Arxiu mensual: agost de 2023

El matriarcalisme en la Catalunya amb esperit comunitari, rural i molt oberta

General, ,

Una altra narració en què es copsa el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Mort pels llops”. Cal dir que, a més d’haver trobat versions semblants, el relat presenta dues parts i que, en la primera, es plasma lo matriarcal.

Un jove que feia el servici militar en Lleida, i que estava de permís, “s’encaminà a Norís amb la intenció de saludar uns oncles i continuar camí a Tor” (p. 557). Per tant, el xicot, encara que ha estat fora de l’àmbit familiar, actua com els personatges que se’n van de casa, per exemple, un any, i, en acabant, hi tornen.

Entremig, mentres nevava, l’ataquen “quatre llops, però desembeinà l’espasa i traspassà el primer que s’acostà, al qual provocà la mort entre grans udols, mentre els altres tres fugien” (p. 557).

Més avant, li tornen a eixir més llops i “El noi estirà l’espasa, per enfrontar-s’hi, però no sortia de la beina” (p. 557) i, per això, els llops el maten.

A continuació, podem llegir que, “Els de casa seva, que no esperaven la seva arribada, no patien pas” (p. 557) i això ve a dir-nos que els pares atorgaven molta llibertat al fill. Nogensmenys, uns dies després, “es van assabentar que havien vist passar el seu fill (…). Van anar a Norís i els oncles del noi els van dir que, efectivament, el noi hi havia passat i havia emprès el camí” (p. 557). Per consegüent, hi ha un vincle entre les dues parts de la família (els pares i els oncles i, com hem vist al principi, el jove).

Arran del fet, “Colles d’homes van buscar, però la neu no els va deixar trobar cap rastre” (p. 557). Així, per una banda, els familiars reflecteixen l’esperit comunitari com també ho fan els hòmens que van a cercar el jove (u dels símbols del futur, de l’esperança).

Tot seguit, llegim el passatge que empiula amb lo patriarcal i, com en altres narracions, associat amb la primavera (la primera de les dues estacions “masculines”): “Quan arribà el desgel, diuen que un pastor (…) va trobar l’espasa i en donà part. S’organitzà la recerca i van trobar el crani i altres ossos que van deduir que pertanyien al noi” (p. 557). És a dir, en la part matriarcalista, un grup fa camí, mentres que, en la segona part, ho fa un pastor: copsem, així, el simbolisme femení (la colla) i el masculí (l’individu nòmada i solitari del pastor, qui, possiblement, no ho comunica als familiars, ni als del poble, sinó a militars, com ho reflectiria l’expressió “donar part”).

És més, “Els militars de Lleida van enviar-hi els seus investigadors, ja  que calia esbrinar si aquell soldat era mort o si havia desertat. (…) conclogueren que el jove havia trobat la mort en no haver netejat el sabre quan va matar el primer llop, amb la qual cosa, a causa del fred que feia, aquella sang s’hauria gelat i format cos amb la beina” (p. 557), fet que li hauria impedit matar els altres llops. O siga, que els militars es troben en la ciutat de Lleida, mentres que, en els pobles, hi havia els qui solien viure-hi i podem pensar que eren fills de la terra. A banda, en la ciutat, en lloc de fer costat als familiars o, com ara, als que coneixien el jove, es decanten per lo militar (l’actitud del xicot davant el servici) i per tractar de construir la història, àdhuc, en relació amb el sabre.

Per consegüent, la cultura matriarcalista es decanta més per les persones, mentres que la patriarcal ho fa més per actes puntuals i en nexe amb la guerra, com ara, servir al rei.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones diligents, que reïxen, generoses, que es salven i molt obertes

General, , , , ,

Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme és “El mal caçador”, el qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Direm que resulta significatiu el principi i que, a més, dona una idea de la cosmovisió de la cultura catalana: “Aquesta llegenda, que és popular (una de les més populars) a tot Catalunya, ens diu que un caçador feia temps que anava darrere una llebre de color blanc. Moltes vegades li havia seguit el rastre, però mai l’havia poguda caçar” (p. 554), paraules que podríem empiular amb una cançó eròtica valenciana que ens escrigué Vicent DE LA Torre el 1r d’octubre del 2020 i que, amb altres variants, diu així: “Ella fuig i jo l’acace, / a la vora d’un sequiol. / Tot corrent, va dient-me / ‘Ai, no m’agarraràs, pardal!’”.

