Arxiu d'etiquetes: la dona tria

“Es fa lo que vol la dona”, dones molt obertes

 

“A casa, mana l’home, però es fa lo que vol la dona”, una dita aprovada per molts catalanoparlants.

El 31 de juliol del 2021, en la rondalla mallorquina “L’amo de So Na Moixa”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover, poguí llegir una frase de l’home, respecte a la seua dona: “Lo millor que puc fer és creure sa madona”. El mateix dia, en consultar en Facebook, “Sa madona du es maneig”, passàrem al mur de Toni Viejo Gil, en què es podia veure una parella de manera activa i, com a comentaris, “Com ha de ser! Menos mal de ses madones” (Cati Llaneras Esteva-Pusseta), “Jo sempre ho he dit, però en Toni Viejo Gil no ho creu” (Toni Esteva), “Sempre has estat un home cabal. Es veu que també tens una madona mallorquina devora!” (Cati Llaneras Esteva-Pusseta), “I mutis….” (Toni Esteva), “Saps que va de tot més bé, quan sa madona du es maneig… I firmes!(Toni Esteva).

El 1r d’agost del 2021, plasmí en el meu mur (i en distints grups de Facebook), un escrit que deia que “Ahir escriguí que el meu avi matern, valencià de soca-rel (1906-1992), deia ‘es fa lo que vol la dona’, i Pura Escriva Eleneta em respongué ‘A casa, mana l’home, però es fa lo que vol la dona’[1].

Lina Egea Orozco li ha comentat ‘En casa dels meus pares, també ho deien així’.

¿Com ho dieu? ¿Què opineu? Gràcies”.

En el meu mur, les respostes del 1r d’agost, foren “Abans es deia molt. Ara ha canviat tot, però pense que la dona predomina en les decisions” (Enriqueta Palazon Pelufo), qui considerava que, fins i tot, en la cultura castellana, l’home “pot manar molt, però sol fer-se el que diu la dona. Quan són opinions diferents, és clar”. “Hi ha una glossa d’un temps que deia ‘Bona vida té un ca, / si li donen menjar d’hora; / més bona la té la dona, / si la deixen comandar’(Micaela Pujol Sarch), “El pare deia ‘A casa, mana la dona” (Rosa Garcia Clotet).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 1r d’agost del 2021 i posteriorment, els comentaris foren “Ma güelo matern (1907) i ma güela materna (1908). Em sembla que era ella la que, en les qüestions importants, decidia. Ella s’encarregava de les coses de casa i, ell, del camp” (Salvador Blasco, de Montroi), “En casa la meva dona, mana ella, tot i que, si es presenta algo gruixut, es discuteix acaloradament. Més clar, aigua” (Hilari Gascó, “Horta Sud, a tocar la ciutat [de València]), “A casa dels meus avis materns, que són els que més he conegut (ell, 1897; i, ella, 1900), sempre ha dut la corda ella, Josefina. Amb cinc filles i un fill, en guerra i postguerra, hi havia molt que amallar” (M Amparo Borja Vidal), “La meua iaia, a Vic, sí feia i desfeia. La besàvia va treballar fins que morí als 107 anys i seguia portant l’economia de la casa (Russafa). Els fills, cosa de les mares sempre.

Ara, dit això, els iaios feien allò que volien. Se’ls parava el plat primers i no es dinava fins que no arribaven. Ells manaven d’una altra manera” (Magda Lazaro Mascarós).

Com a curiositat, direm que ni aquesta dita, ni altres semblants, figuren en el DCVB.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme, i la de les persones que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Ambdues respostes es feren en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 31 de juliol del 2021, en relació amb una frase d’una rondalla mallorquina recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover: “Sa madona havia de dur es calçons”. L’endemà, Lina Egea Orozco respondria a Pura Escriva Eleneta “En casa dels meus pares, també ho deien així”.

