Arxiu d'etiquetes: Francesc Castellano Vilamu

“Les xiques de la Pobleta”, dones amb molta espenta, amb molta iniciativa i molt obertes

 

En el llibre “Mont-roig. El patrimoni immaterial (la literatura oral)” , de Josep Antoni Carrégalo Sancho i publicat per Associació Cultural del Matarranya, en el 2007, podem llegir una cançó que diu així:

“Les xiques de la Pobleta

s’han comprat una romana 

pa pesar-se les mamelles 

una volta a la setmana” (p. 158).

El 26 de juny del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, pengí la foto d’aquest llibre en què apareix l’estrofa en què es reflecteix que les dones actuen amb molta espenta, amb molta iniciativa i molt obertes. Eixe dia, les respostes en el meu mur foren “A Catalunya, es coneix i s’aplica a les noies de diferents pobles; així, de memòria, recordo les del ‘Portal de l’Horta’ d’Horta de Sant Joan (Terra Alta)” (Francesc Castellano), “A la Safor, també la coneixem canviant el nom del poble , ‘les xiques de Beniopa’” (Josep Ferrer Ferrer), “Bé, la cançó de Els Pavesos deia ‘les xicones de Xixona’” (Jesús Banyuls Garcia). I, un poc després d’haver enviat aquest post en el meu mur, Lourdes Hernandis em comentà que “Eixa cançó es cantava, quan era menuda, en tots els pobles. Ara bé, les dones que es pesaven les mamelles eren del poble del costat, sempre.

En compte d’una vegada, la versió que conec es pesaven ‘dos dies a la setmana’”.

 

“Les xicones de Xixona

s’han comprat una romana

p’a pesar-se les mamelles

dos voltes a la setmana[1][2]

 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que ho fan dia rere dia

 

 

Notes: [1] Els versos en què es canta que les xicones de Xixona s’han comprat una romana per a pesar-se les mamelles dues voltes a la setmana, el 21 de juliol del 2020, l’escrivia Amparo Pico Vaya, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, però amb el nom de la població valenciana Canals. Direm que no és la primera vegada que, aquests versos, figuren amb el nom d’altres poblacions de l’àmbit lingüístic.

[2] El 1r de novembre del 2020, en un correu electrònic enviat per Joaquim Urenya i Montés, podíem llegir una cançó que, en el fons, era aquesta estrofa, però amb aquesta lletra: Les xiques de l’Olleria / s’han comprat una romana, / per pesar-se les mamelles / tres voltes a la setmana”. És una estrofa que, en més d’una població, tendeix a incorporar un topònim distint i, ací, fins i tot, el nombre de vegades que se les pesen cada setmana…: tres.

El 15 de novembre del 2020, en l’apartat “Canapost (Termes de refranys catalans)” (https://glossaris.servidor-alicante.com/termes-refranys-catalans/mamelles), de la web “Glossaris”, poguérem llegir, que, en referència a la paraula “Mamelles”, entre altres coses, figuraven unes frases que diuen així: “Les noies de Canapost s’han comprat una romana, per pesar-se les mamelles un cop cada setmana”.

Igualment, el 9 de desembre del 2020, en el grup “Dialectes”, Fco Javier Llorens Seller escrivia una versió que diu “Les xiques de MInagrell / s’han comprat una romana / p’a pesar-se les mamelles / dos voltes a la setmana”.

A  més, el 10 de maig del 2021, en el grup “Música popular eròtica en llengua catalana”, Josep Ferrer Ferrer m’escrigué (i ací separem els versos)“Mira, una altra cançoneta de Pasqua: ‘Les xicones de Gandia (ací es pot posar un altre poble) / s’han comprat una romana (és una bàscula) / per pesar-se les mamelles / quatre voltes per setmana’”.

El 27 de maig del 2021, en el grup “La Catalunya del Nord”, Ximo Caturla escrigué una versió, amb una estrofa prou coneguda, relacionada amb la compra de la romana, que deia així: “Les xiquetes de La Vila (Xixona, o…) / s’han comprat una romana / p’a pesar-se les mamelles / tres voltes a la setmana. / Si vols que te les pese, / posa’t panxa en amunt: / veuràs quina polseguera / t’eixirà pel forat del cul!”  i, tot seguit, Ximo Caturla afegia que “Sol cantar-se els dies de mona”.

 

Dones lleials i plaents amb molta espenta

 

El 10 de juny del 2021, Francesc Castellano Vilamu m’envià un correu electrònic amb una cançó eròtica de línia matriarcal, “La jutgessa”, de Guillermina Motta. En paraules de Francesc Castellano, “t’envio la lletra d’una cançó d’una ‘bona dona’. Jo la conec des de fa molts, molts anys. Ja ni sé on la vaig aprendre. En el seu moment, la va enregistrar la Guillermina Mottta en un disc single de vinil. Se’n diu ‘LA JUTGESSA’.

 

El jutge està malalt,

el jutge de l’audiència,

el van a visitar,

passen molt de trenta.

Larà, que si un amor se’n va,

un altre en vindrà.

No hi van pel jutge, no,

que hi van per la jutgessa,

que és muller molt lleial,

és dona molt plaenta[1].

Larà…

-Jutge, quan seràs mort,

quin marit haig de prendre?

El del vestit vermell

o el de la capa verda?

Larà…

-Calla, calla, muller,

que si surto d’aquesta,

t’he de trencar un braç

i els ossos de l’esquena.

Larà…

-No en sortireu pas, no,

no en sortireu d’aquesta,

que te n’he fet un brou

amb una salsa verda.

Larà…

Quan us enterraran,

jo aniré darrera,

per sota del mantell,

faré una rialleta.

Larà…

La gent, quan em veurà,

dirà ‘Ai, quina viudeta’,

jo em tornaré a casar

i n’estaré contenta.

Larà, que si un amor se’n va,

un altre vindrà”.

 

Aquesta cançó, “La jutgessa”, també figura en l’entrada “La jutgessa. Guillermina Motta” (https://www.viasona.cat/grup/guillermina-motta/fent-equilibris/la-jutgessa), en la web “Viasona”, acompanyada d’un disc. Diu així[2]:

“El jutge està malalt,

el jutge de l’Audiència,

el van a visitar

de metges, més de trenta.

