Arxiu d'etiquetes: la fertilitat en les cultures matriarcalistes

El sentiment de pertinença a la terra i dones que porten la iniciativa, amb sensibilitat i emparades

El sentiment de pertinença a la terra en “Himne a Catalunya”, d’Àngel Guimerà (1845-1924).

Un altre escrit en què copsem aquest sentiment i molts trets matriarcalistes és el poema “Himne a Catalunya”, del català Àngel Guimerà, el qual figura en el llibre “Memòria poètica”, a cura de Llibreria Tècnica. Amb lleugers retocs, diu així:

“Oh, Catalunya, mare nostra,

mare del cor que venerem,

respira fort i aixeca el rostre:

mentre el món sia món, et voltarem.

 

Avant, avant, que ets nostra mare!

Sàpigue’t tu, que Déu ja et sap,

i el teu terrer és teu encara

amb l’ànima al damunt, de cap a cap”.

 

Com podem veure, el poeta associa la terra (ací, Catalunya) a la mare, al cor i afig que ella comptarà amb el suport dels catalans.

Igualment, la dona encara regna la terra i, a més, Àngel Guimerà prioritza l’ànima i, per tant, la sensibilitat.

Tot seguit, l’escriptor vincula Catalunya (i, de pas, lo maternal i lo matriarcalista) amb la fertilitat i li proposa que tinga els peus en la mar i, quant als braços, que els situe en dos punts que empiulen amb la tradició catalana: l’ascona (la faena) i la força de la terra (els Pirineus):

“Regada amb sang, la terra és bona.

Tingues al mar clavats els peus,

un braç enlaire per l’ascona,

i, amb l’altre, arrapa’t fort als Pirineus”.

 

Afegirem que,

“Amb nostra llengua franca i noble,

crida’ns a tots, que et respondrem;

som una raça i som un poble,

i, tant drets com caiguts, poble serem.

 

Caiguts avui i enmig de runes;

demà, el peu ferm i enlaire els cors:

sense captar d’enlloc engrunes,

sense lligams de ferro ni de flors”.

 

Per consegüent, el lligam que ací existeix és el dels catalans amb lo terrenal (això és, el sentiment de pertinença) i, altra vegada, captem que la dona és la part forta i amb espenta a qui, tant els vius, com els morts, com els que naixeran, la tenen per mare i la segueixen. Aquest tret està en nexe amb el de la dona i la casa o, com ara, amb els molts comerços que portaven dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Cal dir que, com podem llegir en el DCVB, el terme “raça”, en molts escrits anteriors a 1940 (encara que no indique l’any), fa al·lusió al “Poble o nació com a grup ètnic, considerat com a procedent d’una mateixa soca” i no, per consegüent, per exemple, amb lo que, a les darreries dels anys setanta del segle XX, s’associava amb el color de la pell:

“Va doncs, oh, Pàtria, que t’ho imploren

damunt la terra els que s’hi estan,

davall la terra aquells que foren,

i, més lluny que els estels, els que vindran”.

 

Finalment, Àngel Guimerà posa unes paraules que, al meu coneixement, enllacen amb els segles IX-XI en els comtats catalans (amb un desenvolupament molt en línia amb el matriarcalisme) i vincula els castells amb Castella, no amb aquestes construccions en territori català, les quals començarien a tenir més força a partir del segle XI.

“Que no ets pas morta, que ets dormida.

Amb ta bandera, els vents remou,

siga-hi tothom a l’embranzida

i cauran els castells, quan diguis: Prou!”. 

 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El comunalisme en les capelles paganes i la fertilitat femenina matriarcal

Una altra narració en què copsem trets matriarcals i que figura en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras és “La tradició de Sant Gil”. Primerament, parla de la relació entre uns pastors del Pirineu, de Sant Gil com a primer veí de Torà i, tot seguit, addueix que “hi bastiren un pedró-oratori i el sant roman allí” (p. 422). Per tant, veiem que, així com en moltes rondalles, la dona està associada a una roca i forta i, per exemple, a un santuari, ací es tracta d’un sant en nexe amb un lloc fort i que fa d’oratori. Ens trobem, possiblement, davant un cas de substitució d’un punt de culte o de reunió pagans, el qual es cristianitzaria.

