cap la possibilitat. Si volien anar a visitar a la seva família, permís de l’home…

Com per no desenvolupar mà esquerra. Això queda molt lluny de fer el que vol la dona” (Mònica Colomé Corominas).

En el grup “Cultura mallorquina”, el 22 de gener del 2022 ens escrigueren “Però, ‘fer anar la mà esquerra’ significa el masclisme amagat que imperava per no fer enfadar el mandatari.

Lluis Barberà. Creu-me: el masclisme és un problema amagat i endolcit per una societat tradicionalista que tancava els ulls a la realitat perquè convenia ‘rentar la roba bruta a casa’. Sovint i tristament, les dones eren les que solien perllongar la ideologia masclista amb això de ‘sempre ha estat així’ perquè no havien conegut res més” (Caterina Albert), a qui, l’endemà, li exposí moltes fotos de llibres d’on he tret molta informació (rondalles, cançons eròtiques o, fins i tot, pornogràfiques, poemes de Joan Sala Vila…, “El comú català”, de David Algarra, etc.) i li escriguí uns quants comentaris extensos en què, entre altres coses, li redactí sobre les repercussions del Concili de Trento, de la guerra de successió, etc. i li vaig incloure més obres, com  ara, “Història de les dones a la Catalunya medieval”, de Teresa Vinyoles. Un altre comentari fou d’Àngel Vargas Acosta: “Eren altres temps, però sempre respectant-se”.º 

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Junts, actuant cap al demà de manera matriarcal i els Sants de la Pedra

 

Tot seguit, tractarem sobre el cristianisme de línia matriarcal, en el segle XXI, i mostrarem alguns motius pels quals considerem que cal prioritzar més el matriarcalisme i, sobretot, junts, fent camí i actuant cap al demà, oberts als altres i prioritzant més l’acció que la reflexió (com en les cultures i en els Pobles d’arrels matriarcalistes) i, de pas, a les religions (sense deixar fora la tecnologia ni la ciència), en relació amb els Sants de la Pedra.

 

  1. Religió matriarcal i “civilització” tecnològica i científica: lo matriarcal, prioritari.

En línia amb aquesta actitud receptiva cap a la nostra identitat (unida a la d’efusió de lo que va adjunt a la nostra identitat com a nació), cal fer esment als goigs, tant als que es canten i es recorden, com als que estan escrits i, de pas, dir que, darrerament, hi ha poblacions valencianes (per exemple, Cullera, on hi ha molta tradició cultural relacionada amb els Sants de la Pedra, allí coneguts com “els Benissants”) on han incorporat el valencià en els goigs i que, així, han trencat amb molts segles de tendència a emprar el castellà en aquests temes vinculats amb la religió i, deixem-ho ben clar, amb la llengua pròpia, llengua en què, durant molt de temps, no s’han escrit molts goigs (tot i que és u dels camps en què més presència ha tingut la llengua catalana, però no, precisament, en el País Valencià i, més encara, des del segle XVI) i, a més, de manera contínua. O en uns cants populars dedicats als Sants de la Pedra, en el Camp de Mirra (població valenciana de la comarca de l’Alcoià), tot i que els goigs, en el 2018, encara estaven en castellà.

Igualment, sobre la presència de la nostra llengua en el camp religiós i, de cara al futur, cal recordar que, en paraules del “Criteri de la UNESCO sobre l’ús de les llengües vernacles en l’ensenyament”[1] (de 1954 i traslladable a la resta de camps), el punt tercer diu que “No hi ha res en l’estructura de cap llengua que li impedesca d’esdevenir un vehicle de civilització moderna” (p. 8).

Per això mateix, com llegim en la carta “Octogesima adveniens”[2] (del 14 de maig de 1971), escrita per Pau VI, cal oposar-se a tots els motius d’injustícia per part d’aquells “qui són objecte de discriminacions, de dret o de fet, per raó de la seua raça, el seu origen, el seu color, la seua cultura, el seu sexe o la seua religió” (p. 7). En un moment, com ara, en què sembla que s’invita, a nivell mediàtic i en part dels grups de lo que sol qualificar-se com “esquerra”, com ara, en el País Valencià, a no donar importància i, fins i tot, a menysprear lo religiós i lo etnològic, en favor de lo utilitari i de lo que prové de les llengües del món que tenen més parlants o també a una mena d’exotisme etnològic cap a fora però no de recerca del matriarcalisme més enllà de la cultura basca i d’alguns detalls solts, aquestes paraules van de perles.

Així, la raça (és a dir, el “Poble”), la cultura (això és, el llegat, on s’inclou la llengua) i la seua religió (en aquest cas, la cristiana i, majoritàriament, el catolicisme), no deurien restar menyspreades per cap polític, independentment del càrrec que ocupàs, de lo famós que fos o, com ara, dels estudis que tingués, i sí, en canvi, que actuassen (i açò és aplicable a moltes autoritats eclesials) en línia amb el missatge que feu el papa Pau VI, en la UNESCO, el 5 de novembre de 1971, amb motiu del XXV aniversari de l’organització: promoure el desenvolupament integral de l’ésser humà, “responsable del seu destí davant els seus germans i la història, i cridat a resoldre les nombroses antinòmies[3] davant les quals es troba: intercanvis culturals multiplicats i saviesa ancestral conservada, expansió d’una cultura nova i fidelitat viva a l’herència de les tradicions, harmonització entre l’antiga cultura clàssica i la nova cultura científica i tècnica” (p. 7).

Aprove pensar i dir que el sentit de la justícia, en un moment en que ix molt la paraula dignitat, sobretot, relacionada amb temes socials, no ha de deixar a banda ni els lingüístics ni, per exemple, els etnològics, sinó respondre com un pas més enllà i que impulsa, en paraules del sínode de bisbes de 1971 celebrat en Roma, a assumir que “Reafirmem el dret dels pobles a conservar la pròpia identitat” (p. 7), com fem moltes persones valencianoparlants i de tot l’àmbit lingüístic. La justificació és ben clara en el sínode: “La nostra acció ha d’estar primerament orientada a aquells hòmens i nacions que, a causa de les diverses formes d’opressió i de l’actual índole de la nostra societat, són víctimes silencioses de la injustícia i no tenen manera de fer sentir la seua veu” (p. 7). No seria just que, com ara, la Generalitat Valenciana o bé el Govern balear, menyspreassen, en els seus territoris respectius, la llengua i lo que hi ha de llegat cultural i vinculat a la llengua pròpia o bé a la religió, simplement, perquè o bé no està de moda, o bé no resultàs rendible en les urnes o, per exemple, que considerassen la religió com una part rebutjable, a diferència de la ciència o de la tecnologia.

El motiu és que la conservació del valencià i de lo etnològic i que fa diferent el llegat ancestral, no és una mena de joc amb què entretenir-se en temps d’esplai (ni, per part de sectors cristians, per a deixar a banda o com a secundari)… mentres que el castellà i la cultura castellana resten molt valorats (i de manera positiva) pel govern espanyol i pels qui aproven l’actitud unificadora i d’assimilació cultural del govern central, indistintament del partit en què militen i de com es presenten (exteriorment) com a polítics o de la línia religiosa (o respecte a la religió) que hagen triat per a viure. En canvi, sí que resulta molt favorable per al sentiment de grup i per a adquirir més esperit comunitari (en l’apartat matriarcalista i tot), que l’herència cultural i lingüística, com ara, la vinculada amb els Sants de la Pedra, per exemple, en forma de refranys i de versos, estiga present i es difonga en lo relatiu amb el lleure i en temps lliure.

Sobre la conservació de la pròpia identitat i sobre la seua relació amb la religió i també amb la ciència i amb l’Estat modern i laic, en l’article “Liberar la religión del politicismo”, signat per Jesús Conill (de la Universitat de València) i publicat en la revista “Cresol”[4] (juliol-agost 2017, no. 139), hi ha unes paraules que he considerat molt importants des del primer dia que el llisquí: “Una noción compleja de ciudadanía implica aceptar que no existen personas sin atributos, sino personas cuya mismidad[5] se forma con los aspectos significativos de su religión y que, en consecuencia, tratar a todos con igual respeto a su mismidad exige al Estado tratar de integrar las diferencias que la componen. Entender la ciudadanía al modo simplista implica borrar las diferencias en la vida pública, mientras que entenderla como compleja exige intentar gestionar la diversidad, articulándola. Esto requiere vincular un Estado laico con una sociedad pluralista, también en la dimensión religiosa.

(…) Privatizar las religiones es inaceptable, y no sólo porque los ciudadanos tienen derecho a expresar su mismidad en público, sino porque las religiones tienen vocación de publicidad y prestan el buen servicio de hacer ofertas de vida feliz” (p. 19). M’identifique amb les paraules de Jesús Conill i, a més, en lo referent a la “vocació de publicitat” de la religió, ja que va en línia amb el matriarcalisme i, així, amb el cristianisme de base, el qual va un poc més lluny del cristianisme patriarcal i derivat, per exemple, del model generat arran del Concili de Trento.

Tot seguit, afig que “Cuantos más proyectos de vida digna con altura humana se presenten, más altas serán las exigencias de justicia y mayor la posibilidad de las personas de elegir proyectos capaces de generar ilusión. Pero también las religiones tienen que ser fieles a su razón de ser y hacer sus ofertas de vida buena, sin imposiciones, pues a tales propuestas sólo desde la libertad puede invitarse y sólo desde la libertad pueden aceptarse” (p. 19).

A més, com llegim en l’article “Laïcisme, religió i tolerància” (http://diarieducacio.cat/laicisme-religio-i-tolerancia), de Pere Solà Gussinyer i publicat en la web “el diari de l’educació”, “L’espai religiós ben entès és un espai laic perquè fa una valoració positiva i respectuosa de totes les creences que defensen els valors humans. L’espai religiós/laic, entès en aquest sentit positiu i ampli, és compatible amb el respecte de l’altre” i, a més, addueix que “la tolerància laico-inter-religiosa ajuda a combatre i neutralitzar aquests nous ídols que escometen en el dia a dia, ‘ídols’ com la temptació autoritària de tirar sempre pel dret sense consultar, com la mateixa fe cega en el déu mercat i com l’afany de triomfar a la vida al preu que sigui i trepitjant a qui convingui”. Hi estic de part de Pere Solà.

I u dels motius d’acollir la religió, concretament, com a mínim, del cristianisme de línia catòlica (el més vinculat als Sants de la Pedra), és, com veiem en el document “Una comunidad cristiana y una presencia pública significativas para nuestro tiempo”, signat pel “Grup de Seglars i Rectors del Dissabte”, del País Valencià, el 19 de gener del 2019:

“. Trabajar por un despertar de la fe en Jesucristo y no tanto por un despertar religioso.

(…) . Encarnarse en la propia realidad, aquélla en la que vive cada comunidad, colaborando en la búsqueda de soluciones a los problemas que ha de afrontar. Esta encarnación implica inculturarse de manera real y efectiva en la cultura del pueblo con el cual camina cada comunidad.

(…) . Potenciar la apertura, el diálogo, la acogida sincera y afable de todo el mundo, la comunión, el ecumenismo y la colaboración interreligiosa.

. Suprimir cualquier indicio de clericalismo[6] (…).

. Reivindicar el papel de servidor del miembro ‘ordenado’ y negar el de funcionario o dueño. Es fundamental que se respete a la comunidad a la cual ha de servir con su historia y su idiosincrasia. Ella es la que permanece.

. Propiciar espacios de encuentro (…) que favorezcan la experiencia comunitaria y contrarresten la actual indiferencia generalizada”.

Aquest cristianisme sí que va en la línia que aprovem en aquesta recerca. A més, perquè, no sols acull la visió matriarcal de la vida sinó perquè aquestes paraules estan escrites per persones que creen credibilitat entre bona part de la població.

Igualment, afegirem que, partint d’aquest matriarcalisme (present, com ara, en aquest darrer document, del 2019), per exemple, com escriu Pere Riutort en el document sobre l’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina, publicat en 1973, “Per a l’Església no hi ha Pobles petits sense drets i Pobles grans amb drets; hi ha simplement Pobles: El Líban, Escòcia o Croàcia són tan Poble com el nombrós grup humà d’Alemanya-Àustria o de Xina. Tampoc no constitueix a una part de la humanitat en Poble el fet que tinga govern civil autònom o exèrcit, sinó que tots els documents de l’Església contemplen uns elements que no són ni la quantitat ni l’estatalitat[7] com a constitutius essencials dels Pobles” (p. 13). Cal dir que, aleshores, Croàcia, fins als anys noranta del segle XX, formava part de l’estat Iugoslàvia.

Per això mateix, com també escriu en la pàgina 13 del document de 1972 esmentat, “Els germans de fora que han vingut a estar entre nosaltres, estrangers o immigrants s’han d’acomodar a la nostra llengua. Això ho demana el núm. 10 d’Eucharisticum Mysterium (695) i el mateix seny. Els germans recentment arribats han de ser empelts del nostre Poble; mai no poden ser considerats ciutadans de segona categoria, si fos així, seríem racistes; per altra banda, no voler acomodar-se al lloc on s’ha anat a viure, sinó exigir el contrari, és senzillament tenir actitud de colonitzador.

La naixença no és l’única raó per la qual s’entra a pertànyer al nostre poble històric; tot aquell que viu amb nosaltres és de la nostra comunitat”.

Per tant, com que la nostra nació com també tots els territoris on es parla la llengua catalana són d’arrels matriarcalistes, moltes persones, que estem en pro de la nostra identitat com a Poble, donem prioritat a lo matriarcal, per exemple, perquè comporta el desenvolupament de trets singulars vinculats a la nostra llengua i que afavoreixen el sentiment de comunitat i, com ara, l’esperit emprenedor, la diplomàcia, el parlamentarisme o, per exemple, el dinamisme. Així, Thomas S. Harrington, un nord-americà d’esquerres, que sap parlar català i que ha investigat sobre Catalunya, en el seu llibre “Una democràcia cívica en temps autoritaris. Apunts d’un nord-americà sobre el Procés sobiranista a Catalunya”[8] (publicat en el 2018, per l’editorial Gregal), escriu que “Catalunya és, com totes les societats que conec bé, una societat diversa (…). Hi ha molta gent allí que s’identifica aclaparadorament amb un passat català, la llengua catalana i, potser més important, patrons estrictament catalans d’organització social i comportament cívic, uns patrons que posen un èmfasi excessiu –almenys en relació amb els tradicionals espanyols- en la negociació (en contraposició a les autoritzacions), el comerç (en contraposició a la intimidació estratègica i a fer la guerra), a l’enquesta racional i a la primacia de la consciència personal (en contraposició a l’obediència a ortodòxies socials i culturals àmpliament propagades)” (p. 215).

Per aquest motiu i perquè la llengua també va unida als actes religiosos i als costums (com ara, als goigs i a la tradició de cantar-los) com també ho fa a la novetat i a l’acció (per mitjà de l’esperit d’iniciativa), igualment podem considerar que aprenent sobre costums i festes que tenen a veure amb la cultura catalana (i coneixent un poc més la cultura d’origen del nouvingut), promocionem la germanor entre les persones i, de pas, un reviscolament i una vitalitat de la nostra cultura (heretada dels nostres pares i d’altres avantpassats i també apresa mitjançant l’obertura a altres persones) amb la intenció de fer-la més viva i més present en la societat en què vivim i en el segle XXI, com ara, per mitjà d’informació i de recerques sobre els Sants de la Pedra i sobre altres festes relacionades amb el món agrícola que hi són vives des de fa segles i que no són cap residu del passat i a tombar sinó, fins i tot, un testimoni més de l’educació matriarcal transmesa, molt sovint, per les dones. De fet, com molt bé indica Teresa Vinyoles Vidal, en el llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”, si bé podem dir que sobre el segle XIII, “parelles joves del Principat (…) repoblaran pam a pam Mallorca, d’altres aniran al País Valencià i encara després d’altres a Sardenya on deixaran la ciutat catalana de l’Alguer. Sembla que no ens hem aturat quasi mai a pensar que la transmissió de la llengua, que de fet és el que ens dóna una identitat cultural, es féu a través de les mares del poble, colonitzadores i repobladores, transmissores de cultura, donadores no solament de vida sinó també del llenguatge, narradores de contes, cantadores de cançons.

Penso que en aquesta història de les nostres dones hi ha de tenir un lloc el conte i la llegenda. Contes i llegendes que, juntament amb la paraula oral, la llengua viva, ens han transmès les dones medievals” (p. 81).

Es tracta, de la mateixa manera que en el camp de l’ús del valencià en les diòcesis valencianes, però quant als Sants de la Pedra, d’actuar. De fet, he pogut comprovar, durant l’estudi, que, si bé la investigació causa certa curiositat inicial per part de moltes persones de tot l’àmbit lingüístic (i, fins i tot, d’altres territoris de la històrica Corona Catalanoaragonesa), sí que hi troben que, en rebre més informació  relacionada amb els dos sants, senten com una mena de calor perquè hi veuen que hi ha molt escrit i que, àdhuc, anem molt més lluny de lo que sabem i d’on som, tot i que estiguem en contacte amb la terra. Saben que, per exemple, sobre la qüestió que ha permés trobar que la nostra cultura és matriarcal, la història, el futur, no perdonaria que deixàssem a banda aquesta realitat sinó que, per contra, agraeix que la tinguem present i que la difonguem en la societat, amb l’objectiu d’aplanar el camí d’aquest expandiment de la nostra identitat, sobretot, entre les persones que estan molt interessades pel nostre país i per lo vinculat a la nostra cultura.

Així, amb aquesta promoció de la nostra cultura, fem costat a lo que Joan XXIII escrivia com “els signes dels temps”, és a dir, patrocinem i escampem aquest patrimoni cultural, no sols entre la comunitat catalanoparlant sinó, a més, com si es tractàs d’un producte i de publicitat, cap a les altres persones i cap a les altres comunitats de parlants. Una manera més, al meu coneixement, de fer evangelització i tot. Recordem que la paraula “evangeli”, partint del “Diccionari Català-Valencià-Balear”, és un mot grec que, originàriament, significa “bona notícia”. I si, a més, seguim els signes del segle XXI, hi recorrem, com ara, a Internet i a nous mitjans de divulgació.

En resum, una manera de dir sí a tot lo que tractaria de revifar la nostra identitat, en aquest cas, a través del manteniment de la nostra base religiosa de tipus matriarcal, el cristianisme, acció que, moltes persones de tot l’àmbit lingüístic sí que estem disposades a admetre i a realitzar sense que això cerque l’anul·lació d’altres formes de pensar, de ser i d’entendre el món i la vida.

 

 

 

Notes: [1] Informació treta del document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“, realitzat per Pere Riutort Mestre i publicat en 1973, per la “Junta Diocesana d’Acció Catòlica”.

[2] Informació treta del document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“, realitzat per Pere Riutort Mestre. Des d’ara, mentres que no fem cap indicació, partirem d’aquest document per a moltes entrades relacionades amb l’Església.

[3] Contradiccions.

[4] Aquesta revista és editada per la Unió Apostòlica de València.

[5] En valencià, ipseïtat, és adir, el conjunt de propietats que caracteritzen una persona en la seua individualitat. Informació treta de l’entrada del blog “Scriptorium” (http://www.ub.edu/scriptorium/com-es-diu-mismidad-en-catala) , elaborat per la “Comissió de Dinamització Lingüística i Cultural de la Facultat de Filosofia” de la Universitat de Barcelona. El 2 de març del 2020 es podia consultar els diccionaris que hi ha en aquest blog a través de l’enllaç http://www.ub.edu/scriptorium/diccionaris-2.

[6] Intervenció del clericat en el govern de l’Estat.

[7] El fet de ser un Estat polític.

[8] Aquest és el títol original del llibre.

El cristianisme matriarcal en el segle XXI i els Sants de la Pedra

 

Tot seguit, tractarem sobre el cristianisme matriarcalista en el segle XXI com també sobre la identitat dels Pobles i, fins i tot, en relació amb els Sants de la Pedra.

La manera matriarcal d’entendre la vida, vinculada a la història i no tant a lo que promou la cultura capitalista o, sense anar tan lluny, ni a la cultura patriarcal que va unida a la llengua castellana (i que molt bé es reflecteix, com ara, en la manera de manar que hi hagué en el Regne de Castella i en la cultura castellanista / espanyolista), no sols plasma la psicologia col·lectiva d’un Poble ja que, com ara, el fet que hi hagués accions de gràcies (tan presents, per exemple, en molts llocs on està arrelada la festa dels Sants de la Pedra) podria implicar, de pas, un agraïment a la Terra, per mitjà dels sants (en aquest cas, els sants Abdó i Senent), com a intercessors.

