Arxiu d'etiquetes: la maternitat

El sentiment de pertinença a la terra, el bressol, educació matriarcal i maternitat

General, , , , ,

Prosseguint amb el sentiment de pertinença esmentat (sovint, enllaçant-lo amb la maternitat), en la mateixa obra a cura de Narcís Garolera, Jacint Verdaguer posa “¡Que ho diga nostra terra!” (p. 149), “¡Mirau-la bé, mirau-la bé a la reina / de nostre cor, l’aimada Catalunya” (p. 153) i, sobretot, en el poema “L’Oreneta”, dedicat “A Don Antoni Aleu, director del setmanari d’aqueix nom a Buenos Aires”, quan escriu que

 “En Amèrica ha niat

l’Oreneta catalana;

son niu és un pom de flors,

un vol d’amors sa niuada”

 

i que evoca la terra, Catalunya:

 

“-Aires dolços d’orient,

alè de ma dolça pàtria (…).

L’Oreneta ja se’n ve

de la mar esflorant l’aigua;

amb lo bec ple de cançons,

de cançons i de corrandes;

quan arriba a Montserrat,

prenien totes volada.

 

                    II

 

-Vine, aucellet del bon Déu,

a reposar en ma falda,

vine a niar en mon pit

tot ple d’amor a la pàtria”.

 

Com podem captar, la mare (qui simbolitza la dona que s’ofereix a acollir-lo, així com ho faria la terra on ell nasqué), li obri els braços com si ell fos un fill biològic.

Un poc després, la mareta li diu

“Oreneta, si te’n vas,

Déu te dó bona tornada,

missatgera de l’amor,

de l’amor de nostra raça;

tu uniràs los catalans

los d’Amèrica als d’Espanya;

lo llaç serà de cançons,

cada nus una posada,

tes ales de pont faran

a l’esperit de la pàtria”.

 

Per consegüent, la terra té el fill com a pont entre els catalanoparlants, però més enllà de la música: el sentiment de pertinença a la terra també el porta.

 Més avant, empiulant Jacint Verdaguer amb Antoni Aleu, l’escriptor català li diu trets que, no sols enllacen amb la maternitat sinó, simbòlicament, àdhuc, amb la mare, amb l’indret on nasqueren els seus ancestres:

 

“Aleu, que n’ets l’aimador,

si vas al Riu de la Plata,

per sos boscos i ciutats

cerca bé ta enamorada.

Si malalteta la veus,

li donaràs una carta

de com l’esperem ací

amb lo cor ple d’enyorança:

la donzella al finestral,

al peu del bressol la mare

per ensenyar ses cançons

a l’infant de ses entranyes;

de com verdegen los camps

i el bell ginestar se daura,

de com hi canta el verdum

e hi refila la calàndria”.

 

 

Per tant, aquests versos reflecteixen trets matriarcalistes, com ara, la dona (la mare) com a educadora del nounat, de l’infant: no sols de cançons, sinó de la flora i de la fauna (la calàndria).

Per això mateix, quan, finalment, el poeta català comenta que si, prop de Don Antoni Aleu, algú

 

“fes sentir lo nom de pàtria,

i tornarà a pendre el vol

vers la terra catalana”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, geografia catalana, fades i aus

General, , , , , , , ,

Continuant amb el llibre “Pàtria. Jacint Verdaguer”, altra vegada, apareix literatura matriarcal (mitjançant trets geogràfics i simbolisme), la mare i, de rebot, el sentiment de pertinença a la terra i detalls que enllacen amb rondalles en què uns quants germans, en l’adolescència, acorden fer via per camins diferents i, un any després, trobar-se o, com ara, tornar a la casa pairal. Així, en el poema “Lo Ter i lo Freser”, sobre dos rius catalans, diu que

“Lo Ter i lo Freser una aspra serra

      tingueren per bressol,

bessons que vegé nàixer de la terra

      la llum del mateix sol”.

 

És a dir, els fills (els dos rius) naixen de la terra, la qual és més activa que el símbol masculí (ací, el sol), com en les cultures matriarcalistes. A banda, com, en el cas dels Sants de la Pedra, també en la tradició catalana, vinculats amb el Pirineu (quasi sempre, amb la comarca del Vallespir), són dos germans i, a més, bessons. Ara bé, els dos rius, a diferència d’Abdó i de Senent, no aniran junts… en un primer moment:

 

“-Si vinguesses amb mi, com jugaríem

-digué lo riu Freser a son germà-

amb les perles i flors que trobaríem

tot rossolant del Pirineu al pla”.

 

Com podem veure, l’escriptor Jacint Verdaguer enllaça els dos rius (ací, amb noms masculins) amb la jovenesa i amb la proposta de festejar (en nexe amb noms femenins, ací, les perles i les flors).

Més avant, Freser proposa a Ter que cadascú faça el seu camí i, posteriorment, coincidir. El riu Freser, que era lleuger,

 

“Per la balma passant de les Donzelles,

        no escolta el càntic dolç

amb què responen les aloges belles

        als tords i rossinyols.

 

Les fades eren d’eixa vall mestresses,

tan sols d’elles i d’ells s’oïa el cant;

encara no hi cantaven abadesses

en lo vell monestir de Sant Joan”.

