Arxiu d'etiquetes: la llengua catalana

El sentiment de pertinença a la terra, nexe amb els qui hi viuen i amb la llengua vernacla

Prosseguint amb l’entrada “Isidoro Peris Gómez: el metge poeta”, que figura en la web “Camins en la natura”, el sentiment de pertinença a la terra també el plasma en uns versos dedicats a Sant Vicent Ferrer, patró del País Valencià. Amb lleugers retocs, diuen així:

“Amb la gràcia sobirana

de ta parla, tota mel;

prega, Pare, des del cel,

per la terra valenciana.

 

Com flor que son calze bada

i son perfum llança al vent,

Pare Vicent va naixent,

com naix la llum en l’aubada,

ta santedat, que és desvel[1]

de la majestat pagana.

Prega, Pare, des del cel,

per la terra valenciana”.

 

Com podem veure, el poeta, per una banda, enllaça Sant Vicent amb la llengua, amb la mel (i, així, amb la facilitat per a guanyar seguidors) i, a més, fa que el frare estiga en nexe amb la terra, fins i tot, del cel estant. Aquest tret pot evocar-nos, per exemple, les rondalles en què un rei està en contacte amb els seus súbdits i amb els qui viuen en el seu regne.

Afegirem que Isidoro Peris Gómez comenta que el dominic empiulava amb destresa amb la gent (mitjançant la paraula que aplega al cor) i sobre l’aigua (un altre tret matriarcal):

 

“Glòria d’esta terra n’eres,

puix ta dolçosa paraula

grava dels cors en la taula

l’ardenta fe en què cregueres,

fores colom sense fel

donant, de Déu, l’aigua sana.

Prega, Pare, des del cel,

per la terra valenciana.

 

Consagrares ta eloqüència

a ensenyar la llum de Déu”.

 

Més avant, l’escriptor addueix que,

 

“Igual que assutzena blanca,

fon, Vicent, l’ànima teua,

i encara ton perfum creua

València, a qui mai li manca,

puix ta santedat[2] arrel

prengué ne son puig i en sa plana.

Prega, Pare, des del cel,

per la terra valenciana.

 

De València, no hi ha un fill

que no guarde ton amor:

i no tinga, a ton candor,

com del cel, fidel espill,

del dubte es fa lo vel,

ta paraula sobirana.

Prega, Pare, des del cel,

per la terra valenciana.

 

Amb la dolçor de ta llengua,

temor a Déu ensenyares,

i mils d’ànimes tornares

al ramat, que mai ne mengua[3].

Puix sempre lo blanc estel

estén sa llum sobrehumana.

Prega, Pare, des del cel,

per la terra valenciana.

 

Doneu oració al Senyor,

ensenyares a tots fills,

i foren romputs els grills

de la impietat; i l’amor

regnà en ells sense recel,

cridant amb sa veu bledana.

Prega, Pare, des del cel,

per la terra valenciana”.

 

Altra vegada, copsem la relació entre la terra, el sant i bona part dels valencians, a qui ell, fins i tot, tornava al ramat i, com ara, a no viure amb recel, una característica de la cultura matriarcalista.

Finalment, el poeta comenta que hi ha bona avinença entre la terra (el poble, que li és fidel) i ell i, per això, el sant protegeix els valencians, quan li ho demanen i, de pas, Isidoro Peris Gómez trau el tema del paper maternal (ací, per mitjà d’un home) i, a més, de la llengua vernacla, la qual Sant Vicent usa per a relacionar-se amb la terra valenciana i amb els qui hi viuen.

 

“Eres lo sol esplendent

que caliu donà a València,

que te demana clemència

amb foc de sa amor ardent,

Lo poble teu és fidel

i ta protecció demana.

Prega, Pare, des del cel,

per la terra valenciana.

 

Amb la gràcia sobirana,

de ta parla, tota mel;

prega, Pare, des del cel,

per la terra valenciana”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En lloc de la forma “desvetlament”.

[2] En l’original, en distintes ocasions, “santitat”.

[3] En l’original, en lloc de la forma genuïna “minva”.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua catalana, la Mare de Déu i comtes

El sentiment de pertinença a la terra en poemes de Víctor Balaguer (1824-1901).

