Arxiu d'etiquetes: jóvens amb molta espenta

L’educació matriarcal, en relació amb la jovenesa i amb els pares

General, , , , ,

 

Continuant amb la rondalla “Un pobre mariner”, recollida per Pasqual Scanu i que figura en l’obra “Rondalles alguereses”, els fills són enviats a l’escola i, quan fan els quinze anys i donen per acabats els cursos (p. 86), els pares els lligen una lletra del rei, qui els deia que s’havia iniciat una guerra per terra i per mar. Aleshores, ells responen que l’endemà se n’hi anirien. I, com que els germans foren “ferms en tal resolució, digueren que foren partits i que cap obstacle els fóra impedits de fer això (…) en ajuda del seu padrí” (p. 86), del rei.

Tot seguit, els pares beneeixen els dos germans i els jóvens fan camí cap al regne on vivia el rei (p. 86). Ja en la Cort, el monarca, malgrat que els veu inexperts en temes de guerres, com que “Ells insistiren i digueren que, absolutament, volien prendre part en el combat i que eren vinguts per a tal fet, i que, així, eren disposts a prendre el comandament d’algunes esquadres” (p. 87), “u, per la part de terra -Florindo- i, l’altre, de marina -Pledemonte-“ (p. 87), els ho accepta i, “en efecte, destinà u a cap d’armada de terra i, l’altre, de mar” (p. 87). Ens trobem davant trets en vincle amb l’educació matriarcal: donar facilitats als fills i a les persones en allò que els és més senzill i, sobretot, quan se’ls veu amb espenta i pel bé de la comunitat, del grup i, en aquest cas, de l’Estat. I, òbviament, que, com quan volem un catxirulo, hi ha relació (i positiva) entre els pares i els fills.

Igualment, un altre detall en línia amb aquesta educació és que “el Rei partí amb tots sos regiments i homes d’armes, amb els quals partiren també (…) els dos fillols” (p. 87), comença la batalla i el monarca “estava a veure, des del principi de la batalla, tot que va fer Florindo” (p. 87), el germà vinculat amb la flor, amb la terra i amb l’esquerra. Com veiem, el rei (com a padrí) atorga molta llibertat al fill i pretén veure com es desenvolupa el jove, de la mateixa manera que un pare (o que una mare) ho fa amb cada u dels seus fills.

A continuació, el jove Florindo, qui encapçalava les tropes en el combat per terra, després de la victòria, és ben rebut pel monarca, qui el felicità.

Més avant, s’inicia una altra guerra, però, ara, en la mar, i hi pren part Pledemonte, el germà de la mà amb el bitllet, relacionat amb el cel (p. 88) i amb la dreta: “Parteix, llavors, Pledemonte com a cap de tal expedició i el Rei va restar en el camp de guerra, d’on, d’una altura, veia, així com havia vist en la batalla de terra, tot quant es feia en aquella de mar” (p. 88). Copsem, per tant, persones i una educació oberta. I, com a detall relacionat amb la mà dreta, hi ha que “aquest jove guerrer era reeixit a fer tants actes de valor (…) i va atribuir-se a un ver miracle i, per això, Pledemonte va ésser considerat com a un favorit del Cel” (p. 88). 

Un pas més en l’evolució dels dos germans, en plena joventut, és quan, al moment, llegim que, “acabades les dues batalles (…), el Rei i ses armades i altres homes d’armes i Cort i seguit del rei i els dos Comandants en cap (de terra i de mar), Florindo i Pledemonte, (…) foren retorn a la Cort” (p. 88), i, així, es reflecteix el pas de l’adolescència a la joventut: són tractats com a dos comandants en cap, això és, com a dos persones que poden conduir i dur a terme activitats col·lectives i com a caps de grup. I tot, amb la simpatia del monarca.  

En eixe sentit, el rei, com que no tenia fills, ja en la Cort, “els hi va proposar de voler-los tenir en sa Cort com a fills, (…) i que, a sa mort, u d’ells heretaria sa corona i son govern” (p. 89). Els dos jóvens accepten la proposta del rei i, igualment, li comenten que “sols bastant-los-hi d’haver fet el propi deure, per ésser intervinguts a defendre el seu Padrí (…), com ell s’era dispost i destorbat a anar a la casa d’ells per a batejar-los” (p. 89).

