Arxiu d'etiquetes: dones diligents

Dones eixerides, diligents, creatives i molt obertes

Un altre relat recollit en el llibre “Les rondalles de l’Horta”, d’Isidre Buades Ripoll i en què es plasmen trets matriarcalistes, és “Llesta és la rabosa”. Hi havia una casa de camp en l’Horta d’Alacant, en què un matrimoni que no havia tingut fills, però sí gent al seu càrrec (a més de gallinetes, de conills i d’un corralet), més d’una vegada, veien com se’ls acostava alguna rabosa (p. 71).

Per això, el tio Pere, hortolà, pensava que cap guineu no ho faria mai, “però va ser el cas que un matí, quan es va alçar, es va trobar que la Cucamala li havia fet la visita” (p. 72). En aquesta rondalla, l’acció esdevé de nit, és a dir, en un moment en nexe amb lo femení, com en moltes narracions matriarcals.

En un segon passatge, la guilla també ho fa, durant la foscor del dia, quan el gos de l’amo s’havia adormit: “eixa era l’estratagema de la rabosa: cansar el guardià i, en adormint-se” (p. 72), entrar-hi.

Ara bé, el tio Pere agafa un garrot i, aleshores, la comare “va resoldre la situació eixint, valent-se d’un tronc que hi havia sobre un racó del corral, d’on va saltar deixant-se dins l’home” (p. 73). Per tant, la diligència de la rabosa li permet fer via i que ell no l’agafe. Cal dir que ací apareix un racó (tret similar en altres relats, en què lo femení no ho fa per la  banda central, sinó per u dels costats), lloc que, igualment, en la rondalla, està vinculat amb un espai ample (com sol ser un corral) i on hi ha animals i, més d’una volta, plantes o algun arbre, com ara, una parra.

En un quart passatge, l’home lleva aquell tronc. I les nits d’aquell gener passaven de manera similar, fins que, una nit, la rabosa es presenta en el corralet i, en veure que ell se li arrimava, pensava la comare “Prompte, una idea, una idea genial que em salve; però, quina? I si fera?… Ja està!” (p. 73). Com podem veure, la part creativa de la persona empiula amb la dona (ací, la guineu) i, per això, el narrador plasma “genial” i “ja està!”.

Finalment, la guilla, “prenent impuls, quan el tio Pere estava prop de la paret, va pegar un bot fins damunt del cap del llaurador i, lleugera com ella soles, amb un altre bot, va guanyar la paret, des d’on va escapar cap a la serra (…) com una centella” (p. 74). Quan escriguérem aquestes línies, el 3 de febrer del 2024, pensàrem en un refrany conegut per ma mare (qui, uns dies abans, m’havia dit que el coneixia): “La gallina de dalt caga la de baix”. El motiu: perquè, de la mateixa manera que la corona, fins i tot, figura dalt del cap d’un rei (o d’un príncep o, per exemple, d’una reina o d’una princesa) i té a veure amb la dona i amb el matriarcalisme (per la forma redona), ací ho fa el detall que ella pose les potes damunt del cap del llaurador.

Afegirem que aquest passatge recorda cançons eròtiques com aquella que diu “Ella fuig i jo l’acace, / a la vora d’un sequiol. / Tot corrent, va dient-me / ‘Ai, no m’agarraràs, pardal!’”, la qual hem pogut llegir en fonts del País Valencià i de Catalunya.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones diligents, que reïxen, generoses, que es salven i molt obertes

Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme és “El mal caçador”, el qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Direm que resulta significatiu el principi i que, a més, dona una idea de la cosmovisió de la cultura catalana: “Aquesta llegenda, que és popular (una de les més populars) a tot Catalunya, ens diu que un caçador feia temps que anava darrere una llebre de color blanc. Moltes vegades li havia seguit el rastre, però mai l’havia poguda caçar” (p. 554), paraules que podríem empiular amb una cançó eròtica valenciana que ens escrigué Vicent DE LA Torre el 1r d’octubre del 2020 i que, amb altres variants, diu així: “Ella fuig i jo l’acace, / a la vora d’un sequiol. / Tot corrent, va dient-me / ‘Ai, no m’agarraràs, pardal!’”.