Sobre el paper de la intercessió, per exemple, en l’Edat Mitjana, direm que deu ser molt antic. Així, en el llibre “Una historia nueva de la alta Edad Media. Europa y el mundo mediterráneo, 400-800”, de Chris Wickham, llegim que, entre els anys 570 i 610 (p. 579), en l’actual Turquia, hi ha un bisbe, Teodor, que jugà un paper important i que, a més, exercí unes funcions semblants a les que ací relacionem amb els Sants de la Pedra: “Teodoro (…) era abad de un monasterio, además de sacerdote, y fue obispo por un espacio de once años. (…) Era (…) un asceta, y por consiguiente un sanador, un hombre que expulsaba a los demonios, un patrono y un mediador: las comunidades aldeanas le apreciaban por estas razones, no por su posición institucional. (…) Como hacedor de milagros –faceta en la que tal vez le acompañase el éxito-, protegía a las comunidades aldeanas del pedrisco, la lluvia venida en mal momento, las plagas de langosta y las intoxicaciones alimentarias. Como mediador, trató de zanjar la mencionada disputa surgida a raíz de las diferencias relacionadas con un bosque, y se aseguraba de que el granizo castigase a los malos perdedores. (…) Este tipo de conductas son un claro signo de que la aldea actuaba de modo solidario” (p. 580).

Ara, en el primer quart del segle XXI, no hi ha tant de culte ni tanta devoció pel paper d’intermediaris religiosos (com ara, els sants) en el món capitalista, i, per exemple, en la societat valenciana, trobem nous mitjancers: els metges, els científics, les persones a què hom tracta com si fossen ídols o, fins i tot, els diners, les enquestes de tipus polític, periodistes que apareixen en els mitjans de comunicació social o, per exemple, centres comercials o, àdhuc, jugar a la loteria. Una forma moderna de fer idolatria i que no va en línia amb la cultura matriarcal.

Aquest canvi de devoció podria conduir-nos a trobar un motiu pel qual, en Catalunya, per exemple, on l’Església ha sigut més fidel a la llengua pròpia (en lloc de fer-ho al castellà, llengua que tant ha abraçat l’Església valenciana des del segle XVI), hi haja major associacionisme (eixe claro signo de que la aldea actuaba de modo solidario”, que llegíem abans en paraules del llibre de Chris Wickham), més interés per les arrels catalanes i per la terra i, per tant, igualment, una major presència de formes cooperativistes o emprenedores de viure, en lloc de tendir molt més a delegar-ho en lo que diga la llei, en els dictats dels polítics que manen en cada moment o bé en lo que diga l’home (en les parelles) o en la tradició patriarcal. Així, diré que, el 22 de gener del 2019, mentres raonava amb un amic valencià que és capellà, ell començà a parlar un poc sobre la presència del matriarcalisme en el País Valencià i hi afegí, més o menys: “La dona és qui gestiona la casa. Si cau el paper de la dona, cau tot”. Aquest amic és un gran coneixedor de la cultura colla.

En eixe sentit, en el fet que l’amic i jo parlàssem sobre la cultura valenciana i que la veiéssem de tipus matriarcal, diré que, moltes vegades, em fa l’efecte que, en Espanya, tractar el tema del matriarcalisme de cultures diferents a la basca i que formen part de l’Estat espanyol, per a moltes persones, no és políticament correcte i que, en el tema de la sexualitat, clarament relacionat amb el dels Sants de la Pedra (si bé com una sexualitat de tipus solidària[1], així com la fraternitat està present en la relació entre els dos germans bessons), hi ha una mena de tendència a posar-se la visera i, així, a no indagar en el tema… però per cultures. En canvi, es prefereix una visió etèria que agrupa totes les nacions que hi ha en l’Estat espanyol (com també en Europa) sota el paraigua “societat en què vivim”, “cultura occidental”, “societat espanyola”, “societat del benestar”… Fa molt fi, però no va a la realitat cultural dels distints pobles: ni de l’Estat espanyol, ni de la Terra. Evidentment, així és més còmode (i rebutge aquest estil d’investigació), però no hi afavoreix una visió més completa i, per tant, allunyada dels intents de rentat de cervell ideològic, etnològic o, per exemple, religiós.

Per això, com escriu Pere Riutort, en la seua explanació, “Hemos de luchar contra falsedades históricas, que han llegado a considerarse verdades, después de siglos que nos las han hecho oír en ambientes sociales y de docencia popular. Estas falsedades tienen el fundamento político de unas leyes injustas e inaceptables, como la actual ley constitucional de preponderancia del castellano sobre la lengua de nuestra tierra. Se llega a la consideración constitucional, que el castellano es un derecho y una obligación y que nuestra amada lengua tiene hasta entre nosotros, una categoría jurídica y social muy secundaria” (p. 185). Si això ocorre en lo lingüístic i ara, en el primer quart del segle XXI, ¿no hi ha raons per a considerar que afecta, igualment, a la cultura i que la nostra cultura no s’ha de limitar a una mena de folklore institucional o bé a ensenyar valencià però sense entrar en la idea de fer cultura i, així, conéixer millor les arrels i difondre-les entre les persones que viuen en els territoris catalanoparlants i, en el cas valencià, que els castellanoparlants també puguen conéixer-la i, fins i tot, promoure-la? La meua resposta, en línia amb la de moltes persones, és que sí.

I, per si això no fos prou (i compartesc la visió de Pere Riutort), tot seguit, ell afig: “Esta situación se ha de calificar de sustitución colonial de una lengua y nada más, pura discriminación contraria al Plan de Dios. Leyes inicuas[2] que no obligan en conciencia y contra las cuales se ha de luchar”.

Com a punt positiu, en lo relacionat amb el paraigua de què hem parlat més amunt, hi ha que també ens trobem amb persones que, com més coneixen lo que hi ha de matriarcalista en la nostra cultura, més consciència prenen de ser part del Poble (per exemple, valencians respecte al valencià), de nació (en el sentit emprat en molts documents del Vaticà, no precisament amb la noció capitalista i patriarcal de nació-Estat) i que té un llegat i també una manera de concebre el món digna de mantenir en el temps, en lloc de deixar que siga trepitjada, no sols pel centralisme castellanista / espanyolista, sinó, fins i tot, per mitjà de la indiferència (o del rebuig) dels qui parlen valencià o dels qui viuen en terres valencianes (o dels altres llocs de l’àmbit lingüístic), o bé dels qui hi han nascut (o que encara el parlen) però que no hi resideixen.

Aquestes persones que prenen consciència de ser part del Poble accepten el missatge que, per exemple, hi ha en aquestes paraules de Pius XII, pronunciades en el radiomissatge de Nadal de 1941: “En el camp d’un nou ordre fundat sobre els principis morals, no hi ha lloc per a oprimir ni obertament ni dissimuladament, les peculiaritats culturals i lingüístiques de les minories nacionals, ni per impedir o reduir la seua pròpia capacitat econòmica, ni per limitar o abolir la seua natural fecunditat…” (p. 4).

Dins de la capacitat econòmica i de la fecunditat, podríem incloure la destinada al coneixement i a la difusió de la cultura. Com a curiositat, comentaré que un dia, un cronista que ocupava un important càrrec d’una entitat, em digué que fecunditat i sexualitat (que li plantegí com a relacionades amb els Sants de la Pedra) eren dues coses distintes… i que ho hi havia cap relació ni amb Demèter, ni amb els sants Abdó i Senent. No li ho acceptí, tot i que li ho manifestàs sense dir-li res, i deixí que em digués la seua opinió sobre el tema que, aleshores, tractàvem i, així, conéixer més l’home i els seus coneixements.

 

Laïcitat i religiositat. El cristianisme “matriarcalista” i lo matriarcal en el segle XXI.

En aquest apartat de la recerca, tractarem quatre punts: a) la identitat d’un poble, b) la religió matriarcal i la civilització tecnològica i científica, c) la religió i lo matriarcal en el País Valencià i d) la cultura popular unida a la festa matriarcal dels Sants de la Pedra i a la tolerància en el segle XXI.

 

  1. La identitat d’un Poble.

Continuant amb  el tema d’aquest cristianisme “matriarcalista”, cal tenir en compte, com escriu Alfons Llorenç, en l’article “Laïcitat i religiositat. En temps de globalització i diversitat”, publicat en la revista religiosa i valenciana “Cresol” (no. 18, març-abril 2017), que “la identitat del poble valencià té com a trama[3] i ordit[4], naix i es configura al voltant del cristianisme, que, es vullga o no, ens ha fet arribar on som i com som, que aporta els fonaments de la nostra concepció del món i identitat” (p. 60), així com també la té, en els altres territoris catalanoparlants de la històrica Corona Catalanoaragonesa, conéixer aquest passat i fer-ho, per iniciativa pròpia, des del nostre dret a la recerca i, com escriu Joan XXIII, en l’encíclica “Pacem in terris”, “no en actitud d’imposicions o de pressions provinents sobretot de fora” (34), sinó per motivació interior per a un major coneixement de lo que ocorregué aleshores i del present. Aquest interés pel nostre passat pot servir-nos, també en paraules d’aquesta encíclica de Joan XXIII, per a dir “Prou, de pobles dominadors i pobles dominats: tots els pobles s’han constituït o s’estan constituint en comunitats polítiques independents” (45) i, així, per a potenciar lo que hi ha en les tradicions, en els costums i en la història de la cultura catalana, la qual, com totes les cultures, fins i tot, en aquests temps on es prioritza molt més lo científic, també inclou lo religiós.

Un exemple: per mitjà de la recerca de lo que forma part de la nostra tradició, en lloc de posar-nos, com ara, a indagar sobre Sant Isidre (tot i que, per la seua relació amb la festa dels Sants de la Pedra, sorgesca, de rebot), sí, com ara, a considerar que, en un moment com l’actual, on hi ha una tendència cap a una major globalització, àdhuc, en lo cultural, o a una menor presència de lo religiós (no necessàriament en línia amb el Concili de Trento, però sí a nivell social i en lo escolar i tot), tractar positivament un tema com l’agrícola (i també des de la part etnològica i des de la  religiosa) constitueix una manera de tenir present les autoritats (tant les polítiques com les religioses), que els Sants de la Pedra també formen part del nostre llegat cultural no il·lustrat i no vinculat al capitalisme o a la cultura de mercat que ara impera, i que, per tant, no és, simplement, res a evitar o a desconsiderar, sinó una peça més dels nostres avantpassats i amb què ens mantenim com a Poble i que, damunt, ens serveix per a estimar la nostra identitat i, fins i tot, per a viure i per a respondre (en el present i a la realitat) de manera més tolerant i sense fer distincions (per pur esnobisme o bé, com ara, de cara a unes futures eleccions polítiques) de manera favorable a lo que no siga cristià.

Recordem, per exemple, algunes paraules del rei Felip V (de la primera mitat del segle XVIII i que eliminà els set centres d’ensenyament superior de Catalunya), quan, en el Decret del 1r de maig de 1717, amb motiu de la seua decisió de crear una universitat (en el sentit castellà, de centre d’ensenyament superior, i no en el d’ajuntament), la de Cervera, per la seua fidelitat com a ciutat partidària del rei Borbó durant la Guerra de Successió (1701-1715[5]), escriu que “Dios me ha puesto de atender el bien de aquellos vasallos y no permitir que las torpes sombras de la ignorancia oscurezcan el precioso lustre de las ciencias, (…) de todas las ciencias, buena crianza de la juventud y esplendor de esta monarquía”, com molt bé exposa David Algarra en el seu llibre “El Comú Català” (nota en la pàgina 143).  Recordem, a més, que aquestes paraules del monarca, sovint qualificat de promotor de la Il·lustració (si bé no tant com el seu fill Carles III), contrasten, en canvi, amb les que llegim, per exemple, en el llibre “Historia de la Iglesia Católica”, dirigit per mestres universitaris d’Alemanya i d’Àustria i publicat per Herder Editorial en el 2006: “Cuando los Borbones consiguieron el gobierno en la persona de Felipe V (1700-1746), introdujeron en España el absolutismo de Estado, practicado ya en Francia” (p. 493). I, poc després, afigen que “En 1767, el absolutismo estatal de España, bajo el ministro ilustrado Aranda” (p. 493)… Caldrà estar més atent a aquestes noves línies d’informació en lloc de deixar-nos portar per la suposada relació favorable a “la cultura” arran de l’entrada dels Borbons i de la introducció de les idees de la Il·lustració, en el segle XVIII, i, de pas, no acceptar cegament tot lo que estiga escrit en l’Espanya castellana o per persones de línia espanyolista i que actuen com a súbdits del poder i fidels als dictats d’ensenyament i d’instrucció que provenen de Castella, de Madrid. I, per descomptat, també de les exposicions idealistes. En resum: més formació i més equanimitat, afegir pes en l’altra balança, en la de la història silenciada i que moltes persones estem disposades a revivificar.

Adduirem que les autoritats (no sols les de tipus polític sinó, fins i tot, les que representen una mena d’autoritat moral per a moltes persones, com ara, els científics, els bisbes, els esportistes, líders espirituals, mestres universitaris, empresaris, periodistes, psicòlegs, etc.), si més no, partint del cristianisme de línia matriarcalista, no haurien d’estar al servici de les minories que ocupen el poder, ni de la cultura més preuada (històricament, des de qui exerceix més influència a nivell lingüístic i en lo formal, això és, de la castellana) sinó, en profit de totes les identitats i de tots els habitants, de manera que, així, hi hagués un nombre més gran de persones que poguessen accedir al coneixement del passat de cada u dels Pobles que formen part, per exemple, de l’Estat espanyol i també que, de rebot, com escriu Joan XXIII, en l’encíclica “Pacem in terris” (1963), puguen ser-ne més els qui, com ja fem moltes persones, passen a “rebutjar (…) els mètodes d’informació amb els quals, mancant a la veritat, es fereix injustament la reputació d’aquest o d’aquell poble” (90), ja que, com ara, “ajuda no poc al perfeccionament humà el contacte permanent amb una cultura diferent, els valors de la qual podran anar convertint la saba i sang pròpies” (97), “obrar sense intencions de predomini polític” (125) i respondre, els membres de les comunitats històricament minoritzades, com ara, la nostra (d’arrels catalanes i matriarcals), interessats també pel passat i per lo que hi ha en la nostra cultura.

Aquest contacte amb una cultura diferent (en el nostre cas, sobretot, amb la castellana), va a més en el segle XVI, principalment (si més no, en el Regne de València), arran del resultat de la guerra de les Germanies (del primer quart del segle i després de la qual començà a introduir-se el castellà, en bona mida, per pressions de la Inquisició, molt més que per l’actitud de la noblesa i de juristes, com molt bé ha escrit Jordi Bilbeny, en el llibre “Inquisició i Decadència. Orígens del genocidi lingüístic i cultural a la Catalunya del segle XVI”[6]), de la política dels Àustries (segles XVI i XVII) i, sobretot, de la manera de governar dels Borbons (amb la introducció dels decrets de Nova Planta, del segle XVIII) i, igualment (i, més encara, entre els valencians), des de la política castellanitzadora impulsada per persones com el patriarca José de Ribera (1532-1611), sevillà que fou arquebisbe de València entre 1569 i 1611 a més de virrei del regne valencià (1602-1604), del cardenal Belluda (en Oriola, després de la Guerra de Successió) o, per exemple, del bisbe Mayoral (qui, com ara, des de 1750, feu que tots els valencians es batejassen en castellà).

Es tracta, per tant, de fer més acollidores les relacions entre persones de cultures diferents i, de pas, que les persones que vinguen d’altres terres a les que siguen catalanoparlants, ho facen en sentit de germanor, d’estar oberts a conéixer (i, òbviament, a respectar) la llengua, les tradicions, els costums, etc. que serà molt més fàcil en la mida que els que vivim més temps (moltes generacions i tot) arrelats com a autòctons, coneguem més la nostra història i que la promocionem (units, a més, a un interés des del nou membre del nostre Poble), detall en què estic a favor (com moltes persones de tot l’àmbit lingüístic). Això implica que actuem, com escriu Joan XXIII, en l’encíclica esmentada, amb “afany sempre renovellat” (164) i, per exemple, com a “guspira de llum” (164), i impulsant, com podem llegir en l’encíclica “Gaudium et Spes” (1965), “una forma més universal de cultura humana, que promou i expressa la unitat del llinatge humà tant més, com més respecta les peculiaritats de les diverses cultures” (54). Ara bé, com que, en el nostre cas, la cultura minoritzada ha sigut la catalana, sobretot, des del segle XVIII (i continua sent-ho, en molts sentits, a hores d’ara, i, sobretot, en el País Valencià), això cal rellegir-ho a favor de la nostra cultura i, per tant, donem el nostre suport, com ara, al tema dels Sants de la Pedra, com una part més del nostre passat, amb el qual ens identifiquem aclaparadorament, actitud que, com ocorre en les cultures matriarcals, no implica deixar d’estar, més o menys, al dia, de lo nou i de la manera de viure, però sí rebutjar lo que tractàs d’anul·lar els nostres costums i la nostra manera d’entendre el món.

I aquesta actitud nostra de respecte per les peculiaritats de les altres cultures (com també de la nostra), com veiem en el discurs de Joan XXIII relacionat amb el pelegrinatge de Bergamo[7] i que figura en el llibre “Nació i Nacionalismes. Una reflexió en el marc del Magisteri pontifici contemporani” (http://mnjoancosta.net/Llibres/NacioNacionalismes.pdf), de Mn. Joan Costa i Bou i editat per M&M Euroeditors junt amb la Facultat de Teologia de Catalunya, en el 2000, té lloc perquè assumim que “cap bon fill se separa de la seva mare fins al punt de no portar en el rostre, en els trets, en les paraules quelcom, molt o poc, de la terra d’origen que l’ha plasmat conferint-li una nota distintiva que l’atreu, amb l’ajut de Déu, vers l’òrbita de la llum i de la caritat, que és –com se sol dir- patrimoni comú d’una família, d’un poble(pp. 98-99). I, com que estimem el nostre passat, en lloc de deixar-lo a banda o desconsiderar-lo, i, a més, ens interessem per aprendre’n més i, fins i tot, per fer que siga conegut per més persones, som conscients que, com escriu Pere Riutort, en la seua explanació, “Somos en nuestras tierras el verdadero pueblo, la verdadera cultura con sus características que se han ido produciendo entre nosotros a través de los siglos. No somos unos advenedizos[8] desde la España-castellana. Esta, sí, se ha querido extender desde hace siglos, implantando sus características culturales entre nosotros y por toda la península.

(…) Los castellanos peninsulares y los recientemente inmigrados de diferentes partes del mundo, cuando vienen a convivir con nosotros, tienen el deber de formar parte de nuestro Pueblo, asumiendo su cultura en todos sus aspectos y participando en ella. No somos nosotros como los rusos en Ucrania, como alguien ha querido suponer, los rusos entre nosotros, son los castellanos y todos los venidos de fuera. Los rusos se han ido estableciendo en la Ucrania conquistada militarmente por los zares desde el siglo XVIII, con unas características e intenciones verdaderamente coloniales. Los castellanos, entre nosotros, se han hecho presentes, de una manera especial, después de la Guerra de Sucesión con las mismas intenciones y métodos que los rusos en Ucrania, pero sin querer reconocer nuestra soberanía, cosa que ha conseguido precisamente Ucrania” (p. 159).

Això no vol dir un tancament cap a l’exterior, ni cap als altres ni, per descomptat, una falta de solidaritat amb altres persones i amb altres nacions del món, sinó tot lo contrari, però amb un fort interés pel passat (amb tants trets matriarcals, com ara, en la llengua[9]) i una obertura a lo nou i als altres però que no vaja contra la nostra identitat, i, per tant, fer com les persones que abracen lo matriarcal, que no hi renuncien, sinó que ho potencien i que ho expandeixen i tot, però no amb un estil colonialista.

 

 

Notes: [1] Parle més en el sentit simbòlic i on trobe un motiu pel qual els nostres avantpassats es decantarien abans per uns sants de línia fraternal (els Sants de la Pedra) i que, eixa tria, en el fons, reflectiria, fins i tot, que la cultura sexual dels  qui  vivien en aquelles terres i en aquells temps no era possessiva, sinó de línia més bé germanívola, com també es manifesta en altres trets culturals de què parla, per exemple, Bartomeu Mestre o dels que figuren en l’obra “Història de les dones a la Catalunya medieval”, de Teresa Vinyoles Vidal. Ara bé, això no exclou que, en aquestes cultures, els seus membres actuen amb molta iniciativa, amb molts reflexos i decidits, sense deixar les coses per a demà, tipus de resposta molt present en les cultures matriarcals.

