Arxiu mensual: juny de 2022

La vella envia la jove i la jove salva l’home, amb afecte i encoratjant-lo

General, , , , ,

 

Continuant amb la rondalla “Els guants de la felicitat”, plasmada per Enric Valor, copsem molts passatges en què es reflecteix que la dona salva l’home, un fet que, com poguérem veure el 29 de juny del 2022, per mitjà d’un missatge que ens envià Rosa Garcia i Clotet acompanyat d’una llegenda sobre Carall Bernat (recopilada per Joan Amades en 1922 i que figura en la seua obra “Folklore de Catalunya. Rondallística”[1], publicada per Editorial Selecta, en Barcelona), compta amb un comentari sense embuts del folklorista català: “Aquesta tradició és una versió de l’abundant grup de la muller que salva el marit”. Com que Carles Mataplana passava per un mal moment, ho fa saber per mitjà d’una carta que… “Dona Frederica la va obrir i la llegí” (p. 80) i, un poc després, dona Frederica ho comenta al propi[2] que li l’havia portada:

“-Vaig a fer per ell un gran sacrifici! Li enviaré aquesta animosa fadrina, a qui vull com a una filla, per tal que li faça d’infermera” (p. 81).

El propi ho agraeix a dona Frederica i fa camí junt amb la jove Brunilda. I, així, ja tenim el primer dels passatges en què es manifesta que la dona salvarà l’home.

U dels altres personatges, l’Armengol, condueix la jove cap a una estança veïna a l’habitació de Carles Mataplana i li diu que, des d’aleshores, ella farà de patge i que se’n vista, per a poder fer el paper d’infermera del senyor Carles (p. 83) i, a banda, la jove Brunilda adoptarà el nom de Salvador, significatiu (la jove alliberarà el senyor). I, de fet, Brunilda s’acosta al llit on és el senyor Carles i aquest li demana:

“-Qui ets?

-Sóc Salvador… M’envia la vostra tia Frederica.

-Bé, doncs, Salvador… veges si em pots salvar” (p. 84), paraules que ho reflecteixen molt i, més encara: que Frederica, que és una persona sensible i que aposta per la jove, és més forta que el noble i que ella ha triat qui considera que podrà salvar-lo, així com, per exemple, en la cultura colla, la matriarca i cap de la comunitat (com ara, en el nord de Xile, en ple desert d’Atacama) tria la xiqueta que troba més preparada i adient com a successora seua i per a que faça de cap dels colla quan ella morirà. Un exemple de generositat ben entesa i que es pot captar molt bé.

I més: és el noble qui demana ajuda i, per dir-ho així, es copsa que la part forta… és la jove (la dona), no el senyor (l’home). Això sí: l’allibera per mitjà de remeis (p. 84) “i… sobretot molta gentilesa en el tracte i paraules d’afecte i d’encoratjament” (p. 84). Igualment, Brunilda ho fa tan bé (i molt en línia amb l’educació matriarcal), que la majordoma d’En Carles li diu:

“-Ets una meravella! Per les teues dites i gràcies l’has fet menjar com mai fins aquest dia” (p. 84).

En un altre moment de la rondalla, també ix el tema de la dona com qui marca el compàs i que es fa lo que ella vol i, al capdavall, el senyor Carles, quan el patge Salvador (qui era la jove Brunilda), es presenta com la jove que és, el noble s’agenolla a la fadrina i li comenta:

“-Sou vós, sou vós la que jo creia morta!” (p. 91) i, de nou, és la presència i la manera d’actuar de Brunilda lo que ha aplanat el camí per al reviscolament d’En Carles: la fadrina li ha fet de salvador.

I, en agraïment a la tasca de la jove (i als resultats), Carles Mataplana… accepta cercar dona Frederica, la qual, tot i que era vella, s’ajusta a comentaris que hem rebut en la recerca referents a dones ja ancianes i, àdhuc, de més de huitanta o… de noranta anys: “la qual es trobava bé de salut i fou portada al castell (…) per la seua expressa voluntat.

(…) La tia [Frederica] s’alçà amb forces jovenívoles” (p. 92), alliberen Roseta (la mare de llet de la jove, p. 92), es celebren les noces de Brunilda i de Carles… en Vilian (això és, on vivia la jove, un detall matriarcalista) i, en acabant, la parella es torna al castell (després de celebrar les noces) “i la jove parella aconseguí que es quedàs amb ells la tan agradable dona Frederica” (p. 93) i, com si es tractàs d’un agraïment, al final de la rondalla, llegim que cremaren els guants a la vista de tots, “en el moment de nàixer el primer fill dels nobles novençans” (p. 93), naixement que assegurava la pervivència.

Per tant, en aquest relat, veiem que una dona (ací, vella, afectuosa, forta i molt oberta, dona Frederica) accepta una jove (Brunilda) i, a banda, reviscola i li fa de mare i, posteriorment, és aquesta jove qui, seguint les petjades de dona Frederica, salva un home. I, tot això, dones fortes, agradables i molt obertes. 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les de bon cor i molt obertes i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Agraesc a Rosa Garcia i Clotet tota la informació, àdhuc, el títol, que m’envià el 29 de juny del 2022 junt amb un comentari en què ens indicava que era una obra que ella coneixia mitjançant el seu avi. En l’original, la llegenda figura com “714- DE QUÈ VE EL CAVALL BERNAT DE MONTSERRAT”. I, per descomptat, la seua generositat i la seua paciència.

[2] Home sota la jurisdicció d’un senyor feudal.

