Arxiu d'etiquetes: comunitarisme

Dones que despunten, molt acollides, encisadores i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra entrada en què es plasma el matriarcalisme, en aquest cas, per mitjà de l’escriptor valencià Miquel Duran de València (1883-1947), és “El poema de Maria, la bella hortolana” (https://www.escriptors.cat/autors/duranm/el-poema-de-maria-la-bella-hortolana), publicada en la web “Associació d’Escriptors en Llengua Catalana”. Tot seguit, l’exposem:
“L’HORTOLANA CANTA

Quan l’horta riu al despuntar el dia,
i l’herba és tota fresca de rosada,
i canten els aucells dolça tonada
d’una estranya, amorosa melodia;

i llauradors i carros fan sa via
per treballar la terra assaonada;
i el sol envia sa primera besada
a les blanques parets de la masia;

dins de la casa, tota perfumada
d’olor de prada verda i establia,
alegre, matinera i enfeinada,

com alosa que a l’horta el cel envia,
una cançó de dona enamorada
canta que canta la gentil Maria”.

Per tant, copsem trets matriarcalistes, com ara, l’horta, la rosada (vinculada amb l’aigua), l’amor, la melodia (la música), els llauradors, la terra, el fet que el sol bese la terra (en semblança amb la cultura colla, en què el sol envia els seus raigs a la Pacha Mama, és a dir, a la Mare Terra) i la masia (en nexe amb la dona i amb la terra).

A continuació, Miquel Duran de València escriu aquests versos:
“L’HORTOLANA RIU

Baix la parra de l’ombra protectora,
vora el pou d’aigua fresca i cristal·lina,
sobre el brancal, graciosament inclina
son cos diví la bella llauradora.

Ella és alta i és plena i temptadora
com una fruita saborosa i fina;
i té els ulls blaus, i en la brillant retina,
un no sé què que encanta i enamora.

Jo la miro, indiscret, des de la porta
del meu casal i, adelerant el pas,
li dic que és la més bella flor de l’horta.

I ella fuig, pressurosa, cap al mas,
florint-li als llavis una rialla forta
i amb el cànter ple d’aigua baix del braç”.

Com podem veure, apareix la figura de la mare protectora (la parra, mitjançant l’ombra, un tret que empiula amb lo matriarcal), el pou (que connecta amb la terra i d’on s’extrau aigua i amb la mare), el cànter (atifell d’acollida), la dona atractiva i encisadora (qui rep floretes, ací, per part del poeta) i, altra vegada, el mas.

En tercer lloc, passa a l’apartat del ball:
“L’HORTOLANA BALLA

Per dol o joia el poble s’agermana
i avui la plaça és una meravella;
i és cada dona una fulgent estrella
en el cel de la festa valenciana.

La bella Marieta, l’hortolana,
dansa graciosa, amb sa gentil parella,
el rítmic ball de la ‘Xàquera vella’,
que té caient de minué i pavana.

Les parelles, lleugeres i amoroses,
van combinant alegrement la dansa.
-Hermosa tu eres entre les hermoses diuen

les veus en himne d’alabança.
I ella en les galtes sent florir les roses
i en els ulls li espurneja l’esperança”.

En aquests versos, apareix el tema de l’agermanament entre la gent del poble, el comunitarisme (la plaça com a lloc de reunió), la figura de l’hortolana (en línia amb la del pagès), la dona en la cultura valenciana, matriarcalista. Aquesta dona del camp troba parella per a ballar una xàquera vella, això és, per a una dansa popular valenciana que es realitza acompanyada de tabalet i de dolçaina, dos instruments musicals molt típics en el País Valencià. A més, les felicitacions i els himnes que rep la dona reflecteixen el matriarcalisme que hi havia en l’època de l’autor. Finalment, la dona afavoreix que floresquen les roses. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home, que afavoreixen el comunitarisme i molt obertes

General, , , ,

Prosseguint amb la rondalla “La Blancaflor”, extensa i arreplegada per Sara Llorens, en Pere de la Màgica (pare de les tres noies) ordena a en Joan que li porte tota una barreja de grana (llavor vegetal) triada en tres pilons. I, com a signe de matriarcalisme (ben manifest en aquest relat sota el tret que la dona salva l’home), “En Joan va esperar que vingués la Blancaflor i, quan la va trobar sola, li va dir:

-Ai, pobre de mi, com ho faré?” (p. 144). Aleshores, la Blancaflor li diu detalls que podríem relacionar amb la sembra en desembre, època de l’any vinculada amb la nit i amb colgar les llavors: “Mira: aquesta nit, en comptes d’anar-te’n a dormir, et quedes darrera de la porta i, quan ja tothom serà al llit, sentiràs una veu que dirà: -Un gra per llavor! Un gra per llavor! Tu li vas responent: -Un gra, no; tots, sí! Un gra, no; tots, sí! I, quan la veu callarà, serà quan la grana serà ben destriada.

