Arxiu d'etiquetes: la llengua materna

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua materna i la germanor en el Regne de València del segle XIX

General, , ,

Prosseguint amb el llibre “Cuentos vells i baralles noves. Recollits d’ací i d’allà”, de Josep F. Sanmartín i Aguirre, publicat en l’any 1876, captem altres passatges que enllacen amb el sentiment de pertinença a la terra, amb el significat que té per als valencians la llengua vernacla i amb els gusts del gran públic (que parlava la llengua catalana). Així, l’autor comenta que, “Mentrestant, (…) en llegir-ne obretes com el Niu d’abelles, CUENTOS VELLS I BARALLES NOVES, els divertits joguets dramàtics de n’Eduard Escalante, les del famós dominic Pare Mulet i algunes altres per l’estil, fins que, si Déu ho vol, aplegue el dia que, de tot cor, desitgem”  (p. 13).

I, més encara, el matriarcalisme també es plasma en el fet que catalans i valencians tenen unes mateixes arrels culturals i lingüístiques i, per això, Josep F. Sanmartín i Aguirre opta per la germanor: “En este llibre, trobaran els lectors reunides, juntes amb els xistes[1], rondalles, anècdotes i contes que son col·lector ha pogut arreplegar-ne en llurs viatges pels pobles de Catalunya i el reialme de València, no poques vegades, dels propis llavis dels llauradors i dels pagesos i moltes més de diferents publicacions llemosines, especialment, de Lo Gay Saber i de l’anuari que, en Barcelona, dona a llum el senyor Pelai Briz, les més gracioses composicions dels principals poetes catalanes, valencians i mallorquins, com són el Rector de Vallfogona, Baldoví, Pitarra, Pérez i Rodríguez, Escalante, Franquesa , Llombart, Peiró i Dauder, etc.” (pp. 13-14). 

A més, el folklorista addueix que “sols ens resta pregar als lectors que, tenint present la diversitat de procedència dels treballs que el formen, ens dispensen les moltes i grosses faltes ortogràfiques (…).

El nostre objecte, al donar-lo a l’estampa, simplement es reduïx a contribuir-ne, d’algun modo, com déiem abans, a que el públic valencià s’aficione a llegir obres escrites en la nostra llengua i a entretindre’l al mateix temps, ja que tan amic és de la broma i de la distracció, quan oint el xip i xap de la pluja i calfant-se a la vora del foc, passa les llargues vetlades de l’hivern rient-se alegrement amb sa lectura” (p. 14). Per consegüent, l’autor expressa la situació de desigualtat en el domini escrit d’ambdues llengües i, igualment, confia en la bona acollida amb què el públic, molt obert, puga rebre l’obra, com ara, en rogle, com moltes vegades en l’hivern.

Finalment, copsem un home que toca els peus en terra, quant al present lingüístic, i, per això, escriu “Si tal aconseguirem, des d’ara, ens daríem per ben satisfets i recompensats del nostre modest treball” (p. 14). Sobre aquestes paraules, podem dir que, per exemple, a mitjan del segle XX, els sainets i les obres d’aquesta mena, encara tenien bona acollida pel públic valencià i que, en paraules de ma mare dites pel 2023, àdhuc, entre persones que, més d’una vegada, eren serioses i que, en canvi, també prenien part en la preparació i en el desenvolupament de joguets còmics… i que ho feien amb papers no precisament secundaris.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

Nota: [1] Castellanisme, en lloc de formes com “acudits”, “gràcies”…

 

Cuentos vells, Josep F Sanmartín y Aguirre (segle XIX)

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i la llengua materna en el Regne de València del segle XIX

General, , ,

Un altre folklorista valencià que plasma el sentiment de pertinença a la terra i la seua simpatia per la llengua vernacla és Josep F. Sanmartín i Aguirre (1848-1901), per exemple, en l’obra “Cuentos vells i baralles noves. Recollits d’ací i d’allà” (https://ia800206.us.archive.org/11/items/cuentosvellsybar00sanm/cuentosvellsybar00sanm.pdf), recopilada en la web “Internet Archive”, a què accedírem en desembre del 2023, i que fou publicada en la ciutat de València en 1876. Així, fa una dedicatòria “A mon benvolgut amic en Josep Maria Manaút.

Fa molt temps que l’autor d’estes ratlles tenia empenyada sa paraula en dedicar-li, a vosté, una obreta com a prova de vera i antiga amistat. Hui que, per fi, es decidix a donar a l’estampa la present, tenint en compte l’amor que, a la literatura llemosina, li  ha tingut vosté sempre, no dubta en posar son nom al front d’ella, amb la seguretat de que sabrà rebre-la amb carinyo[1] una persona com vosté, tan aimant de la nostra llengua” (p. 7). Cal dir que, en el segle XVI, començà a creure’s que la llengua catalana havia tingut el seu naixement en Llemotges, una població nord-occitana.

Ja en el pròleg, Josep F. Sanmartín i Aguirre es posa en defensa de la terra i de lo que hi té a veure. en primer lloc, de l’esmentada llengua: “València, la pàtria de n’Ausiàs March i en Jaume Roig, aimant com la primera de les seues glòries, no podia, per ninguna de les maneres, permanéixer[2] indiferent a la idea, tan lloable com transcendental per al nostre reialme, de restaurar la rica joia de la nostra literatura; idea notablement iniciada per sa germana Catalunya i, degut a l’entusiasme i constància de llurs fills, convertida ja en un fet, realment molt molt més important de lo que llurs detractors, fins sons mateixos adeptes, es prometien” (p. 9). Per tant, no sols es plasma aquest sentiment, sinó que catalans i valencians formen part d’un arbre comú, d’una mateixa mare.

No debades, tot seguit, afig “Efectivament; alguns escriptors i poetes valencians, comprenent quals eren els interessos de sa terra nativa, amb tota la bona fe de la seua ànima, respongueren al sagrat crit de Patria, Fides i Amor[3], donat pels catalans, i aixecaren el seu gloriós pendó, que no podia menys de prendre part en tan patriòtica creuada i, encara que formant a la rereguarda, ‘¡Avant! digueren joiosos a llurs germans del Principat: ‘-Anem tots junts a la victòria!” (p. 10). Cal dir que, en simbologia, l’arbre representa la mare i, en canvi, els fruits són els fills i que, ací, els fills responen amb molts punts en comú amb la mare, o siga, amb la terra.

En línia amb aquesta actuació en Catalunya i en el País Valencià, Josep F. Sanmartín es  demana si “¿És que els hi manquen les forces per a sostindre dignament el pavelló? ¿És, per la nostra dissort, que el llinatge dels nostres il·lustres poetes ha desaparegut per a sempre de la nostra raça? Creiem que, per fortuna, està molt lluny de ser-ne res d’açò” (p. 10). Quant al terme “raça”, convé dir que, fins i tot, en el primer terç del segle XX, encara s’emprava com a sinònim de “Poble” (amb el significat de grup de persones que comparteixen una mateixa llengua, la materna, a què identifiquen com la vernacla, com la de la terra).

