Arxiu d'etiquetes: “Cuentos valencianos” (Vicente Blasco Ibáñez)

“La palma i triümfo deu rebre la verge”, sexualitat matriarcal

 

La sexualitat matriarcal també apareix en el llibre “Poesia eròtica i burlesca dels segles XV i XVI”, de Vicent Pitarch junt amb Lluís Gimeno, publicat per Eliseu Climent Editor, en la ciutat de València, en 1982. Per exemple, quan, dins de l’obra “Disputa de viudes i donzelles”, d’Andreu Martí Pineda (1483-1566), llegim que, en el veredicte final, la dona rep el suport de les autoritats, fins i tot, la dona jove. Diu així:

“Que tornen la fama    i gran preeminència

a vérgens i viudes,    honestes i bones,

i en altres tants metres    guarnits d’eloqüència,

alegres publiquen    la gran excel·lència,

les honres i gràcies    de totes les dones.

I puix que entre totes    ateny major glòria,

dels estaments d’elles    tenint lo més noble,

mostrant la medul·la    de nostra memòria,

la palma i triümfo,    llorer i victòria

deu rebre la verge,    dels reis i del poble;

 

als dos condemnant-los[1]    que d’ells clar entenga

que verge, i no viuda,    l’amic content prenga” (p. 151).

 

Un final semblant, favorable a la dona i, en aquest cas, a més, també en línia amb el matriarcalisme, figura en l’obra “El virgo de Visanteta”, de José Bernat Baldoví, de mitjan segle XIX. Així, en u dels passatges que hi ha al capdavall d’aquesta obra teatral valenciana, el batle intervé i sentencia en pro de la dona  (Visanteta):

       ” ALCALDE

I respecte a Visanteta,

la cosa té més collons:

no es tracta de si Pasqualo

l’ha trobat ampla o estreta,

que estan les inundacions

que mos han fet la punyeta.

I si, com diu frai Blaiet,

la santa vol que es casen,

a mi, m’importa una llet

estes raons que s’exposen

per a no caminar dret.

Pasqualo es foté al bescuit

i molt melós el trobà;

si, entonces, es llepà els dits,

ara que vaja a l’altar,

que li tirarem confits.

I, si no escolta raons

i no respecta este virgo,

li tallarem els collons

com, a mi, em diuen Domingo” (p. 173).

 

Pasqualo intervé a continuació, preguntant el batle “I els que s’atracaren antes?” (p. 174) i l’alcalde, entre altres coses, li diu “Tu ja furgares lo teu” (p. 174). I, quant a Visanteta, en acostar-se a l’alcalde i demanar-li “Vol dir que mos casarem?” (p. 175), el batle li respon dues coses determinants: “’Qui l’entorta, se l’emporta’, / aixina ho mana la llei” (p. 175) i, més encara, “Tu, ara, tranquil·la i queta, / que, entre tots, apanyarem / el virgo de Visanteta” (p. 175).

I, al capdavall, es casen Visanteta i Pasqualo i, si alguna persona ha eixit reforçada pel batle, ha sigut la dona (Visanteta), una cosa semblant a la que veiem en la definitiva sobre les vídues i les dones jóvens. Es tracta, així, d’un exemple de com, uns tres segles després (a mitjan segle XIX), el matriarcalisme era un fet en moltíssimes famílies d’arrels catalanoparlants de tot l’àmbit lingüistic, com també ho és en el primer quart del segle XXI.

Enllacem el paràgraf anterior amb el detall que, des d’un primer moment, em cridà l’atenció que la dona deu ser lloada pels reis i pel poble, fet que, si bé es pot considerar simbòlic i matriarcal, el podem vincular, com ara, amb uns altres com són la “’bellea’ del foc” (amb motiu de les fogueres d’Alacant) o la consideració positiva que rep la dona a punt de casar-se, per part de moltes dones que coneix, com molt bé plasmà Vicente Blasco Ibáñez en el conte “La cencerrada”, del llibre “Cuentos valencianos”. En aquest sentit, adduïrem que, tant el llorer com la corona, tenen forma circular (la corona de llorer), la qual va en línia amb lo femení, com ja comenta Angie Simonis en la seua tesi. I, més encara: que la corona és damunt del cap i, així, simbolitza que, malgrat que la portàs un home, es regeix per lo matriarcal. Això sí, en les cultures matriarcalistes.

Agraesc la col·laboració de moltes persones que han fet possible que omplíssem un espai que hi havia molt buit (per exemple, en Internet) en lo relatiu al matriarcalisme en tot l’àmbit lingüístic: el de la sexualitat vinculada amb la llengua catalana.