Nogensmenys, a continuació, captem que perviu el matriarcalisme, com ara, en la política que feien els habitants de l’indret: “La rústica i solitària capelleta, ben aviat, guanyà el cor dels veïns i aixequen cases al seu voltant, que faciliten el conreu de les terres del pla. Els primers veïns de Torà edificaren una altra capella dedicada a sant Gil, de la qual en seria el patró” (p. 422). Per consegüent, 1) era un lloc senzill i no precisament fastuós de culte, 2) els habitants hi tenien interés i s’apleguen pròxims a la capelleta, 3) això facilita les bones collites i 4) serà, posteriorment, quan un segon oratori passarà a ser, per dir-ho així, un monument més bé cristià, malgrat la pervivència pagana en el redòs. Cal dir que la capelleta, en el llenguatge eròtic i sexual, està vinculada amb la dona (amb la vagina i, per extensió, amb la vulva), motiu pel qual podem veure que la dona és estimada i, per això, hi ha proximitat entre ambdues bandes.

A més, aquest relat reflecteix el comunalisme: la decisió de forjar un oratori no ha sorgit d’una autoritat nobiliària, ni eclesial, ni particular, sinó dels veïns i, així, es tracta d’un exemple més en què els habitants de la zona tenien competències, fins i tot, per a temes com aquest, poc difosos en la instrucció d’adolescents i en la universitària, almenys, en el primer quart del segle XXI. 

Una altra narració plasmada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, en què captem detalls matriarcalistes, és “La Roca Cavallera”. Comença dient que, ran del camí ral de Torà a Biosca, “es troba certa roca de formació singular, que la distingeix de les altres de tot aquell indret: és la Roca Cavallera” (p. 423). La roca (símbol en nexe amb la dona i que toca terra)  és tractada de cavallera.

A continuació, podem llegir “La llegenda ens diu que un desconegut cavaller (…) amagà el tresor que portava al peu d’aquella roca.

El tresor consistia en una pell de bou plena de monedes d’or i plata, amb joies valuoses” (p. 423), és a dir, que l’home deposità la seua confiança en la dona (la roca) i ho feu per mitjà d’una pell… femenina i amb monedes de color lluent i de color fosc (tret que empiularia amb lo matriarcal). Afegirem que, com s’indica en el llibre “El matriarcalismo vasco”, el bou, a més de ser un animal, almenys, originàriament, femení, “és res propi de la Gran Mare (el seu bou-fal·lus-fill-amant). La Deessa-amb-el-bou no representa sinó la Deessa de la fertilitat” (p. 89) i que, en eixa fecundació i en eixe servici, “està l’atribut masculí del bou, (…) del fill-amant fàl·lic” (p. 89).

“Amb el temps, més d’un ha cavat i recavat aquell indret i, àdhuc, s’ha fet moure la gran roca del seu primitiu lloc a força, per cercar el cobdiciat tresor.

Però la pell de bou, plena de monedes i joies, que sapiguem, encara no s’ha trobat, resta esperant que algun sortós algun dia l’ensopegui” (p. 423). La terra, la fecundació i, per tant, lo matriarcal, continua ben preuat i estimat pel Poble i, igualment, amb força.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Terres fèrtils i dones bondadoses, honrades, que condonen i molt obertes

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, és “Les roques de la Galera”. Així, podem llegir que, durant un combat de les tropes de Juli Cèsar fins als vessants de la Serra Grossa, “Cèsar, molt ben guiat per aquell nadiu de la contrada, coneixedor del terreny, car era fill d’aquí, (…) dugué l’enemic vers el lloc que li convenia per presentar batalla” (p. 409). Per tant, en aquest passatge, el cap de l’exèrcit, l’emperador, recorre a una estratègia molt interessant i que reflecteix obertura: que li reporte una persona del terreny (qui, d’alguna manera, fa el paper de conseller).

Tot seguit, veiem un altre tret matriarcalista: el fet que apleguen al lloc, “on l’herba i l’aigua eren abundants” (p. 400). Per consegüent, la terra (ací, simbolitzada per l’herba) era fèrtil i l’aigua afavoria la vida i el futur del terreny i dels qui hi vivien. A més, aquests detalls empiulen amb la dona i amb lo femení.

