Arxiu mensual: juliol de 2023

Rondalles amb humor (àdhuc, eròtic) i capellans, i dones que coneixen el terreny

General, , ,

Una rondalla sobre capellans, d’humor i en què es plasma el matriarcalisme, és “L’escolanet i el rector”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Direm que, tant aquest relat com també els dos posteriors, foren narrats per Gemma Sánchez. El rector de Vallfogona necessitava un escolanet i, pel camí, en troba u que anava brut i que era molt eixerit. Quan el capellà li diu que va brut i li fa unes qüestions, el xiquet li contesta:

“-Brut, jo? Més negre estàs tu! -referint-se a la sotana-. Vinc de Tàrrega, i me’n vaig a Verdú, em dic Pere i no estic amb ningú.

I va ser així com el rector de Vallfogona ja va tenir escolanet” (p. 424).

Com hem pogut veure, el rector no apareix com una mena de figura sagrada i intocable.
En el relat que ve a continuació, “El rector i la majordoma”, en el mateix llibre, es reflecteix l’humor irònic vinculat amb la llengua catalana i, a més, eròtic:

“Un dia diu que el bisbe va anar a casa del rector de Vallfogona i va veure que tenia una majordoma molt jove, en lloc d’una de 40 anys. Llavors, el bisbe li va dir:

-Quan torni a passar, ja la pots haver canviada per una de quaranta, eh?

Però, quan el bisbe hi va tornar a anar, va veure una altra majordoma encara més jove i digué al rector:

-Que no vas sentir el que et vaig dir de la majordoma?

I el rector li respongué:

-Oh, i tant que sí! Ja n’hi ha posat dues de vint. Així, ja en fan una de quaranta” (p. 424). Afegiré que, com em digué ma mare el 10 de febrer del 2023, en relació amb les majordomes, “A vegades, eren les mares o, altres vegades, encara eren jóvens.

La dona de casa era per a tot”.  

Com podem veure, el capellà (més en nexe amb el Poble) és un home molt obert sexualment i acollidor de la jovenesa i, per contra, el bisbe representa una actitud més moderada (no sols en lo sexual).

Finalment, en la tercera narració sobre capellans, “El bisbe, les perdius i l’escolà”, també intervé l’humor eròtic i la ironia. Així, “Una vegada havia de venir el bisbe a dinar a casa del rector de Vallfogona i la majordoma va fer dues perdius amb suc: una, per al bisbe; i l’altra, per al rector. I les va deixar al taulell de la cuina. Aleshores, passà l’escolà per la cuina i, en veure aquelles perdius, i en tenir gana, se les va menjar” (p. 425). Comentarem que apareix la perdiu (ocell en vincle amb el penis).

Aleshores, la dona, com que no veu les perdius, “ja s’ho va pensar qui havia estat, però el bisbe i el rector ja eren a taula i esperaven el dinar.

Així que la majordoma va anar a buscar l’escolà i li va dir:

-Saps què diu el bisbe? Que si troba el qui s’ha menjat les perdius, li tallarà les dues orelles” (p. 425). Per consegüent, podem dir que la dona coneix el terreny (ací simbolitzat per la psicologia dels personatges).

I el xiquet, per si de cas, se n’ix corrents i, a banda, la dona ho comenta al bisbe. Immediatament, “El bisbe obre la finestra i li diu, a l’escolà:

-Com a mínim, de les dues, una! Com a mínim, de les dues, una!

I l’escolà, pensant-se que es referia a les orelles, li contestà:

-Ni una, ni cap! Ni una, ni cap!” (p. 425). I, així, l’escolà (qui representaria el Poble) és diligent, té reflexos i ix guanyant al bisbe, de la mateixa manera que, en altres relats, per exemple, els catalans ho fan a l’invasor. Al cap i a la fi, el bisbe prové d’una altra població, mentres que el rector i la majordoma podem dir que són de casa…

Igualment, el rector, a diferència de la dona, no diu res a l’escolà, un detall significatiu: la majordoma, en el fons, és la senyora ama.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

El comunalisme en les capelles paganes i la fertilitat femenina matriarcal

General, , , ,

Una altra narració en què copsem trets matriarcals i que figura en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras és “La tradició de Sant Gil”. Primerament, parla de la relació entre uns pastors del Pirineu, de Sant Gil com a primer veí de Torà i, tot seguit, addueix que “hi bastiren un pedró-oratori i el sant roman allí” (p. 422). Per tant, veiem que, així com en moltes rondalles, la dona està associada a una roca i forta i, per exemple, a un santuari, ací es tracta d’un sant en nexe amb un lloc fort i que fa d’oratori. Ens trobem, possiblement, davant un cas de substitució d’un punt de culte o de reunió pagans, el qual es cristianitzaria.

Nogensmenys, a continuació, captem que perviu el matriarcalisme, com ara, en la política que feien els habitants de l’indret: “La rústica i solitària capelleta, ben aviat, guanyà el cor dels veïns i aixequen cases al seu voltant, que faciliten el conreu de les terres del pla. Els primers veïns de Torà edificaren una altra capella dedicada a sant Gil, de la qual en seria el patró” (p. 422). Per consegüent, 1) era un lloc senzill i no precisament fastuós de culte, 2) els habitants hi tenien interés i s’apleguen pròxims a la capelleta, 3) això facilita les bones collites i 4) serà, posteriorment, quan un segon oratori passarà a ser, per dir-ho així, un monument més bé cristià, malgrat la pervivència pagana en el redòs. Cal dir que la capelleta, en el llenguatge eròtic i sexual, està vinculada amb la dona (amb la vagina i, per extensió, amb la vulva), motiu pel qual podem veure que la dona és estimada i, per això, hi ha proximitat entre ambdues bandes.