És més, el caçador tenia tanta dèria per caçar-la que, fins i tot, ho fa durant la missa del gall, encara que fora del temple, “per portar-la de trofeu” (p. 554). Però la dona es reïx i, quant a l’home, fou castigat a caçar eternament. En altres paraules, el caçador mai no aconseguirà fer-se amb la llebre (això és, amb la dona), ja que ella serà més diligent i portarà la iniciativa.

Una altra narració en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, i en què es reflecteixen trets matriarcalistes, és “La ciutat de l’estany”: “Ens diu la llegenda que, abans, al lloc que ara ocupa l’estany de Montcortès, hi havia la ‘ciutat Pallaresa’, una població gran i rica.

Si és ben cert que era gran i rica, també és cert que les seves gents no eren pas gaire generoses i, d’aquí, ens arriba la llegenda” (p. 555). Per consegüent, més enllà que ho llegim en una narració tradicional, captem la relació entre ciutat, molt d’espai i generositat puntual.

Anys i panys arrere, ja en fer-se fosc (tret que empiula amb lo femení i, en aquest cas, amb lo matriarcal), “un captaire passava per la contrada, demanant caritat a la gent, per tal de poder anar vivint.

Les campanes de l’església ja havien tocat el toc d’oració del vespre, convidant la gent del poble i els pelegrins (…) al recolliment” (pp. 555-556).

I aquest romeu, que era Nostre Senyor, “Ja anava a marxar, quan va trobar-se una dona que duia una pastera al cap.

-Bona dona, que em donaríeu una llesca de pa, per caritat?” (p. 556).

Aleshores, la dona (qui salva l’home) li diu que el té a mitjan fer i que, d’ací a una hora, haurà acabat. “Quan la dona tragué el pa del forn, s’adonà que la coca escaldada (sense llevat) que havia fet, li sortia molt i molt grossa” (p. 556) i la cedeix “al pobre, tal com li havia promès” (p. 556).

En acabant, el pobre li diu que era Nostre Senyor i li comenta que fugís d’aquell poble (perquè, entre altres coses, s’inundaria), el qual “quedarà negat com a càstig per la seva duresa de cor -va dir-li- i, encara que us cridin o sentiu sorolls, no mireu” (p. 556).

La dona ho compleix (ara és ell qui li fa costat) i així, no es converteix en una mena de bloc de sal, sinó que continua amb vida. Ara bé, el poble restà inundat i, del resultat de l’aigua, en sorgí l’estany “i, si un ho vol veure, només cal que hi vagi, encara que ningú no s’ha atrevit a anar-hi mai” (p. 556).

Per consegüent, el relat exposa la manca de generositat de les ciutats, l’actitud hospitalària i altruista dels pobles (ací, simbolitzada per la dona) i, al capdavall, la força de les dones (ací, sota la figura de l’aigua de l’estany, la qual és més forta que una ciutat) i que, a banda, fa recular tots els qui intenten accedir al llac.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

“Vos estim, padrineta meua, benvolguda”, educació matriarcal i bonesa

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Sa flor de gerical i s’aucellet d’or”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XIX, veiem que la mala fada i criada de la reina vella pica talons cap al palau que hi havia enfront, en què vivien els dos jóvens i la velleta, i amb detalls que plasmen el matriarcalisme (però, ací, emprats amb males intencions), la criada es dirigeix a Na Catalina: “Oh, pintura des meus ulls i mirall de sa meua vida! Oh, estimadeta des meu cor i de sa meua ànima!” (p. 111),”Oh, filleta meua, dolça i estimada des meu cor i de sa meua ànima. Venc cansada i morta de s’altre cap de món, de fer una feina que la senyora reina m’ha comanada (…).

