Arxiu d'etiquetes: la maternitat

Dones que fan costat i jóvens forts, que pacten i molt oberts

Una altra narració que figura en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, i en què es reflecteixen trets matriarcalistes, és “Catorze Pans”. Una volta, hi havia un matrimoni que no tenia fills. Això sí: “ella, un dia va a l’església, a un sant que hi havia, Sant Ramon, com li deien, i s’agenolla davant d’ell i diu:

-Volguera tenir un fill” (p. 42) i li descriu com. En aquest passatge, apareix una dona que està a favor de la maternitat i que s’acosta a Sant Ramon Nonat, el patró de les parteres i de les comares com també protector de les mares en el moment del part.

Afegirem uns versos molt coneguts, en nexe amb el sant esmentat, arreplegats en l’entrada “Partera” del DCVB:

“Sant Ramon Nonat,

per la gràcia que Déu

vos ha dat,

alcanceu la gràcia

de que, lo que ve,

isca tan dolç com ha entrat”.

En eixa línia, tot seguit, podem llegir “Bo. Total: que comença a fer-se gorda i ja pareix allò” (p. 42). I, com que el fill creixia i menjava més que una revolta de riu, els diu: “Jo me’n vaig pel món” (p. 42).
I, després d’aplegar a un pacte en dos llocs diferents on treballarà, els segons l’envien al rei. I diu el monarca:
“-Puix, a eixe, ja no cal més que matar-lo. Que me l’envien aquí.

I ja diu l’amo al jove:

-Puix, s’ha d’anar, que el rei ha escrit que hi vages.

-(…) Jo estic bé aquí, a esta casa de vostés.

Diu: -No, home, no, no! Has d’anar!

Total: que hi va anar.

-I l’altre dia, ¿quina faena em dóna?

-Has d’anar al barranc d’Aniràs i no Tornaràs, en la carreta amb un parell de bous, a portar-te un carro de pins, de llenya” (p. 43).
Llavors, el xicot hi va i, com que solta els bous (animal vinculat amb lo femení), una serp se’ls menja. És a dir, un personatge femení (i que enllaça amb lo matriarcalista). Ara bé, el minyó accepta la serp (per la seua fortalesa) i, per això, li comenta:

“-Bo: tu t’has tragat el bou, però ara has d’anar enganxada amb la carreta” (p. 43). I així ho fa, i així veuen la serp, en aplegar a la Cort.

O siga, que copsem un quart pacte: el del jove i la dona. Fins i tot, “Ja se’n va anar altra volta la serp, allí. Total: que, més avant, estudien de fer pou” (p. 44), un altre tret que empiula amb el matriarcalisme i, àdhuc, amb la figura de la mare com a font de vida.

A banda, com que el volien matar i, “quan ell ja alçava la picota per a amunt, la pedra baixava i va matar un o dos que hi havia fora” (p. 44).

Més avant, Catorze Pans es troba amb el dimoni en la serra, enganxa el diable i se l’emporta al rei.

Després, captem un passatge semblant al d’alguna rondalla en què ni en el cel, ni en l’infern, volien un home. Ara bé, quan aplega al cel, Sant Pere li diu “tu, aquí no entres, collons!” (p. 44). Mentrestant, el jove roman en el passadís i, com que el sant era amic del vi, li convida el xicot: “Vine aquí davant.

Aleshores, diu que va anar-hi Sant Pere i va començar a beure vi, a tirar a la mamela. I, finalment, Catorze Pans es va assentar en la butaca” (p. 44).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El paganisme català i símbols matriarcals en l’Alta Edat Mitjana

Una altra llegenda en què es reflecteix el matriarcalisme, i recopilada en el llibre “Terra i ànima”, d’Anicet Villar de Serchs, és la que inclou en una entrada sobre el Santuari de Núria. Diu així: “un bon cristià de Grècia, a qui ara anomenem sant Gil, tingué el propòsit de cercar un lloc soliu per fer penitència i dedicar sa vida plena al servei de Déu. Cercant aquest lloc dels seus desigs, va fer cap a Núria i s’allotjà en una cova. Una daina l’acompanyava i el nodria amb la seva llet” (p. 54). En primer lloc, direm que Sant Gil (nascut cap a l’any 640 i mort en l’any 720) fou un eremita i abat d’origen grec. En aquest passatge, apareix la cova (la mare, un lloc d’acollida) i, com que la daina (un animal sovint en nexe amb la primavera) va al seu costat i el nodreix amb llet, podríem vincular-lo amb l’hivern (amb la típica imatge de Nostra Senyora donant de mamar el Nen Jesús). A més, és la dona qui li proporciona vida, qui fa més fàcil que ell visca.

Com a agraïment, “Ell mateix va fer una imatge de la Verge amb fusta de noguer i, tocant una campana, aplegava els pastors de la rodalia, per fer pregàries amb ells. Per cada dia, hi havia més pastors que sentien amb fermesa la fe cristiana i la devoció a la Mare de Déu” (p. 54). Aquestes paraules empiulen amb algunes cançons tradicionals (poques) en què el pastor, a diferència del llaurador (qui toca els peus en terra i la treballa per a mantenir-la en bones condicions i per a que estiga fructífera, ja que la té com a mare seua), es posa a resar (com ara, amb el Rosari). Aquestes línies enllaçen amb la cultura patriarcal com també la invitació a la devoció (en el sentit religiós orientat a lo celestial i a lo masculí, per exemple, Sant Jordi, Sant Jaume, Sant Miquel,…).

