Arxiu d'etiquetes: música matriarcal

El sentiment de pertinença a la terra, al barri i el paper maternal

El 1r de setembre del 2024, després que m’acceptaren en el grup “Tu no ets de Gràcia si no…”, escriguí “¿Teniu articles o poemes referents al sentiment de pertinença a la terra, a la comarca, al poble o bé al barri? ¿Coneixeu persones que n’hagen escrit? Gràcies.

És per a l’estudi sobre el matriarcalisme”.

Tot seguit, una dona del grup, Ane del Blanco, ens comentà que “La petició de placa blava per Aute a la Plaça Rovira té a veure amb el seu sentiment de pertinença al barri: ‘Plaça Rovira, vella Plaça Rovira del meu barri de Gràcia’ diu la seva cançó ‘Somnis de la Plaça Rovira’.

Ell sempre explicava que el seu sentiment de barri popular només el tenia amb Gràcia. Està recollit en moltes entrevistes en les quals parlava en català”.

En acabant, la cercàrem en Internet, per exemple, en la web “Cancioneros.com”, en què figura la lletra de la cançó “Somnis de la Plaça Rovira” (https://www.cancioneros.com/nc/11356/0/somnis-de-la-placa-rovira-luis-eduardo-aute), de l’artista Luis Eduardo Aute (nascut en Manila en 1943). Diu així:

“De vegades, els somnis

viuen la realitat

i, a l’invers, hi ha vida

que fa real lo somiat.

 

com és aquesta nit dolça

d’un agost d’envelats:

pels carrers, fent la festa

que em transporta al passat,

 

un passat com un barri

de futurs sense espills

on van viure els meus avis,

on van néixer els seus fills”.

 

Per tant, el cantant, qui, fins a ben avançada la infantesa, no estigué en la ciutat de Barcelona, està en el barri i el plasma: festes, on havien nascut els seus padrins, on ho feren els seus fills, això és, on hi havia part de la seua família i, així, continuïtat.
Igualment, afig 

“Tinc records del meu pare

quan, després del treball,

ens baixàvem a beure

les orxates d’en Vall.

 

Plaça Rovira, vella Plaça Rovira

del meu barri de Gràcia,

i el meu cor adormit,

Plaça Rovira, em bategues guspires

d’un foc que ja era cendra…

I, més que fum,

ets tota llum

aquesta nit”.

 

O siga, que el pare fa un paper, en part, maternal i participatiu en la zona, principalment, en la Plaça Rovira, una mena de punt de trobada, com solen ser-ho moltes.

Adduirem que el tema esdevé de nit, un tret vinculat amb el matriarcalisme.

A banda, diu

“I, a la nit, ens n’anàvem,

per canviar un poc d’ambient,

fins el Bar Comulada,

el palau d’en Climent,

 

on les ensaladilles

de la seva patent

feien que el tast dels somnis

fos un gust pel client”.

 

 

En aquests versos, copsem una relació amb bona avinença entre el comerciant i el client. Després, reporta que

“La farmàcia d’en Pere

i el quiosc deien ‘Prou:

a tancar, que ja arriba

el darrer trenta-nou’”.

 

Com podem veure, sovint, apareixen els noms familiars, com es coneixen personalment.

Finalment, Luis Eduardo Aute posa part de l’educació que tingué amb son pare, quan tots dos caminaven junts:

“I, al primer son del somni,

quan el temps va partir,

el meu pare em deia:

‘Anem a casa a dormir’.

 

I, en silenci, tornàvem

lentament cap amunt,

a la torre dels avis

i tots els seus difunts.

 

I, entre el pou i les pedres

del jardí de Massens,

la galàxia ens plorava

pluges de Sant Llorenç.

 

I el meu pare em parlava

assenyalant-me el cel:

‘Fes-li, abans dels teus somnis,

un petó al teu estel’”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Corrandes de Palamós publicades en 1884

 

Hui, 14 de setembre del 2022, he accedit a aquestes corrandes, publicades en l’article “Corrandas” (pp. 57-59), signat per Ignacio Pagés i que aparegueren en el  “Semanario de Palamós”, el 21 de febrer de 1884. La pàgina 57 correspon a la de la portada.

 

1011337

“El peu polidor” i la pedagogia matriarcal

 

Una altra de les cançons que em facilità Núria Besora i que figura en el llibre “Explica’m una cançó”, de Jaume Ayats, és “El peu polidor[1] /Ball de la Margarideta”, també eròtica, la qual diu així:

“Qui en tocarà lo peu

a la Margarideta?

            Peu polidor,

            lairó, laireta,

            peu polidor

            lairó, lairó.

 

Qui en tocarà la cama

a la Margarideta?