 

Per consegüent, copsem que les aloges (o siga, les fades, ací, igualment, les dones) eren les mestresses de la vall (tenien la darrera paraula), cantaven (com també alguns ocells) i encara no hi estaven abadesses. En altres paraules, podríem pensar que, en l’època en què s’escrigué el poema, Jacint Verdaguer captava que el paganisme perdurava en el Pirineu català, més enllà de lo que pogués semblar d’acord, per exemple, amb la legislació (la gran majoria, procedent de dictats de Castella, un fet que, poquíssimes vegades, es comenta en estudis sobre el matriarcalisme en la península Ibèrica dels segles XV en avant, com hem pogut constatar, ni en recerques sobre l’ensenyament en temps de la Segona República o abans).

Ben avançat l’escrit, el poeta català connecta el riu Freser (el primer que ha eixit) amb el tema de la maternitat i amb detalls femenins:

 

“s’atura a recollir lo fred suor,

les cristallines fonts i rius lletosos,

argent que el sol d’estiu barreja amb or”

 

La parella argent (dona) i or (home), fred (hivern) i sol (estiu) podria evocar-nos el títol de la rondalla mallorquina “La filla del sol i de la lluna”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover en el Tom II, tot i que trau més detalls relatius a la dona que a lo viril: fred (hivern), fonts, rius i llet, a què, posteriorment, s’uniran l’ombra on el germà Freser s’acostarà a festejar amb les flors (sexualitat matriarcal i en zona obaga):

 

“(…) llarga estona enamorat se queda

           les flors a festejar”

 

i, igualment, amb les pastores de la vall de Ribes.

Ara bé, en Ripoll, Ter veu el riu Freser, però ell prossegueix i capta les boscúries (món rural), les flors, la mar i la pluja (“llàgrimes del cel”).

Com podem veure, no es tracta d’un poema patriòtic, ni celestial, ni místic que enllaça amb Catalunya, sinó, més d’una vegada, amb lo que solem dir petits detalls de la vida, eixos que, units (com ho faran els dos rius germans) generaran un conjunt més gran (en el text, la mar Mediterrània). Així, en aplegar a la mar, el riu Ter

 

“digué: -Si jo hagués vist eixes vorades

quan ahir davallava d’Ull-de-Ter,

s’hi haurien adormides mes onades,

i eix riu s’hauria anomenat Freser”.

 

I el Freser hauria sigut el més llarg dels dos i s’hauria trobat amb el pèlag.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

 

El sentiment de pertinença a la terra, l’aigua, l’arbre i la mare

General, , , , ,

Continuem amb el capdavall de l’entrada d’ahir:

I, a més, quan comenta sobre la relació del Pirineu amb el Canigó, amb el Rosselló i amb els pobles que hi ha per on passen les seues muntanyes (pp. 54-55):

“Ho volta tot un cercle de muntanyes,

del cor de cada una eixint-ne un riu,

que va a dir a eixos pobles i campanyes

l’amor que els té lo Pirineu altiu” (p. 55).

 

És a dir, ens trobem davant una serralada de muntanyes (la muntanya, simbòlicament, enllaça amb lo masculí), però que s’inclina cap als pobles, o siga, cap a la gent que viu per la zona i cap a lo que hi ha, cap a la terra (un tret femení). Aquest detall podria evocar-nos quan, en la cultura colla (matriarcalista), el déu Sol envia els raigs a la Pachamama (a la Mare Terra).

Quant al poema “Enyorança”, dedicat a Na Maria de la Pau (princesa de Baviera[1]), Jacint Verdaguer opta per estar en nexe amb Catalunya (la terra on ell ha nascut), fins i tot, quan la princesa n’és fora:

“d’un cor amant a qui falta

quelcom que hi està arrelat

com en un arbre la branca.

(…) Quan tornareu a Munic

amb l’espòs que tant vos aima,

recordareu-vos també

de la terra catalana:

pensareu amb Monjuïc (…).

Pensareu amb Montserrat

i amb la Verge sobirana” (pp. 57-58).

 

i li addueix que Déu ha dat a l’esmentada princesa una arpa tota plena de cançons i de corrandes.

Uns altres versos de l’escriptor català, en la mateixa obra, i en què captem el sentiment de pertinença a la terra junt amb el matriarcalisme, figuren en el poema “Lo gegant i la cativa”,  i diuen així:
“Catalans, los qui m’oïu,

la seva pàtria és la vostra;

puix de l’arbre sou rebrots,

feu-vos dignes de sa soca.

 

A la voreta de la mar,

de la mar de Tarragona,

com una estrella en son cel

neda una verge amorosa” (p. 63).

 

Cal dir que aquest gegant representa Jaume I, que Jacint Verdaguer vincula els catalans amb la terra (mitjançant l’arbre, un símbol que toca lo terrenal, que s’hi endinsa i d’on ixen rebrots que representen els nadons i els xiquets) com també amb l’aigua (amb la mar). O siga que el poeta trau dos elements típicament femenins i molt reflectits en la poesia tradicional en llengua catalana.

A banda, aquesta Nostra Senyora és amorosa, maternal, amb amor pels seus fills.

Afegirem que aquesta figura del monarca empiula amb lo matriarcal i amb un fill (el Nen Jesús) que el portarà a la mare, a la senyora (pp. 64-65):

“mes ja la veu a ella el rei,

lo rei de ma pàtria dolça.

Aquell rei és un gegant (…).

