Arxiu d'etiquetes: contarelles

Contarelles, anècdotes i escrits oberts relacionats amb la sexualitat matriarcal

 

En l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”, de Joaquín Martí Gadea, publicada en 1908, també hem trobat algunes curiositats i contarelles eròtiques, com ara, en l’entrada “Nano (el) del carrer d’En Llop”, la qual figura en la primera part, en què es plasma el matriarcalisme: “En eixe carrer de València, (…) un ninot de pedra, encastat en la portalada d’una caseta antiga i representat nuet i amb les anques al carrer; este és l’esmentat Nano (…). Este és l’origen i significat d’aquella estàtua, a la qual els xics, quan passen per allí, solen rascar-li i encendre mistos al cul” (p. 153). A més, en l’entrada “Pimentons (més) qu’el sermó de Sent’ Ana”, comenta “S’aplica este modisme a una cosa àrdua, costosa i difícil de complir i es referix al panegíric de la Santa, sense dubte, per les poques dades que es tenen de la vida d’ella i els pocs recursos oratoris de què pot tirar mà el predicador. En este sentit, corre prou eixa frase pels pobles del nostre regne, encara que empleant, en lloc de pimentons, una altra paraula més vulgar i manco decent, puix la gent del poble, quan està de gorja i de broma, no es sol parar en barres respecte a termes i paraules picants: quant més gorda i grollera, millor la diu. Deixem, puix, el modisme com està i apliquem-li (…) esta copla:

Molts pimentons deurà tindre

el sermó de nostra Santa,

quan corre molt entre el poble

i la seua fama és tanta.

 

Però, vaja vosté a saber el per què es nomena tant eixe sermó i no altres que tenen més peripècies i oferixen més camp a la imaginació” (pp. 179-180).

Tot seguit, passem a una contarella prou coneguda en el País Valencià, en l’entrada “Calses (això son atres)”, en la segona part de l’esmentada obra de Joaquín Martí Gadea: “Es referix este modisme a que, havent-se acusat certa dona que dormia amb calces, el confessor li digué: ‘Això no és pecat, que jo també dorc amb elles i no peque’. A lo qual replicà ella: ‘No, pare: és que jo dorc amb u que li diuen Calces’. ‘Això són altres calces’, respongué, aleshores, el capellà. I, d’ahí, la dita o modisme que s’escampà i encara dura en molts pobles del nostre regne” (p. 377). Com podem veure, la resposta del confessor és oberta, fins i tot, en lo eròtic.

Finalment, en el llibre “Sexe furtiu, generalment plàcid”, de Joan Mir i Obrador (nascut en Felanitx, Illes Balears, en 1945) i publicat en el 2021, hi ha un article en què es reflecteix el matriarcalisme, per mitjà de la visió oberta de la sexualitat: “L’eròtica de la llengua”. En aquest article, podem llegir que un amic seu, En Miquel, “Me contava, dijous passat, que havia ferit l’orgull teutònic d’un client que va voler saber com havia après la seva llengua. En Miquel li va contestar que, naturalment, dins el llit. ‘I no et pensis -va afegir-, jo som molt travat per a això dels idiomes, de manera que he necessitat milers d’alemanyes per arribar a parlar així: però tu no et preocupis, perquè tres o quatre mallorquines probablement te bastaran per aprendre el català“ (p. 52).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

                                                                                                

“Nadal de 1925” a Benigànim (Jose V. Sanchis Pastor)

 

Hui, 31 de desembre del 2020, Jose V. Sanchis Pastor m’ha enviat un missatge en què m’indicava que “La historieta que he publicat hui, per segona vegada, t’agradarà. Al meu mur”. En ella, apareix el tema de l’herència (i, de pas, el de les famílies) com també el dels vincles familiars, els quals, en aquest cas, es centren, fonamentalment, en Nadal i en la vespra de Reis. Jose V. Sanchis Pastor l’havia escrita el mateix dia, però dos anys arrere, en el 2018. Podem considerar-la una contarella, per la semblança amb altres escrits redactats pel mateix autor i amic, de Benigànim (la Vall d’Albaida). Diu així:

<<“NADAL DE 1925

Una casa gran… Carrer Aurora, 60.

Després d’haver passat totes les mancances del món, havent vixcut en totes les caselles de peons de la carretera on van nàixer la major part dels set fills que van tindre els meus besavis, Pepe ‘Patora’ i Dolores ‘la Gateta’, els aplega un temps de bonança i compren la casa mencionada per cinc mil duros, caríssima per a l’època que corria.

