Arxiu d'etiquetes: celebracions paganes

Rondalles en relació amb romiatges i altres actes pagans, matriarcalistes i molt oberts

General, , , ,

Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme és “Els Encantats”, recopilat en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Com a exemple, en relació amb la festa de Sant Maurici (el 22 de setembre), podem llegir que, “Aquell dia (d’això, fa molts anys), tota la gent d’Espot s’adreçà en romeria vers l’ermita que el poble té dedicada al sant. Era el dia festiu per excel·lència, en què la joia regnava a tots els cors. Quan arribaren a l’ermita, va començar la festa religiosa” (p. 549). Quant a aquesta ermita, el 22 d’agost del 2022 trobàrem l’article “Festa major de St. Maurici a la seva ermita d’Espot” (https://bisbaturgell.org/index.php/ca/mes-noticies/894-noticies-2021-urgell/noticies-2019/10821-festa-major-de-st-maurici-a-la-seva-ermita-d-espot), publicat en la web “Bisbat d’Urgell” en setembre del 2019. Entre altres coses, posa que “Espot va celebrar joiosament la seva festa major del màrtir Sant Maurici a l’ermita que l’honora dins el Parc nacional d’Aigües Tortes, sota els Encantats. Moltíssims fidels i devots hi van acudir a la missa que presidia enguany l’Arquebisbe Joan-Enric Vives, acompanyat del Rector Mn. Andreu Rodríguez.

La pluja no va desmerèixer els actes previstos, i fins va permetre que tingués lloc la processó amb la imatge del sant fins a la font propera i el repartiment de coca beneïda i vi dolç, que animà la trobada fraterna de tots els devots”. Per tant, copsem trets matriarcalistes: 1) una ermita dins d’un parc, això és, en plena natura, 2) una festa que compta amb el suport d’alts càrrecs eclesials (començant per un arquebisbe), 3) que hi ha una processó que porta cap a una font (és a dir, cap a la dona, cap a la font de vida, cap a la mare), 4) que, en acabant, es fa un acte acompanyat de coques beneïdes (un tret que ens recorda el dels pans beneïts, d’origen pagà i que, malgrat el Concili de Trento i disposicions eclesials posteriors, encara perviu) i, per exemple, 5) que es fa una trobada de germanor, fraterna. Adduirem que, com plasma Esther Borrell en la seua obra “Les tres mares. Les arrels matriarcals dels pobles catalans”, encara que, en referència a Santa Coloma de Gramenet (en la comarca del Barcelonès), “Precisament a tocar d’on tenim el monumental pubis femení triangular dedicat a la Gran Mare, els capellans varen fer aixecar una minúscula ermita per anar-hi a beneir els camps” (p. 144).

Tot seguit, en la narració, llegim que “Dos caçadors forasters que rodaven per aquells verals, quan van veure la gentada que escoltava la missa al voltant de l’ermita, van fer befa de tothom i van comentar:

‘Quina manera de perdre el temps, tan bonic com és caçar i, aquesta gent, aquí, fent companyia a aquesta estàtua de pedra del seu sant, sense adonar-se que no és res més que una figura que no els escolta’.

Aquestes paraules les van sentir alguns devots i els féu molta pena, perquè era una burla al seu sant patró. Aleshores, van pregar per tal que aquella befa no quedés sense càstig” (p. 549).

Per consegüent, copsem dues maneres de concebre la religió: 1) com una part més de la vida i que empiula amb la terra (com a Mare) i amb l’aigua (reflectit en la font), en què participa el poble i, fins i tot, autoritats i b) la dels forasters (possiblement, castellans) que prioritzen el nomadisme (ací, per mitjà de la cacera i que, a més, mira cap a l’ascetisme i cap a lo celestial). És més, quant a la segona manera de veure lo religiós, a continuació, llegim un passatge que enllaça amb lo patriarcal: “Els dos caçadors van continuar la seva ascensió a la recerca d’alguna peça de caça amb l’ajuda del seu gos” (p. 550), amb semblança amb el pastor que somia la pujada que el portarà a la fama, molt ben reflectit en l’obra “Llibre de cançons. Crestomatia de cançons tradicionals catalanes”, de Joaquim Maideu i Puig, sota la cançó “101. La vida dels pastors”, molt llarga (pp. 218-224), en què un pastor també va acompanyat d’un gos (p. 222).