A continuació, captem que “sant Gil va haver d’anar-se’n a França, on fundà un monestir. Tanmateix, abans de marxar, va escondir a la cova la imatge de la Verge, juntament amb una creu, una campana i una olla i tapà l’entrada  amb rames i terra, perquè ningú no ho pogués descobrir” (p. 54). Ací figuren la cova (la mare), la Mare de Déu (una altra figura maternal), la creu (símbol que té a veure amb la fusta, un detall femení), una campana (un tret més bé masculí) i una olla (atifell de recepció i, així, vinculat amb la matriarcalista). A banda, ell protegeix la mare que li ha fet costat i que l’ha acollit.

En un passatge posterior, veiem que passaren més de tres-cents anys i que “Un pastor de Dalmàcia, anomenat Amadeu, tingué un somni en què un àngel li encomanava que anés a un lloc dels Pirineus, que en deien Núria, on veuria una pedra blanca entremig de dues rieres en un petit pla circumdat de muntanyes. Allí havia de fer una capella per a la Verge Maria. Amadeu va complir la comanda de l’àngel” (p. 55). Altra vegada, és la dona qui ordena, mentres que l’home fa un servici a la dona. Com que aquest relat té a veure amb un personatge religiós (però no de línia matriarcal), el color de la pedra és blanc, és a dir, clar.

Finalment, copsem que “Llavors, els pastors veieren que, cada dia, un brau s’acostava sempre a un mateix lloc i esgarrapava amb les potes, per fer-hi un clot. Això els cridà l’atenció: hi cavaren per treure’n la terra i trobaren la cova amb tot el que sant Gil hi havia amagat” (p. 55). O siga que, mentres que la figura del pastor (en línia amb lo patriarcal i amb lo místic) es dedica a resar, la del bou (que enllaça amb la dona, amb la fecunditat i matriarcalista) és qui troba lo que el sant havia alçat amb intenció de preservar per a l’esdevenidor (entre d’altres coses, com a reconeixement a la daina que li havia acompanyat i que li havia alimentat, és a dir, que li havia fet de mare). 

Per això, “La Verge fou portada a la capella i, aleshores, començaren a anar-hi cada estiu molts pelegrins, per adorar-la. Això sembla que era a les darreries del segle XI” (p. 55). Cal evocar que, entre aquest segle i, poc o molt, part del segle XII, lo matriarcalista encara pervivia amb molta força en lo que, primerament, foren els comtats catalans.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que fan costat, que salven, de paraula i molt obertes

Una altra narració recopilada per Joan Amades en la mateixa obra, i en què es reflecteixen trets matriarcals, és “Els tres óssos”. Una mare tenia tres fills i tots tres li diuen que volien fer món i que, “si mai tenien un altre germanet, els ho enviessin a dir, que vindrien per conèixer-lo; però que, si tenien una germaneta, que tant se’ls en donava i que no els ho fes pas saber, perquè vindrien i se la menjarien” (p. 245). La dona, per a qui la maternitat devia ser important, es va entristir i, al capdavall, tingué una filla i, com que la mare morí, “Una veïna molt bona dona la va recollir, la va mantenir i la va fer gran” (p. 245). Nogensmenys, una filla d’aquesta veïna tenia enveja a la filla adoptada i “la pobra noieta se’n va anar pel món a captar” (p. 245). Com podem veure, la veïna no deixaria caure la part femenina (la xiqueta), sinó que la protegeix, l’educa i la reforça.

Quan la xicota aplega a un bosc espés, “va demanar al cel que l’ajudés. De seguida, es va obrir una escletxa enmig de la paret i va poder entrar dintre del castell. (…) Tot d’una, se li van presentar tres óssos grossos com tres gegants que se li anaven a tirar al damunt i que se la volien menjar, però molt fonda, molt fonda, es va sentir una veu que deia: ‘No li feu res, que és germana vostra’. I els tres óssos, al moment, van recular i es van tornar tres fadrins alts i cepats, rossos” (p. 246). Quant a aquest apartat, direm que, el 3 d’abril del 2024, mentres tractava aquesta rondalla, pensí en la possibilitat que la veu del cel fos la de Nostra Senyora i que la del fons de la terra fos la de la mare (ja morta, però que era recordada pels fills, això és, pels tres ossos, i per la filla). I, seguint la tradició matriarcalista, els tres ossos accepten lo que els diu la dona (la mareta).

Per això, “En saber que tots eren germans, (…) li van explicar que estaven encantats i ella els va dir com havia arribat fins allí” (p. 246). Podem veure que, el fet que els tres germans hagen abandonat la mare, ho han pagat i que, en canvi, el narrador es posa de part de la jove. Després, apleguen a un acord: ella farà les tasques de casa “i ells li van dir que mai no li mancaria res, que tot ho tindria amb gran abundor, però que, per a res del món, no podia sortir d’allí dins, fins que ells estiguessin desencantats” (p. 246). Per consegüent, ara no la deixaran sola (la banda femenina de la persona), a diferència de com havien fet amb la mare, sinó que li donaran suport. I, més encara: ells parteixen que la noia domina (no està encantada).

En el passatge posterior, apareix un altre jove: el príncep i fill del rei, un xicot atrevit que, en veure la noia, recorre a una escala i s’enfila per a traure-la de la presó i, així, poder-se-la emportar.

Ara bé: la xicota, en línia amb el pacte que havia fet amb els germans, “Abans de deixar-se baixar pel príncep, va mirar al bosc i, allà lluny, molt lluny, va veure els tres óssos que, amb el cap, li feien que sí, que ja se’n podia anar. Però heus ací que, quan ja anava a posar el primer peu al primer graó, va sentir aquella mateixa veu tota fonda que li deia:

-Si no vols perdre els teus germans i tu mateixa, has d’estar tres anys, dia per dia, sense dir ni una paraula.

