Arxiu d'etiquetes: la dona porta la casa

“Idò tu pastaràs”, la dona mana en les famílies catalanoparlants

 

 

En la rondalla mallorquina “Una qui no vol pastar, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom III de l’obra “Rondaies mallorquines”, editat per Institució Francesc de Borja Moll, una parella està a veure qui pot més i quan, finalment, el batle, com que marit i muller estan molt quiets, ordena que els fiquen en una caixa i que els soterren (p. 56), serà ella qui guanyarà la mà. Així, els huit portadors trien enterrar-los junts, a l’home i a la dona:

“-Ben pensat: plegats en vida, plegats en mort.

-No res, idò, duis-los-me –diu es fosser.

Aquí ell[1], veient que anava de ver, no pogué aguantar pus, i diu tot rabent:

-A poc a poc! No vull jo estar davall!

-idò tu pastaràs –digué sa dona, tota remolesta i aixecant-se de dins sa caixa.

Fosser i portadors fugiren com cent mil diantres, i es dos carronyes se n’anaren a ca seva, i ell hagué de pastar” (p. 56).

En aquesta rondalla mallorquina, no sols l’home és la part passiva (molt en línia amb el matriarcalisme), sinó que és poregós i, a més, la dona és la part activa (salta de la caixa), li dona una directriu (que ell haurà de pastar) i, al capdavall, es remarca que es fa lo que vol ella: “i ell hagué de pastar” (p. 56). Cal afegir que, si bé, en una rondalla valenciana de l’Horta de València, és la dona qui, finalment, haurà de tancar la porta, el recopilador, el valencià Cristòfor Martí i Adell, nasqué en 1940, mentres que Mn. Antoni Ma. Alcover havia nascut en 1862. En cas d’haver-ne de triar una, optaria per la mallorquina, per la seua antigor i perquè plasma més el matriarcalisme.

De fet, en l’article “La de 1910, una generació de titans” (https://www.yumpu.com/es/document/read/43128353/butlleta-municipal-110-novembre-2005-ajuntamanet-de-sa-pobla), publicat en novembre del 2005, en “Butlleta”, el butlletí informatiu de sa Pobla (un població mallorquina de la comarca del Raiguer), Alexandre Ballester, cronista de la Vila, comenta que, “en determinades comunitats, i d’una manera instintiva, amorosament respectuosa, la dona, ha anat assolint, almanco des de l’àmbit casolà, una dignificació social del rol femení. Per costum més que per llei, el reconeixement del paper de la dona, en la formació, i cohesió, de la família, de la comunitat, ha estat fonamental, ferma i decisiva. A l’evolució moderna, [ a] primeries del segle XX, el pas espectacular del secà al regadiu, a sa Pobla, n’és un exemple fefaent, magnífic i paradigmàtic.

Tots, els de la meva edat, recordam que el padrí deia que comandava a casa, i comandava cara al veïnat, però tots recordam que, de veritat, qui comandava era la padrina. Més dolça, més callada, més tenaç” (p. 3).

En línia amb aquestes paraules d’Alexandre Ballester, afegirem que, el 9 d’agost del 2021, trobí l’entrada “La dona a les rondalles d’Antoni M Alcover, interessant conferència de Magdalena Gelabert” (http://agricolamanacor.blogspot.com/2019/03/la-dona-les-rondalles-dantoni-m-alcover.html), en el blog de l’”Associació Cultural S’Agrícola de Manacor”, en què es diu que, en les rondalles mallorquines recopilades per Antoni Ma. Alcover, “la dona es veu afavorida i reflexa unes qualitats molt elevades, la dona és intel·ligent, té la bossa de la casa, és la que protegeix la família i la depositària dels trets importants de la dona mallorquina i la seva societat d’un caràcter eminentment matriarcal”.

També el 9 d’agost del 2021, comentí a ma mare que són moltes les rondalles en llengua catalana, en què, per exemple, encara que la dona tinga la darrera paraula (i eixa paraula siga la determinant, com en el cas de la que acabem de veure o, fins i tot, quan és la filla del rei, però ell accepta lo que tria la princesa), en què, com ara, es reflecteix en el fet que, si bé mana la dona, no hi ha ànsia pel poder i en què, en tot cas, s’hi accedeix per mèrits. I també que, moltíssimes vegades, qui hi aplega,… en lloc d’actuar de manera oportunista, premia els qui li han fet costat. Hi estic totalment d’acord amb eixos detalls que figuren en aquestes rondalles, en molts casos, de fa més de cent anys.

