Arxiu d'etiquetes: “Diccionari eròtic i sexual” (llibre)

“Tira més un pèl de dona que cent mules”, dones fèrtils i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què captem lo matriarcal i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Els lladres i el ‘Dulero’”. Així, veiem que “El ‘dulero’ -el duler- era l’encarregat, al matí i al vespre, de dur a pasturar els bous i recollir-los.

Aquesta era una vall fèrtil, on la ramaderia dels bous n’era testimoni” (p. 19), detall que podem enllaçar amb la dona com a font de menjar, de vida, amb la Mare Terra com també amb els relats en què, quan el rei (o bé la reina) són molt oberts i pensen en els habitants del seu regne, hi ha prosperitat i, àdhuc, més fills (començant per la família dels monarques).

Per això, més avant, llegim “Aquesta fertilitat, aquesta abundància, propiciaren tant el creixement de cases fortes com també de les bandes de lladregots de camí ral” (p. 19), motiu pel qual, els veïns, avisats que, “pels voltants, hi havia (…) guineus de dues potes, decidiren amagar les seves pertinences d’or en una tenalla” (p. 19), això és, confien en la dona (ací, simbolitzada per la tenalla, atifell gros i de recepció). Cal dir que la forma d’una tenalla, com poguérem veure l’11 de març del 2022 en l’entrada “La Deessa Terra euskera: Mari” (http://elsomnideladeessaterra.blogspot.com/2014/05/la-deessa-terra-euskera-mari.html), en el blog “El somni de la Deessa Terra”, és semblant a la que faria, externament, el cos de la “Representació moderna de la Deessa Mari, de Josu Goñi Etxabe”, com posa l’autor de l’escrit, Manel Jovani. I, per descomptat, similar amb eixes venus prehistòriques en què la dona apareix amb tot el cos gros (incloent-hi les mamelles i la panxa).

A banda, en línia amb el matriarcalisme, el dulero (el duler) “aprecià l’arribada de les mules i la gent. Enmig de la comitiva de mules, en va veure una” (pp. 19-20), ben garrida i adorada: “era la senyora de Grau” (p. 20). Per això, el duler “es posà en camí per tal de sortir al seu encontre i presentar-li els seus respectes” (p. 20), fet amb què copsem que la dona està ben tractada i ben considerada.

És més, a continuació, el ruquet del duler, “com flairant l’olor de les seves companyes d’existència, les mules de la comitiva, es posà a caminar a bon pas” (p. 20). Per consegüent, tot i que hi ha un animal masculí (el ruc, el qual, ací, simbolitza l’home), n’hi ha moltes mules (dones), detall que podríem relacionar amb lo matriarcal. De fet, en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, el mot “ruc” està associat al membre viril i, més encara: figura en la frase “deixar arribar el ruc a les cols”, és a dir, tenir un home relació sexual amb una dona. Com veiem, un ruc, però cols (no sols una). Quant a la paraula “mula”, la trobem en un refrany que presenten els autors i que s’ajusta a aquesta narració: “Tira més un pèl de dona que cent mules”: la senyora de Grau (la dona) mena les mules. 

Finalment, quan el duler ja era molt a prop de la senyora de Grau, ella “va veure aparèixer pel camí la banda de lladregots” (p. 20), ho diu i “El ‘dulero’, traient-se ràpidament el corn, el féu sonar fortament (…). Els bous que pasturaven tranquil·lament, en sentir la crida, (…) com un ramat fidel, emprengueren carrera vers on sonava el corn” (p. 20) i els lladres emprengueren la retirada. Per tant, la dona fa de cap de colla (en lloc del duler i sobre les mules) i, a més, porta la iniciativa i ell li fa costat (per mitjà de l’avís als bous que pasturaven).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Els bolets, plantes vinculades amb la regeneració i amb lo matriarcal

General, , , , , ,

 

“Per tot arreu, se’n fan, de bolets, quan plou”

El 13 de juliol del 2022 comentí en Facebook que eixe dia havia llegit “un refrany castellà traduït literalment al català:

‘En todos sitios, cuecen habas y, en mi casa, a calderadas’.

Algunes de les versions en llengua catalana van en línia amb aquestes paraules:

‘Per tot arreu, se’n fan, de bolets, quan plou’.