Després de fer una exposició sobre els motius que podien haver generat eixa resposta per part dels valencians, el folklorista escriu que, “D’ací, doncs, que, als valencians, se’ns resistixca l’admetre que, de prompte, el llenguatge que els nostres avis parlassen, el qual n’és molt gran obstacle per a la renaixença de les lletres llemosines i, per això, tenint-ho en compte alguns dels escriptors d’esta ciutat, entre els quals es troba, en primer lloc, el popular poeta en Constantí Llombart, u dels que més, a més fe, hi treballen per a portar-ne a cap en València el renaixement literari llemosí, s’hagen decidit a escriure i publicar-ne obres festives, si no molt recomanables per son mèrit, a propòsit de son gènere i estil, per a despertar-ne l’adormida afició que tant, encara hui, escasseja a la llegenda d’escrits en el nostre llenguatge” (pp. 11-12) i, per eixe motiu, s’havien proposat impulsar l’ús escrit i la promoció de la llengua materna (la catalana) en el Regne de València, on, com deia Carles Ros en el segle XVIII, havia estat arrimada.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Castellanisme, com ara, en lloc de la forma “afecte”.

[2] Castellanisme, en lloc de la forma genuïna “romandre”.

[3] “Patria, Fides, Amor” (és a dir, “Pàtria, Fe, Amor”) fou el lema en llatí que empraren els renaixentistes del segle XIX en tot l’àmbit lingüístic catalanoparlant, bé catalans, bé valencians, bé de les Illes Balears.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

L’educació matriarcal i la llengua materna en el Regne de València del segle XVIII

General, , , , ,

Prosseguint amb el llibre “Tractat d’adagis i refranys valencians i pràctica per a escriure amb perfecció la llengua valenciana”, de Carles Ros (1703-1773), també copsem el sentiment de pertinença a la terra i l’actitud de l’autor en pro de la llengua materna, quan escriu que, “com la nostra llengua és tan difícil d’escriure hui en dia, per estar arrimada i no usar-se, determiní també donar a la llum pública aquest altre breu Tractat d’adagis i refranys valencians, així, per a més pràctica de nòstron idioma, com per ser molt profitós al comú” (p. 17). A més, Carles Ros aprova una educació matriarcal que inclou els refranys i que enllaça amb la tradició, ja que, com ell comenta, “en ells, se logren dos coses molt lloables: l’una, dependre a llegir i escriure bé la llengua; l’altra, que tota la gent que no és estudiosa té, en eixes doctrines sentencioses, una raó que conclou i defengava[1] per a poder reptar o corregir els pares als fills, i els majors als menors, de modo que els fa obrir els ulls i se’ls imprimix en la memòria, passant d’uns a altres i, així, serà aquest tractat de molt profit i utilitat” (p. 18).

En relació amb aquesta defensa de la terra i de la llengua vernacla, el folklorista valencià addueix que “No perquè la nostra llengua valenciana està hui en dia arrimada, puix a penes s’escriu en ella cosa alguna, han de pensar que és roín: perquè, entre les entranyes de la terra, sol haver-hi miners d’or amagats i, quan es descobrin, troben allí aquells tresors que valen lo mateix i s’estimen com si no hi hagueren estat sepultats. Així, la nostra llengua, tostemps que la traiem a llum, es coneixen els quirats de son valor” (p. 32). No descartem que Carles Ros hagués conegut moltes rondalles en la llengua materna, ja que, en més d’una, apareix la cova subterrània que aporta lo que salvarà qui hi entre, en aquest cas, l’interessat per la llengua catalana.

Cal dir que, tot seguit, escriu unes paraules molt sucoses: “L’excusa que, fins hui, han tingut molts per a no llegir bé, ni escriure nòstron idioma, de que no està en ús, ni ortografia valenciana tenien, no els valdrà ara, puix (…) s’encontrarà quanta dificultat se puga oferir ben declarada que, a ocasió de fer jo, tan amant de la nostra llengua, i haver posat en ella tanta aplicació, he pogut tocar i descobrir lo més difícil i precís, que he conegut necessari” (pp. 32-33). Ens trobem davant un valencià que, a més d’interessar-se pel folklore, ho feia per l’educació i per la didàctica, ambdues, a l’abast del gran públic.

De fet, més avant, afig que “qui fuig de lo antic (en quant als fonaments de les arts), s’aparta de la raó[2]. Una excel·lència he observat jo als doctes de València, digna de tota lloació (parle en matèria d’ortografia) i és conservar-la sempre per la costum, sens alterar-la, ni voler-se detindre mai en menudències, puix, a una llengua, com no se li falte als punts principals (ja ho tinc dit), en  brossetes, no hi ha necessitat de parar-se” (p. 35). Aquestes paraules tenen a veure amb la tendència que començava a intentar entrar en l’aristocràcia, però que no rebia el suport de la gran majoria dels catalanoparlants: apartar-se de lo que fos matriarcalista, això és, de lo que es qualificava com obscurantisme (en aquest cas, de la cultura tradicional i de la manera d’educar).

Per això, Carles Ros posa que aquesta nova forma d’educar “no es diuen adelantaments, sinó corrupteles, perquè la cosa que no va fundada en doctrina, sí, tan sols, en la raó seca d’’Això em pareix’, no val, ni aprofita. Ans bé, s’acrediten de ridículs singulars, els que així parlen. Mes, per a els tals, també hi ha un adagi que diu ‘Contra el comú, no guanyaràs tu’.

Infinites són les raons que es poden donar per a defendre la costum de l’escriure” (pp. 36-37).

Finalment, passa a exposar un llistat molt interessant de refranys del segle XVIII i d’abans.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Literalment. La forma que més s’ajusta al context és “que defenga”.

[2] Ací s’entén amb el significat de veritat que es plasma en les dites, en els adagis.

 

Tractat d'adages i refranys valencians, de Carles Ros (s. XVIII) matriarcalisme

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i la llengua materna en el Regne de València del segle XVIII

General, , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el Regne de València en la primera meitat del segle XVIII. Carles Ros i el “Tractat d’adagis i refranys valencians” (1736).

En desembre del 2023, accedírem a l’obra “Tractat d’adagis i refranys valencians i pràctica per a escriure amb perfecció la llengua valenciana”, de Carles Ros (1703-1773) i publicada en 1736, i consideràrem que podria ser interessant per al tema de l’esmentat sentiment.

Així, en la dedicatòria que mena a Nostra Senyora dels Desemparats, es reflecteix el matriarcalisme: “A la sobirana emperadriu de cel i terra, Nostra Senyora del Desemparats, venerada en sa Lleialíssima Ciutat de València, de la qui és patrona” (p. 3) i addueix que “Qui a bon arbre s’arrima, bona ombra el cobri” (pp. 3-4), és a dir, a la Mare de Déu dels Desemparats.