Per la barba agafa al rei,

de cap a la mar lo tomba,

i a la cativa li diu:

-Tu seràs reina i senyora;

tu em donaràs ton amor,

jo et donaré ma corona.-

 

No és això rondalla, no,

que ho porta una antiga crònica

escrita per mans d’un rei

(…) [ el rei] és qui deslliurà a València,

és qui deslliurà a Oriola;

és l’eix d’on aqueixos regnes

ragen com raigs d’una roda 

Don Jaume n’és lo gegant,

i la cativa, Mallorca” .

 

Per consegüent, en la parella (i en el regnat), la dona tindrà la darrera paraula, com en moltes rondalles tradicionals recopilades abans de 1932.

Finalment, direm que, tot i que, en el llibre, posa “com raigs d’un roda”, possiblement, l’original diga “com raigs d’una roda”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Estat germànic que, aleshores, ja formava part de l’Imperi Alemany creat en 1871.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i la maternitat

General, , , ,

Continuant amb la poesia de Josep Ma. Puig Torralva (1854-1911) en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra i que figura en el llibre “Poesia patriotica valenciana. Antologia 1808-1996”, a cura de Voro López junt amb Artur Ahuir, hem trobat el poema “La meua llengua”, publicat en 1899. Amb alguns retocs, diu així:

“Perquè parle i escric la meua llengua,

has fet burla de mi

i, al raonar de mon llenguatge en mengua[1],

soltares lo verí.

 

Si fores estranger, lo teu ultratge

no seria tan greu,

llavors, alabaries mon llenguatge

tan sols, per no ser teu”.

 

Aquestes paraules pareix que van dirigides a un valencià i captem el tret principal del sentiment esmentat: en els catalanoparlants, és la llengua vernacla (o siga, la llengua catalana). I el copsem, no sols partint de lo que hem llegit en articles o en llibres, sinó de comentaris que ens plasmaren (o que ens digueren) relatius a dones nascudes abans de 1920.

Tot seguit, l’escriptor toca els peus en terra i convida a posar-se en la pell de l’altre:

 

“Cada flor té un color i té una aroma,

cada aucell té son cant,

així com cada poble té un idioma:

jo sóc, del meu, amant”.

 

Igualment, les paraules que Josep Ma. Puig Torralva escriu sobre la dona, les empiulen amb lo matriarcal (com ara, el vincle de la mare amb el fill i el bon tractament cap a la mareta):

 

“Jo l’adore fidel, com, a sa mare,

tot bon fill deu voler,

encar que la lletgea la malpare,

ja que li deu lo ser.

 

Jo, que la vullc, per pobra que ella fóra,

maltractada i ignorant,      

al vore les belleses que atresora,

¡com me pren, dolç encant!”.

 

Per tant, no solament perquè la mare (i, òbviament, la terra) ha donat vida al poeta, sinó perquè, a més, ella fou la primera persona que ensenyà la llengua, àdhuc, durant el procés de maternitat:

 

“Eixa llengua, per a tu, tant menyspreada,

com fill rebordonit,

en llavis de ta mare, fon honrada

agrunsant-te en son pit.

 

Eixa llengua, com arpa deliciosa,

te parlava d’amors,

per boca de ta bella i casta esposa

en jorns encisadors”.

 

Afegirem que l’empremta de la maternitat farà que

 

“Eixa llengua que oblida tos agravis,

a l’hora de la mort,

sense adonar-te’n, correrà a tos llavis

per a dar-te conhort.

 

Per a dir-te el camí que has de mamprendre

abans del jorn darrer,

per a fer-te pregar i fer-te entendre

lo que és Déu justicier”.

 

Quant al fet d’evocar la mare, per exemple, en els darrers anys de vida (ja avançada), ens hem trobat que persones ja ancianes, “tornaven a la mare”. Així, ma mare (1943), quan la meua àvia materna (1910) ja tenia més de huitanta-dos anys i vivia en casa dels fills, comentava que la velleta deia “Mare, mare” (es dirigia a la mare, encara que fos a nivell simbòlic), un fet que hem copsat en algun escrit per a la recerca.  Podríem dir que no és qüestió de gènere: també ho solen fer els hòmens.

Finalment, el nexe amb la terra torna a aparéixer quan, en els darrers versos, Josep Ma. Puig Torralva escriu

 

“Perquè parle i escric la meua llengua,

pots fer burla de mi;

ves i blasfema que m’ho tinc a mengua

de tornar-te el verí”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Algunes formes genuïnes són “en menyscapte” i “en detriment”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la mare i records que acosten

General, , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en alguns poemes d’Isidoro Peris Gómez (1893-1964).

Prosseguint amb el sentiment esmentat, en l’entrada “Isidoro Peris Gómez: el metge poeta” (https://caminsenlanatura.blogspot.com/2020/10/isidoro-peris-gomez-el-metge-poeta.html), publicada en octubre del 2020 en la web “Camins en la natura”, el copsem en un poema escrit per aquest valencià (1893-1964) que “s’inicià en la poesia, conreant bàsicament tres temes, que foren la natura, la pàtria i la religió”. Tot seguit, en posem uns quants, començant pel “Mare Pàtria” (amb lleugers retocs):

“(…) font de sentiment sant

que, d’amor, senc que m’ubriaga,

tinc un nom a dintre el pit:

és el sant nom de ma Pàtria.

