Tot seguit, parlarem d’art, un poc de manera general (per exemple, en aquesta introducció) i, en acabant, en relació amb el camp de l’escultura, amb el de la ceràmica i amb altres manifestacions artístiques, vinculades amb els Sants de la Pedra.

Començarem dient que, en un llibre titulat “El Terme de Banyoles”, de Josep Grabuleda i Sitjà i de Guerau Palmada i Auguet (editat per l’Ajuntament de Banyoles junt amb la Diputació de Girona, en el 2014), hi ha que, en el Terme, la zona, històricament, pagesa de la ciutat de Banyoles (el Pla de l’Estany), “les festes de més enrenou (…) eren (…), òbviament, les dels sants Abdó i Senén, la festa major del Terme” (p.15) i, a més, cal destacar del Terme que, com llegim en aquesta obra, “a l’església de Santa Maria dels Turers es va construir un altar dedicat a aquests màrtirs: l’1 d’abril del 1624 el bisbe gironí Pere de Montcada en va autoritzar la construcció. Era la capella dels sants Abdon, Senén i Isidre” (p. 166), una dada molt interessant per a comprendre quan i com anà inserint-se la festa de Sant Isidre i la seua advocació, en l’àmbit lingüístic.

També llegim que “el món de l’art i dels artistes també han estat receptius. El ceramista Jordi Aguadé i Clos hi té dues obres dedicades: la ceràmica dels sants, situat a la plaça dels Sants Abdon i Senén (1977), dues figures dels sants, el mur principal de l’Edifici Banyoles (al carrer de la Llibertat, 142) i l’esmalt^[1] damunt d’un marc de palta [= plata] a l’estil d’un antic portapau^[2], a Santa Maria dels Turers. L’escultor Modest Fluvià i Aiguabella va fer la Creu del Terme (1987). El terrisser^[3] Josep Vilà-Clara i Garriga va fer el mosaic de rajoles de ceràmica amb la representació dels dos patrons a l’inici del carrer dedicat als sants, al barri de Mas Palau (1993). L’escultor Pedro Antonio Martínez Gómez va fer una escultura de cada sant, amb fusta, i estan a Santa Maria dels Turers, on abans hi havia un retaule dedicat i destruït el 1936 (2008). I el 1992 el picapedrer Joan Pujadó i Barenys va confeccionar la làpida amb la silueta dels sants emplaçat a ca la Valentina (al carrer de l’Església). També hi ha algun quadre dedicat a la festa com la de Joan Orihuel, datat el 1944, Aplec del Terme en els camps de la Coromina o el dibuix de les Lilaines, a ploma, d’Antoni Maria Rigau i Rigau (1944). La festa del Terme és, potser, el vestigi més viu de l’antic món del Terme” (pp. 169-170).

Així mateix, en un article del capellà Martirià Brugada i Clotas, publicat en el programa de la Festa Major del Terme, del 2008, llegim que “L’altre (sic) persona a qui cal agrair el seu treball artesanal és la LAURA PUNTÍ MATEU, professora de dibuix de secundària, que va ennoblir el motlle d’un costat de la Creu de Terme, on es representen els nostres sants patrons, per ser exposats i venerats a Santa Maria dels Turers, quan es celebra l’ofici dels sants, el juliol”. Els sants de què parla Martirià Brugada són els sants Abdó i Senent.

En l’Albi (població catalana de la comarca de les Garrigues), com ens informà Ramon Miró i Bernat, molt coneixedor de la vila, hi ha unes pintures del segle XVII, que són molt originals i que, s’assemblen més, per lo que es representa, a unes altres d’eixe segle o de l’anterior que hem vist durant l’estudi (però que estan en altres poblacions), entre altres coses, perquè no hi ha cap detall relacionat amb l’agricultura^[4]. Agraesc la informació que em facilità els dies 15 i 16 de maig del 2019, mitjançant un missatge, com ara, el document “Unes pintures barroques a l’Albi sota l’ombra de Josep Juncosa”, de Joan Yeguas i Gassó. Per mitjà de Joan Yeguas, sabem que, en l’ermita dels Sants Metges, la qual està en l’Albi, “hi ha tres pintures de gran format i força qualitat” (p. 2) i que una d’aquestes n’és la dels sants Abdó i Senent i que, “Si anem tirant enrere, durant la segona meitat [d]el segle XVII trobem diferents misses davant els altars de sant Antoni i dels sants Abdó i Senén” (p. 4). Açò portà un analista d’art, “Ribera Prenafeta a pensar que l’any 1615 ja existien, tot i [que] no s’esmentin com a tal.