-Entrau, entrau! -va dir Na Catalineta, sense fer mal fel ningú; i li treu una cadira encoixinada i amb braços, i la hi fa asseure, a aquella mala pell” (p. 112).

I la criada, com veié tot el jardí, li diu “Teniu es palau i es jardí més garrits del món! (…) Però mira: una cosa hi falta encara, just una cosa, a aquest jardí, sa flor de gerical(p. 112), “És sa cosa més preciosa que persones nades hagen vista mai baix de la capa de Déu! Oh que hi escauria i que hi escauria aqueixa flor dins aqueix jardí” (pp. 112-113).

Al moment, Na Catalineta li pregunta què cal fer per aconseguir-la, i li afig que ella, immediatament, se n’anirà cap a un penyalar on està la flor de gerical (p. 113): caldrà que la jove vaja a un jardí on està aquesta flor, que l’agafe i que faça via ràpidament i “Te’n vens (…) i sembres aquella flor en aquest jardí” (p. 114). Na Catalineta se’n va a l’esmentat jardí, la cull, se n’ix del penyalar, i troba que, encara que aquesta flor de gerical “Era s’única que no parlava, (…) ella tota valia més que totes ses altres des jardí” (pp. 114-115). Llavors, se’n torna a sa casa i la planta enmig del jardí (p. 116).

Però la velleta i fada, que, a més de bon cor, fa de protectora dels dos jóvens, diu a Na Catalineta: “Sa qui et posà dins es cap que te n’anasses a dur-la i la sembrasses dins es nostre jardí, és una mala ànima que et vol llevar des mig més que de pressa” (p. 117) perquè eixa flor… hauria engolit Na Catalineta.

En un passatge següent, ocorre un fet semblant, però, en aquest cas, amb En Joanet, el fill adoptat per la fada i velleta de bon cor. La criada i mala pècora guipa el jove jugant pel carrer[1] (p. 118) i, així com abans, la fada dolenta havia parlat amb la jove amb bones paraules però amb males intencions, ara ho fa amb En Joanet i, a més, impulsant-lo a un esperit competitiu i a l’ambició: “Ja és de raó que, a un bell jove com tu, li pertocaria tenir-ne moltes, de coses precioses, per entretenir-se i passar el temps, xalest i divertit” (p. 118) i el tempta i “el mena cap dret as jardí davant una gàbia que hi havia com unes cases de gran, tota plena d’aucells” (p. 119), per tant, amb la llibertat tancada, així com ho seria un catxirulo (molt sovint, associat amb un pardal no clos) dins d’una casa, en lloc de volant-lo. I, així, li diu “Idò, n’hi falta un, d’aucellet, dins aqueixa gàbia! -diu la mala fada-. Hi falta s’aucellet d’or! Si hi tenies s’aucellet d’or, ho tendries tot”  (p. 119). Justament, clouria l’ocellet més preuat: el d’or. Aquest passatge pot recordar les sectes i, per descomptat, les temptacions de felicitat… però sota els dictats i les il·lusions alienes i, per tant, no, com ara, en línia de les nostres preferències, de les nostres aficions, etc.

I, així, En Joanet se’n va amb diligència cap a un pinar, n’agafa u, el tanca en la gàbia (p. 121)… i, de nou, la intervenció de la fada (la velleta bona) farà que En Joanet no muira junt amb la seua creativitat i la seua jovenesa, com molt bé es reflecteix en unes paraules de la fada, les quals podem vincular amb l’educació matriarcal:

“-Joanet, què fas? Alerta si no vols ser difunt! Ja vénc! No faces res, si no vols acabar la vida!

I ja va esser partida corrents cap a En Joanet! Hi va esser amb quatre llongos, i ja li diu:

(…) Veiam, treu-lo primer, a aquest aucellet; i tu que tens bona vista, mira-li bé tot es plomatge, a veure si li afines cap ploma o plomissó negre! (…) arrambassa-li tot aqueix plomissó negre abans de més raons.

(…) tant que ho és, precís! -diu sa jaieta-. Però, per ara, no et puc dir es perquè.