[2] En valencià, iniqua, això és, malvada, odiosa.

[3] Lligam entre les parts d’una cosa.

[4] Conjunt de fils llargs que es mantenen en tensió en un marc o en un teler, disposats de manera paral·lela entre si.

[5] Aquest és el període en que es sol considerar que tingué lloc aquesta guerra pel tron de la Corona dels regnes hispànics de lo que un segle després  es constituiria, jurídicament, com l’estat Espanya.

[6] “Inquisició i Decadència. Orígens del genocidi lingüístic i cultural a la Catalunya del segle XVI”[6]), de Jordi Bilbeny, editat per Librooks Barcelona, en el 2018, llibre.

[7] Bèrgam (en italià, Bergamo) és el nom d’una ciutat italiana.

[8] En valencià, estranys, forasters.

[9] Està interessant l’article “La llengua és el notari de la identitat”, de Bartomeu Mestre i Sureda.

La historiografia, el feudalisme, la dona i els Sants de la Pedra.

 

Tot seguit, tractarem el tema de la historiografia en relació amb el feudalisme, amb la dona i, per exemple, amb les comunitats rurals com també a la introducció dels Sants de la Pedra en terres catalanes en el segle X i amb la seua expansió posterior.

Sobre la manera de tractar l’època que va des de la caiguda de l’Imperi Romà fins al segle XII, si fa no fa, per part de la historiografia, tinc molts punts en comú amb comentaris realitzats per historiadors que, per exemple, estudien la Història des de la vessant social i, incloent, igualment, la gran majoria de la població (popularment, el poble senzill) a més de donar entrada a les persones que ocupaven càrrecs de poder o que han estat més presents en els escrits, com ara, en els llibres escolars, en la premsa, en publicacions de recerca, en els mitjans de comunicació social, etc.

Així, el 7 de juliol del 2018, vaig trobar que, en l’entrada “Pagesos sense senyors” (https://reconstruirelcomunal.net/pagesos-sense-senyors), de la web “Reconstruir el Comunal”, hi ha un vídeo en què apareix Meritxell Bru, membre del grup de recerca “Arqueologia Agrària de l’Edat Mitjana” (ARAEM, UAB), amb la transcripció de part de la seua exposició. La historiadora diu que “Tradicionalment, la historiografia s’ha interessat més per aquells períodes històrics en què hi ha una documentació abundant que facilita la tasca investigadora. En canvi, això ha fet que aquelles èpoques en què hi ha poca documentació s’hagin deixat una mica de banda, i fins i tot s’hagin tractat de forma pejorativa. Se’ls hi ha posat adjectius com ‘època fosca’, ‘edat obscura’… (…) La presència de documentació ens indica que hi ha un poder fort que té la capacitat d’organitzar, o si més no ordenar, els processos productius. Aquest centre de poder és el que tradicionalment ha interessat més als historiadors.

(…) Les comunitats pageses no necessiten documents per organitzar-se, per tant, la manca de documentació no té per què ser una qüestió negativa, sinó que pot indicar precisament el contrari. Una època en què no hi ha molta documentació pot indicar precisament que hi ha major autonomia per part dels camperols”.

Aquesta menor presència de documentació, seguint la mateixa línia que en la tesi d’Angie Simonis, quant toca la península ibèrica en temps de l’Imperi Romà, podria tenir lloc amb el fet que hi hauria major tolerància entre hòmens i dones i, per tant, una cultura matriarcalista que considera important la paraula (recordem les expressions “ser home (o cavaller) de paraula”, que encara perduren en l’àmbit lingüístic).

Parlem d’un període, si més no, de més de quatre segles, arran de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident, en l’any 476, en què predomina un estil de vida més d’acord amb el matriarcalisme. De fet, mentres he estat indagant en Google sobre “els pagesos a l’Edat Mitjana”, he trobat algunes entrades, com ara, el document “L’Europa feudal: L’Alta Edat Mitjana” [1] (http://www.iescanpuig.com/ewccp/lib/exe/fetch.php?media=vmvitutia:europa_feudal.pdf), i una de les primeres coses que pensí, en veure les dues parts en què es divideix l’Edat Mitjana, fou en la foscor (i el matriarcalisme) i l’expansió (i lo patriarcal i el patriarcat).

Caldria comentar que, per exemple, en les recerques sobre la creativitat, es considera que una persona la desenvolupa més (i això val per a una cultura i per a una part de la Història) quan, entre altres coses, trau idees noves sense recórrer tant a anteriors i, fins i tot, quan n’aporta de noves i que no tenien antecedents, detall que va en línia amb els segles anteriors a aquesta expansió i que, a més, van afavorides pel matriarcalisme, ja que no pretén anul·lar ni unificar la creació de les persones i que, a més, fa costat a l’escolta de l’altre, del proïsme i a una ment oberta. Ho podríem confirmar, per exemple, recorrent al llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval” , de Teresa Vinyoles Vidal, quan, sobre els segles IX-XI, escriu frases com les següents: “Amb la mateixa fortuna o misèria, la dona no és objecte de cap mena de menysvaloració particular per part dels homes que l’envolten en la vida quotidiana, i especialment per part del marit.

(…) Hem trobat molt poques referències concretes a violència domèstica en els documents consultats dels segles IX a l’XI. Les fonts, almenys aparentment, ens mostren una gran cohesió familiar, entre marit i muller, entre generacions, o entre germans (…) Podem assegurar que en la mentalitat de mil anys enrere el fet que un marit matés la dona era un acte greu, una falta gravíssima. L’Església del segle X es refereix a usos ancestrals quan considera que hi ha un pecat que té una penitència irrevocable segons  l’antic costum: l’homicidi de la muller”. Açò no és una cosa puntual i que, així, ens ve a dir que aleshores predominava el matriarcalisme a nivell rural i, fins i tot, social, de la mateixa manera que, com encara fan algunes cultures de l’Índia, no hi ha infanticidi femení, ni s’infravalora la dona[2].

Continuant amb el tema de la dona i, de rebot, amb el matriarcalisme, hi ha informació que, fins i tot, està relacionada amb la comarca del Vallespir, en què està Arles, i, concretament, al segle X, és a dir, quan s’incorporaren els Sants de la Pedra a la cultura catalana. Figura en el llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”, de Teresa Vinyoles. Podríem dir-ne que són molt sucoses, ja que ens donen moltes pistes sobre com es viuria i, per tant, quina hauria estat la visió de la cultura catalana en els seus orígens, no sols en el temps, sinó en l’espai geogràfic: “La seua filla [3] Goltregoda, vídua de Llop I de Pallars, com la mare fou vídua durant una trentena d’anys (950-980), donà als seus fills els noms de Borrell i Sunyer, onomàstica emprada en la casa de Barcelona, però estranya a les cases de Pallars-Ribagorça. Tant ella com la seva nora Ermengarda de Vallespir, filla d’un noble local i muller d’Oliba Cabreta, foren dones que tingueren preeminència [4] dins la família, la seva autoritat fou gran. A Ermengarda, el marit la va deixar l’any 988 al capdavant dels comtats de Cerdanya i Besalú, per ingressar a Montecassino, i ella va governar-los i administrar-los al costat dels seus fills, als quals traspassà el poder. Es reservà els béns propis que tenia al Vallespir, on continuava exercint la seva autoritat, de manera que l’any 994 presidia allà un judici.

(…) Aquestes primeres figures femenines de l’època carolíngia, actives, revestides d’autoritat i lloades pels seus contemporanis, se sostenen en un context social i uns costums favorables (…); però són només uns pocs exemples entre molts d’altres i són aproximadament com una avançada del gran protagonisme polític que tindran les dames del segle XI” (p. 24).

Aquest matriarcalisme té lloc en un ambient on predomina la transmissió de la cultura majoritàriament, per mitjà de la paraula oral (a diferència de la que tindrà lloc, principalment, en el segle XVIII i posteriors, això és, a partir de la Revolució industrial), llegat cultural que, a més, es difonia de generació en generació i per mitjà del sentiment de comunitat, com, també, d’una actitud conservacionista o, com diríem ara, ecologista, de la natura i de la vida. Així, com llegim en “La humanización de la naturaleza en la Edad Media” (https://dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/197011.pdf), article de Carlos Barros publicat en la web “Dialnet” [5], “Para el hombre medieval el ganado, los árboles y sus frutos, podían llegar a ser tan importantes como las personas, no en balde el hombre medieval se consideraba parte inseparable de una naturaleza viva.

Para entender la relación del hombre con su medio ecológico, en la Edad Media, hay que prestar particular atención al bosque, que en el siglo IX ocupaba aún el 40% de las tierras de la abadía de Saint-Germain-des-Près [6], zona especialmente adelantada desde el punto de vista agrícola. Por regla general, en la Europa altomedieval, el bosque domina la mayor parte de las tierras, y la economía campesina dependía de él para sobrevivir. En el siglo XII, lo primero que apunta el Códice Calixtino[7] sobre la tierra de los gallegos es que ‘abunda en bosques’ y, cuatro siglos después, otro viajero, Fernando de Colón, muestra su asombro por las leguas [8] de robledales y castañares que rodean sus poblaciones” (p. 186).

Podem admetre, doncs, que hi havia, en paraules de Carlos Barros, un “equilibrio altomedieval entre tierras de cultivo, pastos y bosques” (p. 187).

Lo comentat en els paràgrafs anteriors, ho entendrem millor quan passarem a les lectures següents. Començarem per un escrit del segle XIX (un poc més de deu anys abans de la introducció en Espanya del sistema d’ensenyament públic obligatori, en 1857, per mitjà de la “Ley de Instrucción Pública”, per a captar com ens ha aplegat fins a nosaltres, des de l’ensenyament, la visió sobre lo rural i sobre el matriarcalisme i, tot seguit, n’exposarem per orde cronològic.

En primer lloc, Pascual Madoz, el cap de la desamortització (del segle XIX i que afectà Espanya), com llegim en el llibre “El comú català”, de David Algarra Bascón, deia així, en un diccionari que elaborà i datat en 1844: “otro motivo que abre anchura senda á los atentados contra la propiedad agrícola, es el hábito contraído en el territorio de entrometerse en los montes, campos y viñedos, sustrayendo de ellos los frutos, y destruyendo bosques y arbolados. Observándose en casi todos los pueblos, que desde una edad muy tierna acostumbran los padres obligar á sus hijos á ir a los bosques agenos a cortar leña y traerla á sus casas (…) La represión de este delito pende tanto de los propietarios, como del Gobierno; los primeros asociándose para la recíproca protección de sus intereses, con el establecimiento de guardar, y otras medidas que permite la ley; y el segundo, por medio de la competente policía rural (…). La falta de instrucción pública se deja conocer por las circunstancias de ser más frecuentes, allí donde es menor, los actos de violencia contra las personas. Cree la junta gubernativa lo mismo que nosotros creemos, y no puede durarse que, generalizando la instrucción primaria, y procurando que las escuelas y establecimiento de esta clase, contasen como uno de los principales deberes, la enseñanza de los principios religiosos, cimentando el sistema de aquellos, sobre la buena moralidad, se conseguirá suavizar las costumbres, introducir hábitos de respeto a las personas y a las propiedades y destruir por fin las inclinaciones funestas que han dejado impresas en los pueblos (…) hace algunos años” (p. 212).

D’aquestes paraules deduïm que en el segle XIX, com ja ho feia en el X, quan apareix l’abat Arnulf i comença el procés d’expansió dels Sants de la Pedra pels comtats catalans, moltes persones que vivien en les zones rurals, anaven a la muntanya, que consumien fruita, que en treien llenya, que el model de vida era creador i que l’educació, majoritàriament, era oral, lluny de l’interés per “la buena moralidad” (uns principis morals, detall que va en línia amb lo patriarcal) i per la “suavització” (eliminació) de costums antics i no precisament en la línia capitalista i que, per mitjà de l’escolarització obligatòria, es presentaria com a digna d’imitació per part de la població.

És més, les paraules de Pascual Madoz (segle XIX), quan escriu “la falta de instrucción pública” pot recordar-nos el mite de l’obscurantisme, de la decadència o de la ignorància [9] el qual podríem dir que comença a tractar de quallar, socialment, a partir del Renaixement (segles XV i XVI) i amb la Contrareforma catòlica de mitjan segle XVI, la qual accentuarà lo masculí. De fet, hi ha una entrada que ho plasma d’una manera interessant: “Edat Mitjana, edat fosca?” (http://www.antonijaner.com/miscel-lania/item/1101-edat-mitjana-edat-fosca), d’Antoni Janer Torrens, i publicada en la seua web “Batecs clàssics”, també del 2017, de què en reproduirem bona part: “El terme Edat Mitjana fou encunyat durant el Renaixement. Un dels primers a utilitzar-lo va ser el bisbe Giovanni Andrea Bussi (segle XV), que definí com a media tempestes –‘període mitjà’- en llatí- els gairebé mil anys que havien transcorregut des de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident (476) fins a la seva època (…).

Així doncs, al segle XV s’imposà una divisió tripartida de la Història: Edat Antiga, Edat Mitjana i Edat Moderna. La primera part de l’edat que ens ocupa (fins a principis del segon mil·lenni) se sol anomenar Alta Edat Mitjana, en contraposició a la Baixa (la resta). Aquesta denominació procedeix del terme alemany alt, que no significa ‘alt’, sinó antic.

L’artífex de l’Humanisme, l’italià Francesco Petrarca (1304-1374), ja tingué consciència de viure una etapa més o manco ombrívola que s’havia interposat entre els gloriosos temps clàssics i el resplendent món modern. Enterrar la barbàrie medieval per recuperar els valors de la cultura grecoromana seria l’obsessió de l’època, batejada com a Renaixement per l’historiador de l’art del segle XVI Giorgio Vasari”.

En aquest sentit, però en l’article “La humanización de la naturaleza en la Edad Media”, de Carlos Barros, hi ha que “En la ciudad [medieval] el hombre vive libre de la tiranía de la naturaleza, de la opresión del frío, de la noche, del hambre. Evidentemente es una exageración milenarista hacer del mundo urbano una especie de paraíso terrenal, pero sí es cierto que la ciudad medieval introduce transformaciones mentales destacadas. Se pierde el contacto con la naturaleza, que se observa desde la ventana, con mayor distancia psicológica, sustituyendo la visión medieval mágico-maravillosa por el goce estético y el deseo de estudiarla empíricamente para dominarla mejor” (p. 191).

A tot això,  l’article “Edat Mitjana, edat fosca?” addueix que “La visió propagandística de l’Humanisme alimentà la creença errònia que l’Edat Mitjana consistí en deu segles de retrocés intel·lectual. Res més lluny de la realitat. Va ser durant  l’Edat Mitjana quan sorgiren diversos dels petits avenços que milloraren la nostra vida: botons, coberts, brúixola, ulleres o el rellotge mecànic. També aleshores es començaren a configurar institucions com els bancs i les universitats; es construïren les grans catedrals  gòtiques (…) i es difongueren les notes musicals i els nombres indoaràbics, a més dels escacs i els jocs de cartes.

Tampoc no sembla (…) que fos una era d’aïllament. Basta recordar que (…) a l’any 1000 el víking Leif Eriksson desembarcà a Nord-Amèrica. D’altra banda, hi ha qui s’atreveix a titllar de vandàlica la societat medieval, a qui s’acusa d’arrasar els monuments de l’antiguitat clàssica. El cert, però, és que en moltes ocasions els vertaders responsables d’aquests saquejos foren les estrelles del sofisticat Renaixement.

Un altre tòpic que convé desterrar és el relacionat amb la manca d’higiene de l’Edat Mitjana. No és veritat que la gent es rentàs només dos o tres cops a l’any. Els banys calents foren durant aquells temps una pràctica molt estesa, vista com a motiu de plaer i hàbit sanitari.

(…) Certament, la Inquisició fou creada al segle XII per acabar amb l’heretgia càtar, però la vertadera caça de bruixes es generalitzà sobretot en l’Edat Moderna. A més, cal tenir en compte que l’Índex de llibres prohibits també va sorgir en l’Edat Moderna –el 1515 el papa Lleó X establia la censura prèvia a tota la Cristiandat”.

Un altra publicació interessant, com ara, “Dones poderoses a l’Edat Mitjana” (https://amascrav.wordpress.com/2015/07/10/dones-poderoses-a-ledat-mitjana), entrada de la web “Historia magistra vitae et testis temporum, de principi, ja tomba la suposada falta de formació d’una part de la societat que, en les cultures matriarcalistes, no resta a banda, ni es té com a complement de lo masculí, com ara, les dones. Així, llegim que “La visió que té la gent de l’Edat Mitjana avui dia és una visió molt allunyada de la realitat, carregada de tòpics, mites, llegendes, manipulacions i sovint molt distorsionada gràcies a les pel·lícules que reprodueixen als cinemes i que tenen una temàtica típicament medieval. Ens imaginem l’Edat Mitjana com una etapa de la nostra història carregada d’obscurantisme, en una decadència contínua, on la societat vivia en condicions insalubres, on l’esperança de vida no arribava ni a la meitat de la que hi ha avui dia, on l’Església maldava per tenir a tothom controlat i dominat sota els dogmes de la cristiandat occidental, i un llarg etcètera. Tot i així, aquesta visió que ens ha arribat a partir de pel·lícules i de la mitografia, és totalment errònia. L’Edat Mitjana no va ser ni de bon tros una època tan diabòlica com ens l’han volgut vendre les empreses cinematogràfiques, ni els filòsofs humanistes del segle XV en ple Renaixement.

Un dels grans tòpics que ens ha arribat avui dia i fa que la gent tingui associada l’Edat Mitjana a una època retrògrada és el que afirma que les dones no eren gens considerades, que estaven relegades a un paper secundari, que no les deixaven participar en la política, que només tenien assignada la funció de procrear i que vivien la resta de la seva vida sotmeses a les ordres del seu marit. Si (sic) que és cert que dins d’una gran part de la societat, les dones tenien assignades el paper de la procreació, les preparaven per ser bones esposes i donar bons hereus als seus marits. No obstant, (…) a Catalunya, hi va haver dones molt poderoses que van tenir papers molt rellevants en la política, que han passat a la història per ser unes autèntiques mecenes de les arts, la cultura i el saber, que van recolzar als més necessitats víctimes de les pressions arbitràries del sistema polític i econòmic medieval, i que han arribat als nostres dies per ser dones amb caràcter i capacitats de govern”.

Així mateix, se’ns parla sovint de l’esclavatge en relació amb l’Edat Mitjana i amb el feudalisme. En canvi, en el llibre “Una historia nueva de la Alta Edad Media, de Chris Wickham, hi ha que “el modo de producción esclavista era una de las consecuencias posibles de la desigualdad existente en el seno de las viviendas familiares, y el hecho de que no se desarrollara en la época medieval da fe de que la independencia económica de los campesinos contó con un sólido arraigo en el marco que define el conjunto de las economías locales medievales” (p. 771).

Així mateix, per mitjà de l’entrevista “Araceli Rosillo: ‘La dona medieval no es resignava, lluitava’” (https://www.elperiodico.cat/ca/entre-tots/20170314/la-dona-medieval-no-es-resignava-lluitava-5897331), publicada en “el Periódico”, llegim que Els llibres parlen d’una època fosca [, l’Edat Mitjana],assolada per guerres, malalties i amb una estructura social molt rígida, però jo no veia aquesta foscor en els clàssics de la literatura ni en la música dels trobadors. La vida real no és així, la vida real té serrells [10] que s’escapen d’aquesta rigidesa. (…)Jo veig que aquestes dones medievals no es resignaven, lluitaven (…). El meu granet de sorra és visibilitzar aquestes dones que no surten als llibres, les aristòcrates, però també les del poble. (…) Berenguera I, la mare de Ferran III de Castella, va participar en mediacions durant les guerres de conquista del món musulmà i va defensar places mentre el seu marit estava guerrejant pel món. Imagini’s que una noia que estudia l’ESO [11] pogués tenir com a referent no només el Cid, sinó també Berenguera I”.