(…) Per tant, totes les dades ens porten a creure que les pintures barroques ja estarien ubicades a l’ermita d’Albi des d’inicis del segle XVIII (…) i miraculosament han arribat fins als nostres dies. (…) A més, si afegim la data de l’estil, ens trobem davant unes teles que mostren la manera de pintar de la segona meitat del segle XVII” (p. 4). Malgrat això, per l’estil, creu que “caldria pensar en un pintor català de la segona meitat del segle XVII” (p. 7), quasi segur “Josep Juncosa o algun contemporani seu” (p. 8).

Sobre aquesta pervivència, comentí a Ramon Miró, en un missatge del 16 de maig del 2019, “que el quadre [dels sants Abdó i Senent] resulta original perquè, com altres obres que he vist, dels segles XVII, té un estil molt diferent al que predomina en les obres de ceràmica, on sí que apareixen els dos sants i acompanyats de detalls agrícoles (sobretot, el forment o blat i el raïm). La informació d’art es presenta interessant, sobretot, perquè són moltes les obres artístiques (intuesc que, majoritàriament, escultures) que es destruïren durant la guerra i, a més, perquè és quasi insòlit, trobar-ne del camp de la pintura, almenys, per Internet i en les poques obres escrites que he trobat des del 2017, en començar la recerca”.

En aquest quadre de l’Albi (les Garrigues), els sants “vesteixen robes luxoses, amb brodats, unes polaines ^[5]que mostren joies i unes espases amb empunyadura^[6] d’orfebreria^[7] fina (…) perquè es consideraven prínceps. Es cobreixen el cap amb uns turbants, també amb joies i perles, com si fossin els Reis d’Orient, donat que eren nascuts a Pèrsia (…). Ambdós porten una palma del seu martiri” (p. 6), I, un fet curiós, a diferència de les obres valencianes que hem citat adés, en una nota, és que “L’escena transcorre prop del mar, amb un vaixell ancorat a la costa, núvols de fons al cel, i una vegetació minimalista^[8] que els envolta. A la part central, entre els seus genolls i el terra, apareixen uns insectes voladors, potser unes vespes; cal tenir en compte que eren uns sants advocats contra les plagues d’insecte (sobretot la llagosta), també contra tempestes i pedregades (per això el vaixell de fons?), i a la Corona d’Aragó també se’ls va considerar protectors de la terra, l’agricultura i la pagesia. El seu culte es va difondre per França, Catalunya i València, degut a la dispersió de les seves relíquies” (p. 6). Joan Yeguas aporta informació clau, com ara, la de les vespes i, quant al tema del vaixell, el 16 de maig del 2019, envií un missatge a Ramon Miró (de l’Albi), amb una explicació bàsica en què relacionava l’embarcació: el viatge que fa l’abat Arnulf, des de terres de la Itàlia actual cap al Cap de Creus. Així, li comentava que “sí que hi ha un motiu: l’abat Arnulf.

Aquest abat, de qui sembla que, tot i que no hi ha dades sobre la seua existència en el segle X, sí que està comprovat que hi hagué una autoritat religiosa del Pirineu que, per aquells anys, ¡partí cap a Roma! (com apareix en la web “Llegendàrium”, en tractar el tema dels simiots) (…) que es traslladà de Roma (després de parlar-hi amb el papa) cap al Cap de Creus,… en un vaixell, embarcació en què, fins i tot, actuaren els sants. Comenteu-li-ho, de part meua, perquè, en el seu article, escriu que desconeixia la raó per la qual hi hauria un vaixell en el quadre”.

En Benlloc (població valenciana de la comarca de la Plana Alta), com es pot llegir en el volum primer de l’obra “Memorias de la Villa de Benlloch”, de José Miguel García Beltrán, hi ha un panell ceràmic dels Sants de la Pedra: “A la salida del pueblo, dirección Sierra Engarcerán^[9], junto al Pou de la Reixa, está la capillita dedicada a los Santos Mártires en la que figura la siguiente inscripción: ‘Esta capilla se hizo siendo alcalde D. Constancio Domingo Mateu, y reconstruida por su hijo Celedonio Domingo Mateu en el año 1954”. (…) alrededor del 2004 se colocó arrimada al edificio, como está en la actualidad^[10]. El dibujo que allí figura corresponde a las imágenes de los santos que hay en el altar mayor del templo parroquial y fue realizada por un tal S. Vives, de Onda^[11]” (p. 389).