Finalment, mentres que el capellà que feia la missa alçava el pa i el vi (en l’Eucaristia), això és, les dues parts de la persona (la que ascendeix i juvenil i la que representa la moderació i la mare de mitjana edat), caigué un llamp sobre els dos caçadors i el gos i tots tres restaren petrificats. En altres paraules: el matriarcalisme i optar pel poble, per la bonesa com també per la terra on es viu i per estar oberts als altres, dona vida, motiu pel qual podem considerar que la missa i la festa de Sant Maurici i el poble continuaren.

Cal dir que el poble mai no mostrava revenja, però sí sol·licitava que el sant els fes costat (com ací veiem, de cara al demà). I Sant Maurici no deixà caure la gent d’Espot, ni, de pas, el Poble. I, quan diem Poble, ens referim, igualment, a cerimònies com aquesta, les quals, malgrat que, formalment, siguen cristianes, tenen unes arrels (i trets) de signe pagà i matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que es reuneixen, en línia amb els aplecs matriarcals i previs al cristianisme

General, , ,

Un relat en què es capten molts temes relatius al matriarcalisme i, en aquest cas, que tenen a veure amb les bruixes, és “L’Era de les Bruixes”, recopilat per Joan Bellmunt i Figueras en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. En un pla de roca conegut com l’Era de les Bruixes, “hi ha tot un estol d’aquestes males dones imaginàries; de dia i, a ple sol, entaforades en els caus, escletxes i clivells d’aquell pla de roca, que fa so de buit, o bé amagades als pins de més alterós i espès brancam de la Serra Fosca, car, per damunt de tot, són enemigues de la llum i dels clergues de Vallbona i Llorenç, que allí prenen el solei de l’hivernada” (p. 181). Com veiem, la dona està associada amb les bruixes, i, com sabem, hi ha vegades que, malgrat que ho són, compten amb trets favorables. A més, hi ha mots que enllacen amb llocs de possible penetració i de recepció sexuals. Així, d’acord amb el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, en copsem els caus (els quals simbolitzen la vagina), les escletxes (la vulva, la qual també se la coneix com “escletxa de la vida”)  i els clivells (que representen la vulva). Igualment, el so de buit està destinat a omplir… ¿el semen, la “llavor” que li hi colga l’home? Fou la primera idea que pensàrem el 3 de maig del 2023, mentres escrivíem aquestes línies: recordem que les cultures matriarcalistes prioritzen més lo auditiu i el tacte que lo visual. El so, ¿representaria les paraules de la dona durant una relació sexual o bé eròtica? 

A banda, es reuneixen al costat dels pins així com ha sigut costum, durant molts segles, fer aplecs molt a prop dels arbres, detall pagà i matriarcalista. I, això sí, en un lloc amb un muntó de rames… en la Serra Fosca, és a dir, en una serra bruna, tret que, com la foscor, empiula amb la dona, amb lo matriarcal.

Afegirem que el brancam espés podria representar molts hòmens, ja que, com veiem en el “Diccionari eròtic i sexual” esmentat, el terme “branca” fa al·lusió al membre viril, o siga, al penis.

A més, l’acte esdevé de nit, és el moment predominantment femení i, quant a la llum i al seu vincle amb l’Església, el podem trobar ben plasmat en el llibre “El matriarcalismo vasco”: les bruixes donaven pas a les campanes (p. 93), detall que captem  en un passatge posterior de la narració.

Cal dir que, en “Europa indígena matrilineal. Los vascos”, de Mari Carmen Basterretxea, podem llegir que, “Per a alguns autors, la raó dels processos de bruixeria contra les dones fou perquè eren independents i lliures. I es pot afirmar que, per a que milers i milers de dones siguen independents i lliures, la seua socialització degué ser igualitària entre hòmens i dones, és a dir, una socialització pròpia d’una societat equitativa. I més tenint present que, en aquells processos, hi hagué també xiquets, xiquetes i hòmens. Això significa que aquestes persones procedien de generacions pertanyents a un model cultural matriarcal (…) com fou en el món dels Alps o en els pobles del Pirineu Nord i Sud, entre altres zones” (p. 105). 