Ha sigut així com, ara, hi ha un camp més obert i amb informació a l’abast de moltes persones, i, per tant, àdhuc, dels xiquets i dels jóvens, això és, del futur. 

 

 

 

Nota: [1] A dos hòmens : el mestre Valentí i mossén Siurana, els quals, durant molt de temps, tracten sobre les dones jóvens i vérgens i, a banda, sobre les vídues i en edat adulta o més velles.

“Reina hermosa”, bellesa matriarcal

 

El 9 d’octubre del 2020, fiu un escrit en distints grups de Facebook, que deia així: “Estic interessat en informació sobre dones (i sobre hòmens) amb un estil de vida matriarcal (articles, persones que coneixeu o que vivien, etc.)”. La primera resposta, per part de Joan Colera, fou: “Tots els valencians de mena” i, immediatament, aclaria i adduïa “Que les valencianes sempre han portat els pantalons a casa, majorment, i l’home sempre ha fet costat les dones amb lleialtat fefaent. Mira, per exemple, que els valencians són més de la Maredeueta que d’altres figures cristianes… La Fallera Major, la Bellea del Foc… El culte a la dona és evident (…)”.

En relació amb aquestes paraules de Joan Colera sobre eixe culte a la dona, afegirem que, en el llibre “Cuentos valencianos”, del valencià d’arrels aragoneses (per part dels dos pares) Vicente Blasco Ibáñez i publicat per Alianza Editorial en el 2015, hi ha un conte, “La cencerrada”, en què podem veure el paper tan important que desenvolupa la dona en la cultura valenciana, traslladable, evidentment, a la vinculada a la llengua catalana, quan tracta sobre l’aixovar i sobre moments previs a les noces. Així, diu: “En trescientas onzas la dotaba el novia, sin contar la ropa y las alhajas pertenecientes a su primera mujer.

La casa de Marieta (…) fue visitada por todas las chicas del pueblo.

Aquello era un jubileo. Todas formando grupo, cogidas de la cintura o de las manos, pasaban ante el largo tablado cubierto por blancas colchas, sobre el cual los regalos y la ropa de la novia ostentábanse con tal magnificencia, que arrancaban exclamaciones de asombro.

¡Reina y santísima!¡Qué cosas tan preciosas!” (p. 35).

I continua amb els regals a la dona: “Después venían los regalos de los amigos”. I, a més, afig “Y como digno final de aquella exposición, en lugar preferente ostentábanse las joyas chispeando sobre la almohadilla granate de los estuches (…).

¡Vaya una suerte de Marieta!” (pp. 36-37).

Però, per si semblava poc, Vicente Blasco Ibáñez addueix que “toda la comitiva nupcial salió en busca de la la novia” (p. 43) i, unes línies molt interessants i que, justament, foren les primeres que llisquí, d’aquest llibre, després d’haver vist, en primer lloc, el “¡Reina y siñora” que, àdhuc, llegirem entre eixes línies: “¿Y ella? Las mujeres no se cansaban de admirarla. ¡Reina y siñora! Parecía una de Valencia con la matilla de blonda, el pañolón de Manila que con el largo fleco barría el polvo, la falda de seda hinchada por innumerables zagalejos, el rosario de nácar al puño, un bloque de oro y diamantes como alfiler de pecho, y las orejas estiradas y rojas por el peso de aquellas enormes polcas de perlas que tantas veces había ostentado la otra” (p. 44).

A més, Vicent Blasco Ibánez, quan ja escriu respecte al passatge del dinar, comenta que “Marieta[1] pusóse en pie (…). Había que regalar algo a la novia para alfileres; era la costumbre. Y los parientes del novio, a quienes convenía estar en buenas relaciones, dejaban caer (…)  la media onza[2] o la dobleta fernandina” (pp. 48-49).

Continuant amb el tema de la bellesa i la dona, i amb les paraules de Joan Colera, en un correu que m’envià Felipe Sanchis Tárrega, el 23 d’abril del 2021, plasmà un poema del poeta Gabriel Vila Vila (1880-1962), de Moixent (una població valenciana de la Costera), i publicat en el llibre “Versos de amor a Mogente”, editat en 1973, que, textualment, diu així:

pagines 73-74

A la reina moixentina

Reina meua:

En un crit de gloria

de grata memoria

per la Soberna[3]

guapa, sonrient,

alegre i galana

que elechi[4] Moixent,

comença a sonar

la grosa campana

del bell campanar.

Es un cant de alegria

i de simpatia.

Es marcha triunfal[5]

per una ideal,

que agradablement

escolta Moixent,

felis[6] i extasiat.

Moixent ya te Reina,

I la te com vol.

Més guapa que el Sòl.