Lara! Si l’un amor se’n va,

lara!, d’altre en vindrà!

No hi van pel jutge, no,

tampoc per la serventa,

que hi van per sa muller,

que és dona molt plaenta.

Lara! Si l’un amor se’n va,

lara!”, d’altre en vindrà!

-Jutge, quan seràs mort,

quin marit vols que prenga:

el del gambeto[3] blau

o el de la capa verda?

Lara! Si l’un amor se’n va,

Lara!, d’altre en vindrà.

-Calla, calla, muller,

si jo en surto d’aquesta,

prou que t’estovaré[4]

els ossos de l’esquena!

Lara! Si l’un amor se’n va,

lara!, d’altre en vindrà.

-Calla, calla, marit,

no en sortiràs, d’aquesta,

que n’has pres un caldet

amb una salsa verda.

Lara! Si l’un amor se’n va,

lara!, d’altre en vindrà!

Demà, de bon matí,

n’endolaran l’església,

vestideta de dol;

jo vindré al teu darrera,

Lara! Si l’amor se’n va,

lara!, d’altre en vindrà.

Quan aixecaré el cap,

veuran la llagrimeta,

el cap abaixaré

tot fent una rialleta.

Lara! Si l’un amor se’n va,

lara!, d’altre en vindrà.

La gent, quan me veuran,

diran: ‘Quina viudeta!”,

i, en arribant a any nou,

ja en serè casadeta.

Lara! Si l’un amor se’n va,

lara!, d’altre en vindrà”.

 

Una cançó de línia matriarcal en què és la dona qui porta la iniciativa i en què, a més, es plasma molt bé el fet que la dona va a l’home (li fa una pregunta), tot i que ja té decidit què farà ella.

A més, ella fa el paper de bona, no solament perquè és una persona lleial i plaent, sinó perquè, a banda, com diríem ara, té bona premsa (motiu pel qual, van a casa, més per la dona que per l’home, el jutge). Igualment, és una dona amb molta espenta, optimista (perquè, quant a un futur marit amb qui ella es casarà, després que muira el jutge, ella comenta al jutge que “d’altre en vindrà”)  i que respon amb reflexos (no deixa les coses per a demà, en aquest cas, la possibilitat d’eixir a festejar amb un altre home i, en poc de temps, casar-s’hi i tot).

Podem veure, ací, una dona jove, no sols per algunes paraules que fan referència a ella (com ara, “casadeta” ), sinó per la seua manera d’actuar i d’enfocar el demà.

Agraesc la generositat de Francesc Castellano Vilamu, un home molt col·laborador i la de totes les persones que també prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i la dels qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Agradable.

[2] Hem afegit uns versos que sonen en el disc però que no figuren en la lletra d’aquesta entrada.

[3] D’acord amb la definició del DCVB, és un capot llarg fins a mitja cama, que duien els hòmens en l’hivern en certs balls i cerimònies oficials arcaiques.

[4] L’home diu que la deixarà blana, això és, que li pegarà.

Música matriarcal en la vida quotidiana

 

El 5 de maig del 2021, en el grup “Dialectes”, Joan E. Gomar em comentà que “La cantava el meu iaio, quan anava en el carro (en la Pobla del Duc):

‘L’orinal de casa rica

és un moble divertit,

veu les dones en camisa,

quan es giten en lo llit’.

 

Sempre m’he preguntat per què la música coincideix amb un himne de la marina nord-americana (…) https://www.youtube.com/watch?v=SwS6OkgUXKE.

Un poc després de llegir aquest comentari, passí a escoltar el vídeo i, com li escriguí, al moment, “Hi ha passatges que sonen igual, però, en la cançó, n’hi ha, de diferents. En el vídeo que hi ha en un enllaç (el de l’Hostal Víctor Oliana), es pot escoltar una versió de l’Alt Urgell”.  Aquest és el vídeo de l’hostal: https://www.youtube.com/watch?v=jGqASRCMjfg.

El 5 de maig del 2021, després d’haver llegit la versió del iaio de Joan E. Gomar, ho comentí a ma mare, com també li diguí que havia sigut una cançó cantada per les tropes en la batalla de l’Ebre (cosa que, a ella, li representava una novetat com, igualment, a una tia meua, el pare de la qual havia pres part, en la banda republicana, durant aquesta batalla).  Ma tia desconeixia aquesta cançó, li la cantí i li agradava.

Ma mare (nascuda en 1943), a més, estava d’acord amb mi en què, en aquesta cançó, es fa una mena de xicotet detall a una part més de la vida quotidiana, en aquest cas, a l’orinal. Igualment, també compartia que la versió de l’avi de Joan E. Gomar és eròtica. Finalment, em digué que, abans, com que no hi havia televisió ni altres formes d’entreteniments que ara considerem moderns (com ara, la televisió), es recorria molt a la música com un element més en la relació social amb els altres i que, a banda, la música d’aquest tipus i la que podríem dir irònica, eren comunes, molt habituals.

Tornant al comentari de Joan E. Gomar, quant a la versió del seu avi, plasmà que, “Més o menys continuava amb una de les versions que has dit, però no ho sé exactament. T’escric parlant de records de fa 60 anys:

‘L’orinal, l’orinal,

l’estimem per lo que val,

perquè li diuen Don Pedro,

des del temps d’antiguitat’”.

 

Entre eixes cançons, n’hi ha una que sí que s’ajusta al tema del matriarcalisme, facilitada per Francesc Castellano Vilamu, el 3 de maig del 2021, quan la plasmà en el meu mur,  i que, malgrat que la primera part està en castellà i la segona en català, Francesc Castellano escrivia així, en relació amb la cançó de “L’orinal”: “Em sona, molt perdut pel magatzem de la memòria, haver escoltat alguna estrofa fa molts, molts anys, però no en sé res més.

Però, vés per on, m’ha fet recordar una altra que m’havia cantat la meva mare que deia (la cançó és bilingüe):

Guillermo Tell,

hombre formal,

a los cosacos

dio libertad.

Y, los cosacos,

agradecidos,

le regalaron un orinal.