Peu polidor,

cama llargueta,

            peu polidor

            lairó, lairó

 

… el genoll,

genoll redó.

 

… la cuixa,

cuixa maduixa.

 

… el conill,

conill pelut.

 

… lo ventre,

ventre molut.

 

… les tetes,

tetes bufetes.

 

… lo coll,

coll de tortuga.

 

… la barba,

barba de cabra.

 

… la boca,

boca xerraire.

 

… lo nas,

nas de cardaire.

 

… els ulls,

ulls d’espiaire.

 

Qui en tocarà la front

a la Margarideta?

Front de rumiaire,

ulls d’espiaire,

nas de cardaire,

boca xerraire,

barba de cabra,

coll de tortuga,

tetes bufetes,

ventre molsut,

conill pelut,

cuixa maduixa,

genoll rodó,

cama llargueta,

            Peu polidor,

            lairó, laireta.

Peu polidor,

lairó, lairó” (pp. 28-30).

 

Afegirem que Jaume Ayats comenta que “És la més coneguda de les cançons eròtiques de carnestoltes , tot i que ha passat de les exhibicions de joves a tenir un lloc entre els jocs destinats als infants.

(…) En alguns llocs, com a l’Empordà, els balladors s’anaven tocant les parts del cos enumerades, amb unes llibertats excepcionals d’aquests dies. I, si ens hem de refiar d’algunes explicacions, algunes dones també les ensenyaven. Sembla, doncs, que aquest ball permetia un cop l’any un espai de tocaments que, com podeu suposar, era blasmat per les autoritats” (p. 30).

I, quant al fet que ara se la considere, sovint, una cançó infantil i que, al meu coneixement i, sobretot, partint de comentaris i de com es plasma el matriarcalisme (des del llibre “Speculum al foder”, amb manuscrits del segle XV, fins a poemes del segle XIX i, àdhuc, a cançons del segle XX i del segle XXI), no com a eròtica (que sí que ho és), tenen molt a veure tres fets històrics (alguns, comentats amb Pere Riutort): la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930, amb el suport del rei Alfons XIII i del PSOE), la dictadura del general Franco (1939-1975) junt amb el postfranquisme i, per una altra banda, la línia actual a lo políticament correcte, àdhuc, des de grups que solen posar-se l’etiqueta de progressistes, d’esquerres o de contraris a lo patriarcal, però que no afavoreixen el desenvolupament creatiu de la societat. Per això, m’identifique amb Jaume Ayats, quan plasma que “Durant el segle XX aquest ball s’ha anat reciclant i ha passat de ser un joc eròtic a reconvertir-se en un joc infantil. Els cançoners infantils volen justificar el joc amb l’argument que fa descobrir als més petits les parts del cos. Queda clar, però, pels adjectius ‘tetes bufetes’ (inflades, exuberants) i ‘conill pelut’ (en altres pobles ‘castanya peluda’ o directament ‘figa peluda’) que la justificació infantil és recent. La cançó ja era educativa, ja, però des d’un altre angle” (p. 31).

I, més encara, quan diu que es desconeix l’origen de la cançó (p. 32), “però sí que sabem que els aires ‘moralitzadors’ i ‘civilitzadors’ la varen anar eradicant de tot el país entre el segle XIX i el XX: era considerada una romanalla ‘bàrbara’ dels temps antics” (p. 32), això és, quan s’aprova la “Ley de Instrucción Pública” (1857), la qual duraria fins a 1970, i, per tant, un intent d’eradicar la transmissió de la cultura diferent a la castellana, mitjançant la instrucció pública, obligatòria i patriarcal en tot l’Estat espanyol, creat, jurídicament, en el segon terç del segle XIX.

Així s’explica que “a gairebé totes les publicacions infantils i a totes les pàgines web destinades a cançons de nens no hi aparegui ni el ‘conill pelut’ ni cap equivalent , i que les ‘tetes bufetes’ o ‘mofetes’ hi sigui molt rares. En canvi, quan ens l’han cantada a diversos pobles, són elements que gairebé mai no hi falten” (p. 32), fet semblant al que copsà el nord-americà Alan Lomax, a mitjan segle XX, en música de les Illes Balears.

Per això, considere  que una pedagogia matriarcal sí que accepta la sexualitat, fins i tot, en la música i en els primers quinze anys de les persones així com, per exemple, en moltíssims centres d’instrucció (eufemísticament, coneguts com centres escolars) ho fa un esport en què es tolera una violència que no s’acceptaria en el carrer: el futbol.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme, la generositat i la diligència de Núria Besora Serra, i a totes les persones que em fan costat dia rere dia.