És més, el caçador tenia tanta dèria per caçar-la que, fins i tot, ho fa durant la missa del gall, encara que fora del temple, “per portar-la de trofeu” (p. 554). Però la dona es reïx i, quant a l’home, fou castigat a caçar eternament. En altres paraules, el caçador mai no aconseguirà fer-se amb la llebre (això és, amb la dona), ja que ella serà més diligent i portarà la iniciativa.

Una altra narració en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, i en què es reflecteixen trets matriarcalistes, és “La ciutat de l’estany”: “Ens diu la llegenda que, abans, al lloc que ara ocupa l’estany de Montcortès, hi havia la ‘ciutat Pallaresa’, una població gran i rica.

Si és ben cert que era gran i rica, també és cert que les seves gents no eren pas gaire generoses i, d’aquí, ens arriba la llegenda” (p. 555). Per consegüent, més enllà que ho llegim en una narració tradicional, captem la relació entre ciutat, molt d’espai i generositat puntual.

Anys i panys arrere, ja en fer-se fosc (tret que empiula amb lo femení i, en aquest cas, amb lo matriarcal), “un captaire passava per la contrada, demanant caritat a la gent, per tal de poder anar vivint.

Les campanes de l’església ja havien tocat el toc d’oració del vespre, convidant la gent del poble i els pelegrins (…) al recolliment” (pp. 555-556).

I aquest romeu, que era Nostre Senyor, “Ja anava a marxar, quan va trobar-se una dona que duia una pastera al cap.

-Bona dona, que em donaríeu una llesca de pa, per caritat?” (p. 556).

Aleshores, la dona (qui salva l’home) li diu que el té a mitjan fer i que, d’ací a una hora, haurà acabat. “Quan la dona tragué el pa del forn, s’adonà que la coca escaldada (sense llevat) que havia fet, li sortia molt i molt grossa” (p. 556) i la cedeix “al pobre, tal com li havia promès” (p. 556).

En acabant, el pobre li diu que era Nostre Senyor i li comenta que fugís d’aquell poble (perquè, entre altres coses, s’inundaria), el qual “quedarà negat com a càstig per la seva duresa de cor -va dir-li- i, encara que us cridin o sentiu sorolls, no mireu” (p. 556).

La dona ho compleix (ara és ell qui li fa costat) i així, no es converteix en una mena de bloc de sal, sinó que continua amb vida. Ara bé, el poble restà inundat i, del resultat de l’aigua, en sorgí l’estany “i, si un ho vol veure, només cal que hi vagi, encara que ningú no s’ha atrevit a anar-hi mai” (p. 556).

Per consegüent, el relat exposa la manca de generositat de les ciutats, l’actitud hospitalària i altruista dels pobles (ací, simbolitzada per la dona) i, al capdavall, la força de les dones (ací, sota la figura de l’aigua de l’estany, la qual és més forta que una ciutat) i que, a banda, fa recular tots els qui intenten accedir al llac.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

“La morisca de Gerri de la Sal”, dones que porten la iniciativa, ben tractades i molt obertes

General, , , ,

Prosseguint amb la llegenda de la morisca de Gerri de la Sal, però a partir de la versió que figura en l’entrada “Morisca, La (Gerri de la Sal)” (https://www.animadedansa.com/ball/morisca-la-gerri-de-la-sal), dins de la web “Anima de Dansa”, copsem que Joan Lluís i Pallarès l’arreplegà en el seu llibre “El Meu Pallars”, per mitjà de l’avi Andreu, entre els darrers anys vint i primeries dels anys trenta del segle XX (ací, amb lleugers retocs):

“Segons diuen a Gerri, els sarraïns arribaren fins a aquestes terres pallareses (…). Conta que un fill del poble de Perameia escoltà d’amagat una conversa del capitost d’aquell campament i entengué que preparaven la conquesta de Gerri per cercar-hi una ‘reina’ molt formosa, que una dona de la Pobla els havia dit que hi vivia. (…) El cristià ho contà als seus i suposava que els moros s’havien confós pensant-se que la filla del batlle, coneguda com a reina de la dansa, era una regina de debò, amb corona i tot. Gerri tocà a comú i llançà les campanes al vol. Tot el poble s’aplegà a la plaça i el batlle els ho comunicà”. Com veiem, no sols la dona està ben tractada i ben considerada (dos trets que empiulen amb el matriarcalisme), sinó que es fa un aplec en la plaça, detall que empiula amb el comunalisme i amb lo matriarcal.