A més, aquest relat reflecteix el comunalisme: la decisió de forjar un oratori no ha sorgit d’una autoritat nobiliària, ni eclesial, ni particular, sinó dels veïns i, així, es tracta d’un exemple més en què els habitants de la zona tenien competències, fins i tot, per a temes com aquest, poc difosos en la instrucció d’adolescents i en la universitària, almenys, en el primer quart del segle XXI. 

Una altra narració plasmada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, en què captem detalls matriarcalistes, és “La Roca Cavallera”. Comença dient que, ran del camí ral de Torà a Biosca, “es troba certa roca de formació singular, que la distingeix de les altres de tot aquell indret: és la Roca Cavallera” (p. 423). La roca (símbol en nexe amb la dona i que toca terra)  és tractada de cavallera.

A continuació, podem llegir “La llegenda ens diu que un desconegut cavaller (…) amagà el tresor que portava al peu d’aquella roca.

El tresor consistia en una pell de bou plena de monedes d’or i plata, amb joies valuoses” (p. 423), és a dir, que l’home deposità la seua confiança en la dona (la roca) i ho feu per mitjà d’una pell… femenina i amb monedes de color lluent i de color fosc (tret que empiularia amb lo matriarcal). Afegirem que, com s’indica en el llibre “El matriarcalismo vasco”, el bou, a més de ser un animal, almenys, originàriament, femení, “és res propi de la Gran Mare (el seu bou-fal·lus-fill-amant). La Deessa-amb-el-bou no representa sinó la Deessa de la fertilitat” (p. 89) i que, en eixa fecundació i en eixe servici, “està l’atribut masculí del bou, (…) del fill-amant fàl·lic” (p. 89).

“Amb el temps, més d’un ha cavat i recavat aquell indret i, àdhuc, s’ha fet moure la gran roca del seu primitiu lloc a força, per cercar el cobdiciat tresor.

Però la pell de bou, plena de monedes i joies, que sapiguem, encara no s’ha trobat, resta esperant que algun sortós algun dia l’ensopegui” (p. 423). La terra, la fecundació i, per tant, lo matriarcal, continua ben preuat i estimat pel Poble i, igualment, amb força.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb humor (eròtic i tot) i capellans i dones protectores del Poble

General, , , , ,

Una altra rondalla, narrada per Conxita Pujol Farré, amb alguns passatges eròtics i, sobretot, d’humor relacionat amb capellans i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, en què es plasmen trets matriarcals, és “Els cinc pans i els cinc peixos”. Així, en un poble que se’n diu Vilatorrada, hi havia “un capellà a qui feia molta il·lusió la festa major i les confessions de març” (p. 417). A més, “hi perdia més de la meitat dels seus quilos tot ensenyant les noies a cantar, a netejar,… però tot això compensava quan, en pujar les escales de l’altar i mirar endarrere, veia tota la seva parròquia aplegada” (p. 417). Com podem veure, hi havia una relació de proximitat entre el mossén i les jóvens i, igualment, amb els feligresos.

“El costum del poble era que, a més a més del capellà de la vila, vingués de fora una altra personalitat religiosa per celebrar la festa. A un home veí de Vilatorrada, el que el feia gaudir més eren els sermons (…).

Així que arribà el dia assenyalat, l’home anà a l’església” (p. 418). Cal dir que actes així eren típics en més d’una població i, de fet, algunes vegades, m’ha contat ma mare (nascuda en 1943) un acudit en què un capellà va a un poble, fa un sermó de manera barroca i, en acabant, una dona pregunta a una altra: “¿Saps què ha dit el capellà?” (si havia entés el sermó). I la segona li contesta “Doncs, no. ¡Però que bé ha parlat en tot el sermó!”.

Tot seguit, passem als detalls eròtics, encara que puntuals en el relat: “El nou predicador començà amb els sermons…: que si les dones van massa curtes, que què era allò d’ensenyar els genolls, així agafessin un constipat…, que si allò altre…” (p. 418). Quant a aquestes línies, podem relacionar (i encertaríem) aquest tipus de rector amb un castellanoparlant (recordem la visió castellana de la sexualitat) i, igualment, a obres de folklore escrites per persones catalanoparlants amb afinitat pel catolicisme  o que, àdhuc, han fet estudis de teologia (com ara, en llibres redactats entre la segona meitat del segle XIX i la primera del segle XX).

A continuació, passem a una altra part d’humor (ací, en nexe amb la generositat). Quan el predicador explica la paràbola dels pans i dels peixos, “en lloc de dir que, amb cinc peixos i cinc pans, havien donat menjar a 5.000 persones, va dir que, amb cinc mil pans i cinc mil peixos, havia alimentat a cinc persones. El que estava a sota la trona, en sentir això, va dir:

-Ep, noi, això també ho sabria fer jo” (p. 418). Per tant, primerament, copsem el tema de l’ambició i de ser agarrat amb els altres.

Ara bé, el capellà, que l’any vinent torna a fer el sermó amb motiu de la festa, pretenia deixar “amb la boca oberta el feligrès que l’any passat va gosar parlar. Tornà a explicar el miracle dels cinc peixos i els cinc pans:

-Nostre Senyor, mireu que n’era, de gran, que, amb cinc pans i cinc peixos, va donar menjar a cinc mil persones (…) i cridà: -Tu, el de sota, que ho faries això?

I l’altre (…) contestà:

-Sí, sí, senyor: amb els peixos i els pans que van sobrar l’any passat” (p. 418).

Per consegüent, el feligrés plasma la conveniència de repartir amb els altres part de lo que tenim i, per això, ho té assumit per segona vegada. 

Prosseguint amb la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, en la narració “La pell de bou”, es reflecteixen trets matriarcalistes. “Diu la llegenda que, a la partida de Sant Jordi, on es troben les restes d’un castell, hi ha una pell de bou enterrada, plena de monedes d’or” (p. 420). Cal dir que el bou està relacionat amb lo femení, amb la dona i, a més, que, com podem llegir en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, sota l’entrada “Pell”, “la pell de brau era emprada en els ritus d’iniciació, com un símbol de la mort amb la qual el neòfit es cobreix per desprendre-se’n després expressant el nou naixement”. Un neòfit és qui fa poc que ha abraçat una religió, un partit, una ideologia, etc..