En l’Olleria (la Vall d’Albaida), com indica el Fr. Miguel Ángel Atiénzar^[12] (el 23 d’agost del 2017, en un missatge), concretament, en el convent dels caputxins,“Existe también un anagrama^[13] de los santos Abdón y Senén que se halla en diversos sitios. Ignoro quién es el autor del diseño y desconozco si es original de este convento, aunque todo apunta a que lo es. A derecha y a izquierda aparecen las iniciales de Abdón y Senén^[14]; en el centro, un par de palmas cruzadas recuerdan su martirio; de ellas penden dos racimos de uvas, que identifica el patrocinio de los santos sobre las cosechas”.

 Afegirem que, en Biar (l’Alt Vinalopó), a partir de l’article “Els Sant^[15] de la Pedra, advocació popular a les nostres terres”, de Consol Conca i Coloma, publicat en “Revista Moros i Cristians” en 1993, hi ha que “L’any 1950 van beneir els Sants de la Pedra. La iconografia dels quals és idèntica a les pintures murals del segle IV, en el cementeri romà de Ponciano: túnica curta, capa roja i diademes^[16] en el cap. Són portadors de les espigues de blat i el raïm, símbols de l’Eucaristia i del seu patronatge sobre les collites i el camp, també porten un xicotet ceptre^[17] en record del seu llinatge persa”.

Sobre la Vall de Llobregós (que és una vall de la banda central de Catalunya), a partir de la informació facilitada per Ramon Sunyer, a través d’un missatge, el 29 de maig del 2018, hi ha el document “Els retaules del Roser de Prades de Molsosa. Variació i complexitat d’una restauració”, del Claustre Augé Serra i de Joan Yeguas, que descriu prou un retaule barroc dedicat als Sants de la Pedra. Diu així:  “L’església parroquial de Prades de la Molsosa (el Solsonès) allotja un conjunt de tres retaules barrocs de mitjans del segle XVII.  (…) L’obra més antiga seria el retaule dedicat als sants Abdó i Senén, sobretot pels seus trets estilístics. Joan Bosch i Ballbona el va atribuir a l’escultor Miquel Vidal, que deuria morir al voltant de 1651, quan fa el seu testament. Els relleus es poden comparar amb fragments de l’antic retaule de la Mare de Déu del Claustre procedent de la catedral de Solsona (fet a partir de 1634), avui al Museu Diocesà i Comarcal. Vidal va treballar prop de Prades: Vallmanya (1626), Pinós (1628), Pujalt (1646), Ivorra (1646), Segur (1647), Sant Martí de Sesgueioles (1649) i Calaf (1649); per tant aquesta obra es podria datar entre 1640-1650. Es tracta d’un artista que té poques obres conservades, i un estil que recorda altres escultors. Bosch comenta que l’escultor cardoní Josep Ribera interpreta els relleus de Vidal, però de forma més esquemàtica”.

CERÀMICA.

Tot i que aquesta rama de l’art ha aparegut en distints punts de l’estudi, hem considerat adient introduir-la mitjançant algunes línies de l’entrada “Sant Abdó i sant Senén i altres patrons de Sagunt”, escrit per Carme Rosario Torrejón en la web “Història, art i cultura”, a què vaig accedir a finals d’abril del 2019. Es tracta d’un article publicat en “La Voz de tu comarca”, el 2 d’agost del 2018, com indica Carme Rosario.

L’autora comenta que “Els patrons d’origen medieval tenien un caire poc o molt pragmàtic orientat cap a la protecció dels carrers i barris. Sant Abdó i Senén, sant Roc, sant Miquel o sant Blai començaren a venerar-se a Morvedre^[18] amb un paper d’intercessors, d’advocats contra la pesta o les males collites, però també estaven relacionats amb les parròquies i els oficis de la vila. On millor s’aprecia la relació entre els sants patrons i els barris on es veneraven és a través dels panells ceràmics, que es van fer molt populars a partir de l’època moderna^[19]. Ara bé, això no significa que en temps pretèrits no es decoraren els carrers amb imatges. Moltes vegades en la part inferior de les muralles de les ciutats, darrere les portes, es col·locava alguna imatge, bé fora en forma d’escultura (…), o bé en forma de retaule pintat; així protegia l’entrada, al mateix temps que donava nom a eixe barri”^[20]. Puc dir que el fet d’haver-hi uns taulells ceràmics dedicats a un sant, ho he conegut de molt a prop, ja que, quan vivia en Aldaia (poble de l’Horta de València), ho feia en el carrer dedicat a Sant Antoni i n’hi havia u com també passava, com ara, en el carrer de Sant Miquel, relativament pròxim a on jo vivia. I, a més, en acostar-se les festes del sant, es feia una celebració de barri i hi havia esperit de comunitat, sobretot, entre les persones valencianoparlants que portaven generacions estant en el poble, fet que, com molt bé podem intuir, en moltes poblacions, afavoria (i encara aplana) la transmissió, de generació en generació, de la cultura popular i, igualment, el sentiment de barri i el manteniment de les arrels culturals.

