Arxiu d'etiquetes: música popular eròtica

Dones que marquen el compàs, que trien i molt obertes

El 5 de març del 2022, en el grup “La nostra música”, on eixe dia havíem posat una cançó eròtica mallorquina en què la dona indica a l’home què ha de fer i com[1], Fermin Carbonell Barbera ens comentà “Vaig a contar-te un fet del meu poble, Lluís. Açò és verídic.

En la fam, estava un veí del meu poble llaurant i una gitana li demana menjar. Aquell li diu que sí, però a canvi d’un ‘polvet’. La gitana li diu que bé, però, com estava criant, que tenia que ser per darrere…

En açò, el susdit li contesta en castellà ‘Don Ángel no se arrebata porque nunca ha sido chulo, te lo meteré por la raja, pero jamás por el culo’”. També en relació amb les paraules de Fermin Carbonell Barbera, comentarem que el 7 de març del 2022 plasmàrem en Facebook una cançó eròtica mallorquina[2]que diu així:

“Devers Son Sion, hi ha

tres o quatre o cinc bergantes.

Bones cuixes, bones anques,

bones mames, bones galtes,

qualsevol fan encortar[3].

Un vespre les somià,

amb so[4] pardal en sa mà,

que feien ses obres santes”. 

 

Doncs bé, el 7 de març del 2022, Fermin Carbonell Barbera, en relació amb aquesta cançó, ens comentà: “La facilitat que tenien els avantpassats per al vers i la fina ironia”. I li responguí “És impressionant”. Aleshores, ell m’adduí “ I més en gent, la majoria, dels quasi analfabets”.

Afegirem que, en el llibre “Poesies festives”, de Maties Ruiç Esteve, publicat en 1977 (la segona edició), hi ha una cançó que, amb lleugers retocs (com ara, “amb” i “clavada” on, popularment, es diu “en” i “clavà”), diu així:

“Xiqueta, recalcadeta, 

per tu passaré la mar.

Eres… com la codonyeta 

que no té res que tirar.

 

Dis-me que sí, Francisqueta.

Sempre no hem de ser fadrins.

Pensa que eixa miradeta

la tinc clavada molt a dins.

Xiqueta recalcadeta.

 

No me faces més penar.

Rebeix-me en els teus braços,

que, si, amb tu, me puc nugar

amb estrets i sagrats llaços,

per tu passaré la mar.

 

Obri prompte eixa boqueta,

que la tens de Jesuset.

Sigues amb mi ¡més blaneta!

que, amb ton geni tan aspret,

eres… com la codonyeta.

 

No et moga considerar

que, sent pobre, res me sobra;

però també has de pensar

que ta família és tan pobra,

que no té res que tirar” (pp. 27-28).

 

Com veiem, és la dona qui té la darrera paraula i està ben tractada.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] “No em toquis es moraduix, / toca’m sa moraduixera: / no me venguis per darrera; / vine per davant, que és fluix”, la qual figura en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca. El cançoner” (p. 152), de Gabriel Janer Manila.

[2] Figura en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca. El cançoner” (p. 131), de Gabriel Janer Manila.

[3] En el DCVB, figura com a sinònim d’“encantar”.

[4] “Amb lo pardal”, com encara hi ha qui diu, en el parlar popular, i que correspon a “Amb el pardal”.

“Eren dones molt tolerants, comprensibles i respectuoses” (Àngel Blanch Picanyol)

 

“Damunt es coll de Morell,

s’hi fan carabasses blanques.

Maria, eixanca ses anques

i t’hi posaré s’aucell” (p. 124).

 

En relació amb aquesta cançó situada en el coll de Morell i que publicàrem el 23 de febrer del 2022, en el grup “Cultura mallorquina”, ens comentaren “Tot això és molt masclista, Lluís Barberà” (Antònia Cabot), a qui escriguí que “La majoria de les vegades és la dona qui porta la iniciativa. (…) Moltes cançons de fa més de cinquanta anys tenen molt de vocabulari relacionat amb el camp i amb la fauna i són de doble intenció”“Hi ha moltes gloses d’aquestes, que, tot i ser un poc masclistes,… s’han d’esborrar, s’han d’eliminar? Perquè… n’hi ha a cents!!