Senyora, criada afillada i vell majordom fan bona pasta, afectuosa i oberts

General, , , ,

 

Prosseguint amb la rondalla valenciana “Els guants de la felicitat”, arreplegada per Enric Valor, un poc després, la dona que acull Brunilda, li recomana que faça camí cap a la Torre d’Alcoleja, on viu una dona rica que cerca criades (p. 77), dona Frederica.

La jove hi aplega de vesprada i, al moment d’obrir-li el vell majordom que la mena cap a dona Frederica, una dona de setanta anys (p. 78), podem llegir que “Les dues dones van simpatitzar a l’acte, i la jove digué, tota animosa:

-No us abandonaré; em quede amb vós.

Dona Frederica, molt agraïda, va fer que se li acostàs i la besà en les galtes. Després ordenà al majordom que donàs alcova i roba a Brunilda. I allí començà la nova vida d’aquesta fadrina extraordinària, ara coneguda per Consol” (pp. 78-79). Ens trobem, de pas, amb dues dones amb bona empatia.

A partir d’aquestes línies de la rondalla “Els guants de la felicitat”, plasmada per Enric Valor, podem trobar semblances amb altres detalls matriarcals: 1) els germans Abdó i Senent (els Sants de la Pedra, en el refrany “Sempre junts, com Abdó i Senent”) i el fet que s’unesquen la part jove (qui aprova el vincle amb l’anciana) i la vella (receptiva a la iniciativa juvenil), ja que els dos sants mai no van separats, a diferència, com ara, de Demèter i Persèfone (de la cultura grega), 2) la bona acollida de la vella i que li ho agraeix, àdhuc, amb una cosa tan elemental i tan quotidiana com un lloc on poder menjar, relacionar-se amb altres persones (“allí començà una nova vida”, però no en sentit místic) i dormir (la cambra dormitori, presentada com una alcova), a banda de donar-li hospitalitat i roba i, de pas, Brunilda (i, de rebot, la jovenesa) veu els fruits de la bonesa i, igualment, 3) dona Frederica (la vella) li posa un nom positiu (Consol, perquè l’anciana copsa que Brunilda li podrà fer de conhort).

Adduirem que, el mateix dia que escrivíem aquestes línies, el 29 de juny del 2022, i, després d’haver posat en el meu mur, unes paraules del llibre “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés junt amb Karl Mayr, molt interessants, “el matriarcalisme èuscar no representa un feminisme beatífic, sinó naturalístic” (p. 110), en el sentit que aquest matriarcalisme no s’inclina per una mena de feminisme místic (perquè acolliria lo patriarcal, la rectitud, etc., i no, com ara, la creativitat, ni una actitud favorable cap a la germanor), captàrem que, en el relat valencià “Sanxa”, arreplegat en el llibre “Rondalles de la Ribera”, dels valencians Lleonard Torres i de Llorenç Giménez, un pastor que reflecteix molt lo patriarcal (solitari, no cerca mai la companyia d’altres pastors, accepta ser soldat i anar-se’n a la guerra…) és vençut per la serp (u dels símbols matriarcalistes).

I la relació entre la rondalla “Els guants de la felicitat” i la de “Sanxa” (en què una serp, al capdavall, creix i ofega el pastor), és un missatge molt ben plasmat: si vols guanyar-te la simpatia d’altri, pensa en els altres, practica la bondat, no menyprees les persones velles, ni aproves la prepotència (que és lo que ha fet caure el pastor que havia triat anar-se’n a la guerra).

I un altre detall matriarcalista: els ancians estan molt ben tractats (en aquest cas, dona Frederica), sense necessitat de passar per cap mena de servilisme extern, ni de viure subjugant els qui no són de la seua corda. Així, en la rondalla “Els guants de la felicitat”, llegim que, després de sopar dona Frederica, “recolzada afectuosament en Brunilda” (p. 79), se’n va a un llit de cos i mig, mentres que la jove Brunilda ho fa a u de cos: la dona gran és la que prioritza i, no obstant això, dona gran i dona jove fan bona pasta.

Però, per si aquestes paraules no n’eren prou, en un passatge posterior, veiem que la velleta es guareix mercé a la participació de la jove i que “Senyora, criada afillada i vell majordom feien una petita família d’allò més unit.

Així van transcórrer dos anys, i la filla del marqués va acabar mentrestant de fer-se una dona amb tota la seua plenitud i bellesa” (p. 80). Cal dir que, tot i que, primerament, el majordom és qui fa el paper actiu de la casa (ell rep la jove Brunilda), en acabant, les bones relacions entre la jove i la vella converteixen ambdues en una mena de vasos comunicants i, a banda, el majordom també n’ix beneficiat i, de rebot, el futur de Brunilda, perquè es podrà desenvolupar en un ambient molt propici i fer-se una dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les de bon cor i molt obertes i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: Jo he dit (i empre) “fer bona pasta”, que no té a veure amb el llenguatge cheli “pasta”, per a indicar que dues persones (o més) s’entenen molt bé.

Moltes persones no tenim la culpa que hi haja persones ignorants i amb poques ganes d’aprendre la llengua, amb l’excusa de “tot evoluciona”.

Des de xiquet, m’ha agradat molt aprendre-la i millorar-la, perquè no podia escriure-la en l’escola i sí uns cosins que anaven a “L’Escola Comarcal”.

Nasquí en 1971.