Curiosament, en la segona dita, hi ha molts trets vinculats amb el matriarcalisme:

  1. ‘Per tot arreu’ (en sentit general, no absolut).
  2. ‘bolets’: bosc, implica estar en contacte amb la natura, amb les plantes, amb els arbres i, per tant, amb la terra, amb la mare.
  3. ‘quan plou’: l’aigua està molt relacionada amb la dona com també ho fa la terra. No sempre n’ixen, de bolets.

Una forta abraçada”.

En el meu mur, el mateix dia, em comentaren “A ma casa, es diu: ‘En tots els llocs cullen faves i, a ma casa, a cabassades’[1]” (Lourdes Hernandis), a qui escriguí “Resulta curiós que les versions en llengua catalana del refrany que tu poses, siguen de 1985 en avant, llevat de dues que són del primer quart del segle XX.

Igualment, cal dir que Sant Isidre, patró castellà dels llauradors, té a veure amb aquestes plantes. https://pccd.dites.cat/?paremiotipus=A+cada+casa+couen+faves+i+a+la+meva+a+calderades.

Això em fa pensar que es tracta d’una introducció cultural”; “En el ‘Refranero castellano-catalán’ de Santiago Ángel Saura, Barcelona, 1884, ho tradueix de dues maneres (respecto l’ortografia de l’època): ‘En cada casa cohuen fabas y en la nostra á calderadas’ i ‘Tothom té mals, y cada hu se sent dels seus’[2]…” (Francesc Castellano), a qui plasmí “El primer, em fa l’efecte que podria ser d’origen castellà”. Tot seguit, Francesc Castellano ens exposà unes paraules relatives a les faves: “Les faves, a Barcelona, es relacionen amb sant Medir, un pagès cristià que estava plantant faves per la muntana de Collserola (el Tibidabo) i va veure passar sant Sever, que fugia dels romans.

Quan aquests van arribar al camp de Medir, van preguntar-li si havia vist passar Sever, i Medir va dir “-Sí, quan estava plantant faves”. I, oh, miracle!, en aquell moment, totes van florir (vol dir que ja feia molt de temps).

Actualment, des del segle XIX, es fa un aplec a la seva ermita situada en l’antic camí que va de Barcelona a Sant Cugat del Vallès. Molt a prop, hi ha una de les poques esglésies rodones de Catalunya, la de la Mare de Déu del Bosc, antiga propietat del monestir de Sant Cugat del Vallès, i on sembla que la imatge que s’hi venerava era negra.

Hi ha un llibret, curt però molt interessant (170 pàgines), de Bienve Moya, ‘Una mà de sants’, (…) on dóna informacions molt interessants del lligam d’aquests sants i cultes anteriors, amb serps, dracs, cultes a les plantes, a l’aigua…

Ah!, el patró tradicional dels pagesos catalans era sant Galderic, substituït a partir del segle XVII per sant Isidre” (Francesc Castellano), “Hi ha una dita que es deia molt: ‘De Joan, Josep i ases, n’hi han a totes les cases’” (Pilar Ortiz De Paz), “Sí que hi ha qui tradueix els refranys castellans al català…” (Rosa Garcia Clotet), “On vols anar, bou, que no llauris” (Ramon Vila Alsina). Cal dir que les paraules de Francesc Castellano en relació amb Sant Medir i amb el sorgiment de les flors i amb la presència de Nostra Senyora, van en línia amb la rondalla “La menta i el gaig”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que, quant a Sant Galderic, en Catalunya, després dels Sants de la Pedra, és el més adoptat com a patró tradicional dels llauradors. 

També el 13 de juliol del 2022 posàrem aquests refranys en el grup “La cultura valenciana és matriarcal” i Juan Arocas ens plasmà “Al meu poble, l’Alcúdia, sempre he escoltat ‘A tot arreu, es couen faves’ més aviat que la dels bolets”.

Adduirem que el 12 de febrer del 2022, mig any després, consultàrem en Twitter la dita “Per tot arreu, se’n fan, de bolets, quan plou” i que, a banda de trobar refranys molt semblants i de copsar un ús negatiu d’aquest aforisme, captàrem que podem empiular-lo amb la cançó “Cal que neixin flors a cada instant”, del cantautor Lluís Llach, la qual encoratja a la perseverança i a l’optimisme. Doncs bé: així com les flors (l’esperança) es vinculen amb la primavera (la qual, astronòmicament, comença en març i sol associar-se, principalment, als mesos d’abril i de maig), els bolets ho fan amb la tardor o primavera d’hivern (sobretot, amb octubre i amb novembre). En la primera estació, sorgeix l’esperança; en la segona, perviu.