Ja en el pròleg, comenta que “El motiu que jo he tingut per a donar a la llum pública este breu tractadet d’adagis o refranys valencians, no ha estat per voler-me acreditar d’home docte, en traure llibres, puix em reconec molt ignorant i, ni en este, ni en l’altre llibre d’Ortografia que l’any 1732 imprimí, m’apropie el títol d’autor, sí tan sols de recopilador, puix no he fet altra cosa que recopilar” (pp. 8-9).

I, com que, entre els catalanoparlants, la llengua materna és el primer tret que enllaça amb el sentiment de pertinença a la terra, Carles Ros afig que el seu objectiu ha estat “per a que tinguessen tots una extensa pràctica de la llengua valenciana, per trobar-me empenyat [1] en ella. Este assumpt dels adagis em paregué el millor per a lograr-ho [2], puix serà este llibret, quasi com el cató cristià que es dona en les escoles, perquè ací també hi ha doctrina per a l’ànima, bona criança, desenganys per a molts vicis, política per a bé parlar i norma per a llegir i escriure en valencià” (p. 9).  

Un altre apartat que empiula amb aquest sentiment és quan el folklorista posa que també hi haurà els qui “em diran ‘La llengua valenciana, hui en dia, ni s’estima, ni s’usa’, i que a què pot vindre traure jo aquest tractadet, ni cansar-me en aquell llenguatge que no servix” (p. 11). Cal recordar que Carles Ros havia nascut en temps que el Regne de València conservava els Furs (1703) i que plasma aquestes paraules en 1736, quan ja havien estat anul·lats després del Decret de Nova Planta de 1707.

Llavors, en defensa de la terra, addueix: “Responc: en estos afanys meus, faig jo dos coses a un temps. L’una és acreditar-me de bon valencià i amant de la mia llengua, obligació que cada u, de per si, té, sia de la nació que vulla, puix deu apreuar i defendre les coses de la sua Pàtria i també el llenguatge, encara que no tinga per a què; quant i menys, encontrant-se en el nostre idioma tantes grandeses, excel·lències i circumstàncies per a ser amat (…). L’altra, que, per la llengua valenciana, s’alcança [3] i deprén a escriure la Castellana amb més fonaments i seguretat que els mateixos castellans (…).

I, encara que no fos així, ¿quin dany pot fer als valencians donar-los regles clares i segures per a que no obliden la llengua i que la sàpien llegir i escriure correctament?” (pp. 11-14). I més perquè es tracta de “fer cosa gustosa que, fàcilment, es queda en la memòria” (p. 14), àdhuc, tot i que “totes les obres que ixen a la llum pública estan exposades a la censura” (p. 14), un report interessant per al tema del matriarcalisme en el segle XVIII i en avant.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Castellanisme, substituïble per “encabotat”, “entossudit”…

[2] Entre altres formes genuïnes, hi ha “aconseguir-ho” i “assolir-ho”.

[3] Castellanisme, en lloc de “s’aconsegueix”.

Tractat d'adages i refranys valencians, de Carles Ros (s. XVIII) matriarcalisme

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

La llengua materna, la maternitat i l’educació matriarcal

General, , , , , ,

En línia amb els comentaris que fa Joan Alcover en el discurs “La llengua materna”, de 1903, també es reflecteix en el pròleg de l’obra “Romancer popular de la terra catalana” (https://archive.org/details/romancerpopulard00aguiuoft), de Marià Aguiló i Fuster, publicada en Barcelona en 1893, en escriure a Sa Majestat la Reina Regent d’Espanya, Dona Maria Cristina, comtessa de Barcelona, entrada a què accedírem a principis del 2024 ( en la web “Internet Archive”, ací, amb lleugers retocs): “Les cançons populars catalanes venen consagrades per l’amor maternal. Generacions d’honrades mares de família han conservat les més antigues al bressolar i adormir a llurs infants al so de ses religioses tonades.

Ennoblides estan per la virtut del treball que, amoroses, endolceixen. Fins susara, els jornalers d’esta terra feinera les duien estampades en les entreteles del cor. El cant n’era el Cireneu que els aidava de sol a sol a manejar les eines o, com la Verònica, els eixugava piadosa la suor en les hores més feixugoses de la tasca.

La caritat les escolta i les beneeix” (pp. V-VI). Com podem veure, el recopilador vincula les cançons populars, sobretot, amb la dona, amb la maternitat i, igualment, amb tasques del camp.

Més avant, li afig que “Aitals virtuts i, més que tot, vostres bondats, em donen coratge per gosar oferir a la Comtessa de Barcelona l’aplec d’eixes cançons recollides en ma jovenesa, de la tradició oral, que avui, cuitadament, van oblidant-se” (p. VI). Per tant, captem un folklorista interessat, ja en la jovenesa, per la cultura popular.

Tot seguit, Marià Aguiló defineix les dones de què escriu: “Elles foren, i les que ens romanen, són encara, fulles expressives de la història domèstica del poble, qui, tot cantant ses amors i ses usances, ve dictant-la (…). Durant segles, elles han estat (tret de l’ensenyança parroquial), l’única escola de la gent pagesa, qui no sap altra llengua que la materna” (p. VII). És a dir, que l’educació, bàsicament, era matriarcal, que elles eren qui transmetien molt de lo que es sabia, que havia passat de generació en generació i, més encara: la llengua catalana era la que emprava la gran majoria de la gent en Catalunya.

A continuació, el folklorista addueix que, “a elles, acudia, a tothora, per conhort i esplai de les tristeses (…) com cercava les herbes remeieres de maig, per a fer-se’n bàlsams casolans (…).

Elles, per fi, (…) empenyeren fortament la meravellosa renaixença de la literatura catalana” (p. VII). És a dir, el paper de la dona en el reviscolament de la literatura en català, en el segle XIX, fou clau.

Igualment, Marià Aguiló li plasma que les cançons “Són collides en les eroles de la poesia tradicional i de les illes que es veuen del cim de la muntanya santa, cor i homenatge del territori catalanesc; a fi de que totes ses afraus contribuesquen a agrair-vos l’alta mercè que dispensareu al desvalgut idioma matern, que, al caliu de la PÀTRIA, de la FE i de l’AMOR, ha recobrat (…) sa poderosa saba, per reverdir de bell nou amb més ufana.