 

 

Reines que ofereixen, xiques jóvens que accepten propostes, garrides i ben tractades

General, , , , , ,

 

En la rondalla valenciana “Els guants de la felicitat”, arreplegada per Enric Valor i que figura en el Volum 3 de les “Rondalles valencianes”, ens trobem davant d’un relat en què la jove Brunilda supera la sobreprotecció i, a banda, copsem el seu agraïment cap a una dona d’edat avançada però que li fa costat. Així, veiem que “un poderós marqués castellà que senyorejava una fortalesa” (p. 67), tenia un castell d’una muntanyola i… “estava rodejat d’un jardí no gaire gran amb moltes plantes i arbres fruiters” (p. 67) i, per tant, el matriarcalisme (ací, simbolitzat pel jardí, el qual podríem associar a la Mare Terra) envolta la fortalesa i, a banda, els fruits de les bones obres i de tractar bé la terra, la mare. Adduiré que, el 27 de juny del 2022, en un comentari en el meu mur, Joan Sala Vila (un amic català nascut en 1929), m’escrigué “Lluís: sincerament, penso que el menyspreu de la maternitat és el responsable d’una convivència injusta, insolidària i egoista.

Endavant amb el teu estudi: el matriarcalisme és filosofia de convivència en germanor”. ¿Quantes persones de quantes societats matriarcalistes tracten bé la mare, la terra i la promouen com també la bonhomia i la germanor, però no com paraules buides? Moltíssimes. En línia amb això, direm que, el 23 de desembre del 2021, un amic molt coneixedor de la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcal), a qui facilití molts comentaris sobre el tema de la terra, m’escrigué “Està clar que el mon rural viu més l’estima de la terra”. I viure-la, sentir-la, respectar-la,… és fer-ho cap a la mare, cap a lo maternal, estar a favor de crear ponts amb altres persones, de la mateixa manera que el nen ho fa amb la mare (no sols per mitjà del cordó umbilical), per exemple, mentres mama, mentres aprén en companyia de la mare i d’altres persones i tot, etc…. mitjançant la creativitat i la fraternitat no limitada a paraules boniques de cara a la galeria, ni als possibles votants o seguidors.

Afegirem que el pare, Bernat de Vilian, com que, sovint, estava en guerra entre els moros i els cristians (així se’ns presenten en la rondalla), s’havia forjat un temperament fort. I, encara que havia mort la dona, “li havia deixat una preciosa filleta que, segons creixia, es feia més i més bonica” (p. 67), qui nomia Brunilda i “era una fadrina animosa i desperta” (p. 67), jove a qui el pare “li permetia de passejar-se per l’hort acompanyada sempre per la Roseta, la seua vella dida” (p. 68), o siga, per la mare de llet.

En un passatge posterior, apareix un altre noble (però d’un territori diferent), Carles de Mataplana, qui, molt prompte, per mitjà d’un home de confiança (de nom, Armengol), descobreix la gran garridesa de la jove Brunilda (p. 69) i, en acabant, serà Carles de Mataplana qui farà via cap a on estava la jove.

Igualment, Brunilda figura com una dona generosa que, oberta als altres, “donà a dreta i esquerra un malafí de lluentes monedes d’argent” (p. 70), ben acollida, àdhuc, per comerciants de joies, i que n’hi ha u que li diu:

“-Bon gust teniu, gran senyora!” (p. 73). Senyora ama, mestressa, madona, gran senyora… 

I el tema de l’agraïment, sense recórrer a un “Gràcies” continu que pogués semblar, més aïna, un servilisme, el copsem un poc després de llegir que la jove Brunilda i Roseta (la mare de llet) se’n van per a que la jove no puga témer les ires de son pare i que “Anaren fins al mas, on els donaren bona acollida (…). Al fer-se de dia, la jove donà als pagesos una moneda de plata en agraïment, i reprengueren la marxa” (p. 76). Comentarem que són moltes les rondalles en què o bé l’agraïment es fa en monedes o bé el cost de l’estada és condonat per paraules en què qui els ha acollit, els diu que qui sap si, en algun moment, ells necessitaran un favor extern.

En un passatge immediat, Brunilda i la dida, a la poca llum del capvespre, arribaren davant “d’una caseta de llenyaters” (p. 77), on la dona que hi vivia, amablement, els acull:

“-Reina del cel! Passeu, passeu…! -li digué una dona amb veu amorosa.

La jove passà, tancaren, i la dona la va fer seure al racó del foc.

-Qui sou, tan bonica, i on aneu en aquesta mala nit? -es va encuriosir la muntanyesa” (p. 77).

La pubilla li ho explica i, al moment, la dona que l’havia rebuda, li diu unes paraules interessants:

“-Oh, bona criada fareu, tan fina com sou!” (p. 77).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les de bon cor i molt obertes i a les que em fan costat dia rere dia.

Sants que fan costat a dones jóvens, valentes i molt obertes

General, , , ,

 

En la rondalla “El patge Saguntí”, recopilada per Enric Valor i que figura en el Volum 3, veiem que un duc i una duquessa reben Llucina (des d’ara, més d’una vegada, Saguntí) i, com que la duquessa (com en altres relats, té enveja a la jove i té la darrera paraula), marca el compàs del rei, qui posarà a prova Saguntí.

Però, des d’un primer moment, la jove compta amb la protecció de Sant Vicent Ferrer:

“-Què hi faré, pare sant Vicent?

A l’acte aparegué el sant, amb un bondadós somrís.

-Filla meua (…). Demà al de matí, quan et cridaran per anar (…), hi acudeixes (…). Un criat noble t’anirà presentant llibres; tu els agafes (…). Sols has de moure lleugerament els llavis, que jo, invisible darrere tu, ho llegiré tot amb clara i rapidíssima veu igual a la teua.

La beneí i Llucina tornà al palau tota animosa.

L’endemà passà tot com el sant li havia dit” (p. 31).