A més, “Diu la llegenda o la tradició que, per recuperar-la, s’hi ha d’anar un dia al vespre, amb uns llibres i unes cançons molt concretes (que ningú no sap quines són) i que s’han de cantar allí. El dia que algú encerti (…), la terra s’obrirà i es recuperarà la pell amb tot l’or que guarda dintre” (p. 420). És a dir, cal anar-hi en un moment del dia en nexe amb lo femení i amb lo matriarcal: al vespre. Igualment, la foscor, en aquest relat, té a veure amb els llibres (lectura, accés a lo escrit) i amb la música (oral, més en línia amb el matriarcalisme).

Nogensmenys, ningú no ho ha assolit i, per això, la riquesa “està colgada a les entranyes de la terra (…), la pell de bou encara és allí” (p. 420), o siga, en l’interior de la mare, en la Mare Terra, en la terra. La dona desa l’or i, a banda, està ben considerada.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb molta presència, acollidores i generadores de vida

General, , ,

Una narració en què es plasmen molts trets matriarcalistes i, sobretot, relacionats amb la dona, és “La cova des negret”, la qual figura en el llibre de Bernat Servera Ribas “Plaguetes d’Història i Cultura. Dites, gloses, cançons i llegendes de Pina”. Comença dient que “És una cova situada baix les timbes de ses Moles i que té el puig de Randa al davant. Des d’allà, es pot contemplar una de les vistes més espectaculars de tot el comellar de Pina” (p. 111). És a dir, en primer lloc, destaca la panoràmica que hi ha associada a la cova i voltants i, en aquest sentit, podem escriure que, com en el cas de les ermites, molts santuaris estaven en llocs com els que ens comenta el narrador.  Per tant, podríem empiular aquest detall matriarcal amb el de la bellesa (lo que, en una dona, seria la garridesa).

Tot seguit, podem llegir que, “D’aquesta cova, conten que és molt fonda. Això es va poder comprovar perquè uns caçadors hi amollaren una fura i aquesta sortí dins del terme de Sencelles, a prop de Ruberts” (p. 111). En aquest sentit, hi ha moltes narracions en què la cova és molt fonda, en més d’un cas, els genitals de la dona (i, si no, la vagina i, sobretot, la vulva). I, en aquest relat, els hòmens (uns caçadors, figura que enllaça amb lo patriarcal) van a la dona (a la cova). Pels trets que té la cova, en aquest apartat, captem que la seua presència és ampla, no precisament limitada a un espai curt o xicotet i que enllaça dos térmens, un detall significatiu.

“Diuen, també, que, a les nits de lluna plena, hi sortia un negret i que, quan arribava el dia, es tornava a amagar.

Tots els al·lots del poble badaven bé els ulls, en passar per aquell indret, per si podien veure aquell diantre de negret.

De nins, eren pocs els que s’atrevien a visitar aquests paratges, per por que no els sortís aquell negret de la cova” (p. 111).

Per consegüent, ens trobem davant una dona que, si bé és cert que no apareix com a tal sinó representada per un negret, aquest home està en nexe amb la nit (detall femení i present en moltes rondalles tradicionals de terres catalanoparlants) i, quan aplega el dia, se’n va a la cova, torna a la mare, a lo femení (vesprada i nit). 

A més, des de xiquets, la dona estava ben considerada i és motiu de curiositat (obrien els ulls).

Al capdavall, es plasma un detall que podríem vincular amb la instrucció patriarcal: el que s’invite els nens a desconfiar de la dona, de lo femení, de lo matriarcalista. Per això, els nins no passen per eixos indrets, per si aquell negret (en el fons, una dona) els fes algun mal o n’eixissen escaldats. Des del meu punt de vista, caldria aprofitar relats com aquest per a educar els nens (i qualsevol persona) a estar oberts i a valorar positivament lo que hi ha de matriarcal en nexe amb narracions tradicionals i, igualment, amb la tradició en llengua catalana, encara que hi haja hagut una instrucció paral·lela que haja tractat d’eclipsar-la.

Afegirem que això constitueix un intent d’ocultació que perviu: més d’una vegada, sota el pretext de fer fora l’obscurantisme, això és, lo que, des de la cultura castellana i les cultures patriarcals, es sap que és matriarcalista i lo que (sobretot, des del seu parer) cal que siga anul·lat, silenciat i, fins i tot, manipulat, en qualsevol mitjà públic d’instrucció de la persona i, àdhuc, en els ambients eclesials o en les associacions i en els mitjans de comunicació social. 

Més avant, hi ha un altre relat, “El pou d’en Tries i la font de Pina”, recopilat en la mateixa obra, en què es reflecteix el matriarcalisme i, a més, d’una manera semblant (malgrat que els personatges siguen diferents, però del mateix ram). “Aquest és un pou que està situat a la partió dels establits[1] entre Son Maig, Son Moll i Son Reus.

Era l’únic pou que hi havia en tota aquella explanada; és molt antic i servia per a abeurar el bestiar que anava de la muntanya a la marina.

Al costat del pou, hi havia una pica de pedra molt gran que servia per a beurar el bestiar que passava per allà i, de fet, tots els cabrers que menaven els ramats a pasturar, poal a l’esquena, en arribar al pou, abeuraven els animals.

(…) Es deia que aquella aigua era la que alimentava la font de Pina i que, per comprovar-ho, tiraren dins del pou almangra i fulles i que sortiren a la mateixa font” (pp. 112-113).
Per tant, no sols la font (plasmada en una dona) és font de vida per a tota una explanada i, a més, des de fa molts anys i per al bestiar, sinó que també ho feia un element adjunt (i, com molts més de línia femenina i matriarcalistes, receptiu), la pica i molt gran (com la mare que acull a molts fills, ací,  reflectits en els cabrers). Finalment, es tracta d’una font que genera altres elements relacionats amb la natura i, en alguns casos, amb vida (com ara, les fulles).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Un establit, com podem llegir en el DCVB, és “Cadascuna de les parcel·les en què es divideix una terra on establir-se”.