Continuant amb paraules de Mari Carmen Basterretxea, més avant, addueix unes línies que empelten amb les del relat: “Les reunions d’aquelles dones, les quals, segurament, eren assemblees veïnals, foren interpretades com aquelarres de bruixes i acaçades (…). En els països protestants, també actuà la Inquisició, creada amb tribunals civils especialitzats en bruixeria” (p. 105). Això podria explicar per què, bé en aquesta narració, bé en moltes cançons eròtiques, populars, en llengua catalana i recollides abans dels anys huitanta del segle XX, l’Església (en aquest cas, els clergues) no té bona premsa… en el tema de la sexualitat, ni en lo relatiu a lo que podríem dir associacionisme matriarcal.

I més encara: la majoria de la població encara era fidel al paganisme i a detalls matriarcalistes que podrien ser ancestrals, motiu pel qual, com captem en “L’Era de les Bruixes”, “així que s’apaga l’últim so de les nou batallades del toc d’oració que llancen al vent les campanes del pobles de l’encontrada, per tal d’avisar els cristians que es recordin d’invocar a Maria, pel benefici del seu assentiment al misteri de l’Encarnació del Fill de Déu, a l’ensems que els fan senyal de recloure’s al si de les llars” (p. 181), sobretot, a “les donzelles” (p. 181). L’autor, en cap moment, indica si, en aquest passatge, el mot “donzelles” es refereix a les jóvens que es dediquen a la prostitució. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Plantar “el maig”, i la dona, ben considerada i ben tractada

General, , , ,

Un altre relat en què copsem el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, recopilat per Joan Bellmunt i Figueras, és “L’embruixament del castell i els lladres”. Així, veiem que l’Arnau s’acosta a un castell, hi entra i, “en obrir la porta d’una mena de soterrani, va descobrir uns saquets apilats en un racó (…). N’obrí un i va descobrir que estava ple de moneda” (p. 49). Per tant, la terra (i, de pas, la dona) està ben considerada. A més, apareix el sac, és a dir, un recipient destinat a acollir.

Més avant, llegim que “Aquella mateixa nit, l’autoritat, ajudada per la gent del país” (p. 49) i, per consegüent, es plasma l’estima per la terra (el país) i que l’autoritat és molt oberta i, a banda, que compta amb la simpatia del poble.

En la rondalla “El maig de la pau”, recollida per Joan Bellmunt i Figueras en la mateixa obra, es comenta sobre el costum matriarcal de plantar “el maig”. Un poc abans de maig, els fadrins de l’Albi (una població de la comarca de les Garrigues) s’adreçaven cap al Monestir de Poblet, “per tal de comprar als monjos el millor arbre dels seus boscos, per tal de plantar-lo a la plaça del poble. Havien de plantar ‘el maig’.

El costum de plantar ‘el maig’ era molt antic, i va començar a l’Albi, però esdevingué pràcticament costum en tots els pobles de les Garrigues.

Plantar ‘el maig’ era un ritual. L’arbre havia d’ésser recte, és a dir, molt dret i molt alt (…).

Una vegada plantat ‘el maig’ a la plaça del poble, durant el dia, es dansava al seu entorn i, durant la nit, s’encenien fogueres. La festa començava el primer dia del mes de maig i durava tres dies (…). L’arbre restava plantat a la plaça tot el mes” (p. 53).

Ara bé, posteriorment, captem que, “De tornada, van tallar un arbre que van trobar, però no era ni dret, ni alt” (p. 53). Aquest tret va en línia amb rondalles que reflecteixen lo matriarcal, com ara, en què es tria l’espasa més curta i, el fet que no estiga dret, més d’una vegada, empiularia amb la rectitud.

A mitjan rondalla, els fadrins de l’Albi se’n van a Vallclara, on hi havia un arbre millor, i l’agafen de nit, un altre tret (la foscor) en relació amb lo matriarcalista.

Finalment, es comenta que els sarraïns s’acostaven a les Garrigues i, aleshores, el comte Guillem (de l’Albi) fa via cap al comte Roman (de Vallclara) i els fadrins i els no tan fadrins “van decidir de plantar-se ‘el maig’ conjuntament” (p. 55), és a dir, l’arbre que, primerament, hi havia en Vallclara. Per consegüent, es feu possible que hi hagués bones relacions entre els habitants dels dos pobles i el narrador es posa de part del poble que, en la rondalla, està vinculat amb la bonesa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les de ment oberta i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.