També hi ha un article, centrat, sobretot, en el segle XVII, “CAPITULACIONS: El mite de l’amor convertit en negoci (i II)” (http://cabinetdhistoire.blogspot.com/2016/02/capitulacions-el-mite-de-lamor.html), de la  web “Cabinet d’Histoire”, de l’historiador Marc Pons [12], que tracta el tema del matriarcalisme i on llegim que la Catalunya del segle XVII (“la Catalunya rica i plena dels Segadors”) és, també, “la Catalunya del Barroc, l’expressió artística senyera de la Contra-reforma catòlica. Les icones religioses femenines són progressivament marginades i substituïdes pels prototipus masculins. La contra-reforma catòlica es sustenta sobre la idea que la feminitat –i per extensió el matriarcalisme- és l’expressió del passat fosc (l’antiguitat, la medievalitat); i la masculinitat –i per extensió el patriarcalisme- es el símbol d’un present triomfant i d’un futur brillant. Un axioma que va arrelar amb força en el conjunt de la societat catalana del 1500 i del 1600 [13].

I en aquest context històric, l’economia i la ideologia sumen, i esdevenen cultura social. La dona, que havia estat el centre de la vida en les comunitats catalanes primigènies dels segles VIII i IX recloses en les valls pirinenques, veu degradat el seu paper fins a esdevenir objecte i expectativa”. I, tot seguit, comenta casos.

 

 

Notes: [1] El 30 de gener del 2020 era distint l’enllaç d’aquest document, i el títol era “L’Europa feudal”.

[2] “Estas son las sociedades en las que las mujeres tienen el mando” (https://www.lainformacion.com/asuntos-sociales/interes-humano/sociedad/sociedades-mando_0_896311746.html), article de la web “La Información”.

[3] Es refereix a Ava, vídua de Miró II de Cerdanya (898-927), qui, com diu en la plana 23, “era filla d’un noble local”.

[4] Preferència, privilegi, etc., concedit a una persona sobre una altra o d’altres pels seus mèrits especials.

[5] El 28 de gener del 2020 havia canviat la forma d’accedir a l’enllaç de “Dialnet”, però es podia llegir el document en aquesta web.

[6] Està en París.

[7] També conegut com Codex Calixtinus, data, si més no, de 1160-1180 i es tracta d’un manuscrit que conté obres relacionades amb l’apòstol Sant Jaume.

[8] Una llegua és una mida itinerària que podia oscil·lar entre quatre i set quilòmetres, en els històrics territoris  del Regne de Castella. En Catalunya, uns cinc quilòmetres i mig.

[9] Aquestes paraules figuren en l’article “L’Edat Mitjana, una època fosca? Déu nos en guard” (https://www.nuvol.com/noticies/ledat-mitjana-una-epoca-fosca-deu-nos-en-guard), de Francesc Ginabreda i publicat en la web “Núvol”, en el 2017. Llegim que, per exemple, en una exposició del British Museum, hi havia invents com “un escuraorelles per posar en dubte la manca d’higiene i refinament dels individus d’aleshores”.

[10] Floc de cabells més llargs que els altres, que es deixa créixer en la part davantera del cap.

[11] Etapa del sistema d’ensenyament espanyol que comprén des dels 12 anys fins als 16 anys.

[12] El 30 de gener del 2020 no figurava l’autoria en aquesta entrada.

[13] I que tornarà a fer-ho en el segle XVIII, quan es reforce la idea de la llum com a símbol de cultura, de progrés, d’avanç, amb què s’intenta d’arraconar la cultura del poble senzill i lo matriarcal, en pro del capitalisme i de la cultura patriarcal que l’acompanya.

Els llauradors i els Sants de la Pedra

 

Tot seguit, tractarem el tema dels llauradors i el de la vida quotidiana, sobretot, en l’Edat Mitjana, però també en temps més pròxims, en relació amb els Sants de la Pedra. 

Els llauradors, com una vegada, cap al 2000, em contà un castellà que tenia uns seixanta anys, solien treballar de sol a sol, “salvo los domingos, cuando iba a misa” (sic). La veritat és que a penes diferia de com s’havia viscut, des de feia segles, en molts llocs del món, quan el motor de la vida era l’agricultura o,  si de cas, junt amb la ramaderia. Així, com podem llegir en l’article “La vida quotidiana a l’Edat Mitjana”, de M. Dolors Santandreu, “Per l’home medieval el temps tenia dos referents: el sol i les campanes de les esglésies. La sortida del sol era el senyal per començar les tasques diàries i la seva posta, per finalitzar-les. La durada de la jornada laboral variava amb les estacions: més llarga a l’estiu i més curta a l’hivern” (p. 14) i, en el cas dels llogarrets, la vida “també es regia pel sol. Els dies feiners la vila quedava quasi buida: nomès (sic) els homes d’ofici s’hi quedaven, mentre que la majoria anava a treballar les terres circumdants. A posta de sol els carrers i sobretot la plaça, centre de l’activitat de la vila, s’omplien de gent que retornava a les seves cases. Quan ja era fosc, després de sopar, si el temps ho permetia es feien tertúlies al carrer, mentre que en èpoques fredes es traslladaven a l’interior de les cases, al peu de la llar. Aquestes reunions servien per estrènyer el[s] vincles de companyonia i veïnatge i també com a vehicle de transmissió cultural” (p. 16).

A més, “El cicle de treball del pagès s’iniciava a la tardor amb la preparació de la terra i la sembra de cereals d’hivern i també era el moment de recollir les fulles que havien de fer de farratge i llit dels animals durant l’estabulació[1] hivernal. (…) Durant l’estiu es feia la sega, la batuda, la reparació de tones, cups i portadores i a la tardor, la verema, llaurar els camps i preparar la terra per tal de reiniciar el cicle amb una nova sembra. El temps que quedava lliure es dedicava al conreu de plantes tèxtils i, sobretot, als productes d’horta, part important de l ‘alimentació de les famílies de l’època. Com a complement de l’agricultura o bé, com a activitat principal en les zones de muntanya, trobem la ramaderia” (p. 15).

Així, sobre aquest cicle anual (“anyada”), com veiem en “Feines de la pagesia” (http://culturapopularmenorca.cat/continguts/?page_id=3223), entrada de la web “Cultura popular d’arrel tradicional de Menorca”, “L’any agrícola menorquí no comença l’1 de gener, sinó que (…) es divideix, bàsicament, en tres grans períodes, que antigament s’anomenaven temporades, en què els pagesos organitzaven la vida al camp en funció de la producció de blat.

L’any pagès comença per Sant Miquel (el 29 de setembre) (…):

1r. De Sant Miquel a Nadal (es santmiquelnadal), que és l’època de llaurar i sembrar.

2n. Els cinc mesos (de gener a final de maig), que és quan es mantenen i es netegen els sembrats i es preparen les estivades.

3r. Estiu, època de collites, en què les feines principals són segar, batre i mesurar”.

Podem dir que, lo que es presenta com a any agrícola menorquí, és vàlid, com a mínim, per a moltes terres del Mediterrani, i que estava relacionat, també, amb la celebració de festes paganes en cada estació de l’any.

De fet, com podem llegir en la tesi “Eines i feines de pagès” (http://www.tdx.cat/bitstream/10803/108989/1/JTB_TESI.pdf), de Jacint Torrents i Buxó, publicada per la Universitat de Barcelona, l’autor comenta que, en 1928, un geògraf anomenat Gonçal de Reparaz i Ruiz, sobre la Plana de Vic, escriu que “les tasques pageses estan regularitzades des de temps antics i que les feines del segar i del batre culminen l’anyada agrícola, essent les que necessiten més mà d’obra i mobilitzen més gent. Els cereals d’hivern es sembren a mitjans del mes d’octubre després d’haver realitzat una lleugera preparació de la terra adobant-la (…).

Pel març els pagesos treuen les males herbes o sigui que ‘herbegen’ els camps de cereals, i si veuen que el blat no prospera o que agafa mal color, hi tiren nitrat de sosa que li fa agafar ufana[2].” (p. 75).

Un poc després, Jacint Torrents ens trau unes paraules del geògraf que expressen molt bé la idea que porta el llaurador al llarg de l’any: “Després de batre, el pagès respira; ja les temudes pedregades no li destruiran el fruit de tants esforços. Aleshores descansa, i no és estrany de veure camperols que se’n van d’excursió, o a les vores del Ter, per passar-hi el dia pescant tranquilament[3], i que us donen aquesta explicació: ‘A casa nostra hem acabat de batre’. Ja han arribat els dies més calorosos de l’estiu: finals de juliol, primers d’agost” (p. 75). De fet, com escriu Josep-Vicent Cascant Jordà, en l’article “El lèxic del blat al Comtat”, tret de l’enllaç http://roble.pntic.mec.es/jcaj0018/El%20lexic%20del%20blat%20al%20Comtat2.pdf, podríem afegir que, no sols feien aquest respir, després de la collita de l’any, sinó que, a més, com solia passar, “En totes les feines del camp, hom cantava. Cançons de llaurar, de regar, de collir, de batre…, són cançons que donaven cadència, un ritme a la tasca realitzada; feien la feina més amena, passava el temps més ràpid. (…) La música és un element important en els afers del camp” (p. 4), detall que aniria unit, clarament, a balls, a danses i a altres manifestacions musicals que tenen lloc, des de fa temps, per exemple, amb la celebració de la festa dels Sants de la Pedra  en ple estiu. Aquest article és accessible en Internet per mitjà d’aquest enllaç.

Així mateix, Jacint Torrents, continuant amb el tema de les eines i de les eines del camp, comenta que una de “les quatre grans revolucions agrícoles, períodes de canvi tècnic, social i cultural que en determinats territoris i en determinades èpoques van fer canviar les relacions dels grups humans amb el medi que habitaven (…) fou la introducció del sistema triennal de cereal d’hivern-cereal d’estiu-guaret[4], que és el propi de la societat feudal sorgit de les transformacions agràries de l’alta edat mitjana i que es comença a imposar a l’Imperi Carolingi[5] cap a l’any 800, tot i que la seua generalització a Europa va ser lenta ja que fins al segle XII no va arribar a ser el sistema dominant. La pràctica agrícola se segueix basant en els sabers romans però apareixen noves eines, especialment l’arada pesada que necessita un parell de bous per tibar[6](pp. 98-99).

I, en el cas dels que vivien en la Catalunya dels segles VIII-XIII (i que, malgrat el pas dels temps, molts segles després encara es conservava), hi ha l’article “Temps de segar i batre” (https://www.raco.cat/index.php/SotAubo/article/view/208392/287539), de Joan Rius Planas, publicat en la revista “El Sot de l’Aubó” (no. 16, 2006) i que es pot consultar en la web “RACO”, on veiem una expressió lligada al forment (u dels dos detalls agrícoles que solen portar els Sants de la Pedra), “Pel juny, la falç al puny” (en el País Valencià, “En juny, corbella en puny”), la qual, en paraules de l’autor, “ve a dir que aquell blat sembrat mig any abans[7], ja ha madurat[8]. La collita, la sega, ja és a punt. Aquesta recol·lecció del blat, fins arribar a la producció o cocció el pa, ha passat per un munt de manipulacions –quasi invariables al llarg de la història-“ , la qual té lloc “cada any pel juny i juliol, des dels Pirineus fins a la costa”, tot i que també pot tenir lloc en les primeres setmanes d’agost, si bé de manera minoritària.  Així, en paraules d’un propietari rural i astrònom autodidacta català, escrites en 1920, i que veiem en la tesi “Eines i feines de pagès”, hi havia llocs, com ara, la Plana de Vic, on, quant a la collita, “’Pel juny, la falç al puny’, diu l’adagi, però aquí pel juny, i molt cap als últims, es comença a segar els ordis:  com que és gra més primerenc i madura més aviat, pot segar-se més aviat, aprofitant, si hi ha saó, el plantar-hi blat de moro, o sia de sobre el rostoll, obtenint així una doble collita; però, per desgràcia, molts anys no pot pensar-s’hi per causa de l’eixut” (p. 106).

Igualment, afegirem que, com hem vist en el paràgraf anterior, els refranys esmentats ja parlen com si cada època de l’any es vinculàs a unes faenes agrícoles en concret. I, de fet, la cosa va en eixe sentit ja que si introduïm, per exemple, com s’organitzava l’any en l’època de l’art romànic (és a dir, si més no, en el segle XI), com podem fer des de l’article “El calendari medieval, un invent romànic” (http://www.calendaridelspagesos.cat/calendari/?p=1773), de Xavi Lorenzo Figueras i publicat en la web “Calendari dels Pagesos”, document que tracta sobre lo que ara diem Catalunya, veiem que, aleshores, “el sistema de còmput anual del temps es concreta amb l’assignació d’un episodi de la vida del camp a cadascun dels mesos de l’any. Es tracta d’un invent genuïnament romànic, que relaciona l’agricultura amb el calendari.

(…) Entre les diferents tasques agrícoles, prenen el protagonisme els dos cultius bàsics medievals, el cereal i la vinya”. Podem veure ací, un motiu més per a entendre que els Sants de la Pedra quallassen en la Corona Catalanoaragonesa, a banda que ja provingués, com ara, d’arrels gregues (i, per tant, igualment, mediterrànies).

Sobre el cereal i la vinya, tot seguit, farem una puntuació. En l’article “La vida quotidiana a l’Edat Mitjana”, de M. Dolors Santandreu, hi ha que “La base alimentària de l’home medieval era el pa i el vi. El pa, que podia ser de blat o d’ordi, es pastava a casa i es coïa directament a casa o es portava als forns municipals o senyorials.

(…) A les cases era usual tenir un celler amb botes de vi perquè se’n bevia abundantment durant els àpats, inclosos els nens” (p. 19). També afig que un altre element molt important en la menja d’aquesta època eren els ous, que el formatge “constituïa una menja apreciada” (p. 20) i que “Les fruites, verdures i llegums eren una menja força corrent i els seu consum anava lligat a les estacions de l’any. De verdures n’hi havia de tota mena” (p. 20). Podem pensar, doncs, en la pervivència de la trilogia mediterrània, si més no, des de temps de l’Imperi Romà, com veurem més avant i, així mateix, intuir u dels motius que portaria l’abat d’Arles, Arnulf, i els qui seguiren la seua línia, a tractar de fer que el poble senzill s’inclinàs per dos sants que, tard o d’hora, passarien a estar vinculats a dos elements bàsics en la vida de la població rural d’aleshores: el pa (el forment) i el vi (el raïm), curiosament, també relacionats amb dos símbols cristians, el Cos (el Pa) i la Sang (el Vi) de Jesús.

Ara bé, com a aclariment, sobretot, respecte a possibles prejuïns, direm que, partint de la informació que hi ha en un article que he considerat interessant, entre altres motius, perquè ofereix un enfocament més d’acord amb les recerques actuals i no amb el clàssics clixés, “La pagesia santapauenca[9] al llarg del temps”(http://www.santapau.cat/media/sites/52/prisma-10.pdf), article[10] publicat en la revista “Croscat” (no. 10, del 2008), comentarem “la vida dels pagesos no s’acabava a les quintanes, feixes, horts, trilles o vinyes dels masos. (…) l’accés del camperol a altres esferes econòmiques més enllà de la cenyida a l’aixada i la terra és un fet inqüestionable” (p. 34). Això explicaria, per què més avall, llegim que “els pagesos d’aquell món diferent al nostre que pretenem caracteritzar amb quatre traços no eren cap sector marginal en el panorama econòmic. En part, per això mateix, ocupaven una posició central en la societat. I és que, a diferència de la simplificació habitual de dividir les societats rurals d’època medieval o moderna entre senyors i pagesos, la realitat era molt més rica i contrastada (…), amb pagesos de mas amb capacitat per sobreposar-se a les múltiples capes en què s’estratificava la població de la vall” (p. 34). Per a rematar aquest posicionament sobre el camperolat, al final de l’article hi ha que “Els pagesos s’escapen de molts estereotips o fotografies fixes. (…) s’han inserit en realitats i escenaris canviants, no s’han ofegat mai en la bassa llotosa de l’autosuficiència, no han estat, ni molt menys, en les franges secundàries o fins i tot marginals de la població, ni se’ls ha condemnat a generacions i generacions d’individualisme. Tot al contrari, des de la diferenciació interna i la heterogeneïtat inseparables d’aquest col·lectiu, han demostrat la capacitat de tirar endavant iniciatives i han estat al capdavant d’alguns episodis i fenòmens més decisius de l’articulació del nostre poble” (p. 40).

En aquesta línia, en l’article “Els nostres llauradors: transformació agrícola, sistemes de reg i la reforma agrària” (https://quaderns.alaquas.org/ficheros/Q19941307TARIN.pdf), de Ramón Tarín i publicat en pdf en la web “QiA” (relacionada amb els “Quaderns d’Investigació d’Alaquàs”), hi ha que “Segons Vicent Torralba, l’home encarregat d’implantar a les acaballes de la república les estructures del sindicalisme de la CNT a Alaquàs des de les bases anarquistes: ‘Verdaderament des que l’home primitiu s’agrupà entorn d’una societat organitzada on no hi havia classes jerarquitzades ni llinatges hereditaris; en una societat participativa i lliure amb un sistema de vida comunal que exercia el repartiment de la riquesa de forma equitativa, jo crec que a Alaquàs no s’havia despertat un entusiasme tan gran per la terra com el viscut els primers dies d’haver esclatat la guerra… La gent treballava la terra amb devoció: acariciant-la religiosament com la mare maternal de tots…’” (p. 92). Alaquàs és una població de la comarca de l’Horta de València i, en l’escrit, es parla de la Segona República espanyola (1931-1939).

També hem pogut saber, per mitjà de Francesc Llop i Bayo (estudiós de les campanes), a través d’un missatge del 7 de setembre del 2018, que “els dies festius eren, a més dels diumenges, uns cinquanta al cap de l’any –nosaltres encara vam conéixer Sant Joan, Sant Pere, l’Ascensió, el Corpus Christi, Tots Sants…, ja desapareguts, tot sant important (Sant Francesc, sant Domènec, Sant Agustí, Sant Benet… per dir-ne uns quants) tenien festa i, per tant, era dia de no treballar”. Trobe que va en la línia d’alguns comentaris fets en algunes fonts sobre la religiositat en lo que es sol dir Edat Mitjana.

Així mateix, per mitjà de l’article “La ramaderia menor a la Catalunya medieval” (http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/07/24/la-ramaderia-menor-a-la-catalunya-medieval), escrit per Vicente Moreno Cullell i publicat en el blog “Ciències socials en xarxa”, sabem que La ramaderia, llevat dels Pirineus on predominava clarament, era un complement econòmic de l’agricultura en la Catalunya de l’edat mitjana. Tot i això, cal destacar la importància de la dita ramaderia menor”, començant per les gallines (d’on provindrien els ous i carn) i, tot seguit, per les abelles, de què extraurien, com a mínim, mèl i cera.

A tot això, afegirem un comentari de Miquel Rustullet (de Banyoles, el 31 de juliol del 2018) i de Joan Prió (de Ripoll, del 2 d’agost del 2018). Així, Miquel Rustullet responia “Sí que se’n cull [, de blat, en Banyoles, en el Pla de l’Estany, en la Cerdanya i en el Vallespir], és un cereal important a la nostra comarca”, és a dir, en el Pla de l’Estany, ja que ell és de Banyoles. Quant a Joan Prió, sobre la possibilitat que hi haja plantacions de forment (o blat) en el Ripollès, en la Cerdanya i en el Pla de l’Estany, respon “Blat, sí”.

Tornant al document “El calendari medieval, un invent romànic”, llegim que, en abril, en Ripoll (el Ripollès), una població en la banda nord del Pirineu oriental, “un pagès contempla com naix el blat”. Quan l’autor passa a juny, escriu que “L’estiu és el període de major activitat per al pagès. A Ripoll i a Tarragona al juny tenim la sega del cereal. En aquest cas dos pagesos van protegits amb barret i un d’ells aboca beguda a una copa, significant la calor del moment. També a Roda[11]un pagès subjecta la dalla amb les dues mans per segar el fenc[12].

(…) També veiem l’ús de la dalla a Girona, al juliol (…). A Tarragona dos homes venten el blat a l’era (…), per separar el gra de l’espiga, escena que veiem a l’agost a Roda. A Ripoll en canvi el pagès carrega la garba, ajudat per la seva dona”, un exemple de la vida quotidiana d’aleshores i, de nou, de la presència del matriarcalisme, perquè la dona pren un paper actiu, en lloc de ser, per exemple, preparant l’àpat per a quan els hòmens acaben la jornada.

Tot seguit llegim que “A l’agost a Ripoll dos homes rodegen una bóta que servirà per a la verema. (…) A Girona apareix parcialment la feina de ventar el blat a l’era”.