En Joan la va creure i l’endemà pogué presentar a en Pere de la Màgica el que li havia demanat” (p. 144).

És ben sabut que, com diu la cançó “Mambrú”, el llaurador “mira el cel, mira enllà, mira a terra” i, per això, no pot deixar-ho tot en només una sement (en desembre), si vol que, mesos després, haja quallat en la terra, hi haja crescut i, al capdavall, puga arreplegar el fruit d’haver tractat el terreny com una mare ho faria amb un nadó o amb una filla. Com a anècdota, la primera vegada que llisquí aquest apartat de la rondalla, el 4 d’octubre del 2020, els meus pares havien vingut a ma casa, i ma mare, quan els allarguí el telèfon mòbil (en què hi havia un missatge d’un amic meu), digué a mon pare “Llig-lo”. I això feu ell… i de bona gana. I ho plasmi en el llibre. En ambdós casos, com en moltes parelles catalanoparlants nascudes abans de 1920 i com en les cultures matriarcalistes, es fa lo que vol la dona.

Igualment, el pagès tampoc no pot confiar-ho tot en només una persona (un gra), sinó que li convé estar obert a tots i, per consegüent, davant la possibilitat individualista i de qui es mira el melic (recordem que en Pere de la Màgica enllaça amb lo que podria ser el mal, el dimoni), resulta més adient inclinar-se pel comunitarisme.

Un poc després, el narrador diu unes paraules que el 10 d’octubre del 2023 consideràvem que reflectien el matriarcalisme i el paper de la dona en els Pobles matriarcals:

“En Pere de la Màgica va quedar tot parat i li va preguntar: -Que has estat garbellador?

-Garbellador, no; comandant, sí, l’amo -va fer en Joan” (p. 144). Per tant, el noi “no classeja” persones, sinó que hi està obert. Ara bé, amb semblança amb un exèrcit, ell no n’és el cap, sinó un càrrec molt alt però no el primer: en comanda persones, membres. I, com captem en la narració, la Blancaflor (la dona) fa un paper similar al d’una reina com a cap d’estat: és ella qui regna en la vida del jove, no ell en la de la dona i en la seua. Un detall matriarcalista.

Quan, per segona vegada, en Pere de la Màgica li dona una orde, el noi recorre a la minyona (ara, en un tema en què intervé la figura del cavall). Ella li comenta “Això rai! Puges dalt del cavall i el garroteges tant com puguis, no el planyis gens! Però tingues en compte de no tocar la sella, que seré jo. El cavall és el pare; i la brida, la mare.

El xicot la va creure” (p. 144). O siga que la sella (la cadira) és la Blancaflor (la jove) i, quant a les regnes (la brida), són la mare. Adduirem que el  10 d’octubre del 2023 cercàrem el mot “Sella” en el DCVB i trobàrem un refrany que empelta amb el que li passaria al xicot si no tractàs bé el seient (això és, la dona que li dona força): “A qui no vol la sella, Déu li dona bast”. Ara bé, aquest passatge ens porta a una qüestió: ¿seria molt més escaient, per al xicot, no seure’s en el punt del cavall on era el seient i sí en un altre, però mentres que ell el mena i, així, simbòlicament, respectar la dona, lo matriarcal? La resposta, sí. I, com que en Joan actua davant en Pere de la Màgica en pro de les recomanacions que li ha fet la noia, el jove n’ix victoriós i respon al casteller:

“-Cavaller, no; comandant, sí, l’amo” (p. 144).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones diligents, que reïxen, generoses, que es salven i molt obertes

General, , , , ,

Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme és “El mal caçador”, el qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Direm que resulta significatiu el principi i que, a més, dona una idea de la cosmovisió de la cultura catalana: “Aquesta llegenda, que és popular (una de les més populars) a tot Catalunya, ens diu que un caçador feia temps que anava darrere una llebre de color blanc. Moltes vegades li havia seguit el rastre, però mai l’havia poguda caçar” (p. 554), paraules que podríem empiular amb una cançó eròtica valenciana que ens escrigué Vicent DE LA Torre el 1r d’octubre del 2020 i que, amb altres variants, diu així: “Ella fuig i jo l’acace, / a la vora d’un sequiol. / Tot corrent, va dient-me / ‘Ai, no m’agarraràs, pardal!’”.