A més, les flors creixen amunt i floreixen; els bolets també ho fan i…, com llegim en el DCVB, sota la definició de “Bolet”, “Creixen a llocs humits i damunt coses en descomposició”. La humitat com també l’aigua tenen a veure amb la dona. Afegirem que, per si hi havia més definicions del mot “bolet”, en cercàrem en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, i deia que “Hi ha cultures micòfiles -la catalana i la basca, a la península- i d’altres micofòbiques -la castellana, la gallega-“ i, partint de l’obra “El matriarcalismo vasco”, ens demanàrem si podria tenir relació amb el fet que el matriarcalisme català i el basc fossen actius, mentres que el gallec és passiu i la cultura castellana és patriarcal. Adduirem que “mico-“ prové del grec “mykes” (“fong”, “bolet”) i que la micofília és el gust (l’interés) pels bolets.

Igualment, aquesta dita, la trobem vinculada amb la regeneració de la vida, per descomptat, sorgida de la Mare Terra, de la terra (és a dir, de la mare) i no, com ara, amb una caldera (que ens evocava la celebració de la festa dels Sants de la Pedra, però… en Calasparra, un població murciana històricament pertanyent al Regne de Castella i en què aquests sants matriarcals han arrelat des de fa segles).

Finalment, consultàrem “Bolet” en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, pensant que el bolet podria tenir a veure amb el penis. I, efectivament. I més: també ho fa amb la vulva. De fet, el bolet ens pot recordar la corona d’un rei damunt de la trona: la banda superior, redona (la dona); la banda central i que està sota la corona, recta (l’home).

Per tant, veiem que hi ha motius per a que, no sols hi haja afició a collir bolets (si més no, molt estesa en Catalunya), sinó per a relacionar-los amb la cultura matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En l’original, “a cabassaes”.

[2] Adaptats, “En cada casa, couen faves i, en la nostra, a calderades” i “Tothom té mals i, cada u se sent dels seus”.

Endevinalles eròtiques transmeses per dones, part de la cultura popular matriarcalista

General, , , , , ,

 

Àvies (o padrines) i mares que transmetien endevinalles eròtiques.

En relació amb endevinalles eròtiques que haguessen transmés àvies (o padrines) o bé mares nascudes abans de 1920, el 16 de març del 2022 preguntàrem en Facebook “quines endevinalles eròtiques deien o bé vos ensenyaren? Gràcies”. En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el mateix dia i posteriorment ens escrigueren “Doncs, d’endevinalles eròtiques, crec que no en deien. Però, si en vols una que no és eròtica, ací la tens:

‘Un convent de monges blanques,

la directora vermella;

més amunt, les finestretes;

més amunt, els mirallets;

més amunt, la carretera

per on passen els senyorets’.

 

[La solució és[1]] La cara i la clepsa. (La carretera és la cloenda del cabell que tothom portava a l’època, homes i dones).

En sé una altra (…). La deia l’àvia. Segons es miri, és una mica irònica. Aquí va:

‘És una senyora molt endiumenjada que sempre va en un cotxe i sempre va mullada’” (Anna Babra), a qui Ramona Aguilera Revelles li comentà “Sí. Aquesta també la diem nosaltres: és la llengua..”. Afegirem que, en relació amb aquesta, el 16 de març del 2022, ma mare me la digué així: “Una senyoreta molt senyoreta sempre va en cotxe i sempre va mullada”. La solució és la llengua.

Igualment, plasmaren “La mateixa, un pèl eròtica:

‘Un convent de monges blanques i un frare vermell, al mig, que els toca les panxes’. La solució són les dents i la llengua.
L’explicava el meu pare, quan jo era petita” (Montserrat Anglada Esquius), “Un convent de monges blanques, pugen i baixen i es toquen les panxes’, ‘Un convent de monges rosses, pugen i baixen i es toquen les popes’. Són endevinalles. A Lleida, els pits són les popes” (Maria Pons), “’Cada coseta que neix piulant i mor sense ossos’: és un pet!” (Josep Isern), “A Peralt, ‘Del llit, té la ma Maria’: mamaria” (Josep Isern), “Adivina, adivineta, què té el rei a la bragueta? Dues bales i una escopeta” (Esteve Raventós),

‘Marit, marit,

anem-nos[-en] al llit,

farem lo d’ahir, a la nit,

i taparem el foradet’.