En una altra entrada d’Internet, el document “Tasca 4.- Els pagesos a l’època feudal” (https://fita2014.files.wordpress.com/2015/02/t7-tasca-4-els-pagesos-al-mc3b3n-feudal.pdf), concretament, en la pàgina 5, hi ha unes il·lustracions corresponents a obres d’art de la Basílica de San Isidoro, de Lleó, de l’històric Regne de Lleó, bastida entre els segles XI i XII, on apareixen cereals i raïm. Així, en la de juny, hi ha una persona tallant cereal amb una corbella i, en la de juliol,  veiem una altra persona en relació amb el cereal. Quant al raïm, pareix, per primera vegada, en el mes de setembre. Afegirem que els noms de les fotos estan en llatí, una llengua molt emprada en els documents i en les obres d’art dels segles VIII-XIII.

Quant a setembre, en l’article “El calendari medieval, un invent romànic”, veiem que “Setembre és el mes de la verema. A Ripoll l’home talla amb cura el raïm amb una mà, i el deposita al cistell que sosté amb l’altra mà. També a Girona, a Roda i a Tarragona veiem veremar”.

I, finalment, en aquestes referències als mesos i al forment i al raïm, llegim que “A l’octubre (…) A Roda i a Tarragona es representa una imatge de bodega”, però no en els camps.

Adduirem que, com podem llegir en l’article “El calendari a pagès durant l’edat mitjana” (http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/07/19/el-calendari-a-pages-durant-l%E2%80%99edat-mitjana), de Vicente Moreno Cullell i publicat en el blog “Ciències socials en xarxa”, aquest cicle (incloent el de la resta de mesos de  l’any), “en bona part d’Europa es perllongaria fins a la Revolució industrial dels segles XVIII i XIX i els canvis socials i econòmics que aquesta comportaria”.

Hem observat, doncs, com el forment i la seua collita varia des de juny fins a agost, tot i que en el mes de maig, ja es cullen (si bé, puntualment) cereals primerencs, així com en juliol ho fa el raïm. I, a partir de lo que hem extret durant la recerca i, també, en aquest article, el raïm, si més no, apareix en juliol (el conegut com “Sant Jaume”[13]) i s’allargarà fins a setembre. Així, tot i que pot aplegar a octubre, tocant la collita del raïm, un home nascut en les Alcubles (en castellà i oficialment, Las Alcublas, població valenciana dels Serrans) en 1958, em comentà el 5 de juliol del 2018 que, a primeries dels huitanta, encara havia anat ell a recollir raïm, el dia del Pilar, és a dir, el 12 d’octubre.

En l’article “Temps de segar i batre”, que, en paraules de l’autor, pretén “explicar tal com es desenvolupava aquest treball a principis del segle XX, treball viscut per familiars meus, en una masia d’un petit poble, i amb un 80% de terres de secà”, llegim que en Salvador, un “de can Palomé, arrendatari de la masia, tenia molt de terreny on hi sembrava menjar per a les vaques de llet, però els tres camps més grans (…) els destinava al blat.

(…) En Salvador feia la sembra a primers de gener perquè volia fer la sega a primers de juny, temia que una pedregada deixés el blat ajagut i dificultés la sega amb una merma considerable. A primers de juny el blat ja havia madurat i ja estava a punt de segar.

En Vadó –així l’anomenaven- no estava tranquil fins que ja tenia el blat en ‘eixut’, o sia, fins que el tenia al sac i ben lligat”

Sobre la manera de treballar, en “Temps de segar i batre”, veiem que “A Sant Hilari de Sacalm[14] hi havia un equip de segadors, que durant el temps que dura la sega, anaven de masia en masia, contractats ja de l’any anterior. Eren gent molt forta, avesats a brandar[15] el volant o la dalla i aguantar, de sol a sol, la calor que els obsequien els mesos de juny i juliol. Aquest grup de segadors, comandats per un cap de colla, segaven el blat, lligaven les garberes, feien les garberes i el deixaven a punt de batre”.

Per a aclariments, direm que les garbes són “feixos de blat lligat amb la palla del mateix blat” i que “les amuntegaven i en feien ‘garberes[16]’, a efecte que un possible ruixat d’estiu no mullés el blat”.

Finalment, diu que “Aquest ritme durava uns quatre dies i quan els segadors marxaven, en Vadó”, l’arrendatari de la masia de què ha parlat abans, “ja els contractava pel proper any”.

L’autor comenta que les dones també participaven, tot i que des de la forma de viure del segle XX, ben llunyana de la dels segles VIII-XIII: “També cal destacar i deixar clar constància del treball de les dones a la cuina, treballant també de sol a sol. (…) Això passava un any sí i l’altre també”. El motiu roman en què, com llegim en el llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”, de Teresa Vinyoles i Vidal, quan toca unes línies que, tot seguit, fan al·lusió al segle XI, “Les famílies camperoles continuaven treballant conjuntament la terra, si bé en molts indrets no conreen terres pròpies sinó les terres d’un senyor. Sovintegen establiments i contractes de conreu en què consta que marit i muller es comprometien a treballar” (p. 79).

 

Notes: [1] Cria del bestiar en estables.

[2] Ufana, ací, vol dir que es desenvolupa al màxim, molt bé, que tira amunt.

[3] En l’original, tranquilament.

[4] Terra que es deixa sense cultivar durant un temps per tal que repose.

[5] Des de mitjan segle VIII fins a mitjan segle IX. Fou un imperi que intentà recuperar, políticament, l’espai que, un segles abans, havia abraçat l’Imperi Romà d’Occident.

[6] Fer pressió en la terra, amb la intenció d’obrir-la, de fer que es puga treballar.

[7] La sembra i, per tant, la sega, varia segons les zones, el clima i l’oratge. Així, com podem llegir en l’article “El lèxic del blat al Comtat”, de Josep-Vicent Cascant Jordà, quan escriu sobre la sembradura del blat, diu que “El cicle anual del blat al Comtat començava al setembre, octubre o novembre (setembre, qui tinga blat que sembre…), en funció de les condicions meteorològiques i podia ser sembrat en secà o horta” (p. 3).

[8] La collita del forment també té lloc en una època de l’any que inclou la festivitat dels Sants de la Pedra (30 de juliol), malgrat que puga començar un poc abans de l’estiu.

[9] De Santa Pau, població catalana de la comarca de la Garrotxa, en els Pirineus.

[10] Els autors de l’article són Miquel Àngel Fumanal i Pagès, Albert Planas i Serra i, finalment, Albert Reixach i Sala.

[11] Quasi segur faça referència a Roda de Ter (Osona), una població catalana del Pirineu oriental.

[12] Herba anual conreada com a farratge. En castellà, heno.

[13] El 5 de juliol del 2018, en un post que escriguí en el meu mur de Facebook, sobre el forment i el raïm i llur collita, Merce Mosset escrigué que “Hi ha un tipus de raïm que és conegut amb el nom de Sant Jaume, que es comença a collir entre el 25 de juliol i primers d’agost”. Perpetua Cots (del Solsonès) comentà “El blat, juny. Juliol dependrà del temps perquè estigui sec. Al Solsonès (…) encara hi ha camps per segar. Com que ha plogut, potser no s’ha assecat prou ràpid, però és entre finals de juny i juliol”. Neus Castellví Asensio afegia que “A Vilafranca del Penedès, el blat es cull normalment el mes de juliol, si està ben sec. I el raïm, a finals d’agost i tot el setembre es fa la verema”. Quant a M. Pilar Fillat Bafalluy, deia que “A la Franja, el raïm és per setembre”. En referència al Vallès, Angelina Pagès Oliva, plasma que “El raïm, nosaltres, sempre pel setembre. Aquí, el Vallès, hi ha la dita ‘Pel juny, la falç al puny’. Aquest any, com que ha plogut tant, el camp de davant de casa encara està per segar. Havia anat de vacances [a] Andorra i, quan sortíem del túnel del Cadí, direcció Andorra, els camps encara eren per segar. Això era pel mes d’agost”. En al·lusió al pla del Bages (dins de la comarca del Bages), Teresa Seguí escrivia “raïm (…) Als voltants de Sant Miquel, final de setembre”.

[14] El nom oficial és Sant Hilari Sacalm i es tracta d’una població de la comarca catalana la Selva.

[15] Moure molt alternativament i en sentits contraris.

[16] Una garbera és un muntó de garbes, és a dir, de feixos d’espigues tallades.

La parròquia, la família, les dones i els Sants de la Pedra

 

A continuació, tractarem, entre altres coses, sobre el tema de la parròquia, sobre el paper de la família i sobre la participació de les dones, en relació amb els Sants de la Pedra i, més o menys, amb els segles IX-XIII i, a més, amb temes que m’impactaren en el seu moment, per mitjà de dos llibres que m’han deixat emprempta: “El comú català” (de David Algarra) i “Història de les dones a la Catalunya medieval” (de Teresa Vinyoles).

En lo relatiu a la parròquia, com llegim en l’article “La vida quotidiana a l’Edat Mitjana” (http://www.raco.cat/index.php/Erol/article/download/172148/250392), de M. Dolors Santandreu i publicat en la web “RACO”, “El nexe d’unió de la vida pagesa era la parròquia. Allà es varen crear vincles de solidaritat, en molts casos, van fructificar en el naixement de pobles” (p. 15).

Quant al tema de l’adoctrinament religiós, David Algarra escriu que “El poder eclesiàstic, des de sempre, juntament amb el poder senyorial i reial, va treballar per controlar i adoctrinar les classes populars, però el règim liberal [, que triomfarà a partir del segon terç del segle XIX,] va demostrar una eficàcia superior pel que fa al control i a l’adoctrinament. L’hora i mitja de missa a la setmana no tindrà res a fer amb la instrucció estatal obligatòria o amb la premsa escrita – que arribarà a molts llocs per ferrocarril a partir de la segona meitat del segle XIX” (p. 199, nota 8).

De fet, sobre aquests vincles de germanor, podem dir que aquest període de temps (sovint conegut com Edat Mitjana), com escriu Piotr Kropotkin en la seua obra “L’ajuda mútua”[1], està entre u dels que més sentit de la solidaritat ha aportat a la Història dels darrers tres mil anys: “l’estudi de la vida interior de les ciutats de l’antiga Grècia i, després, de les ciutats medievals, revela el fet que, precisament, la combinació de l’ajuda mútua com es practicava dins la guilda[2] (confraria o gremi), amb la comuna o el clan grec –amb l’àmplia iniciativa permesa a l’individu i al grup en virtut del principi federatiu-, precisament aquesta combinació, dèiem, va donar a la humanitat els dos més grans períodes de la seva història: el període de les ciutats de l’antiga Grècia i el període de les ciutats de l’Edat Mitjana” (p. 97). Quant als Sants de la Pedra, una de les entrades en què apareixen les confraries correspon a Benimaclet (en el segle XVI, quan es publiquen els estatuts de la confraria dels sants Abdó i Senent). Una altra, per exemple, a les línies del llibret “Abdon i Senén, damunt la pedra ferma”, de Martirià Brugada Clotas, en escriure sobre la confraria d’hortolans i llauradors de l’actual ciutat de Barcelona: “Entre totes les confraries emparades sota el patronatge dels sants Abdon i Senén despunta la que el 1328 fou reconeguda per Alfons el Benigne a l’església de Santa Maria del Pi de Barcelona. (…) Altres confraries germanes implantades a viles i ciutats de l’entorn mediterrani han agermanat pagesos, llauradors, hortolans i, en definitiva, els homes del camp que han compartit el patronatge dels sants Abdon i Senén” (p. 21).

Fins i tot, encara que, sovint, les reunions del veïnat tenien lloc dins de l’església i en forma d’assemblea, “podia tenir lloc al cementeri, a l’era d’algun mas, a la plaça, al pati del castell, a una casa particular, sota un arbre o a altres, sent anunciada a toc de campanya, banya o qualsevol altre instrument similar” (p . 63). Així mateix, i continuant amb el llibre “El comú català”, “Cal destacar que en llatí ‘homines’ habitualment significa ‘homes i dones’, essent el terme ‘viris’ l’utilitzat per a designar l’home, de manera que inicialment les assemblees de veïns estarien formades per homes i dones o per algun membre de la casa” (p. 64).

En el segle X, però des de l’obra “Història de les dones a la Catalunya medieval”[3], de Teresa Vinyoles i Vidal, hi ha que “arreu es guanya terreny al bosc i a la garriga per tal d’obtenir noves terres de conreu; especialment es planten vinyes. A la darreria del segle X, dues dones, Bel·lida i Gonsalva, venien unes vinyes, molt al nord, concretament venien cinc peces de vinya que els havien vingudes per plantació, al comtat de Cerdanya, a l’alta vall del Freser” (p. 12). I, més avant, l’autora escriu que “Les dones treballaven i administraven les terres que havien aprisiat, que havien rebut en herència, que havien comprat, que tenien conjuntament amb el marit o els fills, o bé les que tenien en règim d’establiment o de coplantació” (p. 13). A més, apleguem a veure que, en l’any 922, una casa que tenia un matrimoni en el terme de Castellterçol (el Bages), incloïa “corral i un tros de terra a l’entorn de la casa per poder-hi tenir hort.

(…) Així mateix, cada família criava un nombre reduït d’animals, (…) sobretot aviram, porcs i ovelles”  (p. 15) I, també hi havia el costum de recórrer a “la recol·lecció de fruits del bosc, l’obtenció de fusta, de llenya, de pedres, que els permetia abastar-se d’aliments complementaris i obtenir matèries primeres per a la construcció de les cases, mobles i bona part de les eines i utensilis domèstics. A més, en algunes propietats se citen llinars i bucs d’abelles, cosa que ens fa pensar en l’elaboració de fibres tèxtils i en l’obtenció de cera i mel. Sovint les dones tenien cura dels horts i de l’aviram[4], sempre eren elles les que realitzaven la manufactura de la roba a partir de les fibres tèxtils que produïen fins a convertir-les en vestits per a la família; i també podien estar vinculades a l’apicultura” (p. 15).

Àdhuc sabem que, en el segle X, “Certa gestió col·lectiva, almenys d’alguns béns com els prats, els boscos, els recs, els molins, l’aprofitament dels emprius,[5] el repartiment de terres entre els repobladors, les assemblees o consells de veïns, en els quals participen homes i dones, són típiques de la primera colonització; denoten una estructura sociopolítica lligada al veïnatge i derivada de l’estructura de les famílies, que eren veritables cèl·lules bàsiques de la societat, i no cal insistir que les dones eren el cor de la família.

(…) Elles treballaven la terra, l’heretaven dels pares, dirigien explotacions autosuficients. Algunes, fins i tot, de vegades, prenien la iniciativa, de manera que figuren al capdavant de les petites comunitats agràries” (pp. 25-26).

I és que, “La nombrosa documentació que ens ha quedat dels segles IX al XII demostra que aquella societat valora va positivament la dona, que ella tenia una presència activa; la muller, la vídua, la mare són el cor de la família nuclear” (p. 29).

Per tant, deduïm que, no sols era una societat vinculada a lo religiós, a la parròquia o a lo agrari, sinó en què, a més, la dona estava ben considerada, estava al capdavant de la casa o, com a mínim, hi era molt influent. Aquesta seria, en el camp agrícola, bona part de la vida que tindria lloc en aquell segle X en què l’abat Arnulf, del Monestir Santa Maria d’Arles, va decidir anar a Roma i que, partint de la llegenda, després de l’arribada de les relíquies dels Sants de la Pedra, es feu possible que els habitants d’Arles i de la comarca del Vallespir, hi poguessen viure sense que es fessen malbé les collites i alliberats de les pors, mirant avant i agraint la intercessió dels sants que es vinculaven, podem pensar que, per primera vegada, al poble senzill i, amb el temps, a la futura tradició religiosa de la històrica Corona Catalanoaragonesa i de tot l’àmbit lingüístic. Comentarem que, per mitjà de l’article “El Vallespir, al nord del país dels masos catalans” (http://masiterra.cat/arquitecturapopular/vallespir.html), un article escrit per Joan Peytaví i Deixona[6], en la web “Fundació Mas i Terra”, podem saber que el medi climàtic és prou humit i que es tracta d’una comarca plena de masos i d’on no sols prové la festivitat dels Sants de la Pedra sinó, també, ho fan cognoms com el Llobera, el Faig, el Planes, el Cremadells, el Vila, el Roure, el Puig, el Verdaguer, el Boix, etc.

Podem, igualment, pensar que l’abat aprofitaria aquesta desaparició de problemes i de maldecaps que afectaven la comarca per a trobar motius pels quals tractar d’imbuir els habitants a abraçar el cristianisme, si tenim present que eren moltes les poblacions rurals on el paganisme encara arrelava amb força. A tot això, podem adduir que, com llegim en l’article “Els Sants de la Pedra, Abdó i Senent”, de Francesc Giner, publicat en 1973 en el llibre de festes patronals de Benissa (la Marina Alta), aquest acabament ajudaria a sentir-se protegits “els poblets de la vall dels temors que corcaven a la gent davant la imminència de l’any 1000. I de l’assot efectiu i quasi perenne de les pedregades, males collites, i atacs de llops i d’altres feres al bestiar. Pel Papa Joan XIIIè li foren donades [a l’abat Arnulf] parts importants dels cossos d’Abdó i Senent. Sensacional degué de ser l’èxit mitjancer dels dos advocats car el seu culte prodigiosament s’escampà, Pirineu avall, amb la Reconquesta Catalana, fins arribar a Múrcia”. No n’hi ha proves però, pel tema de l’extensió i del valencià pel Campo de Cartagena i per altres indrets de la Múrcia actual, podem intuir que la devoció aniria més lluny de les fronteres actuals amb Múrcia i que, el cas de Calasparra (llevat que pogués entrar-hi, en una zona clarament vinculada a la cultura castellana i no precisament pròxima a l’històric Regne de València ni, fins i tot, al terme d’Oriola, en el migjorn  valencià), sí que és un fet aïllat i que hi ha molt a indagar-hi. Comentaré que és l’únic document en què he vist reflectit aquesta temor a l’any 1000, el qual recorde que el portà a col·lació una mestra d’història d’art, quan jo estudiava en l’institut.

Sobre el treball de la terra, Teresa Vinyoles, comenta (tot i que no se’n faça esment, però podem intuir que dels segles X-XI), que “Les famílies camperoles continuaven treballant conjuntament la terra, si bé en molts indrets no conreen terres pròpies sinó les terres d’un senyor. Sovintegen establiments i contractes de conreu en què consta que marit i muller es comprometien a treballar. Com sempre la vinya ens dóna molts exemples en aquest sentit” (p. 79).  

Això sí, cal aclarir que, com comenta David Algarra, “el paper de la dona a la casa no s’ha de confondre amb el significat actual de mestressa de casa, sinó amb una petita empresària que, junt amb el seu marit i altres subjectes que vivien a la casa, estava al capdavant del ‘negoci’ familiar, la seva forma de subsistència. Els senyors laics i eclesiàstics no eren patrons del negoci familiar, ja que no intervenien en la direcció de la producció de la casa, ni decidien sobre l’organització del treball. Eren perceptors de rendes, però no tenien un interès especial en el procés de producció i això és una diferència substancial amb el capitalisme actual” (pp. 91-92).

En un ambient així i on, fins i tot, el cap de casa, era més bé un administrador que no un propietari) i qui prenia les decisions de la casa en els temes que tocaven a tots els veïns (p. 92), crec que no és d’estranyar que encaixàs molt bé el fet que dos sants, Abdó i Senent, que, partint del significat dels seus noms, estan relacionats amb el servici a Déu (Abdó) i amb la bondat i amb la puresa, així com al  creixement (Senent)[7] i amb el matriarcalisme, s’introduïssen en el món pirinenc i, posteriorment, en la cultura catalana que, junt amb l’aragonesa, s’expandiria pels territoris que s’anirien adherint amb el pas dels segles, mentres creixia la Corona d’Aragó.

Sobre l’expansió de la Corona Catalanoaragonesa, sobretot, a partir del segle XIII, direm que, en paraules de Teresa Vinyoles, “parelles joves del Principat (…) repoblaran pam a pam Mallorca, d’altres aniran al País Valencià i encara després d’altres a Sardenya on deixaran la ciutat catalana de l’Alguer. Sembla que no ens hem aturat quasi mai a pensar que la transmissió de la llengua, que de fet és el que ens dóna una identitat cultural, es féu a través de les mares del poble, colonitzadores i repobladores, transmissores de cultura, donadores no solament de vida sinó també del llenguatge, narradores de contes, cantadores de cançons.