Una altra persona en què captem aquest sentiment és Víctor Balaguer (1824-1901), un català, entre d’altres coses, escriptor i impulsor de la Renaixença catalana. Per exemple, en l’entrada “A la Verge de Montserrat” (http://www.poesia.cat/tus_poemas/1_ver_poemas_por_listado_titulo.php?IDregistre=A%20LA%20VERGE%20DE%20MONTSERRAT&poeta=Balaguer%20i%20Cirera,%20V%EDctor), en la web “Poesia en català, en què podem llegir

A la Verge de Montserrat

Verge santa d’amor, patrona mia,
dels pobres i afligits, guarda i consol,
més pura que la llum, quan naix lo dia,
més hermosa que el cel, quan surt lo sol:

tal com se veu a l’àliga orgullosa
en la roca més alta fer lo cau,
tu, la serra més alta i més hermosa
vas escollir per fer-ne ton palau.

Reina dels Cels, Mare de Déu, perdona
si, fins avui, no et dediquí un record:
sols quan veu son vaixell, presa de l’ona,
busquen los ulls del navegant lo port”.

 

Com podem veure, el poeta vincula Nostra Senyora de Montserrat amb la persona que li fa de protectora, qui el conhorta i, fins i tot, qui trià Catalunya per a estar-hi, en lloc de fer-ho en terra ufanosa. A més, Víctor Balaguer li afig que,

“Com soldat que, fugint a tota brida
les armes, va per lo camí llançant,
aixís jo, pel camí d’aquesta vida,
a trossos, lo meu cor he anat deixant.

Verge de Montserrat, casta madona,
perla de les muntanyes i dels cels,
a qui els àngels, per fer una corona,
arrancaren del cel un puny d’estels;

ta grandesa, Senyora, no repare
si avui te parla en català ma veu,
que el català és la llengua en què ma mare
m’ensenyà un jorn a beneir a Déu”.

 

Així, no sols canta els versos a la Mare de Déu de Montserrat, sinó que, com li diu, ho fa en la llengua amb què sa mare li ensenyava a pregar, quan ell era petit.

A més, empiulant amb el tema de la maternitat, amb el de l’educació matriarcal i, òbviament, amb el sentiment de pertinença a la terra, l’escriptor comenta que

“Ton nom invoca, oh, santa Verge pura,
l’orfe ferit de pena i desconsol,
ton nom la mare ensenya a la criatura
quan l’adorm carinyosa en lo bressol.

Quant dolç és lo teu nom! Tota la terra
cants t’eleva amb accent adolorit,
que ton nom és, oh, Verge de la serra,
dels estranys i dels propis beneït”.

 

Per tant, hi ha un nexe entre la terra (Catalunya) i Nostra Senyora de Montserrat, una mare que acompanya els fills i que els fa costat allà on són com també ho ha fet en la història de molts catalans catalanoparlants:


“Ton nom, un jorn, fou l’estendard de glòria
que, de la glòria, nos mostrà el camí,
i fou ton nom lo crit de la victòria
que, en Nàpols, aixecà Vilamarí…

quan tu, Reina del pla i de les muntanyes,
de genolls prostrats, veies als teus peus
los reis que, drets, a cent nacions estranyes
prostrades veien de genolls als seus!

I no és estrany que, per l’honra i glòria,
unesca dos records amb llaç d’amor,
que unida està, a la teva, la sua història
i escrites són les dos en lletres d’or.

A fe que eren brillants los temps gloriosos
en què els Peres, los Jaumes, los Ramons,
dictaven lleis, monarques poderosos,
fins del remot Orient a les regions.

Mentre València i les Balears, salvades,
se veien lliures ja dels sarraïns,
lo pendó de les barres venerades
veien triomfar los més remots confins.

Senyors del mar los catalans, a ratlla
tenir sabien lo enemic pendó,
i ni els peixos passaven si, en sa espatlla,                                                                                                     no portaven les armes d’Aragó”.

 

En acabant, el poema enllaça la Mare de Déu amb festes i, així, amb el sentiment. Però, igualment, amb el paper de mare que ella fa per a molts catalans i que està en nexe amb lo matriarcal i amb els pobles (que no amb els Estats):

“I tu llavors, oh, Verge de victòria,
lo teu nom sempre veies invocat,
que els catalans anaren a la glòria
cantant lo Virolai de Montserrat.