Dones ben trempades i llestes, que determinen i persones molt obertes i que fan costat

General, , , , ,

Un altre relat del llibre de Bernat Servera Ribas “Plaguetes d’Història i Cultura. Dites, gloses, cançons i llegendes de Pina”, en què copsem trets matriarcals, és “En Planiol i el Tribunal de la Santa Inquisició”. Hi havia un home que vivia en Pina, “Però, pel poble, era molt xerrat perquè vivia amb una amiga i no eren casats. Aviat arribà a les orelles del Sant Ofici aquella acusació i, ben prest, fou citat per anar a declarar davant el Tribunal” (p.  104).

Més avant, llegim que, “En Planiol i la seva amiga es presentaren davant aquell tribunal (…) i, amb molta cortesia, es presentà:

PLANIOL:

-Part de la nit, venc de dia,

que la serena, mala és.

Què volen vosses mercès?

Què vol vossa senyoria?

 

INQUISIDOR:

-I això, què és, sa vostra dona?

 

PLANIOL:

-Això és es meu diamant,

amb qui me colg cada vespre.

Dona ben trempada i llesta!

No en veureu, de més honesta,

a la Seu, dia de festa,

per bé que estiguin mirant.

 

El tribunal, amb les respostes que donà en Planiol, no tengué proves per castigar-los i, contents i alegres, tornaren al poble, i ja mai més els tornaren a molestar” (pp. 104-105). Com veiem, la dona està ben considerada…, fins i tot, per l’home.

Una altra narració, en la mateixa obra i en què captem el matriarcalisme, és “Els lladres de Rafal”. Uns lladres comenten a l’amo, a la madona i al porqueret que es preparen i “que es posassin bé amb Déu perquè els passarien despullats per damunt el foc” (p. 108).

Passa que “El porqueret, en sentir tot aquell escàndol, sense fer gens de renou, se’n va anar al poble i avisà dels fets. La gent partí amb garrots, forques, falçs… per donar una bona pallissa als lladres que, quan s’entemeren que arribaven reforços, ho daren a les cames i anaren a amagar-se a la pleta de Son Ribes” (p. 108). D’aquesta manera, el porqueret, junt amb la gent que li fa costat, fan possible que l’amo, la madona i ell es salven i, per tant, es posen de part de les persones bondadoses. 

Un poc després, llegim un altre relat, “La cova des Pa”, en relació amb Ses Coves, una contrada d’on “han sortit moltes històries i llegendes que han arribat fins als nostres dies” (p. 110). A més, veiem que, per eixos paranys i per indrets pròxims, “hi havia un tal Seguí que estava llogat per missatge i, cada nit, anava a jeure al poble perquè la seva dona esperava infant.

Una nit de molta fosca, quan en Seguí passava per davant sa cova des Pa, sentí un gran renou i, de dins aquella malesa, sortí un bou d’or amb unes banyes ben afilades. El bou es plantà davant ell.

Ja vos podeu imaginar el regiró que se’n va dur aquell pobre home!” (pp. 110-111).

Cal dir que, en les Illes Balears, és molt comú el mot “missatge” aplicat a un treballador llogat per a un temps o bé, com ara, per a un criat, i en vincle, per exemple, amb una possessió. Com hem pogut veure, la figura de l’home no és precisament la d’una persona valenta i, a més, afegirem que el bou està vinculat amb la dona (com ho reflecteixen les banyes que porta en la banda superior, amb forma de lluna). Igualment, apareixen la nit, la foscor, una cova (lloc d’acollida), una dona (el bou, en nexe amb la fertilitat) més forta que ell.

A continuació, “El missatge li demanà:

—De part de Déu, què voleu?

El bou es posà amb les potes del davant damunt les seves espatles i, en veu baixa, li digué:

—Si no pagues es deute que tens, ningú de la teva nissaga arribarà a fer fortuna” (p. 111). En altres paraules, l’home és, per dir-ho així, “el ruc de càrrega”… si no segueix els dictats de la dona (ací, el bou), qui li determinarà el futur.

Llavors, “El pobre home, en sentir aquelles paraules, partí com un llamp cap al poble tot regirat. Arreplegà els doblers i anà a pagar els deutes que tenia.

A partir d’aquell dia, el bou no tornà a molestar el pobre Seguí i pogué passar tranquil per aquell indret” (p. 111). Per consegüent, la dona marcà el compàs de l’home i, com que ell tornà el deute que li tenia, el missatger pogué viure en pau i lliure de pressions per part d’ella.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que donen vida a la terra, que fan fèrtil la sexualitat i molt obertes

General, , ,

Narracions plasmades en “Plaguetes d’Història i Cultura. Dites, gloses, cançons i llegendes de Pina”, de Bernat Servera Ribas, del 2003.

Una de les rondalles recopilades per Bernat Servera Ribas en l’obra “Plaguetes d’Història i Cultura. Dites, gloses, cançons i llegendes de Pina”, que es titula “Com va néixer sa font de Pina”, reflecteix el matriarcalisme. Així, comenta que, “Quan sant Vicenç Ferrer anava pels pobles de Mallorca predicant, un dia passà per Pina i, en esser a l’entrada del poble, es va aturar a l’ombra d’un lledoner, es va asseure damunt una roca i demanà si hi havia aigua per beure” (p. 100). Per consegüent, l’home s’acosta a l’ombra (tret vinculat amb la foscor, amb la dona), a un arbre (el qual també hi té a veure, ja que, com ara, posa les arrels en terra i, a banda, relaciona el passat i el futur, lo que hi ha sota terra i les fulles, les àvies i els nets), damunt una roca (una dona que li proporciona força i que el relaciona amb la terra).