 

València, ¡mare volguda!,

ton cel no és el que me guarda…

Lluny de tu estic, i mon seny

constantment fa la volada

junt a tu, vullc, en mos braços,

covar una dolça esperança

acaronar-te molt fort,

sentir la mel de ta parla,

que és la parla de mon cor,

que, entonant una pregària,

fa ressò, on te guarde, Mare,

gravada, dintre de l’ànima…” .

 

Com podem veure, el poeta, encara que és fora de la seua terra, la porta en el cor (començant per la llengua vernacla) i, per tant, es relaciona amb ella com ho faria amb sa mare, com també ho posa més avant:

“No és ton cel, l’ample mantell,

mantell de serenor blava,

a qui, en nits brunes, enjoien

les estreles amb sa plata,
i sonrisenta[1] la lluna
ses blanques clenxes escampa,
semblant, enlairant-se al cel,
que s’enlaira l’Hòstia santa,
el que ara estic contemplant,
estic, ¡mare!, en terra estranya.

Mes tinc el sagrat record
de ma València adorada;
senc de mon cor els gatits[2]
i senc la sang que m’inflama,
sang que he rebut de tos bessos,
que acariciaren ma infància”.

 

Igualment, empiula la mare amb el cor, amb el sentiment, amb la seua condició de fill:

“Eres tu lo sentiment
més cèlic que, al cor, encarna;
eres la llum, per a un fill,
més poderosa i més clara,
i és ton record per a mi…,

(…) l’àngel de ma guarda”.

 

I, per tant, la mare, com la Mare Terra, li fa de protectora. A més, recordar-la auditivament junt amb les pregàries que ella li ensenyaria, li aporten esperança i, a banda, li fan sentir com el nadó que roman en braços de la mareta, qui li parla com si fos amb mel:

“Ton record és l’arpegi,
per a mi, d’una pregària
que, harmonitzant mos oïts,
fa que s’esvare una llàgrima
que enclou lo sagrat poema
misteriós d’una esperança…
Volar a tos braços, mare,
beure la mel de ma parla”.

 

Afegirem que, de pas, el contacte que Isidoro Peris Gómez té amb sa mare, enllaça l’escriptor amb la terra on nasqué, àdhuc, amb trets simbòlics del passat (sants, polítics, poetes….):

“res d’això, a mon esperit, manca.
I aquella llum, santa llum
que, a ma terra, tota banya,
essent la més poderosa,
la més esplendenta llàntia,
està ferint lo cor meu
perquè, en ell, esta engarsada (*)…

Són records que amor ne diuen,
són ànsies d’idea santa,
puix sants ne són els sospirs
que simbolitzen la Pàtria.
Sant Vicent, ¡Pare meu!
Jaume Primer, ¡oh, gran raça
que forta en el Palleter,
contra el vil estrany s’alçara!…
Ausiàs March, tendres congoixes
per Na Teresa adorada!,
tu feres, amb ta tendror,
més melitosa la parla.
L’Amor, la Pàtria, la Fe,
tan angèlica triada,
estant coronant la testa
de València la Sultana”.

 

Finalment, com en la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista), aquells personatges (com ho faria el déu Sol) baixen del cel a la Mare Terra i són junt amb els valencians com també ho fan els qui, encara que són en altres indrets, l’evoquen:

“Aquells fills que gran la feren
viuen en lo poble encara,
puix l’esperit, des del cel,
sobre València davalla.
I, mentres l’esperit d’ahir
siga del poble l’entranya,
tes roses se badaran
donant-te sa dolça flaira;
els clavells de tos Jardins
amor diran amb sa grana,
(…) i tos fills, en terra estranya,
enyors sentiran tendrosos,
guardant-te dintre de l’ànima.
I derretint-se en congoixes
d’amor, que el cor ubriaga,
voldran fer volada a tu,
cridant tendres: ¡Mare Pàtria!”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Literalment, en lloc de la forma genuïna “somrient”, la qual procedeix de “somriure”, però no del castellà “sonrisa”.

[2] Literalment. Es refereix als batecs.

(*) El castellanisme “enganxada” es pot substituir per “encastada”, “embalada”…

Quant a “derritirse”, es podria substituir per la forma genuïna “fonent-se”.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, el retorn a la mare i la generositat amb la terra

General, , , , , ,

Prosseguint amb el poema “A la Verge de Montserrat”, Víctor Balaguer, en línia amb la terra i amb lo femení, comenta que

“Inspiren totes dos sentiments nobles,
inspiren totes dos glòries i amors,
que l’una és la religió dels pobles,
i l’altra és la religió dels cors”. 

 

Per consegüent, per una banda, el poeta relaciona el poble amb la noblesa de sentiments i, per una altra, els pobles ho fan amb el cor i amb la religió. Quant a lo religiós, cal tenir present que el mot “religió” té a veure amb lligam i que això fa que, per exemple, en el catolicisme de tradició catalana, l’Església haja tingut un gran vincle amb la terra i amb la llengua vernacla i no, com ara, una actitud més en línia amb les pregàries i amb lo celestial, principalment, on la penetració del castellà ha sigut menor a nivell institucional, és a dir, en Catalunya, en la Franja de Ponent i en les Illes Balears. No debades, tot seguit, escriu

“Oh!, jo us conec, muntanyes regalades[1];
records de glòria i, per a mi, d’amors,
que, sent jo tot petit, moltes vegades,
vinguí a la Verge a coronar de flors.