Aleshores, “la pubilla del batlle, per salvar el seu poble, va dir: ‘Si voleu, jo tinc pensat un pla de defensa’”, detall que enllaça amb les altres versions sobre aquest relat, en què la dona porta la iniciativa. I, de fet, el narrador addueix que “Tot Gerri acceptà l’astuta proposició de la pubilla del batlle com a únic recurs viable”.

A continuació, captem una figura associada amb el matriarcalisme: la velleta. I, així, “L’endemà, 3 d’agost, els moros arriben a Gerri pels volts de les deu del matí. (…) Una estona després, passà una velleta i li preguntaren on era la reina. I, és clar, la velleta no els entenia: si haguessin dit la pubilla… Finalment va respondre: ‘¿Potser busqueu la pubilla del batlle, q, que és la reina de la dansa?’. Contestaren que sí. ‘No teniu pas mal gust, no; és molt formosa i, a més a més, té fama de gran balladora per tota la contrada. Oh, com us agradaria veure-la dansar!’”.

Per consegüent, ens trobem amb uns passatges que plasmen que la dona és qui té la darrera paraula i que la jove és qui porta el timó, expressió que, en aquest cas, apareix amb la forma “ser la reina de la dansa”.

Un poc després, la pubilla, eixerida, s’agenolla davant del capitost musulmà, li prega que li deixe ballar en la Plaça Major i li diu que ho faria en honor seu. Llavors, el cabdill musulmà li ho aprova. Igualment, la jove agafa la mà de l’home “dient-li dolçament: ‘Aixequeu-vos i feu-me parella; jo us ensenyaré la dansa’”. Per consegüent, la noia és qui indica lo que es farà i qui marca la pauta: “Mireu-me i seguiu-me; veureu si és senzill això”.

Els passatges posteriors són semblants a la versió recopilada per Joan Bellmunt i Figueras i, entre altres coses, es plasma que, “D’aqueixa manera, Gerri es va deslliurar de la invasió moruna de guisa ben senzilla: gràcies a l’astúcia i el talent de la seva pubilla. Llavors, tothom va convenir que, sempre més, Gerri de la Sal recordaria una gesta tan gran honorant la filla del batlle i que cada any es ballaria la Morisca el dia 3 d’agost, tercer dia de la Festa Major”.  Per tant, de nou, copsem un altre tret matriarcalista i que també va en línia amb el comunalisme: la convenció.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que dirigeixen el ball, astutes, respectades pel poble i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració en què captem trets matriarcalistes és “La morisca de Gerri, ball i llegenda”, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras i, per exemple, en el llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll, sobre rondalles del Pallars. Quan els sarraïns envaïren les valls del Pallars, “el cabdill de la tropa morisca, assabentat de la formosor i xamosia de la filla del batlle, havia decidit de fer-la la seva esclava preferida.

Assabentats els veïns de Gerri (…), es van preparar per defensar la població i la jove filla del batlle” (p. 553). Per tant, per una banda, es destaquen la formosor i la carícia de la jove i, igualment, està ben considerada pel cap de les tropes estrangeres (les musulmanes, que pensaven que era una reina), detall que també va en línia amb el bon tractament que ella rep entre els catalans, motiu pel qual es proposen defendre-la.

Això encara es reflecteix més si tenim en compte que, a la filla del batlle, “tothom coneixia com a ‘reina de la dansa’, per la seva gran habilitat en ballar” (p. 553). Cal dir que, a més de ser una xicota hàbil per al ball, el 28 d’agost del 2023 trobàrem que, si consultem “ball” en el DCVB, hi ha la forma “L’amo del ball”, o siga, “el qui comanda i fa sa voluntat damunt els altres”, però, en aquest cas, de manera matriarcalista i, a més, per part d’una dona.

Com que la gent de Gerri estimava la filla del batle, “es reuní per a ordir el seu pla de defensa” (p. 553) i apareix la noia, “la qual els féu avinent que tenia un pla i que havien de fer servir l’astúcia contra la força de les armes morisques.