 

Al Pallars Sobirà. No sigueu malpensats: vol dir tancar els ulls i dormir” (Natividad Paulet Gerotina), a qui Anna Maria Ferrer Baret li escriu “La meva mare deia una cosa semblant:

‘Pèl sobre pèl i el belluguet al mig’… Dormir!!”, “No és ni carn, ni llonganissa, i l’home el té a la mà quan pixa’. ‘Endevina, endevineta:

Què té ton pare a la bragueta?

-Dos botons i una gafeta” (Mateu Esquerda Ribes), “Ui,… Eren molt serioses, no en deien res:  ni les dones, ni els homes de la família” (Jösse Terricabras Mas), “La meua iaia, quan el nóvio o el marit d’alguna era un malcarat, sempre deia ‘Eixe xic deu tindre el piu d’or’” (Magda Lázaro Mascarós), “’Un convent de monges blanques i un capellà que els hi repica les anques’ (són les dents i la llengua).

‘Marideta, anem al llit,

farem el de l’altra nit,

pèl sobre pèl

i la nineta al mig’.

(És tancar els ulls)” (Carmen Arasa Mateu), “’Entra erta i rabiant, surt pansida i gotejant’.  El pebrot, quan entra i surt de la paella fregit” (Mari Carme Montane). Finalment, comentarem que, el 1r d’agost del 2022, Francesc Castellano, en el grup “La cultura valenciana és matriarcal”, m’escrigué “La meva mare deia (variant d’una variant que has publicat) ‘Endevinat, endevineta, què té el rei a la bragueta? Dos cascavells i una trompeteta’“. Cal dir que, com podem veure en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i  Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, els cascavells representen els testicles, mentres que la trompeta simbolitza el penis.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i que el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Li demanàrem la solució i ens escrigué les frases que posem tot seguit.

“Les nenes maques, a dematí”, una cançó eròtica molt coneguda

General, , ,

 

El 14 de febrer del 2022, Montserrat Rius Malet ens envià un missatge acompanyat de la cançó “Les nenes maques”, en què ens deia “La iaia de Reus, mare de la mama, cantava ‘Les nenes maques’ amb una estrofa com la canta la canalla a l’escola”[1]. I, tot seguit, afegia l’estrofa junt amb unes paraules inicials:

“Avui he trobat l’última estrofa de ‘Les nenes maques, al dematí’, tal i com la cantava la iaia Maria.

‘Les nenes maques, a dematí,

s’alcen i reguen;

les nenes maques, a dematí,

s’alcen i reguen el seu jardí[2].

 

Jo també rego el meu hortet,

faves i pèsols, faves i pèsols;

jo també rego el meu hortet,

faves i pèsols i julivert.

 

Ai, julivert[3] meu, com t’has quedat,

sense cap fulla, sense cap fulla;

ai, julivert meu, com t’has quedat,

sense cap fulla i el cap pelat.

 

Jo també tinc el cap pelat

de tant que hi penso,

de tant que hi penso;

jo també tinc el cap pelat,

de tant que hi penso

en el meu soldat[4]”.

 

Continuant amb aquesta cançó facilitada per Montserrat Rius Malet, li comentí que “És prou coneguda” i ens adduí “Jo, l’última estrofa només l’havia sentit a la iaia. Fins que, un dia, algú la va posar al Facebook, però quasi tothom la coneix amb tres estrofes”, és a dir, amb les tres anteriors, en lloc d’incloure’n la quarta.

Igualment, cal destacar el paper de la iaia (ací, de Montserrat Rius Malet): havia ensenyat a la neta l’estrofa en què també es fa referència al soldat (al penis), de qui la jove no s’oblida com tampoc no ho feia de l’hort i, així, d’un projecte més a què ella donava vida.

Finalment, direm que, el 19 de juny del 2022, que posí en el meu mur unes fotos d’aquestes línies de Montserrat Rius Malet, Francesc Castellano em comentà “És una cançó molt coneguda”.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Amb lleugers retocs d’estil, que no de contingut.