Jo, eixes serres conec, jo sé sa història,
jo recordo que un dia l’he narrat;
si glòria me donà, tua és la glòria…
jo só lo trobador de Montserrat”.

 

A més, aquest nexe entre els catalans (ací, simbolitzats, en bona mesura, per Víctor Balaguer) i la tradició religiosa i matriarcalista, es plasma en posar que,

“Quan naix, del sol, lo pavelló de grana,
com si volgués donar-te un bes d’amor,
ta muntanya vesteix i l’engalana
amb son ropatge de diamants i d’or.

I, en los rocs, van, contents de veure el dia,
a restregar son bec los pardalets,
i lais i serventesis[2] d’alegria
cantar en cor tu sents als aucellets”.

 

O siga, que la vida va unida a lo femení, en aquest cas, igualment, amb una marededéu negra (color associat amb l’hivern, amb la dona i amb el matriarcalisme):

“I, quan la fosca cau sobre la plana,
de ton temple en la nau la Salve sents,
i, al cel, s’eleva l’oració cristiana
entre núvols d’aromes i d’encens”.

 

Aquests versos, a més, podríem enllaçar-los amb el retorn a la mare, de la mateixa manera que, al vespre, ho fa al llit i a la casa on resideix.

A continuació, passem a un fragment en què Víctor Balaguer comenta a la Mare de Déu de Montserrat que la confiança que ell deposita en Nostra Senyora (i, per a tota la vida) empiula amb aportar-li part de lo que li fa més agradable i més senzilla la vida: plasmar cantars, fins i tot, a la Mare. Per això, ell li escriu que

“Prostrat me tens davant la glòria teva:
fugint lo món i ses misèries vinc:
contempla’m als teus peus, Mareta meva…
Me sento mal lo cor, ferit lo tinc!

(…) Jo sé que aquí han vingut reis i princeses,
i, en canvi del consol que els dóna Déu,
de joies t’han cobert; l’or i riqueses
ells han fet ploure de ton trono al peu.

Mes jo, ¿què et donaré, Verge adorada,
si no só més que un pobre trobador?
Mes joies són mos cants: pren, Mare amada,
de mos cantars lo que faré millor.

I, quan arribe de la mort lo dia,
àngel de Catalunya i Montserrat,
lo dia del repòs pel desterrat,
a consolar-lo vine en sa agonia”.

 

Finalment, podríem dir que, en aquest poema, es fa una invitació a donar cada u a la terra on viu lo millor que té, mitjançant la generositat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Delitoses.

[2] El DCVB ens remet a un tipus antic de poema, tant en la poesia occitana com en la catalana.

Altres paraules i les seues formes genuïnes en llengua catalana són “restregar” (refregar) i “ropatge” (vestidura).

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua catalana, la Mare de Déu i comtes

General, , , , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en poemes de Víctor Balaguer (1824-1901).

Una altra persona en què captem aquest sentiment és Víctor Balaguer (1824-1901), un català, entre d’altres coses, escriptor i impulsor de la Renaixença catalana. Per exemple, en l’entrada “A la Verge de Montserrat” (http://www.poesia.cat/tus_poemas/1_ver_poemas_por_listado_titulo.php?IDregistre=A%20LA%20VERGE%20DE%20MONTSERRAT&poeta=Balaguer%20i%20Cirera,%20V%EDctor), en la web “Poesia en català”, en què podem llegir

“A la Verge de Montserrat

Verge santa d’amor, patrona mia,
dels pobres i afligits, guarda i consol,
més pura que la llum, quan naix lo dia,
més hermosa que el cel, quan surt lo sol:

tal com se veu a l’àliga orgullosa
en la roca més alta fer lo cau,
tu, la serra més alta i més hermosa
vas escollir per fer-ne ton palau.

Reina dels Cels, Mare de Déu, perdona
si, fins avui, no et dediquí un record:
sols quan veu son vaixell, presa de l’ona,
busquen los ulls del navegant lo port”.

 

Com podem veure, el poeta vincula Nostra Senyora de Montserrat amb la persona que li fa de protectora, qui el conhorta i, fins i tot, qui trià Catalunya per a estar-hi, en lloc de fer-ho en terra ufanosa. A més, Víctor Balaguer li afig que,

“Com soldat que, fugint a tota brida
les armes, va per lo camí llançant,
aixís jo, pel camí d’aquesta vida,
a trossos, lo meu cor he anat deixant.

Verge de Montserrat, casta madona,
perla de les muntanyes i dels cels,
a qui els àngels, per fer una corona,
arrancaren del cel un puny d’estels;

ta grandesa, Senyora, no repare
si avui te parla en català ma veu,
que el català és la llengua en què ma mare
m’ensenyà un jorn a beneir a Déu”.

 

Així, no sols canta els versos a la Mare de Déu de Montserrat, sinó que, com li diu, ho fa en la llengua amb què sa mare li ensenyava a pregar, quan ell era petit.

A més, empiulant amb el tema de la maternitat, amb el de l’educació matriarcal i, òbviament, amb el sentiment de pertinença a la terra, l’escriptor comenta que

“Ton nom invoca, oh, santa Verge pura,
l’orfe ferit de pena i desconsol,
ton nom la mare ensenya a la criatura
quan l’adorm carinyosa en lo bressol.