Per tant, en aquestes frases, copsem que la jove demana ajuda al sant i que, com que ell la considera una bona persona, li farà costat, la protegirà i posarà molt fàcil que Llucina supere la prova. I, al capdavall, veiem que la beneeix i, així, Sant Vicent Ferrer aprova la fadrina: al principi (amb la veu i amb el somriure) i al final (quan la beneeix i, de rebot, la lliura de qualsevol culpa).

En una segona prova, podem llegir que la duquessa “havia afalagat el seu espòs amb dolça conversa” (p. 34) i que li parla d’una serp i, de nou, les paraules de Sant Vicent Ferrer seran decisives junt amb el fet que la jove Llucina (ací, Saguntí) actue com li indicava el sant.

I, com en altres rondalles amb una narració molt semblant (el d’una jove que es fa passar per home), la serp (que pot canviar de personatge, però que hi té molts punts en comú), al capdavall, comenta que “la duquessa té moltes serventes, però una d’elles és un cavaller disfressat de dona, amb el qual fa traïció al duc[1]” (p. 39). I, igualment, hi ha similitud quan, en u dels passatges finals, la serp diu “que cap home no m’haja pogut dominar i que m’haja lligat i captivat una donzella com ets tu” (p. 41), un detall en què es reflecteix el matriarcalisme: posats a guanyar-se la fama, l’aprovació del duc i, més encara, a assolir l’objectiu vinculat amb els nobles, la jove Llucina ha prioritzat fer-se passar per… home, en aquest cas, per un jove.

En línia amb això, el jove Saguntí (qui és Llucina), pietós, diu al duc, davant dels ulls de la filla dels nobles:

“-Senyor, jo sóc el cavaller disfressat de donzella per amor a la duquessa. Us demane clemència per a ella i les donzelles de veritat” (p. 41). I, malgrat que, immediatament, moren la serp i la duquessa i que aconsegueix que el castic del duc al jove es limite a ser desterrat del Regne de València, “Un temps després, el duc, captivat per la bondat, la bellesa i la rectitud de Llucina, que ja li havia contat la seua història, la demanà per esposa i es casaren i foren feliços” (p. 41).

Cal dir que, si més no, l’adaptació d’aquesta rondalla no va en línia amb distintes rondalles mallorquines en què, des d’un primer moment, es copsa la diferència entre qui es fa passar per home (una jove) i que, al capdavall, es casa amb un personatge masculí.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les de bon cor i molt obertes i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Literalment. En realitat, caldria que digués “una dona disfressada de cavaller”, ja que, un poc després de parlar per primera vegada amb Sant Vicent Ferrer, “Entrà Llucina disfressada de fadrí i posà el genoll en terra davant del duc amb una gràcia molt remarcable” (p. 29) i, al moment, veiem plasmat “El duc, que li presenta el jove” (p. 29) i que ella ho fa davant la duquessa amb aquests mots: “Saguntí, missenyora” (p. 29).

Hòmens que fan costat a les jóvens, que faciliten el gaudi de la vida i molt oberts

General, , , , ,

 

Una altra rondalla valenciana, molt semblant a relats d’altres llocs i en què una jove passa a fer uns papers disfressada d’home i en què, al capdavall, es descobreix que és dona però, tot i això, es casa amb un noble, és “El patge Saguntí”, arreplegada per Enric Valor i que figura en el Volum 3 de les “Rondalles valencianes”. Cal dir que, des de molt prompte, ens trobem amb un passatge matriarcal en línia amb el taoisme i, òbviament, amb el matriarcalisme vinculat amb cultures mediterrànies, com ara, la relacionada amb la llengua catalana i la grega (en la figura de Demèter, la deessa de l’agricultura, en més d’un moment, en relació amb la seua filla Persèfone): “Davant la casa hi havia un rastre de seriosos xiprers i, pels voltants, creixien alguns magraners, tarongers i llimeres; els primers assenyalant tristos el blau camí del cel; els altres, cantant alegres la joia de la vida amb l’esplet dels seus fruits i amb l’esclat del seu fullatge” (p. 27). També podríem relacionar-los amb els Sants de la Pedra (Senent, amb el manoll de forment; i Abdó, amb el penjoll de raïm).

A banda, comentaré que lo que escriurem a continuació, el 26 de juny del 2022, no ho pensí durant la primera lectura, encara que el cel (cap a on creixen els xiprers) té a veure amb la mort (així com el sant accedeix a la santedat després de morir, no abans), els magraners, els tarongers i les llimeres, o siga, part dels fruits associats a l’abundància de la terra i al gaudi de la vida, tenen relació amb tocar els peus a terra, actitud que fa possible que, mitjançant la simpatia amb la terra i el tractament empàtic i afectiu cap a la Mare Terra (i, igualment, cap a la mare com a generadora i cap a la fecunditat i cap a la fertilitat), els resultats siguen fructífers i que els habitants de la zona i els qui treballen els camps comencen el dia (i el tanquen) confiant que el demà serà abundant i que sempre hi haurà abastiment, gràcies, per descomptat, a les bones obres de línia matriarcalista.

Adduirem que, en paraules tretes del “Llibre del Poble de Déu”, coordinat per Pere Riutort i en què hi ha unes pregàries del vespre dels dimecres, podem llegir:

“Aclamem exultants, Déu Pare misericordiós, perquè la seua eterna bondat cobreix tota la terra, i diguem-li.

Sou l’alegria, Senyor, dels qui esperen en vós.

(…) Concediu-nos el bon temps

perquè les collites siguen abundoses.

(…) Escolteu, Senyor, la nostra pregària vespertina i feu que, seguint les petjades del vostre Fill, donem amb perseverança el fruit de les bones obres” (p. 1497). Aquesta esperança, aquest veure i sentir que la Terra dona vida al camp, a la família, a la població en què es viu, a la comarca i a poblacions més llunyanes, etc. era una cosa que els nostres avantpassats ho reflectien (com també perviu en moltes poblacions catalanoparlants i d’altres cultures matriarcals) en aquest amor per la terra i no per lo celestial.