De adorat perfil

grasios i chentil[7].

En ulls, dos luseros[8]

purs i salameros[9]

en rebrills de çèl.

La boca de mel,

ol a essesies[10] mil

de capoll bermell,

de rosa, clavell,

viola i chesmil[11].

Moixent Reina te.

I en ansies, en fe,

en un crit de gloria

de grata memoria

per la Soberana

guapa, sonrient,

alegre i galana

que elechi Moixent,

comensa a sonar

la grosa campana

del bell campanar.

¡Salve moixentina!

¡Salve Reina hermosa,

atractiva, fina,

rica i deliciosa.

Moixent, este día

de emosió tan grata,

rendix  pleteía

a la Reina guapa”[12].

 

 

Agraesc la generositat de Jose V. Sanchis Pastor, qui em recomanà el llibre de Vicente Blasco Ibáñez, i la de Felipe Sanchis Tárrega mitjançant el correu electrònic que m’envià.

 

 

Notes: [1] La núvia.

[2] En el DCVB, veiem que una unça era una “Moneda d’or que pesava una unça i valia setze duros”.

[3] Textualment, en el correu electrònic, en lloc de “Soberana”, com escriu a mitjan poema

[4] Literalment, en lloc de la forma “elegí”.

[5] Textualment, en lloc de  “És marxa triomfal”.

[6] “feliç”.

[7] “Moixent ja té Reina, / i la té com vol. / Més guapa que el sol. / D’adorat perfil / graciós i gentil”.

[8] Del castellà “lucero”, equivalent a “estel”.

[9] En castellà, “zalamero”, equivalent a “afalagador”.

[10] Literalment, en el correu electrònic, en lloc de la paraula “essències”.

[11] “gesmil”.

[12] Els quatre darrers versos diuen “Moixent, este dia, / d’emoció tan grata, /rendix pleitesia / a la Reina guapa”.

 

L’àvia paterna de ma mare, una dona amb molta iniciativa

 

Ma mare (nascuda en 1943), m’ha contat que la seua àvia paterna, Consuelo, a banda de ser una dona molt arriscada, era treballadora, tenia molta espenta i no sols anava a la Ciutat de València. Així, en una entrevista[1] que fiu a ma mare, el 15 de febrer del 2020, durant una visita a cals meus pares, em deia que, son pare, “lo que sí que contava és que les àvies eren molt arriscades. Sí, no anaven al camp, però, després… Jo, per la meua àvia. La meua àvia arribava per la nit (tenia cinc fills, se li n’havien mort tres, abans, segurament, xiquets i xiquetes, perquè ella deia que àngels i serafins tenia en el cel) i ella se ficava per la nit, quan els demés, estaven tots [gitats], (…) a triar un sac de fesols i, a l’endemà, se’l carregava al costat, se n’anava al tramvia. [Després de ser en València[2],] se n’anava a casa… ¡I els havia venut!

– ¡Uah!, quedarien… – diguí a ma mare. Perquè, a veure, açò, és com els melons…

– Més, més,… més de mig sac. Més de mig sac de fesols se’l carregava a un costat, se n’anava al tramvia…

– ¡Una empresària!

– I anava al mercat. Però que… jo no recorde com era, arribava a casa, i amb dinerets i [els] havia tret, de la collita, directament. ¡Que no hi havien intermediaris!” .

Ma mare destacà, entre altres coses, el fet que no hi havia mitjancers i que ho feia tot en un dia. Ara bé, l’altra àvia seua també era una dona molt arriscada.

Un fet semblant veiem, per exemple, en el llibre “Cuentos valencianos”, de Vicente Blasco Ibáñez, quan[3] parla de “Pepeta, la Buena Mosa, una vaca brava que por las mañanas revendía fruta en el Mercado” (p. 22) i de “los rosarios de mujeres que con cestas a la cabeza iban al Mercado de la ciudad, saludando con sonriente y maternal ‘¡bòn día!’ a la linda pareja que formaban la florista[4] garbosa y avispada y aquel muchachote” (p. 93) i que, en aplegar a u dels ponts de la Ciutat de València, ella, Toneta es dirigia “hacia el Mercado, en busca de su madre” (p. 93).

No és, per tant, un fet casual que, en moltes rondalles recopilades per Sara Llorens a primeries del segle XX i publicades en el llibre “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, en el segle XXI, hi haja moltes filles que, àdhuc, tot i ser les més jóvens de la casa, tinguen molta iniciativa.

 

 

 

 

Notes: [1] La vaig enregistrar.

[2] En la Ciutat de València.

[3] En el conte “¡Cosas de hombres!…”.

[4] Toneta, en el conte “Noche de bodas”.