(…) Quan [els musulmans] l’anirien a buscar, ella s’hi lliuraria i demanaria per ballar. Els pregà que complissin aquestes instruccions” (p. 553), normes que ella els comenta. En altres paraules, la xicota és una dona amb estratègies i accepten la seua proposta, “Tot i que consideraven el pla molt arriscat, (…) car ells, homes de treball de camp i de pastura, no tenien ni armes per fer-los front, ni estaven avesats a lluitar” (p. 553).

En aquest sentit, adduirem que l’historiador Jaume Vicens Vives, en el llibre “Notícia de Catalunya”, posa que l’esperit pacífic i obert havia format part de la Catalunya anterior als segles XVI-XVIII, com ho plasma aquesta llegenda, ambientada en l’Alta Edat Mitjana (cap al segle XII, a tot estirar): “Catalunya (…) ha hagut de representar en l’edat moderna un paper revolucionari que no corresponia en absolut al pacífic poble medieval del seny, del pactisme, del bon govern i de les delegacions de poder” (p. 168).

Prosseguint amb el relat, l’endemà, les tropes musulmanes apleguen a la casa del batle i els rep la filla, “que anava molt ben engalanada” (p. 553). La jove pregà al cabdill dels sarraïns “que la deixés acomiadar del seu poble, tan estimat, tot ballant una dansa, a la qual cosa va accedir el musulmà, benevolent” (p. 554), fins que ella li ofereix la mà, tot convidant-lo a ballar i ell li ho accepta (p. 554). Per consegüent, no solament la filla del batle és qui comanda el poble, sinó que la seua astúcia fa possible que la seua proposta siga acollida i que el capitost musulmà faça lo que la jove li indica.

Finalment, durant el ball, ella dona un colp en terra amb el taló i, aleshores, els del poble sorgeixen de tots els carrers que eixien a la plaça (lloc que enllaça amb lo matriarcalista, amb lo circular i amb lo femení) i els invasors emprenen la fugida cap a altres indrets.

Al capdavall del relat, podem llegir frases que també exposen el matriarcalisme que perviu entre el poble i en la cultura catalana: “Un poble que vibra. (…) així ens ho conta la tradició i que cada any s’actualitza a Gerri, com a cloenda de la festa major, el record d’un enamorament sarraí vers una bella jove de la població: la reina” (p. 554), que era el títol que els musulmans donaven a la filla del batle. Per tant, la dona és la “reina” (ací, de Gerri de la Sal) i, per extensió, en moltíssimes cases i poblacions catalanoparlants, com ara, abans de 1920.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Dones ben tractades, ben rebudes, que recompensen i amb bona empatia

General, , , , ,

Un altre relat que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, i en què copsem molts trets matriarcals, és “Llegenda de Rose”. Així, “molt temps abans, en els afores d’Esterri d’Àneu, existia un poble anomenat Sant Quirs, situat en el bosc de Rose” (p. 551). És a dir, el poble estava enmig de la natura, d’un bosc, lloc, sovint, associat al perill i, igualment, a la llibertat. En aquest poble, va haver-hi una pesta que arramblà amb tots els habitants, llevat d’una dona “que es deia Rosa, la qual decidí refugiar-se en algun poble de l’entorn” (p. 551). Però, com que no volien acollir-la, “va ésser el poble d’Esterri l’únic que va proporcionar-li allotjament. La Rosa, com a mostra d’agraïment, va llegar al poble d’Esterri tot el que posseïa” (p. 551) i això incloïa el bosc de Rose. Com veiem, la dona es salva gràcies a l’hospitalitat que rep en un poble i té possessions, encara que fos la casa. Afegirem que, com que ella ha decidit, no ha esperat que ningú triàs per ella, ni ho ha encomanat a cap divinitat, ni a cap sant, ni a Nostra Senyora. 

És més, no apareix cap figura masculina (com podria ser el seu marit o, com ara, un fill), detall que pot portar-nos al tema de la dona en l’herència, per exemple, en ple segle XV en les Illes Balears, ja que, com poguérem llegir en el 2018 en el document “El cicle de la  vida: els rituals de la vida de l’individu dins d’un context familiar i social” (p. 24), quan tractava sobre l’escreix i en vincle amb el paper de les dones, la presència de la dona no era, precisament, residual, ni puntual, ni marginal, fet que no exclou que, segles arrere, l’ambient els hagués sigut molt més favorable.

