Arxiu d'etiquetes: “El virgo de Visanteta” (llibre de José Bernat Baldoví)

“La palma i triümfo deu rebre la verge”, sexualitat matriarcal

 

La sexualitat matriarcal també apareix en el llibre “Poesia eròtica i burlesca dels segles XV i XVI”, de Vicent Pitarch junt amb Lluís Gimeno, publicat per Eliseu Climent Editor, en la ciutat de València, en 1982. Per exemple, quan, dins de l’obra “Disputa de viudes i donzelles”, d’Andreu Martí Pineda (1483-1566), llegim que, en el veredicte final, la dona rep el suport de les autoritats, fins i tot, la dona jove. Diu així:

“Que tornen la fama    i gran preeminència

a vérgens i viudes,    honestes i bones,

i en altres tants metres    guarnits d’eloqüència,

alegres publiquen    la gran excel·lència,

les honres i gràcies    de totes les dones.

I puix que entre totes    ateny major glòria,

dels estaments d’elles    tenint lo més noble,

mostrant la medul·la    de nostra memòria,

la palma i triümfo,    llorer i victòria

deu rebre la verge,    dels reis i del poble;

 

als dos condemnant-los[1]    que d’ells clar entenga

que verge, i no viuda,    l’amic content prenga” (p. 151).

 

Un final semblant, favorable a la dona i, en aquest cas, a més, també en línia amb el matriarcalisme, figura en l’obra “El virgo de Visanteta”, de José Bernat Baldoví, de mitjan segle XIX. Així, en u dels passatges que hi ha al capdavall d’aquesta obra teatral valenciana, el batle intervé i sentencia en pro de la dona  (Visanteta):

       ” ALCALDE

I respecte a Visanteta,

la cosa té més collons:

no es tracta de si Pasqualo

l’ha trobat ampla o estreta,

que estan les inundacions

que mos han fet la punyeta.

I si, com diu frai Blaiet,

la santa vol que es casen,

a mi, m’importa una llet

estes raons que s’exposen

per a no caminar dret.

Pasqualo es foté al bescuit

i molt melós el trobà;

si, entonces, es llepà els dits,

ara que vaja a l’altar,

que li tirarem confits.

I, si no escolta raons

i no respecta este virgo,

li tallarem els collons

com, a mi, em diuen Domingo” (p. 173).

 

Pasqualo intervé a continuació, preguntant el batle “I els que s’atracaren antes?” (p. 174) i l’alcalde, entre altres coses, li diu “Tu ja furgares lo teu” (p. 174). I, quant a Visanteta, en acostar-se a l’alcalde i demanar-li “Vol dir que mos casarem?” (p. 175), el batle li respon dues coses determinants: “’Qui l’entorta, se l’emporta’, / aixina ho mana la llei” (p. 175) i, més encara, “Tu, ara, tranquil·la i queta, / que, entre tots, apanyarem / el virgo de Visanteta” (p. 175).

I, al capdavall, es casen Visanteta i Pasqualo i, si alguna persona ha eixit reforçada pel batle, ha sigut la dona (Visanteta), una cosa semblant a la que veiem en la definitiva sobre les vídues i les dones jóvens. Es tracta, així, d’un exemple de com, uns tres segles després (a mitjan segle XIX), el matriarcalisme era un fet en moltíssimes famílies d’arrels catalanoparlants de tot l’àmbit lingüistic, com també ho és en el primer quart del segle XXI.

Enllacem el paràgraf anterior amb el detall que, des d’un primer moment, em cridà l’atenció que la dona deu ser lloada pels reis i pel poble, fet que, si bé es pot considerar simbòlic i matriarcal, el podem vincular, com ara, amb uns altres com són la “’bellea’ del foc” (amb motiu de les fogueres d’Alacant) o la consideració positiva que rep la dona a punt de casar-se, per part de moltes dones que coneix, com molt bé plasmà Vicente Blasco Ibáñez en el conte “La cencerrada”, del llibre “Cuentos valencianos”. En aquest sentit, adduïrem que, tant el llorer com la corona, tenen forma circular (la corona de llorer), la qual va en línia amb lo femení, com ja comenta Angie Simonis en la seua tesi. I, més encara: que la corona és damunt del cap i, així, simbolitza que, malgrat que la portàs un home, es regeix per lo matriarcal. Això sí, en les cultures matriarcalistes.

Agraesc la col·laboració de moltes persones que han fet possible que omplíssem un espai que hi havia molt buit (per exemple, en Internet) en lo relatiu al matriarcalisme en tot l’àmbit lingüístic: el de la sexualitat vinculada amb la llengua catalana.

Ha sigut així com, ara, hi ha un camp més obert i amb informació a l’abast de moltes persones, i, per tant, àdhuc, dels xiquets i dels jóvens, això és, del futur. 