Un orinal, un orinal,

tot ple de merda,

tot ple de merda,

un orinal, un orinal,

tot ple de merda,

merda fins dalt’”.

 

I, un poc després, Rosa Garcia i Clotet li comentava “Francesc Castellano. Sí, me l’has fet recordar. La cantàvem el grup, quan anàvem d’excursió”.

També en relació amb la cançó de “L’orinal”, el 3 de maig del 2021, Eudald Orri escrigué en el meu mur:  “Em sonen les dues versions [de la cançó de “L’orinal”]. Ja fa més de 60 anys, el meu pare i un oncle la tarejaven. Tots dos varen ésser a la batalla de l’Ebre, junt amb les Brigades Internacionals”.  

Agraesc la col·laboració de les persones ací esmentades.

 

La dona aprova la proposta del marit

 

En relació amb la frase “¡A ta casa, vaca”, direm que el 27 d’abril del 2021, mentres llegia el llibre “Encisam de totes herbes”[1], de Joaquín Martí Gadea[2] i publicat en la ciutat de València en 1891, podem llegir un dels fets esdevinguts (“sosuits”[3]) que reflecteix molt bé el matriarcalisme en la cultura valenciana. Diu així:

“En Benasau, hi havia anys[4] arrere un llaurador de mitja capa, que li dien de malnom el tio Quartés, que com no tenia família, treballutjant les terretes ho passava prou bé en la seua dona; però a l’arribar a l’edat dels sixanta, segurament nostre home es cansà de treballar, i parlant una nit al costat del foc en sa muller, li diu: ‘-Mira, xica, jo ha pensat que p’a lo que mos queda de vida, no necessitem ja anar tan aperrejats com dasta ara[5]; si tu vols, vendrem les terres i, de lo que traurem, mos sobra p’a passar els deu o dotze anys que per llarg podrem viure’. I veent que a la dona no li pareixia mal el pensament” (p. 500), feren lo que trià la dona.  A més, aquest marit també reflecteix el refrany “De llevant o de ponent, de la dona sigues parent”.

Parlem d’un escrit publicat en 1891 però que, com veiem, encara és una realitat en moltíssimes famílies catalanoparlants per part del marit i de la dona, sobretot, entre descendents de catalanoparlants per part de pare i mare i, fins i tot, per part dels avis (de les dues rames).

Agraesc Francesc Castellano Vilamu, qui em recomanà aquest llibre, el qual, igualment, té  cançons, refranys, rondalles i molt més de la cultura valenciana tradicional de la darreria del segle XIX.

 

 

Notes: [1] En l’original, el títol, sovint, es coneix com “Ensisám de totes herbes ó ensart, tot i que és molt més llarg. A partir d’ara, adaptarem el text original a la normativa actual però conservant el text excepte en canvis lleugers.

[2] Joaquín Martí Gadea (Balones, 1837-1920), fou un escriptor, filòleg, religiós valencià i, igualment, recopilador de la cultura tradicional valenciana.

[3] Hem trobat, en el DCVB, que, si consultem el terme “Succeït”, podem veure que, en una de les formes de pronúncia, figura “sosoít” i que la relaciona amb el parlar del País Valencià que apareix com “(val.)”. Per tant, és aquesta la paraula a què fa referència.

[4] Benasau (en l’original, “Benesau”) és una població valenciana de la comarca del Comtat.

[5] “com fins ara”.

“La filla tria el seu destí”

 

El 9 de març del 2021, l’amic Francesc Castellano Vilamu, m’envià un correu electrònic titulat “Una cançó, dos finals”, en què apareix una cançó que, en el primer cas, reflecteix lo patriarcal, mentres que, en el segon, és un exemple de matriarcalisme. En qualsevol cas, hem considerat adient plasmar-ne ambdues. Francesc Castellano escrigué “T’envio la mateixa cançó però amb dos finals diferents, cosa una mica sorprenent. La primera és tal i com la cantàvem en el grup de muntanya i que, pràcticament, a tot Catalunya, es canta igual. Diu així:

“Ai, mare, aneu a missa,

tururet , turí, turà,

ai, mare, aneu a missa,

que jo couré el dinar.

Quan va tornar de missa,

la filla li faltà.

Pregunta a les veïnes

si l’han vista passar.

‘N’hem vist passar a una,

del braç del capità’.

El pare agafa el burro

i a Lleida se’n va anar.

Quan és al mig de Lleida,

es trobà amb el capità.

‘Capità, si sou bon home,

la filla m’heu de dar’.

‘Ai, Catrina, Catrineta,

ton pare, et  ve a buscar’.

‘Digueu-li, al meu pare,

que jo no vull anar,

que vull anar a la guerra

al costat del capità’”.

 

Tot seguit, Francesc Castellano addueix “La segona és una versió valenciana que he trobat al ‘Cançoner valencià’ de Josep Climent, Piles[1], editorial de música, València, 1982, pàg. 100”. Aquesta segona versió, matriarcal, diu així:

“’Mare: vaja-se’n a missa,

ara va [de] debò,

que jo faré el dinar.

I, a la que tornà de missa,

en casa no se l’encontrà

i els preguntà, a les veïnes,

que si l’han vista passar.

I, una veïna, li contestà

que, ‘en’ un soldat, se n’ha anat.

I, sa mare, apreta a córrer

I encara la va alcançar.

‘Filla meua, mo-ne[2] a casa,

que, ton pare, et vol pegar’.

I, el soldat, per ser bon home,

a casa la va tornar.

‘Ací té la seua filla

que ningú li l’ha tocà[3]’”.

 

A continuació, Francesc Castellano escrigué “Crec interessant marcar que en una versió, la filla tria el seu destí i, en la segona, és la mare i el capità”. Quan llisquí aquestes paraules, li comentí: “Efectivament, els missatges són diferents: en la primera, com tu dius, la filla no determina la seua vida, sinó, per exemple, el capità. A més, el capità l’agafa amb el braç (cal pensar que amb el dret).

Doncs bé, hi ha moltes fotos de matrimoni de poblacions de les Illes Balears, en què és la dona (com també en moltes, però no tantes, del País Valencià i de Catalunya, atenent a la informació que he recopilat) qui, amb el seu braç dret, agafa el marit. Per tant, és ella qui fa de cap (matriarcal).