(…) Sa antigor mou a collir-les (…) a fi de mostrar íntegres uns brots que les generacions, d’una a l’altra, es transmeten” (pp. VIII-IX), amb un altre objectiu: “per conèixer tal com és el poble, qui el canta i s’hi reflecta” (pp. IX-X).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Erudits al servici de la terra, que estimen la terra i en pro del matriarcalisme

General, , , ,

Continuant amb les paraules de Francesc Badenes Dalmau en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Primera tanda”, de Francesc Martínez i Martínez, podem llegir que es tracta d’una obra “en la qual es veu de tot un poc, arreplegat en Altea” (XIII) i portada a bon port per l’autor “d’este recull de coses populars, que és un enamorat de la terra valenciana, a la qual ja li ha prestat servicis valuosíssims” (XIII-XIV), “sempre parant esment a tot lo que parle d’art i d’història de la terreta, res li estranyarà que consagre ses activitats i sos talents a fer obra d’entomòleg, arreplegant en la vila i en la masia aquelles flors modestes de l’enteniment; els costums antics i els moderns, els quals donen caràcter a una regió o a una localitat; la tradició i la llegenda, vulgar o enlairada; (…) la camperola cançó, l’acudit[1], alegre o sentimental, i la descripció pintoresca” (XIV). Com a aclariment, un entomòleg és un estudiós d’insectes. 

Un poc després, inclou unes paraules que reflecteixen el matriarcalisme del moment i el de Francesc Martínez i Martínez: “en lloc d’elevar l’esment al cel claríssim, demanant el foc de la inspiració, fixa els ulls en les coses, en aparença, xicotetes, en realitat, de vital interés per a la Història, la Lingüística, l’Etnologia, etc., no deixant a l’estranger el descobriment i l’exploració de lo que pertany a nostre cabdal popular literari” (XIV-XV), és a dir, que no haja de ser un foraster qui vinga a la terra, com aquell qui diu, a fer classes sobre cultura popular i a realitzar-ne recerques, sinó que els mateixos valencians estiguen interessats per la terra i lo que hi va adjunt. A banda, com escriu més avant, “l’espigolada ha sigut abundant i de mèrit positiu per al folk-lorista (…) en el camp vastíssim de la literatura popular, puix tot en ell és formós i útil” (XV).

Aquests comentaris del prologuista expliquen molt bé per què el recopilador, Francesc Martínez i Martínez, escriu “No puc sofrir el rebaixament de la llengua en què ma mare, engronxant-me damunt de sos genolls, em cantava per a adormir-me quan era xicon; en la que, ja fadrinet, em donava consells per a que, en la capital, no em pervertira i aprofitara el temps i, en la que, a penes xavalet, de mi, es va acomiadar, a l’emportar-se-la Déu d’este món, després de fer-me recomanacions que prou sent sempre no haver tingut presents…; llengua en què tinc expressats més de la meitat de mos afectes; llengua que venere i en què em recree, puix, per a mi, no té igual, quan es tracta d’expressar tendres sentiments, no té parell, quan es volen descriure coses fortes, bravenques. És com la mar de mon país, que, tranquil·la, sembla immens espill a on es miren les serres i es retracten les barques; amplíssim estany a on, de dia, juga la llum del sol i, de nit, la lluna, convertint-la en altre mar de plata” (pp. 19-20). Com captem, es plasmen molts trets en nexe amb el matriarcalisme: la figura de la mare, la llengua materna, la terra, l’educació matriarcal, l’expressió de la mare, l’aigua, la maternitat, etc.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] En l’original, “xascarrillo”.

La llengua materna i el sentiment de pertinença a la terra

General, ,

 

El 2 de gener del 2022, un poc abans de començar a escriure els comentaris que plasmarem tot seguit, viu que, en el meu mur, on havia posat l’article “Sentiment de pertinença” (https://www.7accents.cat/opinio/article/16417/sentiment-de-pertinenca), escrit per Irene Massana i publicat en la web “Se7Accents” en el 2020, Ricard Jové Hortoneda m’havia comentat “Molt interessant. Un dia abans de Nadal, vaig anar a un forn, a comprar uns ‘fartons’; deu fer un parell o tres d’anys que el regeixen uns xinesos, però fan les coses d’ací, i arreu hi ha rètols EN CATALÀ, però la gent que hi entra, els parla en espanyol. Jo sempre ho faig en català i, si no m’entenen, ho repeteixo.

Aquest dia, rere meu, hi va entrar un xicot d’uns quaranta anys. Jo estava parlant en català i, la noia, xinesa, que em servia, jove, fins i tot, l’anava parlant poc o molt. Rere meu, eixe[1] dia, hi va intervenir aquest senyor i s’hi va dirigir en espanyol. Jo, que el saludo i li dic ‘Bon dia!’, a veure què em responia. I va contestar ‘Bon dia!’. Aleshores, jo, em vaig armar de valor i, amablement, li vaig dir ‘Miri, tota l’estona que ja li parlo en català, i m’ha entès i, en allò que no m’entenia, li ho repetia. Si tots els que entren i són catalans, els hi parléssim en català, l’acabarien aprenent i, possiblement, el parlarien i tot’. Ho va reconèixer i es va excusar. Va seguir parlant en català”.

En l’article esmentat, Irene Massana comenta que “Personalment, la llengua catalana representa per a mi les meves arrels, el meu aixopluc, la meva raó de ser, fer i pensar. Menjo, penso, escric, expresso, ballo, ric, ploro, somio, cuino i sento en català. És la meva llengua materna, la llengua dels meus avantpassats, la dels meus avis i pares. Dins de l’àmbit familiar veig el català a les hortalisses de l’hort del meu pare, a la cuina casolana de la meva mare, als àlbums familiars, a les parets i arreu. (…) per a mi el català és la meva llengua vehicular de comunicació des de que vaig néixer i és per això que aquí, a casa meva, a Catalunya, parlo en català (…).

Certament, si una persona no comprèn el català, li parlaré en castellà per respecte i perquè esdevingui un flux comunicatiu. (…) Sempre he pensat que una persona que fa l’esforç d’aprendre l’idioma propi del país que l’acull és una persona amb la qual pots confiar. No es tracta de parlar més o menys bé una llengua sinó de voler parlar-la i escriure-la. (…) Per això, no demanaré disculpes per parlar en català perquè per a mi més que una llengua és un sentiment de pertinença (…) i la vida és massa breu per escapar de les emocions, de les coses que estimes i de les que et fan sentir viu”.

En línia amb el sentiment de pertinença amb la terra, el 26 de desembre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, posí un post en què preguntava “¿Com vos sentiu quan, fins i tot, fora de la terra dels vostres ancestres, descobriu que una persona parla la mateixa llengua materna que vosaltres i comenceu a parlar la llengua que més vos uneix culturalment i lingüística, la dels vostres avantpassats? Gràcies”.

En el meu mur, el 26 de desembre del 2021 i posteriorment ens comentaren “Una gran alegria” (Glòria Reverter), “Feliç de sentir la mateixa llengua” (Pilar Bonamusa Oms), “Fa molta alegria” (Rosa Garcia Clotet), “Jo parle sempre el valencià o català o balear. Si és un anglès, el francès o, sobretot, el castellà. Si volen parlar amb mi, que aprenguin la meva llengua. Soc poliglota però no tinc complexes” (Miquel Torner de Semir),”“Em fa molt feliç. Recordo que, fa uns quants anys, anàvem el meu home i jo al metro de París. Un noi ens va sentir parlar en català, es va apropar i no us podeu imaginar l’alegria que va tenir” (Pilar Ortiz  De Paz), “A mi, em fa il·lusió” (Montserrat Cortadella).