La muntanya en què vius, també, en son dia,
fou lo baluard del poble català;
del sarraí, la ferma valentia
jamai tes brenyes escalar gosà.

I, en temps ja més cercans, pocs anys fa a penes,
quan lo crit de la pàtria independent
ensenyar al francés féu les cadenes
per contestar al toc de sometent,

los nostres s’amagaren en tes brenyes,
lo pendó de la pàtria enarborant,
i, llavors, foren, Montserrat, tes penyes
lo temple de la santa llibertat.

Mont de la Verge, en tos records, jo miro
que unides van la llibertat, la creu,
dos símbols sants que jo el primer admiro:
l’amor dels pobles i l’amor a Déu.

La llibertat!, la creu!, símbols dels pobles:
l’una és l’esperit de Déu, l’altre és sa mort;
l’una és l’aspiració dels hòmens nobles,
i dels hòmens cristians l’altre és lo port”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la poesia, la natura i la llengua vernacla dels ancestres

El sentiment de pertinença a la terra en el poema “Sóller”, de Marcel·lina Moragues (1856-1923).

Un altre poema en què copsem aquest sentiment de pertinença, i que escrigué la poetessa mallorquina Marcel·lina Moragues (Palma, 1856 – Inca, 1923), és “Sóller”, de 1894, el qual trobàrem en el document “Els poetes i la Serra de Tramuntana” (https://tramuntanaxxi.com/wp-content/uploads/2015/12/ELS-POETES-I-LA-SERRA-DE-TRAMUNTANA.pdf), recopilat en la web “Tramuntana XXI”. Amb lleugers retocs, diu així:

“Sóller, hermosa Sóller, la de rica flaire,

la més bella entre totes les viles, jo et salut.

Embalsamat d’aromes, més pur corre aquí l’aire

que torna nova vida al cor de mals retut”.

 

Com podem veure, l’escriptora, primerament, saluda la terra i destaca trets de la mare: el flaire, la garridesa i els aires nous que empiulen amb la tradició ancestral, la qual ella enllaça amb els sentiments.

Tot seguit, Marcel·lina Moragues encara reflecteix més l’estima per la terra, ací, com a lloc que li facilita l’escriptura poètica i unida a flors, a fruites, al fullatge, a eixa primavera que molts escriptors catalanoparlants visqueren a partir del segon terç del segle XIX:

 “¡Oh, benaurada terra!, verger de poesia

per tot encatifada de flors, fruits i verdor;

per dins, l’espès fullatge, les aus, amb alegria,

hi canten falagueres i fan son nou d’amor.

 

Els torrentols murmuren. Los tarongers groguegen,

son fruit com l’ambrosia delita el paladar.

Dossers de flors i fulles per tot arreu ombregen,

del pla fins la muntanya, dels horts fins a la mar”.

 

Igualment, els fills de la terra se’n van a prosperar i, en acabant, tornen a la mare pàtria, qui els atorga gaubança, joia en el cant, bellesa i relació amb la llengua vernacla (la qual Marcel·lina Moragues vincula amb la dolcesa que cal no oblidar, com ja es feia temps arrere). I, a més, ells arrelen en Sóller:

 “Feiners són los fills teus, dels mars vencen les ones;

de les llunyanes terres, aporten grans cabals;

al retornar, ¡oh pàtria!, gaubança tu los dones;

i, en eixos camps que encanten, aixequen bells casals.

 

Dins cada cor, brotona el Geni, la bellesa,

per tot arreu ressona lo cant dels glosadors

que són, per nostra pàtria, llenguatge de dolcesa

que mai s’ha d’oblidar-se en temps esdevenidors”.

 

Al cap i a la fi, la llengua materna (i de Sóller), la catalana, fa que els parlants es senten part d’on viuen (i no forasters), àdhuc, també quan veuen indrets marins que es poden captar en les Illes Balears. Això, junt amb el paper de la recordança de la cultura tradicional que els transmetien els avantpassats:

 “¡Que de records s’aixequen, jolius dins la memòria,

al trepitjar la platja, al contemplar el port,

al recordar les gestes que guarden dins la història[1]

dels sollerics amb moros, del Sant de Penyafort!

 

Bella i flairosa terra de recordances,

tos fills són fills encara del capità Angelats,

són braus, i cristianes mantenen les usances

que, amb fe, los ensenyaren los seus avantpassats[2].