És més, el caçador tenia tanta dèria per caçar-la que, fins i tot, ho fa durant la missa del gall, encara que fora del temple, “per portar-la de trofeu” (p. 554). Però la dona es reïx i, quant a l’home, fou castigat a caçar eternament. En altres paraules, el caçador mai no aconseguirà fer-se amb la llebre (això és, amb la dona), ja que ella serà més diligent i portarà la iniciativa.

Una altra narració en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, i en què es reflecteixen trets matriarcalistes, és “La ciutat de l’estany”: “Ens diu la llegenda que, abans, al lloc que ara ocupa l’estany de Montcortès, hi havia la ‘ciutat Pallaresa’, una població gran i rica.

Si és ben cert que era gran i rica, també és cert que les seves gents no eren pas gaire generoses i, d’aquí, ens arriba la llegenda” (p. 555). Per consegüent, més enllà que ho llegim en una narració tradicional, captem la relació entre ciutat, molt d’espai i generositat puntual.

Anys i panys arrere, ja en fer-se fosc (tret que empiula amb lo femení i, en aquest cas, amb lo matriarcal), “un captaire passava per la contrada, demanant caritat a la gent, per tal de poder anar vivint.

Les campanes de l’església ja havien tocat el toc d’oració del vespre, convidant la gent del poble i els pelegrins (…) al recolliment” (pp. 555-556).

I aquest romeu, que era Nostre Senyor, “Ja anava a marxar, quan va trobar-se una dona que duia una pastera al cap.

-Bona dona, que em donaríeu una llesca de pa, per caritat?” (p. 556).

Aleshores, la dona (qui salva l’home) li diu que el té a mitjan fer i que, d’ací a una hora, haurà acabat. “Quan la dona tragué el pa del forn, s’adonà que la coca escaldada (sense llevat) que havia fet, li sortia molt i molt grossa” (p. 556) i la cedeix “al pobre, tal com li havia promès” (p. 556).

En acabant, el pobre li diu que era Nostre Senyor i li comenta que fugís d’aquell poble (perquè, entre altres coses, s’inundaria), el qual “quedarà negat com a càstig per la seva duresa de cor -va dir-li- i, encara que us cridin o sentiu sorolls, no mireu” (p. 556).

La dona ho compleix (ara és ell qui li fa costat) i així, no es converteix en una mena de bloc de sal, sinó que continua amb vida. Ara bé, el poble restà inundat i, del resultat de l’aigua, en sorgí l’estany “i, si un ho vol veure, només cal que hi vagi, encara que ningú no s’ha atrevit a anar-hi mai” (p. 556).

Per consegüent, el relat exposa la manca de generositat de les ciutats, l’actitud hospitalària i altruista dels pobles (ací, simbolitzada per la dona) i, al capdavall, la força de les dones (ací, sota la figura de l’aigua de l’estany, la qual és més forta que una ciutat) i que, a banda, fa recular tots els qui intenten accedir al llac.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

La vida de les dones en acabar la tutela dels pares: llibertat i comunitarisme

General, , , , , , ,

La vida de les dones després de casar-se i d’acabar la tutela dels pares: llibertat i comunitarisme.

El 4 de juny del 2023 posàrem en Facebook aquest tema, tret a partir del llibre “Me llamo Rigoberta Menchú y así me nació la conciencia”, d’Elisabeth Burgos, etnòloga, editat per Seix Barral en 1993 (2a. ed.) i a què havia tingut accés en el darrer curs de Magisteri, quan feia poc que havien concedit el Premi Nobel de la Pau a Rigoberta Menchú. Plasmàrem una qüestió que deia “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos comentaren sobre la vida en matrimoni i en relació, ja casats, amb els altres, és a dir, amb la comunitat? Gràcies”.

El primer comentari que ens escrigueren fou en el grup “Paraules del Matarranya (Grup)” el mateix dia: “Això era tabú. Sempre deien ‘A callar, que hi ha roba estesa’ i ja no te n’adonaves de res. Però bé, sí es parlava…” (Rosa Maria Micolau Foz). En el grup “Quaderns de Folklore Menorca”, Juana Anglada posà “No, en cap moment, la meua mare”.

Tot seguit, afegirem unes paraules que diu Rigoberta Menchú a l’etnòloga Elisabeth Burgos: “a la dona, [se li comenta] que el pare ja acabà la seua responsabilitat de cuidar-la i de donar-li vida. Ara, a ella, li toca viure una altra vida, però sempre ha d’estar en comunitat com els indígenes” (p. 99), a què ma mare, el mateix dia, em diria “les tradicions”.

A continuació, Casimir Romero Garcia, el 4 de juny del 2023 ens envià un missatge que deia així:

“Casats, però separats.