I, des d’aquell moment, no va obrir més la boca, com si fos muda” (p. 247). Altra vegada, els tres germans i la germana estan a les mateixes. Igualment, la dona permet que no es trenque el vincle entre els quatre germans i, per tant, podríem dir que persisteix l’empremta de l’educació matriarcal que tots quatre havien rebut de la mare.

Als pocs dies de casar-se el rei, el monarca se n’ha d’anar a la guerra i, quan tornarà, com que la mare del rei havia ordenat a tres criats que tirassen a mar el nen que havia tingut la parella (que no era mort), però la dona del criat que decideix salvar el nen havia acollit el nadó (la infantesa estaria amb futur) i la mare del monarca havia tingut molta raboseria, el rei porta la reina a la Justícia.

Afegirem que, tot i la decisió judicial, “tothom estimava molt la pobra reina muda; i el rei, el seu home, plorava més que ningú, perquè se l’estimava molt” (p. 248). En aquestes línies, copsem que el rei ha fet el seu paper de cap del poder judicial, i com que ell confia en l’honestedat de sa mare i tracta de fer bondat amb tots, no voldria que morís la seua dona, però sap que paraula de rei no pot mentir i que, del color del rei, es tinyen els vassalls.  A més a més, en aquest relat, matriarcalista, la figura masculina de més poder polític també plora i, de pas, fa costat a la gran majoria dels habitants del regne.

A continuació, els tres ossos (els tres germans) es presenten en la plaça “i van arribar fins a la pobra reina, i tots tres li van llepar les mans i la cara” (p. 248). I, en tocar  les campanes la mitjanit, “es van tornar tres fadrins alts i cepats i rossos (…), van abraçar la reina” (p. 248). Més avant, els tres xicots s’acosten al rei, li diuen que son germans de la reina i que ella “era molt bona i molt honrada i que tot el que li havia contat la seva mare era mentida” (p. 249) i, finalment, el rei feu penjar sa mare (la dolenta de la rondalla), perdona la vida a la regina i la reina torna a parlar, com havia pactat amb la mare (la veu que li havia indicat com sobreviuria).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la mare i la llengua materna en la Renaixença valenciana

Continuant amb el poema “L’Albada”, del poeta valencià Francesc Badenes i Dalmau (1859-1917), i plasmat en el blog “El Camí de l’Escocés”, en acabant, exposa sobre moments relacionats amb la primavera, és a dir, amb el revifament (el qual també té a veure amb la infantesa, amb festes com la Pasqua, l’enramada, etc.). I, a banda, ho fa en nexe amb trets matriarcalistes (per exemple, l’ombra de l’alzina):

“La canta, quan trenca el dia,

per les hortes, el fadrí,

corejant la simfonia

que, des de l’albereda, envia

l’ocellada al dematí.

 

La canta el pastor colrat,

en son gaiato recolzat 

a l’ombratge de l’alzina,

conduint bonic ramat

per la muntanya veïna.

 

La canta, quan fa enramada

a sa nuvieta estimada,

el fadrí, d’amor encés;

la canta l’enamorada,

quan recorda a son promés.

 

Amb ella, canta les glòries

de ses passades històries,

l’actiu llaurador honrat;

canta amb ella ses victòries

nostre fill que anà a soldat”.

 

Per consegüent, enllaça la música i, així, la terra (la mare) amb les hortes, amb el  fadrí, amb els ocells, amb el pastor, amb arbres típics de la zona (com ara, l’alzina), amb les muntanyes, amb la nóvia, amb el llaurador actiu i honrat i amb els xicots que, després del servici militar, tornaren a casa. I, òbviament, també amb la història, amb el passat, amb les arrels. Afegirem que l’alzina és un arbre associat a la força i, com que, en el poema, Francesc Badenes el relaciona amb l’ombra, podríem dir que és la dona qui dona forces al pastor, un tret, al meu coneixement, en línia amb lo matriarcalista: no és el pastor qui, per exemple, el talla.

En els versos següents, plasma que el poble troba la música (i, així, la llengua vernacla), com una part de la vida, del dia rere dia (i hi inclou la maternitat, la infantesa compartida junt amb la mare, que és qui més li ha transmés sobre la terra, qui més l’ha educat). Afegirem que, en aquesta educació matriarcal, també pren part el pare (el qual empiula amb lo visual, perquè diu que mostra; mentres que la mare ho fa amb lo auditiu, amb la música i amb les paraules, amb lo que podríem dir cultura oral):

“És la cançó encisadora

amb què el poble riu o plora,

vessant en ella son cor,

quan trista angúnia el devora

o l’abrusa tendre amor.

 

La que ma mare em cantava,

mentre dolça em besava

en son regàs amorós;

la que el pare em mostrava,

tenint-me al braç afectuós.

 

A les hortes, a les eres,

a les festes cridaneres,

a la muntanya i al pla,

les albades harmonioses

són el cant del valencià”.