La dona salva l’home i tria, sexualitat matriarcal

 

En la rondalla “En Pere de sa maça”, hi ha uns quants passatges significatius en què es plasma que es fa lo que la dona vol. Per exemple, un poc després que el rei considere que la filla s’ha de casar amb el noble que ella no prefereix i que la filla li haja dit “No, papà, jo ho sé cert, que aquest [cavaller] no ho és tampoc, es qui la va matar” (p. 83) i que ella haja cedit al monarca (encara que mai no s’aplegarà a casar amb aquest noble), comença una festa. Aleshores, “com començaven es sarau, ses criades digueren a En Pere:

-Saps què havia pensat? Que avui que la Reina deu estar tan contenta, hi hem d’anar tots a demanar-li un vestit perhom, i tu també hi has d’anar. Mos en donarà un; està segur.

-Ca! Jo no hi vaig –deia ell-. Què hi he de fer? Em basta es que duc.

-De babau que ets! Allà has d’anar; no siguis boig.

-Anau-hi vosaltres. Jo no en necessit cap.

Elles, ja ho crec que, una darrera s’altra, hi van anar, a demanar-l’hi, i a totes en va donar un perhom[1].

-Què no ho veus? Vés-hi, veuràs com te’n donarà també –li deien mostrant-li es vestit nou que ella els havia regalat.

Tant el punxiren, que as cap i a la fi, els ginyaren a anar-hi[2]. Arriba davant la Reina jove, es treu sa beca[3], i així que ella[4] li afina es cabells i veu que li faltaven es tres floquets, va cridar.

-Papà, papà! Aquest és es cavaller qui va matar sa serp; jo ho sé cert” (p. 85). I, al moment, la jove afig al rei que comprove si, efectivament, a En Pere li manquen eixos tres flocs de cabells. Com veiem en aquest passatge, no es tracta d’una reina jove i mansa, poca-solta, ni, en el cas d’En Pere, del típic heroi o bé caçador o lladre, ja que, encara que fa el paper de lluitador (de possible heroi) també n’ha fet el d’aprenent en una ferreria (i amb una bona consideració per part del mestre), amb moltes ganes de fer món i que és de fiar. Igualment, direm unes paraules del llibre “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés i de Franz-Karl Mayr, en relació amb la ramaderia: “La preeminencia matriarcal del árbol respecto a su patriarcalización posterior está en consonancia con la preeminencia del cerealismo paleolítico, inventado por la mujer, como recolectora, respecto a la caza y al pastoreo masculino posterior, así como con la preeminencia o previedad en el neolítico de la cultura agraria femenina respecto a la posterior agricultura masculino-tecnológica y a la ganadería (que viene de ‘ganar’) patriarcal” (nota 16, pp. 78-79).

Tornant a la rondalla, el rei veu que la filla sí que va per bon camí però, com que no li acabava d’agradar que un pagès pogués ser rei (perquè, com diríem ara, el monarca tenia esperit cosmopolita), respon a la reina jove “jo no hi consentiré mentres no presenti una prova millor que s’altre d’haver morta sa serp” (p. 85). I, com que el noble que pretén casar-se amb la reina jove, ha presentat els caps de les set serps, però, En Pere, li lliura les set llengües (la que tenia cada una de les serps, p. 86), veiem com, de nou, es fa lo que la dona vol i, així, el rei cedeix a la filla. Fins i tot, s’emporten el pretendent a la presó i, finalment, “la Reina jove ben contenta es volgué casar amb En Pere.

De seguida fan dur un vestit nou, el ben muden, i aquell vespre ja va sopar as costat de sa filla des Rei” (p. 87).

Àdhuc, En Pere, que, des d’un primer moment, havia fet bons servicis al monarca i a favor de la prosperitat del regne, diu al rei i a la Reina:

“-Jo vull que vénguin ara a veure es meu tresor. Anem.

I vol dir que En Pere se’ls va emmenar as castell, i els hi va mostrar aquells cavalls, i tants de sacs de doblers que allà hi havia, llavors sí que hi van estar, contents. Ja no hi van pensar més. Es van casar, i En Pere de sa maça va ser el Rei. Va fer venir sa mare a viure amb ells i van estar junts molts anys, ben feliços i estimats de tothom” (p. 87).