Afegirem que hi ha articles interessants, en llengua catalana, en relació amb el tema del sentiment de pertinença a la terra. Quant al comentari de Ricard Jové Hortoneda, reflecteix una actitud molt oberta.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, de les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Hem afegit aquesta paraula.

La llengua materna i del cor, la llengua del Poble matriarcal

General, , ,

 

Continuant amb la pregunta de com es sentien les seues àvies i les seues mares quan parlaven la seua llengua materna, en el grup “Cultura mallorquina”, també ens comentaren “Les meves parlaven mallorquí” (Rosa Galmes), “Ses meves xerraven mallorquí” (Jaume Andreu Adrover), “Tota sa meva família ha xerrat sempre es mallorquí” (Toni Oliver), “Es meus padrins sempre xerraven es mallorquí, mai tingueren problemes a s’hora de xerrar es castellà. Uns eren de Binissalem i, es altres, de Palma” (Maria Isabel Alorda), “Sa meva padrina, una experta” (Martí Cirer Ferriol), “Sa meva padrina conta que, quan feia de cosidora, davant hi havia un quarter de militars de sa península i, elles, joves,… quedaven embavades mirant es soldats. Una vegada, un soldat intentava captivar una amiga seva… xerrant en castellà i, ella, quan es va cansar tant de sentir xerrar i no va entendre, li va dir ‘Ho sents! No sé lo que me estás diciendo,… peroooo… no hi vull venir a Barcelona!!!!’, sa va donar a entendre”[1] (Miquel Amengual), “Parlo el (sa[2]) català perquè el papa i la mama sempre han parlat (xerrat!!) en català a nosaltres (quatre fills).

Jo soc el més jove, 71 anyets ben viscuts!!” (Jorge Ribas Capafons), “La meva mare sempre parlava en mallorquí i, a l’escola, li donaven un ‘coscorrón’ si el parlava. Es tenia que parlar el castellà” (Silvia Garcias), “La meva mare va néixer a Artà el 1926. A ella, la van castigar al seu ‘cole’ per xerrar en mallorquí a una amiga seva” (Dolores Cerdá), “Jo soc catalana de Barcelona. A casa nostra, sempre parlaven en català; però, a l’escola, en castellà. És a dir, que parlo les dues llengües.

Anècdota: la meva besàvia va estar presa per no saber parlar en castellà. Era una dona que vivia pel Pirineu i, quan va vindre a viure a Barcelona, un policia la va detenir perquè, a les seves preguntes, li contestava en català” (Dolors Gaixet López), “Es meus padrins també, sempre xerraren en mallorquí. Mai vaig tenir cap problema en sa llengua: ni a s’escola. Lo que no vaig aprendre és a escriure” (Francisca Borras), “Bé, supòs que, sa meva padrina i sa seva filla (mumare) xerrarien o parlarien en sa seva llengua materna des seu temps” (Antonio Marti), “Se sentían normales hablando el mallorquín. No conocían otra lengua. Cuando iba al colegio, me obligaron a hablar castellano y, ahora, no sé escribir en mallorquín” (Antonia Vicens Bonet), a qui escriguí “Encara estàs a temps de tornar a escriure’l, per exemple, per mitjà de cursets per a persones adultes”; “Es mallorquí sempre es va xerrar a sa meva casa i es pare, que era castellà, xerrava en castellà. Sempre respectant es mallorquí des padrins i sa meva mare. I ells, també deixant xerrar a cadascú sa seva llengua.

Jo, de ben petita, una paraula en mallorquí i, s’altra, en castellà… i, amb molt de carinyo, em varen ensenyar a xerrar es mallorquí i es castellà. A qui estimes més?… A ton pare, o a ta mare?? Jo estim tant es mallorquí com es castellà. Som bilingüe” (Lc Mpilar), a qui comentí “Una vivència interessant, Lc Mpilar. Vull fer-vos una pregunta: ¿preferiu afavorir un ambient molt receptiu i cercar acord, o preferiu l’esperit competitiu? Gràcies” , a què em respongué “L’equilibri just, en un món tan competitiu, seria trobar acords amb tothom… enllà on fos possible, el respecte, la llibertat i la dignitat… Això és tema per gent important. Jo no som ningú… Molt complicat però possible…, crec. Moltes gràcies a vosté…”. [3]  

Vull comentar que, en molts casos, m’ha semblat que hi ha qui ha sentit com una normalitat parlar la llengua materna i el castellà, fet que no hauria de veure’s, com aquell qui diu, com lo més normal del món, ja que, quan hi ha lo que es diu “bilingüisme unidireccional” (que és el nostre cas), el 80% dels parlants de la llengua minoritzada, ací, la materna, davant d’una persona que no coneixien abans, es passen a la llengua oficial de l’administració de l’Estat.  En eixe sentit, recordem que, com em digué Pere Riutort en juny del 2015, per exemple, el discurs del nou president de la Generalitat Valenciana, un polític amb etiqueta d’esquerres i progressista, es feu en valencià i en castellà. El Poble valencià té una llengua vinculada amb les seues arrels matriarcals: la llengua catalana, popularment i administrativa, coneguda com “valencià”. 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] D’ací, es dedueix que els militars parlaven castellà, mentres que moltes dones parlaven la llengua catalana.

[2] Literalment.

[3] A mitjan dels anys huitanta del segle XX, en Aldaia (l’Horta de València), l’ajuntament tragué un informatiu juvenil que tingué curta volada i, entre altres coses, hi hagué unes frases amb què m’he sentit identificat. El missatge, en llengua catalana, diria que “Per moltes llengües que es sàpien, quan u, mentres s’afaita, es talla, sempre parla la seua llengua materna”. Com veiem, molt en línia amb unes de Nelson Mandela, amb què estic totalment d’acord: “Si parles a algú en una llengua que entén, les paraules aniran al seu cap. Si li parles en la seua llengua pròpia, les paraules aniran al seu cor”.

Junts, fent camí matriarcal en el segle XXI i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , ,

 

A continuació, tractarem sobre el cristianisme i la religió en relació amb les nostres arrels catalanes (de signe matriarcal, com la llengua catalana) i, sobretot, sobre la identitat dels Pobles en el segle XXI, àdhuc, en relació amb els Sants de la Pedra.