Finalment, vos diré que, cap a les 17h20 de hui, després d’haver fet, hui, una pregunta oberta sobre ensenyament, en Facebook, un 26% de les persones eren favorables a un ensenyament en les escoles, un 11% en biblioteques i museus i un 63% a l’aire lliure. Predomina, per tant, l’opció a favor del matriarcalisme, ja que, per exemple, en una rondalla de Ximo Caturla, la vella que transmet el saber (com a persona molt formada en molts camps), a més de saber i d’actuar de manera molt oberta i creativa amb els xiquets, ho fa a l’aire lliure.

 

 

Nota: [1] En l’original, “polidó”.

“L’orinal”, dues versions més d’una cançó matriarcal

 

Continuant amb la cançó “L’orinal”, el 7 de maig del 2021, en el grup “Dialectes”, Marta Blanch Vilà escrigué un comentari acompanyat de la sisena versió, amb una lletra molt diferent respecte a moltes de les anteriors: “La meva àvia (1881) també la cantava:

‘Si els orinals tinguessin llengua[1]

i en sabessin, de parlar,

de les coses que en dirien,

ens faria esternudar.

Atxim!’”.

 

Un poc després, en el mateix grup, Albert Febrer Morral comentà: “Jo conec la versió que em va ensenyar la meva àvia, nascuda a Barcelona al 1907:

‘Quan un orinal es trenca

o se li fa algun forat,

el posem a la finestra,

a l’eixida o al terrat.

Quan està ple de merda,

li plantem un roseret[2].

I l’orinal

està provat,

perquè és un objecte

d’autoritat.

I el respectem

per lo que val.

Visca la merda

de l’orinal’”.

 

 

Moltes dones, no sols eren actives quan, fins i tot, eren àvies, com les mares de ma mare, sinó que, a més, eren persones molt obertes i amb molta iniciativa, fins i tot, amb els xiquets. I, ara, també n’hi ha així, com moltes persones que conec.

Agraesc la col·laboració de Marta Blanch Vilà i d’Albert Febrer Morral.

 

 

Notes: [1] En l’original, “llenga”.

[2] En l’original, “rosaret”.

Música matriarcal en la vida quotidiana

 

El 5 de maig del 2021, en el grup “Dialectes”, Joan E. Gomar em comentà que “La cantava el meu iaio, quan anava en el carro (en la Pobla del Duc):

‘L’orinal de casa rica

és un moble divertit,

veu les dones en camisa,

quan es giten en lo llit’.

 

Sempre m’he preguntat per què la música coincideix amb un himne de la marina nord-americana (…) https://www.youtube.com/watch?v=SwS6OkgUXKE.

Un poc després de llegir aquest comentari, passí a escoltar el vídeo i, com li escriguí, al moment, “Hi ha passatges que sonen igual, però, en la cançó, n’hi ha, de diferents. En el vídeo que hi ha en un enllaç (el de l’Hostal Víctor Oliana), es pot escoltar una versió de l’Alt Urgell”.  Aquest és el vídeo de l’hostal: https://www.youtube.com/watch?v=jGqASRCMjfg.

El 5 de maig del 2021, després d’haver llegit la versió del iaio de Joan E. Gomar, ho comentí a ma mare, com també li diguí que havia sigut una cançó cantada per les tropes en la batalla de l’Ebre (cosa que, a ella, li representava una novetat com, igualment, a una tia meua, el pare de la qual havia pres part, en la banda republicana, durant aquesta batalla).  Ma tia desconeixia aquesta cançó, li la cantí i li agradava.

Ma mare (nascuda en 1943), a més, estava d’acord amb mi en què, en aquesta cançó, es fa una mena de xicotet detall a una part més de la vida quotidiana, en aquest cas, a l’orinal. Igualment, també compartia que la versió de l’avi de Joan E. Gomar és eròtica. Finalment, em digué que, abans, com que no hi havia televisió ni altres formes d’entreteniments que ara considerem moderns (com ara, la televisió), es recorria molt a la música com un element més en la relació social amb els altres i que, a banda, la música d’aquest tipus i la que podríem dir irònica, eren comunes, molt habituals.

Tornant al comentari de Joan E. Gomar, quant a la versió del seu avi, plasmà que, “Més o menys continuava amb una de les versions que has dit, però no ho sé exactament. T’escric parlant de records de fa 60 anys:

‘L’orinal, l’orinal,

l’estimem per lo que val,

perquè li diuen Don Pedro,

des del temps d’antiguitat’”.