Una segona versió prou semblant comenta que, d’aquella pesta, només s’alliberaren dues persones: dues dones. A més, “una la va recollir el poble d’Esterri i, l’altra, el de Son” (p. 551).

Adduirem que aquesta segona versió, àdhuc, pot portar-nos a fets històrics que enllacen amb la dona en els comtats catalans o bé entre els segles X i XII: “Aquestes dones eren molt riques i, com a paga de les seves atencions, a Esterri, li van donar el bosc de Rose i, a Son, el seu” (p. 551). Per això, elles tenen molts punts en comú amb la dona en la Catalunya medieval. A banda, més avant, se’ns comenta que, malgrat que la propietat d’aquest segon bosc fou portada a justícia amb la Vall d’Aran, “va resultar guanyador Son” (p. 551), i, així, ens exposa la conveniència de no ser egoistes, ni de voler lo que no ens correspon des d’un principi, ni, en aquest cas, per decisió externa, és a dir, per enveja, tres trets que no estan associats amb els Pobles matriarcalistes.

Una tercera versió, també interessant en lo educatiu, diu que, “a Rose, no hi havia un poble, sinó un caseró on hi vivia una dona sola, que es va posar malalta i la va recollir el poble d’Esterri i, com a paga, els va donar el bosc de Rose, que era de la seva propietat” (p. 551). De nou, una altra dona és acollida i, ací, a despit de viure ella en una casa petita.

Com hem pogut veure, en les tres llegendes, la dona és ben tractada per la majoria dels habitants (i, per perllongament, dels catalanoparlants) enmig d’un Poble matriarcalista, el qual s’alia 1) amb els qui necessiten acollida i són de bon cor (el primer relat), 2) amb els qui, a pesar de la seua riquesa, sol·liciten ser acceptades com a membres d’una població nova i, finalment, 3) amb els més febles de salut, que viuen en cases xicotetes i que, a més, resideixen sols (però no se’ns indica que sentissen soledat, fet que ens fa pensar que no, per la força per a estar ella en una casa) i que tenen propietats vinculades amb la natura (en aquest cas, un bosc, el qual pot proporcionar material com arbres i menjar, per mitjà de més d’un animal, etc.). Per consegüent, en els pobles matriarcalistes, es premien les persones de bon cor i això es recompensa per part de qui ha sigut rebut com u més del poble: el reconeixement a l’esperit humanitari dels qui li obrin els braços i l’abracen com a germà (en aquest cas, a les dones esmentades). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb bona empatia, maternals, fortes, respectades pel Poble i molt receptives

General, , , , ,

Una altra narració en què es reflecteix el matriarcalisme, i que figura en el llibre de Joan Bellmunt i Figueras, és “El forat del moro”. Aquest “forat del moro, situat a la feixa (…), té tal llargària i fondària que arriba fins al celler de casa Fort” (p. 550). Com podem veure, el forat (com si fos un conducte, és a dir, una relació entre dues persones o bé entre una persona i un Poble), és llarg i pregó, dos trets que enllacen amb el matriarcalisme: llarga en el temps, i fonda (perquè està arrelada). Afegirem que, com posa el DCVB, una feixa és un “Tros de terra llarguer en el qual se conreen cereals, llegums o hortalisses”. Per tant, la feixa (la dona) va unida a l’alimentació.

A banda, aquest vincle va des del forat (que pot evocar-nos una cova, un detall femení i maternal, el lloc per on penetren les llavors i el semen, on cova el futur nen i d’on sorgirà el fruit de la sembra) fins a la casa (u dels símbols en nexe amb la dona com també ho fa l’església i qualsevol indret de recepció). És més, l’enllaç té a veure amb el celler (lloc on s’elabora i on es guarda el vi, però, igualment, empiula amb el raïm, la collita del qual s’associa, sobretot, a setembre i a la tardor, dos moments que tenen a veure amb lo femení, de la mateixa manera que ho fa l’hivern). A banda, la casa és coneguda com “Fort” i, com que és forta i la casa i les arrels estan unides, ens trobem amb un passatge que enllaça amb arrels (i, de pas, amb dones) fortes.