Que fossin fetes d’ara, entendria sa crítica, però eren altres moments, altres èpoques. Fins i tot, hi ha llibres de gloses eròtiques mallorquines: s’han d’amagar, cremar? No. Això censura, també” (Joan Bauçà Clar), a qui Catalina Capo escriu “No és censura: és respecte a les dones”“Eren altres temps i no es tenia en compte s’opinió de ses dones[1]. Eren gloses per riure” (Àngel Vargas Acosta), a qui Catalina Capo li plasma “Amb més motiu, s’ha de tenir respecte. Molt mal fet, si no es tenia respecte. Ara, s’ha de tenir que hem lluitat molt i no era tothom. Ni molt menys”. Tot seguit, Àngel Vargas Acosta addueix “Jo estic a favor de sa igualtat entre homes i dones. Tan sols feia un comentari de temps passats. Tenc una filla i tres netes. No puc, ni crec en res que vagi contra es gènere”. Al capdavall, Catalina Capo ens comentà “La meva crítica sincera, com dius tu: són masclistes. Fan oi. Ja sé que és cultura popular”.

Sobre aquests comentaris i, principalment, sobre l’entrada “Els catalanoparlants de línia matriarcalista no abracem ni el misticisme castellà, ni el racionalisme” (http://matriarcalisme.blogspot.com/2022/08/els-catalanoparlants-no-abracem-ni-el.html), que posí el 7 d’agost del 2022 en el blog “Mèlpita” i que envií a unes quantes persones, Àngel Blanch Picanyol ens escrigué: “Estava rumiant i me n’he adonat que, tant ma mare com l’àvia, en temes de sexualitat, tot i ser gent de pagès, molt conservadores i rectes, en aquest tema, eren molt tolerants, comprensibles i respectuoses.

Mai vaig sentir cap expressió irrespectuosa, ben al contrari”. Li adduírem “Sí.

Eren molt més obertes de com ens ho han presentat, moltes vegades”. I, tot seguit, li vaig comentar el cas d’una dona, qui, el 15 de gener del 2022, en el grup “Dialectes”[2], ens plasmà “L’àvia paterna, nascuda al 1909, la que no va dir ni piu, i tant li va fer quan em vaig divorciar i vaig començar a sortir amb una dona”. Llavors, Àngel Blanch Picanyol ens afegí “El que sempre deien era, recordo: ‘Si així són feliços / felices, què n’hem de fer els altres?’”… sempre que no siga a costa dels altres, com li agregàrem. En acabant, Àngel Blanch Picanyol ens comentà:  “Sí, sí: en moltes qüestions, eren molt més modernes i tolerants que no pas molta gent jove”. I li responguérem “Sí”.

Tocant el tema de si aquestes cançons són matxistes, de si caldria no fer-les públiques o, àdhuc, censurar-les, el 7 d’agost del 2022 em passà pel cap un fet històric que no es pot dir que no fos cert: durant la guerra (1936-1939), moltes esglésies i molts monuments foren incendiats, enrunats o, per exemple, es perdé molt de patrimoni artístic religiós i, a banda, moltíssima documentació. La meua pregunta és: ¿per què, per exemple, en Alaquàs (l’Horta de València), partint de lo que els marxistes diuen “coerció extraeconòmica”, no es proposa una iniciativa legislativa popular (o semblant) amb la intenció de tombar el palau senyorial (“el Castell”), tenint present que, com dirien els marxistes i els anarquistes (dos sectors vinculats amb lo patriarcal, mitjançant el racionalisme, el qual fa mirar més amunt així com també ho faria un místic, en lloc de primar lo relatiu a la terra on es viu i al matriarcalisme)? ¿No hi havia desigualtat social, aleshores, i ens dirien que l’esmentat palau és una part més d’aquella època tan plena de desigualtats? N’hi hauria qui enllaçaria aquestes desigualtats amb lo patriarcal.