En Joanet, ben creient com era, arrabassa aquell plomissó negre de cada ala” (p. 124). Un poc després que el jove seguesca les directrius de la fada, ella li respon que, ficant la gabieta xicoteta dins de la gran, però sense el plomissó negre, ha impedit que l’ocell s’hagués tornat un drac que s’hauria menjat tots els altres pardals.

I, per això, En Joanet li respon: “Oh, que vos estim i que vos estim, padrineta meua, benvolguda” (p. 125) i tots dos s’abracen (p. 125). I, així, es confirma aquell passatge bíblic que convida a fugir del mal i a abraçar el bé (carta als Romans): “Que l’amor no siga fingit. Fugiu del mal, abraceu-vos al bé” (Rm 12,9).

Adduirem que el verb “estimar”, en el context en què l’empra el jove, té a veure amb el fet que ell premia la tasca de la velleta i fada per ell.

A banda, en aquesta segona entrada referent a l’esmentada rondalla, veiem que no és prou amb estar jóvens físicament (o amb ser-ho, per motius biològics), ja que cal estar obert a les persones que tenen més món i, igualment, rebutjar les il·lusions que pretenen que siguem poderosos, famosos i, si pot ser, que, de pas, tractem d’eclipsar els altres.

Finalment, puc dir que, en molts moments, ma mare (nascuda en 1943) ha sigut qui ha fet un paper semblant al de la fada (fet que he recordat mentres escrivia aquesta rondalla): són paraules que no se les enduu el vent, com aquelles de finals del 2014 (quan jo ja havia començat a viure en la casa on ara estic), amb què ella em convidava a tractar de tenir bones relacions amb els altres veïns de la finca de cara al demà.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Per tant, veiem que el jove fa vida social, igualment, i d’esbarjo.

Dones diligents, amb molta espenta i molt obertes

 

En una rondalla del llibre “Els contes de l’Horta”, de Cristòfor Martí i Adell, veiem que, una dona actua amb molta espenta i, així, fa una promesa a Sant Miquel: que si el marit es posa bo, ella i l’home aniran a Llíria i que, a més, pujarien al puig del santuari. I, al moment, l’home, Joan, començà a millorar en poc de temps. 

A més, la dona diu al marit que, com que ella havia fet promesa, anirien a Llíria. I Joan, “ni protestà ni féu mala cara” (p. 172) a la dona i “L’enganxà al carro i allà que mogueren pel camí de Llíria, inici del romiatge” (p. 172). A més, també veiem que “Ella, animosa i decidida, l’assistia torcant-li la suor i exhortant amb la seua cantinela” (p. 173) que havien d’anar a on ella s’havia marcat.

Un poc després, veiem que “arribaren al santuari, on, després d’haver-li donat les gràcies i resat fervorosos al sant (…) isqueren i, asseguts en un banquet de pedra, ella li tragué les espardenyes al marit, i, amb l’aigua del pou del santuari, li llavà les llagues dels peus, dels genolls i de les mans. Li ho embenà tot amb benes que, com a dona previsora, havia dut de casa” (p. 173) i que, “Recuperades ja les forces i reforçat l’ànim, emprengueren la tornada a poc a poc” (p. 173).

A més, l’home pregunta a la dona si no li feien mal els cigrons, com a part de lo que ella havia dit a Sant Miquel, i, ella, al moment, respon a l’home:

“-Mira. Com que a mi, sant Miquel no m’ha salvat, la meua obligació no és tan gran com la teua. Aixina que, mentre que els teus cigrons eren crus, els meus jo els he posat a coure” (p. 174) i, per tant, estaven molls i li permetien caminar amb molta facilitat. I, de totes maneres, el marit, accepta que la dona triàs eixa opció.

I, novament, com en altres rondalles, veiem que el sant que pren part en la rondalla, Sant Miquel, actua de manera oberta, com es plasma quan llegim que “Sant Miquel, que de fel amarga no en té gens” (p. 174).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que ho fan dia rere dia.