 

Finalment, en un poble i en un context on, com em deia ma mare el 14 de gener del 2021, “Es vivia de la terra”, posa uns versos en què es reflecteix una terra entesa com una mare a qui cal tornar els seus favors i, sobretot, estar-li agraïts per tot lo que ens permet per a viure, per lo que ens ha conservat i per lo que ens dona per al demà. Per consegüent, es tracta d’un agraïment que mena a tots, encara que el relaciona amb les jóvens, amb el llaurador i amb la mare (amb la mare del cor”). Igualment, copsem, altra vegada, el sentiment de pertinença a la terra:

“Canteu-la a tot hora donzelles precioses;

alça-la en tes feines, gentil llaurador:

puix, ai!, mentre sonen ses notes gracioses,

viurà nostra història de gestes glorioses,

viurà nostra mare, la mare del cor”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: En aquest enllaç, figura el text complet del poema, com està en el blog esmentat: https://elcamidelescoces.blogspot.com/2013/02/poeta-badenes.html.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

El sentiment de pertinença a la terra, el poble i la llengua materna en la Renaixença valenciana

El sentiment de pertinença a la terra en el Regne de València en el darrer quart del segle XIX. Francesc Badenes i Dalmau (1859-1917).

Prosseguint amb el sentiment de pertinença a la terra en el segle XIX, el 16 de gener del 2024 accedírem a  l’entrada “Poeta Badenes” (https://elcamidelescoces.blogspot.com/2013/02/poeta-badenes.html), en el blog “El Camí de l’Escocés”, en què hi havia un poema de Francesc Badenes i Dalmau (1859-1917), un valencià que participà de la Renaixença i que, en aquest cas, reflecteix el sentiment i que exposa el seu punt de vista favorable a la llengua materna, a la terra i, igualment, a la maternitat. Així, qui portava el blog, escriu Comencem amb el seu poema més emblemàtic, aquell que li va fer guanyar els Jocs Florals de l’any 1898, aquell en què està basada una de les obres més conegudes i interpretades del repertori bandístic valencià, Lo Cant del Valencià, de Pedro Sosa. Parlem de l’Albada”. Amb lleugers retocs, diu així:

“Quan lluny de ma terra, que el sol de migdia

acarona amb sos besos de llum i color,

escolte la grata melosa harmonia

de l’au que refila per dins de l’ombria

tonades d’amor,

 

en mi, es desperta l’afecte puríssim

que sent per mon poble, l’amor a ma llar,

i,  al punt, em remembre del càntic tendríssim,

la màgica albada de to amorosíssim, 

que oïa cantar”

 

Com podem veure, fins i tot, en la distància, recorda amb simpatia la terra, no sols el poble sinó que passa per la llar, per la música (potser, evocant la materna i la de bressol), com reflecteix tot seguit:

“Rondalla graciosa que el pit enamora;

suau cançoneta de tendra dolçor;

bellíssima nota de l’arpa sonora,

que un poble punteja, quan besa l’aurora,

quan ve la tardor:

 

Tu em sembles la gota de fresca rosada

que, al caure, revives el feble esperit;

tu em dus, amb les aures que t’han transportada,

el bàlsam puríssim d’essència preuada,

que alleuja a mon pit”.

 

És a dir, el poeta trau la dona (ací, plasmada en una de les dues estacions de més foscor), qui li fa costat, ella salva i l’acompanya, àdhuc, quan ell pogués defallir (la primavera d’hivern). Altra vegada, apareix la figura de la mare (en aquests versos, mitjançant el símbol de la terra).

A continuació, escriu

“I sent, al oir-la, vibrant i encesa,

eixir de mos llavis aqueix cantar,

que em porta els preciosos records d’infantesa,

la joia febrosa d’ardent jovenesa,

l’amor de ma llar”.

 

Per tant, torna a aparéixer lo maternal (per mitjà dels cants d’infantesa), la jovenesa vinculada amb la terra i, per descomptat, la llar (com podria fer-ho un mas, u dels trets, tradicionalment, en nexe amb la cultura catalana).

Nogensmenys, Francesc Badenes continua en lo matriarcalista i, per exemple, escrivint sobre la primavera i sobre la infantesa, addueix que

“Llavors, quan l’entone, recorde a la nina

que, al trenc de les albes gracioses d’abril,

a omplir va el cànter a font cristal·lina,

cantant a les hortes amb veu argentina

l’albada gentil.

 

Recorde les festes, joioses i precioses,

que es fan al poble, quan ve la forta calor,

i on lluen les xiques ses gales joioses,

i, al so de guitarres, aixequen gracioses

albades d’amor.

 

Recorde l’alegre brillant primavera

que, a amar, ens convida sa joia i encant,

i pobla de fulla la vella morera

que jóvens desbroten en l’hora primera

albades cantant”.

 

O siga, que captem trets matriarcalistes: l’hort, les xiques jovenetes (les quals, com ara, empiulen amb les festes de Pasqua), una llengua a qui ell dona vida (i que troba, en el poeta i en més persones, els seus promotors) així com les fulles ho fan a la morera. Ara bé, es tracta d’un reviscolament que també té lloc entre els jóvens (ací, la sembra, l’espiga daurada, el segador i, igualment, els inicis de la verema, és a dir, la jovenesa ja avançada)

 “Recorde la sembra que espiga daurada

darà, quan l’abruse l’ardent calor;

la sega feixuga que, amb fals esmolada,

farà, mentre cante dolcíssima albada,

l’actiu segador.

 

Recorde la verema que jóvens rumbosos

amb belles fadrines fan plens de rebull,

els fronts coronant-se de pàmpols verdosos,

i els fondos cabassos reblint molt veloços

per dur-los al trull”.

 

Afegirem que, en aquesta revifalla, també intervenen els parents (son pare, sa mare, els qui van a les eres i no apliquen allò de “Qui no vullga pols, que no vaja a l’era”), els quals són persones amb molta espenta i que cuiden la terra i l’agraeixen:

 Jo veig, al sentir-te, a mon pare a les eres

seguint la quadrilla que el blat va enventant;

jo veig a ma mare, que, amb mans faeneres,

ordena els canyissos en amples rengleres

l’anyada cuidant”.