I més: ¿cal fer una mena de patriarcat femení i, així, demostrar que hi ha dones que també poden? ¿Per què, per exemple, quan ens trobem amb comentaris favorables a l’anarquisme, com ocorregué el 6 d’agost del 2022, en un escrit que ens feren en Facebook, fins i tot, n’hi ha que ens posa que caldria donar gràcies a aquelles anarquistes que lluitaren per la igualtat? ¿És que només les persones que estaven vinculades amb alguna agrupació de lo que, tradicionalment, es diu d’esquerres, d’extrema esquerra o, com ara, progressistes, hi lluitaven i, per tant, es mereixen un reconeixement? ¡Que fàcil resultaria, per a moltíssimes adolescents i per a xiques jóvens tenir com a model a imitar persones de la seua família o de la població (o de la comarca) on viuen, en lloc d’esperar que ho fessen dones famoses, que haguessen ocupat alts càrrecs de poder, que fossen de renom o, com ara, promocionades per ajuntaments, fins i tot, de grans ciutats! Aquesta filosofia del voler demostrar no figura en moltíssimes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920…, ni en moltíssimes rondalles recopilades en els anys huitanta del segle XX ,…o anteriors a 1930, i que formaven part de la cultura popular catalanoparlant. 

En aquest sentit, podem relacionar aquesta crítica cap a lo que es considera marxisme (i cap a l’anarquisme) amb una política que empiula molt bé amb els règims partidaris de les dictadures (recordem allò de la dictadura del proletariat, que impulsa el marxisme), dels totalitarismes: la patriarcalista.

Sortosament, podem dir que aquest grup és molt minoritari i, a banda, sí que podem vincular un interés per la terra, per la llengua (ben parlada, ben escrita, per una depuració, sobretot, de castellanismes innecessaris) amb la cultura i amb el folklore matriarcalistes que tenen a veure amb tot l’àmbit lingüístic i amb els catalanoparlants que no abracen el misticisme, ni el racionalisme, ja que ambdós promouen lo patriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les que el fan més fàcil i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Aquest és un prejudici prou estés i que, per mitjà de comentaris i, igualment, d’entrevistes, hem pogut veure que la dona tenia (i té) un paper molt important entre els catalanoparlants i, a més, que és qui té la darrera paraula. Ara bé, l’empremta de la dictadura del general Primo de Rivera i la del general Franco (1939-1975) no són alienes a la gran diferència que hom pot copsar en temes que, des de fa uns vint anys, tendeixen a tractar-se com si, en l’Estat espanyol i a nivell mundial, tot fossen cultures patriarcals. En el fons, és una manera dictatorial (i minoritària) d’exposar els temes, la realitat. I, més d’una vegada, al límit del fanatisme.

[2] Respecte a si eren molt obertes les seues àvies, o bé les seues mares, si havien nascut abans de 1920, fins i tot, amb persones diferents a elles, i com ho reflectien.

“Les noies de Molló”, dones amb molta espenta i molt obertes

 

Tot seguit, comentarem que, el 27 de maig del 2021, en el meu mur, Francesc Castellano escrigué una cançó que diu així:

“’Ai, noies de Campdevànol,

no aneu a pixar al riu,

que les de Ripoll es queixen

que l’aigua es torna lleixiu’.

 

(Els dos pobles estan al costat del riu Freser, Campdevànol aigua amunt)”.

En relació amb aquesta cançó, n’hi ha una en què es reflecteix molt el matriarcalisme, titulada “Les noies de Molló”, la qual figura en “Beget. Cançons de la tradició oral recollides per Kristin Müller” (p. 58), un treball amb texts i discs i publicat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya en el 2021, cançó que, amb lleugers retocs, diu així:

“Les noies de Molló[1]

són poques i mostatxudes[2],

quan passen pel carrer,

fan petar les ferradures[3].

 

Ai, noies de Rocabruna,

no pixeu pas tant al riu,

que les de Beget[4] se queixen

que l’aigua els hi embrutiu.

 

Noies de Beget,

són poques i ballen bé:

tenen la panxa arrugada

com la manxa[5] del ferrer.