Per tant, no ens trobem davant del típic heroi cavalleresc que es vol presentar com a imprescindible (com, a hores d’ara, fan polítics que menyspreen lo que consideren de poble i que, per contra, prioritzen la fama, el poder i lo cosmopolita), sinó que, a banda de ser un jove molt obert i viu, amb molta habilitat i que li agrada fer món, no pretén, en cap moment, subjugar la dona (ací, bé les criades, bé la reina jove) a les seues intencions. A més, mai no tracta de fer un repte al rei, a veure qui pot més, ni es presenta com l’alliberador d’aquell regne: simplement, fa com en la ferreria, això és, accepta posar-se al servici del rei.

I, al capdavall, veiem que, fins i tot, En Pere considera que, el fet de ser ell el Rei va unit a un detall interessant: la mare també passarà a viure junt amb ells, en la Cort. Per tant, En Pere, ara com a rei, fa lo mateix que, com a pastor, ha fet amb les vaques: no ha aprovat que cap s’esgarriàs com tampoc, ja en la Cort, deixarà fora sa mare, vídua, i això plasma un monarca obert a tots (tant als membres de la Cort i als nobles com també als altres), molt lluny del príncep blau vinculat amb les cultures patriarcals.

Com a anècdota, direm que, el 16 de juliol del 2021, consultí la paraula “príncep” en el “Diccionari Català-Valencià-Balear”, en el de l’Institut d’Estudis Catalans, en el de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i en el de la Real Academia de la Lengua. Doncs bé, el terme “príncep blau” no apareix en cap dels tres en llengua catalana com tampoc ho feia en la “Gran Enciclopèdia Catalana” , però sí “príncipe azul” en el de l’acadèmia castellana. Un detall interessant, com també dir que, entre les vint-i-tres rondalles de Menorca recopilades per Andreu Ferrer Ginard, a tot estirar, en 1914, només n’hi ha una en què un “príncep blau” (un caçador) allibera la dona,  i, en canvi, moltes en què la dona salva l’home o bé en què es fa lo que la dona vol. Es plasma, per tant, com en moltes obres que hem tractat, que la cultura vinculada amb la llengua catalana és matriarcal.

Agraesc la col·laboració de totes les persones que m’han facilitat alguna rondalla i, per descomptat, la de les que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme, o bé en el dia rere dia.

 

 

 

 Notes: [1] A cada u, a cada persona.

[2] Un exemple més en que es fa lo que la dona vol  i, com ara, prou semblant al conte “Sant Cristòfol miraculós”, de l’Horta de València i recopilat per Cristòfor Martí i Adell, en l’obra “Els contes de l’Horta”, en què una dona aconsegueix que l’home es porte, que aniria cap a Pamplona, s’emporte un llibret sobre Sant Cristòfol (“Aquestes dones! (…), protestà ell tot i que no li desagradà la solució de la muller”, p. 106, i se l’enduu com a protector contra lladres i per a viatgers). I, així, fa lo que diu la seua dona.

[3] Una peça de roba consistent en una faixa.

[4] La reina jove.

“Senyora ama”, la mare carabassera i la pedagogia matriarcal

 

El 14 de juliol del 2021, en el grup “’La cultura valenciana és matriarcal’”, Jesús Banyuls Garcia, havia escrit el comentari següent: “Recorde, quan era xicotet, a un veí dir a la seua dona: LA MEUA AMA”. Alguns dels comentaris, d’eixe dia i posteriors, respecte a les paraules de Jesús Banyuls, foren: “La mestressa!!!!” (Ricard Jové Hortoneda), “Al meu poble natal, Algemesí, ‘senyora ama’ es deia en el sentit de gestora-administradora del patrimoni familiar; ‘mestressa’ es deia al Baix Llobregat, on vaig estar 27 anys, de masover, en el sentit d’ama de la feina; el que remenava les garrofes era ell” (Ricard Barberà Cerverò), “A casa, diuen, ‘Que decideixi la jefa(Montserrat Cortadella), “A Tarragona, diuen ‘la mestressa’(Francisca Farre).

I el 15 de juliol del 2021, mentres cercàvem informació en Internet, sobre “senyora ama”, veiérem la descripció d’un joc, “La mare carabassera” (http://www.quadernsdigitals.net/index.php?accionMenu=secciones.VisualizaArticuloSeccionIU.visualiza&proyecto_id=1&articuloSeccion_id=54), en la web “QuadernsDigitals.Net”.

