Arxiu d'etiquetes: “Diccionari eròtic i sexual” (llibre)

“Les nenes maques, a dematí”, una cançó eròtica molt coneguda

 

El 14 de febrer del 2022, Montserrat Rius Malet ens envià un missatge acompanyat de la cançó “Les nenes maques”, en què ens deia “La iaia de Reus, mare de la mama, cantava ‘Les nenes maques’ amb una estrofa com la canta la canalla a l’escola”[1]. I, tot seguit, afegia l’estrofa junt amb unes paraules inicials:

“Avui he trobat l’última estrofa de ‘Les nenes maques, al dematí’, tal i com la cantava la iaia Maria.

‘Les nenes maques, a dematí,

s’alcen i reguen;

les nenes maques, a dematí,

s’alcen i reguen el seu jardí[2].

 

Jo també rego el meu hortet,

faves i pèsols, faves i pèsols;

jo també rego el meu hortet,

faves i pèsols i julivert.

 

Ai, julivert[3] meu, com t’has quedat,

sense cap fulla, sense cap fulla;

ai, julivert meu, com t’has quedat,

sense cap fulla i el cap pelat.

 

Jo també tinc el cap pelat

de tant que hi penso,

de tant que hi penso;

jo també tinc el cap pelat,

de tant que hi penso

en el meu soldat[4]”.

 

Continuant amb aquesta cançó facilitada per Montserrat Rius Malet, li comentí que “És prou coneguda” i ens adduí “Jo, l’última estrofa només l’havia sentit a la iaia. Fins que, un dia, algú la va posar al Facebook, però quasi tothom la coneix amb tres estrofes”, és a dir, amb les tres anteriors, en lloc d’incloure’n la quarta.

Igualment, cal destacar el paper de la iaia (ací, de Montserrat Rius Malet): havia ensenyat a la neta l’estrofa en què també es fa referència al soldat (al penis), de qui la jove no s’oblida com tampoc no ho feia de l’hort i, així, d’un projecte més a què ella donava vida.

Finalment, direm que, el 19 de juny del 2022, que posí en el meu mur unes fotos d’aquestes línies de Montserrat Rius Malet, Francesc Castellano em comentà “És una cançó molt coneguda”.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Amb lleugers retocs d’estil, que no de contingut.

[2] El jardí i, un poc després, una altra paraula molt vinculada amb el matriarcalisme, l’hort, en el llenguatge eròtic i sexual, és la vulva, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta. Quant a “regar el jardí”, significa “Tenir un home relació sexual amb una dona”.

[3] En el llenguatge sexual, “Pèls del pubis”.

[4] El soldat, en el llenguatge sexual, és el penis. A més, veiem que l’home, al costat de la dona (la nena que va al jardí, ací presentat com un hortet) és un soldat i no, per exemple, un capità, i, així, és la dona qui dicta què ha de fer l’home (amb una visió positiva de la sexualitat i de l’erotisme) i quan,… en el jardí, això és, que ella hi té la darrera paraula.

Dones (del Pallars i més) ben tractades, amb molta espenta i molt obertes

 

El 8 de novembre del 2021 plasmàrem el refrany “A la dona del Pallars, ningú li passa la mà per davant del nas, el qual, el mateix dia, veiérem que sí que figurava en Internet, en una web en què recopilen, si més no, refranys i dites. Així, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 8 de novembre del 2021, Ricard Jové Hortoneda, un home molt participatiu i molt obert, entre altres coses, em comentà “Aquest m’ha fet riure, francament, i n’acabo d’inventar un, de semblant: ‘LES DONES DE BARCELONA, NO ES DEIXEN PASSAR LA MÀ PER LA XONA’”, fet que vol dir que són elles les que tenen la darrera paraula.

Tocant el tema del refrany de la dona del Pallars, una de les comarques pirinenques de Catalunya que toquen Andorra, podríem dir que, com ara, en el llibre “Dones que anaven pel món. Estudi etnogràfic de les trementinaires de la vall de la Vansa i Tuixent”, de Joan Frigolé Reixach, es reflecteix que la dona està ben tractada i que actua amb molta espenta, com veiem en aquest refrany. I, més encara si, com podem llegir en relació amb un prestador que havia llançat un desafiament als hòmens (que es menjaria el gall d’aquell prat, situat en la comarca de l’Alt Urgell), “es concertà el matrimoni i el pare de la núvia deixà els diners per eixugar el deute, aquesta[1] va ser la que es desplaçà al poble del prestador a tornar-li els diners i li va dir que ella seria qui es menjaria un gall en aquell camp. El prestador recuperà els diners, però (…) el desafiament s’havia invertit de direcció i ell havia passat de menjador simbòlic a ser menjat simbòlicament per una dona” (p. 37). Com veiem, la dona fou qui anà a parlar amb el prestador i, a més, així, ella representava la casa. Per tant, el seu paper no era precisament secundari.