 

Entre eixes cançons, n’hi ha una que sí que s’ajusta al tema del matriarcalisme, facilitada per Francesc Castellano Vilamu, el 3 de maig del 2021, quan la plasmà en el meu mur,  i que, malgrat que la primera part està en castellà i la segona en català, Francesc Castellano escrivia així, en relació amb la cançó de “L’orinal”: “Em sona, molt perdut pel magatzem de la memòria, haver escoltat alguna estrofa fa molts, molts anys, però no en sé res més.

Però, vés per on, m’ha fet recordar una altra que m’havia cantat la meva mare que deia (la cançó és bilingüe):

Guillermo Tell,

hombre formal,

a los cosacos

dio libertad.

Y, los cosacos,

agradecidos,

le regalaron un orinal.

Un orinal, un orinal,

tot ple de merda,

tot ple de merda,

un orinal, un orinal,

tot ple de merda,

merda fins dalt’”.

 

I, un poc després, Rosa Garcia i Clotet li comentava “Francesc Castellano. Sí, me l’has fet recordar. La cantàvem el grup, quan anàvem d’excursió”.

També en relació amb la cançó de “L’orinal”, el 3 de maig del 2021, Eudald Orri escrigué en el meu mur:  “Em sonen les dues versions [de la cançó de “L’orinal”]. Ja fa més de 60 anys, el meu pare i un oncle la tarejaven. Tots dos varen ésser a la batalla de l’Ebre, junt amb les Brigades Internacionals”.  

Agraesc la col·laboració de les persones ací esmentades.

 

Bellús, els jardins i els Sants de la Pedra

 

Hem trobat música matriarcal en relació amb els Sants de la Pedra i amb trets clarament favorables a la natura, a la bellesa i, fins i tot, amb un component sexual que ens podria recordar el vincle entre Demèter (la deessa de l’agricultura, en la mitologia grega) i Persèfone, ja que es fa referència a relacions entre hòmens i dones, això sí, més bé des de la vessant de la germanor i de la fraternitat.

En eixe sentit, el 22 de novembre del 2020, gràcies a la gentilesa de Jose V. Sanchis Pastor, poguérem llegir una cançó del llibre “Bellús. Geografia, història i patrimoni” (pp. 346-347), d’Abel Soler Molina i publicat per l’Ajuntament de Bellús, l’any 2008, la qual diu així:

“Bellús és molt bonico

i està ple de jardins,

puix les xiques són les roses

i els clavells són els fadrins.

Si les roses són les xiques

I els fadrins són els clavells,

margarites[1] són les dones

i geranios[2], homes vells;

capollets són els xiquets,

violetes, les xiquetes,

i plantant molts esqueixets[3]

per a collir moltes floretes,

¿no podem fer un ram

molt bonico i molt preciós,

i que resulte molt gran

en flors de diversos colors?

Siga gran o xicotet

I[4] fent-lo amb bona gana,

és per a oferir-lo en les festes

al sant Crist i a santa Anna.

I arreplegant i anant fent,

alguna rameta d’hedra[5]

també els oferirem

als sants Abdó i Senent,

titulats ‘els sants de la Pedra’”.

 

Una informació més que evident del vincle entre els Sants de la Pedra i el matriarcalisme que perviu en la cultura popular valenciana, matriarcal. 

A més, llegim que, “era típic, en els temps de l’antigor i la societat tradicional, improvisar cançons i versos, d’aquelles que recorden amb nostàlgia els nostres vells” (p. 346).

Afegirem que, al meu coneixement, no es tracta de fer lloança del passat sinó d’extraure’n lo que hi haja de matriarcalista, de tenir present les nostres arrels i de transmetre-ho de generació en generació i, igualment, de fer-ho públic, com ara, mitjançant Internet (un bon canal, a hores d’ara), a través dels mitjans de comunicació social i, per descomptat, per mitjà de l’ensenyament no patriarcal, ni castellanitzador, ni, òbviament, meninfot amb la llengua i amb la cultura valenciana, sinó d’una educació més enllà de lo políticament correcte o de la cultura de les aparences, fet igualment vàlid per a tot l’àmbit lingüístic.

Finalment, direm que Bellús és una població valenciana de la comarca de la Vall d’Albaida.

 

 

Notes: [1] Literalment, en lloc de la forma correcta margarides.

[2] Geranis és la forma correcta en valencià, en lloc de la castellana geranios.

[3] Un esqueix és una rameta arrancada de la planta i que es soterra en terra humida per a que arrele.

[4] Textualment, en majúscula.

[5] Planta enfiladissa que pot aplegar a viure fins a cinc-cents anys. Creix en llocs d’ambient humit i és originària d’Europa. Entre altres coses, pot utilitzar-se per a decorar jardins. També rep altres noms, com ara, heura, hedrera i gedra. Informació treta de Viquipèdia.