Abans de passar al joc, direm que, si bé sí que havíem vinculat, per exemple, el fet que les cançons i les rondalles en una llengua (i, a més, tradicionals en eixa llengua i que, per tant, no en són exportades d’altres, així com, per exemple, Caputxeta Vermella no ho seria, a diferència de les recopilades per Sara Llorens, per Joaquim G. Caturla, o per Andreu Ferrer Ginard, etc., encara que no siguen tan conegudes popularment, ni mediàticament, ni en la instrucció primària o secundària, ni en l’àmbit universitari) plasmen una manera de concebre el món i la vida, hem trobat que també es reflecteix en els jocs. Així, en el joc “La mare carabassera”, apareix la figura de la “senyora ama” i, a més, no ho fa (com tampoc ni en rondalles, ni en les cançons) com un element de decoració, sinó amb un paper actiu, matriarcal i en què es fa lo que ella tria.

En aquest joc poden participar tots i es fa ús de penyores. El text a què hem accedit, amb lleugers retocs, diu així[1]: “Descripció del joc: Perquè el joc no es faça massa llarg i tediós, és convenient que la quantitat de jugadors/es no siga molt nombrosa.

Abans de començar, es tria la mare carabassera i ella numera la resta de jugadors/es. De manera que qui té l’u és una carabassa; qui té el dos, dues carabasses; el tres, tres carabasses…

El joc adopta la tipologia dialogada entre la mare carabassera i la resta de jugadors que fan de carabasses, conversa en la que els jugadors no poden distraure’s. La finalitat del joc és que, mitjançant la fórmula de pregunta i resposta, la mare aconseguesca penyores dels jugadors, les quals per poder-les recuperar hauran de realitzar alguna cosa que mantinga la gresca entre la colla. Veiem-ho amb un exemple. -Tinc una carabassera que a l’any em fa cinc carabasses -diu la mare carabassera. -Com que cinc? -pregunta el número cinc. -Que quantes? -replica la mare carabassera. -Tres –contesta el número cinc, passant-li la carabassa (ha dit tres com podria haver dit qualsevol altre número que es trobe en el joc). -Com que tres? -pregunta ràpidament el número tres. -Que quantes? -pregunta el número cinc. -Set -contesta el número tres. -Com que set? –pregunta el número set.

Aquest diàleg només s’interromp quan algú s’equivoca. Aleshores, el jugador que s’equivoca paga penyora i queda eliminat, si ha consumit les penyores acordades a principi del joc. Es paga penyora quan es falten a les següents normes: a) Si no diu bé la fórmula. b) Si no contesta, quan pertoca. c) Si contesta quan no pertoca. d) Si es recorre a un número que ha estat eliminat.

Per recuperar les penyores s’ha de fer allò que qui ha quedat l’últim mane. Per recuperar-les la fórmula és[2]: -De qui és esta penyora? -pregunta l’ama. -Meua, senyora -contesta el propietari. -Què em donaria vosté per ella? -pregunta la senyora ama. -El que vosté vulga i una miqueta més -respon el propietari. I aleshores el guanyador o guanyadora en combinació amb la resta de jugadors li mana que faça una determinada cosa, per exemple: pegar tres panxades en terra, donar-li un bes a… A vegades, la recuperació de les penyores adoptava fórmules més lingüístiques. Així, l’ama i la resta de la colla feia a la persona que havia de recuperar la penyora contestar amb sí o no preguntes malintencionades que desconeixia, per exemple: Estàs enamorat/da de…? O bé, feien preguntes obertes on s’ometia el nom de la cosa per provocar la rialla entre la colla”.

Com veiem, es fa lo que la dona vol, ja que, per exemple, quan la senyora ama pregunta al propietari “Què em donaria vosté per ella?”, tot seguit, l’amo, li diu “El que vosté vulga i una miqueta més” . Així, tant eixa quantitat que ella tria primerament, com el remitjó (la miqueta més), venen determinades per la voluntat de la dona.