Aquest refrany me’n recordà u que figura en el llibre “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, “Algemesí és Algemesí i que cap fill de puta s’acoste per ací” (p. 457), si bé amb unes altres intencions, però que portà a un comentari de Santi Costa Juan, el 9 de novembre del 2021, quan el plasmí en Facebook, que sí que enllaça amb el de la dona del Pallars:

“Sa meua dona no em vol,

jo tampoc la vull, a ella,

perquè té una paella

que hi deixa fregir tothom”.

 

I, així, com en l’anècdota treta del llibre sobre les trementinaires, és la dona qui té la darrera paraula i, en eixe sentit, qui porta la paella (“té una paella / que hi deixa fregir tothom”). El matriarcalisme, molt plasmat.

Agraesc la col·laboració de les persones que  participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] La núvia i, per tant, una dona.

Les dones són arriscades

 

 

El 3 de març del 2021, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”. Alicia Castelló de León escrigué uns versos que diuen així:

“I a ta mare, li he vist

la tomatera;

a ton pare, el pepino,

i, a tu, la ‘breva’”.[1]

 

L’endemà, envií aquests versos a molts grups de Facebook i tot, i, en el grup “No ets efakià si no…”, Bartomeu Mestre, entre altres coses, comentava que, ací, “l’accepció de ‘breva’ és la figaflor[2] i, en aquest cas, sembla evident el significat.

En tot cas, és evident que aquests versos són recents i espanyolitzats. A Mallorca resulta impensable que algú es refereixi a la figa com la ‘breva’”.

En comentar-li, jo, que, “En el DCVB, la primera definició és la que he escrit i, la segona, és molt distinta i no té a veure  amb lo eròtic, ni amb lo sexual”, Bartomeu Mestre, immediatament, respongué: “Òbviament, quan es tracta d’un castellanisme, cal anar a la font original per a saber el significat. https://dle.rae.es/breva?m=form”. I, vés per on, en consultar en aquest enllaç, trobí que la primera definició que aporta el “Diccionario de la Lengua Española” de la “Real Academia de la Lengua” és “Primer fruto que anualmente da la higuera breval, y que es mayor que el higo”. La segona, “Bellota temprana”; la tercera, “Cigarro puro algo aplastado y menos apretado que los de forma cilíndrica”, la quarta, “Cigarro semejante a la breva, de buen tamaño, elaborado con tabaco sazonado muy oscuro”. I, en canvi, quan passem a la primera expressió associada a la paraula “breva” (“más blando, da que una breva”), s’indica “Dicho de una persona: Que, habiendo estado antes muy tenaz, se ha reducido a la razón o a lo que otros le han persuadido”, mentres que, en el diccionari de partida, el DCVB, la primera expressió que ix associada a la paraula “figa” (encara que no en el grup de locucions, sinó un poc abans), és “Fer la figa”  i, en l’entrada següent (la novena del terme “figa”), “Home fluix o excessivament delicat”  i, amb l’afegitó que “També es diu un figa blana, un figa molla, una figa flor, amb el mateix significat”.

Però, com veiem, el significat adient de “figa-flor”, en el cas dels versos que hem escrit, és el de “vulva”, com apareix en la segona definició d’aquest terme en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, editat, per primera vegada, en 1989, que és l’edició a què recorrem.

Un poc després, comentí a Bartomeu Mestre: “He cercat ‘figa’ en el DCVB, i la forma ‘figa molla’, que només l’he sentida associada a la dona (‘¡Esta figa molla!”), apareix relacionada amb l’home.

Parle de les definicions 8. i 9..”.

I, tot seguit, em respongué “No parl de matriarcalisme, sinó del sentit figurat de la figa a la poesia popular. Els pàmpols són les orelles, la pastanaga és el nas… https://www.ajlloretdevistalegre.net/sites/cilma_lloret/files/2019-09/Fotografia%20de%20p%C3%A0gina%20sencera.pdf”  i, immediatament, Bartomeu Mestre comentà que “La meva observació anava en el sentit que la glosa que has penjat té molt més sentit si va adreçada a una dona si la significació de ‘breva’ és ‘figa’[3] i no ‘puro’.

Qüestió d’imatges i simbologia, res més”. A aquestes paraules, ràpidament, contestí “Efectivament. Ara bé, en eixe cas, caldria dir ‘bacora’ o, per exemple, ‘figaflor’, perquè, si no, el significat, com m’imaginava jo, és el de ‘membre viril’”.

Un poc després, ho comentí a ma mare i, en paraules seues, “Per a un ambient masclista, patriarcal, el fet que un home pregunte a la dona és com dir ‘¡Mira este calzonazos[4]!’, ‘Jo, lo que diga la meua dona’” i també em digué (i jo hi estava totalment d’acord) que aquest “Jo, lo que diga la meua dona”, entre persones que tenen una manera matriarcal d’entendre la vida, està ben vist, fins i tot, entre hòmens i quan un home parla de la seua dona. I, tot seguit, afegí que, “’Dur pantalons’, ‘’dur els pantalons’, volia dir ‘manar’”  i que, “la primera vegada que em posí pantalons, tu tenies sis o huit mesos”. Per tant, estem parlant de 1971 o, com a molt, de primeries de l’any 1972. En línia amb aquest detall sobre quan ella es vestí així, li comentí que, en una foto de parella d’una població de les Illes Balears, de 1973, el dia de les noces, la dona, a més que apareixia, mirant frontalment la foto, a la dreta de l’home[5], ho feia amb un pantaló llarg[6]. Ma mare escoltà amb atenció aquest detall sobre la manera de vestir de la núvia, aprovà aquest fet i, a més, afegí que això seria més atípic que portar-ne de manera ordinària.

