Arxiu d'etiquetes: dones amb molta inventiva

Dones amb reflexos, diligents i molt creatives

 

En línia amb el camp de la iniciativa ideada i duta a terme per dones, de la mateixa manera que “les xicones de Xixona / s’han comprat una romana / p’a pesar-se les mamelles / dos voltes a la setmana” (per tant, no els l’ha comprada cap home, ja que, en les cultures matriarcals, és la dona qui gestiona els diners i la casa i qui en fa de cap), en el llibre “Els contes de l’Horta”, de Cristòfor Martí i Adell, hi ha la rondalla “Una contalla dels Figons”, la qual, des d’un principi, ens porta a l’expressió “ser un figa molla”, vinculada amb l’home com a passiu en el matriarcalisme, de què parlem en un altre punt del treball.

Així, es comenta que el Figó pare era en el llit, que creu que li resten pocs dies i que, per això mateix, convida la dona a anar a cal fuster. I, ella, com a cap de la casa, immediatament, ho aprova i, “Tota contenta, sense llevar-se el davantal ni passar-se la pinta pel cap, se n’anà a cal fuster a fer-ne l’encàrrec” (p. 58) i, a més, en un moment en què feia falta faena en la fusteria.

Un poc després, en la rondalla “Una contalla dels Figons”, llegim que, “La Figona, amb voluntat de tindre una finesa amb el pobret del seu marit que es moria, viu el cel obert.

-Comprant-ne huit, a quan eixiria el taüt?

-A cinc podria deixar-lo. Però, què he de fer jo amb les altres quatre posts?” (p. 58).

I la Figona, amb reflexos i molt creativa, li respon:

“-Un altre taüt, -li contestà prestament Maria la Figona. Faça-me’n dos per deu.

I més contenta que un gat amb un lleu, se’n tornà lleugera a casa dient-se: ‘Ara vorà el meu marit que es pot morir tranquil, que jo sé també fer negocis!’. Perquè l’assumpte havia sigut clar per a ella des del primer moment: com que se li havia romput la panera i estava sense saber on fer el pa feia tres anys, li explicaria: ‘Un taüt serà per a tu. I l’altre, mentre no el necessitem, el gastaré de panera’” (p. 58). ¡Quina imaginació la de la dona, amb molta espenta, amb els reflexos d’un jove!

Tot seguit, llegim “I, pensant amb l’alegria tan gran que li donaria al marit, més que caminar corria camí de casa repetint-se: ‘Quina alegria li donaré, mare! Quina alegria més gran que s’endurà el pobret!’” (p. 58). 

Agraesc les recomanacions de Ximo Caturla i la col·laboració de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i la dels qui ho fan dia rere dia. 

 

 

 

Dones amb inventiva, que salven l’home i molt obertes

 

Una altra rondalla, valenciana, en què la dona salva l’home, és “Sant Cristòfol miraculós”, la qual figura en el llibre “Els contes de l’Horta”, de Cristòfor Martí i Adell, i en què, a més, es plasma molt bé que, en la tradició catalanoparlant, no sols és la dona qui porta la casa, sinó que les seues decisions són ben acollides per l’home i, per descomptat, que es fa lo que ella vol, però sense que això comporte humiliar el marit.

De fet, en aquesta rondalla, l’home, fins i tot, li agraeix la iniciativa, o, com em digué, ma mare, l’11 de juny del 2021, quan li contí bona part del conte, que, “Gràcies a la seua inventiva [, la de la dona], ha eixit bé”.

L’home, amb molta espenta, “era un llaurador de l’horta d’Alboraia que preparava un viatge a Pamplona per a comprar una haca a la fira” (p. 105) i, la dona, Conxa, per a que ell es senta més segur, acompanyat i, sobretot, per a que tinga un bon viatge, li ofereix l’única companyia[1] “que ella podia oferir-li des de casa:

-Vicent, com que tu, encara que dius que trobaràs algú, te’n vas a soles, endús-te[2] la vida de sant Cristòfol, patró de viatgers i protector contra lladres i mala gent.

-Dona, vivim en terres de cristians i, si és cert que hi ha sempre algun roder, és veritat també que de gent bona n’hi ha més. De totes maneres, si tu t’has de quedar més tranquil·la, me l’emportaré” (pp. 105-106). Per tant, l’home fa lo que li recomana la dona, perquè pensa en ella.