A més, en la segona cançó, la filla confia en la mare i la mare en la filla, ja que això fa que la mare es senta tranquil·la i vaja a missa. A més, el soldat veu que la filla perilla i, la filla, junt amb la mare, trien anar a viure en una casa on el pare no puga abusar de la filla. Per això, la segona lletra plasma una visió matriarcal de la vida, entre altres coses, perquè el soldat no aprofita la situació de la filla per a, de rebot, fer-li cap xantatge i condicionar-la: és un cas de solidaritat.

El fet que la mare convide a la filla a tornar a casa, no indica si ho fa a una segona casa (i, així, ser elles qui hi viurien) o si, per exemple, és un missatge per a evitar un moment de prepotència o d’irritació del pare.

M’incline per la primera opció, ja que hi ha alguna rondalla de Pineda de Mar en què, per dir-ho així, els de bon cor se’n van a un lloc on no acolliran els qui no ho siguen (en aquesta cançó, el pare)”.

Igualment, en la segona cançó veiem dones resolutives i un home (el soldat) que no fa el paper d’alliberador, perquè actua i ho fa procurant el bé de la dona com també el de la mare.

Agraesc la generositat de l’amic Francesc Castellano Vilamu.

 

 

Notes: [1] Editorial Piles.

[2] Popularment, “anem-nos-en”.

[3] Popularment, en lloc de “tocada”.

Pedagogia matriarcal plasmada en escrits i comentaris de catalanoparlants

 

Gràcies a totes les persones que decidíreu comentar experiències i compartir coneixements que, en molts casos, vos deixaren empremta i, sobretot, perquè encara considereu que val la pena continuar amb la pedagogia matriarcal. 

En un altre correu electrònic, però del 18 d’abril del 2020, i escrit per Montserrat Cortadella, llegim lo següent: “T’envio el que m’ha vingut al cap de quan era petitona; per poder afegir el comentari que et vaig fer.

Jo devia tenir uns 8 o 9 anys.
La meva àvia tenia una lleteria al carrer Rosal, de Barcelona. A la finca del davant, vivia una nena; amb el seu pare, aquest home es va tornar casar. Això ho va saber més tard l’àvia.

La sentia plorar. Aquesta nena devia tenir, llavors, uns 12 anys. Un dia, quan va baixar per comprar la llet, la iaia es va atrevir a preguntar-li per què plorava: aleshores, es va assabentar de la història: la nena li explicà que la mare no era mare, sinó la madrastra i que li pegava. I el seu pare, no feia res de res.

Això t’ho explico perquè va lligat a lo següent.

La meva àvia es va cuidar d’aquesta nena.

Després va néixer la meva mare (va vindre la guerra).

Tots junts ho varen passar tot.

Al cap d’uns quants anys, vaig néixer jo. Els meus padrins: la germana bessona de la mare i el germà del pare.

Al cap de set anys, va néixer la meva germana segona (els padrins: l’avi matern i la FAMOSA NENA que l’àvia havia fet gran). Totes dues li dèiem ‘la padrineta’.

Com que ella, la meva germana, era massa petita, anava sempre amb la padrineta (que tenia tres fills i els petit tenia tres anys més que jo). En aquells temps, li agradava tocar a les nenes.

Cada diumenge anàvem a veure la padrineta. Quan arriba el dia, em feia quedar a dinar. Jo no volia de cap manera.

Quan sortíem de casa, li deia: ‘Mama, si us plau, no vull quedar-me a dinar’. El meu pare deia: ‘Sí, dona. Que… tal i que qual… Bueeeno, ja parlaré amb ta mare’. I??????? Em quedava a dinar.

És llarg, però perquè et faces una idea de que entre la mare i l’àvia, unes bones matriarques. Fins i tot elles m’ajudaven amb els deures. El pare no tenia gens de paciència!!!”.

Partint del testimoni de Montserrat Cortadella, veiem una àvia que sembla interessada pels altres (per la xiqueta que plorava i a qui decideix acollir i fer gran, qui, amb el temps, fa de padrina de la germana segona de Montserrat Cortadella). Aquesta padrina (“la padrineta”).

Quan Montserrat no coincidia amb son pare, li ho comentava i, en acabant, era ell qui ho feia amb la seua muller (“ja parlaré amb ta mare”). I la mare de Montserrat tenia la darrera paraula.

Com diu Montserrat, l’àvia i la mare no sols eren les qui tenien la darrera paraula, sinó que, a més, ajudaven en la tasca pedagògica, com ja han manifestat més testimonis.

En el grup Xq ens agrada l’Antropologia”, també recopilàrem, el 16 d’abril del 2020, un testimoni: “Vaig viure una etapa molt fosca a tota l’EGB[1] i, excepte un sol professor, el qual ens posava música clàssica amb el tocadiscs i feia obres de teatre, la resta eren uns reproductors del règim. Vaig acabar 8è[2] l’any 1978, prou desmotivat i sense que cap[3]es preocupés per nosaltres com a alumnes.

La cosa va canviar quan, al cap de 5 anys, vaig tornar a estudiar en horari nocturn[4]. Era altre nivell i també vaig trobar molts bons professors.

No vaig tindre ajuda externa o complementària”  (Joan-Miquel Tomàs).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 17 d’abril del 2020, hi havia la resposta següent: “Jo tenia deu anys l’any 65 [1965]. Això és important. Fins als 10 anys, vaig viure al meu poble amb els pares i solament vaig rebre educació a l’escola, a la parròquia o de la mare. En aquella època, els pares es cuidaven poc dels fills.

Als 10 anys, vaig anar a viure amb uns tiets, a Barcelona, i tot va canviar” (Pere Ramon Nadal). En preguntar-li “¿Com era l’educació que rebies de ta mare? ¿I la de la parròquia?”, Pere Ramon Nadal comenta[5]: “La meva mare, abans de l’any 35 [=1935], havia viscut a Suïssa i, a part de conèixer català, castellà i francès, tenia molts coneixements en estudis comercials que realitzà tant a Barcelona com a Suïssa.