 

Mare de Déu del Coral,

vós que sou tan coralera[6],

ajudeu-les a casar

les noies de la Menera[7]”. 

 

Quant al fet que la panxa de les jóvens estiga arrugada i, a més, com la manxa del ferrer, ens portà a la semblança amb el tema de l’espasa rovellada (foscor, dona, rovellat, negre…) i amb què el ferrer també va en línia amb el matriarcalisme, ja que, si no, per exemple, primaria la manxa acabada de fer (o d’adquirir). Cal dir que aquest detall també figura en altres versions que hem trobat d’aquesta cançó.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Població catalana de la comarca del Ripollès.

[2] Per tant, ja són jóvens. Ací, es refereix als pèls del pubis.

[3] Són dones fortes.

[4] Com podem llegir en el llibret que hi ha en aquest treball relacionat amb Beget, Kristin Müller escrigué que, en 1965, com a estudiant, “vaig anar a parar en un poblet de muntanya molt agradable: Beget, a l’Alta Garrotxa (…) era un indret on també s’havien conservat tradicions i costums; antics oficis; festes; celebracions; eines per treballar el camp; els interiors de les cases, especialment la cuina; vocabulari… (…).

La meva tasca, doncs, va ser descriure i analitzar aquells objectes d’ús i els costums tradicionals (…). Alhora, però, i perquè sempre he estat una persona molt curiosa i especialment interessada en la música, no podia deixar de descobrir (…) el record de les antigues cançons que s’amagaven en la memòria col·lectiva i especialment en la de certes persones d’aquell Beget” (p. 7).

[5] La manxa és un instrument per a fer vent o per a donar aire que utilitzen els obradors del metall, en aquest cas, com podem llegir en el DCVB, “de molta grossària”.

[6] La referència a “Coral” i a “coralera” ens porta a vincular aquests mots amb l’aigua i, de pas, amb la pesca i amb el matriarcalisme.

[7] Població de la comarca del Vallespir, en la Catalunya del Nord.

 

 

El Carall Bernat, el Carall Trempat…, eufemísticament, el Cavall Bernat

 

El 21 de febrer del 2022, en el grup “Puigdemont estem amb tu al 100%”, en què, com en altres llocs de Facebook, havíem posat una cançó eròtica facilitada per Ricard Jové Hortoneda (“Les dones són tan dolentes”), Lluna Cataluyna Euskadi ens comentà “Busca la història del Cavall Bernat del Parc de Sant Llorenç del Munt. La vaig escoltar fa molt i era antiga i molt picant, però no recordo res més”.

El 22 de febrer del 2022, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, Maria Pladelasala Terricabras ens plasmà “Com el de Montserrat, un carall venerat o un carall armat o trempat”.

Igualment, el mateix dia, en el grup “Cultura i paratges del País Valencià i altres llocs”, Pep Camarasa ens escrigué “Curiós. A la serra de la Murta, també hi ha un ‘Cavall Bernat’, encara que desconec l’origen del nom”.

En el grup “Dialectes”, en relació amb el Carall Bernat i altres variants, el 22 de febrer del 2022 i posteriorment, ens plasmaren “És famosíssim i forma part del paisatge de Platja d’Aro el seu Cavall Bernat a la platja. Figura fàl·lica (Carall Bernat), que es va amansir amb el famós canvi de carall per cavall (Narcis Ramió Diumenge), “L’únic Cavall Bernat que ‘conec’ és a Montserrat.

No sé si n’hi haurà un altre…” (Rosa Garcia Clotet), “Segons tinc entés, els Cavalls Bernats dels Països Catalans són una deformació de Carall Venrat. És a dir, que són tots representacions fàl·liques naturals” (Adrià Roses Roig), “A la Ribera Baixa, també hi tenim un Cavall Bernat. A la serra de Corbera” (J-Lluís Elmeu), “A Eivissa, a sa platja de Benirràs, concretament, també en tenim un, de carall / cavall Bernat. Però, últimament, l’he sentit anomenar més com a Cap Bernat. O, pitjor encara: ‘el dedo de Dios’, l’anomena tota sa xusma neo-hippy” (Toni Prats), “El cavall Bernat és a Montserrat, que jo sàpiga” (Maria Montserrat Morera Perramon), a qui Paco Mayans escriu “I a Eivissa” i, a més, Maria Montserrat Morera Perramon li addueix “Suposa que, a les roques en forma de penis, en diuen així: cavall Bernat (penis de cavall en zel)”; “Carall armat” (Dolors Aguiló Tarongí).