 

Junts, fent camí i responent des de lo matriarcal i vinculat als Sants de la Pedra

En el tema del cristianisme matriarcalista, en relació amb el de les nostres arrels matriarcals (generades en els històrics comtats catalans) i el del segle XXI, direm que, fruit de contactar, per Facebook (entre el 2017 i el 2019), amb moltes persones valencianoparlants i de tot l’àmbit lingüístic, intuesc que, la gran majoria, a més de sentir-se vinculats a la terra, tenen present el component religiós com una part més de la nostra cultura. A tot això, afegirem que, com em deia, el 12 de febrer del 2019, un amic meu que és capellà i que ha participat en aquesta recerca, “El ser humà és religiós. El ser religiós no dirigeix a un déu, a un esquema de vida organitzat des d’un ‘déu’ com a arrelament: marxisme ‘religiós’, comunisme ‘religiós’… La base són els ritus, el ritualisme, lo que la societat civil parla de ‘protocol’.

Tornem a un llenguatge que està passat: dretes, esquerres i centre. Hui no existeix, perquè hui no impera la ideologia, sinó el mercat, el producte”.

I, com que hui impera el mercat, no podem permetre que aquesta actitud, sovint imperialista, colonitzadora, per part de persones vinculades a la política valenciana de línia “d’esquerres” però que menyspreen el factor religiós (i, més encara, si es tracta de signe cristià, àdhuc, sense haver indagat primer sobre les seues arrels, com és el cas dels Sants de la Pedra, anteriors a la proclamació del cristianisme com a religió oficial de l’Imperi Romà, en el segle IV), es moga amb la intenció de tombar per sempre més la identitat valenciana amb l’excusa que hi ha molta tasca de tipus social a resoldre o que això ja no s’estila, tan pròxima a l’actuació uniformitzadora del règim soviètic en repúbliques on, per exemple, hi havia balls que no eren col·lectius i que es tractà, així, de derruir-los. I, per descomptat, a la de la dictadura franquista (1939-1975). Però tampoc d’un valencianisme de barraqueta que es nega a que es facen estudis que no seguesquen la línia ortodoxa i que no parla de les arrels, com ara, de la festa dels Sants de la Pedra (hem trobat casos en què no indiquen que prové dels comtats catalans, ni de la Catalunya medieval, sinó… de França), i, més encara, tenint present la tendència tan elevada, a hores d’ara (escric aquestes línies en gener del 2020), d’actuar segons lo que fa fi.

Per això, en els nostres dies, encara ressonen unes paraules que pronuncià Joan Pau II, en la UNESCO (en 1980) i que trau el llibre “Nació i Nacionalismes”, de Joan Costa: “Hi ha una sobirania fonamental (…) per la qual l’home és, al mateix temps, sobirà suprem. I, en parlar així, penso també, amb una profunda emoció interior, en les cultures de tants pobles antics que no han capitulat quan s’han trobat enfrontats amb les civilitzacions dels invasors i continuen essent per a l’home la font del seu ‘ser’ humà en la veritat interior de la seva humanitat. Penso també, amb admiració, en les cultures de les societats noves, d’aquelles que es desvetllen a la vida en la comunitat de la nació pròpia –tal com la meva nació es despertà a la vida fa deu segles- i que lluiten per mantenir la seva identitat i els seus valors contra les influències i les pressions de models vinguts de fora.

(…) Us dic: amb tots els mitjans a disposició vostra, vetlleu per aquesta sobirania fonamental que posseeix cada nació en virtut de la seva pròpia cultura. Protegiu-la com la nineta dels ulls per a l’esdevenidor de la gran família humana. Protegiu-la! (…) No permeteu que arribi a ser víctima dels totalitarismes o de les hegemonies per a les quals l’home no compta si no [= sinó] com a objecte de dominació i no com a subjecte de la seva pròpia existència humana. (…) ¿No és un punt important per a l’esdevenidor de la cultura humana, important especialment en la nostra època, quan és tan urgent d’eliminar les restes del colonialisme?” (p. 111).

¡I tant que és important, àdhuc, a hores d’ara, com també ho serà en el futur! Qualsevol intent d’anul·lar la nostra identitat a partir de la negació del fet diferencial en lo cultural, podem identificar-lo com un acte d’abraçar aquesta actitud d’hegemonia, de culte al poder i a la fama o, per exemple, de totalitarisme, tot i que es faça en valencià o bé per part de persones pertanyents a partits que, popularment o, en els seus estatuts i tot, es puguen considerar d’esquerres, progressistes o a favor de lo valencià i de la llengua pròpia del País Valencià o, si així ho prefereixen, de les terres valencianes o de la Comunitat Valenciana. I qui diu del País Valencià, diu de Catalunya i de qualsevol altre lloc de l’àmbit lingüístic catalanoparlant.

Fins i tot, no fer aquestes distincions entre valencianistes o entre promotors de la nostra llengua i de la nostra cultura i dels qui, simplement, mostren interés de cara a la galeria o bé, per exemple, cap a la premsa, cap a la televisió o vespres de les eleccions, representa una injustícia molt gran i digna de denunciar, ja que moltes persones no prioritzem més lo que es diu, sinó l’actitud real.

Per això mateix, com manifestava el papa Joan Pau II, en el “Discurs als bisbes francesos de la Provença” (en 1982), i que també figura en l’obra de Mn. Joan Costa, “es treballa sovint en una empresa de secularització d’aquestes riqueses espirituals. Hi ha tota una correlació evident entre cultura popular i la fe del poble. Però justament per a evitar aquesta secularització cal que siguin valorats i ajudats tots els homes de bona voluntat, cristians o no, que miren de presentar aquest patrimoni, i a la vostra terra hi ha múltiples iniciatives” (p. 114).

Qualsevol intent d’arraconament de lo que hi ha de cristià en la nostra història com a Poble i en tot l’àmbit lingüístic, supondria un desenvolupament excessiu de la llibertat triada pels alts càrrecs polítics a costa del sentiment de comunitat (en el cas del País Valencià, sobretot, del col·lectiu majoritari, d’arrels catalanes), del de solidaritat. I també podria generar-se a partir de generalitats (lo que, políticament, fa fi) amb la intenció de fer xixines lo que sone a cristià.

Ambdues posicions són rebutjades, però tingudes en compte, per moltes persones que, per això, mantenim el nostre suport a la política que, per exemple, s’està duent a terme en bona part de Catalunya i també per persones que van un poc més lluny i amb un esperit emprenedor que només s’aplana en unes condicions polítiques favorables al matriarcalisme, al desenvolupament de la identitat i al dinamisme que, contínuament, apareixen en moltes fonts del Vaticà i en molts discursos i missatges fets per papes, actitud que aprove, ja que s’obrin a tres elements claus en la vida humana: a la llibertat (associada a lo masculí) i a la solidaritat (associada a lo femení) i ser reis de la nostra vida, vida acompanyada d’il·lusió pel fet de viure i, com ara, pel fet de pertànyer a una comunitat lingüística i cultural, àdhuc, oberta a lo nou en el camp de la cultura i en la manera de viure, sempre que, des de fora, no es tracte de fer malbé els nostres costums.