La dona, Conxa, “féu una coixinereta per al llibre i li la penjà al coll. ‘Aquestes dones!’ (…) protestà ell tot i que no li desagradà la solució de la muller” (p. 106). Novament, Vicent accepta la decisió de la dona i, a més, la considera interessant.

Un poc després, llegim que “passa a un terreny aspre” (p. 106), molt a prop d’una ciutat aragonesa, Daroca, que, com les de cultura aragonesa, és de tradició patriarcal[3].  Però, tot i això, Vicent sentí “una onada profunda d’afecte: ‘Aquestes dones!’. I ho digué commogut. Perquè ell, amb la coixinereta sobre el pit, sentia que no hi feia el camí a soles”  (p. 106). I, és allí, en terreny patriarcal, on uns hòmens li digueren “La bolsa o la vida” (p. 107). I ell, amb molta agilitat, amb reflexos i amb molta espenta, actua pensant en Conxa i en els xiquets i passa a l’acció.

Així, davant uns hòmens amb navalla, Vicent, “decidit com era i disposat a donar-los els diners als lladres, s’alçà el faldó de la brusa de la banda de la coixinera amb el llibret” (p. 107), però, com que els bandolers creuen que hi portarà una pistola i copsen que “havien topat amb un més valent i millor armat que ells, cames ajudeu-me” (p. 107).

Un poc després, llegim que Vicent, ja en Daroca, “sabedor del motiu d’aquell final feliç, donà gràcies a sant Cristòfol i pensà molt en la muller, que n’havia tingut venturosament l’ocurrència” (p. 107).

Però, tot seguit, ell fa via cap a Pamplona (és a dir, a un terreny matriarcal, obert i comercial) i, “Sis dies després, arribava ell a casa sa i estalvi amb el seu poltre acabat de comprar.

La tornada la féu sense sobresalts; a Pamplona, conegué gent planera com ell: tractants i llauradors de València, que feta la fira, havien de refer el camí de casa, i vingué molt acompanyat. Però, amb bona companyia i tot, Vicent no es despenjà en cap moment de la coixinera del coll. ‘Quan li ho conte a la meua dona!’, pensava caminant amb pressa i tot” (p. 107). De nou, ell agraeix que la iniciativa de la seua dona haja fet possible que ell es salve, com també que haja anat molt bé el viatge. Per això, amb molts motius, “referir el succeït feliç de Daroca és el primer que féu només trobar-la” (p. 107).

I, com que la idea de la dona havia sigut molt bona i Sant Cristòfol havia garantit la protecció de Vicent, “Des d’aquell dia, li tingueren tots a casa molta més devoció a Sant Cristòfol, i Conxa no deixava anar-se’n ni el marit, un fill o l’altre, ni sobretot la filla sense el llibret damunt” (p. 107). Un altre passatge en què es plasma, de manera notòria i sense mitges tintes, el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana: Conxa (la dona i cap de la casa, determina com han d’anar-se’n els altres) i, sobretot, la filla (veiem, per tant, un vincle més fort entre la mare i la filla que no entre la mare i el marit).  Com a resultat, es fa lo que la dona tria: des de la devoció al sant (ara, major, pel paper protector que ha fet) i, àdhuc, en les relacions entre els membres de la família (millors que abans), ja que aquesta devoció anava unida a Conxa i perquè tenir més simpatia al sant és una manera de dir que, de rebot, en tingueren més a la mare (Conxa) i, la mare, més confiança en ells i en el demà (els dos fills i la filla).

Agraesc els comentaris de ma mare i la col·laboració de les persones que prenen part en el tema sobre el matriarcalisme i la dels qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes:[1] Un tret vinculat amb la generositat.

[2] Literalment, en lloc de la forma genuïna “endus-te”, tan correcta com “endu-te”.

[3] En el moment d’escriure aquestes línies, 12 de juny del 2021, feia ja uns mesos que sabia, per mitjà de l’entrada “Antropología cultural” (http://www.enciclopedia-aragonesa.com/voz.asp?voz_id=896), dins de la “Gran Enciclopedia Aragonesa”, que la cultura aragonesa és patriarcal. I, de fet, alguns trets que apareixen en l’entrada, com ara, “un acento o espiritu áspero en el aragonés” (l’aspror, el primer d’aquests trets), “de opinión fuerte” (quan proposa si s’estima més la bossa o la vida). Com moltes persones que conec, no m’identifique amb aquest punt de vista, sinó amb el de línia matriarcal.