Una rondalla sobre capellans, d’humor i en què es plasma el matriarcalisme, és “L’escolanet i el rector”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Direm que, tant aquest relat com també els dos posteriors, foren narrats per Gemma Sánchez. El rector de Vallfogona necessitava un escolanet i, pel camí, en troba u que anava brut i que era molt eixerit. Quan el capellà li diu que va brut i li fa unes qüestions, el xiquet li contesta:

“-Brut, jo? Més negre estàs tu! -referint-se a la sotana-. Vinc de Tàrrega, i me’n vaig a Verdú, em dic Pere i no estic amb ningú.

I va ser així com el rector de Vallfogona ja va tenir escolanet” (p. 424).

Com hem pogut veure, el rector no apareix com una mena de figura sagrada i intocable.
En el relat que ve a continuació, “El rector i la majordoma”, en el mateix llibre, es reflecteix l’humor irònic vinculat amb la llengua catalana i, a més, eròtic:

“Un dia diu que el bisbe va anar a casa del rector de Vallfogona i va veure que tenia una majordoma molt jove, en lloc d’una de 40 anys. Llavors, el bisbe li va dir:

-Quan torni a passar, ja la pots haver canviada per una de quaranta, eh?

Però, quan el bisbe hi va tornar a anar, va veure una altra majordoma encara més jove i digué al rector:

-Que no vas sentir el que et vaig dir de la majordoma?

I el rector li respongué:

-Oh, i tant que sí! Ja n’hi ha posat dues de vint. Així, ja en fan una de quaranta” (p. 424). Afegiré que, com em digué ma mare el 10 de febrer del 2023, en relació amb les majordomes, “A vegades, eren les mares o, altres vegades, encara eren jóvens.

La dona de casa era per a tot”.  

Com podem veure, el capellà (més en nexe amb el Poble) és un home molt obert sexualment i acollidor de la jovenesa i, per contra, el bisbe representa una actitud més moderada (no sols en lo sexual).

Finalment, en la tercera narració sobre capellans, “El bisbe, les perdius i l’escolà”, també intervé l’humor eròtic i la ironia. Així, “Una vegada havia de venir el bisbe a dinar a casa del rector de Vallfogona i la majordoma va fer dues perdius amb suc: una, per al bisbe; i l’altra, per al rector. I les va deixar al taulell de la cuina. Aleshores, passà l’escolà per la cuina i, en veure aquelles perdius, i en tenir gana, se les va menjar” (p. 425). Comentarem que apareix la perdiu (ocell en vincle amb el penis).

Aleshores, la dona, com que no veu les perdius, “ja s’ho va pensar qui havia estat, però el bisbe i el rector ja eren a taula i esperaven el dinar.

Així que la majordoma va anar a buscar l’escolà i li va dir:

-Saps què diu el bisbe? Que si troba el qui s’ha menjat les perdius, li tallarà les dues orelles” (p. 425). Per consegüent, podem dir que la dona coneix el terreny (ací simbolitzat per la psicologia dels personatges).

I el xiquet, per si de cas, se n’ix corrents i, a banda, la dona ho comenta al bisbe. Immediatament, “El bisbe obre la finestra i li diu, a l’escolà:

-Com a mínim, de les dues, una! Com a mínim, de les dues, una!

I l’escolà, pensant-se que es referia a les orelles, li contestà:

-Ni una, ni cap! Ni una, ni cap!” (p. 425). I, així, l’escolà (qui representaria el Poble) és diligent, té reflexos i ix guanyant al bisbe, de la mateixa manera que, en altres relats, per exemple, els catalans ho fan a l’invasor. Al cap i a la fi, el bisbe prové d’una altra població, mentres que el rector i la majordoma podem dir que són de casa…

Igualment, el rector, a diferència de la dona, no diu res a l’escolà, un detall significatiu: la majordoma, en el fons, és la senyora ama.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.