Això explica que, per exemple, el nord-americà Thomas S. Harrington, en el seu llibre “Una democràcia cívica en temps autoritaris. Apunts d’un nord-americà sobre el Procés sobiranista de Catalunya”, publicat per Editorial Gregal, en el 2018, escriga unes paraules aplicables a la nostra cultura, a partir d’un article que aparegué el 23 de setembre del 2017: “Catalunya és, com totes les societats que conec bé, una societat diversa i ideològicament dividida. Hi ha molta gent allí que s’identifica aclaparadorament amb un passat català, la llengua catalana i, potser més important, patrons estrictament catalans d’organització social i comportament cívic, uns patrons que posen un èmfasi excessiu –almenys en relació amb els tradicionals espanyols- en la negociació (en contraposició a les autoritzacions), el comerç (en contraposició a la intimidació estratègica i a fer la guerra), a l’enquesta racional i a la primacia de la consciència personal (en contraposició a l’obediència a ortodòxies socials i culturals àmpliament propagades)” (p. 215). Com veiem, en aquestes línies de Thomas S. Harrington, apareixen molts trets vinculats a lo matriarcalista, com ara, “negociació”, “comerç”, “enquesta racional” i “primacia de la consciència personal”, això és, obertura als altres i, per exemple, prioritat de l’emoció per damunt de la raó, però sense desconsiderar els altres.

Al cap i a la fi, impulsar una identitat, per exemple, en el cas dels valencians d’arrels culturals catalanes (com ara, reflectit en la llengua materna), directament vinculada a uns orígens catalans i a una llengua acompanyada de valors matriarcalistes (i no patriarcals, com molts polítics valencians intenten que assumim amb actes de submissió cultural, en nom de la lluita contra una suposada i abstracta “societat patriarcal”, però sense que indiquen, tot seguit, cap llengua), representa, no solament, participar de la cultura heretada mitjançant la mare, el pare i la família, sinó, a més, participar de la història del nostre Poble i de la nostra nació, d’un nacionalisme que no és violent, sinó que, a més, va unit a eixe esperit emprenedor tan present en la nostra història (i, molt, en el cas de les dones), a l’espenta, al racionalisme que té present els altres, a la solidaritat, a l’hospitalitat, etc. i a molts altres valors clarament presents en les cultures matriarcalistes del món.

Per això, estar a favor del passat i de promoure la nostra cultura i la nostra llengua (partint de la família i cap a les altres persones), implica que, com deia Joan Pau II, en la “Carta apostòlica als joves i a les joves del món” (en 1985, i que també comenta Joan Costa), “no podem mantenir una actitud passiva, o fins i tot de renúncia, com féu el darrer dels servents esmentats en la paràbola dels talents. Hem de fer tot allò que és al nostre abast per assolir aquest patrimoni espiritual, per confirmar-lo, mantenir-lo i incrementar-lo. Es tracta d’una tasca important per a totes les societats” (p. 118). Un sentiment espiritual i una implicació que no s’ha de confondre, per exemple, amb el fet d’assistir a misses o a actes en l’exterior de les esglésies o de les ermites i, com ara, vinculats a grans festivitats religioses, com ara, el Còrpus, sinó als trets morals, de cosmovisió i actitudinals que defineixen un Poble a partir de la llengua amb què es sent identificada una persona i, de rebot, a lo matriarcalista i no, com ara, a l’esperit assimilacionista (vinculat, per exemple, a la cultura castellana).

Unes línies després, Joan Pau II recorda que “Vosaltres, gradualment, en experimentar aquest vincle social que és més ampli que el familiar, comenceu a participar també en la responsabilitat pel bé comú d’aquella família més àmplia que és la pàtria terrena de cadascun i de cadascuna de vosaltres” (p. 118).

Entre aquesta “pàtria terrena” de què parla Joan Pau II, inclouríem, en el cas del País Valencià, que els goigs també estiguen escrits en valencià, especialment, els elaborats en territoris, a hores d’ara, valencianoparlants i, més encara, quan, per exemple, estan relacionats amb festes de forta tradició i, a més a més, que els goigs estan molt més presents en la nostra cultura que, com ara, en la castellana. Un cas: els goigs dedicats als Sants de la Pedra. Si retiràssem els goigs, de lo identitari, n’eliminaríem un tret molt singular i ben estés en tot l’àmbit lingüístic: els goigs, una de les vies en què més s’ha desenvolupat la nostra llengua.

En el fons, hi ha que, dins del nostre Poble Valencià i de tot l’àmbit lingüístic, un tema com el dels goigs, o com el dels Sants de la Pedra, ens porta a estimar, amb força i decidits, la nació en què hem nascut, la terra dels nostres pares i on ens hem criat (fins a fa poques dècades, per exemple, molts valencians no proveníem de fora, com és el meu cas i el de molts més, ni de cultures de fora de la península) i els valors a què està relacionada la llengua pròpia de la nació. Ara bé, actuar, amb espenta, cap als altres, amb esperit emprenedor i prioritzant més el demà que el passat.

I, de pas, comporta abraçar la part cristiana que hi ha en la nostra història, encara que, en el cas de les persones no creients o no cristianes, això equivalga, simplement, a promocionar lo que perviu en el nostre Poble i, així, que les persones nouvingudes, a més d’aprendre el castellà (llengua oficial de tot l’Estat espanyol) també siguen més tolerants respecte a la nostra cultura ja que, resideixen ací (i no en territoris que, per exemple, pertanyien al Regne de Castella a principis del segle XVIII, abans del Decret de Nova Planta que afectà el Regne de València com també els altres regnes de la Corona Catalanoaragonesa). El motiu és perquè una cosa és acollir els forasters i, ben diferent, permetre, passivament, que menyspreen la cultura de la terra on s’assenten, un fet que no podem tolerar de cap manera, ja que comporta un acte de desqualificació cap a qui els facilita l’hospitalitat. En paraules del bisbe Masnou, sobre els immigrants i publicades per Joan Costa i Bou, que visquen de manera “que si els immigrants volen estar junt amb nosaltres, s’hi trobin sempre bé (…). I a ells, als immigrants, cal recomanar-los amb mitjans oportuns –escola, etc.- que ens tractin també a nosaltres igualment (…), sense voler fer passar el seu punt de vista per sobre de les actituds raonables dels naturals del país. (…) Comportar-se així no equival a cap humiliació ni complex d’inferioritat, sinó que reflecteix un tarannà honorable i elegant” (p. 195). I, a més, el mateix bisbe afig que “Els immigrants tenen dret a llur cultura i tradicions, però no poden imposar-les a la nació que els acull, tot posant en perill la cultura autòctona. Tampoc els membres de les minories culturals no han de voler imposar llurs cultures i tradicions a la resta de l’Estat” (pp. 195-196). I jo, a aquestes línies finals del bisbe Masnou, en què parla de les minories, adduiria que ni els habitants que s’identifiquen, culturalment o per preferència de sentiments, amb la ideologia de la nació més forta jurídicament i mediàtica en un Estat, a la resta de nacions (o bé, de persones) del mateix Estat.