Un poc després, mor la mare de la jove i, al moment, el pare. Comentarem que, en més d’un escrit en Facebook en vincle amb el paper de la dona o bé que tenia a veure, per exemple, amb la família, ens han plasmat que, si cau la dona, cau la casa. I, en eixe sentit, es reflecteix molt bé en aquesta rondalla: primerament, mor la dona i, ràpidament, ho fa el marit.

Però, tot i això, la jove, Llucina, immediatament, copsa que, l’endemà de soterrar els seus pares, li vingué al pensament Sant Vicent Ferrer, confià en ell i, així, diu al sant:

“-¡Sant Vicent, empareu-me en aquesta hora (…)!

I fou quasi alhora que sentí una blana remor darrere d’ella. Es girà i veié un frare que li somreia dolçament: era sant Vicent!

-Acosta’t, fadrina.

Ella, obeint, s’hi va acostar” (p. 28) i, tot seguit, el sant li farà costat i facilitarà que la jove Llucina accedesca al palau dels ducs (p. 28), on passarà a fer el paper del Saguntí.

Com podem veure, malgrat que moren els pares (podríem interpretar-ho com que Llucina ja ha aplegat a la jovenesa, necessita desenvolupar-se, valer-se per ella mateixa i, això sí, en vincle amb la realitat), sempre compta amb una persona bonhomiosa (i, ací, en la figura d’un sant que… li apareix darrere, justament on ho farien el pare i la mare de Llucina, de la mateixa manera que, en una fotografia de família, els pares hi són) que, des del primer moment, li ho posarà fàcil i en qui també podrà confiar. Afegirem que, en moltes rondalles en llengua catalana, els sants i, per exemple, Jesús, figuren com a persones amb bona empatia i molt obertes.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les de bon cor i molt obertes i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que aproven la sexualitat de les filles, amb bona empatia i molt obertes (comentaris)

General, , ,

 

Cal dir que el 25 de juny del 2022, en què comentàrem a Cati Covas que publicaríem aquest apartat de la seua crònica (i que comptàrem amb la seua aprovació), el plasmàrem en el meu mur i en el grup “La cultura valenciana és matriarcal” i que, en ambdós llocs, es reflectiren comentaris interessants, que exposem tot seguit. En el meu mur, el mateix dia, foren: “L’he llegit. Super, de superinteressant. M’ha agradat molt. Gràcies” (Montserrat Cortadella), “Ho trobo molt bé, Lluís. De fet, normal, la reacció de la mare.

Moltes gràcies” (Rosa Garcia Clotet), i, com ara, unes paraules d’Antonia Verdejo González[1]: “Aquests treballs i recerca i comentaris, sense les teves investigacions, no ho faríem. Gràcies un altre cop i endavant”. Li responguí que, “Des de lo més mínim, fins a lo més gran, pot ser interessant”.

Igualment, els comentaris en el grup esmentat, el 25 de juny del 2022, quant a la sexualitat que es copsa en les paraules de Catalina Oliver (besàvia de Cati Covas), foren “Encantador! Hem de tenir en compte l’època!!” (Anna Ruestes), a qui escriguí “Sí, Anna. En paraules de Pere Riutort[2], en la Mallorca de l’any 1900, un 60% de les dones sabia parlar, llegir i escriure en castellà”… i les órdens religioses hi tenien molt a veure.

 

 

Notes: [1] No hem inclòs aquest comentari, en primera línia, perquè l’àvia de què parla era d’arrels castellanes i no havia nascut en terres catalanoparlants. No obstant això, és interessant: “Acabo de llegir i m’ha recordat quan jo vaig dir que no em volia casar per l’Església. L’àvia sempre em va dir que fes a la vida lo que el meu cor em digués, sense tenir en compte què poguessen dir. La mare, no tan convençuda, però el pare, igual. Només que ella sempre havia esperat portar-me del braç, a l’església i, després de molt pensar, em vaig casar per l’Església.

En temes de sexualitat, l’àvia era una dona molt oberta i moderna pel seu temps, en què no es solia parlar gaire. Ella sempre em va aconsellar en el tema, sense embuts” (Antonia Verdejo González).

[2] En una conversa per telèfon, del 18 d’abril del 2020. Hi tenien molt a veure que, en Mallorca, s’havien creat onze organitzacions de monges que s’encarregaven d’educar, sobretot, les dones, com indicava Pere Riutort.

 

Dones que aproven la sexualitat de les filles, amb bona empatia i molt obertes

General, , , , ,

 

 

Tocant el tema de l’aprovació de la dona, direm que també figura en el llibre “Dues ribes per a una crònica”, de Cati Covas (versió en català de l’obra “Dos orillas para una crónica”, editada en Buenos Aires en el 2012[1]), quan l’autora, d’origen mallorquí, nascuda en Argentina en 1949 i, a hores d’ara, catalanoparlant, escriu sobre la sexualitat plasmada per la repadrina Catalina[2], qui havia nascut a Ses Salines (Mallorca) en el segle XIX i que, per exemple, “sabia llegir i escriure, en es segle XIX”. Afegirem que el text que plasmarem tot seguit, com escriguí a Cati Covas el 13 de juny del 2022, en un missatge, “Ompli un buit molt important, perquè és una informació que, almenys, ací, en Espanya, és tema tabú, perquè només és políticament correcte tractar sobre el matriarcalisme basc” i que “la besàvia reflecteix molt el matriarcalisme i és moderada”. Quant al darrer comentari, Cati Covas ens respongué “Eren dones molt llestes”.