Penso que en aquesta història de les nostres dones hi ha de tenir un lloc el conte i la llegenda. Contes i llegendes que, juntament amb la paraula oral, la llengua viva, ens han transmès les dones medievals” (p. 81).

En línia amb aquestes paraules de Teresa Vinyoles sobre la transmissió cultural (el conte, la llegenda, la paraula oral, etc.), el relat sobre el trasllat dels cossos dels sants Abdó i Senent, des de Roma fins a Arles, sembla, clarament, una llegenda i, per tant, podem pensar que, de la mateixa manera que molta cultura popular, no sols en Catalunya (on, principalment, ho han fet les padrines, nom que, familiarment, reben les àvies), també la transmetrien, si més no, principalment, les dones.

I, tot això, en una època en què, com ja plasmen Angie Simonis, com Teresa Vinyoles o, per exemple, veiem en “El comú català” , durant molt de temps, principalment, abans del segle XIII (i, fins i tot, en el segle XV), aplegà a permetre’s una visió de la religió que feu possible que, com ara, com llegim en el llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”, la vida religiosa pogués ser “una opció personal per a les dones que tenien vocació i inquietuds religioses, o que no volien seguir el camí del matrimoni. Podien assolir àmbits de llibertat i unes formes de vida i de relació diametralment oposades a la que portaven les dones casades. El convent també podia respondre a una conveniència social” (p. 204).

De fet, adduirem que hi havia dones que, si bé es dedicaven a lo religiós, ho feien en espais oberts, com ara, les beguines, les quals, a més, s’implicaven en lo social, com llegirem més avant, i, igualment, estigueren present entre el poble senzill.

Les beguines, com escriu Teresa Vinyoles, “neixen en el context urbà dels Països Baixos, a la darreria del segle XII.  Van establir una xarxa internacional de dones que tenien una visible mobilitat arreu d’Europa. (…) Vivien en el món, fora del convent i es guanyaven la vida amb les seves mans o amb almoines. Havien fundat grups de solidaritat, d’espiritualitat, de convivència i de relació (…), vivint una espiritualitat compromesa” (pàgs. 205 i 207). Per tant, sorgeixen en un moment en què la llei goda primava en la Corona Catalanoaragonesa, llei codificada cap a l’any 654, la qual establia molta igualtat entre hòmens i dones i que, a partir del regnat de Jaume I i tot (segle XIII), donaria pas al dret romà,  i que, a més, comportaria, com ara, que la dona perdria pes a nivell institucional.

Ara bé, com aclareix Maria Barceló i Crespí, en l’obra “Beguines i beates mallorquines a la tardor medieval” (editat per Lleonard Muntaner Editor, en el 2007), aquests grups “Eren associacions obertes de dones devotes i el moviment no només tingué una gran difusió entre el poble, sinó també entre la burgesia i la noblesa de les ciutats” (p. 9). Per tant, podem intuir que també estigués present en les zones rurals i, així, que coneixessen bona part de la cultura popular i que actuassen de manera matriarcalista.  U dels motius que explicaria l’èxit, quasi segur fóra que, com comenta l’autora, “Fou un moviment molt diversificat i de gran capacitat receptiva” (p. 28),  i que “entenia la religió com un lliurament al proïsme” (p. 36), motiu pel qual “impulsaren i introduïren un moviment de renovació espiritual i religiosa, varen ampliar els models d’experiència cristiana, reduïts fins aleshores als espais monàstics i conventuals” (p. 71).

Aquestes paraules del llibre “Beguines i beates mallorquines a la tardor medieval”, ens permeten albirar que 1) quallà a nivell rural (ja que és la primera entrada que cita l’estudiosa, amb un to receptiu a aquest moviment), 2) tot i que poguessen ser de famílies benestants, dedicarien bona part de la seua filosofia a la pobresa i, per tant, a un cristianisme de línia social i 3) abraçarien el matriarcalisme, fins i tot, en les ciutats, com a esquema de vida, per tal com és favorable a la diversificació entesa com a positiva i a la recepció, a l’escolta de les necessitats de les persones i de posar els peus en terra, cosa que també  implicaria una posició favorable als Sants de la Pedra i a la religiositat del poble senzill.

En eixe segle XII en què les beguines feren la seua introducció i difusió per Europa, en paraules de David Algarra, “Les dones catalanes també van assolir un cert protagonisme en l’àmbit religiós, no només en l’ortodòxia religiosa catòlica, sinó també en els nombrosos moviments heterodoxos que van existir –de fet, en aquella època, paradoxalment, l’heterodòxia era la norma, a causa de la força que tenia el localisme. El cas més conegut és el dels càtars, on les dones eren considerades igual que els homes, ja que gaudien dels mateixos drets socials i jurídics” (p. 95), línia en sintonia amb el matriarcalisme que es manifestava, en paraules de David Algarra, per exemple, en “un cristianisme pagà, arrelat a la terra i als cicles de l’aigua” (p. 112).

Aquest vincle a la terra tenia a veure, com llegim en un nota de la pàgina 214 del llibre “El comú català”, en el fet que “Els camperols tenien una idea ‘indígena’ sobre la propietat de la terra que es contrapassava amb la idea liberal del ‘sagrat dret de propietat’[8]. Segons aquesta cosmovisió, no són les muntanyes que pertanyen als veïns, sinó que són els veïns que pertanyen a les muntanyes i ni tant sols ells podien transferir als seus fills la propietat d’un tros comunal perquè no era alienable. Tot i que per haver nascut allà i tenir casa amb foc sí que tenien dret de gaudi. Això permetia que el comunal[9], segons aquest concepció, es mantingués inalterable i fos una font de subsistència per les futures generacions, és a dir, es tenia en compte la sostenibilitat de la terra”. A més, com escriu David Algarrra, en una nota de la pàgina 169, els “terratinents” (sic) i els senyors, “també eren servents de la comunitat”.

 

 

Notes: [1]  En l’obra “El comú català”, de David Algarra, concretament, en la pàgina 97, hi ha un fragment d’eixa obra de P. Kroptokin, en què es tracta sobre l’ajuda mútua. En distintes fonts consultades durant la recerca com també en algunes vivències que he conegut, apareixen casos de persones  (quasi sempre, llauradors), que reben col·laboració en algunes de les seues terres per part d’altres persones i que, després, n’aporten als qui els havien demanat ajuda.

[2]La guilda, paraula que prové del neerlandés, segons la definició de la “Gran Enciclopèdia Catalana”, és “Cadascuna de les confraries o fraternitats de comerciants desenvolupades especialment als països de la mar del Nord del segle XI al XV”. Eren de caràcter religiós i econòmic.

[3] L’autora fa un ús del terme “medieval” aplicat, sobretot, quan parla de “feudal”  i de “feudalització”, a partir dels segles XI i XII.

[4] Aviram: ocells de corral.

[5] Empriu, en paraules de David Algarra (p.274) és el “dret d’aprofitament comunal de certs béns rústics, en general pastures, boscos i aigües, que tenen els veïns d’un poble o comunitat rural”.

[6] El 30 de gener del 2020, aquest article estava signat per Joan Becat i Rajaut.

[7] Hem tractat aquest tema, en  l’apartat relacionat amb els diòscurs, Càstor i Pòl·lux, a Demèter i Persèfone i a la introducció dels Sants de la Pedra en la cultura catalana, de manera que acabassen substituint Demèter i Persèfone, però mantenint trets pagans, com ara, les danses i els balls.

[8] Aquest “sagrat dret de propietat” apareix, si més no, en l’article 4t del decret de 6 d’agost de 1811, en les Corts de Cadis, com podem llegir en “El comú català” (p. 161): “4º. Quedan abolidos los dictados de vasallo y vasallage y sus prestaciones, así R[eal]es como personales, que deban su origen á título jurisdiccional, á excepción de las que procedan de contrato libre en uso del sagrado derecho de propiedad”.

[9] Béns pertanyents al comú, és a dir, al conjunt de veïns d’un terme, d’una parròquia, d’una poble, d’una ciutat, etc.

Les comunitats rurals cristianitzades i els Sants de la Pedra

 

Tot seguit, passarem al tema de les comunitats rurals cristianitzades i, de pas, al seu vincle amb els Sants de la Pedra.

Per a tractar aquest punt, hem recorregut, principalment, a part del llibre “El comú català. La història dels que no surten a la història”, de David Algarra Bascón i publicat per Potlach Ediciones, en el 2015, de qui rebí permís per a reproduir-ne part, així com del llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”, de Teresa Vinyoles i Vidal i publicat per Eumo Editorial junt amb Pagès Editors, en el 2005, ja que contenen informació molt interessant referent a l’època en què està centrada la decisió de l’abat Arnulf, del Monestir d’Arles (el Vallespir),  a mitjan segle X, i perquè, a més, ens permeten conéixer millor la societat d’aleshores, bona part de la vida quotidiana en el Pirineu català i a què es dedicaven els qui hi vivien (tant en la part de lo que ara és Catalunya com la de l’actual zona de la Catalunya del Nord), etc.

Començarem dient que, en aquesta zona del Pirineu fou on, en bona mida, es creà lo que ara és la cultura que n’hem rebut per mitjà de la repoblació que tindria lloc segles després, amb l’establiment de catalans i d’aragonesos (principalment, de catalans) en el Regne de Mallorques i en el Regne de València. A hores d’ara, quant al Regne de València, es parla d’un 80% si fa no fa de catalans que s’establiren.

 

Les comunitats rurals cristianitzades.

Convé tenir present que, per exemple, atenent a l’obra “El comú català”, “sembla que les comunitats rurals cristianitzades no seguien exactament la mateixa moral cristiana de l’Església, els seus rituals estaven vinculats als cicles naturals –com les religions dels pobles preromans- i les seves creences eren alienes a les existents a les ciutats” (p. 40) i que “La pervivència del paganisme com a perpetuació d’unes tradicions prohibides per l’Església catòlica, va arribar a la pre-Catalunya fins a una data molt propera a l’any 1000. Per exemple, l’església romànica de Santa Maria de Finestres va ser construïda a la Garrotxa el segle X sobre un santuari pagà” (p. 41).

I això provenia del fet que, en els ambients més rurals (la gran majoria, sobretot, en zones muntanyoses i de l’interior de la península ibèrica i en les més allunyades de la mar i de les vies principals de comerç), pervivia el paganisme i ho feia amb força. Afegirem que la paraula pagà, té a veure amb la seua arrel llatina paganu, procedent de pagus,-i, és a dir, amb el significat de “camp, ruralia”, ja que oferiren més resistència a l’assimilació del cristianisme, com veurem en altres apartats. Per això, inicialment, el cristianisme hi tendí molt més a xuplar de costums, festes, etc. molt més antigues i, a més, com llegim en “El comú català”, de David Algarra, “els nadius l’adoptarien al trobar punts en comú amb els seus costums ancestrals, que també influiria en aquest” (p. 43), de què parlarem de manera més esplaiada en el punt “La religiositat popular (segles VIII-XIII)”.

De fet, en aquesta línia, adduirem, a partir del llibre “El comú català”, que, com veiem en fonts diferents sobre religió i sobre etnologia, la visió de la romanització, en els darrers anys, està traient a la llum informació que s’havia desconsiderat (o considerada de manera diferent), de forma que, “Com l’ha entès fins ara la historiografia, s’està posant en dubte a mesura que l’arqueologia avança en els seus descobriments: molts costums preromans es van barrejar amb els costums dels invasors.

Durant els segles VI, VII i principis dels VIII, amb les viles, com a centres d’explotació agrària d’un terratinent, ja pràcticament desaparegudes, es troben documentades comunitats pageses de caràcter autàrquic com el poblat (vici) de Bolavar (Seròs), de Puig Rom (Roses) o de Vilaclara (Castellfollit del Boix), sense centre senyorial i on el grau de dependència amb el poder oligàrquic ens és desconegut. Podem parlar, doncs, d’un poder popular que coexisteix amb altres poders ja empobrits que no tenen prou força per a reproduir el sistema d’explotació directa dels esclaus” (p. 46-47). I, per a deixar-ho més clar, s’ha deduït a partir de trobades arqueològiques fetes en alguns cementeris. En eixe sentit i sobre el segle VIII però relacionat amb Arles i, així, amb el monestir d’on partiria l’abat Arnulf cap a Roma a demanar les relíquies dels Sants de la Pedra, en l’obra “Els sants Abdó i Senent patrons de l’agricultura catalana”[1] (https://www.bib.uab.cat/human/fonspersonals/tasis/registre.php?tasisid=212), potser escrita per un valencià natural de Cullera i de què parlarem molt més en altres apartats, “damunt d’un tossal exacte gairebé mitjaner de la vall [d’Arles], romanien unes runes sobre les quals fundà una Abadia el monjo benet Castellanus, vinent de la península. L’Abadia s’engrandí i a la seva ombra s’establiren cases de pagés [i] conreadors del terreny a l’entorn mullat del Tec i el Riuferrer” (p. 13).

Com escriu David Algarra, “En les tombes de cap assentament rural s’han trobat persones rellevants que poguessin correspondre’s amb una elit, ni en el tractament de les tombes ni en els pocs aixovars trobats. Per exemple, a la necròpoli paleocristiana de les Gogis de Sant Julià de Ramis entre els segles VI i IX” (p. 47). Resulta interessant eixa dada, ja que ens manifesta que estem parlant d’una societat i d’una època de la història, en què no sols prima lo rural, sinó que havia decaigut lo urbanístic, l’esclavatge, la política pròxima a l’imperialisme, urbana i patriarcal de l’Imperi Romà i que, per tant, malgrat que determinats grups que havien abraçat el cristianisme aportaven, en lo social, una política no pròpia del cristianisme del segle I (com es desprén d’una anàlisi dels capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols, en què es parla del pas del paganisme al cristianisme i dels cristians nous del segle I) i, així, de tipus patriarcal, en el món rural, predominava el matriarcalisme de manera clara, segons les recerques fetes per Angie Simonis, per David Algarra i per més persones dedicades a l’etnologia o a la història no oficial i que procuren indagar amb equanimitat.

A més, com escriu Francisco Javier Fernández Conde, en l’obra “La religiosidad medieval en España. Alta Edad Media (siglos VII-X)”, “durante la tarda romanidad y en épocas altomedievales, todavía sin jefaturas locales fuertes de tipo monárquico, favorecería lógicamente la continuidad de ese universo religioso igualitario sin mitos complejos: elaborados siempre por grupos sociales interesados en crear una proyección ideológica del sistema social, establecido ya de forma desigual, para defenderlo, consolidarlo y perpetuarlo” (p. 385).

Així mateix, en l’article “Població, societat, terra, dones i família a la Catalunya altmedieval” (http://www.mhcat.cat/recerca/biblioteca_chcc_publicacions/publicacions_del_museu/poblacio_societat_terra_dones_i_familia_a_la_catalunya_altmedieval), de Teresa Vinyoles Vidal, publicat en “Dones: història i memòria a Catalunya” i tret de la web “Museu d’Història de Catalunya”, hi ha que la futura Catalunya, d’on provindria la devoció als Sants de la Pedra en la Corona Catalanoaragonesa, “al segle V, era un territori romanitzat. L’impacte visigot no va implicar una gran presència de nouvinguts, però la població goda fou la classe dirigent i el llegat visigot influí en els segles posteriors. El regne visigot, igual que Catalunya, es fundà a un costa i l’altre dels Pirineus. La societat del segle IX va continuar dirigida per elements gots o gotitzats. La llei goda, romanitzada i potser amb una base ancestral, esdevé un senyal d’identitat a la Catalunya carolíngia en què destaquem (…) el dret de família favorable a les dones que va cohesionar les famílies. L’estructura dels comtats que formaren Catalunya és d’origen visigot o fins i tot anterior” (p.3).

Aquestes línies de l’article van en línia amb lo que vaig intuir des de molt prompte, quan em llancí a fer un estudi sobre els Sants de la Pedra, tot i que aleshores, si bé tenia un coneixement reduït de la presència de les dones en la història dels segles XII-XVI, sí que em feia pensar, el fet que fossen dos els sants i no u, així com dels fruits que portaven en les mans, que es tractàs d’una festa relacionada amb la dona, amb lo femení i, per tant, fins i tot, anterior al cristianisme, potser lo que Teresa Vinyoles escriu com “o fins i tot anterior”, ja que la cultura llatina esdevingué de signe imperialista, molt lluny (si més no, amb el temps) d’una cultura matriarcalista.

Però bé, continuem amb aquest article. L’autora ens comenta que, la curta presència de la cultura musulmana (des del poder) en lo que seria la Catalunya Vella, “entre uns setanta i noranta anys” (segles VIII-IX), com que hi hagué tolerància religiosa i cultura de pactes (amb la noblesa goda i amb els caps de les comunitats camperoles), “contribuïren al fet que no hi hagués grans canvis, si bé es va trencar i retardar el procés de senyorialització que s’havia iniciat” (p. 3).

I, quan Teresa Vinyoles passa al Pirineu, espai geogràfic en què podem incloure el Vallespir (d’on partí la devoció als Sants de la Pedra), escriu que “Els comtats pirinencs passaren a l’òrbita franca per pactes, no per conquesta, i ho feren amb la condició de mantenir els seus costums i les seves lleis” (p. 3).

Si partim d’informació que ofereix Miquel Llot de Ribera[2], en la seua obra “Llibre de la translació dels sancts Abdon y Sennén”, publicada en Perpinyà en 1591, veiem que, fins i tot, aleshores, el comunalisme pervivia en el Pirineu, per exemple, si llegim unes línies referides a l’Arles del segle X, abans que l’abat Arnulf se n’anàs a Roma a parlar amb el papa: “Molts altres y innumerables treballs, y castics patian, los que antigament en la vall de Arles habitavan. En tant que fonc forçat, convocar-se tots los hòmens de aquella Vall, a[i]xí Ecclesiàstics com seculars, per a que determinassen lo que ser podria fer, per haver de aplacar la ira del Senyor, sobre de aquella miserable aleshores declarada y a[i]xí resolgueren de cridar públic dejuni, y oració a imitació de la Ciutat de Nínive, faent grandíssima penitència de culpes y pecats” (pp. 21B-22A).

Aquests efectes del matriarcalisme, com veurem en més passatges de la recerca, però tocant temes diferents, perdurarà, en bona mida, fins al segle XII i, a tot estirar, no sols podem dir que està present en una obra del valencià Joan Baptista Anyés (Ciutat de València, 1480-1553), “La vida dels gloriosos sants Abdó i Senén” (de 1542), sinó que, fins i tot, perdura en la nostra cultura, no solament en lo religiós, sinó, a més a més, en lo musical, com ara, l’elevat nombre de cançons eròtiques d’humor populars que tenen la lletra en valencià o, àdhuc, en determinats detalls (com la benedicció dels pans beneïts, durant la festa dels Sants Abdó i Senent, que ja citava Joan Baptista Anyés) o en el fet que es celebren balls i danses, detall clarament vinculat a lo matriarcalista, amb motiu dels actes de la festa dels Sants de la Pedra. A més a més, es manifestava, com ara, en el segle XV… en balls dins de les esglésies, com veurem tot seguit.

En el llibre “IV Jornades de Cultura Popular a les Balears. Manacor, 1 i 2 de febrer de 1997”, amb unes paraules del prevere Bartomeu Mulet i Ramis, les quals ens poden donar una idea de les pervivències paganes més enllà dels segles VIII-XIII: “L’any 1392, el diumenge, ‘lo darrer dia de juny, cantà missa novella Mn. Bernat Dorta i ballaren preveres dins la esgleia (La Catedral) com vengueren a oferir’” (p. 184). Podem entendre, per tant, el posicionament de Joan Baptista Anyés.