Al tornar a Barcelona, treballà en una important empresa tèxtil, portant la correspondència internacional que, com tu saps, en aquell temps, es feia sempre en francès.

L’empresa fou col·lectivitzada i restà tota la guerra en mans dels anarquistes.

Una vegada acabada la guerra, va tornar al poble i es va casar amb el meu pare (ex-soldat republicà que ella havia apadrinat durant tota la guerra).

Jo no vaig anar a l’escola fins als 5 anys. Això era habitual en les escoles rurals.

Per això considero molt important l’educació que vaig rebre de la mare”. En llegir fins ací, li escriguí: “Ta mare t’educaria amb una formació prou íntegra” i ell contestà: “Quan vaig anar a l’escola (‘Unitaria de Niños’), on ens trobàvem junts nens dels 5 anys fins els 14, si no et fotien fora abans, tenia una important formació pròpia de l’edat: sabia llegir, escriure i les taules matemàtiques, però havia rebut una bona formació social i llegia molt bé el francès, encara que no el parlava.

Com tu saps prou bé, a l’anar al col·legi, els nens catalans no podíem tenir mestres catalans , però vaig tenir la sort de gaudir d’un mestre aragonès, don Antonio (…) i, després, un altre, castellonenc: don Vicent Pitarch Montferrer.

No podien donar cap classe en català, però, amb don Vicent, quan estàvem fora d’hores de classe, en xerràvem”.

En el testimoni de Pere Ramon Nadal, hi ha un paper clau i positiu, fins i tot, en la formació, de la mare i, un altre i, escolar, del mestre valencià que sí que utilitzava el català en Catalunya, en lloc d’haver abraçat el castellà… en temps de la dictadura franquista (1939-1975).

En el meu mur, el 16 d’abril del 2020, escrigueren les respostes següents: “Em costa molt de recordar gaires coses d’aquella època[6]. D’abans de la guerra, només recordo un rètol electoral, suposo de les eleccions del 34, si no m’erro, que deia: ‘Si guanyen les esquerres, tornarem a patir gana’. No cal dir qui ho havia penjat. I recordo que algunes vegades, per berenar, menjàvem pa sucat amb tomàquet, i algunes vegades si no teníem gana, l’amagàvem en una ‘gatonera’ o ‘gatera’, un forat que es feia a les portes perquè hi poguessin passar els gats. I tant que ens en recordàrem, durant la guerra i després de la guerra incivil.

En temps de la guerra, vam tenir uns mestres que ens van deixar senyal en nosaltres (parlo en plural, perquè érem dos germans bessons, Lluís): era el senyor Pàmies i el senyor Poch. Tota la vida he recordat els mestres que he tingut, Lluís. A la postguerra, vam tenir un mestre valencià, Antonio Cantos Corrons; no puc referir-me gaire positivament d’ell, no pas perquè no fos competent, sinó perquè havia de governar més de 70 alumnes que anàvem des dels 6 fins els 14 anys, distribuïts en seccions segons l’edat. I, la veritat, diria que li vam fer la vida bastant difícil. No vam sortir gaire aprofitats. Sort en vam tenir que, als 14 anys, que vam començar a treballar en una pedrera familiar, el nostre pare va voler que reforcéssim la nostra instrucció i vam anar uns anys a l’escola nocturna que li deien; eren dues hores diàries durant el curs, el mestre es deia Ignasi Pagés Oromí. Per a nosaltres, va ser una mena de miracle i allí va començar la nostra formació autodidacte[7] (Ricard Jové Hortoneda).

La meua resposta a Ricard Jové, eixe mateix dia, fou: “Molt interessant, el teu escrit, entre altres coses, perquè ets una de les poquíssimes persones que, a hores d’ara, encara pot dir que, en començar la guerra, tenia sis anys, una edat a què el xiquet, per exemple, ja filosofa i pot tenir primers records d’aquest tema”.

El 18 d’abril del 2020, després d’haver escrit totes les respostes anteriors al tema de la pedagogia, vaig decidir contactar amb Pere Riutort, no sols per a exposar-li el tema sinó, més encara, per a preguntar-li sobre si el fet que l’Església catalana hagués estat de part de la llengua catalana i de la cultura (a diferència de la valenciana, la qual, majoritàriament, hauria abraçat lo patriarcal, com ara, mitjançant l’acció antivalencianista del rector D. Antonio Rodilla, en el “Seminario Metropolitano”, entre 1939 i 1969, als futurs capellans, això és, durant bona part del franquisme[8]), hauria influït, fins i tot, en què moltes de les respostes de catalans anassen més en línia amb lo matriarcal, com ara, el tema de l’empatia, el fet que, molts escrits fossen més extensos (i, si no, que no semblassen secs o rectes), fet que podria tenir una relació amb lo que, tradicionalment, s’ha considerat femení i no, per tant, amb unes formes més bé severes.

Igualment, i, abans de donar-me ell la seua resposta, li comentí que, en un document sobre Pobles matriarcals (en Internet, “Saviesa ancestral”[9]), es podia llegir que els xiquets que havien estat en contacte amb cultures patriarcals, havien adoptat una manera de parlar més ruda i violenta[10]. La seua resposta fou que sí, tot i que a penes entrà en el tema. No obstant això, immediatament després d’afirmar-ho i, en línia amb aquest detall sobre lo “femení” i “matriarcal” en els comentaris en Facebook, Pere Riutort digué que, “A Mallorca, com a Catalunya, hi ha hagut escoles femenines, congregacions femenines dedicades a l’educació de la dona. No podien anar tots: els xics, fins als set anys, podien anar a les monges; les xiques, tots els cursos[11]. Els ensenyaven, per exemple, feines de la casa, catecisme… Hi havia les Filles de Maria: era el nom d’una associació de Mallorca i les dones [que la formaven], eren mares cristianes.

A Mallorca, es van crear onze organitzacions de monges. Eren unes ‘Mares Teresa de Calcuta’. Totes tenien escoles. En Petra, per exemple, hi hagué una durant cent vint anys. S’encarregaven d’educar, sobretot, les dones.

En 1900, a Mallorca, el 60% de les dones estaven alfabetitzades. Això es devia a les dones. En una llengua que no era la seua, en castellà[12]. Però resaven en mallorquí.