 

 

 

Nota: [1] A dos hòmens : el mestre Valentí i mossén Siurana, els quals, durant molt de temps, tracten sobre les dones jóvens i vérgens i, a banda, sobre les vídues i en edat adulta o més velles.

La victòria, de les dones i acompanyada de bondat

 

En el llibre “Encisam de totes herbes”, de Joaquin Martí Gadea i publicat en 1891 en la ciutat de València, hi ha cançons de línia matriarcal, com ara, aquestes. En algunes, com en u dels passatges finals de l’obra “El virgo de Visanteta”, de José Bernat Baldoví, de mitjan segle XIX, es diu que, en cas d’haver de triar entre home o dona, la justícia es posaria de part de la dona. Tot seguit, començarem per les que tracten aquest darrer punt:

“Si tu, per ser cabeçut,

la castigues amb malícia,

bé et pots donar per perdut,

si ella demana justícia” (p. 103).

 

“Quan la llum anuncia el dia,

s’enamora dels teus ulls[1];

i és que sap que la victòria

sempre te l’emportes, tu” (p. 26).

 

A més, hi ha motius per a acceptar aquesta línia, com molt bé ho reflecteix una altra cançó matriarcalista del llibre “Encisam de totes herbes”:

“¡Mireu-la! D’or té les trenes,

i allumenen los seus ulls;

¡quant angelical té l’ànima;

i lo cor que té, quant pur!” (p. 76).

 

I, més encara, perquè, com veiem en una cançó matriarcalista del llibre “Encisam de totes herbes”, la dona és qui fa possible que l’home tinga vida:

“Encara que lo sol ixca,

a fosques estic, jo, sempre,

si els ralls dels teus ulls, morena,

no em miren i m’allumenen” (p. 41).

 

“Estic morint-me, nineta,

i no encontre medecina,

pega’m una miradeta:

voràs com mon mal s’alívia[2]

 

“Si vols nóvio que et vullga,

no el vullgues, tu;

i voràs com s’apura[3]

per ser volgut:

hi ha moltes coses

que, quan no es desitgen,

és quan se logren[4](p. 163).

 

I, com u dels exemples que més plasmen el matriarcalisme i el paper de la dona com a alliberadora de l’home, fins i tot, per mitjà de la seua acció comercial, és aquesta cançó eròtica i, alhora, matriarcal:

“Vull casar-me, si puc,

en [=amb] una dona,

que em duga bon renuc

i siga bona;

eixe és el conte

que m’he tret p’a casar-me,

si em convé, prompte” (p. 165).

 

 

Agraesc la col·laboració de totes les persones que em fan costat i que m’aporten informació que no figurava en Internet i, molt sovint, ni en cap llibre, ni en cap revista i que, així, podem fer-la accessible a qualsevol persona; i, per descomptat, a les que ho fan diàriament.

Com veiem, els catalanoparlants, tradicionalment, ens posen de part de les dones i, fins i tot, elles hi reben un tracte molt positiu i favorable.

 

 

Notes:[1] Qui s’enamora, és l’home; en aquest cas, dels ulls de la dona.

[2] Castellanisme, en lloc, per exemple, de la forma genuïna “alleujar”.

[3] En valencià, “amoïnar-se”, “preocupar-se”.

[4] El verb  “lograr”  és un castellanisme inadmissible, en lloc, per exemple, dels verbs “aconseguir” i “assollr”.

Dur bon renuc” vol dir aportar molts diners.

“El virgo de Visanteta”, un llibre en què la dona està ben tractada

 

En relació amb la literatura matriarcal, podem incloure, per exemple, el llibre “El virgo de Visanteta”, en la versió cinematogràfica de Vicent Escrivá i Toni Fos, publicat en 1978 (2a. edició) per l’editorial Prometeo, a partir de la versió de José Bernat Baldoví (nascut en el segle XIX)[1]. Així, per exemple, llegim (pp. 35-36)

“RETOR:

Puix, xiqueta, apura, apura.

Era flor o era alficòs?

 

VISANTETA:

Recorde que era molt dolç

i en un ardor celestial;

alficòs no pareixia,

era més bé xirivia.

Com ell sacsava i sacsava

i era tan suau i melós

lo que en la figa m’entrava,

jo no el deixava eixir fora

per si era sant i gloriós.

Ai, quin plaer me donava!

No ho sap bé, senyor retor.

 

RETOR:

No ho sé? No!

És una locura.

És un premi del Senyor”[2].

 

 

Notes: [1] En l’estudi sobre el matriarcalisme, per a facilitar la lectura, farem lleugeres adaptacions del text original que figura en la versió d’aquest llibre.

[2] Aquests versos, hui, 30 de gener del 2021, els he publicats en el meu mur i en molts grups de Facebook i estan tenint èxit, fins al punt que moltes persones els passen a grups que consideren adients i en relació amb la llengua catalana.