Un altre relat arreplegat en “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, i en què copsem passatges que enllacen amb el matriarcalisme, és “Compon-te, taula!” (ací, amb el número 6). Un xiquet, Peret, planta una fava, la qual aplega al cel, on ell es troba amb Sant Pere, qui, quan veu Peret, li diu:

“-Per ser tan crèdul, et faré un present. Pren: potser que passeu necessitat. T’emportes eixa taula per avall (…). I tu, quan tu li diràs ‘Compon-te, taula!’, la taula es posarà plena de menjar” (p. 45).

El xicot baixa a terra, ho comenta a sa mare i li afig: “Ja veuràs: ‘Compon-te, taula!’.

I la taula, per art d’encantament, (…) pa, xoriços, una boteta de vi… I un veí molt gelós ho va veure, ho volia …. i li va furtar la taula. Se la va endur a casa.

-És igualeta que una que en tinc, jo -diu.

Li la va canviar” (p. 45).

Com podem veure, per una banda, el xiquet té esperança i s’enfila cap al cel (així com el catxirulo, que representa el xiquet i les emocions). Per això, Sant Pere els dóna una taula i, després, el xicon toca els peus en terra.

Tot seguit, com que el veí la canvia, Peret, altra vegada, se’n va cap al cel. I, Sant Pere, comprensiu, li diu:

“-Jo, ara, com a present, et donaré un burro. I, cada volta que li digues ‘Arre, burro, caga diners!’, el burro farà monedeta d’or” (p. 45).

En acabant, el xiquet se’n torna a casa, on era sa mare, i li ho diu. Passa que el veí barata l’animalet per u que ell en tenia igual.

En el passatge següent, Peret ho comenta al sant i Sant Pere li respon:

“-Et donaré un cosa que et servirà per a fer una lliçó molt gran al veí. (…) Ara, tu deixes l’estaca allí i dius a ta mare lo que vullgues: que l’estaca és màgica… i tot. Però tu deixes l’estaca allí. I, si tu li dius ‘Compon-te, estaca!’, tu no et preocupes (…).

I sa mare:

-Esta volta, què t’ha donat?

-¡Ui, una estaca màgica, mare! Però açò només hem d’usar, quan siga molt necessari. I hem de dir-li ‘Compon-te, estaca!’.

La mare:

-No, no: deixem-la ahí, que ja està” (p. 45). És a dir, captem un personatge masculí (ací, bíblic) que fa costat les persones de bon cor i que, igualment, les educa per a que sàpien superar-se dia rere dia i per a que elles empunyen les regnes de les seues vides (Peret i sa mare). Afegirem que la mare, com més va, més, copsa que Peret compta amb un home que els ho podria posar fàcil i, per això, no sols aprova l’actitud del fill, sinó que, amb bona relació amb ell, ella té la darrera paraula.

Finalment, el veí pensa “Ara és la meua. Agafe i provaré.

I diu: ‘-Compon-te, estaca!’

I l’estaca mou i li pega llenya. Aleshores, el veí s’acosta al xiquet i li demana perdó i li torna la taula i el burro. I Peret (…) ja va ser la mar de feliç amb sa mare i les seues coses. I, després, a vegades, feia presents al veí, perquè Peret pensava que l’home tenia necessitat” (pp. 45-46). Sobre el comentari final que fa el narrador, comentaré que, pel 2021, un amic que havia tingut una bona fortuna i que, llavors, estava mig despullat de lo que havia guanyat (en bona part, amb el seu treball com a mestre), em digué que u dels qui més li havia xuplat, li havia demanat perdó i que ell li l’havia atorgat. Ara bé, jo comentí al meu amic que jo no l’hauria perdonat, després de les recialles que li havien deixat; i, una dona a qui relatí els fets, em digué que, en tot cas, que li retornàs bona part de lo robat. Aquest fet, encara que no direm noms, tingué molt a veure amb el valencianisme en el País Valencià del primer quart del segle XXI i amb un partit dels que es qualificaven d’esquerres, de progressistes… i que formaven part del govern valencià (patriarcal) del 2015-2023.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.