De fet, com hauràs vist [en l’explanació],en 1900[13], eixí un decret que deia que l’estudi del catecisme s’havia de fer en castellà. [A Mallorca], feien l’edició en castellà i l’enviaven a Madrid. I, després , feien el catecisme en mallorquí.

En 1950 es dictà que el Rosari havia de resar-se en castellà, perquè el Rosari no es deia mai si no era en mallorquí”.

Les dones, a les Illes, duien la casa i l’administració. Jo també ho veig per ací: és la dona qui administra”.

Pere Riutort també comentà que, com que la llengua en què se’ls educava, en les escoles, era el castellà, passava com a mitjan segle XIX en el País Valencià, on, atenent al pròleg del “Diccionari Escrig”, redactat per Vicente Boix, manifestava que els xiquets no entenien, ni interioritzaven lo que aprenien en els centres d’ensenyament i, sobretot, en al·lusió al catecisme.

Finalment, Pere Riutort afegí que, en Bòsnia i Herzegovina, catalanoparlants que hi havien anat, havien actuat de manera distinta: “Els hòmens parlaven turc; però, les dones, català”, un detall a què no havia tingut accés abans.

Sobre el fet que els xiquets, en Mallorca, poguessen estudiar junt amb les dones, Carlos Bonet Haebler, de les Illes Balears, el 17 de juliol del 2020, escrivia en el meu mur de Facebook: “Encara així, hi havia nins (mascles) que tenien s’oportunitat d’anar a escola uns anys més. Sa meva padrina em contava orgullosa que, un familiar seu (no record en quin grau) fins i tot escrivia en mallorquí. Ella només va aprendre en castellà”.

Tornant al tema de la rudesa, Francesc Castellano Vilamu, en resposta a un correu electrònic que jo havia enviat a unes quantes persones, diu[14] que “faltaria veure el paper de les mares en l’educació de les criatures de la zona alta de Barcelona, la ‘gente bien’, que en un moment donat van pràcticament abandonar parlar en català fins i tot amb els fills ja a principis del segle XX; en molts casos van transferir la seva educació als internats, tant d’aquí com de l’estranger, donant fills bilíngües, trilingües… però amb un mínim coneixement del català.

Em va ‘fer gràcia’ quan (…) es parla del parlar rude dels xiquets criats pels pares en contraposició del parlar més dolç de les mares, encara que es referís al Perú[15]; a Barcelona, en els barris on moltes dones treballaven al tèxtil, no tant sols mantenien un to de veu molt fort (penso que per causa del soroll de les màquines que forçava a cridar al parlar) hi havia bastantes dones que tenien un llenguatge molt dur i groller, plè de renecs. Solien ser dones de famílies tradicionalment obreres, allò que se’n pot dir classe baixa, i que es posaven a treballar en edats molt joves encara i amb una educació escolar molt pobre, allò que se’n deia llegir, escriure i les quatre regles. Òbviament, les ‘senyores’ del barri (mestresses de botiga, p. ex.) empraven un parlar més suau, més delicat’, i amb més eufemismes com ‘casun déna’ en comptes de ‘em cago en Déu’, ‘cordins’, ‘cordons’ o ‘cordills’ en comptes de ‘collons’ i altres per l’estil”.

El 22 d’abril del 2020, Francesc Castellano, en un correu electrònic, m’escrivia que, “si t’interessa puc fer-te algunes aportacions sobre el paper de la dona en les famílies de classe alta de Barcelona (i aquí sí que entra ben clara la figura de la matriarca) i una cosa que crec interessant, la preparació dels fills per a succeir els pares en els negocis, totalment en paral·lelisme amb les iniciacions dins les societats tradicionals africanes, l’endogàmia d’aquestes famílies i situacions que semblen tretes d’antigues novel·les de lords i ladies angleses però ben nostres”. Òbviament, i, sense pensar-m’ho dues vegades, li diguí que sí, que m’interessaven aquests temes.

El 23 de novembre del 2020, en el grup “Amics de les frases en català”, l’escriptora Montserrat Espallargas, en resposta a una cançó eròtica que jo havia publicat (acompanyada d’un aclariment), comentava “Molt bones, totes”, en al·lusió a les cançons i, tot seguit, deia “No sé si el que tu exposes sobre el matriarcalisme català és real, però, per la meva experiència personal, potser tens raó. La meva àvia nascuda el 1902, en la ruralia del Priorat, era una dona d’una educació igualitària”.

No obstant això, i per a que l’actitud de les mares no semble ni idíl·lica ni un camp ple de roses, direm que hem accedit a uns quants testimonis, sobretot, a u que ens facilità una dona (dona que em demanà que no l’inclogués en l’estudi, però que sí que el tingués present), amb la intenció de no caure en prejudicis, en què el paper repressiu… el juga la mare, per motius psicològics que aplegaren a determinar bona part del futur de la família. Com dic, el d’una dona. En casos, així, l’empatia també és menester i, per tant, el matriarcalisme, això és, una vida oberta també (i amb simpatia) a la part femenina de les persones i en què cada u de nosaltres ens fem càrrec de la nostra vida i ens interessem, amb bon cor, per la d’altri i per lo que passa pel món.

 

 

Notes: [1] “Educación General Básica”, era el nom oficial que rebia el model d’ensenyament primari, en Espanya, de 1970, el qual, entre altres coses, per primera vegada en la història de l’Estat espanyol, permetia que s’ensenyassen les llengües maternes, com ara, la llengua catalana.

[2] Era el darrer curs de l’EGB, abans de poder passar a l’intitut d’ensenyament secundari, de cara a la universitat o bé a l’institut de Formació Professional.

[3] Literalment.

[4] Es refereix a quan tindria uns 18-19 anys.

[5] Les paraules següents, entre Pere Ramon Nadal i jo, són del 19 d’abril del 2020, en aquest grup de Facebook.

[6] Ricard Jové Hortoneda nasqué en 1929.

[7] Textualment, en lloc d’autodidàctica.

[8] El règim del general Franco, des del final de la guerra, fou entre 1939 i 1975.