Afegirem que, el 14 de juliol del 2021, en el meu mur, on havia penjat unes quantes fotos d’aquesta web, Montserrat Bosch Angles m’escrigué “De petita, havia jugat molt en aquest joc. I, com és natural, m’agradava ser ‘la mare Carabassera’, perquè podia manar els altres jugadors que fan de carabassa i aconseguir penyores d’ells/elles”. Immediatament, li comentí que “en aquest joc, es reflecteix el matriarcalisme”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que han plasmat res en relació amb aquesta entrada vinculada amb el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Els hem fet, principalment, per a facilitar la lectura del text.

[2] Hem posat aquesta part del text en negreta, per a remarcar el paper de la senyora ama i com es plasma el matriarcalisme.

Una criada salva i actua molt oberta

 

Una altra rondalla en línia amb moltes en què la dona salva l’home, però molt semblant, ja que és la dona qui salva, és “Na Magraneta”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover (amb el pseudònim de Jordi des Racó) i que figura en el Tom I de l’obra “Rondaies mallorquines d’en Jordi des Racó”, publicada per Editorial Moll en 1997. En aquesta rondalla, una reina que es mirava molt a l’espill i li preguntava quina era la dona més bella del regne, i que li agradava molt una magrana, acaba tenint una filla, a qui posen el nom de Na Magraneta.

Un dia, però, l’espill li diu que la més bella del regne, ara, és la seua filla, Na Magraneta. La reina ordena que dos serfs, negres, capturen Na Magraneta i la maten. Però, ells, com que veien que era una dona de bon cor i que no volien matar-la, trien sacrificar una cabreta:

“Amb això passa una cabra amb una cabrida.

-No res –digueren es negrets-, matarem aquesta cabrideta, li traurem es cor, el durem a ta mare, se creurà que és es teu i tu per aquí ja t’enginyaràs a viure” (p. 85).

Aquesta princesa, amb molta espenta, se’n va a un arbre, des d’on veu “un grandiós castell” (p. 86), on “hi havia una mala fi d’anys, una Colometa, la cosa més fina i eixerida” (p. 86). I, ella, com que tenia fam, hi entra i menja, unes quantes vegades, però només una miqueta (per a que no es note) i, fins i tot, aplega a estar ben considerada per u dels lladres que entraven i eixien d’eixe castell i que, finalment, havien descobert que hi havia algú que es menjava part de lo seu i que, a més, els el netejava i ordenava. En trobar u d’aquells lladres (a qui, per sorteig, li havia tocar fer de guarda), que qui ho feia era Na Magraneta, la tranquil·litza, la tracta bé.

A més, en parlar, amb Na Magraneta, el capità d’aquests lladres, ell li diu: “amb tota veritat, ara mos has de dir a on vols que te duguem, o si vols quedar aquí, i jo te tractaré com si fosses germana meua i aquests te respectaran com a senyora seua. Si vols que te duguen enlloc, t’aclucarem, i en esser-hi prop, t’amollarem” (p. 89). A banda, com veiem, la tracten de manera molt semblant a “senyora ama” i, igualment, li donen moltes facilitats.

Un poc després, ella tria quedar-se amb ells i “Es capità (…) li omplí es dits d’anells i tumbagues [1] d’or i pedres precioses, li donà collars de perles i moltes altres joies, una bona s’altra millor.

Des d’aquell dia tots estaven seny a perdre per ella (…) i li menaven respecte (…).

I ella los tractava com a germans, los ho tenia tot ben net i adesat” (p. 90).

Però un dia, la reina sap que la filla, Na Magraneta, encara viu i, aleshores, mana que una vella acabe amb la filla. La vella (que és fada) temptarà Na Magraneta i li fica “en es dit petit de sa mà esquerra un anell de ferro, i fuig com una bala” (p. 91).

