Hui, 31 de desembre del 2020, Jose V. Sanchis Pastor m’ha enviat un missatge en què m’indicava que “La historieta que he publicat hui, per segona vegada, t’agradarà. Al meu mur”. En ella, apareix el tema de l’herència (i, de pas, el de les famílies) com també el dels vincles familiars, els quals, en aquest cas, es centren, fonamentalment, en Nadal i en la vespra de Reis. Jose V. Sanchis Pastor l’havia escrita el mateix dia, però dos anys arrere, en el 2018. Podem considerar-la una contarella, per la semblança amb altres escrits redactats pel mateix autor i amic, de Benigànim (la Vall d’Albaida). Diu així:

<<“NADAL DE 1925

Una casa gran… Carrer Aurora, 60.

Després d’haver passat totes les mancances del món, havent vixcut en totes les caselles de peons de la carretera on van nàixer la major part dels set fills que van tindre els meus besavis, Pepe ‘Patora’ i Dolores ‘la Gateta’, els aplega un temps de bonança i compren la casa mencionada per cinc mil duros, caríssima per a l’època que corria.

Els antics propietaris moren sense descendència: Ximo ‘el Coronal’ i M. Pepa ‘la Calarda’. Mor M. Pepa i deixa hereu universal a la germana menuda, Maiteresa (rebesàvia meua per la banda ‘dels Calardos’) i Ximo es casa per segona volta, amb ‘la tia Torta’. Al morir Ximo, hereten la cunyada del primer matrimoni i l’actual vídua, a parts iguals.

Dit açò, per les diferències que hi havien entre ambdós hereus i, d’ahí, el preu destarifat de la casa que compren els que, vint anys després, formarien part del meu clan genealògic.

Bo, és Nadal i, la vespra del dia de Reis, estant tota la família a la vora de la llar, sota l’enorme campana de l’aixumera[1], ouen un soroll i cauen quatre o cinc margallons pel forat del fumeral. Els més menuts, ajupidets a les faldes de la mare i, els grandets, arraconats i tremolant de por.

S’obrin les portes del carrer, de bat a bat, i entra un cavall fins a la cuina, amb el seu genet vestit de Rei i diu:

-Qui és Batiste[2] Pastor Alabort?

I, el meu avi, que tenia onze anys, respon:

-Jo!

I li diu, el Rei, que, per haver sigut tan roín, havia d’anar-se’n junt amb ell, a l’Orient. El pujà al cavall, se l’emportà per la senda del Camí Fondo fins a la caseta ‘La Santa’. En aquell punt, el baixà enmig de la foscor i li digué:
-Mira, xiquet, d’ara endavant, t’has de portar bé i no fer parlar als pares. Si no creus, a l’altre viatge que vinga, t’enduré fins a aquella estrela que brilla tant, al costat de la lluna. Ara, pel mateix camí que hem vingut, torna-te’n sense deixar la senda.

***

Eixa història ens la contava el meu avi, totes les vespres de Reis, mentre ens donava berenar, de camí a la caseta ‘La Santa’.

Anys més tard, en l’any 1954, eixe mateix dia, el Rei es va emportar el germà major del meu avi, padrí de ma mare, als quaranta-quatre anys… I ma mare, que tenia quatre anys, assentadeta al frontal d’enfront, cantava nadales a tota veu. En això, que ix la mare del difunt que estava de cos present i àvia de la xiqueta, i diu:

-No cantes, reina, que la tia s’ha mort.

I la xiqueta, innocent, li contesta:

-Que, ¿acàs, en ma casa, s’ha mort algú?”.

Història contada… Última de l’any>>.

Finalment, comentaré que, el fet que un valencianoparlant dedique una part considerable de la seua vida a transmetre saviesa popular o, simplement, lo que u sap i que no vol que es perda ni en les persones que viuen ara, ni en les generacions futures, i, a més, en valencià, al meu coneixement, s’ajusta a lo que, hui mateix, Kike Gandia (director dels museus de Cullera), en un correu electrònic que he rebut, qualificava com “acció de significació de la cultura matriarcal immaterial”.

Bona Nit de Cap d’Any, Bon Nadal i Bon Any 2021.

Tot seguit, veiem una foto de l’àvia materna de Jose V. Sanchis Pastor. En paraules de Jose, plasmades, en el seu mur, el 31 de desembre del 2020, “La meua àvia materna va ser la font d’informació de tots els meus escrits i de moltes coses més. Roman viva al meu record i unida per sempre a mi, per l’arbre de la vida”.  

Notes: [1] En el DCVB, figura com una variant enregistrada en Xàtiva (per la pronunciació), si bé ho indica pel fet que, des del terme que hem emprat en el text, ens remet a la paraula xemeneia.

[2] Aquesta variant del nom Baptista, s’assembla a la que apareix, en el “Diccionari Català-Valencià-Balear”, com Batista, procedent del llatí eclesiàstic Baptista.