Durant la recerca, també hem conegut el cas d’un panell que substituí a u que n’hi havia i que havia sigut destrossat, en Aielo de Malferit, població en què, mercé a l’espenta d’una dona del Carrer dels Sants de la Pedra, aconseguí la implicació de moltes persones i la revifalla de la festa dels Sants de la Pedra. Afegirem que, aquest esdeveniment i l’esperit de moltes persones del barri han fet que, a hores d’ara, Aielo de Malferit, siga un poble que ens ha servit de referent per al tema dels sants Abdó i Senent, tot i que, fins a fa poc, aquesta festa no estigués arrelada.

Igualment, escriurem que Carme Rosario, en l’entrada “Sant Abdó i sant Senén i altres patrons de Sagunt”, addueix que “Aquestes ceràmiques proliferaren al segle XVII i XVIII al territori valencià, degut, sobretot, al fet que no suposaven un gran cost d’elaboració. Evidentment, no tant com una pintura. A més a més, era un material apte per a resistir qualsevol condició climàtica. (…) El seu llenguatge era fàcil d’entendre i sovint l’artista recorria a estampes devocionals per a plasmar iconogràficament el personatge en qüestió”.

La veritat és que, en lo relatiu a art, la majoria de les obres sobre els Sants de la Pedra no inclouen pintures sinó escultures i, en tot cas (i no pocs), obres de ceràmica, com ara, panells, fet que confirmaria que aquesta festa no sols ha sigut popular sinó que, a més, estaria molt arrelada a nivell de barri (junt amb l’esperit comunitari), però en moltes poblacions.

N’hi ha hagut un cas, el d’un panell ceràmic de Xàtiva (i amb alguns detalls curiosos), a què vaig accedir mitjançant informació facilitada per Jose V. Sanchis Pastor, en el grup de Facebook “Rescatem paraules de l’oblit”, el 30 de juny del 2019, on, la vespra, jo havia penjat unes preguntes de vocabulari agrícola relatives al llibre “Estampas de Masarrochos”.  Aquest panell, que, sota els peus dels Sants de la Pedra, posa “ELS SANTS DE LA PEDRA / A EXPENSES D’UN AMANT DE LA NATURA”, va acompanyat d’un quadrat tombat quaranta-cinc graus. En la banda superior de dins d’aquest quadrat, hi ha una espiga i, als peus de la citada espiga, es llig:

“¡OH SANTS

ABDON I SENÉN!

PER SER ELS SANTS DE LA

PEDRA, AJUDA-NOS^[21] SEMPRE, AMÉN.

[Hi ha uns detalls naturals]

MAI TINGAM NI FRET^[22] , NI FEBRA^[23],

I PEL CAMÍ ANEM VEEN^[24]

NO MÉS^[25] PAU, LLUM, NO TENEBRA,

AJUDA-NOS SEMPRE, AMÉN___”

Als peus d’aquest poema, però dins d’aquest quadrat, hi ha un penjoll de raïm.

ALTRES CAMPS ARTÍSTICS.

El 5 de febrer del 2019, Joan Prió Piñol, un amic de Facebook, m’enviava un missatge d’una entrada de ball de 1876, “SOCIEDAD DE BAILES DE BARCELONA *1876*” (https://www.todocoleccion.net/coleccionismo/sociedad-bailes-barcelona-1876~x15430241), de la web de venda de llibres i d’altres materials “todocoleccion”^[26]. Apareix, mirant-la de front, una llauradora amb una cistella i, en terra, entre altres coses relacionades amb el camp, una garba de forment lligada i, a la dreta, una corbella i un penjoll de raïm. I, baix, hi ha l’escrit següent:

  “SOCIEDAD DE BAILES DE BARCELONA

                         NUEVA DE

            Sn ABDON Y Sn SENEN

——————————————————-

     TARDE A LAS 3               30 JULIO 1876 EN EL

                                              ENTOLDADO EX-PUER

    NOCHE A LAS 10            TA DE Sn ANTONIO.” 

