En aquest seny, com es desprén de l’encíclica “Evangelii Praecones” (del 2 de juny de 1951) i que veiem resumit en l’obra “Nació i Nacionalismes”, en tractar sobre la finalitat dels missioners en terres estrangeres (traslladable a tot l’àmbit lingüístic), no parlem “d’ésser colonitzadors en nom del país propi, ni exportar cultures, ni imposar-les: han de respectar tot allò que no sigui deshonest de les cultures i dels Pobles que reben l’Evangeli; que han d’estimar el país en el qual treballen i guaitar-lo com una segona pàtria (…). És a dir, en conjunt, (…) ha de respectar, estimar i afavorir els valors i les cultures dels Pobles que evangelitza” (p. 95) i contribuir a una major reducció de tot lo que comportàs un procés de deshumanització.

En la línia que llegim en aquests mots i, per exemple, tocant a l’actitud de capellans de tota la nació catalana, com ara, en nexe amb l’estudi que férem sobre els Sants de la Pedra, podem dir que sí que és favorable. Així, n’hi ha que havien fet alguns estudis o, fins i tot, que havien tractat temes relatius als Sants de la Pedra, per exemple, Martirià Brugada Clotas (mitjançant un llibret) o Josep Martínez i Rondan. I, àdhuc, i açò és un senyal positiu i de promoció de la nostra cultura i de les tradicions, n’hi ha hagut que, malgrat que no fossen capellans i que no haguessen realitzat investigacions, sí que se’ns havien mostrat molt receptius a lo matriarcalista, com ara, Romà Francés i Berbegal, del Camp de Mirra (l’Alcoià), i, ben mirat,  a “fer poble, principalment, d’ençà del Poble i amb la valença de molts polítics de la Nació catalana” i acollidors, és clar, a gent que aplana el futur de la llengua catalana i la benevolència de fet a nivell social. I no cal dir que concedint importància a la creativitat, a lo maternal i a fer costat a iniciatives lingüístiques, culturals, etc. vinculades amb les arrels de la Nació citada.

Lligant amb això, com escriu Pere Riutort en la seua explanació, “L’Estat, com a entitat amb el seu poder polític, no ha de significar imposició d’un grup humà per a obtenir la superioritat d’una ‘nació estat’ sobre les diverses nacions, com ha succeït tantes vegades en la Història de la Humanitat. Si tinguéssem els coneixements de cultura històrica i dels drets dels Pobles, sincerament, no ho podríem ignorar i exigiríem els nostres drets irrenunciables: durant segles n’hem patit una gran desinformació” (p. 47).

Per això, com capim en l’explanació, moltes persones fomentem la llengua catalana i la cultura matriarcal en terres catalanoparlants: en casa, en la família, en l’educació, en l’ensenyament, en lo relacionat amb l’Església, en la política, en la societat civil, etc… de manera que, com més va, més, amplien la presència de la llengua, de lo matriarcalista i de la cultura aborigen catalana, no sols entre familiars o entre amics, ans a nivell de l’ensenyança, en els mitjans de comunicació social, en Internet, en conferències, en museus, etc. puix que, com deia el papa Joan Pau II en un discurs al Parlament europeu d’Estrasburg l’11 d’octubre de 1988, “Una estructura política comuna, emanada de la lliure voluntat dels ciutadans europeus, ben lluny de posar en perill la identitat dels Pobles de la Comunitat Europea, garantirà millor els drets, sobretot, culturals, de totes les seves regions. Aquests Pobles units d’Europa no acceptaran mai la dominació d’una nació o d’una cultura sobre les altres, sinó que faran costat al dret igual de totes a enriquir les altres precisament amb la seva diferència.

Tots els vells imperis, que tractaren d’establir llur prepotència mitjançant la violència, la coacció i la prepotència assimilista, han fracassat. La vostra Europa és la de la lliure associació de tots els seus Pobles i de la posada en comú de les múltiples riqueses de la seva diversitat”[1] (pp. 51 i 194).

I aquesta actitud comença amb l’educació als infants, sobretot, perquè és en la família i en els llocs on aquesta és i allà on els xiquets van junt amb els pares, on s’inicia la formació de les persones i on els nins prenen part com a membres de la comunitat, com Joan Pau II manifestava en 1980 en la UNESCO.

Ben mirat, ha de menester que tothom puga arribar a tota mena de mitjans de formació, tant relatius a la llengua, com en la llengua autòctona (en el nostre cas, la catalana), com a qualsevol tema, i, com escriu Pere Riutort, en el seu document,  “llibres, edicions musicals i audiovisuals, material didàctic segons edats, etc. És imprescindible un lloc on puguen fer-los conèixer i poder-los adquirir o bé deixats, aquests recursos didàctics o pastorals, indispensables en l’actualitat” (p. 65), a més dels que, per exemple, són en Internet i en les xarxes socials, junt amb la cultura tradicional i al folklore d’arrels catalanes.

Altrament, com que Pere Riutort parla sobre inculturació en llengua pròpia (en referència al català) i associat amb l’Església valenciana, indica que aquest acostament “s’ha de concretar especialment en la Litúrgia, Catequesi” (p. 65), puix que són eines molt importants per a l’aprenentatge de qualsevol llengua. Això inclou, igualment, que el català i, per consegüent, la possibilitat de difondre lo que lliga amb lo matriarcalista, amb el passat i amb el present, siga emprat de manera habitual i manifesta: en la ràdio i en la televisió.

No deixarem fora que Pere Riutort ho reforça en agregar que “la nostra cultura històrica (…) hem d’actualitzar i ser conseqüents amb el paper que suposen, com a ciutadans i com a cristians” (p. 73) i quan escriu que, en els segles XIII, XIV i XV, els escrits en català eren els que més vigència universal tenien (en Europa), en els estudis universitaris i en bona part dels documents, “al davant de les importants llengües actuals, com ara, el francès, l’anglès, el castellà, l’alemany, el portuguès“ (p. 75), “com la llengua de comunicació civil internacional més important de l’Europa d’aquells segles, després de llatí” (p. 75). Adduiré que escric açò, primerament, perquè considere que cal que ho puguen llegir els qui viuen en qualsevol indret catalanoparlant com també qualsevol interessat per aquesta recerca, perquè, per exemple, com digué Joan Pau II a l’ONU (en 1995), “Cada nació té, consegüentment, també el dret a modelar la pròpia vida segons les pròpies tradicions, excloent, és clar, tota violació dels drets humans fonamentals i, particularment, l’opressió de les minories. Cada nació té també dret a construir el propi futur donant a les generacions més joves una educació apropiada” [2]. Sobre el terme “nació”, enllaçant amb el significat que li dóna Joan Pau II, Pere Riutort comenta que el discurs tractava “sobre els Drets dels Pobles i de les Nacions que no tenen Estat” (p. 111).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Notes: [1] Tret de l’article “La sobirania d’un poble, en el pensament de Joan Pau II”, publicat en “Catalunya Cristiana”.

[2] Informació treta de “Documents i discursos pontificis” (p. 69), en la publicació “Documents d’Església” (no. 647, 1r de febrer de 1996), editada per Publicacions l’Abadia de Montserrat i adjunta en l’explanació (p. 197).