A continuació, podem llegir “—Que vol dir no hi ha aigua!—exclamà.

Agafà al seu gaiato amb les mans, pegà tres cops damunt la roca i digué: ‘Qui és nat i naixerà, sa font de Pina no veurà eixugar’.

Idò, què me’n direu? D’aquella penya, va sortir un brollador d’aigua clara i fresca que rajà amb força i que, fins als nostres dies, mai no s’ha aturada” (p. 100). Així, podem copsar que l’home (ací, el sant) no deixa caure la dona (plasmada en l’aigua, en la font i com a generadora de vida) i reapareix la jovenesa (la frescor i la força de la vida).

Igualment, “Els veïnats dels pobles del Pla organitzaren anar a Lluc per demanar a la Moreneta bones pluges i, així, acabar amb aquella terrible sequera.

Miraren a on es podrien aturar per abeurar les bèsties i l’única font que trobaren fou la de Pina.

En aturar-se per abeurar el bestiar, foren molts els que deien: ‘Quin bé teniu en aquest poble!’” (pp. 100-101). En altres paraules, els habitants del Pla se’n van a Lluc, on està la Mare de Déu de Lluc (si més no, patrona de l’illa de Mallorca), la qual és de color negre (el vinculat amb la vellesa i amb la foscor i molt present en rondalles i en altres narracions recopilades en llengua catalana abans de 1932).

Un altre relat plasmat per Bernat Servera Ribas, en el mateix llibre, és “Es Pitxerel·lo”. Aquesta narració compta amb una part que és eròtica. Diu que, en la possessió Son Servera, les terres aplegaven fins al torrent i hi havia un home, el Pitxerel·lo. “Conten que era un esclau moro que tenia uns poders excepcionals com era fer ploure, conèixer la classe de terra tastant-la i saber el que hi anava millor per sembrar-hi, es desplaçava damunt un boc salvatge i moltes coses més” (p. 102). Aquestes línies ens poden remetre al tema de la conquesta de les Illes Balears per part, la gran majoria, de catalans que s’hi desplaçaren en el segle XIII i que, els qui millor coneixerien la terra, en aquell moment, serien els musulmans (motiu pel qual apareix la figura d’un esclau que ho és).

A continuació, copsem que, “Un dia d’estiu que les senyores havien anat a fer una volta per les vinyes que hi havia al comellar, l’amo digué a l’esclau:

—Per què no fas ploure i farem córrer aquestes senyoretes?” (p. 102). Cal dir que, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, “ploure” està associat a caure aigua dels núvols, a ejacular i, en tercer lloc (i prou en línia amb el text), a “Tenir un home relació sexual amb una dona”.

Tot seguit, “L’esclau agafà una grapada de palla humida i li donà foc. Aviat, sortí una fumassa blanca. Aquell fum es convertí amb un nigul[1] que ben aviat tapà tot el comellar i es posà a fer un bon ruixat.

L’amo, en veure que plovia tant, demanà a en Pitxerel·lo si ho podia aturar. L’esclau li digué que allò sí que no ho podia fer i les senyoretes arribaren a les cases ben banyades” (pp. 102-103). Per tant, com que la palla estava humida (això és, el penis) i li donà foc (l’activa), n’ix el semen (la fumassa blanca). Aquest fum prompte tapa el comellar, la depressió que hi havia en el niu (en aquest cas, en relació amb la vulva) i, més avant, l’arruixat (la llet de l’home, les llavors).

Les senyoretes aplegaren a casa ben banyades…, fruit de les relacions sexuals que aquell home (i, potser, més) havien tingut amb elles. Recordem que, en l’esmentat diccionari, el bauprès té a veure amb el membre viril i, quant a “banyar el bauprès”, amb “Introduir el penis durant les relacions sexuals”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Nota: [1] Núvol.

 

Plaguetes de dites, gloses, cançons i llegendes de Pina (Bernat Servera Ribas)

Defensa de les terres catalanoparlants i de l’educació matriarcalista i obertura

General,

Un altre relat en què captem trets matriarcals i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La processó d’Almatret”, en aquest cas, en relació amb el tema de la protecció de la terra. Comença dient que “Es veu que la nostra contrada és terra tan bella i tan generosa que sempre ha despertat la cobdícia de l’invasor, de la gent de fora. Per això, no ha d’estranyar que, ara uns, ara altres, pràcticament, sempre hem tingut el peu d’algú damunt la nostra terra.

Que si els sarraïns, que si els francesos…

Quan jo era petit, sempre em contaven que, a pesar de tot, de les invasions i del de més enllà, mai pogueren dominar la nostra terra i la nostra gent” (p. 412). Les frases en negreta són nostres i, al meu coneixement, fins i tot, serveixen per a una educació matriarcal que també inclou la defensa de la terra, de la gent que hi viu i s’hi identifica i, de pas, de la identitat de la persona i del Poble.

Com a exemple, tot seguit, comenta que, durant la guerra del Francés (1808-1814), “els patriotes catalans, agrupats en sometents, tingueren el paratge de sant Miquel de la Tosca i la serra la Llenca com a la seva caserna general d’actuacions” (p. 412). Cal dir que, durant aquesta guerra, es plasmaren dues cosmovisions molt diferents: la favorable a la religió (des de la vessant matriarcalista i dels catalanoparlants) i la laïcista i anticlerical procedent de la cultura associada a la llengua francesa, de línia patriarcal. I, com que la gent estimava la terra i lo que hi tenia a veure (incloent la llengua catalana), aquests patriotes catalans, “amb la complicitat de tots, s’havien preparat uns amagatalls” (p. 412).

Afegirem que qui contà aquest relat, Lluís Nogué Pastó, diu que “recollim el que ens pervé de la llegenda, la tradició, la veu popular, generació darrere generació.