Aquest anell farà que Na Magraneta reste adormida. El rei, que anava de cacera, la troba en una cova, on els lladres, que tenien un bon record de la princesa, sempre portaven una torxa, i, aleshores, ell se l’emporta al palau i la mira. A més, no aprova que ningú entre a la cambra on ella romandrà adormida. Però, una criada, un dia “que el rei era a caçar, té la bona sort de trobar sa clau d’aquella cambra. Se’n va a sa porta, pega rodada, obri, entra i veu una caixa as mig. S’hi acosta, alça sa coberta, i veu aquella al·lota” (pp. 92-93). Al moment, la criada veu l’anell de ferro, “que sa fada li havia posat. Pareixent-li que era massa ordinari per estar amb sos altres, prova de treure’l, l’estira una mica, i tot d’una Na Magraneta exhala un ai! molt fondo” (p. 93) i la criada salva la princesa.

Ara bé, el rei descobreix que han destapat la caixa on era Na Magraneta i, la criada, sense embuts, li diu que ha sigut ella i li ho descriu. El rei, que confia en les paraules de la criada, se’n va i, en veure que la dona l’estira l’anell de ferro i li’l trau  (p. 94) i que Na Magraneta torna a la vida, el monarca, que era fadrí i jove (com Na Magraneta), no sols decideix casar-se amb ella i organitzar una festa, sinó que convida a monarques de regnes veïns. El pare de Na Magraneta hi acudeix, com també la mare, i la felicita. Na Magraneta demana que perdonen sa mare, però el rei ordena que la tanquen en una presó fins que muira. I, per contra, el rei fa que els lladres (per demanda dels lladres i pel bon tractament que havien tingut amb la princesa) se’n vagen a Roma a demanar perdó al Papa.

Agraesc  la col·laboració de moltes persones, en relació amb el treball del matriarcalisme, i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota:[1] En el DCVB, figura, per exemple, com “Anell llis, sense pedra ni perla, que es porta al dit”.

Les dones trien, i molt obertes, en rondalles i cançons

 

Tocant l’article “Cançons i gloses eròtiques”, de Felip Munar i Munar, l’autor escriu que “pensam que (…) els nostres avantpassats gaudien del sexe com qualsevol altre poble. Més que mai és ben viva l’expressió ‘Allà on hi ha pèl hi ha alegria!’. O aquella altra que diu –quan en una reunió només xerren de coses tristes-: ‘Jesús, xerrau des cul i almanco riurem!’.

És veritat que hi ha una metaforització del llenguatge que no s’esdevé en cap altra circumstància de la vida quotidiana. Però això no és cap entrebanc, defecte o problemàtica subconscient: quan hi havia ‘roba estesa’ s’havien de cercar noves idees per explicar tot el que se sentia” (pp. 244-245)

I, a més, addueix que “Hi ha la idea que tot allò que es fica, tot allò que fa forat, allò que serveix per punyir o té una forma que pot recordar el sexe del mascle, és emprat per a designar-lo; i tot allò que es susceptible de ser foradat, que pot engolir qualsevol forma punxeguda, reflecteix el sexe femení. La natura regalava la millor lliçó.

També és veritat que les Illes Balears hem estat una societat matriarcal. De portes fora, l’home podia bravejar, fer ostentació amb paraules de la seva força sexual, de les seves aventures; però de portes endins s’acabava aquesta homonímia, aquesta exageració, i es feia, en aquest aspecte, allò que la dona volia. I aquest caràcter, fins i tot, condescendent[1], el trobam en moltes cançons que pressuposen aquest domini femení” (p. 245).

Així, per exemple, en moltes cançons, apareix la mare, en lloc del pare, com a persona amb qui parla la jove o, no tant, el jove. I, en aquest sentit, direm que és una mare que aplana molt el camí dels fills, que els dona moltes facilitats. Àdhuc, hi ha una rondalla valenciana en què es plasmen les paraules del final d’aquestes línies de Felip Munar i Munar: “Els melons[2] del so Jeroni”, recopilada per Cristòfor Martí i Adell en el llibre “Els contes de l’Horta”. Hi ha un home flatós que vol aparençar que és més fort i més valent que ningú i, a més, tracta de posar a tots més rectes que una vara per mitjà de la seua escopeta[3].