 

A més a més, inclou molts trets que hem pogut copsar en poemes en què es canta a la terra, a la mare, en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra, per exemple, les fonts (enllacen amb lo femení, amb l’aigua), els arbres (la família), les nadales (l’hivern, estació fosca i de sembra) i, a banda, el poble on viu i el bon cor de la gent:

“Jo veig de ma terra la plana sembrada,

les fonts, les muntanyes i l’arbre florit;

jo veig a mon poble, de gent tota honrada,

cantant en ses feines la típica albada

que alegra a mon pit.

 

És la cançoneta preciosa

que naix gentil i graciosa

en el llavi valencià,

com la nadala flairosa

en el marge en què esclatà”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, que fan costat els fills com a mares i molt obertes

Una altra narració en què copsem trets matriarcalistes, i recopilada per Joan Amades en el mateix llibre, és “La flor del penical”, la qual té versions molt semblants i arreplegades en diferents poblacions catalanoparlants. Així, un rei tenia tres fills i tots tres volien ésser reis, quan el seu pare morís (…). Un dia els va cridar i els digué:

-Mireu, fills: a tots tres, us estimo prou i, a tots tres, us crec prou dignes d’ocupar el meu lloc un cop jo sigui mort. Però, (…) farem una prova. Aneu els tres pel món a cercar la flor del penical” (p. 144), començant pel més gran.

El primer, amb el suport de son pare (un vestit, un gran sarró i una grossa coca), fa camí i “trobà una velleta que portava un nen” (p. 144). Llavors, la dona (com també farà amb els altres germans) li demana on va i si li voldria donar una miqueta de coca per al nen, qui estava afamat.

Com que el xicot li respon “Si es mor, que es mori; que, per a mi, me la vull, la coca” (p. 145), ella li diu “Ja pots buscar que, com més buscaràs, menys la trobaràs” (p. 145). I així fou.

Tot seguit, fa via el germà del mig i els fets són similars als del primer.

El tercer dia ix el fill més petit del rei i, quan l’anciana li demana si li podria donar “una engruneta de coca per a aquest nen, que té molta gana” (p. 146), el jove fa costat a la dona:

“-Ai, sí; la bona dona! Aquí la teniu tota i que se la mengi, que jo no en necessito pas, que bé prou que sempre menjo.

I, afegint l’acció a la paraula, li va donar tota la coca” (p. 146). Altra vegada, captem un tret molt present en les cultures matriarcalistes: posar-se al costat dels més febles (en aquest cas, del xiquet i de la velleta). Del xiquet, perquè té menys defenses físiques; de l’anciana, perquè no pot donar menjar al net (al futur, “fer possible el futur, la pervivència del poble”) i necessita algú qui li faça d’aliat.

Igualment, resulta significant que, en el relat, aparega una frase que empiula amb el matriarcalisme i, àdhuc, amb les dues etapes de la vida més exposades fins ara: “afegint l’acció a la paraula”. L’acció representaria la jovenesa; la paraula (consells, saviesa, vivències, educació, etc.), la vellesa.

A continuació, el llenguatge del text ens porta a la maternitat. “La bona velleta, que no era altra que la mateixa Mare de Déu amb el seu Fill, en va trencar una engruna (…) i la va donar al nen, que ni se la va trobar entre els ditets. Aleshores, adreçant-se al noi, li va dir:

-No cal que cerquis la flor del penical, que jo ja te la donaré.

I, d’entremig d’unes herbes, va treure una flor preciosíssima que feia una olor molt agradosa i bona i la va donar al noi” (p. 146).

La mare, per tant, dona al fill (ací, en senyal d’agraïment) i, quan ell li demana on se la podria alçar (per si els seus germans li la volen robar), Nostra Senyora actua d’una manera que enllaça amb el final de la rondalla: “La Mare de Déu el va descalçar i li va posar la flor a la sola de la sabateta, de manera que no se li comprengués res i li va dir:

-Apa, vés!, que tu seràs rei” (p. 146).

En el passatge següent, es troben els tres germans: 1) primerament, maten el més xiquet, 2) després, el gran mata el mitjà i 3) el major es presenta al rei com si ell hagués trobat la flor (pp. 146-147).

Afegirem que, com en altres versions, en aquesta, en l’indret on havien mort el germà més jove, “va créixer un gran canyar amb unes canyes molt altes i precioses” (p. 147), o siga, que pervivia la joventut. En acabant, s’hi acosta un pastor, en fa una flauta i, en tocar-la, decideix anar-se’n a cal rei per a que senta què diu el flabiol (ací, amb la veu del petit): que el noi no podria ser rei i sí els seus germans.

Finalment, el monarca crida el germà gran, “li va manar que li ensenyés on havia enterrat el petit i, entre el pastor i el fill, li ho varen ensenyar, varen fer un clot i el varen trobar que encara era viu, puix que cada dia hi anava la Mare de Déu i li portava menjar i tot el que li feia falta, perquè visqués ben regalat” (p. 149). Per això, el rei ordenà penjar el gran i “va deixar la corona i el reialme al petit, que bé s’ho mereixia” (p. 149). Per consegüent, el rei volia saber què hi havia darrere dels fets i, quant a la mare, alimenta el fill petit i li afavoreix la vida i l’esdevenidor.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Narracions transmeses per dones en relació amb la maternitat i amb la mar

Una altra llegenda en què copsem trets matriarcalistes i que figura en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, de  Francesc Martínez i Martínez, és “La cova del Frare”. Començarem dient que, en diferents llocs de tot l’àmbit lingüístic, hi ha coves amb el mateix nom, com ara, en Sant Llorenç del Munt (en el Vallès Occidental, Catalunya), o bé en dues poblacions valencianes: en Altea (d’on escriu el folklorista) o, per exemple, en Onda (la Plana Baixa).