Era la primera vegada que veia un detall així durant l’estudi, tot i que sí que n’havia vist el d’una papereta de l’ONCE amb la imatge dels Sants de la Pedra.

Finalment, direm que he fet una foto de l’entrada de la societat de balls, per si, en algun moment, es vengués i no estigués a l’abast en Internet.

Notes: [1] Vernís de vidre aplicat per fusió a un metall, a la porcellana, etc.

[2] Làmina de metall amb què, en les esglésies, es dona la pau als fidels.

[3] Terrissaire, home que fa olles, cassoles, càntirs, etc.

[4] Per exemple, la taula pintada per Joan de Joanes (p. 87) o, com ara, una pintura anònima del segle XVI i que es troba en la Capella del Crist de l’Hospitalet de Sueca (p. 88), a diferència, per exemple, d’un oli anònim del segle XVII que hi havia en Alpont (p. 88). Parlem d’obres que apareixen en el llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa”, del 2005, a què hem recorregut prou en la recerca.

[5] Mitja calça de drap o cuir que cobreix la cama des de sota el genoll al peu, cordada, normalment, per la banda de fora.

[6] Part de l’espasa on es troba el mànec d’aquesta arma.

[7] Treball que consisteix a fabricar o a vendre objectes d’or o d’argent.

[8] Amb pocs signes d’expressió.

[9] La Serra d’en Galceran és una població valenciana de la Plana Alta.

[10] Aquesta obra es publicà en el 2016.

[11] Onda és una població valenciana de la comarca de la Plana Baixa.

[12] Miguel Ángel Atiénzar ha escrit uns quants llibres sobre els caputxins de l’Olleria i també relacionats amb el convent que hi ha en aquesta població de la Safor.

[13] Paraula o frase formada, per exemple, per la transposició d’una paraula, és a dir, perquè està en l’orde contrari.

[14] La inicial A (corresponent al nom “Abdón”), en la banda esquerra , segons mirem de cara, i l’S (corresponent al nom “Senén”), en la banda dreta.

[15] Textualment.

[16] Una diadema és un cinyell del cap dels reis com a insígnia de llur dignitat.

[17] Vara simbòlica de l’autoritat reial o imperial.

[18] Nom que rebé durant molts segles Sagunt, abans de ser castellanitzat a Murviedro i, en el segle XIX, canviar-lo a Sagunto.

[19] Lo que ací diu com època moderna, tradicionalment escrit com “Edat Moderna”, comprén, més o menys, els segles XVI, XVII i bona part del XVIII.

[20] Aquest detall relacionat amb la protecció i amb les muralles o amb les portes d’una població, l’hem vist també en parlar sobre Cautes i Cautopates , en l’entrada de l’entrada “¿Mitraicos en la Bética?” (https://arquitecturaperdida.blogspot.com/2011/05/mitraicos-en-la-betica.html), del blog “La arquitectura perdida”, quan diu que “Es curioso que Cautes casi siempre se sitúe a la izquierda y Cautópates a la derecha de la escena mitraica, por lo que se han interpretado como alegorías de la salida y puesta del Sol, por oriente y occidente respectivamente, dejando a Mitra en el centro, pudiendo representar el Sol en su cenit. Relacionado también con su situación se toman como personificaciones de mar y el cielo, oriente y occidente, el Sol y la Luna y, consecuentemente símbolos de la vida y la muerte.

En directa relación con esto último está la aportación de Gordon y Beck que, interpretando un pasaje de Porfirio, toma a los dos gemelos como agentes de Mitra que controlan las puertas por las que producen el descenso de las almas desde las estrellas al mundo de los mortales y el recorrido inverso”. 

[21] Literalment, en lloc de la forma correcta AJUDA’NS.

[22] Literalment, en lloc de la forma correcta fred.

[23] Aquesta forma com també “febre” són correctes.

[24] La forma “veent” (en l’original, sense la –t final) és tan correcta com “veient”, però ambdues porten una –t.

[25] Ací vol dir només i no no més, ja que està parlant de pau;  i, així, restaria “només pau, llum, no tenebra”.

[26] El 7 de gener del 2020 havia canviat lleugerament l’enllaç, que és el que ací figura.