Això explica que, com podem llegir tot seguit, “En temps dels sarraïns, va servir de refugi més d’una vegada, i mai els seguidors de Mahoma van atrevir-se a entrar-hi” (p. 550). I, ¿qui faria de refugi del poble sinó eixa caverna vinculada amb les dones, les quals, com ha extret, per exemple, Teresa Vinyoles Vidal, en el llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”, a més de ser, sovint, com un roure, també tenien bona empatia i, més encara, com més cap als segles IX-XII, moment en què podria estar ambientada aquesta llegenda? Com que no hi entraven, pervivia el poble.

Ara bé, el respecte cap a les dones es plasma, igualment, en el fet que, al final del relat, es comenta que “No se us ocorri entrar-hi i, si ho feu, entreu-hi amb una candela encesa a la mà dreta. Si s’apaga, no la torneu a encendre, ni continueu: és el senyal que us està prohibida l’entrada i la coneixença dels seus secrets. Si tiréssiu endavant, esteu exposats a trobar una mort segura…” (p. 551). Tocant aquest passatge, al meu coneixement, vindria a dir que voler penetrar massa en la vida aliena (ací, àdhuc, en la intimitat de la dona que fa de cap del poble) o bé voler saber moltíssim, portaria a tanta claredat que, de rebot, es perdria la part de foscor menester per a una vida matriarcalista. Per consegüent, deixaríem de tocar els peus en terra i, així, la mort (de la persona i del Poble) restarien garantides. 

Com a exemples de la tendència a un major equilibri (si bé favorable a lo femení i a lo maternal) entre els catalanoparlants nascuts abans de 1920, són, com ara, el costum de tractar els temes entre l’home i la dona (encara que, la gran majoria de les vegades, es faça lo que ella ha considerat millor, més adient) i, igualment, la figura del rei (el qual, en lloc de ser propens a l’absolutisme o bé a permetre ser un ninot del poble o d’algunes persones) és un home (o bé una reina o bé una princesa) fort, amb bon sentit de la justícia, amb bona empatia, que té present els punts de vista dels altres, etc.., i, per això, hi ha bones collites i bon ambient en el seu regne (o bé en la casa, en el barri, en la parròquia…). Com podem copsar, les narracions no són alienes a la cosmovisió d’un Poble (des de les autoritats, fins al més pobre) i sí plasmen la realitat, encara que, sovint, de manera simbòlica.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Rondalles en relació amb romiatges i altres actes pagans, matriarcalistes i molt oberts

General, , , ,

Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme és “Els Encantats”, recopilat en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Com a exemple, en relació amb la festa de Sant Maurici (el 22 de setembre), podem llegir que, “Aquell dia (d’això, fa molts anys), tota la gent d’Espot s’adreçà en romeria vers l’ermita que el poble té dedicada al sant. Era el dia festiu per excel·lència, en què la joia regnava a tots els cors. Quan arribaren a l’ermita, va començar la festa religiosa” (p. 549). Quant a aquesta ermita, el 22 d’agost del 2022 trobàrem l’article “Festa major de St. Maurici a la seva ermita d’Espot” (https://bisbaturgell.org/index.php/ca/mes-noticies/894-noticies-2021-urgell/noticies-2019/10821-festa-major-de-st-maurici-a-la-seva-ermita-d-espot), publicat en la web “Bisbat d’Urgell” en setembre del 2019. Entre altres coses, posa que “Espot va celebrar joiosament la seva festa major del màrtir Sant Maurici a l’ermita que l’honora dins el Parc nacional d’Aigües Tortes, sota els Encantats. Moltíssims fidels i devots hi van acudir a la missa que presidia enguany l’Arquebisbe Joan-Enric Vives, acompanyat del Rector Mn. Andreu Rodríguez.

La pluja no va desmerèixer els actes previstos, i fins va permetre que tingués lloc la processó amb la imatge del sant fins a la font propera i el repartiment de coca beneïda i vi dolç, que animà la trobada fraterna de tots els devots”. Per tant, copsem trets matriarcalistes: 1) una ermita dins d’un parc, això és, en plena natura, 2) una festa que compta amb el suport d’alts càrrecs eclesials (començant per un arquebisbe), 3) que hi ha una processó que porta cap a una font (és a dir, cap a la dona, cap a la font de vida, cap a la mare), 4) que, en acabant, es fa un acte acompanyat de coques beneïdes (un tret que ens recorda el dels pans beneïts, d’origen pagà i que, malgrat el Concili de Trento i disposicions eclesials posteriors, encara perviu) i, per exemple, 5) que es fa una trobada de germanor, fraterna. Adduirem que, com plasma Esther Borrell en la seua obra “Les tres mares. Les arrels matriarcals dels pobles catalans”, encara que, en referència a Santa Coloma de Gramenet (en la comarca del Barcelonès), “Precisament a tocar d’on tenim el monumental pubis femení triangular dedicat a la Gran Mare, els capellans varen fer aixecar una minúscula ermita per anar-hi a beneir els camps” (p. 144).