Els patriotes catalans no paraven de boicotejar les tropes franceses (…), s’encomanaven a sant Miquel, que els protegís” (pp. 412 i  413). Cal recordar que, com escriu el valencià Manuel Sanchis Guarner en la seua obra “La llengua dels valencians”, publicada per Editorial Tres i Quatre en el 2009, en el segle XVIII (quan entra la dinastia dels Borbons en els territoris sota el Regne de Castella i Felip V de Castella aprova els decrets de Nova Planta, els quals afectaren la gran majoria dels catalanoparlants i el Regne d’Aragó), “A diferència de l’aristocràcia, el poble valencià continuava essent molt religiós i era rabiosament antifrancés” (p. 312). I qui diu els valencians, diu, com ara, els catalans, com es reflecteix en aquesta narració i en moltes més arreplegades per Joan Bellmunt i Figueras.

Prosseguint amb el relat, “va resultar que una boira espessa cobrí tota la serra, afavorint completament els sometents, que desaparegueren de la vista dels francesos.

Aquests, davant d’aquella espessa boira i desconeixedors del terreny muntanyenc, decidiren suspendre el projectat atac (…), van desistir i fugiren d’aquí”  (p. 413). Amb el temps, aquesta boira (amb què té a veure Sant Miquel) passà a ser coneguda com “la processó d’Almatret” i el narrador afig que els catalans “pogueren sobreviure i continuar fent front a l’invasor de la nostra terra” (p. 413). Com podem copsar, el tema de la terra i de l’estima per ella estan presents, no sols en la manera de viure d’aquells catalanoparlants dels segles XVIII i XIX, sinó en aquesta obra de primeries del segle XXI.

Finalment, quant als sometents, adduiré que, en el curs 1993/1994, Enric Sebastià Domingo (1930-2006, mestre d’Història contemporània en l’Escola de Magisteri de la Universitat de València) ens digué que una de les causes de moltes derrotes franceses fou lo que hem vist ací: els sometents, les guerrilles. A més, el mestre adduïa que, durant la guerra del Vietnam (segle XX), u dels líders vietnamites es fixà en el conflicte peninsular i en aquests grups, sovint, populars i de gent que, com hem llegit, coneixia el terreny. Aquest estudi sobre eixes organitzacions fou u dels motius més importants de la victòria vietnamita, malgrat que els nord-americans posseïen una força militar més gran. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.

 

Dones que fan de mares i que acullen i mares que es retroben amb els fills

General, ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcals és “El noi pobre que va ésser Sant Pare”, la qual fou plasmada en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Es tracta d’una narració que ve a dir-nos que, tot i que u, inicialment, siga pobre, pot aplegar a un alt càrrec (i molt reconegut) i, igualment, ser una persona franca i que encara té present la figura de la mare (i, en el cas de la mare, la del fill). Així, una família de pagesos tenien molts fills i, quan els en nasqué u nou, “no és d’estranyar que, de comú acord, decidissin de deixar-lo en algun portal de gent amb ofici, per tal que el pobre infant pogués créixer sense passar gana” (p. 404). Com veiem, la decisió es pren per acord entre la mare i el pare, un tret matriarcal. I, a més, en paraules que em digué ma mare en el 2023, “Això, abans, es feia en cases o en convents, a la porta”.

Com a mostra d’acollida, “Quan, al matí, es van llevar els habitants d’aquella casa, que eren sabaters d’ofici, van sentir els plors de l’infant i el varen acollir” (p. 404) com u més de la casa junt amb els fills i, amb el temps, també hi viurien.

Més avant, com en altres relats semblants, el xiquet comenta a la mare que ell volia anar-se’n i que els germans li havien dit que ell no era fill de la casa “i, per això, havia decidit marxar” (p. 404). La mare, que tant estimava el fill, li confirma que, efectivament, ell no era fill seu. Nogensmenys, com que volia que ell la recordàs, molt oberta i afectiva, li comenta “Et vaig trobar un dia, al matí, a la porta de casa i et vaig arreplegar, et vaig treure la roba que portaves, la vaig guardar en un farcell i te’n vaig posar de nova, de meva. Així que, si ara vols marxar, et donaré la roba que duies aquell dia i tu la guardaràs tota la vida” (p. 404). Per consegüent, la dona no ha rebutjat, ni ha desconsiderat el passat del nen (ací, plasmat en la roba que portava inicialment), li ha acollit (simbòlicament i tot) amb la roba. I, al capdavall, li torna la de la mare biològica (i, així, ell pot conservar el record de les arrels).

A continuació, el fill li diu:

“-Sí, mare; doneu-me el farcell, que marxaré a guanyar-me la vida” (p. 405).

El xicot fa via cap a terres llunyanes (fet que representa el pas de la infantesa a la joventut) i, com que l’acullen sabaters, ell aprén d’aquest ofici. Passa que, tot i que no sabia llegir, ni escriure, un dia, en una missa, el Crist dirigeix la mirada cap al noi.

El jove ho comenta al sabater, qui acompanya el xic cap a l’església. I, novament, el Crist mira el noi. I, a més, una tercera vegada: “es convencé tothom que el sabateret era l’escollit per Sant Pare i (…) decidiren, per fi, que, si aquesta era la voluntat, així es complís” (p. 405). 

Però, com que els grans cardenals veieren que el sabateret no sabia llegir, ni escriure, decideixen ensenyar-lo: “una gran colla va dedicar-se a instruir-lo, i el noi, que era aplicat, aviat en va aprendre fent grans avenços” (p. 405).

Passen els anys i, un dia, una dona penitent, s’acosta el Papa i ella li diu que, quan el seu fill era just nounat, l’havia abandonat i que això li havia turmentada tota la vida i volia demanar perdó al Sant Pare. Tot seguit, el papa li atorga l’absolució (p. 405).