[9] Publicat per Fundació Terra, en novembre del 2009, en la revista “Perspectiva ambiental” (no. 47).

[10] El text diu així: “Segons Grimaldo Rengifo, els pares indígenes dels Andes veuen que els seus fills han adoptat ‘un parlar rude i dur’, en comptes del ‘parlar dolç i suau que lliga els humans amb la natura’” (p. 23, del document esmentat, “Saviesa ancestral”. Ampliarem, un poc més, lo de la rudesa,  per mitjà d’informació treta d’un correu electrònic del 21 d’abril del 2020, quan acabarem aquests comentaris de Pere Riutort.

[11] De fet, en el llibre “Madre y maestra. Alberta Giménez Adrover. Alberta Giménez Adrover”, de José Mª Javierre, imprés l’any 1969, amb llicència eclesiàstica, llegim que María Alberta no mezcló las niñas de todos los niveles en sus colegios, no deshizo las barreras sociales que separaban las hijos de los proletarios de las colegialas de clase media burguesa y clase alta. Semejante ‘escándalo’ quizá no estuvo siquiera en su mente; pero aunque lo hubiera estado sería inútil porque la mentalidad de su época no toleraba aventura de este tipo…, que tanto trabajo nos cuestan ¡ahora mismo!” (pp. 306-307). No obstant això, sí que hi hagué moviments pedagògics d’aquella època i d’abans de la guerra (1936-1939), que sí que ho feien, amb molta iniciativa, com també ocorre, a hores d’ara.

[12] En aquest sentit, un bon reflex el tenim en el llibre “Madre y maestra. Alberta Giménez Adrover”, ja que se’ns parla molt sobre la tasca pedagògica de la religiosa Alberta Giménez i mai se’ns diu que s’ensenyàs llengua catalana en els centres que ella impulsà i que dirigí.  A més, per exemple, sobre un tema tan clau com és la línia capdavantera, l’autor comenta que “Pero el sentido práctico de Madre Alberta evitaba un escollo que la pedagogía moderna advierte a la hora de establecer las relaciones entre colegio y familia. Ocurre que la actual renovación de los centros docentes va consiguiendo que el colegio sea un lugar agradable, apetitoso, donde los educadores procuran encauzar la personalidad de niños y niñas sin choques ni violencias; la chiquilla se encuentra atendida, observada, le adivinan, le ayudan, está feliz. Y muchas veces compara con su casa, con el carácter de sus padres, su tosquedad e ignorancia. En el paralelo sale perdiendo la familia” (pp. 181-182). Però, per exemple, no es diu, en el llibre, sobre l’ensenyament del català, fet que, unit als comentaris de Pere Riutort, deixa clar que no s’hi ensenyava. En canvi, com hem vist, l’Església balear continuava fidel a la llengua catalana, per exemple, fent possible que els feligresos sabessen pregar en català.

[13] És en 1902.

[14] El 21 d’abril del 2020.

[15] En el text, es deia als Andes.

Pedagogia matriarcal comentada per catalanoparlants del segle XXI

 

Dedique aquestes línies a les persones que han fet possible aquesta informació i, per descomptat, a Jose V. Sanchis Pastor, a  Vicent Pla, a Rosa Garcia i Clotet, a Joan Sala Vila, a Ricard Jové Hortoneda i a Josep Maria Bertran Comellas, qui ahir m‘escrigué aquestes paraules: “Que no hàgim d’aprendre a l’estranger allò que l’escola i la ‘cultura oficial’ ha callat i potser amagat expressament. (…) Allò que no s’explica als centres d’ensenyament”. 

El paper de la pedagogia de ment oberta i receptiva a un model d’ensenyament (i també d’educació) progressista i favorable al coneixement de la Història dels Pobles catalanoparlants i de la realitat actual és digne de no ser silenciat, ja que és una manera de manifestar que els Pobles no moren i que la llengua catalana i, en la pedagogia (sobretot, en l’escola), durant moltíssims anys, ha patit els efectes dels decrets de Nova Planta i decisions legals posteriors han comportat que tot lo no castellà, fos considerat com obscurantisme i, com diu Joan Pau II en l’ONU, en 1995, “Van ser comesos crims terribles en nom de doctrines nefastes que predicaven la ‘inferioritat’ d’algunes cultures i nacions” (punt 5), fet que ens porta a l’objectiu de “defensar tota nació i cultura d’agressions injustes i violentes” (punt 5), en aquest cas, la vinculada al valencià.

 

La pedagogia per a conduir els fills. Respostes en Internet.

Adduirem que, l’11 d’abril del 2020 exposí unes línies en el meu mur de Facebook i en distints grups, que deia així: “¿Quina és (i quina ha sigut) la pedagogia, és a dir, la manera de ‘conduir’ els fills, en les vostres cases, en el barri, en les escoles i, per exemple, per Internet, de línia matriarcal?

La pregunta va dirigida, principalment, als àmbits no escolars, tot i que també els inclou”. Les respostes foren les següents. La primera, de Francesc Castellano Vilamu, eixe mateix dia, en “Dites, cançons, poesies, contes, costums, Catalunya”, qui m’indicava que me l’enviaria per correu electrònic, fou “La meva mare va néixer l’any 1923 (…) Era una família força pobra (…) i anarquista, com tota aquesta branca familiar. L’educació de la mare va ser força rígida però dins d’un ambient progressista de pensament. (…) vaig rebre una educació bastant rígida a casa, amorosa, sí, però sempre amb la llibertat tallada i del tot subjecte a les seves decisions. (…) El pare portava el sou a casa i ella el distribuïa perfectament, sempre estalviant, sense que ens faltés res de necessari però sense res de superflu. Fins i tot havia habilitat una petita habitació a casa per vendre roba a amigues i guanyar un sobresou. El pare cridava però li transferia a ella les decisions finals. (…) La seva educació sexual era (…) tan sols mínima, com tothom de la seva època.