[2] El jardí i, un poc després, una altra paraula molt vinculada amb el matriarcalisme, l’hort, en el llenguatge eròtic i sexual, és la vulva, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta. Quant a “regar el jardí”, significa “Tenir un home relació sexual amb una dona”.

[3] En el llenguatge sexual, “Pèls del pubis”.

[4] El soldat, en el llenguatge sexual, és el penis. A més, veiem que l’home, al costat de la dona (la nena que va al jardí, ací presentat com un hortet) és un soldat i no, per exemple, un capità, i, així, és la dona qui dicta què ha de fer l’home (amb una visió positiva de la sexualitat i de l’erotisme) i quan,… en el jardí, això és, que ella hi té la darrera paraula.

Dones (del Pallars i més) ben tractades, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

El 8 de novembre del 2021 plasmàrem el refrany “A la dona del Pallars, ningú li passa la mà per davant del nas”, el qual, el mateix dia, veiérem que sí que figurava en Internet, en una web en què recopilen, si més no, refranys i dites. Així, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 8 de novembre del 2021, Ricard Jové Hortoneda, un home molt participatiu i molt obert, entre altres coses, em comentà “Aquest m’ha fet riure, francament, i n’acabo d’inventar un, de semblant: ‘LES DONES DE BARCELONA, NO ES DEIXEN PASSAR LA MÀ PER LA XONA’”, fet que vol dir que són elles les que tenen la darrera paraula.

Tocant el tema del refrany de la dona del Pallars, una de les comarques pirinenques de Catalunya que toquen Andorra, podríem dir que, com ara, en el llibre “Dones que anaven pel món. Estudi etnogràfic de les trementinaires de la vall de la Vansa i Tuixent”, de Joan Frigolé Reixach, es reflecteix que la dona està ben tractada i que actua amb molta espenta, com veiem en aquest refrany. I, més encara si, com podem llegir en relació amb un prestador que havia llançat un desafiament als hòmens (que es menjaria el gall d’aquell prat, situat en la comarca de l’Alt Urgell), “es concertà el matrimoni i el pare de la núvia deixà els diners per eixugar el deute, aquesta[1] va ser la que es desplaçà al poble del prestador a tornar-li els diners i li va dir que ella seria qui es menjaria un gall en aquell camp. El prestador recuperà els diners, però (…) el desafiament s’havia invertit de direcció i ell havia passat de menjador simbòlic a ser menjat simbòlicament per una dona” (p. 37). Com veiem, la dona fou qui anà a parlar amb el prestador i, a més, així, ella representava la casa. Per tant, el seu paper no era precisament secundari.

Aquest refrany me’n recordà u que figura en el llibre “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, “Algemesí és Algemesí i que cap fill de puta s’acoste per ací” (p. 457), si bé amb unes altres intencions, però que portà a un comentari de Santi Costa Juan, el 9 de novembre del 2021, quan el plasmí en Facebook, que sí que enllaça amb el de la dona del Pallars:

“Sa meua dona no em vol,

jo tampoc la vull, a ella,

perquè té una paella

que hi deixa fregir tothom”.

 

I, així, com en l’anècdota treta del llibre sobre les trementinaires, és la dona qui té la darrera paraula i, en eixe sentit, qui porta la paella (“té una paella / que hi deixa fregir tothom”). El matriarcalisme, molt plasmat.

Agraesc la col·laboració de les persones que  participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] La núvia i, per tant, una dona.

Les dones són arriscades

General, , , , , , , , ,

 

 

El 3 de març del 2021, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”. Alicia Castelló de León escrigué uns versos que diuen així:

“I a ta mare, li he vist

la tomatera;

a ton pare, el pepino,

i, a tu, la ‘breva’”.[1]

 

L’endemà, envií aquests versos a molts grups de Facebook i tot, i, en el grup “No ets efakià si no…”, Bartomeu Mestre, entre altres coses, comentava que, ací, “l’accepció de ‘breva’ és la figaflor[2] i, en aquest cas, sembla evident el significat.

En tot cas, és evident que aquests versos són recents i espanyolitzats. A Mallorca resulta impensable que algú es refereixi a la figa com la ‘breva’”.