Finalment, adduirem que, al capdavall del relat, es pot llegir que un arc com també “les Roques de la Galera, ens recorden avui l’imperi romà en la nostra terra i diuen que, en aquest indret, si s’escolta amb atenció, amb l’orella posada a la roca, encara se sent (…) com si fos una remor de mar llunyana” (p. 401). En altres paraules, ens trobem amb roques (la fortalesa de la dona, qui toca els peus en terra), l’interés per la terra, l’escolta (u dels sentits més vinculats amb el matriarcalisme junt amb el tacte), la relació entre l’orella (escoltar) i la roca (això és, la dona, qui aporta vivències i saviesa a qui se li acosta, ací, tocant-la) i l’aigua de la mar (un altre detall matriarcal).

En la rondalla vinent, “El moliner”, en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, es reflecteix molt el matriarcalisme. “Temps era temps que, per aquesta vall, baixaven les aigües d’un rierol, el qual feia encara més fèrtil tota la terra de la rodalia. Els homes vivien feliços amb el seu treball. Les aigües (…) eren aprofitades per fer moure tres molins (…) i, fins i tot, arribaven fins aquí homes d’altres contrades amb els seus ruquets carregats de sacs, per tal de moldre el seu gra” (p. 401). Així, veiem coincidències amb el relat anterior i que, no sols la gent vivia feliç amb lo que feia, sinó que era molt oberta i que la terra era d’acollida i ben considerada (i podríem afegir que, de pas, la dona, lo matriarcal).

Igualment, el narrador addueix que, en eixa zona, hi havia un moliner que era molt treballador, cristià molt complidor i molt devot del seu sant patró…, però que no donava bona mesura a la gent que molien en el seu molí (p. 402).

Quan aquest moliner aplega al cel, Sant Pere no l’accepta fins que li convenç l’advocat del senyor i, com que era el dia de Nadal, el deixa passar al cel.

Ara bé, un poc després, Jesús, “amb veu dolça, li digué:

-Bon moliner: el teu sant ha intercedit per tu i, clar, jo l’escolto, però és que, per entrar al cel, cal haver estat honrat tota la vida (…). Tornaràs a la terra i allí viuràs fins que t’esmenis i rectifiquis el que has defraudat. Un cop això fet, si ho fas, podràs entrar al cel” (pp. 402-403). Com podem veure, i en línia amb molts relats en què apareix Jesús o bé Déu, és un personatge obert, dolç, acollidor.

A continuació, el moliner se’n baixa a la terra i orienta cap a la bondat i cap a l’honradesa l’educació als seus fills: “a tothom, ha de fer-se-li mesura a sobreeixir, cal ser honrats.

I així ho feren a partir d’aquell dia” (p. 403).

Afegirem que “El bon moliner anava treballant i ajudant tots aquells que passaven demanant una caritat. Un dia, però, a una vídua amb el seu nadó, els fills van acomiadar-la (…)

El moliner els reptà, de nou, fent-los veure que cal ajudar aquell que ho necessita (…).

Després, invità la pobra vídua a passar al molí i li donà menjar i hostatge per tal que recuperés les seves forces per a continuar camí” (p. 403).

I, finalment, com que l’home havia sigut bonhomiós, generós i honrat, aquella nit somia la Mare de Déu i el Nen Jesús demanant i, més avant, Sant Pere l’acull en el cel i, a més, Déu i, al capdavall (i açò és simbòlic), la dona (Nostra Senyora, acompanyada del Nen). Cal adduir que la Mare de Déu li ho condona, ja que la mare i el fill “li feien un dolç somriure” (p. 403): la dona té la darrera paraula i ací ha fet el paper de jutgessa (i, de pas, Nostra Senyora plasma l’arquetip del rei, com a reina).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que dicten sentència i prioritat per lo tort (femení) i per la generositat

Una altra rondalla inclosa en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras i que reflecteix el matriarcalisme és “Les ‘encantàries’ i altres fets”. Primerament, se’ns indica que “Aquestes dones, que eren també conegudes com a ‘dones d’aigua’, ja que hom sempre les associava rentant la roba o estenent-la, (…) eren situades en una cova, on la gent del poble, sobretot, les dones, evitaven de passar en hora foscana” (p. 350). En aquest relat, en què, a més, es relaciona l’aigua amb la blancor, veiem que estan en nexe amb la cova (que, com podem veure en l’esmentat “Diccionari eròtic i sexual”), representa els “Genitals de la dona” i, si fos “cova de l’infern”, significaria la vagina i, per extensió, la vulva. En qualsevol cas, enllacen amb la foscor i, més encara, amb la nit.