En relació amb el casament i amb el punt de vista de la repadrina Catalina, Cati Covas escriu “Els seus ulls clars es banyaren en llegir notícies de la seva Bet. (…) Ella l’ajudava amb els fills petits, havia estat la seva mà dreta durant molt de temps. I ara era tan enfora… i li demanava la seva benedicció per emprendre una vida nova i formar una família. El cor d’aquesta mare oscil·lava entre la tendresa i les conviccions religioses marcades a foc. Entre la generositat de deixar-la lliure i l’egoisme de desitjar la seva ajuda. Molt li havia costat deixar-la anar-se’n, a la seva filla, però comprenia que a l’illa era difícil que pogués realitzar els seus somnis. Què podia respondre a la seva petita? Podia, des de tan lluny, influir en les seves decisions?” (p. 14). Per tant, ens trobem davant d’una dona que toca els peus a terra i que actua amb empatia i tot, cap a la jove.

Immediatament, Cati Covas afig que la repadrina Catalina obri la porta al besavi Pere, qui tornava del treball i qui, a més, li demana:

“-Què passa, dona? Per què és aquesta cara de preocupació? -indagà, amb interès.

-Acab de rebre carta de na Bet en què em conta que vol casar-se amb un jove de Marratxí, Marçal, de nom. Però diu que ell no va d’esglésies, encara que pareix bon al·lot i treballador. Tu què trobes?”. I, així, la dona va a l’home, al marit Pere.

Tot seguit, plasma l’autora:

“Mil imatges aparegueren a en Pere (…) i respongué:

-Mira, dona: es jove és un bon al·lot i, mentre els vaig veure junts, em va semblar que l’estimava sincerament. Ja hi haurà temps per a altars. No ho creus?[3]

La besàvia s’assegué a la taula, tragué paper, tinta i ploma d’un calaix i (…) començà dient:

‘Estimada Bet:

He rebut la carta en què em contes les teves intencions de realitzar un matrimoni civil amb aquest jove sabater de Marratxí. No puc negar-te que, en un primer moment, m’he preocupat pensant que viuries en pecat, filleta. Però tu ja ets gran i, si has estat capaç d’emprendre la vida lluny de nosaltres, em deman qui som jo per disposar sobre els teus sentiments.

Sigues feliç, Bet. Uneix-te a en Marçal amb la meva benedicció i la de ton pare i germans. Ho mereixes per valenta i lluitadora. Procura, això sí, en tot quant puguis, no perdre les teves devocions i la teva fe, si és que el teu marit no t’ho impedeix, com crec comprendre a través de les teves paraules.

Tal vegada, amb els anys, en Marçal canviï d’idea i la vostra unió pugui ser beneïda també per Déu Nostre Senyor. Mentrestant, comptau amb la nostra i tu amb l’estimació de qui s’orgulleix de ser ta mare.

Catalina Oliver” (pp. 14-15). Com hem pogut veure, està molt reflectit el matriarcalisme, àdhuc, en el tema de la sexualitat.

Igualment, quant a la sexualitat matriarcal, adduirem que el 25 de juny del 2022, en què posàrem un post sobre àvies o bé mares nascudes abans de 1920 i que eren atrevides, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, Pilar Salvador Bravo ho vinculà amb la sexualitat i ho feu amb un comentari molt interessant: “La meva mare mai va parlar amb mi de sexe. En canvi, l’àvia (1897) m’ho explicava tot. Deia que mai s’havia despullat davant el seu marit, que clar que tenien relacions, però sempre amb la camisa de dormir posada i que l’home era el que havia de tenir coneixement (marxa enrere[4]). Molt curiós”.  

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les de bon cor i molt obertes i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] La versió que hem emprat és un esborrany de la traducció al català de Sebastià Covas Adrover, cosí de Cati Covas, que ens envià l’autora, per correu electrònic, el 3 de novembre del 2021. Agraesc el detall de Cati Covas, ja que ens permetia tractar el tema del matriarcalisme des de la perspectiva de persones que, tot i que viuen en l’estranger des de fa unes generacions (i que hi han nascut, com és el cas de Cati Covas), utilitzen la llengua catalana, la qual ha passat de generació en generació, en aquest cas, a partir de catalanoparlants d’origen mallorquí. Hem fet xicotets retocs de l’obra.

Quant al cognom Covas, el 20 de juny del 2022, ens escrigué “’Covas’ és es de sa meva família a Espanya. Però, a Argentina, ho han posat amb ‘b’”.

[2] En un missatge del 14 de juny del 2022, ens comentà “Sa meva repadrina era sa mare de Na Bet”.

[3] En un passatge posterior de l’obra, veiem que Marçal abraça el cristianisme.

[4] Relació sexual entre un home i una dona en què es retira el penis abans que hi haja ejaculació i que, per tant, la dona hi pugui restar embarassada.

Dones bondadoses, fortes, que salven l’home, que perdonen i molt obertes

General, , , , , , ,

 

Una altra rondalla recopilada per Enric Valor i en què, des del primer moment, es plasma molt el matriarcalisme i, a banda, amb passatges molt semblants a unes altres, per exemple, de Mallorca, és “Abella”, la qual figura en el Volum 3 de les “Rondalles valencianes”. En aquest relat, un matrimoni (Jaumet i Roseta) tenien tres filles i, la tercera, Abella, a més de garrida, era eixerida i, quan el pare diu que se’n va a la ciutat de València a comprar unes teles i que comprarà a cada filla lo que li demanen, la més petita li respon que li porte una rosa (p. 10).

