“LA MARE NATURA

Em passejo pel mig de verdes muntanyes
obagues gebrades on no hi toca el sol,
les boires ondulen en formes estranyes
mogudes amb força pel vell torrentol.

Les branques sacsegen les fulles mig mortes
espolsen les restes que cauen al sòl,
enmig de les heures, matolls i ridortes
cobreixen el terra i en fan un bressol.

Els arbres tremolen bellugats per l’aire
que trenca el silenci del bosc encisat,
s’enfila amb destresa i amb gesta dansaire,
s’emporta de pressa l’instant que ha passat.

Un dia, un altre i un altre encara
és el que espero trobar al meu voltant
m’assec a terra i escolto la mare…
la mare natura que em mira constant.

Rosa Rovira Sancho, 2005”.

Una dona que passeja per la natura, això és, que es relaciona amb la Mare, malgrat la foscor i la vellesa, equiparable a la saviesa popular.

Branques que, com una mare, eliminen lo que ja no serveix i creen un bressol, un lloc d’acollida i d’obertura al futur nen i que, així, fan que la terra estiga fèrtil.

Una mare, la mare natura, atenta als seus fills; uns peus tocant terra (s’asseu a terra); i una filla amb bones relacions (i de línia matriarcal) amb la mare (receptiva).

Afegirem que, en aquest poema, de nou, es plasma el fet que l’autora, Rosa Rovira, des de ben petita, ha estat molt vinculada amb el camp, amb la pagesia i amb tot lo que hi havia en l’ambient on s’havia criat, acollidor i molt obert.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.