En comentar-li, jo, que, “En el DCVB, la primera definició és la que he escrit i, la segona, és molt distinta i no té a veure  amb lo eròtic, ni amb lo sexual”, Bartomeu Mestre, immediatament, respongué: “Òbviament, quan es tracta d’un castellanisme, cal anar a la font original per a saber el significat. https://dle.rae.es/breva?m=form”. I, vés per on, en consultar en aquest enllaç, trobí que la primera definició que aporta el “Diccionario de la Lengua Española” de la “Real Academia de la Lengua” és “Primer fruto que anualmente da la higuera breval, y que es mayor que el higo”. La segona, “Bellota temprana”; la tercera, “Cigarro puro algo aplastado y menos apretado que los de forma cilíndrica”, la quarta, “Cigarro semejante a la breva, de buen tamaño, elaborado con tabaco sazonado muy oscuro”. I, en canvi, quan passem a la primera expressió associada a la paraula “breva” (“más blando, da que una breva”), s’indica “Dicho de una persona: Que, habiendo estado antes muy tenaz, se ha reducido a la razón o a lo que otros le han persuadido”, mentres que, en el diccionari de partida, el DCVB, la primera expressió que ix associada a la paraula “figa” (encara que no en el grup de locucions, sinó un poc abans), és “Fer la figa”  i, en l’entrada següent (la novena del terme “figa”), “Home fluix o excessivament delicat”  i, amb l’afegitó que “També es diu un figa blana, un figa molla, una figa flor, amb el mateix significat”.

Però, com veiem, el significat adient de “figa-flor”, en el cas dels versos que hem escrit, és el de “vulva”, com apareix en la segona definició d’aquest terme en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, editat, per primera vegada, en 1989, que és l’edició a què recorrem.

Un poc després, comentí a Bartomeu Mestre: “He cercat ‘figa’ en el DCVB, i la forma ‘figa molla’, que només l’he sentida associada a la dona (‘¡Esta figa molla!”), apareix relacionada amb l’home.

Parle de les definicions 8. i 9..”.

I, tot seguit, em respongué “No parl de matriarcalisme, sinó del sentit figurat de la figa a la poesia popular. Els pàmpols són les orelles, la pastanaga és el nas… https://www.ajlloretdevistalegre.net/sites/cilma_lloret/files/2019-09/Fotografia%20de%20p%C3%A0gina%20sencera.pdf”  i, immediatament, Bartomeu Mestre comentà que “La meva observació anava en el sentit que la glosa que has penjat té molt més sentit si va adreçada a una dona si la significació de ‘breva’ és ‘figa’[3] i no ‘puro’.

Qüestió d’imatges i simbologia, res més”. A aquestes paraules, ràpidament, contestí “Efectivament. Ara bé, en eixe cas, caldria dir ‘bacora’ o, per exemple, ‘figaflor’, perquè, si no, el significat, com m’imaginava jo, és el de ‘membre viril’”.

Un poc després, ho comentí a ma mare i, en paraules seues, “Per a un ambient masclista, patriarcal, el fet que un home pregunte a la dona és com dir ‘¡Mira este calzonazos[4]!’, ‘Jo, lo que diga la meua dona’” i també em digué (i jo hi estava totalment d’acord) que aquest “Jo, lo que diga la meua dona”, entre persones que tenen una manera matriarcal d’entendre la vida, està ben vist, fins i tot, entre hòmens i quan un home parla de la seua dona. I, tot seguit, afegí que, “’Dur pantalons’, ‘’dur els pantalons’, volia dir ‘manar’”  i que, “la primera vegada que em posí pantalons, tu tenies sis o huit mesos”. Per tant, estem parlant de 1971 o, com a molt, de primeries de l’any 1972. En línia amb aquest detall sobre quan ella es vestí així, li comentí que, en una foto de parella d’una població de les Illes Balears, de 1973, el dia de les noces, la dona, a més que apareixia, mirant frontalment la foto, a la dreta de l’home[5], ho feia amb un pantaló llarg[6]. Ma mare escoltà amb atenció aquest detall sobre la manera de vestir de la núvia, aprovà aquest fet i, a més, afegí que això seria més atípic que portar-ne de manera ordinària.