A més, quan Jaumet tornava a Banyeres, un home que cavava una horteta (p. 12) li diu que, en un palau, en trobarà moltes, de roses (p. 12). I, quan Jaumet ja hi és, copsa que n’hi ha una que és preciosa… i la tria (p. 12).

Aleshores, un negre i voluminós li acceptarà la flor a canvi que Jaumet li porte Abella. I, al moment, es plasma un detall vinculat amb el matriarcalisme: “Jaumet tenia un deliri per Abella, però era covard i fluixot” (p. 14). Igualment, en un passatge posterior, Abella, molt oberta i eixerida, comenta a la mare:

“-No, mare, no hem de permetre que el pare es morga de quimera per faltar al jurament. Jo aniré a València, parlaré amb el negre (…).

Després la xica preguntava a son pare:

-Com és el negre? Té blanques les dents?

-Si.

-Té la pell neta i brillant?

-Sí, però molt negra.

-Té la veu dolça?

-Sí, Abella estimada, tot i que també és forta.

La xicona conclogué:

-M’agrada aqueix negre.

(…) El pare s’anà recuperant i al cap d’uns quants dies es posaren en camí” (p. 16).

Com veiem, la jove estima la garridesa, la netedat, la lluentor (que no siga una persona apagada), la dolçor (l’amabilitat) i, a més, la fortalesa.

Abella passarà per qualsevol banda del palau i serà ben tractada, ben servida i, àdhuc, serà ella qui dictarà, com ara, a unes mans negres (p. 16), què vol i, per això, “L’entrada del palau era una meravella, com les altres cambres on anà entrant precedida sempre per les mans negres, que li ho obrien i li ho facilitaven tot” (p. 16).

Fins i tot, Abella actua com qui està molt obert a qui coneix des de fa poc (p. 19) i, com que la jove feia lo que ell li ordenava (i, sempre, amb bones relacions entre tots dos), el negre deixa que ella puga anar a visitar els seus pares (p. 19).

Nogensmenys, com que les germanes d’Abella li roben l’anell que ella portava, la jove es llança a trobar-lo i, així, en el camí, coincideix amb una gallina que li diu on és l’anell: en un galliner. Aleshores, Abella, sense pensar-s’ho dues vegades, fa via cap al corral, hi copsa l’anell i, l’endemà, de bon matí, es troba en el palau, on és ben rebuda.

Igualment, se’n va cap als roserars (un detall en relació amb el matriarcalisme, el jardí), i, caminant, veu que el negre era en terra, davall un magraner mig sec (p. 22). Abella, plena d’empatia, “va reaccionar de seguida. Va córrer cap al palau i al poc en tornava portant una safa plena d’aigua de roses i una tovallola.

-Negre bo! (…) Jo et pagaré la teua bondat i la companyia que em feies a la mitjanit” (p. 22).

Un poc després, Abella li aboca aigua i el negre passa a ser un home esvelt, molt agradable, qui li prengué la maneta:

“-Abella de la meua vida! La teua bondat, el teu valor, la tendresa immensa del teu cor, m’ha desencantat. Jo era el príncep del Regne de València que havia estat víctima de l’odi d’una maligna fada” (p. 22).

Immediatament, apleguen música, dames, cortesans, etc., i tots, en comitiva, se’n van cap al palau (p. 22), Abella accepta que el príncep siga el seu marit (p. 24), però que volia dir-ho als seus pares, qui estaven en Banyeres (i, així, es plasma el paper obert que tenen els pares en les cultures matriarcalistes). Els pares donen permís a Abella per a casar-se, aproven la parella i, com que les germanes de la jove ara eren estàtues, hi havia dues opcions: que ho fossen tota la vida o bé perdonar-les. I, primerament, Abella les perdona, ho suggereix al príncep (perquè havien trobat la felicitat) i ell li respon que també les perdona (p. 24).

I l’endemà es celebraren les noces d’Abella i del príncep (p. 24).

Agraesc a les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les de bon cor i molt obertes i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que alliberen als hòmens, que els trien com a marits i molt obertes

General, , , , ,

 

En la rondalla valenciana “Història del mig pollastre” (p. 122), arreplegada per Enric Valor i que figura en el Tom 8 de les “Rondalles valencianes” editades per Edicions del Bullent, en Picanya (l’Horta de València) en el 2011, es reflecteix molt el matriarcalisme, no sols perquè la dona salva l’home sinó, per exemple, perquè es plasma la sexualitat matriarcal i que la dona està ben tractada. I, així, en un maset on vivia un matrimoni sense fills i en què “la velleta coneixia cadascun dels animalons que criava, i bé pot dir-se que els hauria pogut batejar i no confondre mai el nom de l’un per l’altre” (p. 114), això és, una dona eixerida, es troba amb un mig pollastre (p. 114), i, com que és una dona molt oberta, demana en els masos del voltant si se’ls havia perdut un pollastre com aquell,… i ningú no n’havia vist cap així (p. 115). Com a anècdota, la besàvia paterna de Rosa Garcia Clotet, àdhuc, amb cent tres anys, encara donava de menjar l’aviram.

Un dia, el pollastre, amb la poteta, tragué a relluir un bocí de metall,… que era un diner, i, sense pensar-s’ho dues vegades, “es fica la moneda en el seu papet, es gira i diu adéu al masset, i cap a la cort s’ha dit” (p. 115), a casar-se amb la filla del rei (p. 116).

