Arxiu d'etiquetes: retrobament entre la mare i el fill

Empelt mare-fill, cants a la mort dels fills i retorn a la terra

General, , , , , , , , , ,

A continuació, exposarem uns versets que ens porten a actes que lliguem amb l’inici de la primavera, amb la Pasqua, almenys, simbòlicament, amb la figura de l’aimador i amb la de la xicota, tenint present que la festivitat de la Mare de Déu del Roser és el 8 de maig i que la Pasqua pot caure alta, això és, prou avançat el mes d’abril: “’Quan els rosers entren en roses / i les flors en galania. / Que la Verge del Roser / hi faci entrar la pubilla’. D’aqueix temps, recorden encara les cantaires de Bulaternera:

Mes l’amor primera

s’emporta la flor,

la flor i la palma

de tot lo Rosselló.

 

(…) I la cobla s’adiu amb els horts de la nostra plana, que són tota una flor” (p. 246), o siga que la investigadora empelta la dona (els camps, la terra on nasqueren i lo maternal) amb un erotisme tel·lúric i associat a la tradició (la pubilla, qui és en nexe amb la Marona).

En fer pas al punt “A Vallcrosa” (p. 250), també hi ha un passatge connectat amb la flora i, a més, amb el seu gaudi: “els noms de les terres són immutables, sobretot, dins l’Aspre, terra de fidelitat. A Vallcrosa, he retrobat la Maria Olivé [, 1880-1969], que tan bé em cantà cançons en 1960. Arriba de la garriga on puntegen espàrrecs (…): ‘Els culli per plaer, ni tan sols els tasti’ diu ella, oferint-me el manat d’espàrrecs lligats de fresc. La Maria Olivé és una vella petita i eixerida (…) i respon amable a les meves qüestions. Ara, ha oblidat les cançons, mes es recorda dels costums de l’avior (…). Ja hi anava, quan era joveneta, amb la padrina (…). De tot, l’assabentava l’avia, Magdalena Doutres [, nascuda abans de 1880] (…). És ella qui li ensenyà les cançons” (p. 250).

Així, altra vegada, una dona major és qui transmet la cultura tradicional a una néta i qui ha estat continuadora de part del folklore de la zona.

Ben mirat, en l’entrada “Tornant de la batalla”, podem llegir que “és la del guerrer que torna a casa de sa mare per a morir. L’afer de la cançó és emmanllevat al folklore nòrdic” (p. 252) i, per consegüent, el fill revé a la marona que el va parir, com el jove que, passada l’època de la plenitud, mena cap a on un dia nasqué. Alguns versos que hi adjunta Simona Gay, per exemple, amollen la maternitat. Foren cantats per Maria Olivé (nada en 1880):

“Quan jo n’era petitet,

ma mare bé m’estimava (bis).

Me donava algun ouet

i alguna ametlla ensucrada (bis)” (p. 252),

 

això és, uns ous que insereixen amb lo matern, amb la fecunditat (com ara, la de les gallines) i una fruita seca endolcida per la progenitora, potser, en plena primavera d’hivern, estació que, en algunes rondalles, va associades a anous, a castanyes, a ametles…

Ara bé, en aquesta mateixa composició, accedim a unes línies que plasmen l’autumne:

“A mi, oferiu-me pa i vi;

a mon cavall, ordi i civada (bis).

A ne mi, cobert de flors;

mon cavall, cobert de rama (bis).

 

(…) La  cançó s’ha feta ben catalana; recorda l’oferta als morts, costum que encara existia al Rosselló hi ha cinquanta anys” (p. 254), és a dir, en el primer quart del segle XX. Com a mostra, en una nota a peu de pàgina, copsem “J. S. PONS, ‘L’oferta als morts de 1914’ (…). (‘Com en els pobles morts se’ls hi porta l’oferta, / l’oferta de pa blanc i de vi del racó…’” (p. 254).

Com a resultat, el pa (el treball de cada dia, la recompensa, lo solar) i el vi (el creixement dels fruits cap a la terra, la dona, la vulva) i el mantell de “premis” (recordem que és u dels significats de la paraula “flor”) cobreixen l’home i l’animal noble (el cavall) així com les fulles ho fan amb l’indret que, en estiu, era descobert.