A tot això, podem agregar que, en el món rural, partint de la forma emprada per David Algarra, “l’autogovern popular”, podríem dir que hi havia una forma de govern encara present en cultures sud-americanes de tipus matriarcalista, en parelles de valencianoparlants de més de setanta anys (26 de juny del 2018) i, per exemple, en la cultura catalana. Aquesta mena de govern popular es manifestà, en el fet que, com llegim en el llibre “El comú català”, “Segons l’historiador J. M. Font i Rius el costum introduïa el funcionament d’organismes per iniciativa pròpia dels veïns, rebent més tard la sanció expressa dels sobirans” (p. 54) perquè dominava el famós refrany “Les costums fan lleis”, en un moment en què ni el rei, ni l’Església, encara no tenien la mateixa força que guanyarien, sobretot, a partir del segle XIII i, més encara, del segle XVIII, de què parlarem, encara que siga de passada, ja que ens centrarem, principalment, en el període que abraça des del segle VIII fins al segle XIII. En aquesta línia i, com podem llegir en el llibre “Una historia nueva de la Alta Edad Media”, de Chris Wickham, publicat per Editorial Planeta, en el 2016, en la traducció castellana, “existen signos visibles de que también los campesinos tenían un protagonismo y de que promovían iniciativas autónomamente” (p. 616). Així, com afig C. Wickham un poc després, “en el seno de la sociedad de los hombres libres, los indicadores legales o formales de la posición social tuvieron, por sí solos, escasa importancia en el ámbito campesino” (p. 618), entre altres motius perquè “La cultura campesina local mostraba un inusitado grado de cohesión y de confianza en sí misma. Además, las divisiones internas de las aldeas muestran al menos que existía una comunidad local por la que valía la pena hacer el esfuerzo de luchar” (p. 620) i perquè, com en els cultures matriarcalistes, fins i tot, no era típic una política que estigués definida per les ànsies de subjecció o per una línia d’actuació que afavorís les desigualtats entre els seus membres. Açò influiria en el fet que, com llegim en la mateixa obra, “Los campesinos comenzaron a pensar en términos territoriales en lugar de hacerlo en función del arrendamiento de tierras, y empezaron a crear formas de cooperación de alcance territorial” (p. 728), detall que em recordà el sorgiment dels regnes de què parla Manuel Sanchis Guarner, en l’obra “La llengua dels valencians”[3], quan llegim que “Fou l’Edat Mitjana la que genera els regnes, unitats concretes corresponents a una comunitat en un territori, forma d’ordenació política intermèdia entre la ciutat i la cristiandat”, això és, entre la ciutat estat, com ara, la d’Atenes, i la imperialista de l’Imperi Romà, en el nostre cas, el d’Occident (p. 386). Fins i tot, se’n derivaria del fet que, com comenta C. Wickham, “lo que sí generó al menos el hecho de que esa cultura imperial tocara a su fin fue que los campesinos recobraron su capacidad para controlar su propio entorno local” (p. 730), cosa que influiria, en paraules de l’historiador, en què les entitats pobletanes fossen relativament fluïdes (p. 731), sobretot, “por comparación con lo que se observa antes y después de dicho período, es decir, por contraste con los más monumentales, pero también más estáticos, mundos de la villa por un lado y del castillo por otro” (p. 731). I és que, “los territorios geográficos (más que las pautas de posesión de tierras, como sucedía en el imperio romano de Occidente) pasaron a convertirse en el elemento distintivo de la identidad colectiva local” (p. 731).

I adduïm això, perquè, en el segle X, és a dir, en el moment d’aparéixer els Sants de la Pedra en la història de lo que seria la Corona d’Aragó (però, en aquell moment, dels comtats catalans), i, si estirem més, en l’històric Rosselló, trobem que, com veiem en “El comú català”, les principals característiques de les comunitats rurals, com ara, Arles (el Vallespir), eren “la unió a la parròquia, la propietat comunal de cultius, pastures i boscos i la solidaritat enfront del senyor i qualsevol tercer, pledejant de manera conjunta per raó de la defensa del seus usos i costums” (p. 59). Així mateix, en “El comú català”, hi ha que “la societat popular rural tradicional catalana portava al seu si tant la propietat familiar com els béns compartits pel comú.

(…) D’altra banda, veiem que les relacions econòmiques en aquestes comunitats no estaven separades de la resta de manifestacions humanes, incloent-hi la moral i els valors intangibles” (p. 258).

A més, com ara, “En cas d’atac es convocava a host veïnal[4] amb fogueres enceses de cim a cim o fent sonar un corn, a toc de trompeta o repic de campanes. Aquestes milícies veïnals (…) podien estar formades per la germandat de diversos pobles” (p. 59).

Al paràgraf anterior, agregarem que em sembla molt coherent i creïble (a més de traslladable als comtats catalans del segle X) que, com llegim en el llibre “Una historia nueva de la Alta Edad Media”, de Chris Wickham, entre els camperols, hi hagués “la sensación generalizada de que sus relaciones locales eran más importantes que el hecho de quién poseyera la tierra. (…) la conquista de una identidad supuso un paso esencial en el proceso conducente a una acción campesina coordinada, lo que representó un hito para el conjunto de los campesinos” (pp. 689-690). Si bé aquestes paraules feien referència a una part de l’actual Itàlia, immediatament, l’historiador passa a Catalunya i afig que “la pauta que parece predominar en el siglo VIII es la definida por una red de pequeñas aldeas. (…) Hasta el siglo IX no encontramos referentes a Cataluña, (…), en los Pirineos, los documentos del siglo IX revelan la inequívoca imagen de una serie de villae y castra bien cohesionados –asentamientos concentrados habitados por un centenar de personas o más- y provistos de una identidad estructurada, entre cuyas expresiones cabe indicar la de la construcción de iglesias, fruto de la iniciativa colectiva de los campesinos propietarios” (p. 691). Una dada realment interessant per a la recerca. De fet, unes planes després, comenta que la zona dels Pirineus, en el segle IX, es caracteritzava per l’existència de camperols propietaris autònoms (p. 698).

Aquestes línies ens donen una idea de com viurien i de com actuarien els habitants d’Arles i de la comarca del Vallespir, seguint la versió sobre els Sants de la Pedra que parteix de l’abat Arnulf (s. X) i del Monestir d’Arles (situat en la mateixa comarca), abans que l’abat decidís anar a Roma a raonar amb el Papa, és a dir, a mitjan segle X, ja que, com podem llegir en l’entrada “Santa Maria d’Arles” (https://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Maria_d%27Arles), l’existència de l’abat està documentada “el 963”. Sobre si l’abat Arnulf, realment, visqué, Arnau Folch, en el primer dels seus escrits elaborats el 2018 sobre els simiots, en la web “Llegendàrium” (http://www.llegendesdecatalunya.cat), comenta que “el Vallespir era un pagus, un senyoriu, del comtat de Besalú –i tenim documentat que el comte Oliba Cabreta de Cerdanya i Besalú, el desembre de l’any 968, juntament amb l’abat Garí de Cuixà, emprengué un viatge a Roma on el papa els atorgà dues butlles per als monestirs de Cuixà… i d’Arles”. A més, també sabem, mitjançant l’article “Les referències de Cadaqués i del Cap de Creus segons la Marca Hispànica”[5] (https://www.raco.cat/index.php/AnnalsEmpordanesos/article/download/342455/433607), d’Enric Carreras i Vigorós, publicat en la web “RACO”, que “Actualment ho tenim més fàcil car sabem que Arnulf fou l’abat de Santa Maria d’Arlès de l’any 957 al 963” (p. 72). I, fins i tot, però ara a través de l’obra “Els sants Abdó i Senent patrons de l’agricultura catalana” (Premi Franciscàlia, en 1961), llegim que “Envers l’any 959 regentava l’Abadia Arnulf un sant baró[6] de reconegudes [b]onesa[7] i saviesa, el Comtat del Vallespir, Oliba Cabreta i el de Barcelona, En [B]orrell II” (p. 14). I, per una altra banda, cal adduir que, com escriu Teresa Vinyoles en el seu llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”  (p. 24), hi havia una dona de la noblesa, Goltregoda, vídua de Llop I de Pallars, la nora de la qual, Ermengarda de Vallespir, era “filla d’un noble local i muller d’Oliba Cabreta” (p. 24) i que “foren dones que tingueren preeminència dins la família, la seva autoritat fou gran” (p. 24), de què parlarem amb més deteniment en tractar de la historiografia en relació amb el tema del feudalisme i de les comunitats rurals. Podem pensar, doncs, que ens trobem davant un cas més d’esdeveniments tinguts lloc en una època en què predominava lo matriarcal. I si anem un poc més lluny, no sols en lo informatiu, sinó en lo geogràfic, això és, al llibret “Cuadernos de Historia de Calasparra Nº I SAN ABDÓN Y SAN SENÉN Julio 1997”, elaborat per diversos autors i editat per la Fundación Emilio Pérez Piñero (de Calasparra), per Caja Murcia i pels autors, que s’elaborà en Calasparra (població murciana on estan arrelats els Sants Abdó i Senent), en 1997, hi ha que “entre los años 957 a 986 según datos facilitados en la villa de Arles sur Tech se reciben los cuerpos de los Santos Mártires” (p. 12). Agraesc la generositat de Juan Sánchez (arxiver municipal de Calasparra), qui m’envià un exemplar d’aquest llibret, en juny del 2019.

A més, de la mateixa manera que encara ocorre, a hores d’ara, en més d’un tema social, el paper eclesial, principalment, el de la parròquia, era influent. Això sí, molt més. I, entre altres coses, caldria afegir que, fins al punt que, com plasma David Algarra, per exemple, la parròquia “era molt més que el conjunt de feligresos que s’hi reunien en l’església per rebre els sagraments, també era una forma d’estructuració de la ruralitat, en un principi en mans de laics, que fins al segle XIII no va formar part de l’estructura secular dels bisbats” (p. 108). A més, en el llibre “El comú català”, hi ha que “l’historiador Pere Gifre constata que en els segles XVI i XVII les petites parròquies gironines estaven pràcticament en mans dels veïns del lloc, amb un nivell d’independència important respecte a les potestats i al rector” (p. 62). A més, com llegim en la pàgina 61 del mateix llibre, “La parròquia complia, també, una funció crucial en l’àmbit de la convivència, ja que era un centre d’orientació moral i d’inspiració espiritual, una força de cohesió que per si sola creava estrets vincles d’unió i germanor”.

 

 

Notes: [1] Aquesta obra, que figura en l’apartat de la Universitat Autònoma de Barcelona reservat al fons personal de Rafael Tasis, fou guardonada en els Jocs Florals de l’Alguer de 1961 amb el Premi Franciscàlia. Vaig accedir en maig del 2019, gràcies a la digitalització sol·licitada a l’esmentada universitat, concretament, a Montserrat Gutiérrez Folgueiras, qui me l’envià el 20 de maig del 2019, a través d’un missatge.

[2] Religiós rossellonés, frare dominicà, escriptor i catedràtic de teologia i rector de la Universitat de Perpinyà, que va viure entre 1555 i 1607. Va escriure en valencià i en llatí.

Entre les seues obres hi ha la que acabem de citar com també el “Llibre dels miracles” (sobre unes relíquies conservades en la seu de Perpinyà, en què manifesta el seu patriotisme) i “De laudabili vita” (1595), biografia sobre el dominic Ramon de Penyafort escrita amb motiu de la seua canonització.

Informació treta de Viquipèdia (https://ca.wikipedia.org/wiki/Miquel_Llot_de_Ribera) i de la web de la Universitat de Girona (http://www3.udg.edu/vell/ilcc/Eiximenis/html_eiximenis/portal_SH/biografies/biografia_miquel_llot_de_ribera.htm). El 10 de març del 2020 no es podia accedir a la informació de la Universitat de Girona.

[3] “La llengua dels valencians”, Edcions 3 i 4, 24a ed. (2009).

[4] Milícia popular per a defendre un lloc, un poble o una ciutat.

[5] Aquesta dada la trobí el 20 de maig del 2019. El 31 de gener del 2020 no es podia accedir a aquest article mitjançant aquest enllaç.

[6] És l’únic document en què he vist el nom de l’abat Arnulf vinculat a la seua condició de noble o, si més no, al fet que pogués descendir d’una família de la noblesa.

[7] La lletra es pot intuir, tot i que la lectura està lleugerament tèrbola com també la del cognom Borrell, que escriu un poc després. Aquesta informació seria, com a molt, de 1961, ja que fou l’any en què es celebraren els Jocs Florals de l’Alguer en què fou premiada aquesta obra.

El sorgiment dels Sants de la Pedra

Tot seguit tractarem sobre part del simbolisme relacionat amb els Sants de la Pedra i que va unit al sorgiment dels Sants Abdó i Senent, a mida que passaven els segles.

Abdó i Senent, com ja hem vist en altres apartats, estan vinculats a lo femení, a la cultura mediterrània, a Demèter i, fins i tot, si ho fossen a Pèrsia o a llocs més orientals (que, com molt bé sabem, hi ha una forma de concebre el món molt distinta a la considerada occidental, és a dir, a la capitalista i individualista),  encara ho reforçaria. De fet, com hem tractat en un altre punt de la recerca, hi ha prou semblances entre els Sants de la Pedra i Cautes i Cautopates, dos germans bessons de la religió mitraica (vinculada amb Pèrsia), religió de què el cristianisme prengué molts trets que passarien a formar-ne part. Tot i això, direm que, a diferència de com apareix Demèter en la tesi d’Angie Simonis i, sobretot, la valoració positiva que l’autora (que no era creient, però sí espiritual) fa de Jesús, el qual relaciona amb lo femení, Joan Baptista Anyés (escriptor amb un estil medieval, encara que visqués en l’època de l’humanisme i del Renaixement) trau els Sants de la Pedra, fins i tot, com uns fidels agressius (com ho simbolitza l’escopinada, la qual també apareix en la “Llegenda daurada” i en un ball parlat d’Almoster conegut com “El ball de Sant Abdó i Sant Senén”, del segle XIX i que, en la Bíblia, podria recordar-nos el passatge de Jesús quan expulsa els mercaders del temple, detall que no el fa un personatge agressiu). Aquesta violència que hi exposa Joan Baptista Anyés (1480-1553), posterior a la proclamació del cristianisme com a religió oficial de l’Imperi Romà, no està present, ni es defén, en els capítols bíblics que estem analitzant.

Igualment direm que els dos sants i la seua relació amb lo femení, malgrat el dualisme que representen (en línia del Ying Yang, de l’home / la dona, del dia / la nit, de Cautes i Cautopates, de Demèter i Persèfone, etc.), vindria pel fet que, per exemple, 1) són dos prínceps (tinguem present el numeral, dos, clarament relacionat amb lo femení) que havien acceptat el cristianisme (visió del món clarament orientada a la bondat, a la valoració positiva de la dona, etc., a pesar que Jesús, en determinats moments, com ara, en el temple, censura l’actitud dels mercaders que s’inclinaven per corrompre la funció del temple, però que, per exemple, no fa ús de la violència i li la censura a Sant Pere quan pren l’espasa), 2) que s’hi declaraven fidels, a més que, 3) eren persones misericordioses i que feien obres de bondat (un valor clarament relacionat amb lo femení i amb lo matriarcal).

Tot lo que he exposat, fins ara, sobre la cristianització de lo pagà, ens porta a un canvi en lo funcional i en lo simbòlic, no sols perquè, als Sants Abdó i Senent,  se’ls intentarà donar un paper diferent (a mida que s’introduesquen, amb el temps, en la cultura pagana) sinó perque, a més, vindrà acompanyat de les seues representacions, dels seus símbols, de la llegenda que els sostenirà per a justificar la necessitat d’inserir-los culturalment, i de quina serà la seua finalitat (ara, sí, en la religiositat cristiana i, així, fora de la mitologia grega i de les creences paganes).

I aquest canvi fou important perquè, com assenyala Angie Simonis, “La función étnico-simbólica perduró vinculándose lo religioso a realidades económicas, sociales y espaciales. Tras la cristianización, la religión de la naturaleza redirige sus rogativas, conjuros y bendiciones a santos protectores y se mantienen relacionadas con el ciclo productivo de solsticios y equinoccios del calendario pagano, celebrados con ritos específicos de agua y culto al sol (…). (…) Se adaptan las estructuras sociales a la nueva iglesia a través de cofradías, fiestas, etc. donde la vecindad y la religiosidad con [= son] casi indistinguibles y viven en armonía y cohesión. Y de la celebración de ritos en cuevas, montes y bosques se pasa a la construcción de ermitas, iglesias parroquiales y monasterios en los mismos lugares donde se rinde devoción a santos sincretizados con personajes míticos” (pp. 304-305). Pregàries, conjurs, benediccions a sants protectors, cicle productiu ,ermites, santuaris,… ¿no estan relacionades, aquestes paraules, per exemple, amb els Sants de la Pedra? La resposta és afirmativa.

Seria, amb aquest pas, quan, per a aplanar aquesta conversió, alhora, de lo femení (Demèter i Persèfone) a lo masculí (Abdó i Senent), s’introduiria, en la cultura pagana, la figura del mitjancer espiritual (per exemple, els sants, les santes i les marededeus) com a substitut de la divinitat agrícola anterior al cristianisme. El seu paper, com escriu Martí Gelabertó Vilagran, passa a ser doble: “conquistar espiritualmente los territorios geográficos bajo dominio de las fuerzas siniestras del mal, y desterrar de las mentes humanas cualquier atisbo de su creencia, a través de la fundación de santuarios, ermitas o capillas dedicadas al culto de la Virgen María o de los santos protectores del panteón cristiano y de sus sagradas reliquias en aquellos lugares indómitos”.

I, dins d’eixes forces sinistres del mal que, atenent a la tradició popular, s’assolí arrancar de moltes poblacions, estaven els simiots, de què parlarem, ací, només de passada, en al·lusió, tot seguit, a Arles (població del Vallespir). En paraules de M. Gelabertó, els sants Abdó i Senent, fins aleshores “todavía ignorados por el mundo cristiano, podían conjurar el azote que arruinaba su tierra (…) localidad donde está más vivo su recuerdo (…), incluso una calle de su barrio antiguo se denomina Rue du simiot”. També en parla, fent referencia a Sant Pau (la Garrotxa) o, per exemple, a Les (la Vall d’Aran), on hi ha una escultura “donde se ve a la Virgen María pisando el cuerpo de otro simiot, cuyo aspecto monstruoso es calcado a los existentes en Arles”. Aclareix, al final de l’article, que, “Para Joan Amades (…), los simiots de Cataluña serían una forma cultural de los sátiros de la mitología grecorromana, criaturas masculinas que vagaban por bosques y montañas”. De fet, Joan Amades, considerava que els simiots havien sigut “combatuts i reduïts pel cristianisme”, com podem llegir en l’apartat dedicat al 30 de juliol, quan tracta sobre els Sants de la Pedra.

Després d’haver tractat prou aquest apartat de la interpretació de les paraules de Sant Lluc referents a la conversió (que hem tancat amb el tema dels simiots i de la introducció, fins i  tot, de la Mare de Déu), és, aleshores, quan, des del meu punt de vista, sobretot, després d’haver consultat la versió de Jaume Ayats Abeyà, en l’article “Dels Sants Màrtirs de Vic a Càstor i Pòl·lux” , em fa pensar que el fet de la substitució de Demèter i, en el seu cas, Ceres (deessa romana equivalent a la grega i relacionada amb l’agricultura), pels Sants de la Pedra (clarament vinculats al forment, el qual es cull entre juny i juliol), seria una adaptació feta pel cristianisme, principalment, després de la caiguda de Roma (any 476), en forma de dos sants que podrien fer el paper del pa i del vi, però per mitjà de dos jóvens (¿qui sap si per allò de reforçar el missatge a través de lo de “dos millor que u”?) i en ple estiu i, per a donar-li caràcter festiu, després de la collita del forment en moltíssimes poblacions i, així mateix, de l’aparició del raïm primerenc, tot i que la collita del forment és pròpia d’eixos mesos i, no així, la verema, malgrat que també hi ha poblacions, com ara, del Vallès  Oriental (per exemple, Mollet del Vallès i Parets del Vallès), on fins i tot, la sega del forment té lloc a finals de juliol i, fins i tot, a primeries d’agost.

Adduirem que els paràgrafs següents tracten aquest apartat de la cristianització, relacionat amb el simbolisme de la collita.

En primer lloc, la “decapitació dels jóvens”, com la del blat, aniria unida, simbòlicament, a la “mort” del mes més llarg de l’any, quant a hores de llum, i en donaria pas a u més curt, encara que només ho fos una hora, com ho manifesten refranys com “En Agost, a les sis és fosc”  (Vinaròs), “Agost, a les set ja és fosc” (Mallorca) o “Per la Mare de Déu d’Agost [15 d’agost], a les set ja és fosc” (Barcelona, Empordà, Menorca), trets del “Diccionari Català-Valencià-Balear”, ben diferents a alguns, de juny i de juliol, relacionats amb la sega, com ara, “Pel juny, la falç al puny” (perquè és el mes de juny el propi de la segada), “Al juliol, segadora al puny” (Sant Esteve de Llitera (*)) i ”Al juliol, sega qui vol” (Pallars), també del mateix diccionari. N’hi hem d’afegir dos, ja que es parla de les solars.