Tot seguit, en la narració, llegim que “Dos caçadors forasters que rodaven per aquells verals, quan van veure la gentada que escoltava la missa al voltant de l’ermita, van fer befa de tothom i van comentar:

‘Quina manera de perdre el temps, tan bonic com és caçar i, aquesta gent, aquí, fent companyia a aquesta estàtua de pedra del seu sant, sense adonar-se que no és res més que una figura que no els escolta’.

Aquestes paraules les van sentir alguns devots i els féu molta pena, perquè era una burla al seu sant patró. Aleshores, van pregar per tal que aquella befa no quedés sense càstig” (p. 549).

Per consegüent, copsem dues maneres de concebre la religió: 1) com una part més de la vida i que empiula amb la terra (com a Mare) i amb l’aigua (reflectit en la font), en què participa el poble i, fins i tot, autoritats i b) la dels forasters (possiblement, castellans) que prioritzen el nomadisme (ací, per mitjà de la cacera i que, a més, mira cap a l’ascetisme i cap a lo celestial). És més, quant a la segona manera de veure lo religiós, a continuació, llegim un passatge que enllaça amb lo patriarcal: “Els dos caçadors van continuar la seva ascensió a la recerca d’alguna peça de caça amb l’ajuda del seu gos” (p. 550), amb semblança amb el pastor que somia la pujada que el portarà a la fama, molt ben reflectit en l’obra “Llibre de cançons. Crestomatia de cançons tradicionals catalanes”, de Joaquim Maideu i Puig, sota la cançó “101. La vida dels pastors”, molt llarga (pp. 218-224), en què un pastor també va acompanyat d’un gos (p. 222).

Finalment, mentres que el capellà que feia la missa alçava el pa i el vi (en l’Eucaristia), això és, les dues parts de la persona (la que ascendeix i juvenil i la que representa la moderació i la mare de mitjana edat), caigué un llamp sobre els dos caçadors i el gos i tots tres restaren petrificats. En altres paraules: el matriarcalisme i optar pel poble, per la bonesa com també per la terra on es viu i per estar oberts als altres, dona vida, motiu pel qual podem considerar que la missa i la festa de Sant Maurici i el poble continuaren.

Cal dir que el poble mai no mostrava revenja, però sí sol·licitava que el sant els fes costat (com ací veiem, de cara al demà). I Sant Maurici no deixà caure la gent d’Espot, ni, de pas, el Poble. I, quan diem Poble, ens referim, igualment, a cerimònies com aquesta, les quals, malgrat que, formalment, siguen cristianes, tenen unes arrels (i trets) de signe pagà i matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Poesia matriarcal, receptiva al camp, a muntanyes, a rius, plasmada i molt oberta

General, , , , , , ,

A continuació, posem el tercer dels poemes enviats per Rosa Rovira Sancho:
“LA DANSA DE LES LLETRES

Les lletres que estan adormides
dins d’un racó de la ment,
a l’alba desperten unides
amb goig de sorgir somrient.

Deixem que la veu les exhali
deixem que contemplin el sol,
deixem-les que dansin i ballin
deixem-les que emprenguin el vol.

Que explorin les noves fronteres
escapant-se pel vell finestral,
voltegin enmig la natura
gaudint del frescor matinal.

Que voleïn per rius i muntanyes
agitades, gronxades pel vent,
que escoltin la veu del silenci
pujant cap el blau firmament.

Més tard quan arribi el capvespre
retornin joioses al niu,
farcides d’idees i somnis
buscant un escalf amb caliu.

L’escalf elegant del poeta
que enllaça paraules i mots,
que expressa l’encant i bellesa
divulgant la poesia per tots.

 

Rosa Rovira Sancho, 2020″.

Com podem veure, hi ha una relació entre les lletres i els infants, els jóvens i, igualment, qualsevol persona oberta als altres. A més, té lloc amb la natura, amb la vida i, àdhuc, amb vivències noves, fins que, quan aplega el capvespre, torna a la casa maternal (al niu).