A més, podem llegir que “La mar, en un punt, sens dubte, trobà fluixedat i una cosa tan blaneta com l’aigua pogué a la penya i, soscavant-la, va formar una cova llarga que, allà dins, en el fons, s’encallà fins a foradar la cara de la penya, deixant un pont natural per a on passa el camí que condueix a l’Olla, el qual, ferm, aguanta els embats de les salobrenques aigües, per baix, i el pas de gent i bèsties, per dalt, que fa segles, per allí, transiten” (p. 279). Com podem veure, aquestes paraules plasmen una explicació popular i, alhora, llegendària, en què es capta la força de la dona (l’aigua), qui forma una cova (la dona com a creadora), qui basteix ponts, qui aplana camins i robusta tot i el pas dels anys.

En acabant, el folklorista Francesc Martínez i Martínez es demana per què el nom de la cova. I, quant a la tercera possibilitat, és la que contava la serventa de la seua àvia…, és a dir, la versió narrada per una dona que, quasi segur, hauria nascut en el primer quart del segle XIX, ja que ell era nat en 1866: “La vella serventa de ma àvia Margalida, en certa ocasió, em va contar que, quan son pare anava a la parella, moltes matinades, al tornar a bord, a l’aplegar a la cova, veia (…) un donyet de l’alçada d’un xic de dotze anys, vestit de frare, que, quan veia els mariners, començava a pegar bots i a allargar els braços (…).

Tots, espaordits, (…) tornaven arrere i voltejaven per dalt de les llenques, per a acudir a la platja davant d’on estaven (…) les barques de les parelles” (p. 280). Per tant, és una dona qui ho narra (tret molt plasmat, per exemple, en poemes del segle XIX, en rondalles i en cançons). Igualment, el personatge (el donyet) està en l’inici de l’adolescència i encara viu en companyia de la mare (la cova i el frare). Adduirem que, al meu coneixement, el frare podria representar la cristianització de la figura maternal, ja que, en molts relats, està més aïna en nexe amb llocs escampats i amb una vida solitària, però no amb nens, ni amb xiquets, ni amb adolescents. A banda, aquesta llegenda no diu, com ara, que el frare es dedicàs a pregar. Per consegüent, considerem que, primerament, seria un personatge femení: una mare i, si no, una àvia (qui podria haver tornat a la cova al capdavall de la seua vida).

Tot i això, Francesc Martínez i Martínez plasma “Per fi, i no fa llarg temps, entropessàrem amb un vell mariner, que ja no és d’aquest món, que ens contà lo que vas a llegir, lo que, en certa manera, ve bé amb la contaralla de la bona Quica Borja, l’esmentada anciana serventa de ma àvia. Em digué aquell marineret:

‘Bé sap vosté que l’haver convent de frares franciscans en la nostra Altea era causa que la gent d’aquesta vila tinguera, i encara dura, gran devoció al pare Sant Francesc i predilecció per sons religiosos, de tal modo que, encara, aleshores, solen els xicons dir-los frares als sacerdots.

D’ahí que, en temps antic, hi havia el costum que, quan alguna criatura, amb sa malaltia, estava desnonada pels doctors i els remeiers declaraven la impossibilitat de la cura, acudien al sant d’Assís, fent-li la promesa que, si el xiquet s’adobava, el vestirien de frare. El bon pare s’apiadava de la pena de sons devots, els pares de la criatura (o, a la naturalesa, li donava la gana de fer un impossible), i l’infant s’adobava, i heus ací que encomanaven un habitet a mida i, posat, quedava el fadrinet convertit en un diminut fraret’” (pp. 280-281).

A mitjan llegenda, captem que el fraret, que s’havia enamorat d’una xica garrida (Bajuan), “mai va ser correspost, a despit de ser la família de l’u i de l’altra grans amigues, de tal modo que feien com a parents. (…)

Però va ocórrer que el germà del Frare, fadrí, modós, ben parlat i treballador, mirava seguit seguit a Bajuan i aquesta es distreia alamont davant d’ell” (p. 285).

I, com que els dos nuvis eren de zona marinera i, a més, tenien ben arrelat el sentiment de pertinença a la terra, “tretes les parelles i arrimats els sardinals, cada mariner es va dedicar a les pesqueres del temps d’estiu que volia o li convenia. Els nostres germans calaven sons palangres i alguna nit es quedaven en l’illeta pescant a la canya” (p. 286). Per tant, aquestes paraules empiulen amb molts trets matriarcalistes: la mar, l’aigua, la dona, la parella (el dos) i la nit (moment del dia que enllaça amb lo femení).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones estimades pel poble, que emparen els fills de la terra i les ciutats

Enllaçant amb el poema “La masia”, vinculat amb la Renaixença i amb el sentiment de pertinença a la terra, el 10 de desembre del 2023 accedírem a l’entrada “Poetes de la terra” (http://ccsocials.blogspot.com/2009/01/poetes-de-la-terra.html), publicada en el blog “Ciències Socials”, del valencià Toni Pitarch. Tot seguit, exposem alguns poemes de valencians. Per a començar, u de Juan Bautista Candau Martí (1872-1922), de Vila-real (població de la Plana Baixa) i que estigué molt en relació amb aquesta ciutat:

“LA MARE DE DÉU DE GRÀCIA
Per tindre qui ens empare
en tot perill i desgràcia,
ens donà Déu una Mare
i esta és la Verge de Gràcia.

