“La palma i triümfo deu rebre la verge”, sexualitat matriarcal

 

La sexualitat matriarcal també apareix en el llibre “Poesia eròtica i burlesca dels segles XV i XVI”, de Vicent Pitarch junt amb Lluís Gimeno, publicat per Eliseu Climent Editor, en la ciutat de València, en 1982. Per exemple, quan, dins de l’obra “Disputa de viudes i donzelles”, d’Andreu Martí Pineda (1483-1566), llegim que, en el veredicte final, la dona rep el suport de les autoritats, fins i tot, la dona jove. Diu així:

“Que tornen la fama    i gran preeminència

a vérgens i viudes,    honestes i bones,

i en altres tants metres    guarnits d’eloqüència,

alegres publiquen    la gran excel·lència,

les honres i gràcies    de totes les dones.

I puix que entre totes    ateny major glòria,

dels estaments d’elles    tenint lo més noble,

mostrant la medul·la    de nostra memòria,

la palma i triümfo,    llorer i victòria

deu rebre la verge,    dels reis i del poble;

 

als dos condemnant-los[1]    que d’ells clar entenga

que verge, i no viuda,    l’amic content prenga” (p. 151).

 

Un final semblant, favorable a la dona i, en aquest cas, a més, també en línia amb el matriarcalisme, figura en l’obra “El virgo de Visanteta”, de José Bernat Baldoví, de mitjan segle XIX. Així, en u dels passatges que hi ha al capdavall d’aquesta obra teatral valenciana, el batle intervé i sentencia en pro de la dona  (Visanteta):

       ” ALCALDE

I respecte a Visanteta,

la cosa té més collons:

no es tracta de si Pasqualo

l’ha trobat ampla o estreta,

que estan les inundacions

que mos han fet la punyeta.

I si, com diu frai Blaiet,

la santa vol que es casen,

a mi, m’importa una llet

estes raons que s’exposen

per a no caminar dret.

Pasqualo es foté al bescuit

i molt melós el trobà;

si, entonces, es llepà els dits,

ara que vaja a l’altar,

que li tirarem confits.

I, si no escolta raons

i no respecta este virgo,

li tallarem els collons

com, a mi, em diuen Domingo” (p. 173).

 

Pasqualo intervé a continuació, preguntant el batle “I els que s’atracaren antes?” (p. 174) i l’alcalde, entre altres coses, li diu “Tu ja furgares lo teu” (p. 174). I, quant a Visanteta, en acostar-se a l’alcalde i demanar-li “Vol dir que mos casarem?” (p. 175), el batle li respon dues coses determinants: “’Qui l’entorta, se l’emporta’, / aixina ho mana la llei” (p. 175) i, més encara, “Tu, ara, tranquil·la i queta, / que, entre tots, apanyarem / el virgo de Visanteta” (p. 175).

I, al capdavall, es casen Visanteta i Pasqualo i, si alguna persona ha eixit reforçada pel batle, ha sigut la dona (Visanteta), una cosa semblant a la que veiem en la definitiva sobre les vídues i les dones jóvens. Es tracta, així, d’un exemple de com, uns tres segles després (a mitjan segle XIX), el matriarcalisme era un fet en moltíssimes famílies d’arrels catalanoparlants de tot l’àmbit lingüistic, com també ho és en el primer quart del segle XXI.

Enllacem el paràgraf anterior amb el detall que, des d’un primer moment, em cridà l’atenció que la dona deu ser lloada pels reis i pel poble, fet que, si bé es pot considerar simbòlic i matriarcal, el podem vincular, com ara, amb uns altres com són la “’bellea’ del foc” (amb motiu de les fogueres d’Alacant) o la consideració positiva que rep la dona a punt de casar-se, per part de moltes dones que coneix, com molt bé plasmà Vicente Blasco Ibáñez en el conte “La cencerrada”, del llibre “Cuentos valencianos”. En aquest sentit, adduïrem que, tant el llorer com la corona, tenen forma circular (la corona de llorer), la qual va en línia amb lo femení, com ja comenta Angie Simonis en la seua tesi. I, més encara: que la corona és damunt del cap i, així, simbolitza que, malgrat que la portàs un home, es regeix per lo matriarcal. Això sí, en les cultures matriarcalistes.

Agraesc la col·laboració de moltes persones que han fet possible que omplíssem un espai que hi havia molt buit (per exemple, en Internet) en lo relatiu al matriarcalisme en tot l’àmbit lingüístic: el de la sexualitat vinculada amb la llengua catalana.

Ha sigut així com, ara, hi ha un camp més obert i amb informació a l’abast de moltes persones, i, per tant, àdhuc, dels xiquets i dels jóvens, això és, del futur. 

 

 

 

Nota: [1] A dos hòmens : el mestre Valentí i mossén Siurana, els quals, durant molt de temps, tracten sobre les dones jóvens i vérgens i, a banda, sobre les vídues i en edat adulta o més velles.

Print Friendly, PDF & Email

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.