Immediatament, els germans diuen al monarca que tots dos encara són jóvens i que “havien de viatjar i de girar el món i fer altres obres i que, tot més, deturarien en la Cort encara tres dies” (p. 89). El rei els ho accepta i, tres dies després, els dos germans fan via amb la benedicció del monarca.

Com podem veure, en aquest apartat de la rondalla, llarga, s’explica, per mitjà del simbolisme, el pas de l’adolescència a quan les persones estan en plena jovenesa,… des de la visió matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Jóvens amb bonhomia, enginyosos, i molt oberts

General, ,

 

Una altra rondalla valenciana en què es plasma prou el matriarcalisme és “Home roig, gos pelut i pedra redona”, recopilada per Enric Valor, la qual figura en el Volum 6 de l’obra “Rondalles valencianes”. Un pare tenia tres fills: els dos primers n’eren grandots i arriscats, mentres que el tercer, a banda de resistent, avantatjava tots pel seu enginy i per la seua tenacitat (p. 59).

Un dia, el pare convoca els tres fills (qui eren fadrins) i els comenta com considera ell que superaran les proves amb major facilitat quan els fills veuran un home roig, un gos pelut i una pedra redona (p. 59) i, l’endemà, de bon matí, fa via el germà gran, Josep. Després, ho fa el segon, Jeroni (p. 67), qui, entre altres coses, se n’anà pel mateix camí que el germà gran (p. 67).

Immediatament, veiem que el fill petit, Tonet, quan va fer els díhuit anys, digué al pare:

“-Pare, jo voldria eixir; com els meus germans” (p. 68) i sense menysprear les paraules del pare (p. 68). I, quan Tonet aplega al mas on era l’home roig, li pregunta sense embuts “Quines condicions em posa?” (p. 69) i, tot seguit, el jove li diu que hi estava conforme (p. 69).

A més, Tonet, abans de gitar-se, copsa en el mas les tres filles de l’amo, totes elles fadrines i garrides (p. 70).

A continuació, l’home li demanarà una prova rere l’altra i el jove li respon que ja és feta. I, a banda, l’amo capta que és cert.

Igualment, un dia, Tonet troba que la mare del masover jeia en terra (p. 72) i, en el passatge posterior, copsem un detall en què es reflecteix molt el matriarcalisme, quan l’home diu al jove:

“-Mira, xicot: te n’aniràs al peu de la serra (…): que totes les branques que em portes siguen lluentes i rectes com un fus” (p. 74) i Tonet hi fa camí sabent que “les branques solen ser totes rasposes i tortes” (p. 74). De fet, en el matriarcalisme, no solament apareix, com ara, lo raspós i lo tort (per exemple, en aquest relat), sinó l’espasa rovellada (en lloc de la lluenta).

Immediatament, passem a un passatge en què es plasma molt lo matriarcalista: Tonet s’emporta el gos que li ha deixat l’amo (qui li diu que done pa i botifarra a l’animalet) i, al capdavall, el jove proporcionà pa i dues sardines al gos. Pel pa, hi ha el vincle amb la terra així com el forment ho fa amb la deessa Demèter (la deessa grega de l’agricultura) i, quant a les sardines, tenen a veure amb la mar, amb l’aigua, amb els mariners. Terra i aigua: dos elements relacionats amb lo femení, amb la dona, amb el matriarcalisme i que figuren en moltes rondalles.

Igualment, el jove troba un tractant, amb qui fa un acord (p. 76): que li done cent duros però que li deixe “les orelles i les cues” (p. 76). Lo auditiu està molt en relació amb lo matriarcalista.