Però com que, a banda, diguí a ma mare que, en alguns apartats de l’entrada “Figa”, en el DCVB, apareix “Home fluix o excessivament delicat” o, fins i tot, “Més blan (o més moll) que una figa flor” i que, en el “Diccionari de Sinònims de Frases Fetes”, de M. Teresa Espinal,  vés per on, les expressions van en línia amb la del DCVB (obra feta, en bona mida, a partir de persones nascudes abans del segle XX) i que, per tant, la persona fluixa no és la dona, sinó l’home (“ser un figa tova[7]), aleshores, ma mare coincidí amb mi en què això encaixava.

I és que, igualment, com ma mare m’ha contat algunes vegades, les seues àvies, que havien nascut abans de 1880, eren, com diu ella, dones arriscades. De fet, el meu avi matern, nascut en 1906, en paraules de ma mare, “lo que sí que contava és que les àvies eren molt arriscades”. 

També diguí a ma mare que, en entrades més actuals d’Internet, és on es plasma un significat que no es correspon al que cal. Per exemple, en l’article “La figa molla / nulla espenta” (https://valenciaplaza.com/la-figa-molla-nulla-espenta-), de Vicent Marco i publicat en “Culturplaza”, quan parla de l’afanyós o afanyosa. Que fa per dos, tria per tots, i s’ha quedat tota l’energia vital que li falta a la seua amiga.

La/nulla/espenta té dos opcions vitals, o reviscola a poc a poc i va acumulant ganes de viure més enllà de sa casa i de la cafeteria del poble; o acaba convertint-se en eixa dona que va del bracet de la seua cosina criticant-ho tot sense haver fet ella mai res”. Un altre exemple, també en Internet, és l’entrada “Figa” en el “Diccionari Valencià” (https://diccionarivalencia.com/figa), quan inclou l’expressió “ser una figa molla (o tova)”.

En canvi, en línia matriarcal i en com eren les àvies de ma mare i moltes dones catalanoparlants d’aleshores (com també en com ho són moltes a hores d’ara), direm que es reflecteix molt bé en el “Diccionari de sinònims de frases fetes”, de M. Teresa Espinal, en què la blanesa, si de cas, està associada directament a l’home i, no, en canvi, a la dona: “ésser un figa tova, ésser un figa molla, ésser un bleda”, “ésser un figaflor”, “ésser un figa”.

 

 

Notes: [1] Afegiré que, en el DCVB, on la paraula “Breva” figura com a castellanisme, s’indica, en la primera entrada del mot, que vol dir “Cigarrro puro aplanat”.

[2] En consultar, la paraula “figa-flor”, en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, per a saber el significat, veiérem que vol dir “Figa primerenca” i, en aquest cas, “Vulva”.

[3] Quant a l’entrada “Figa” que figura en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, publicada per l’editorial Barcanova, en 1998, podem llegir “Figa. Símbol de fecunditat, per la gran quantitat de llavors que té i per la seva semblança amb el genital femení. (…). La figaflor es el fruit primerenc de la figuera” i ens remet, per a més informació, a “Fecundació; Ram; Vulva”.

[4] En valencià, “bragasses”, ”calçasses”.

[5] Es tracta d’una foto que figura en el grup “Fotos antigues de Sant Llorenç des Cardassar”, publicada el 2 de setembre del 2020.

[6] Informació treta del grup de Facebook “Fotos antigues de Sant Llorenç des Cardassar” (2 de setembre del 2020), on es pot llegir “Fotografia del dia de les noces d’en Joan ‘Neula’ (Joan Jaume i Bauçà) amb na Bet ‘Xema’ (Isabel Alemany i Caldentey) celebrades el 14 d’octubre de 1973 a l’ermita de Betlem de la parròquia d’Artà.

Possiblement na Bet ‘Xema’ va ser la primera llorencina que es va casar amb pantalons. Ella trobava que al[s] seus 41 anys no s’havia de casar amb vestit llarg ni vel pel cap, i va tirar per la cosa pràctica, ni tan sols va dur ram. El trajo jaqueta de la núvia li feren al taller de brodadores de ca na Sorrilla, del qual na Bet, en aquell moment, n’era sòcia.

(arxiu familiar d’en Nofre Jaume i Alemany)”.

[7] Entrada “Pàmfil” (https://dsff.uab.cat/concepte/pamfil), dins de la web “Diccionari de sinònims de frases fertes”, de M. Teresa Espinal.