I, per on passa, es troba amb amics que, posteriorment, li faran costat. Així, primerament, es topa amb el riu, s’engul el riu i continua caminant. En segon lloc, veu una maça (p. 116) i ell li comenta que va a casar-se amb la filla del rei i, un poc després, es traga la maça i, en tercer lloc, una rabosa (p. 117). I, així, el mig pollastre aplega a la cort reial i, en acabant, a cal rei (p. 117) i veiem que “El rei (…) s’estava passejant en aquella hora del matí pels horts del palau” (p. 118) i, per tant, copsem un tret molt vinculat amb la cultura matriarcalista: l’hort.

Aleshores, el rei ordena que tanquen el pollastre (p. 118) com també farà en més ocasions, i el pollastre, sense ajornar-ho, trau la rabosa, i tots dos se’n van per un forat (p. 118).

Llavors, el rei fa que li tiren una gerra (p. 119) i el pollastre recorre a la maça:

“-Maça, ix; ara és la teua!

I ix la maça de la seua panxeta” (p. 119), trenca la gerra i el pollastre actua vigorosament i, de nou, el rei mana que el detinguen. I, quan ja havien fet ban per a cremar el pollastre en la plaça del poble, acte a què estaven convidats tots els veïns, “s’ou la veueta del mig pollastre, que ordenava:

-Riu, fes ara la teua!” (p. 121).

I el riu, entre altres coses, apaga la foguera (p. 121) i, de pas, el pollastre es passeja per la plaça i “sols hi veu el rei, la reina i la bella princesa, que estaven al damunt del cadafal” (p. 121) i, al capdavall, el monarca comenta al pollastre “m’has vençut i pots casar-te en voler amb la meua filla” (p. 121).

A més, copsem que s’obrin les portes, “es parteix la gentada i ixen els esposos acompanyats de rei, reina i seguici reial. La multitud aplaudeix (…). I saludava tothom, que es meravellava que una princesa tan esvelta i garrida s’hagués pogut maridar amb un senzill mig pollastre, per cantador i arriscat que fos, per tal com mai un matrimoni tan desigual, de dona i pollastre, no s’havia vist en aquell regne” (p. 122).

Afegirem que, com que la princesa era una dona a qui agradaven els pollastres, “comença a passar-li la mà pel cabet i a acariciar-lo, i (…) nota que, entremig de les plomes, cap al tos, darrere la cresta, té un petit gra dur” (p. 122), que era una agulla d’or. I la filla del rei li la trau i… el pollastre “es torna un príncep garridíssim, que s’inclina amb galanteria cortesana” (p. 122). Immediatament, diu el príncep:

“-Princesa meua (…), gràcies et done per haver-me desencantat. Sóc el fill del rei de les Aitanes, i sóc també el teu espòs si és que, ara que reprenc la meua figura d’home, confirmes el reial sí que em donares” (p. 123), quan era pollastre.

I la princesa, i més que abans, li dona el seu sí i aprova que el príncep siga el seu marit. Per tant, es fa lo que vol la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Les nenes maques, a dematí”, una cançó eròtica molt coneguda

General, , ,

 

El 14 de febrer del 2022, Montserrat Rius Malet ens envià un missatge acompanyat de la cançó “Les nenes maques”, en què ens deia “La iaia de Reus, mare de la mama, cantava ‘Les nenes maques’ amb una estrofa com la canta la canalla a l’escola”[1]. I, tot seguit, afegia l’estrofa junt amb unes paraules inicials:

“Avui he trobat l’última estrofa de ‘Les nenes maques, al dematí’, tal i com la cantava la iaia Maria.

‘Les nenes maques, a dematí,

s’alcen i reguen;

les nenes maques, a dematí,

s’alcen i reguen el seu jardí[2].

 

Jo també rego el meu hortet,

faves i pèsols, faves i pèsols;

jo també rego el meu hortet,

faves i pèsols i julivert.

 

Ai, julivert[3] meu, com t’has quedat,

sense cap fulla, sense cap fulla;

ai, julivert meu, com t’has quedat,

sense cap fulla i el cap pelat.

 

Jo també tinc el cap pelat

de tant que hi penso,

de tant que hi penso;

jo també tinc el cap pelat,

de tant que hi penso

en el meu soldat[4]”.

 

Continuant amb aquesta cançó facilitada per Montserrat Rius Malet, li comentí que “És prou coneguda” i ens adduí “Jo, l’última estrofa només l’havia sentit a la iaia. Fins que, un dia, algú la va posar al Facebook, però quasi tothom la coneix amb tres estrofes”, és a dir, amb les tres anteriors, en lloc d’incloure’n la quarta.

Igualment, cal destacar el paper de la iaia (ací, de Montserrat Rius Malet): havia ensenyat a la neta l’estrofa en què també es fa referència al soldat (al penis), de qui la jove no s’oblida com tampoc no ho feia de l’hort i, així, d’un projecte més a què ella donava vida.

Finalment, direm que, el 19 de juny del 2022, que posí en el meu mur unes fotos d’aquestes línies de Montserrat Rius Malet, Francesc Castellano em comentà “És una cançó molt coneguda”.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Amb lleugers retocs d’estil, que no de contingut.

[2] El jardí i, un poc després, una altra paraula molt vinculada amb el matriarcalisme, l’hort, en el llenguatge eròtic i sexual, és la vulva, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta. Quant a “regar el jardí”, significa “Tenir un home relació sexual amb una dona”.

[3] En el llenguatge sexual, “Pèls del pubis”.

[4] El soldat, en el llenguatge sexual, és el penis. A més, veiem que l’home, al costat de la dona (la nena que va al jardí, ací presentat com un hortet) és un soldat i no, per exemple, un capità, i, així, és la dona qui dicta què ha de fer l’home (amb una visió positiva de la sexualitat i de l’erotisme) i quan,… en el jardí, això és, que ella hi té la darrera paraula.