Cal dir que, en el grup “Dialectes”, en febrer del 2022, Francesc Mañas ens posà un enllaç per a accedir a l’entrada “Cavall Bernat” (http://trailsantllorenc.blogspot.com/2011/01/cavall-bernat-801-m.html?m=1), publicada en el blog “Trail Sant Llorenç del Munt”, en què, per exemple, es pot llegir  “El Cavall Bernat és un dels símbols del Massis de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac.

(…) Cal destacar que el nom de Cavall Bernat també es repeteix en molts indrets rocosos. Al mateix Massis, a la zona de Montcau, es troba el Cavall Bernat de la Vall. El nom es fa servir a la Serra de Tramuntana, a Mallorca; a la Serra de Llaberia, a Tivissa; o a les Illes Medes. Segons una publicació de l’Institució Catalana d’Història Natural, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, el nom de ‘Cavall Bernat’ és una derivació de l’expressió ‘Carall Trempat’ amb la que es feia referència a les grans roques verticals, amb forma fàl·lica. En temps pagans, aquests monòlits servien de culte a la fertilitat”.

Un altre article molt interessant i que reporta sobre el Cavall Bernat és “Sobre el terme ‘cavall bernat’” (https://llenguanacional.cat/sobre-el-terme-cavall-bernat), publicat per Andreu Salom i Mir en el 2013 i que figura en la web de “Llengua Nacional”. Així, comenta que també hi ha un Cavall Bernat “en el punt més alt de la serra de Corbera, entre els termes d’Alzira i Corbera; a la petita serra del mateix nom, dita del Cavall Bernat, a la Cala de Sant Vicenç de Pollença (Mallorca nord-occidental); com a nom d’una muntanya que es troba entre els municipis de Colldejou i de Pratdip, a la comarca del Baix Camp; o, també, a la Franja de Ponent, on localitzem la Punta Cavall Bernat, concretament a l’anomenada Penya Ruaba, en el Pirineu aragonès.

El dit topònim és aplicat sempre, doncs, a monòlits, a penyals en forma d’agulla, dels quals el que té una més gran envergadura és el Cavall Bernat de Montserrat. (…) és un cim de referència, a la qual cosa contribueix la seva posició central dins el massís (…). D’altra banda, el seu perfil inconfusible, d’una forma fàl·lica evident”. I, quant al nom, prefereix més la línia de Joan Coromines, qui, en el seu “Onomasticon Cataloniae”, un treball sobre onomàstica (això és, sobre els noms propis), comenta que el topònim correcte és Carall Bernat, com indica Andreu Salom i Mir, qui, a més, addueix que la forma “cavall” “és una forma molt estesa. És un fet que la cultura popular, en altres temps, donava molta importància al que s’han dit les parts baixes del cos, i que tal cosa arribés a molestar, temps a venir, un sector molt preocupat per la moral, a qui això dels caralls no feia gens de gràcia (sembla que aital preocupació prengué forma en el segle XVII)”, justament, per exemple, el segle en què lo patriarcal entra en tot l’àmbit lingüístic mitjançant l’adopció (sobretot, en Catalunya) de Sant Isidre (un sant vinculat amb lo místic i no amb lo terrenal i amb lo maternal).