Quant dolç és lo teu nom! Tota la terra
cants t’eleva amb accent adolorit,
que ton nom és, oh, Verge de la serra,
dels estranys i dels propis beneït”.

 

Per tant, hi ha un nexe entre la terra (Catalunya) i Nostra Senyora de Montserrat, una mare que acompanya els fills i que els fa costat allà on són com també ho ha fet en la història de molts catalans catalanoparlants:


“Ton nom, un jorn, fou l’estendard de glòria
que, de la glòria, nos mostrà el camí,
i fou ton nom lo crit de la victòria
que, en Nàpols, aixecà Vilamarí…

quan tu, Reina del pla i de les muntanyes,
de genolls prostrats, veies als teus peus
los reis que, drets, a cent nacions estranyes
prostrades veien de genolls als seus!

I no és estrany que, per l’honra i glòria,
unesca dos records amb llaç d’amor,
que unida està, a la teva, la sua història
i escrites són les dos en lletres d’or.

A fe que eren brillants los temps gloriosos
en què els Peres, los Jaumes, los Ramons,
dictaven lleis, monarques poderosos,
fins del remot Orient a les regions.

Mentre València i les Balears, salvades,
se veien lliures ja dels sarraïns,
lo pendó de les barres venerades
veien triomfar los més remots confins.

Senyors del mar los catalans, a ratlla
tenir sabien lo enemic pendó,
i ni els peixos passaven si, en sa espatlla,                                                                                                     no portaven les armes d’Aragó”.

 

En acabant, el poema enllaça la Mare de Déu amb festes i, així, amb el sentiment. Però, igualment, amb el paper de mare que ella fa per a molts catalans i que està en nexe amb lo matriarcal i amb els pobles (que no amb els Estats):

“I tu llavors, oh, Verge de victòria,
lo teu nom sempre veies invocat,
que els catalans anaren a la glòria
cantant lo Virolai de Montserrat.

La muntanya en què vius, també, en son dia,
fou lo baluard del poble català;
del sarraí, la ferma valentia
jamai tes brenyes escalar gosà.

I, en temps ja més cercans, pocs anys fa a penes,
quan lo crit de la pàtria independent
ensenyar al francés féu les cadenes
per contestar al toc de sometent,

los nostres s’amagaren en tes brenyes,
lo pendó de la pàtria enarborant,
i, llavors, foren, Montserrat, tes penyes
lo temple de la santa llibertat.

Mont de la Verge, en tos records, jo miro
que unides van la llibertat, la creu,
dos símbols sants que jo el primer admiro:
l’amor dels pobles i l’amor a Déu.

La llibertat!, la creu!, símbols dels pobles:
l’una és l’esperit de Déu, l’altre és sa mort;
l’una és l’aspiració dels hòmens nobles,
i dels hòmens cristians l’altre és lo port”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i la llengua catalana en poemes del segle XX

General, , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra plasmat en un poema de Guillem Colom Ferrà (1890-1979).

Un altre poema en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra, en aquest cas, en Guillem Colom Ferrà (Sóller, Mallorca, 1890- Palma, 1979), mallorquí, és “Cançons de la terra” (https://www.escriptors.cat/autors/colomg/cancons-de-la-terra), el qual figura en la web “Associació d’Escriptors en Llengua Catalana”, a què accedírem l’11 de gener del 2024:

“Cançons de la terra

                                                           Poble que sa llengua cobra, se recobra a si mateix.

                                                                                                                                              M. Aguiló

 

Glosador fou el meu avi, i glosador és el
seu nét: als meus, doncs, no faig agravi, no se me’n
pot fer retret.

Mes la cançó que s’estila és ben
diferent d’ahir: ara Marta ja no
fila a la vora del camí.

Ja no s’asseu de vetlada a la llar
de l’avior, ja no porta botonada,
ni percinta ni gipó.

La Musa flamant de l’hora
porta un coturn molt balder,
fa seus els costums de fora
i tot vestit li ve bé.

Els seus dols no plany ni canta,
fa cor amb qui l’escarneix,
acull el qui la bescanta,
i la seva sang traeix.

Però la llengua es eterna,
i, enmig del fosc horitzó,
alça ardida la llanterna
d’un passat ple d’esplendor”.

 

Com podem veure, el poeta Guillem Colom Ferrà comenta que son avi fou glossador com també el nét del padrí i, així, hi ha hagut transmissió de la cultura tradicional i el nét ha acceptat continuar-la.

Igualment, els costums castellans no impedeixen que ell trie la llengua materna i vernacla (la catalana), la qual ha passat de generació en generació de fa segles ençà i, per això, tot seguit, fa referència a Carlemany (el qual està vinculat amb l’himne nacional d’Andorra, en català):

“Encén màgiques espurnes
dins el foc colgat d’antany
i treu d’ignotes cofurnes
l’or d’en temps de Carlemany…

Amb ella glosar voldria
las cançons d’en temps primer,
que d’infant encobeïa
i de gran no oblidaré;

les cançons d’una Mallorca
que voldríem despertar,
en lloc de la cobla eixorca
que ens arriba d’Ultramar”.

 

Altra vegada, captem el nexe entre la llengua materna i les cançons que aprenia durant la infantesa (la qual anà acompanyada de reviscolament lingüístic). Afegirem que Guillem Colom Ferra escrigué molt sobre Mallorca, sobre tradicions mallorquines i que, a banda, pertanyé a l’Escola Mallorquina, la qual promovia la llengua vernacla en la literatura catalana.