Mare tan bona i pietosa
per als fills de Vila-real
que assoleix gràcia abundosa
per sa invocació en tot mal”.

En aquestes dues estrofes, captem la dona (ací, la Mare de Déu) com a protectora, com la mare que empara els seus fills, que no els deixa caure. A més, llegim que és una mare bondadosa i que rep agraïments (com a resultat de l’auxili que fa al poble).
A continuació, el poeta Juan Bautista Candau Martí afig que

“El seu nom, ple d’harmonia,
de patriotisme i pietat,
és font de tota alegria
dels veïns d’esta ciutat.

Nom que invocat prop la cuna
per les mares, guarda als fills
i assoleix gràcia i fortuna
invocat en els perills”.

El patriotisme de què ací parla l’escriptor té a veure amb el matriarcalista que figura en els primers versos de l’himne de la Mare de Déu dels Desemparats, actualment, patrona del País Valencià, quan diu “La Pàtria valenciana”, com bé indica Pere Riutort en la seua explanació del 2018, però no amb el dels Estats-nació (de línia patriarcal) creats, sobretot, del segle XVIII ençà. Per tant, apareix el tema de la terra (aquesta pàtria), la font (l’aigua) de què sorgeix la joia de la vida, el de la maternitat i el paper de la mare amb els fills de pocs anys (el bressol, detall que, simbòlicament, representa el naixement).
Igualment, l’escriptor addueix que
“Per desgràcia, nom tan rar
de patriotisme tan ric
cada dia el van deixant
les dones, per bast i antic.

Quan és el nom més gloriós,
que la Mare de Déu té,
puix quan té de gran i hermós
tot per la gràcia li ve.

Nom dolcíssim que ha adornat
totes les nostres victòries;
nom, que és record de les glòries
que han fet gran nostra ciutat”.

En aquest apartat del poema, l’autor considera que, àdhuc, les dones (les més fidels a la terra) arraconen el matriarcalisme (el patriotisme de què ell parla) i que cal estimar-la, entre d’altres coses, pel paper que Nostra Senyora ha fet per la ciutat, com a defensora i perquè ha possibilitat les victòries.
Finalment, Juan Bautista Candau Martí exposa que
“La Verge és el fil d’or que enllaça
nostres santes tradicions
dignificant nostra raça
en múltiples ocasions.

Vila-realenca graciosa,
Mare dolça sense igual:
mireu sempre carinyosa
als fills de Vila-real.

Primer cauran les canteres,
per les que el riu va encaixat,
que oblidem mai el que Tu eres…
la glòria d’esta ciutat”.

Per consegüent, la dona (ací, Nostra Senyora), no solament és l’advocada de la ciutat i dels seus habitants, sinó de la nació (“raça”, nom que, en el primer terç del segle XX, rebia el concepte de nació, entesa com a poble cultural), sinó que el poeta (i molts fills de Vila-real i de la terra), la tenen present.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que estimen la terra, la maternitat, valentes i molt obertes

Una altra narració recopilada en el llibre “Llegendes de Cocentaina i del Comtat”, en què es plasmen trets matriarcalistes, és “La llegenda de la donzella Mariola i la pantera”. Mariola, una jove garrida, joiosa i filla del patrici Màrius, “era promesa amb Aulo Emili, un jove nascut a la mateixa terra que ella i que ara residia a Roma, on feia carrera política. Des que eren adolescents, els dos solien anar a passejar per la serra” (pp. 190-191), acompanyats d’una pantera que portava Mariola. Aquesta pantera, com podrem veure al llarg del relat, simbolitza la filla.

En un altre passatge, llegim que “Son pare li l’havia duta (…) quan encara era un cadell de pantera. Ara ja era una pantera jove i gran que caminava al seu costat amb la fidelitat d’un gos i l’elegància d’un gat. Tothom la temia, però mai no havia atacat ningú perquè les mans de Mariola la calmaven en acariciar-la” (p. 191). Per tant, captem que la filla, des de xiqueta, ha conegut el món de la maternitat i el de preparar-li el camí per a un futur en què ella empunyarà les regnes, com a resultat d’una educació matriarcal que, a poc a poc, permet que la pantera es prepare per a quan serà jove i per a l’esdevenidor. 

En canvi, en Roma, hi havia un home (Caius Lúcul) que volia fer-se amb Mariola i que ho intentava amb el suport de l’emperador romà, Tiberi (p. 191).

A mitjan relat, la jove Mariola, davant de Tiberi, i amb la valentia de moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, li diu que ell ha mort son pare, un home just i bo (p. 192), trets que enllacen amb el matriarcalisme. 

Posteriorment, quan eixien els animals que havien de matar-la en un circ, “veié que, per un lateral, s’obria una reixa. Sentí llavors una veu que coneixia.

-Corre!” (p. 193). Igualment, la pantera (la filla) eixia en defensa de la mare davant els altres animals.

Tot seguit, l’estimat (Aulo Emili) fugí amb Mariola als braços i la pantera. “Res no els impedí arribar al port (…) i tornar a Contestània, però, durant el viatge, Mariola estrenyé la mà d’Aulo Emili i (…) expressà (…):

-Soterreu-me a la Cova de la Sarsa…” (p. 193). Com a aclariment, Contestània era una part de la península ibèrica i, en bona mida, corresponia a molt del territori que hi ha entre el riu Xúquer fins a la banda d’Oriola o, àdhuc, un poc més avall, és a dir, en un espai que també inclou Cocentaina i la comarca del Comtat.