Missa, bar.

Vida sexual oculta.

No sé res. Pudor.

Poques carícies davant néts i fills”.

Més avant, un amic meu, valencià i coneixedor de la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista), ens envià un missatge en relació amb les paraules de Rigoberta Menchú i a la qüestió que li féiem sobre com es reflectia en aquesta cultura ameríndia: “En els colles, l’educació i tota responsabilitat està en les dones”.

També eixe dia, en el meu mur, ens reflectiren aquestes paraules: “Una gran reflexió de Rigoberta. Crec que, més o menys, era lo que passava a les cases.

Respecte a la pregunta, a mi, concretament, m’inculcaren la tolerància basada en el respecte” (Montserrat Cortadella), “Hola, Lluís.

Poca cosa: la dona quedava lligada a l’home tant si anava bé com si no, segons el matrimoni catòlic.

La iaia paterna, Carme, sempre va viure amb l’avi, tot i que era de caràcter difícil i, més aviat, garrepa. No devia ser-li fàcil.

La iaia materna, Maria, va quedar vídua molt jove, amb tres fills, i el fill gran va passar a ocupar el paper del pare en una casa de pagès”. En llegir aquest comentari, li vaig adduir les paraules de la Nobel de la Pau junt amb una foto del text original i una de l’obra. Aleshores, ens afegí: “Lluís,

Rigoberta Menchú entenc que té una visió més lligada a la Natura i a la seva comunitat indígena. Segurament, en el món de la pagesia catalana, també en els temps d’abans de la indústria: les cases de pagès estaven força aïllades de les poblacions i depenien del treball amb la naturalesa, els camps i els animals. Eren petites comunitats que algunes novel·les del segle XIX ho reflecteixen.

Amb l’arribada de les fàbriques, hi ha haver un èxode del camp cap a les ciutats i va canviar el mode de viure de pagès i també la seva mentalitat de comunitat, i s’ha anat tornant més materialista i individualista”. Li escriguí “Sí, com moltes persones de la pagesia.

Ella diferencia 1) indígenes, 2) ‘ladinos’ (lo que diríem ‘catalanoparlants d’arrels catalanoparlants però castellanitzats culturalment, proespanyolistes’) i 3) colonitzadors”. Més avant, Nuri Coromina ens adduí “Amb tot, per mi, el fet de viure en un poble d’uns 15.000 habitants, amb dos rius, el Ges, que desemboca al Ter, i sent prePirineu, tenim força afecció a la Natura i, a la comarca d’Osona, estan naixent grups ecologistes força guerrillers que són petites comunitats també de cara a la Natura. A la Vall del Ges, hem creat ‘La Vall Verda’, que inclou Torelló, Sant Pere de Torelló, Sant Vicenç de Torelló i Orís.

Els espanyols van fer molt de mal a les cultures indígenes de la dita Llatinoamèrica, com a la península Ibèrica. Tenen una mentalitat d’invasor que no tolera el que és diferent.

Una novel·la del segle XIX, sobre el món rural, és ‘La punyalada’, de Marià Vayreda, que va ser portada al cinema català.

En temps de la pagesia, sobretot, la dona, devia tenir molt de paper com a dona casada, mare i ajudant de les feines de pagès, fent criar bestiar petit, a part de cuidar de la casa i altres, i ensenyar tot el que podia. La meva mare Isabel, tot i que vivia en una casa de carrer, va tenir molts anys conills i gallines que els matava ella mateixa i em feia ajudar-la i mai em va agradar, fins que li vaig dir que no. Com van canviant els temps!”. Sincerament, no esperàvem una resposta tan extensa i tan interessant.

En vincle amb els tres tipus de persones que, culturalment, diferencia Rigoberta Menchú i que comentí a Nuri Coromina Ferrer i que expliquí a ma mare, ma mare, també el 4 de juny del 2023, em parlà sobre el padrí de mon pare (oncle que era cosí de la meua àvia paterna) i la seua muller, la qual era aragonesa i castellanoparlant: “El tio Ramon, a la tia Quinti, sempre li parlava valencià”.

Igualment, ens plasmaren “Ma mare sempre deia que, al matrimoni, s’hi havia d’anar amb esperit de sacrifici” (Eusebia Rayó Ferrer), “Poca cosa em van dir. Jo diria que l’exemple és suficient. Ells em van ensenyar que la relació amb les amistats i veïns ha de continuar. I així va ser” (Pilar Ortiz De Paz), “Bé. Jo penso que depèn. La meva mare estava a casa, però jo vaig continuar treballant i això em donava més llibertat” (M Teresa Valls Farre).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.