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Textualment, en cursiva, com en unes línies després, es pot llegir en el llibre. El marit, la part mansa de la parella, com en moltes rondalles de fa més de cent anys i transmeses durant moltes generacions, en llengua catalana.

“‘A ta casa, vaca'”, una rondalla de Tàrbena en què la dona tria

 

En el llibre “Per poblar lo regne de Valèntia… L’emigració mallorquina al País Valencià en el segle XVII” (https://www.uib.es/digitalAssets/173/173703_5.pdf), d’Antoni Mas i Forners i de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, editat per la Conselleria de Presidència del Govern de les Illes Balears, en el 2002, es comenta que hi ha una “expressió tradicional ‘A ta casa, vaca’ que fa referència irònicament al presumpte matriarcat atribuït a Tàrbena” (p. 131), una població valenciana de la comarca de la Marina Baixa. I, un poc després, en la pàgina 132, llegim, literalment, “Es de ‘A ta casa, vaca’” , acompanyat d’un text que, amb lleugers retocs per a facilitar la lectura,  diu així:

“Havien de repartir bous i vaques a un poble. I l’alcalde va dir que a casa que manara sa dona li donarien una vaca, i a casa que manara s’home, un bou. Com que quasi tots anaven i deien: -¡Jo, una vaca! ¡Jo, una vaca!

Com que en va anar un d’aqueixos hòmens que volen ser ells es amos, que no admeten[1] que a sa casa mana sa dona; i va dir:

-¡A ma casa, un bou!
I l’alcalde li va dir:

-¿Tu estàs segur?

I ell diu:

-¡Sí!, ¡jo vullc un bou, que a ma casa mane jo!

Diu:

-Ei!, puix bé –diu- ¡agarra’l[2]! –diu-. N’hi ha[3] de negres i de rojos –diu-: tu tria.

Ell diu:

-¡Ai!, ¿que no aniré a dir-li a sa dona de quin color el vol? –i llavors[4] l’alcalde li va dir:

-¡Vaca, vaca! ¡A ta casa, vaca!”.

 

El mateix dia que escriguí aquesta rondalla de Tàrbena, l’11 de març del 2021, la comentí a ma mare i, ella, em digué que, a son pare, hi havia dues coses que li deien, en relació amb comentaris fets per dos hòmens que el meu avi matern coneixia: “Jo mane tot lo que vull,… obeint a la dona”. I, sobre el segon, ma mare digué: “’Jo, a ma casa, mane tots’. I se’n va a casa. ‘Jo soc el que més mane, no que em facen cas’”.  Agraesc que, ma mare, em facilitàs aquesta informació.

Finalment, dir que dedique a Pere Riutort aquesta entrada. Ell, més d’una vegada, m’ha parlat sobre pervivències mallorquines relacionades amb Tàrbena, població on viu actualment.

 

 

Notes: [1] En l’original, “admitixen”.

[2] En l’original, “¡garra-lo!”.

[3] En l’original, “En hi ha “.

[4] En l’original, “entonses”.

“Matriarcat a Manresa” (Montserrat Morera)

 

Tot seguit, un escrit que, hui, he rebut per correu electrònic amb el títol “Matriarcat a Manresa”, després de preguntar, un poc abans, a Montserrat Morera, l’autora del text, si li importaria escriure’m sobre les seues vivències en relació amb el “matriarcat” de què em parlava,  ella, com que l’havia viscut, etc. 

Des d’ací, un agraïment per la seua aportació.

“Benvolgut Lluís Barberà,

Tal com em demanes, et faré cinc cèntims del matriarcat de casa:

La meva mare es va quedar viuda als 33 anys, amb dues criatures petites de 2 i 5 anys (el meu germà i jo). Des d’aquell moment es va encarregar de l’administració de la casa i de la nostra educació. 

A la família del meu pare, des de la iaia fins a les tres germanes del meu pare, també les dones portaven la veu cantant en els afers familiars, encara que fossin casades.

Els homes catalans (potser no puc generalitzar, però és el que jo he viscut) deixen l’administració de la casa a les dones sense problemes.

Per tant, en fer-me gran no em va semblar gens estrany fer el mateix. El marit em va deixar fer, perquè confiava en mi per a tot: compres, viatges, educació dels fills (filles en el meu cas). 