Per a comprendre un poc més aquesta “decapitació juvenil” direm que el mes típic d’inici de la collita del forment és juny (en l’Horta de València, segons un oncle meu, s’iniciava per Sant Joan i acabava per Sant Pere), però en altres comarques (de l’Alcalatén, però també de pròximes a les ciutats de Tarragona o de Barcelona), es podia retardar unes setmanes o quasi un mes, cosa que l’acostaria a l’inici de les setmanes més caloroses de l’estiu (la canícula) i també a la festivitat dels Sants de la Pedra (30 de juliol).

Però, així mateix, i coincidint amb unes paraules que vaig enviar a Joan Roig i Montserrat, després d’intuir que aquesta “mort dels dos jóvens” estigués, fins i tot, vinculada al pas del fet de ser xiquets o adolescents a ser persones que manegen la seua vida i que es tractàs d’una espècie de ritus, observí que podia ser així. A més, em cridava l’atenció el fet de l’edat que assenyalaven alguns goigs, als setze anys (en el cas del més gran) i als quinze (en el més jove). Tot seguit exposarem aquests comentaris i informació treta del llibre “La religiosidad medieval en España. Alta Edad Media (siglos VII-X)”, de Francisco Javier Fernández Conde, on, curiosament, se’n parla d’un ritus i, a més, en relació a aquest fet, apareixen… els mateixos anys i té a veure amb jóvens del gènere masculí, malgrat que relacionats amb territoris de l’històric regne de Lleó (nord-oest peninsular) i sense que es parle dels sants Abdó i Senent. Igualment, cal tenir present (com ja ho farem en l’apartat de vocabulari en relació amb els goigs i amb altres escrits) que, en alguns goigs, figuren com a persones que passen del color blanc (la innocència, d’on venien, de Pèrsia), al vermell (la decisió, la valentia, relacionada amb Roma). Anem a pams sobre aquest apartat relatiu a l’edat dels Sants de la Pedra.

En uns missatges enviats a Joan Roig i Montserrat (12 i 13 d’abril del 2018), gogista i capellà, li ho comentava i el 13 d’abril del 2018 em respongué així a aquesta possibilitat: “Efectivament, sofrir la mort per al Crist no només els corona de glòria sinó que els fa amos de si mateixos, guanyen una nova vida. Ja ho havia dit Jesús: qui perdi la seva vida per mi la guanyarà.

Ara, en els poemes s’utilitzen figures líriques, que tinguen força i gràcia per expressar realitats molt profundes difícils d’explicar”.

S’hi confirmava, doncs, la hipòtesi, en línia molt pròxima a la de Demèter i Persèfone, també vinculades a l’estiu i al pas del mes més llarg en llum dins de l’any astronòmic.

I també sobre aquesta transició, una de les quals seria la dels Sants Abdó i Senent, encara que no figure en el llibre de Francisco Javier Fernández,  on podem llegir, en l’apartat sobre ritus de pas, que “Con ellos se intentaba plasmar en una celebración ‘la ruptura con la vida antigua y el ingreso en la nueva’. De esa forma se sacralizaba y consagraba dentro de un grupo social el status de cada componente y sus respectivos cambios dentro del mismo, porque, como decía M. Harris,

[…] la principal función de los ritos de paso es la de dar reconocimiento comunitario a todo el complejo de relaciones nuevas o modificadas y no meramente a los cambios experimentados por los individuos que nacen, se casan y mueren”. (pp. 399).

A més, afig que era propi de moltes cultures, “mediante los cuales el grupo de niños abandonaba su status de infancia, para integrarse en el grupo de jóvenes o adultos, sin que existiera siempre una correspondencia entre pubertad biológica y madurez social. (…) El pago de la ‘quartilla’, que hacen los mozos en algunos pueblos de León cuando cumplen quince o dieciséis años, podría constituir un buen ejemplo de esta realidad socioreligiosa”. (p. 400).

Comentarem que, etnològicament i tradicionalment, es considera que l’any agrícola comença el dia de Sant Miquel (29 de setembre) i que, nou mesos després, en aplegar la festa de Sant Joan Baptista (24 de juny) i el dia amb més hores de llum de l’any… i de la collita del forment, accedim a la culminació de la jovenesa. Serà aleshores que, a poc a poc, Persèfone, figurativament, “inicia el relleu” de Demèter i, així, el camí cap a l’adultesa (simbòlicament representada per la primavera d’hivern), això és, cap al pas biològic previ a la vellesa.

Passen a considerar-se’ls persones que ja han deixat de ser xiquets (el color blanc, sovint vinculat a la innocència), que ja no són jóvens (amb quinze o setze anys, en el cas dels sants Abdó i Senent, ja que ho mostren amb l’actitud que adopten davant de l’emperador Deci, així com del fet que decideixen per ells mateixos i amb el seu estil de vida matriarcal). Com a puntuació direm que lo que en aquests pobles lleonesos és la “quartilla”, correspondria al pagament que fan els Sants de la Pedra (així com el forment), és a dir, a la seua vida (la collita). A més, es dona el cas que l’any agrícola s’inicia el dia de Sant Miquel (29 de setembre) i, nou mesos després, quan es considera que som en el mes de la collita del forment (això és, en juny), aplega a Sant Joan (24 de juny), és a dir, en el mes culminant de Demèter i en què Persèfone comença a guanyar espai fins a desembre (quan, de nou, s’iniciarà la sembra), així com Sant Joan ho farà a favor de Jesús i, així, aquesta mena de “relleu” representaria, poc o molt, el camí cap a l’adultesa (simbòlicament representada per la primavera d’hivern), això és, cap al pas biològic previ a la vellesa.

És més, poc després, Francisco Javier Fernández, en una nota, afig unes paraules del llibre “Derecho consuetudinario y economía popular en la provincia de León” (d’E. López Morán) que s’ajusten a lo que comentem sobre el ritus de pas: “El tránsito del rapaz a mozo señálase por un acto que reviste cierta solemnidad. Al llegar el joven a la edad de 15 o 16 años, manifiesta su deseo de meterse mozo mediante el pago de ‘los derechos’ (…) establecidos por la costumbre, los cuales consistían en una cuartilla o media cántara de vino que los mozos, reunidos al redoble de l tamboril, beben, y el novicio paga para ingresar en el gremio. (…) Pagados los derechos en la forma mentada, quedan los rapaces convertidos en mozos y autorizados por los que ya lo eran, o por el alcalde o el rey, para realizar cuantos actos son propios de la ‘mocedad’ masculina.” (nota 61, p. 400).

I és que, en línia amb lo que indica el Mn. Joan Roig i que també veiem en el llibre “La religiosidad medieval en España. Alta Edad Media (siglos VII-X)”, “ese tránsito, que era la manera habitual de concebir la muerte (…), desde muy antiguo, ya en época precristiana, (…) se vivía como un paso de esta vida, la mundana a la otra, más o menos distinta y, a veces, radicalmente trascendente” (p. 402), la qual coincidiria amb el pas que fan els Sants de la Pedra, quan, en Roma (on confirmen la seua posició respecte al cristianisme davant les temptacions de l’emperador Deci), no hi claudiquen. L’emperador Deci faria el paper, en sentit simbòlic, de la corbella del llaurador, la qual, en alguns goigs, apareix com l’espasa i, així, es confirmaria que són fidels al cristianisme.

Fins i tot, en l’article “La resurrecció de l’home dels nassos” (http://www.jordibilbeny.cat/2017/12/28/la-resurreccio-de-lhome-dels-nassos), escrit per Jordi Bilbeny i publicat en la seua web “Jordi Bilbeny”, encara que tracte sobre una festa del darrer dia de l’any (però, amb trets aplicables a la dels Sants de la Pedra i a aquests ritus de què parlem), hi ha que Mircea Eliade (1907-1986), estudiós romanés de la mitologia i de la història de la religió, “estudià les iniciacions místiques com un dels factors clau per entendre la religiositat primitiva, la mitologia i les fonts culturals”, que “definí aquestes cerimònies entre ‘les festes religioses més importants’. Per l’Eliade, ‘és a través de la iniciació com l’home, a les societats primitives i arcaiques, arriba a ser el que és i el que ha de ser: un ésser obert a la vida de l’esperit’. (…) els nois (…) després de morts i ressuscitats espiritualment podran veure i dialogar amb l’Ésser Suprem, anomenat ‘l’Avi’ per algunes tribus”. Aquest detall ens recorda, de nou, el tema dels Sants de la Pedra, tot i que, darrere dels sants Abdó i Senent, no apareix la figura d’aquest Avi: sí que hi ha, sens dubte, un pas a una altra situació espiritual, així com, en lo mitològic, Demèter comença a donar pas a Persèfone i, en lo astronòmic, el sol minva, a poc a poc, a favor de la foscor que, per desembre, novament, iniciarà un procés de declivi (el qual coincideix amb la temporada de sembra que acabarà amb la collita de juny). Agraesc que Jordi Bilbeny em facilitàs aquest article, per correu electrònic (el 8 d’octubre del 2018).

Tot i això, podem dir que, malgrat les adaptacions que es feien, a poc a poc, al cristianisme, en un context en què, com assenyala Jaume Ayats, en l’article “Dels Sants Màrtirs de Vic a Càstor i Pòl·lux. Notes per a un assaig d’antropologia regressiva”, Teodosi (emperador romà de finals del segle IV), va prohibir “el culte a les divinitats paganes i que, d’altra banda, els iconoclastes van tenir un pes important en l’Església ben bé fins al permís de veneració d’imatges del segon Concili de Nicea de l’any 787, o ja a mitjan segle novè, acabant així amb segles d’iconoclàstia gairebé oficials” (p. 832 de la revista), la majoria de la població, rural i vinculada al camp, mantenia veneracions, cultes i una religiositat pagana que, com comenta Jaume Ayats, “mostren prou clarament que una cosa eren les prohibicions proclamades per la iconoclàstia de diversos sectors de l’Església i una altra de ben diferent, les veneracions a les divinitats de cada lloc, i encara més en indrets apartats dels grans centres de poder” (p. 832), cosa que concorda amb lo escrit per Angie Simonis i per Francisco Javier Fernández Conde.

Continuant amb l’estudi que fa Jaume Ayats, convé escriure que “en la tradició catalana els sants dobles han tingut i continuen tenint un gran poder seductor, amb presència a moltes devocions que van des del patronatge de poble a les de capelles singulars. Una simple mirada a àrees com Andorra ens fa veure que gairebé la meitat de les esglésies tenen una divinitat doble, i  que en època medieval aquesta duplicitat segurament era d’una proporció més alta. No conec estudis sobre aquest fenomen estructural de les creences a Catalunya, però no em convenç gens l’explicació que el fenomen sigui només fruit de les relíquies de màrtirs que tantes vegades van arribar dobles, però també triples o múltiples” (pp. 832-833). I que, fins i tot, “En el moment de la refundació de catedrals –a Vic el 888- el model passava obligatòriament per la construcció de tres esglésies separades: Santa Maria, Sant Pere i Sant Miquel, representants de tres atributs i de tres poders específics. Un simple repàs a les advocacions medievals també ens fa veure aquesta tendència a dos sants patrons del poble que, quan s’arriba al monestir, poden arribar a tres o quatre” (p. 833). Podria tractar-se, al meu coneixement, d’un senyal de la pervivència del matriarcalisme en la cultura catalana (present, fins i tot, en el numeral dos), a nivell popular i en altes capes de la societat com també en el fet que, en els comtats catalans d’aleshores, moltes dones hi ocupassen càrrecs de poder en la noblesa o que, àdhuc, hi exercissen de jutgesses, com podem llegir en l’obra “Història de les dones a la Catalunya medieval”, de Teresa Vinyoles Vidal (p. 24), per exemple, del segle IX a l’XI.

Més avall, i en la mateixa plana, indica, partint de l’estudi que fa de Vic (comarca d’Osona), que “els sants dobles vigatans no deixen de ser gairebé una norma en època antiga a Catalunya (i més enllà), una disposició que al meu entendre pot tenir dues fortaleses: la necessitat de la multiplicitat en els sants, i l’especial atenció i devoció a les divinitats germanes (que abracen el binomi home-dona) i encara més per als bessons”.  A més, comenta que “als països llatins sembla haver-hi una tendència a considerar positivament els màrtirs  germans –germans físics, més enllà de la denominació germans en la fe- i, si pot ser, bessons” (p. 833).

Era la primera vegada que llegia un comentari així i que, com veiem, té relació amb els sants Abdó i Senent.

Jaume Ayats, considera que el motiu podria estar en “una relació llunyana amb els déus bessons de la tradició indoeuropea més antiga, els cavallers Ashvins vèdics, protectors del bestiar i de l’agricultura –com Cosme i Damià, Abdó i Senén o també Llucià i Marcià-, d’alta consideració en la majoria de cultures euroasiàtiques. En el món germànic deixen emprempta, per exemple, la veneració anglesa pels sants màrtirs bessons Crispí i Crispinià, com reflecteix Shakespeare a Henry V amb el famós discurs del dia de Sant Crispí. En els països ortodoxos i eslaus, Ciril i Metodi van al capdavant, germans i actualment copatrons d’Europa”  (pp. 833-834).

També, en paraules seues, podem dir que, “Per tant, amb els sants dobles i, potser, bessons, topem amb una creença arrelada i sòlida, que podem hipotetitzar que provenia d’etapes antigues en la cultura del lloc. És sobre aquest terreny inestable que hem, doncs, isolat els dos símbols del foc i dels bessons per capbussar-nos en les possibilitats divines anteriors: quines divinitats de l’època imperial romana reuneixen aquests dos atributs? I de seguida pensem en Càstor i Pòl·lux, els Dioscurs. (…) Són simbolitzats en les estrelles del signe del zodíac de Bessons, un signe de foc, i que en algun cas van portar a la identificació entre els Dioscurs i Ròmul i Rem” (p. 834) com també que “La força dels cultes italians i nord-africans va fer que els Dioscurs s’equiparessin i es fonguessin en diversos sants cristians, diferents segons els indrets” (p. 835).

Fins i tot, arriba a preguntar-se “Càstor i Pòl·lux, ¿poden ser opcions per ocupar el lloc de divinitat venerada al Temple Romà de Vic, des del segle II?” (p. 836) i, en una de les proves que troba de concordança amb els màrtirs de la ciutat, inclou un detall que ens interessa per al tema dels sants Abdó i Senent: “Els bessons del zodíac són representats molt sovint a les portalades romàniques, com podem veure a Sorpe amb dos bessons enganxats per la part baixa del cos” (p. 836). Sorpe és una part del terme municipal d’Alt Àneu (comarca del Pallars Sobirà). I, si ens n’anem a Aragó, veiem, com ara, en l’article “Romería al Santet” (http://cerollera.com/nuestro-pueblo/romeria-al-santet), publicat per l’”Asociación SERVA” en la web “La Cerollera”, podem veure una representació artística dels Sants de la Pedra, en què u dels dos (el que hi ha a la dreta, segons els mirem),… toca la part de darrere de l’altre, detall que pot recordar-nos, perfectament, la constel·lació Bessons (relacionada amb Càstor i Pòl·lux) i moltes obres d’art que podem trobar (per exemple, en Internet) amb Demèter al costat de Persèfone, on, quant a la banda de l’esquena, Demèter i Persèfone fan d’una manera molt semblant a la d’aquesta obra de la Sorollera, l’única amb aquest detall, de totes les que hem vist durant la recerca.

Finalment, com a aclariment, i seguint la línia de Jaume Ayats, de tirar cap a darrere per a comprendre el present, introduirem en aquest apartat unes paraules d’Angie Simonis, sobre el pas d’una orientació ginolàtrica (de culte a lo femení), primitiva, matriarcal i màgica, cap a una androlàtrica (de culte a lo masculí) posterior (p. 203), dient que estigué marcada “por la diferenciación del elemento Yang masculino en los dioses gemelos, cuyos prototipos son Apolo y Dioniso. Mientras Apolo representa la luz, la vida, la inmortalidad, el equilibrio armónico y la permanencia, Dioniso representa la oscuridad, la destrucción, la muerte y la transitoriedad. Lo que en principio es una polaridad como aspectos de un gran ciclo ininterrumpido, se convierte al final de la era mitológica en un dualismo donde los opuestos se excluyen mutuamente: los sexos se separan y se oponen, la luz se opone a la oscuridad y lo interior se opone a lo exterior” (p. 203).  I és que, a més, en paraules de Francisca Martín-Cano, en la seua obra “Arqueología feminista ibérica”, “las mitólogas matriarcales consideraban que la Diosa (*) era Bisexual, no en el sentido de tener indistintamente pareja circunstancial masculina o femenina, sino en el sentido de que incorporaba los dos sexos, era Hermafrodita, representada con atributos de ambos sexos. O sea, que personificaba tanto el Principio Femenino como el Masculino y a la que creían única responsable de la función de dar Fertilidad y Fecundidad y dar a luz todas las cosas (Virgo)” (p. 164). Sobre aquests dos elements de la deessa, en el llibre, llegim que, segons paraules de Jacques Pirenne, “En torno a la diosa madre, antes de la instauración del régimen patriarcal, parece haberse formado el primero de estos sistemas. Representaba a la vez la tierra y el cielo, la diosa madre es el universo entero, la diosa principal” (p. 152), de la qual, naixia una adolescent, així com de Demèter ho fa Persèfone. Evidentment, aquest tema dels deus bessons i de lo masculí i lo femení afecta els Sants de la Pedra, simbolitzats per germans bessons, punt de què parlarem en l’apartat següent, on tractarem sobre els diòscurs.

No obstant això, abans introduirem la versió del llibre “Hombres, ritos, dioses. Introducción a la historia de las religiones”, de Francisco Díez de Velasco , publicat per l’Editorial Trotta, en 1995, quan, en el punt “2.1.7 EL CEREAL, LA PASIÓN, LOS MUERTOS, parla de tres classes de simbolisme a nivell mundial. Fa un lleuger repàs sobre el forment, l’arròs, la dacsa, etc. i, tot seguit, afig que els déus a què es dediquen els fruits de les collites, moren però, l’any següent tornen a ressuscitar en un cicle sense final. I, immediatament, addueix (i ací traduïm) que “El simbolisme d’aquestes divinitats pròximes i materials ha portat a consolidar tres grans grups de proximitat. Per una part la del Déu que naix, mor i ressuscita, tant comuna en les mitologies de les civilitzacions antigues (…) simbolitzen l’eternitat però també la immediatesa de les forces de la generació que es materialitzen en els misteris de la sexualitat. La segona creença,  molt relacionada amb l’anterior, imagina la divinitat patint una passió (amb flagel·lació) i víctima d’una immolació (…) i, en acabant, ingerida pels seus cultors. Apareix en llocs tan diferents (…) i no és menester postular una influència cristiana per a la seua presència; es tracta de creences que s’insereixen perfectament en la ideologia de les societats agrícoles més arcaiques. La tercera creença empra el simbolisme del gra per a imaginar el destí final dels difunts (…), així la persona difunta, després de la seua mort, torna al si de la seua mare terra i renaixerà d’alguna manera . Aquesta esperança en una vida posterior a la mort, esperança que no sabem si ja pogué existir en el paleolític (encara que és probable, emparada potser en el símbol natural de la renovació estacional), s’enforteix entre les poblacions d’agricultors sedentaris” (pp. 101-102).

I, per a cloure aquest apartat de l’estudi, sobre la cristianització de les festes dedicades a Demèter i sobre el sorgiment dels sants Abdó i Senent, afegirem que, unit a lo que comentava Angie Simonis, respecte als deus bessons, el 1r de març del 2018, per primera vegada, em portà a pensar que Abdó i Senent, si bé es tractava de dos sants, germans, bessons, etc., cadascú podria simbolitzar una de les dues parts de la dona, de lo femení, que no eren antagònics ni lluiten entre ells (perquè van units al matriarcalisme) i que, a més a més, arraïlarien en una cultura, la que va unida a la llengua catalana, que és de tradició matriarcalista. Apleguí a la conclusió que la nostra llengua i, de rebot, la nostra cultura, era matriarcal, el 1r d’abril del 2018, i això marcà un dia clau en la meua vida, perquè, d’aleshores ençà, orientí moltes coses en línia amb el matriarcalisme, però no com una lluita contra lo patriarcal.

 

 

Notes: Sant Esteve de Llitera és una població aragonesa de la comarca de la Llitera.

Les paraules de Francisca Martín-Cano sobre una deessa bissexual són aplicables a Demèter.