“Aquest li preguntà si coneixeria la roba que posà al seu fill quan el deixà a la porta d’aquella casa, i ella va dir que sí” (p. 406). Per consegüent, la mare encara recordava el fill; i ell, la relació amb la mare (ací, per mitjà del detall de la roba).

L’endemà, durant un dinar a què ell l’havia convidada, “el Sant Pare tragué el farcellet amb la roba i la dona el reconegué com el que ella havia posat al seu fill (…).

El Sant Pare va dir-li:

-Així podeu estar contenta, puix el vostre fill no ha mort, és viu, perquè el vostre fill sóc jo.

I fill i mare esdevingueren joiosos, fonent-se en una forta i sincera abraçada. L’abraçada del retrobament” (p. 406). Resulta simbòlic que el fill es trobe amb la mare justament quan ell està en la cúspide de la vida (ací, representada pel papat) i en què ella passa per la vellesa. D’aquesta manera, representen la reconciliació entre la mare i el fill, tan habitual en casos com aquest (quant al tema de les respectives edats): 1) el fill (qui, arran de la conversa, copsa que ella podria ser sa mare) no es desentén de la mare biològica i, com en casos així, partint que qui ha portat la iniciativa (en aquest tema), ha sigut la mare, 2) és ella qui abraça primer el fill i, així, l’accepta. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Terres fèrtils i dones bondadoses, honrades, que condonen i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, és “Les roques de la Galera”. Així, podem llegir que, durant un combat de les tropes de Juli Cèsar fins als vessants de la Serra Grossa, “Cèsar, molt ben guiat per aquell nadiu de la contrada, coneixedor del terreny, car era fill d’aquí, (…) dugué l’enemic vers el lloc que li convenia per presentar batalla” (p. 409). Per tant, en aquest passatge, el cap de l’exèrcit, l’emperador, recorre a una estratègia molt interessant i que reflecteix obertura: que li reporte una persona del terreny (qui, d’alguna manera, fa el paper de conseller).

Tot seguit, veiem un altre tret matriarcalista: el fet que apleguen al lloc, “on l’herba i l’aigua eren abundants” (p. 400). Per consegüent, la terra (ací, simbolitzada per l’herba) era fèrtil i l’aigua afavoria la vida i el futur del terreny i dels qui hi vivien. A més, aquests detalls empiulen amb la dona i amb lo femení.

Finalment, adduirem que, al capdavall del relat, es pot llegir que un arc com també “les Roques de la Galera, ens recorden avui l’imperi romà en la nostra terra i diuen que, en aquest indret, si s’escolta amb atenció, amb l’orella posada a la roca, encara se sent (…) com si fos una remor de mar llunyana” (p. 401). En altres paraules, ens trobem amb roques (la fortalesa de la dona, qui toca els peus en terra), l’interés per la terra, l’escolta (u dels sentits més vinculats amb el matriarcalisme junt amb el tacte), la relació entre l’orella (escoltar) i la roca (això és, la dona, qui aporta vivències i saviesa a qui se li acosta, ací, tocant-la) i l’aigua de la mar (un altre detall matriarcal).

En la rondalla vinent, “El moliner”, en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, es reflecteix molt el matriarcalisme. “Temps era temps que, per aquesta vall, baixaven les aigües d’un rierol, el qual feia encara més fèrtil tota la terra de la rodalia. Els homes vivien feliços amb el seu treball. Les aigües (…) eren aprofitades per fer moure tres molins (…) i, fins i tot, arribaven fins aquí homes d’altres contrades amb els seus ruquets carregats de sacs, per tal de moldre el seu gra” (p. 401). Així, veiem coincidències amb el relat anterior i que, no sols la gent vivia feliç amb lo que feia, sinó que era molt oberta i que la terra era d’acollida i ben considerada (i podríem afegir que, de pas, la dona, lo matriarcal).

Igualment, el narrador addueix que, en eixa zona, hi havia un moliner que era molt treballador, cristià molt complidor i molt devot del seu sant patró…, però que no donava bona mesura a la gent que molien en el seu molí (p. 402).

Quan aquest moliner aplega al cel, Sant Pere no l’accepta fins que li convenç l’advocat del senyor i, com que era el dia de Nadal, el deixa passar al cel.

Ara bé, un poc després, Jesús, “amb veu dolça, li digué:

-Bon moliner: el teu sant ha intercedit per tu i, clar, jo l’escolto, però és que, per entrar al cel, cal haver estat honrat tota la vida (…). Tornaràs a la terra i allí viuràs fins que t’esmenis i rectifiquis el que has defraudat. Un cop això fet, si ho fas, podràs entrar al cel” (pp. 402-403). Com podem veure, i en línia amb molts relats en què apareix Jesús o bé Déu, és un personatge obert, dolç, acollidor.

A continuació, el moliner se’n baixa a la terra i orienta cap a la bondat i cap a l’honradesa l’educació als seus fills: “a tothom, ha de fer-se-li mesura a sobreeixir, cal ser honrats.

I així ho feren a partir d’aquell dia” (p. 403).

Afegirem que “El bon moliner anava treballant i ajudant tots aquells que passaven demanant una caritat. Un dia, però, a una vídua amb el seu nadó, els fills van acomiadar-la (…)

El moliner els reptà, de nou, fent-los veure que cal ajudar aquell que ho necessita (…).

Després, invità la pobra vídua a passar al molí i li donà menjar i hostatge per tal que recuperés les seves forces per a continuar camí” (p. 403).

I, finalment, com que l’home havia sigut bonhomiós, generós i honrat, aquella nit somia la Mare de Déu i el Nen Jesús demanant i, més avant, Sant Pere l’acull en el cel i, a més, Déu i, al capdavall (i açò és simbòlic), la dona (Nostra Senyora, acompanyada del Nen). Cal adduir que la Mare de Déu li ho condona, ja que la mare i el fill “li feien un dolç somriure” (p. 403): la dona té la darrera paraula i ací ha fet el paper de jutgessa (i, de pas, Nostra Senyora plasma l’arquetip del rei, com a reina).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Una rondalla sobre la Creació, des de la vessant matriarcal, consellera i molt oberta

General

Una altra rondalla relacionada amb la Creació de l’Univers i de la vida i que, en aquest cas, figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Una campana d’or al mig del món”, la qual, a més, empiula amb la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista).