Al capdavall, Tonet, raboser i eixerit, se’n va cap a les tres filles del masover (p. 76) i comenta a totes tres que l’amo havia dit que besàs les filles. I Tonet, tot seguit, “pega una besada a la galta de cada fadrina” (p. 77) com també “una abraçada” (p. 77). I, com veu l’amo que Tonet complia lo que ell li demanava, donà trenta duros de plata al jove, les fadrines veuen com Tonet fa via cap a la seua terra (p. 78) i de manera que el masover tractàs amb bonesa les persones (p. 78).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Jóvens eixerits, amb bon cor, líders i molt oberts

General, , , ,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Ses sabates de pell de poll”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXII, el monarca, l’endemà, entrega a En Pere una guarda de cent conills i fa una prova al jove: han de tornar tots ells. I En Pere, sense pensar-s’ho dues vegades, fa via i es troba amb una jaieta acompanyada d’un infantó (p. 67), dona que li aplanarà molt el camí. La velleta li demana alguna coseta per al xiquet (p. 67) i En Pere, immediatament, li dona tot el recapte que duia per a menjar. Aleshores, la jaia “es treu un fabiolet i diu:

-Jas aquest fabiolet, que (…), en sonar-lo, faràs venir davant tu qui vulgues” (p. 67) i, al moment, desapareix la velleta i, En Pere, agraït per la col·laboració de la dona com també de la de l’home que havia vist pel camí i que li havia facilitat que superàs la prova de la filla del rei, es marca servir-los tan bé com sàpia.

Un poc després, En Pere fa sonar el fabiolet i que apareguen els conills que demanava el rei, i es plasma el lideratge del jove, ja que, cada dia, “es conillets, els més obedients del món, as fabiolet” (p. 67).

A més, uns mesos després, la filla del rei (com també ho farà, en acabant, la reina) es presenta disfressada a En Pere, qui la coneix i li dona un conillet. Aleshores, la princesa fa via cap a cal rei i, quan ella “arribava a la ciutat” (p. 68), En Pere es trau el fabiolet i el conill bota dels braços de la jove. I, al capdavall, el rei es disfressa de caçador i li demana que li venga un conill, i En Pere li’l dona a canvi de lo que pese en or.

El rei se’n va cap al palau, entrega el conill al cuiner, el cuiner el trau a la taula i, quan el monarca anava a fer-ne bocins, En Pere fa sonar el fabiolet i, “a l’acte, aquell conillet pega bot de sa taula, pren portal i, des d’allà, cap a En Pere!

(…) Sobretot, es compleix s’any i es dia que En Pere guardava es cent conills i, amb tots ells, es presenta a cal rei” (p. 70). I, com que el rei, amb intenció de fer que el jove no puga casar-se, tira junta amb tots els senyors grossos de la cort, els quals li proposen “d’omplir un sac de mentides” (pp. 70-71), En Pere diu al monarca que ha de parar el sac i el rei ho accepta. I, al moment, li trau la primera mentira: la joveneta. En acabant, la segona: una jaieta pobra, que era la reina. I, finalment, li trau que se li havia presentat un caçador, que era el rei. Llavors, podem llegir:

“-I ben grosses, totes tres! -diu el rei.

-Idò -diu En Pere-, si són tan grosses, com confessa Vossa Reial Majestat, ja podem donar per ple es sac!” (p. 72). I el rei, com veu que En Pere ho ha aconseguit, “se’n va a sa seua filla i li diu davant la reina:

-Filleta meua! No tendràs altre remei que casar-te amb En Pere. Ha complit lo que deien ses dictes i jo, ara, no puc fer sa meua paraula dolenta. Filleta, ja ho saps que paraula de rei no pot mentir. (…) Ell és més viu que una centella i això necessita un rei i, llavors, que em pareix que ha d’esser un bon al·lot” (p. 72).

Al moment, veiem que la filla del rei accepta En Pere com a marit, els criats el deixen un home presentable i es feu l’esclafit, la princesa i En Pere es casaren, es feren moltes festes dins tot el regne i visqueren molts anys de concòrdia.

I, així, es plasma que, en les cultures matriarcalistes, s’aprova les persones que actuen de bon cor, la generositat (ací, primerament, amb l’home i, en acabant, amb la jaieta), que la dona salva l’home, fins al punt que, com hem vist, el conill, al capdavall, sempre anava cap a qui actuava amb simpatia cap a la bonhomia i cap a les persones de bona fe (en aquest cas, cap a En Pere).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.