Ens podríem demanar si el fet que les dones evitassen passar-hi en el moment de menys llum del dia, tindria a veure amb la visió de lo eròtic i de lo sexual. I, més encara, quan, tot seguit, diu la narració que les dones, Si, quan hi passaven, era amb llum de dia, giraven el cap per no veure l’entrada de la cova de les ‘encantàries’” (p. 350). Per això, aquestes dues parts de la rondalla ens han portat a empiular lo relatiu al cos i a la sexualitat, com una cosa que, en la filosofia que es plasma, vindria a dir… que cal girar l’esquena a lo sexual, a lo corporal, a l’erotisme. I més, si tenim present que, si mirem una entrada d’una porta, se’ns obri la possibilitat de provar a passar-hi…, sobretot, si qui viu dins (ací, seria una dona d’aigua), ens ho permet.

A continuació, veiem que “Aquestes dones no eren dolentes, segons la tradició” (p. 350). Llavors, si eren dones de bon cor, ¿per què el paràgraf anterior de la rondalla? Ens trobem, quasi segur, davant un relat híbrid.

A més, comentarem que la seua paraula es feia realitat i, si algú els agafava tovalloles, li llançaven alguna maledicció “i que, segons la veu popular, sempre s’havia acomplert l’esmentada maledicció” (p. 350). En altres paraules, es feia lo que elles volien.

Una narració, però sobre minairons (o menairons), uns personatges molt xicotets i que també tenen a veure amb les coves, és “El Tort i els minairons”, recopilada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. En primer lloc, direm que, així com lo recte (que podríem enllaçar, àdhuc, amb la severitat, per allò de “Més recte que una vara”) té a veure amb lo patriarcal; lo tort ho fa amb lo matriarcal i amb lo femení. Al principi, diu que, “A la comarca del Pallars Sobirà, tothom coneixia i parlava del Tort. Pocs, però, s’explicaven d’on havien sortit totes les riqueses. La veu popular deia que el Tort tenia aquells màgics éssers que eren els minairons, els quals guardava dintre d’una capsa ben tancada i que feia sortir als vespres per realitzar la feina de les seves propietats” (p. 352). Si relacionem la dona amb lo tort, podem entendre millor que lo femení vaja unit a la prosperitat, encara que, ací, el personatge siga masculí.

Igualment, copsem que els minairons li fan la tasca quan ja és fosc (detall en nexe amb relats en què les dones la realitzen… de nit). Per això, de matí, la gent veia que tots els camps estaven dallats.

Afegirem que, més avant, es reflecteix el matriarcalisme per mitjà d’un major equilibri entre lo actiu i lo receptiu: “Per això, calia fer-los treballar sempre i, quan la feina s’acabava, retornar-los a la capseta” (p. 352) així com el pagès que fa camí cap a casa després d’haver fet la faena del camp.

Adduirem que aquesta rondalla també plasma la disposició a fer costat al proïsme: “També diuen que la capseta amb els minairons se la deixaven d’una generació a l’altra. Per aquest motiu, les cases fortes s’enriquien fàcilment” (p. 352), ja que, per exemple, la primera generació podia haver cremat la capsa i… que acampe qui puga. Al meu coneixement, la capseta representa els valors i l’educació matriarcal: generositat, fer fàcil la vida als més jóvens i als altres, que tots puguen tenir de menjar i que puguen assegurar-se una vida, si més no, acceptable.

Finalment, s’indica que “El que sí és cert és que la casa del Tort fou una de les cases més importants i poderoses del nostre Pirineu” (p. 352). Com que la casa, lo acollidor, té a veure amb lo matriarcalista i es sap que, en el Pirineu, la dona estava ben considerada i que, en alguns casos, àdhuc, tenia més poder que l’home, resulta fàcil associar aquestes paraules amb el fet que, si es tracta bé la dona i es segueix els seus consells i la seua línia matriarcal, l’esdevenidor estarà garantit. En eixe sentit, cal recordar que, en llengua catalana, diem “A tort i a dret” i que, per consegüent, donem prioritat a lo femení (tort).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor, i a les que em fan costat dia rere dia.