Dos jóvens volien trobar la campana d’or: “dos buscadors de tresors anaven avançant pels camins polsosos de la terra garriguenca (…)

-Mira, allí hi ha un pagès. Preguntem-li si estem arribant al poble que cerquem o si encara falta molt” (p. 396), Juncosa. El pagès els respon que quasi ja hi són. Tot seguit, els dos nois li demanen “I és cert el que es conta que hi ha una campana d’or soterrada en aquest poble?

-Tan cert com que el sol ens il·lumina.

-I doncs, com és que, si hi ha la campana, mai no l’heu cercada vosaltres?

-Doncs, ben senzill: amb el nostre treball, en tenim prou per viure i mai, a ningú, se li ha desvetllat la cobejança de posseir-la. (…) Seieu, seieu, que ara us ho contaré tot” (p. 396). I, així, després de la presentació dels jóvens, ells apleguen a Juncosa i, a continuació, el vell (que copsa la curiositat dels xicots) els conta el relat de la Creació, el qual està ple de simbolisme matriarcal:

“Quan Déu Totpoderós creà l’Univers, anà fent dia rere dia tot de coses belles, la llum, els estels, el sol, la lluna, però, ai…, quan havia de fer la terra, li entrà un dubte. No sabia si fer-la llarga o curta; ampla o estreta; quadrada o bé rodona. Per fi, després de consultar-ho amb els seus consellers, decidí de fer-la rodona i, és ben clar que, per fer-la rodona, havia de menester un compàs. Així, que clavà el compàs i ho féu, precisament, on ara hi ha el poble de Juncosa. Encara avui podeu veure el forat a la pedra: té uns tres metres de diàmetre, es troba tocant a l’ermita i mai ningú no ha pogut arrencar-la de tan pesant com és. Per aquesta causa, avui som coneguts, a tota la rodalia i fora d’ella, com els del ‘mig del món’” (pp. 396-397).

Com podem veure, la Creació del món va unida a la bellesa de la vida (no tant en el sentit estètic com en el plaer de viure i de poder-la assaborir) i, en eixe sentit, no podia faltar-hi la terra, ja que d’ella procedeix la vida i és la Mare de tots i de tot. A més, 2) qui la creà, recorre, igualment, als consellers (detall que empiula amb el matriarcalisme i, per descomptat, amb els nombrosos casos en què l’home va a la dona i ella li aporta el suggeriment, la idea que considera més favorable a lo que ell li exposa i, en més d’una ocasió, a tots dos), 3) tria fer-la redona (forma en nexe amb lo matriarcalista com també amb el dinamisme i amb lo virtual), 4) posà la terra… on està el poble (Juncosa). I, com a mostra, el forat (tret que fa que no tot siga recte, com podria semblar-ho el compàs). A banda, el forat toca l’ermita (una obra arquitectònica que substituí els santuaris pagans). I 5) la força de lo terrenal i de la dona roman en el fet que ningú no ha pogut extraure-ho de la terra, d’on era, d’on ha arrelat (de la mateixa manera que el matriarcalisme ho ha fet entre els catalanoparlants que promouen la llengua, la terra i lo que hi té a veure).

Fins ací, la introducció i la part del relat de la Creació.

Més avant, prossegueix amb uns afegitons interessants i que tenen a veure amb les cultures matriarcalistes. L’ancià comenta als jóvens que els sarraïns n’eren sabedors i que, en la comarca de les Garrigues, “volien aixecar, precisament aquí, la seva mesquita més important, la més gran del seu regne musulmà, car la importància que assolirien, en tenir-la aixecada just al mig del món, els feia creure que tot el dominarien ells. I és, per aquest fet, que, mentre anaven conquerint terres, portaven una campana grossa, tota d’or, per tal de posar-la en el temple” (p. 397). Així, la narració vincula el voler ser el melic del món (el centre de totes les coses) amb el poder de conquesta i amb l’or (el color que es relaciona amb el sol i, de pas, amb lo patriarcal, amb la riquesa econòmica). Afegirem que “una gran munió de mules seguia al darrere dels guerrers, per transportar-la” (p. 397), és a dir, que els hòmens anaven al capdavant i les dones eren l’animal de càrrega, si més no, simbòlicament.

Ara bé, passa el temps i els catalans guanyen els musulmans i, a més, els sarraïns deixen la campana, “Decidiren, doncs, d’enterrar-la, ben fonda, en el lloc exacte que només ells saben, amb l’esperança i la seguretat de tornar algun dia, per tal d’aixecar la mesquita somiada.

(…) i tot el poble sap que està colgada. Però, com he dit abans, nosaltres no tenim cobejança” (p. 397) això és, desig viu de posseir-la.

Els dos jóvens, en copsar els missatges i el significat de la narració, comenten al vell:

“Potser sí que teniu raó -afegiren els dos buscadors-: val més no posseir riqueses i viure tranquils. (…).

-Doncs, adéu.

-Adéu -feren tots dos, girant camí per on havien vingut.

I és així com, avui encara, es troba la campana d’or colgada al lloc (…). El forat a la pedra encara s’hi veu avui” (p. 397). I eixa és l’empremta de la cultura musulmana en terres catalanes, en les quals, si bé no es menysprea el tenir, no es posa de part de l’acumulació a l’estil que hem llegit. 

Finalment, adduirem que, en cap moment, apareix el color argent, ni el negre i sí, com ara, la terra, la qual és més preada que les riqueses: una campana forta, al costat d’un històric santuari i, així, que empiula amb la dona, amb lo matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.