En acabant, enllaça amb la dona com a transmissora, amb el pagès i amb el mariner i amb la terra, trets que empiulen amb el matriarcalisme:

“Dicta’m, dicta’m, Musa mia,
dicta’m amb mots ben sincers,
les cançons de pagesia,
les dels nostres mariners;

la cançó humil de cada hora,
gustada en el dur jornal,
que amb la pàtria canta i plora
i és, com la pàtria, immortal!

Tan debò ma cançó noble
fos el màgic tornàveu
que despertàs el meu poble
del son de plom en què jeu!…”.

 

Finalment, l’escriptor plasma el seu vincle amb la terra i, com que fou una terra amb un passat gloriós, fomenta lo que té a veure amb el Poble, amb la llengua i amb el folklore (en aquest cas, amb les cançons) i, fins i tot, amb la sexualitat:

“Terra de nostres batalles,
terra dels nostres amors,
heus-les aquí, les deixalles
del teu passat gloriós.

Són engrunes de ta vida,
són esmicolats bocins
de la gran cançó espargida
als quatre vents dels camins.

-Càntics d’amor i de guerra
modulats a mitja veu-,
són les cançons d’una terra
que confia, espera i creu.

Canta-les al qui et bescanta
i al qui es riu del teu demà:
Poble que en sa llengua canta,
tard o d’hora reviurà!”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Facècies eròtiques que aproven la sexualitat matriarcal, amb dones eixerides i atrevides

General, , , , , , ,

Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme, i que apareix en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en l’edició de Brauli Montoya, és “El capellà prenyat”. Un dia, un capellà que anava acompanyat de l’escolà (Peret), emmalalteix i diu al xiquet que vaja a parlar amb el metge. El metge comenta a Peret:

“-Vés-te’n i li dius que no puc anar, perquè, aquí, en el poble, tinc molts malalts ara. Que pixe en una botelleta i que te la done. I jo ja ho analitzaré a veure què és lo que té.

Quan va tornar el xiquet al poble” (p. 143), diu al capellà que pixe i, després de fer-ho, Peret, “quan venia pel camí avant, en un barranc on hi havia unes figueres grandones, de bacores, veu que hi havia dos dones amb les figues. I una de les xiques diu a l’altra:

-Xica: ¡quines bacores més grosses i nosaltres no hi podem pujar! Però, per ahí, ve Peret.

I diu al xiquet:

-Xe, Peret: ¿vols fer el favor d’ajudar-nos, aquí, a collir les bacores, que nosaltres no podem?

-Si, dona.

-Hala, doncs, puja-hi” (p. 144). En aquest passatge es reflecteix la sexualitat matriarcal (figues, figuera, bacores i, com ara, la grandiositat de la dona) com també l’obertura de les jóvens i que Peret accepta fer lo que li diu una de les dones.

Tot seguit, entrem en unes línies amb humor eròtic. A més, Peret passa a un ambient ple de trets femenins i, igualment, matriarcalistes (per la relació figues / dona, en lloc de ser, per exemple, un camp de pals rectes i amb puntes mirant al cel, els quals empiularien amb el penis i amb una exposició d’una sexualitat patriarcal i viril):

“-Peret: que, de bacores, n’hi ha allí. Peret, que, de bacores, n’hi ha allà…” (p. 144).

“Però, dient del Peret, una de les xiques va entropessar amb la botelleta i allò va vessar. I diu l’altra dona:

-Xica: pixa tu, pixa tu. I, així, açò…

Com que, és clar, pixa en la botelleta. A més, van collir les bacores. I diu una dona:

-Hala, Peret: ja és fet. Baixa.

I demana ell:

-I la botelleta?

-Aquí, on l’has deixada, en el tronc de la figuera.

Ell agafa l’ampolleta i els diu:

-Bo: me’n vaig.

-Hala: moltes gràcies per ajudar-nos a les bacores.

-Bé. Hale” (p. 144).

En aquest apartat de la facècia, copsem detalls en nexe amb lo matriarcal: l’agilitat femenina (la iniciativa i l’espenta que porta a pixar en l’ampolla), que elles cullen bacores (és a dir, abracen amb bona avinença la sexualitat matriarcalista), l’agraïment de les jóvens per la generositat de Peret, que ell (per mitjà del pacte) fa lo que elles li diuen i un tema que tractarem més: el fet que el xiquet encara està en vincle amb la mare, amb la terra.

Sobre aquest darrer punt, la dona apareix simbolitzada pel tronc, part de l’arbre que podríem enllaçar amb la línia principal de la família (en els Pobles matriarcalistes, la dona). A banda, elles vindrien a dir que aproven la maternitat, plasmada en el refrany “Acosta’t a bon arbre i tindràs bona ombra”, que, pel 2014, em digué una dona de Torrent (l’Horta de València), ja que la fusta té a veure amb lo terrenal com també ho fa lo fosc.

Quan el xiquet aplega al metge, l’home li diu:

“Xe, és rar açò: que este home estiga així, perquè… això vol dir que està embarassat. Pren, xiquet: porta-li-la i digues-li lo que té.

-I què li dic?

-Doncs, que està prenyat.

El xavalet hi va i li demana el capellà:

-Què t’ha dit el metge?