Per tot lo exposat fins ací, en aquest apartat sobre la identitat d’un Poble (en el nostre cas, de tots els Pobles d’arrels catalanes, o bé de Catalunya), direm que la nostra identitat no es sustenta sobre temes abstractes, ni sobre qüestions morals sinó, clarament i única, a partir dels costums i de les tradicions que encara romanen arrelats en bona part del Poble i que moltes persones ens resistim a les opressions externes o des de persones que, tot i ser, per exemple, de famílies valencianoparlants (o bé, d’arrels valencianes i valencianoparlants), prefereixen, voluntàriament, abraçar la cultura castellana (com ja han fet molts polítics valencians, no sols de dretes, sinó també d’esquerres, com ara, durant el període entre el 2015 i el 2019, tot i la suposada inclinació progressista amb què s’ha tractat de vendre el pacte polític postelectoral entre PSOE, Compromís i Podemos, en la primavera del 2015).

Per aquesta raó, els qui resistim aquestes temptacions de canvi d’identitat, al mateix temps que constituïm un fort sentiment de pertinença (tan important en els temps que vivim, en què moltes persones es senten desarrelades i sense un nord),… actuem, en el País Valencià (com també en la resta de l’àmbit lingüístic), com pronuncià el papa Joan Pau II, en Estònia (en 1993, poc després de la independència dels estonians respecte de la històrica Unió Soviètica) i que recull Mn. Joan Costa, “en un escenari internacional marcat per grans tensions, en què és més que mai necessari flanquejar[1] el sentit de la llibertat i de la identitat amb l’obertura al diàleg i a la solidaritat. (…) Es tracta de cultivar allò que distingeix els éssers humans sense oblidar allò que els uneix” (pp. 139-140), això és, d’aplanar, no sols l’expansió de la nostra cultura sinó també la solidaritat entre els qui viuen en la nostra societat i de respondre amb tolerància cap a persones de generacions distintes, de llengües diferents i de cultures de molts llocs del món. Ara bé, de manera que aquesta recepció no abrace, com ara, tot lo que pretenga que romanguem passius davant el pas dels temps, com qui espera que el govern espanyol (o, per exemple, el govern valencià de torn), siga qui assegure el futur de la nostra identitat d’arrels catalanes. Al contrari, és el fet de moure’ns, de promoure-la i d’anar cap al demà prioritzant més el demà que el passat, lo que donarà vida (com ja ho fa en molts llocs de tot l’àmbit lingüístic).

Clourem aquest apartat sobre la identitat, dient que, des del meu punt de vista, resulta molt adient respondre i actuar, com a ciutadans i com a persones, amb una actitud semblant a la que hi ha en les línies següents, tretes del llibre “Nació i Nacionalismes”: “Pius XII, en el seu radiomissatge de Nadal de 1941, diu: ‘En el camp del nou ordre, fomentat sobre principis morals, no hi ha lloc per a una opressió oberta o amagada de les peculiaritats culturals i lingüístiques de les minories nacionals’” (p. 198), però sí per a un activisme cultural que escriu la història i que hi realitza una mena d’”evangelització cultural”, que respon des d’una escala de valors clara, que no abdica dels propis drets culturals, com a comunitat lingüística d’arrels matriarcalistes (en el cas de la nostra cultura i de moltes més) i, a més, en paraules de Joan Costa, “amb la intenció que els drets de tots (persones, minories, nacions i Estats) gaudeixin del lloc que els correspon i no restin en l’ostracisme[2]” (p. 199).

 

 

Notes: [1] Seguir lateralment una cosa; anar-li al costat.

[2] En l’oblit, en la marginació.

 

“Una santa dona”, la llengua materna i l’estima per les arrels, fent camí

General, , , , , , , , , , ,

 

El 25 de novembre del 2020 Pere Ramon Nadal, un amic de Catalunya, per correu electrònic, m’enviava una foto amb un poema de l’escriptor català Josep Burgas i Burgas (Barcelona, 1876-1950), que diu així:

“A un enemic de ma llengua

En català em va fê una santa dona

la primera carícia maternal;

en català em contà rondalles l’avi,

assegut a l’escó en la llar pairal.

 

En català digué ses amoretes

la que avui és mestressa del meu cor,

en català em donà l’adéu el pare

quan li extingí la llum dels ulls la Mort.

 

En català han sigut, tendres i dolces,

les primeres moixaines del meu fill..

I ara del català vols que renegui?

No ho aconseguiràs pas!… No hi ha perill!

 

Jo sento i penso en català, i voldries

que en una estranya llengua m’expressés?

Un jorn fou nostra parla esclavitzada,

però aquells temps no tornaran mai més.

                                                         Josep Burgas”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El mateix dia li comentava “Interessant i, entre altres coses, qualifica la mare com una ‘santa dona’, encara que parle molt més del pare. Un altre tret matriarcal”. L’endemà li preguntí, també per correu electrònic, on s’havia publicat la foto i el 30 de novembre del 2020 responia que “en Josep Burgas no va escriure aquest poema com una expressió matriarcal, però sí que relliga l’origen d’un sentiment amb la mare. Quan s’ha perdut aquest lligam, aquest sentiment va de baixa”.

L’endemà, el 1r de desembre del 2020, el publiquí en el meu mur i en molts grups i fou un èxit, en la gran majoria dels casos, sobretot, per l’acceptació que rebé per part de persones de tot l’àmbit lingüístic (i en destaque, àdhuc, del País Valencià) i perquè, una quantitat important de persones que el llegiren, el compartiren. El text amb què el presentí (acompanyat del nom de l’informador, Pere Ramon Nadal), entre altres coses, deia “¿Què vos diu aquest poema matriarcal?

(…) M’interessa saber l’any en què nasquéreu. El motiu: com més grans, més actitud matriarcal davant la vida, especialment, en les terres on l’Església ha fet ús de la llengua catalana. I, com més interés per la cultura popular i per les tradicions i pel folklore, més actitud matriarcal, menys teoria i molt més esperit emprenedor, receptiu i creatiu, més interés per la terra, més esperit comunitari i més decidits.

Com observem, en el primer vers, apareix la dona (“santa dona”) i, en el segon, “la carícia maternal”. Una lloança a la dona”.

De vesprada, que una dona nascuda en Colòmbia i que resideix en Espanya des de fa quasi vint anys, vingué a ma casa, li parlí, per exemple, sobre frases vinculades a la cultura valenciana i d’altres, però amb la castellana, i estava fascinada per la cultura de vida i per la visió del món tan oberta respecte a la dona i respecte als altres, que trobava en relació amb la llengua catalana, ja que, com ara, es desaprova lo de “La maté porque era mía”, l’“ordeno y mando” o que primer s’actue amb mà dura que amb diplomàcia i sense donar prioritat a la part emocional de la persona (“a diestro y siniestro”), però no, com ara, les relacions tan obertes i tolerants entre el marit i la muller (com tampoc entre la parella i els fills) en la cultura valenciana.