Els antics propietaris moren sense descendència: Ximo ‘el Coronal’ i M. Pepa ‘la Calarda’. Mor M. Pepa i deixa hereu universal a la germana menuda, Maiteresa (rebesàvia meua per la banda ‘dels Calardos’) i Ximo es casa per segona volta, amb ‘la tia Torta’. Al morir Ximo, hereten la cunyada del primer matrimoni i l’actual vídua, a parts iguals.

Dit açò, per les diferències que hi havien entre ambdós hereus i, d’ahí, el preu destarifat de la casa que compren els que, vint anys després, formarien part del meu clan genealògic.

Bo, és Nadal i, la vespra del dia de Reis, estant tota la família a la vora de la llar, sota l’enorme campana de l’aixumera[1], ouen un soroll i cauen quatre o cinc margallons pel forat del fumeral. Els més menuts, ajupidets a les faldes de la mare i, els grandets, arraconats i tremolant de por.

S’obrin les portes del carrer, de bat a bat, i entra un cavall fins a la cuina, amb el seu genet vestit de Rei i diu:

-Qui és Batiste[2] Pastor Alabort?

I, el meu avi, que tenia onze anys, respon:

-Jo!

I li diu, el Rei, que, per haver sigut tan roín, havia d’anar-se’n junt amb ell, a l’Orient. El pujà al cavall, se l’emportà per la senda del Camí Fondo fins a la caseta ‘La Santa’. En aquell punt, el baixà enmig de la foscor i li digué:
-Mira, xiquet, d’ara endavant, t’has de portar bé i no fer parlar als pares. Si no creus, a l’altre viatge que vinga, t’enduré fins a aquella estrela que brilla tant, al costat de la lluna. Ara, pel mateix camí que hem vingut, torna-te’n sense deixar la senda.

***

Eixa història ens la contava el meu avi, totes les vespres de Reis, mentre ens donava berenar, de camí a la caseta ‘La Santa’.

Anys més tard, en l’any 1954, eixe mateix dia, el Rei es va emportar el germà major del meu avi, padrí de ma mare, als quaranta-quatre anys… I ma mare, que tenia quatre anys, assentadeta al frontal d’enfront, cantava nadales a tota veu. En això, que ix la mare del difunt que estava de cos present i àvia de la xiqueta, i diu:

-No cantes, reina, que la tia s’ha mort.

I la xiqueta, innocent, li contesta:

-Que, ¿acàs, en ma casa, s’ha mort algú?”.

Història contada… Última de l’any>>.

 

Finalment, comentaré que, el fet que un valencianoparlant dedique una part considerable de la seua vida a transmetre saviesa popular o, simplement, lo que u sap i que no vol que es perda ni en les persones que viuen ara, ni en les generacions futures, i, a més, en valencià, al meu coneixement, s’ajusta a lo que, hui mateix, Kike Gandia (director dels museus de Cullera), en un correu electrònic que he rebut, qualificava com “acció de significació de la cultura matriarcal immaterial”.

Bona Nit de Cap d’Any, Bon Nadal i Bon Any 2021.

 

Tot seguit, veiem una foto de l’àvia materna de Jose V. Sanchis Pastor. En paraules de Jose, plasmades, en el seu mur, el 31 de desembre del 2020, “La meua àvia materna va ser la font d’informació de tots els meus escrits i de moltes coses més. Roman viva al meu record i unida per sempre a mi, per l’arbre de la vida”.  

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Notes: [1] En el DCVB, figura com una variant enregistrada en Xàtiva (per la pronunciació), si bé ho indica pel fet que, des del terme que hem emprat en el text, ens remet a la paraula xemeneia.

[2] Aquesta variant del nom Baptista, s’assembla a la que apareix, en el “Diccionari Català-Valencià-Balear”, com Batista, procedent del llatí eclesiàstic Baptista.

“Senyora! Quin parrús més gran que té!” (contarella)

 

El 19 d’agost del 2020, en la mateixa entrada del meu mur on Empar P. Solbes havia escrit una cançó popular eròtica en valencià, Jose V. Sanchis Pastor plasma dues contarelles.  Una contarella, com podem llegir en el “Diccionari Català-Valencià-Balear”, és una “Contada, narració (de fets reals imaginats)”, en aquest cas, com comenta ell, en un escrit, “Són contarelles dels meus avis”. La primera d’aquestes contarelles diu així:

“Senyora! Quin parrús més gran que té!

I, la dona, mut…

Senyora! Quin parrús més gran que té!

Diu: ‘Ja ho sé que el tinc gran.

No fa falta que m’ho repetixca!’

‘No, si jo no ho repetixc:

és el ressò que té!’”.