Això sí: tot esdevé no sols com si fos un xiquet, sinó, com ací exposa, com el poeta que ha trobat de què escriure i com enllaçar les paraules, de manera que puga plasmar un altre poema i, en acabant, divulgar-lo, fer-lo accessible a tots, en lloc de limitar la poesia a un nombre de persones.

Per consegüent, al meu coneixement, es tracta d’un poema que, sense recórrer a lo que podria ser la poesia social, fa poble… des de la cosmovisió matriarcalista. Així, el lector pot copsar una mena d’escriptor (el poeta) amb un paper semblant al de la padrina que narra rondalles als seus nets i a persones de totes les edats: transmissor i com qui comparteix temps de la seua vida junt amb els altres.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que acullen, que toquen els peus en terra, en relació amb la Mare Terra i molt obertes

General, , , ,

“LA MARE NATURA

Em passejo pel mig de verdes muntanyes
obagues gebrades on no hi toca el sol,
les boires ondulen en formes estranyes
mogudes amb força pel vell torrentol.

Les branques sacsegen les fulles mig mortes
espolsen les restes que cauen al sòl,
enmig de les heures, matolls i ridortes
cobreixen el terra i en fan un bressol.

Els arbres tremolen bellugats per l’aire
que trenca el silenci del bosc encisat,
s’enfila amb destresa i amb gesta dansaire,
s’emporta de pressa l’instant que ha passat.

Un dia, un altre i un altre encara
és el que espero trobar al meu voltant
m’assec a terra i escolto la mare…
la mare natura que em mira constant.

 

Rosa Rovira Sancho, 2005”.

 

Una dona que passeja per la natura, això és, que es relaciona amb la Mare, malgrat la foscor i la vellesa, equiparable a la saviesa popular.

Branques que, com una mare, eliminen lo que ja no serveix i creen un bressol, un lloc d’acollida i d’obertura al futur nen i que, així, fan que la terra estiga fèrtil.

Una mare, la mare natura, atenta als seus fills; uns peus tocant terra (s’asseu a terra); i una filla amb bones relacions (i de línia matriarcal) amb la mare (receptiva).

Afegirem que, en aquest poema, de nou, es plasma el fet que l’autora, Rosa Rovira, des de ben petita, ha estat molt vinculada amb el camp, amb la pagesia i amb tot lo que hi havia en l’ambient on s’havia criat, acollidor i molt obert.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Poesia matriarcal, acollidora, amb moderació i molt oberta

General, , ,

El 28 de març del 2023, en resposta a un comentari que fiu en el meu mur, Rosa Rovira Sancho m’envià un correu electrònic amb tres poemes que s’ajusten a la literatura matriarcal. Deia així:
“Hola, bon vespre,

Et passo tres poemes:
‘Les paraules prenen vida’, 2013.
‘La mare natura’, 2005.
‘La dansa de les lletres’, 2020.
Desitjo que t’agradin.

‘LES PARAULES PRENEN VIDA

Les paraules prenen vida
quan surten del pensament,
has de pensar bé com dir-les
per no fer-ho malament.

Elles curen o fereixen
depenent del seu sentit,
calmades ens asserenen
però fan mal si sents despit.

Després de sortir de boca
mai les pots tornar a agafar,
tenen el poder d’ofendre
mitigar o confortar.

Són unes pedres precioses
que llençades contra algú,
el fereixen i humilien
i reboten contra tu.

Quan una bona paraula
embolicada amb paper fi,
es pronuncia amb gentilesa
ens alegra el dematí.

Cuidem doncs la nostra parla
respectant la llibertat,
les paraules amb afecte
ens daran felicitat’.

 

Rosa Rovira Sancho, 2013”.

Aquest primer poema va en línia amb l’ensenyament matriarcal i amb una expressió molt popular entre els valencians: “Pensat i fet”. Amb ella, i, encara que va associada a fer una acció de manera diligent, primerament, posa la pensa per davant, el no improvisar, ni fer les coses espontàniament, sinó amb dos dits de coneixement.

En acabant, Rosa Rovira exposa sobre la capacitat de guarir que poden tenir les paraules, de generar joia, des de matí.

Al capdavall, l’escrit convida a emprar formes suaus i que afavoresquen la proximitat i, finalment, felicitat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.