Ara bé, hi ha un dia en què unes quantes persones s’ajunten i, com en el refrany “Moltes mosques maten un ase”, començant per un home que es proposà acabar amb la seua prepotència i deixar-li quasi sense res en el melonar que ell té. I, per això, aquest home, “acompanyat de dos xiquets amb camisoles blanques i aletes de colomí a l’esquena, comparegué al melonar”. I tots ells comencen a cantar i assoleixen que so Jeroni se’n vaja com un esperitat a sa casa, i, àdhuc, so Jeroni, en aplegar a la porta de la casa, fa que les portades desperten la muller. La dona, immediatament, li pregunta:

“-Jeroni, passa res?

-Dona, tanquem portes i finestres que hi ha arribat la fi del món!

I, tancats amb forrellats, panys i baldes[4], acabaren de passar la nit.

Sorpresos d’haver-la tinguda tranquil·la, els trobà la claror del nou dia. (…) Sense motius d’alarma, obriren la porta, isqueren de casa i, ja amb el sol ben alt, es miraren el melonar: dels melons grossos, no en quedava cap, però, dels xicotets, se’n veia algun. La so Amparo es girà cara al marit:

-Què dius que cantaven?

Aquest, que entenia ara el sentit no sols de les paraules sinó de l’aparició també, (…) callà; la seua pregonada valentia no li bastà per a cantar-li-ho a la dona. I ella, testimoni directe tantes vegades de la fanfarronada: que si amb l’escopeta a la mà… i que si açò i que si allò, el tractà d’ase, carabassa, safanòria, moniato, bajoca i d’altres coses sense més dependència directa del camp” (p. 129). I, encara que així és el final de la rondalla, es pot intuir que ell acceptaria les noves directrius de la dona.

Per tant, no sols la dona és la part forta, sinó qui porta casa i, en canvi, l’home és qui creu lo que diu ella. A banda, aquest conte de l’Horta de València plasma molt bé lo que exposen moltes rondalles valencianes i d’altres (però, per exemple, de Pineda de Mar, recopilades per Sara Llorens): és la dona qui salva l’home,… perquè li obri la porta, detall que reflecteix que actua de manera oberta. I, àdhuc, també reflecteix lo que han escrit moltes persones, en Facebook, en lo vinculat amb aquest punt del treball sobre el matriarcalisme, sobretot, des de novembre del 2020.

En relació amb el conte “Els melons de so Jeroni”, de Cristòfor Martí i Adell, al capdavall, direm que, unint les paraules de Felip Munar i Munar (sobre l’ostentació masculina)[5] amb les que fan referència a com actua la dona en la rondalla i a com ho fa l’home (ací, el marit), veiem, de nou, que la cultura vinculada amb la llengua catalana és matriarcal i que, si u dels dos membres de la parella (com també de la casa, de la família i del dia rere dia) és més lliure que l’altre, és la dona, la part femenina de la vida.

Quan, el 24 de juny del 2021, contí a ma mare bona part de la rondalla, em digué unes paraules que deia un valencià  que coneixia son pare: “’Jo, a ma casa, mane tots’. I se’n va a casa. ‘Jo soc el que més mane, no que em facen cas’”. I és que, com deia el meu avi patern i m’han escrit moltes persones, sobretot, en Facebook, o, fins i tot, hem pogut veure en Twitter, és la dona qui fa de “senyora ama”, qui tria i qui comanda (això sí, molt oberta i en línia amb trets matriarcals). 

Agraesc la col·laboració de totes les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes:[1] Permissiiu, que consenteix..

[2] Aquest conte, des del principi, ja té una paraula eròtica: “melons” (sinònima de “collons”). Però, tot i això, veurem que, com han escrit moltes persones catalanoparlants, és la dona va associada a la força i, fins i tot, qui porta la casa, qui mana i,  per tant, la persona més lliure entre les dues.

[3] L’escopeta, en el llenguatge eròtic, és el “Membre viril”, el penis, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta.

[4] En el DCVB, figura com “Peça llarguera de ferro o d’altra matèria resistent, que per un cap va clavada i per l’altre s’encaixa amb una altra peça travadora situada en l’altra fulla o en la paret, de manera que quedi closa en fort la porta”.

[5] En l’article “Cançons i gloses eròtiques”, de Felip Munar i Munar.