En relació amb lo sexual, amb lo eròtic i, òbviament, amb lo matriarcal, cal dir que, en l’entrada “Els Caralls Trempats de la Deessa Terra (The erects penis of the Earth Godess)” (http://elsomnideladeessaterra.blogspot.com/2016/02/els-caralls-trempats-de-la-deessa-terra.html), publicat per Manel Jovani en el blog “El somni de la deessa”, l’autor comenta que “La patina ‘puritana’ o de censura va deformar els diversos casos de noms de Caralls Trempats o Caralls Venerats que la nostra estimada Deessa Terra havia anat deixant a la vista (…), arribant a ser batejats com Cavalls Bernats, o Caralls Bernats” i, més avall, escriu que, en paraules de Cosme Aguiló, quant al canvi del nom, el qualifica com “sorgit per evitar sentir un mot sentit abans per tothom com a molt obscè. Un document del 982, segons Coromines”, en fa referència, quan una persona, en llatí, gosà escriure que hi havia un munt que rebia el nom de Carall, a diferència d’un escrivà que, en l’any 974, havia considerat deshonest escriure el nom que rebia la muntanya, “avui coneguda com Puig Carallot”.

Tornant a l’article “Sobre el terme ‘cavall bernat’”, d’Andreu Salom i Mir, “Per tal motiu, hom arribà a inventar llegendes i a fer ús de la imaginació per tal de justificar l’origen del canvi de nom (el del Cavall Bernat de Montserrat, per exemple, respondria a una suposada petrificació d’un cavall d’origen diabòlic)”, tipus de cavall que figura en una llegenda plasmada per Joan Amades en la seua obra ‘Folklore de Catalunya. Rondallística’.

A banda, el 22 de febrer del 2022, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, Francesc Castellano comentà que “Aquestes pedres se solen considerar dotades de poder de fecundació, òbviament, per la seua forma (com en altres llocs, incloent-hi els menhirs). És força probable que el nom derivi de ‘Carall’ o ‘Queralt’, o, amb alguna possibilitat, de ‘Quer-alt’ (‘quer’, en llengua cèltica i la parlada a bona part de l’actual Catalunya, abans de la romanització, vol dir ‘pedra’) i hi ha alguns pobles que la conserven al seu nom (Dosquers, Queralt, Queralbs, el Querforadat…) i és ben conegut el suposat poder fecundant de les pedres, tema ben estudiat per alguns folkloristes. (…) et puc dir que tota la serra on està situat [el Cavall Bernat de Montserrat], és un pou de llegendes i tradicions amb dracs, bruixes… i on alguns punts en concret es consideren ‘màgics’”. Molt interessant la informació.

Igualment, adduirem que, el 1r de juliol del 2022, en el meu mur, on havia posat l’entrada de Manel Jovani sobre els Caralls Trempats de la Deessa Terra, eixe dia i, posteriorment, Francesc Castellano comentà “Com una mena de contrapartida als Caralls Bernats, a Irlanda, hi ha un parell de turons arrodonits, anomenats ‘Els pits de Danna’, la deessa de la terra”, a qui Joan Carrera Casacuberta escriu “Francesc Castellano. I, a l’estat de Wyoming (EEUU), hi ha la serralada Teton amb el Grand Teton com a cim principal.

Diuen que el nom ve de que, a alguns paranyers francesos, que van ser els primers blancs a arribar a aquestes contrades i anaven, més aviat, enrere de sexe, els hi recordaven les grans tetes d’una dona”. I, tornant a terres catalanoparlants, Maria Pilar Cabanes plasmà “Molt interessant per a mi. Jo veig, des de ma casa, el Cavall Bernat de la serra Corberana” i Ricard Jové Hortoneda els considerava “Símbols fàl·lics d’un cert interès eròtic; depèn de com t’ho miris”.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les de bon cor i obertes i a les que em fan costat dia rere dia.

“Les nenes maques, a dematí”, una cançó eròtica molt coneguda

 

El 14 de febrer del 2022, Montserrat Rius Malet ens envià un missatge acompanyat de la cançó “Les nenes maques”, en què ens deia “La iaia de Reus, mare de la mama, cantava ‘Les nenes maques’ amb una estrofa com la canta la canalla a l’escola”[1]. I, tot seguit, afegia l’estrofa junt amb unes paraules inicials:

“Avui he trobat l’última estrofa de ‘Les nenes maques, al dematí’, tal i com la cantava la iaia Maria.