Jo vaig néixer l’any 1955. (…) El ‘poder’ de la mare va anar afluixant tal com s’anava fent vella (…) però sempre volent viure sola i marcant el ritme de casa seva. Finalment, va morir fa ara nou anys. Ens va deixar uns petits estalvis a ma germana [1961] i a mi, els dos iguals. A mi em va deixar, a banda, un pis on visc[1] ara (comprat a una cosina seva) i el seu pis va anar a parar a la meva neboda; la meva germana tan sols va rebre la llegítima[2]”. En preguntar-li, jo, “¿I en el barri, per exemple? ¿Hi havia alguna persona que vos transmetés res que no ho ensenyassen en l’escola”, li vaig afegir que “Jo, cap als setze anys, coneguí un home del poble que ens volia ensenyar ‘pilota valenciana’ i que, per tant, aleshores (mitjan dels huitanta), era de les poques persones que sabia aquest joc tan popular” i ell respongué:

“En el barri on em movia, de fet en dos, Poblenou i Clot, que estan junts i que antigament eren un poble deslligat de Barcelona, havia estat molt castigat per la guerra, no tan sols per les bombes; eren barris de forta tradició anarquista (CNT-FAI, els ateneus populars, les cooperatives…) i es parlava poc i sotaveu encara d’aquells temps. (…) recordo tres dones, una nascuda al barri, una altra d’Olot i una altra de La Jonquera, a Girona, veïnes d’escala i [de] les finques del costat, que em van ensenyar cançons tradicionals  i alguna rondalla. Ah!, i una cosa ‘curiosa’, hi havien dos cercles espiritistes[3] dirigits per dones, una que estava lluny de casa seva i de la que tan sols havia sentit a parlar i l’altra a la mateixa escala que jo, la de la Genoveva (…). Aquestes dones seguien la vella tradició anarquista espiritista –vegetariana- esperantista, però tot molt d’amagat i anant en compte  amb els xivatos lligats a l’església i als poquíssims falangistes.

(…) la meva àvia paterna era de Benicarló, amb arrels a Les Coves de Vinromà, i el meu avi patern era de Navarrés, dels primers que van emigrar a Barcelona cap a 1902/03. I jo em dic Francesc seguint les indicacions i desigs de la besàvia paterna, la navarresina; el meu besavi es deia Francisco, l’avi Cisco,; mon pare, Paquito, i jo, Francesc. Quan vaig néixer, la besàvia va dir que volia que em digués així, la meva mare (que volia posar-me Jaume, com son pare) va dir-li ‘Bueno, mujer, le pondremos Francisco pero se llamará Francesc’, i la vella respongué ‘Estos catalanes siempre hacéis coses rares…’. Afortunadament això s’ha tallat”.

En el testimoni de Francesc Castellano, en més d’un sentit, no propi d’una cultura matriarcal i que, per motius d’intimitat, no hem escrit, veiem que sa mare portava la casa, amb una actitud forta en plena adultesa i quan era gran i tot; que era una dona amb esperit emprenedor (venia roba, amb la intenció d’obtenir un sobresou), que era qui feia i desfeia, i que feu un repartiment equitatiu de l’herència. francesc Castellanoa aprengué cançons i rondalles i ho feu per part de persones molt obertes i que transmetien esperit obert i receptiu a la germanor (va en línia amb l’anarquisme i amb l’esperantisme[4]).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris, es publicà lo següent: “A casa nostra, sempre ha dominat més el matriarcat. Potser perquè les dones hem tingut molt caràcter” (Maricreu Roteta), “A casa el matriarcat ha dominat, domina i segueix amb la descendència.

Tenim més caràcter que els homes. I no és menysprear els homes” (Carme Matas Martínez[5]). Jo li responguí:

“Però hi ha una cosa molt important: que la dona concedeix molta lliberta als hòmens i a les dones”  i la seua contestació fou “Totalment d’acord. La llibertat la tenim tots ja que sabem a on podem arribar”.

“La meva dona és mestra (jubilada fa 2 anys). Va anar a un col·legi de monges i jo a un de capellans (cap ordre). Col·legi episcopal molt avançat a la seva època. Teníem classe curricular de català l’any 1966 i no es cantava el ‘Cara al sol’, sinó ‘El meu país’.

La meva dona va treure plaça a l’escola pública i s’hi va estar 44 anys sempre en la mateixa escola. (…) Els nostres fills han estudiat tots a la pública. El gran és metge, el segon és químic i professor en un institut a Barcelona. La tercera va estudiar a Girona, graduada en Administració i gestió pública. La quarta és psicòloga, l’última cursa 5è de Medicina.

La seva mare és qui ha cuidat de la seva vida escolar i de totes les altres vides, hagudes i per haver” (Jordi Company Besora[6]).

En un correu electrònic que vaig rebre, de Rosa Maria Gómez Tosas[7], una amiga de Facebook, l’11 d’abril del 2020, escrivia que “És clar que, a casa nostra, l’anomenada ‘veu cantant’ l’he portada sempre jo, quant a l’educació i en pràcticament tots els àmbits de la llar. (Durant molts anys, el meu marit va ser camioner i no hi era, tret del cap de setmana, així que les regnes les he guiat de la millor manera que he sabut).

He procurat que els nostres fills, per damunt de tot, fossin bones persones i penso que ha anat prou bé. Des de ben petits van tenir llibertat de moviments, inculcant-los la responsabilitat dels seus actes, l’amor familiar, la unitat, el deure, la tolerància

Ara tenen 39 (noi) i 37 (nena), ambdós són pares i estic molt orgullosa dels meus fills. Són persones emprenedores, creatives, curioses…”

 

 

Notes: [1] En l’original, “visco”.

[2] Part de l’herència que correspon, directament, als fills, en aquest cas, al fill petit, la germana de l’entrevistat.

[3] L’espiritisme, d’acord amb el DCVB, és la “Teoria dels qui creuen que els vivents poden comunicar-se amb els esperits dels morts valent-se d’un mèdium”, o siga, d’una “Persona a la qual s’atribueix la virtut de comunicar amb els esperits i de servir d’intermediari entre aquests i els homes”.

[4] L’esperantisme és un idioma inventat pel Dr. Zamenhof amb la finalitat de fer de llengua pont a nivell internacional.

[5] Publicat el 12 d’abril del 2020.

[6] Publicat el 12 d’abril del 2020.

[7] Fou la tercera resposta, a través d’Internet, respecte a aquesta pregunta.