Arxiu d'etiquetes: Joan Borja i Sanz

Teresa “la Catalana”, una dona amb molta espenta

 

El 20 de juny d’enguany, com que Lluís Fornés Pérez-Costa, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, havia comentat “I Teresa la catalana, no te la pergues… ‘Diu que, quan li agrada un home, va, li ho diu i s’ha acabat’”, immediatament, li contestí: “Em sona. Ara la buscaré”. I, ràpidament, vaig transcriure la versió de Lluís el Sifoner que hi ha en YouTube: “Teresa la catalana – Lluís el Sifoner” (https://www.youtube.com/watch?v=gjhZ4MmOtfg). La lletra diu així:

“TERESA, ‘LA CATALANA’”

Xiula, xiula, xiula-li, xiula-li

xiula, xiula, xiula-li.

Teresa ‘la Catalana’

és un cas la mar de fi.

 

Xiula, xiula, xiula-li, xiula-li

xiula, xiula, xiula-li.

És una dona model

per a anar a treballar

però és una follonera[1]

perquè tot ho troba mal.

 

Diu que l’amo és un tio[2]

que s’ha fet ric de robar

i encara diu altres coses

que jo tindré que callar.

 

Xiula, xiula, xiula-li, xiula-li

xiula, xiula, xiula-li.

Per a mi, és un dimoni

i d’eixos de veritat

perquè no va mai a missa

i als rectors els porta blaus.

 

I, quan es clava en política,

és un cavall desbocat

i diu unes paraulotes,

no és gens fina ni elegant.

 

Xiula, xiula, xiula-li, xiula-li

xiula, xiula, xiula-li.

Diu que, quan li agrada un home,

que li ho diu i s’ha acabat,

i ara diu que està ‘en estado’[3]

i diu que no es vol casar.

 

Jo no sé , si açò seguix,

on anirem a parar,

les idees d’eixa tia

tot ho girem de dalt a avall[4].

 

Xiula, xiula, xiula-li, xiula-li

xiula, xiula, xiula-li.

Teresa, la catalana,

és un cas la mar de fi,

xiula-li”.

 

 

Notes: ¿On està això que, per exemple, Joan Borja i Sanz (1968), de la Universitat d’Alacant, en el seu article “Erotisme i tabú en les formes picardioses del cançoner popular valencià” , publicat en el llibre “Erotisme i tabús en l’etnopoètica, en el 2013, diu que “les lletres de les cançons reflecteixen la tradicional distribució de funcions, segons la qual l’home s’ha de mostrar tossudament sol·lícit i actiu, mentre que la dona ha de protagonitzar una actitud passiva, púdicament refractària i displicent” (p. 198), això és, com una persona que no troba gust en res? ¡No serà, com ara, el cas de Teresa “la Catalana”, ni el de moltes dones que apareixen en cançons populars eròtiques de les Illes Balears i que són les que decideixen, fins i tot, quan permeten que els hòmens mantinguen relacions sexuals amb elles, àdhuc, acompanyades de penetració! ¿On ho hem llegit? Doncs, com ara, en moltes cançons del llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el cançoner”, de Gabriel Janer Manila.

Per això mateix, com he pogut llegir en una obra titulada “25 anys en casa (1995-2020)”, escrita per un amic meu que és un gran coneixedor de la cultura colla, matriarcal, “necesitamos (…) pensar que otra forma de vivir no sólo es posible sino necesaria, que se impone una regeneración de nuestro sistema imperante y que no debemos aplaudir la astucia del farsante sino delatar la farsa” (p. 424). I, si no hi havia intenció voluntària d’escriure de cara a la galeria, per part de l’autor (que vull pensar que no), com a mínim, ser més creatius i adoptar un sistema matriarcal de vida. ¡Ah!, ¡és clar!: és que açò darrer és més que paraules boniques, perquè implica una actitud diària en la vida i la dolçor no exclou dir les coses pel seu nom, amb espenta.

A més, el meu avi matern, Miguel (Alaquàs, 1906-1992), fill de pare i de mare valencianoparlants, ho deixava molt clar: “Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol”.

 [1] En valencià, engrescadora.

[2] En valencià, tipus.

[3] En valencià, embarassada.

[4] Literalment, en lloc de baix.