Però com que, a banda, diguí a ma mare que, en alguns apartats de l’entrada “Figa”, en el DCVB, apareix “Home fluix o excessivament delicat” o, fins i tot, “Més blan (o més moll) que una figa flor” i que, en el “Diccionari de Sinònims de Frases Fetes”, de M. Teresa Espinal,  vés per on, les expressions van en línia amb la del DCVB (obra feta, en bona mida, a partir de persones nascudes abans del segle XX) i que, per tant, la persona fluixa no és la dona, sinó l’home (“ser un figa tova[7]”), aleshores, ma mare coincidí amb mi en què això encaixava.

I és que, igualment, com ma mare m’ha contat algunes vegades, les seues àvies, que havien nascut abans de 1880, eren, com diu ella, dones arriscades. De fet, el meu avi matern, nascut en 1906, en paraules de ma mare, “lo que sí que contava és que les àvies eren molt arriscades”. 

També diguí a ma mare que, en entrades més actuals d’Internet, és on es plasma un significat que no es correspon al que cal. Per exemple, en l’article “La figa molla / nulla espenta” (https://valenciaplaza.com/la-figa-molla-nulla-espenta-), de Vicent Marco i publicat en “Culturplaza”, quan parla de “l’afanyós o afanyosa. Que fa per dos, tria per tots, i s’ha quedat tota l’energia vital que li falta a la seua amiga.

La/nulla/espenta té dos opcions vitals, o reviscola a poc a poc i va acumulant ganes de viure més enllà de sa casa i de la cafeteria del poble; o acaba convertint-se en eixa dona que va del bracet de la seua cosina criticant-ho tot sense haver fet ella mai res”. Un altre exemple, també en Internet, és l’entrada “Figa” en el “Diccionari Valencià” (https://diccionarivalencia.com/figa), quan inclou l’expressió “ser una figa molla (o tova)”.

En canvi, en línia matriarcal i en com eren les àvies de ma mare i moltes dones catalanoparlants d’aleshores (com també en com ho són moltes a hores d’ara), direm que es reflecteix molt bé en el “Diccionari de sinònims de frases fetes”, de M. Teresa Espinal, en què la blanesa, si de cas, està associada directament a l’home i, no, en canvi, a la dona: “ésser un figa tova, ésser un figa molla, ésser un bleda”, “ésser un figaflor”, “ésser un figa”.

 

 

Notes: [1] Afegiré que, en el DCVB, on la paraula “Breva” figura com a castellanisme, s’indica, en la primera entrada del mot, que vol dir “Cigarrro puro aplanat”.

[2] En consultar, la paraula “figa-flor”, en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, per a saber el significat, veiérem que vol dir “Figa primerenca” i, en aquest cas, “Vulva”.

[3] Quant a l’entrada “Figa” que figura en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, publicada per l’editorial Barcanova, en 1998, podem llegir “Figa. Símbol de fecunditat, per la gran quantitat de llavors que té i per la seva semblança amb el genital femení. (…). La figaflor es el fruit primerenc de la figuera” i ens remet, per a més informació, a “Fecundació; Ram; Vulva”.

[4] En valencià, “bragasses”, ”calçasses”.

[5] Es tracta d’una foto que figura en el grup “Fotos antigues de Sant Llorenç des Cardassar”, publicada el 2 de setembre del 2020.

[6] Informació treta del grup de Facebook “Fotos antigues de Sant Llorenç des Cardassar” (2 de setembre del 2020), on es pot llegir “Fotografia del dia de les noces d’en Joan ‘Neula’ (Joan Jaume i Bauçà) amb na Bet ‘Xema’ (Isabel Alemany i Caldentey) celebrades el 14 d’octubre de 1973 a l’ermita de Betlem de la parròquia d’Artà.

Possiblement na Bet ‘Xema’ va ser la primera llorencina que es va casar amb pantalons. Ella trobava que al[s] seus 41 anys no s’havia de casar amb vestit llarg ni vel pel cap, i va tirar per la cosa pràctica, ni tan sols va dur ram. El trajo jaqueta de la núvia li feren al taller de brodadores de ca na Sorrilla, del qual na Bet, en aquell moment, n’era sòcia.

(arxiu familiar d’en Nofre Jaume i Alemany)”.

[7] Entrada “Pàmfil” (https://dsff.uab.cat/concepte/pamfil), dins de la web “Diccionari de sinònims de frases fertes”, de M. Teresa Espinal.