Així, copsem que la dona torna a la mare (la cova, un tret vinculat amb l’úter) i, simbòlicament, a la terra d’on havia sorgit. Una manera de reflectir el relleu: la filla substitueix Mariola com una princesa ho faria respecte a son pare o a la reina.

Ara bé, com que la pantera (amb el seu paper de filla) i Mariola s’estimaven, “allà descansà la donzella i allà diuen que anà a morir també la pantera, després que, durant molts anys, caminara sola per la serra que, a partir de llavors, dugué el nom de la seua ama” (p. 193). Aquesta narració pot evocar els relats o les llegendes en què un germà més gran i un altre més jove (per exemple, els Sants de la Pedra) o bé una mare i una filla (com ara, Demèter i Persèfone, de la cultura grega) s’estimen en línia amb el matriarcalisme. Es tracta d’un amor no de possessió, sinó maternal, en què tots dos, igualment, apareixen com a fills de la terra (ací, Contestània). És més: aquest tret el podríem empiular amb el sentiment de pertinença a la terra, d’amor per la terra: tots dos hi viuen.

Afegirem que una actitud favorable a la maternitat no exclou que una dona siga valenta, com hem vist en la mare i en la filla.

Finalment, en relació amb aquesta llegenda, el 13 de novembre del 2023, després d’haver-la tractada en la web “Malandia” el mateix dia, Antonia Verdejo González ens envià un missatge que incloïa aquestes paraules:  “Bona nit, Lluís,

Un relat molt tendre. La fidelitat dels animals i l’amor pels seus amos, en aquest cas, com mare i filla, és superior al dels propis humans. Ells mai et deixaran de banda. Ho sé per experiència amb els meus gatets: quan tinc temporades de mal, com aquests dies, i sempre, una es posa a sobre meu amb molta cura i no marxa. I, quan vaig estar molt malament, em passava la poteta per la cara i em llepava la meva. I, encara que no t’ho creguis, se li escapava unes llàgrimes”. Agraesc la seua generositat i aquest comentari, molt sucós.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que donen moltes facilitats, amb iniciativa i la maternitat en el matriarcalisme

Una altra narració recollida per Sara Llorens, en què es plasma el matriarcalisme, i que figura en la mateixa obra a cura de Josefina Roma, és “El gra de mill”. Un home i una dona volien tenir un fill, encara que fos com un gra de mill. Un dia ho diu la dona, qui era en la cuina, i, al moment, sent: “-Mare, mare! Ja us aniré a comprar safrà i canyella.

Ella mira (…) i veu un gra de mill (…) i li diu: – Ja podràs dur el cistell?

-Prou!

La seva mare li dóna el cistell i se’n va” (p. 517). Per tant, la mare demana al fill si considera que ja té forces per a anar-hi, li dona moltes facilitats i, de pas, reflecteix l’educació matriarcal.

Més avant, el fill aplega a una botiga i “la dona de la botiga (…) el va veure i el va despatxar” (p. 517). És a dir, aquesta rondalla, de 1902, plasma que una dona (i, aleshores, n’hi havia moltes com aquesta) portava una empresa, encara que fos petita.

El xiquet, en arreplegar lo demanat per sa mare, recorre a la destresa i, amb iniciativa, “El gra de mill posà el cistellet per un regueró, hi saltà a dintre i deia” (p. 517) que fes via el cistell. O siga, que el fill el fa córrer per una canal i, així, facilita el trànsit cap a on era sa mare.

En acabant, copsem trets matriarcalistes, com ara, l’aigua (femení), l’horta (que representa la vulva) i una fulla de col (que simbolitza els pèls del pubis) junt amb la col (que ho fa de la vulva): “El cistell es va tombar i va quedar encallat, però l’aigua es va endur el gra de mill fins a una horta i va anar a parar sota una fulla de col” (p. 517). Cal dir que, en febrer del 2023, demanàrem sobre la maternitat (en relació amb xiquets que naixen sota una col de l’hort) i que algunes persones ens plasmaren que els havien dit que era allí on havien nascut. Açò, partint del fet que, en les cultures matriarcalistes, més d’una vegada, es parla de manera simbòlica sobre temes sexuals, ens fa associar aquest passatge al del naixement dels nens. 

A més, a continuació, podem llegir que, “Quan va passar la pluja, va venir un bou a pasturar i es va menjar aquella fulla de col, amb el gra de mill i tot” (p. 517). Recordem que el bou és un animal vinculat amb el camp, amb la lluna (femení) i amb la fertilitat.

Finalment, el gra de mill “a la comuna va anar a parar.

Però el seu pare (…) se’l va trobar i el va rentar” (p. 519), de la mateixa manera que, durant un part, es renta el nounat. A banda, com que el pare fa aquesta tasca, al mateix temps, accepta (acull) el fill i, per consegüent, la seua condició de pare.

En el relat següent, “En Tifolet”, en l’obra “Rondallari de Pineda”, els passatges són semblants. Així, una dona és qui fa de venedora en la casa del costat d’on viu el fill petit (en Tifolet). En Tifolet, seguint les directrius de sa mare, fa camí cap al camp, on era son pare:

“-Ah! En Tifolet ja és aquí! -diu-. Vine aquí, que dinarem tots dos junts!” (p. 521). I, per tant, hi ha bona avinença entre el pare (acollidor) i el fill (amb molta espenta i molt obert).

Al final de la rondalla, “va sortir en Tifolet de dins del ventre del bou. El pare, que el va veure, (…) el va replegar i el va fer anar cap a casa seva” (p. 521), on era la mare.

Novament, la mare, a principi, i, posteriorment, el pare, accepten el fill. I, a més, el pare fa un paper semblant al d’una comare. Un tret més que podríem empiular amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.