“Tira més un pèl de dona que cent mules”, dones fèrtils i molt obertes

Una altra rondalla en què captem lo matriarcal i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Els lladres i el ‘Dulero’”. Així, veiem que “El ‘dulero’ -el duler- era l’encarregat, al matí i al vespre, de dur a pasturar els bous i recollir-los.

Aquesta era una vall fèrtil, on la ramaderia dels bous n’era testimoni” (p. 19), detall que podem enllaçar amb la dona com a font de menjar, de vida, amb la Mare Terra com també amb els relats en què, quan el rei (o bé la reina) són molt oberts i pensen en els habitants del seu regne, hi ha prosperitat i, àdhuc, més fills (començant per la família dels monarques).

Per això, més avant, llegim “Aquesta fertilitat, aquesta abundància, propiciaren tant el creixement de cases fortes com també de les bandes de lladregots de camí ral” (p. 19), motiu pel qual, els veïns, avisats que, “pels voltants, hi havia (…) guineus de dues potes, decidiren amagar les seves pertinences d’or en una tenalla” (p. 19), això és, confien en la dona (ací, simbolitzada per la tenalla, atifell gros i de recepció). Cal dir que la forma d’una tenalla, com poguérem veure l’11 de març del 2022 en l’entrada “La Deessa Terra euskera: Mari” (http://elsomnideladeessaterra.blogspot.com/2014/05/la-deessa-terra-euskera-mari.html), en el blog “El somni de la Deessa Terra”, és semblant a la que faria, externament, el cos de la “Representació moderna de la Deessa Mari, de Josu Goñi Etxabe”, com posa l’autor de l’escrit, Manel Jovani. I, per descomptat, similar amb eixes venus prehistòriques en què la dona apareix amb tot el cos gros (incloent-hi les mamelles i la panxa).

A banda, en línia amb el matriarcalisme, el dulero (el duler) “aprecià l’arribada de les mules i la gent. Enmig de la comitiva de mules, en va veure una” (pp. 19-20), ben garrida i adorada: “era la senyora de Grau” (p. 20). Per això, el duler “es posà en camí per tal de sortir al seu encontre i presentar-li els seus respectes” (p. 20), fet amb què copsem que la dona està ben tractada i ben considerada.

És més, a continuació, el ruquet del duler, “com flairant l’olor de les seves companyes d’existència, les mules de la comitiva, es posà a caminar a bon pas” (p. 20). Per consegüent, tot i que hi ha un animal masculí (el ruc, el qual, ací, simbolitza l’home), n’hi ha moltes mules (dones), detall que podríem relacionar amb lo matriarcal. De fet, en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, el mot “ruc” està associat al membre viril i, més encara: figura en la frase “deixar arribar el ruc a les cols”, és a dir, tenir un home relació sexual amb una dona. Com veiem, un ruc, però cols (no sols una). Quant a la paraula “mula”, la trobem en un refrany que presenten els autors i que s’ajusta a aquesta narració: “Tira més un pèl de dona que cent mules”: la senyora de Grau (la dona) mena les mules. 

Finalment, quan el duler ja era molt a prop de la senyora de Grau, ella “va veure aparèixer pel camí la banda de lladregots” (p. 20), ho diu i “El ‘dulero’, traient-se ràpidament el corn, el féu sonar fortament (…). Els bous que pasturaven tranquil·lament, en sentir la crida, (…) com un ramat fidel, emprengueren carrera vers on sonava el corn” (p. 20) i els lladres emprengueren la retirada. Per tant, la dona fa de cap de colla (en lloc del duler i sobre les mules) i, a més, porta la iniciativa i ell li fa costat (per mitjà de l’avís als bous que pasturaven).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

L’arquetip del rei i la dona valenta i molt oberta

 

Un altre relat en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “Ses tres filles des sastre”, el qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Així, hi havia un sastre que tenia tres filles molt garrides i, quant al rei, era vidu i molt bell. Una de les filles diu que, si es casàs amb el monarca, li faria un vestit que cabria dins d’una nou; la segona, que cabria dins d’una avellana i, en canvi, la tercera diu que “tendria un nin i una nina amb un estel d’or as front.