Finalment, connectant el tema de l’oferta als difunts (de 1914), les ametles i, ací, la recol·lecta del camp i la figura maternal, hi ha una composició semblant a un eixart entre la mare i el fill: quan ell s’atansa a la marona i és acollit per la terra d’on un dia va sorgir.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Dones que fan de mares i que acullen i mares que es retroben amb els fills

General, ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcals és “El noi pobre que va ésser Sant Pare”, la qual fou plasmada en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Es tracta d’una narració que ve a dir-nos que, tot i que u, inicialment, siga pobre, pot aplegar a un alt càrrec (i molt reconegut) i, igualment, ser una persona franca i que encara té present la figura de la mare (i, en el cas de la mare, la del fill). Així, una família de pagesos tenien molts fills i, quan els en nasqué u nou, “no és d’estranyar que, de comú acord, decidissin de deixar-lo en algun portal de gent amb ofici, per tal que el pobre infant pogués créixer sense passar gana” (p. 404). Com veiem, la decisió es pren per acord entre la mare i el pare, un tret matriarcal. I, a més, en paraules que em digué ma mare en el 2023, “Això, abans, es feia en cases o en convents, a la porta”.

Com a mostra d’acollida, “Quan, al matí, es van llevar els habitants d’aquella casa, que eren sabaters d’ofici, van sentir els plors de l’infant i el varen acollir” (p. 404) com u més de la casa junt amb els fills i, amb el temps, també hi viurien.

Més avant, com en altres relats semblants, el xiquet comenta a la mare que ell volia anar-se’n i que els germans li havien dit que ell no era fill de la casa “i, per això, havia decidit marxar” (p. 404). La mare, que tant estimava el fill, li confirma que, efectivament, ell no era fill seu. Nogensmenys, com que volia que ell la recordàs, molt oberta i afectiva, li comenta “Et vaig trobar un dia, al matí, a la porta de casa i et vaig arreplegar, et vaig treure la roba que portaves, la vaig guardar en un farcell i te’n vaig posar de nova, de meva. Així que, si ara vols marxar, et donaré la roba que duies aquell dia i tu la guardaràs tota la vida” (p. 404). Per consegüent, la dona no ha rebutjat, ni ha desconsiderat el passat del nen (ací, plasmat en la roba que portava inicialment), li ha acollit (simbòlicament i tot) amb la roba. I, al capdavall, li torna la de la mare biològica (i, així, ell pot conservar el record de les arrels).

A continuació, el fill li diu:

“-Sí, mare; doneu-me el farcell, que marxaré a guanyar-me la vida” (p. 405).

El xicot fa via cap a terres llunyanes (fet que representa el pas de la infantesa a la joventut) i, com que l’acullen sabaters, ell aprén d’aquest ofici. Passa que, tot i que no sabia llegir, ni escriure, un dia, en una missa, el Crist dirigeix la mirada cap al noi.

El jove ho comenta al sabater, qui acompanya el xic cap a l’església. I, novament, el Crist mira el noi. I, a més, una tercera vegada: “es convencé tothom que el sabateret era l’escollit per Sant Pare i (…) decidiren, per fi, que, si aquesta era la voluntat, així es complís” (p. 405). 

Però, com que els grans cardenals veieren que el sabateret no sabia llegir, ni escriure, decideixen ensenyar-lo: “una gran colla va dedicar-se a instruir-lo, i el noi, que era aplicat, aviat en va aprendre fent grans avenços” (p. 405).

Passen els anys i, un dia, una dona penitent, s’acosta el Papa i ella li diu que, quan el seu fill era just nounat, l’havia abandonat i que això li havia turmentada tota la vida i volia demanar perdó al Sant Pare. Tot seguit, el papa li atorga l’absolució (p. 405).

“Aquest li preguntà si coneixeria la roba que posà al seu fill quan el deixà a la porta d’aquella casa, i ella va dir que sí” (p. 406). Per consegüent, la mare encara recordava el fill; i ell, la relació amb la mare (ací, per mitjà del detall de la roba).

L’endemà, durant un dinar a què ell l’havia convidada, “el Sant Pare tragué el farcellet amb la roba i la dona el reconegué com el que ella havia posat al seu fill (…).

El Sant Pare va dir-li:

-Així podeu estar contenta, puix el vostre fill no ha mort, és viu, perquè el vostre fill sóc jo.

I fill i mare esdevingueren joiosos, fonent-se en una forta i sincera abraçada. L’abraçada del retrobament” (p. 406). Resulta simbòlic que el fill es trobe amb la mare justament quan ell està en la cúspide de la vida (ací, representada pel papat) i en què ella passa per la vellesa. D’aquesta manera, representen la reconciliació entre la mare i el fill, tan habitual en casos com aquest (quant al tema de les respectives edats): 1) el fill (qui, arran de la conversa, copsa que ella podria ser sa mare) no es desentén de la mare biològica i, com en casos així, partint que qui ha portat la iniciativa (en aquest tema), ha sigut la mare, 2) és ella qui abraça primer el fill i, així, l’accepta. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.