Arxiu d'etiquetes: literatura matriarcal

Poesia matriarcal, receptiva al camp, a muntanyes, a rius, plasmada i molt oberta

A continuació, posem el tercer dels poemes enviats per Rosa Rovira Sancho:
“LA DANSA DE LES LLETRES

Les lletres que estan adormides
dins d’un racó de la ment,
a l’alba desperten unides
amb goig de sorgir somrient.

Deixem que la veu les exhali
deixem que contemplin el sol,
deixem-les que dansin i ballin
deixem-les que emprenguin el vol.

Que explorin les noves fronteres
escapant-se pel vell finestral,
voltegin enmig la natura
gaudint del frescor matinal.

Que voleïn per rius i muntanyes
agitades, gronxades pel vent,
que escoltin la veu del silenci
pujant cap el blau firmament.

Més tard quan arribi el capvespre
retornin joioses al niu,
farcides d’idees i somnis
buscant un escalf amb caliu.

L’escalf elegant del poeta
que enllaça paraules i mots,
que expressa l’encant i bellesa
divulgant la poesia per tots.

 

Rosa Rovira Sancho, 2020″.

Com podem veure, hi ha una relació entre les lletres i els infants, els jóvens i, igualment, qualsevol persona oberta als altres. A més, té lloc amb la natura, amb la vida i, àdhuc, amb vivències noves, fins que, quan aplega el capvespre, torna a la casa maternal (al niu).

Això sí: tot esdevé no sols com si fos un xiquet, sinó, com ací exposa, com el poeta que ha trobat de què escriure i com enllaçar les paraules, de manera que puga plasmar un altre poema i, en acabant, divulgar-lo, fer-lo accessible a tots, en lloc de limitar la poesia a un nombre de persones.

Per consegüent, al meu coneixement, es tracta d’un poema que, sense recórrer a lo que podria ser la poesia social, fa poble… des de la cosmovisió matriarcalista. Així, el lector pot copsar una mena d’escriptor (el poeta) amb un paper semblant al de la padrina que narra rondalles als seus nets i a persones de totes les edats: transmissor i com qui comparteix temps de la seua vida junt amb els altres.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“Bellús, el poble on l’aigua floreix”, poesia matriarcalista i acollidora

El 30 de maig del 2022, Antonio Samper, un amic, ens envià un missatge amb un poema que el mateix dia veiérem que, feia poc, havia publicat José Ramon Cerdà Bellver en el seu mur (https://m.facebook.com/story.php?story_fbid=pfbid07oehuSPeezmU155iPYqFpg73oMff1vKD9SPF2d37dYT4J8oj7AnxmfqHCSgyep1Hl&id=100005939942820), poema que diu així:

Bellús, el poble on l’aigua floreix…

 

Als peus de la Serra Grossa,

hi ha un poble que convida a somiar.

Amagat entre l’aigua, la brossa,

i amb mil senderes per a caminar.

 

Un poble amb història,

amb present i futur.

Respectuós amb la memòria,

d’esperit jove i coneixement madur.

 

Abrigat pel riu Albaida,

i agraciat per l’Estret de les Aigües.

A tots dona bona acollida,

sense importar d’on vingues.

 

Refugi de la Natura,

on conviuen persones i ocells.

On cada dia és una aventura,

que gaudeixen joves i vells.

 

Un poble tranquil i hospitalari ,

on es coneixen tots els veïns.

Que sobreviu a diari,

entre garroferes i pins.

 

Treballador i actiu,

es resisteix a desaparéixer.

Té com a principal objectiu,

no morir… i a poc a poc créixer.


Un lloc on viure i conviure,

amb total tranquil·litat.

Difícil saber-ho descriure,

cal viure-ho… de veritat.

 

Paratge natural sense additius,

on l’aigua, per tots llocs brolla i creix.

Habitat des de l’època dels primitius,

BELLÚS, el poble on l’aigua floreix…

 

José Ramón Cerdà. (Trellater)”. 

Com podem captar, apareixen molts trets en relació amb el matriarcalisme, com ara, l’acollida, l’hospitalitat, la dona, l’aigua, un poble que toca els peus en terra  i el sentiment de pertinença a la terra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Agraïment a la mare com a generadora de vida, com a companya i per l’empremta

 

Tot seguit, com a exemple de literatura matriarcalista, posarem un poema facilitat per Cristina Fons Fons el 1r de maig del 2022, quan iniciàvem el mes dedicat, per excel·lència, a la mare com a generadora de vida, no sols en lo agrícola, sinó també en el camp de les persones: la maternitat. Agraesc la seua generositat.

Afegirem que Cristina Fons Fons feia referència a l’escrit com “una poesia molt antiga que l’ha recordat una gran mare i dona, per totes les mares del món”. Diu així:

“Mare,

Maria,

Maria,

jo voldria dir-te

Mare,

dir-te jo voldria,

que et  vull.

 

Que et vull

contenta i viva,

Mare Maria,

contenta i viva

et vull.

 

De l’arrel profunda,

Mare,

d’on he nascut,

jo voldria,

Mare, 

que saberes que et vull,

ai, Mare.

 

De la solitud de Mare,

ai, Mare Maria,

que tu has tingut,

jo voldria agrair-te,

Mare,

que jo no l’haja viscut,

Mare.

 

I que, allà on jo estiga,

i que, allà on estigues,

jo voldria agrair-te,

Mare,

la vida que has viscut.

 

Jo voldria,

Mare, 

agrair-te sempre

la vida que m’ha

tocat viure amb tu,

Mare,

Maria,

Mare”.

 

Com veiem, des del primer moment, es tracta d’una acció de gràcies a la Mare, siga, ací, la mare com a generadora de vida i humana, siga la Mare Terra com a natura, siga Nostra Senyora, això és, la Mare de Déu.

Adduirem que, a més que, en la cultura vinculada amb la llengua catalana, la Mare de Déu és tractada com a Nostra Senyora”, en moltes rondalles (però referent a personatges humans), figuren les formes “senyora ama” i, per exemple, el tractament “senyora princesa”.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.