El rei ho va saber i envià un criat a ca d’aquell sastre a dir-li que hi anassen a veure’l ell i ses tres filles” (pp. 219-220) i, així, copsem trets vinculats, àdhuc, amb l’arquetip del rei, prou present en moltes rondalles. En primer lloc, la necessitat de virilitat, això és, de tenir descendència, ja que, en molts casos, s’associava les bones collites al fet que el cap d’estat tingués fills, com, per exemple, comenta Álvaro Bonilla (Naxos) en el seu escrit “La esencia de la masculinidad 9: El arquetipo del rey” (https://www.estrategiadelaseduccion.com/2012/04/la-esencia-de-la-masculinidad-9-el), el qual figura en el blog “La estrategia de la seducción”: “D’acord amb el text que hem tractat, els reis eren associats amb la fertilitat i amb la creació. Moltes cultures ancestrals creien que l’habilitat del rei per a procrear determinava el destí dels seus conreus. Si el rei era viril, fèrtil i tenia descendència nombrosa, hi hauria prosperitat en els canvis, en les sembres i en els conreus. L’arquetip del rei en l’home modern es vivencia en la seua capacitat creadora, (…) també s’orienta la creativitat en tots els camps, en el llegat i en l’emprenedoria”. Aquestes paraules són igualment vàlides per a la figura de la reina, de la mare, de la velleta, del pare democràtic, etc., també habituals en rondalles en llengua catalana anteriors a 1930.

El rei, com a monarca molt obert, se’n va a cal sastre i, a les filles, “els preguntà:

-Quina conversa teníeu tal hora?

Elles li digueren lo que havien dit i ell digué a sa darrera:

-Amb tu em vull casar.

Es casaren i, des cap d’un any, el rei es va haver d’embarcar perquè hi havia guerra, i sa seva dona va tenir un nin i una nina amb un estel as front” (p. 220).

D’aquesta manera, copsem la coincidència entre la tria de la jove que estava interessada per la fertilitat (la petita), el fet que ell se’n vaja als camps de batalla i, a més, amb espenta, i, al capdavall, que la dona (ara, reina) té dos fills i, per tant, no sols u.  Així, ha fructificat la reproducció i, de pas, la descendència estarà més garantida, detall que podem vincular amb les cultures matriarcalistes, les quals tendeixen molt més a centrar-se en fer les coses a llarg termini, pensant en generacions futures.

En aquest sentit, aquesta rondalla no és la típica en què un membre de la cort fa via cap a la batalla (i, per consegüent, no actua en línia amb el refrany “Qui no vullga pols, que no vaja a l’era”), sinó d’un rei molt obert, com, en aquest relat, si més no, a burgesos (un sastre) i als jóvens,… i vigorós.

La rondalla, molt semblant a altres en què un matrimoni troba dos xiquets en una caixa (ací ho fa un moliner, p. 220), té un passatge en què una velleta diu al xiquet què haurà de fer i en què ell segueix les directrius de la dona (“Així ho va fer ell”, p. 221), qui, a banda, li diu “te n’has de dur la flor més mustia que hi haurà”, p. 221).

Adduirem que, vist des de la mentalitat matriarcalista, podríem relacionar aquesta flor amb no deixar caure les persones madures (en aquest passatge, representa una dona que ja ha passat la jovenesa i que no ha aplegat a la vellesa). Però, al capdavall, el germà resta dins un castell.

Aleshores, la velleta diu a la germana què haurà de fer, ella sí que segueix totes les seues órdens i, de pas, fins i tot, la xica li comenta que se’n va  “A cercar es meu germà, que se n’anà a dur es gorrionet de la veritat i no ha tornat.

-Jas! Vet aquí una vergueta: pega tres tocs a damunt una pedra que trobaràs davant es castell i es teu germà sortirà.

Així succeí i tots dos, plegats, se’n tornaren a ca seva amb es gorrionet de la veritat(p. 221).

Captem, per consegüent, que la dona (l’anciana) salva l’home (el nin) mentres que ell accepta les indicacions femenines; que la jove salva el germà i que, finalment, la part masculina i la femenina van juntes i la xica porta la iniciativa. I, més encara, la flor mustia… es converteix en la mare del rei: la dona madura, però encara viva (p. 222), així com ho fa la primavera d’hivern (la tardor) respecte a les quatre estacions de l’any. Al meu coneixement, la maduresa inclou l’empatia i, per descomptat, l’atreviment.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.