‘Les nenes maques, a dematí,

s’alcen i reguen;

les nenes maques, a dematí,

s’alcen i reguen el seu jardí[2].

 

Jo també rego el meu hortet,

faves i pèsols, faves i pèsols;

jo també rego el meu hortet,

faves i pèsols i julivert.

 

Ai, julivert[3] meu, com t’has quedat,

sense cap fulla, sense cap fulla;

ai, julivert meu, com t’has quedat,

sense cap fulla i el cap pelat.

 

Jo també tinc el cap pelat

de tant que hi penso,

de tant que hi penso;

jo també tinc el cap pelat,

de tant que hi penso

en el meu soldat[4]”.

 

Continuant amb aquesta cançó facilitada per Montserrat Rius Malet, li comentí que “És prou coneguda” i ens adduí “Jo, l’última estrofa només l’havia sentit a la iaia. Fins que, un dia, algú la va posar al Facebook, però quasi tothom la coneix amb tres estrofes”, és a dir, amb les tres anteriors, en lloc d’incloure’n la quarta.

Igualment, cal destacar el paper de la iaia (ací, de Montserrat Rius Malet): havia ensenyat a la neta l’estrofa en què també es fa referència al soldat (al penis), de qui la jove no s’oblida com tampoc no ho feia de l’hort i, així, d’un projecte més a què ella donava vida.

Finalment, direm que, el 19 de juny del 2022, que posí en el meu mur unes fotos d’aquestes línies de Montserrat Rius Malet, Francesc Castellano em comentà “És una cançó molt coneguda”.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Amb lleugers retocs d’estil, que no de contingut.

[2] El jardí i, un poc després, una altra paraula molt vinculada amb el matriarcalisme, l’hort, en el llenguatge eròtic i sexual, és la vulva, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta. Quant a “regar el jardí”, significa “Tenir un home relació sexual amb una dona”.

[3] En el llenguatge sexual, “Pèls del pubis”.

[4] El soldat, en el llenguatge sexual, és el penis. A més, veiem que l’home, al costat de la dona (la nena que va al jardí, ací presentat com un hortet) és un soldat i no, per exemple, un capità, i, així, és la dona qui dicta què ha de fer l’home (amb una visió positiva de la sexualitat i de l’erotisme) i quan,… en el jardí, això és, que ella hi té la darrera paraula.

“La tarara” i “Els fadrins d’ací”, dues cançons eròtiques de Pasqua

 

En relació amb la cançó “La tarara”, el 14 d’abril del 2022, en l’entrada “La Pasqua” (http://depoblet.blogspot.com/2011/02/la-pasqua.html?m=1), publicada en el blog “Memòries de poblet”, n’hi ha una versió que diu així:

“Els xicons d’ací,

ja no pinten res,

els que pinten ara

són els forasters.

 

Els xicons d’ací

sí que pintaran

perquè les xicones

a buscar-los van”.

 

El mateix dia, un poc després de llegir-la, escriguí com l’he coneguda:

“Els fadrins d’ací

ja no pinten res,

els que pinten ara

són els forasters.

 

Els fadrins d’ací

sí que pintaran

perquè els forasters

venen i se’n van”.

 

El 15 d’abril del 2022 llisquí a ma mare la versió del blog i la meua i me’n digué una molt semblant a la que jo havia escrit en una llibreta:

“Els fadrins d’ací

ja no pinten res,

els que pinten ara

són els forasters.

 

Si no pinten ara,

ja pintaran

perquè els forasters

venen i se’n van”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que m’han escrit cançons en relació amb el dia de Pasqua i amb les festes de Pasqua, a les que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bona Pasqua a tots.

 

Nota: Afegiré que Diumenge de Pasqua, 17 d’abril del 2022, en el xalet dels meus pares, ma mare em comentà que estava oberta a reportar-me tot lo que ella sabés i, fins i tot, a fer-me aclariments respecte a lo que ell ja conegués o a lo recopilat amb intenció que s’ajustàs més a la realitat partint de lo que ella hagués viscut. Des d’ací, el meu agraïment.