 

Niuet de poesia. Com perla aquí amagada,

¡oh, vila delitosa!, de l’illa, un ric tresor,

su[3] baix de tes muntanyes, viuria arraconada

gosant la pau i ditxa que enyora lo meu cor”.

 

Finalment, la poetessa Marcel·lina Moragues destaca la primavera que ella sent i l’associa al cor junt amb la fortalesa del terreny (les marjades):

Salut, ¡oh, bella Sóller!, Déu faça torn el dia

que veja tes marjades, que senta el rossinyol

que, a l’auba, em despertava. Ja el cor sent alegria

pensant tornar-te a veure. Prest sia, si Déu vol”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En l’original, “l’historia”.

[2] En l’original, “antepassats”.

[3]Partint del context i del segon significat que posa el DCVB a la paraula “Su”, com a contracció de “sinó”, considerem que aquesta definició s’ajusta al vers i, així, podríem llegir com “sinó, baix de tes muntanyes”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“Una santa dona”, la llengua materna i l’estima per les arrels, fent camí

 

El 25 de novembre del 2020 Pere Ramon Nadal, un amic de Catalunya, per correu electrònic, m’enviava una foto amb un poema de l’escriptor català Josep Burgas i Burgas (Barcelona, 1876-1950), que diu així:

A un enemic de ma llengua

En català em va fê una santa dona

la primera carícia maternal;

en català em contà rondalles l’avi,

assegut a l’escó en la llar pairal.

 

En català digué ses amoretes

la que avui és mestressa del meu cor,

en català em donà l’adéu el pare

quan li extingí la llum dels ulls la Mort.

 

En català han sigut, tendres i dolces,

les primeres moixaines del meu fill..

I ara del català vols que renegui?

No ho aconseguiràs pas!… No hi ha perill!

 

Jo sento i penso en català, i voldries

que en una estranya llengua m’expressés?

Un jorn fou nostra parla esclavitzada,

però aquells temps no tornaran mai més.

                                                         Josep Burgas”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El mateix dia li comentava “Interessant i, entre altres coses, qualifica la mare com una ‘santa dona’, encara que parle molt més del pare. Un altre tret matriarcal”. L’endemà li preguntí, també per correu electrònic, on s’havia publicat la foto i el 30 de novembre del 2020 responia que “en Josep Burgas no va escriure aquest poema com una expressió matriarcal, però sí que relliga l’origen d’un sentiment amb la mare. Quan s’ha perdut aquest lligam, aquest sentiment va de baixa”.

L’endemà, el 1r de desembre del 2020, el publiquí en el meu mur i en molts grups i fou un èxit, en la gran majoria dels casos, sobretot, per l’acceptació que rebé per part de persones de tot l’àmbit lingüístic (i en destaque, àdhuc, del País Valencià) i perquè, una quantitat important de persones que el llegiren, el compartiren. El text amb què el presentí (acompanyat del nom de l’informador, Pere Ramon Nadal), entre altres coses, deia “¿Què vos diu aquest poema matriarcal?

(…) M’interessa saber l’any en què nasquéreu. El motiu: com més grans, més actitud matriarcal davant la vida, especialment, en les terres on l’Església ha fet ús de la llengua catalana. I, com més interés per la cultura popular i per les tradicions i pel folklore, més actitud matriarcal, menys teoria i molt més esperit emprenedor, receptiu i creatiu, més interés per la terra, més esperit comunitari i més decidits.

Com observem, en el primer vers, apareix la dona (“santa dona”) i, en el segon, “la carícia maternal”. Una lloança a la dona”.

De vesprada, que una dona nascuda en Colòmbia i que resideix en Espanya des de fa quasi vint anys, vingué a ma casa, li parlí, per exemple, sobre frases vinculades a la cultura valenciana i d’altres, però amb la castellana, i estava fascinada per la cultura de vida i per la visió del món tan oberta respecte a la dona i respecte als altres, que trobava en relació amb la llengua catalana, ja que, com ara, es desaprova lo de “La maté porque era mía”, l’“ordeno y mando” o que primer s’actue amb mà dura que amb diplomàcia i sense donar prioritat a la part emocional de la persona (“a diestro y siniestro”), però no, com ara, les relacions tan obertes i tolerants entre el marit i la muller (com tampoc entre la parella i els fills) en la cultura valenciana.