-Què m’ha dit? Ara ho sabreu. Veureu, vós: m’ha dit que esteu prenyat.

-Com que prenyat?

Diu: -Sí, sí.

Llavors, respon el capellà a l’escolà: -Hale: aparella la somera i anem-nos-en, que aquí no estem bé, en eixe cas. (…) Jo me’n vaig al confessionari a veure si alguna dona m’explica tot això” (p. 144). Per consegüent, fins i tot, en el camp de lo sexual, atenent al relat, la dona sap més que l’home i, així, altra vegada, ho explicaria que, en les cultures matriarcalistes, les dones són les que més transmeten la cultura tradicional, el saber del poble, de la terra on viuen i de lo que han aprés junt amb altres persones.

El capellà parla amb unes quantes dones, a qui els demana si han malparit alguna vegada i com se les han enginyat per a eixir al pas i resoldre-ho i, per exemple, una li diu:

“-Doncs, mireu: que, després de llavar, pujava amb un cossi totes les escales per a estendre la roba dalt de la terrassa i vaig entropessar i vaig rutlar (amb el cossi i tot) totes les escales avall. I, de l’ensurt, aquella nit en va estar.

-Ah, carall!” (p. 145).

Adduirem que el fet d’estendre les robes podria empiular amb relats en què apareixen dones d’aigua nues i fent eixa tasca.

Tot seguit, el capellà diu a una criada que pose un cossi en la terrassa, ell es clava dins del cossi i, “aquella nit, per casualitat, en el pixador on pixava ell, es va clavar un escarabat negre. Ell, que s’alça i veu negre, diu:

-Ah, collons! ¡Ja està, ja està, ja està lo que era! ¡Mira’l, com ha eixit! Clavat al pare: ja, ¡amb sotanes i tot, porta!” (p. 145). Un escarabat és un animal que toca terra i, a més, fosc (com les sotanes), trets en nexe amb la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que fan costat i jóvens forts, que pacten i molt oberts

General, , , , ,

Una altra narració que figura en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, i en què es reflecteixen trets matriarcalistes, és “Catorze Pans”. Una volta, hi havia un matrimoni que no tenia fills. Això sí: “ella, un dia va a l’església, a un sant que hi havia, Sant Ramon, com li deien, i s’agenolla davant d’ell i diu:

-Volguera tenir un fill” (p. 42) i li descriu com. En aquest passatge, apareix una dona que està a favor de la maternitat i que s’acosta a Sant Ramon Nonat, el patró de les parteres i de les comares com també protector de les mares en el moment del part.

Afegirem uns versos molt coneguts, en nexe amb el sant esmentat, arreplegats en l’entrada “Partera” del DCVB:

“Sant Ramon Nonat,

per la gràcia que Déu

vos ha dat,

alcanceu la gràcia

de que, lo que ve,

isca tan dolç com ha entrat”.

En eixa línia, tot seguit, podem llegir “Bo. Total: que comença a fer-se gorda i ja pareix allò” (p. 42). I, com que el fill creixia i menjava més que una revolta de riu, els diu: “Jo me’n vaig pel món” (p. 42).
I, després d’aplegar a un pacte en dos llocs diferents on treballarà, els segons l’envien al rei. I diu el monarca:
“-Puix, a eixe, ja no cal més que matar-lo. Que me l’envien aquí.

I ja diu l’amo al jove:

-Puix, s’ha d’anar, que el rei ha escrit que hi vages.

-(…) Jo estic bé aquí, a esta casa de vostés.

Diu: -No, home, no, no! Has d’anar!

Total: que hi va anar.

-I l’altre dia, ¿quina faena em dóna?

-Has d’anar al barranc d’Aniràs i no Tornaràs, en la carreta amb un parell de bous, a portar-te un carro de pins, de llenya” (p. 43).
Llavors, el xicot hi va i, com que solta els bous (animal vinculat amb lo femení), una serp se’ls menja. És a dir, un personatge femení (i que enllaça amb lo matriarcalista). Ara bé, el minyó accepta la serp (per la seua fortalesa) i, per això, li comenta:

“-Bo: tu t’has tragat el bou, però ara has d’anar enganxada amb la carreta” (p. 43). I així ho fa, i així veuen la serp, en aplegar a la Cort.

O siga, que copsem un quart pacte: el del jove i la dona. Fins i tot, “Ja se’n va anar altra volta la serp, allí. Total: que, més avant, estudien de fer pou” (p. 44), un altre tret que empiula amb el matriarcalisme i, àdhuc, amb la figura de la mare com a font de vida.

A banda, com que el volien matar i, “quan ell ja alçava la picota per a amunt, la pedra baixava i va matar un o dos que hi havia fora” (p. 44).

Més avant, Catorze Pans es troba amb el dimoni en la serra, enganxa el diable i se l’emporta al rei.

Després, captem un passatge semblant al d’alguna rondalla en què ni en el cel, ni en l’infern, volien un home. Ara bé, quan aplega al cel, Sant Pere li diu “tu, aquí no entres, collons!” (p. 44). Mentrestant, el jove roman en el passadís i, com que el sant era amic del vi, li convida el xicot: “Vine aquí davant.

Aleshores, diu que va anar-hi Sant Pere i va començar a beure vi, a tirar a la mamela. I, finalment, Catorze Pans es va assentar en la butaca” (p. 44).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)