Ara les meves dues filles també estan casades i continuen la tradició matriarcal que han vist sempre a casa. Fins i tot el meu germà, criat en aquest ambient, ho ha deixat sempre tot en mans de la dona.

Ja veus que a Manresa el matriarcat no és cap cosa estranya. I no som una tribu de la Polinèsia…

Salut

M. Montserrat Morera”.

 

“Una santa dona”, la llengua materna i l’estima per les arrels, fent camí

 

El 25 de novembre del 2020 Pere Ramon Nadal, un amic de Catalunya, per correu electrònic, m’enviava una foto amb un poema de l’escriptor català Josep Burgas i Burgas (Barcelona, 1876-1950), que diu així:

A un enemic de ma llengua

En català em va fê una santa dona

la primera carícia maternal;

en català em contà rondalles l’avi,

assegut a l’escó en la llar pairal.

 

En català digué ses amoretes

la que avui és mestressa del meu cor,

en català em donà l’adéu el pare

quan li extingí la llum dels ulls la Mort.

 

En català han sigut, tendres i dolces,

les primeres moixaines del meu fill..

I ara del català vols que renegui?

No ho aconseguiràs pas!… No hi ha perill!

 

Jo sento i penso en català, i voldries

que en una estranya llengua m’expressés?

Un jorn fou nostra parla esclavitzada,

però aquells temps no tornaran mai més.

                                                         Josep Burgas”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El mateix dia li comentava “Interessant i, entre altres coses, qualifica la mare com una ‘santa dona’, encara que parle molt més del pare. Un altre tret matriarcal”. L’endemà li preguntí, també per correu electrònic, on s’havia publicat la foto i el 30 de novembre del 2020 responia que “en Josep Burgas no va escriure aquest poema com una expressió matriarcal, però sí que relliga l’origen d’un sentiment amb la mare. Quan s’ha perdut aquest lligam, aquest sentiment va de baixa”.

L’endemà, el 1r de desembre del 2020, el publiquí en el meu mur i en molts grups i fou un èxit, en la gran majoria dels casos, sobretot, per l’acceptació que rebé per part de persones de tot l’àmbit lingüístic (i en destaque, àdhuc, del País Valencià) i perquè, una quantitat important de persones que el llegiren, el compartiren. El text amb què el presentí (acompanyat del nom de l’informador, Pere Ramon Nadal), entre altres coses, deia “¿Què vos diu aquest poema matriarcal?

(…) M’interessa saber l’any en què nasquéreu. El motiu: com més grans, més actitud matriarcal davant la vida, especialment, en les terres on l’Església ha fet ús de la llengua catalana. I, com més interés per la cultura popular i per les tradicions i pel folklore, més actitud matriarcal, menys teoria i molt més esperit emprenedor, receptiu i creatiu, més interés per la terra, més esperit comunitari i més decidits.

Com observem, en el primer vers, apareix la dona (“santa dona”) i, en el segon, “la carícia maternal”. Una lloança a la dona”.

De vesprada, que una dona nascuda en Colòmbia i que resideix en Espanya des de fa quasi vint anys, vingué a ma casa, li parli, per exemple, sobre frases vinculades a la cultura valenciana i d’altres, però amb la castellana, i estava fascinada per la cultura de vida i per la visió del món tan oberta respecte a la dona i respecte als altres, que trobava en relació amb la llengua catalana, ja que, com ara, es desaprova lo de “La maté porque era mía”, l’“ordeno y mando” o que primer s’actue amb mà dura que amb diplomàcia i sense donar prioritat a la part emocional de la persona (“a diestro y siniestro”), però no, com ara, les relacions tan obertes i tolerants entre el marit i la muller  (com tampoc, entre la parella i els fills) en la cultura valenciana.

 

 

 

“Les que controlen són les dones” (avi Miguel, 1906-1992)

 

El 10 de novembre del 2018, preguntí els meus pares sobre el paper de la dona en la parella, en les famílies valencianoparlants i, ma mare, digué unes paraules del meu avi matern, nascut en Alaquàs (l’Horta de València), en 1906: “Normalment, [les dones,] van a l’home [,de lo que fa el dia a dia, de tot], però es fa lo que la dona vol”. Mon pare, en canvi, deia, sobre una dona de Benirredrà (la Safor): “Ella era l’organitzadora de tot, de la família”.

I, per la part dels meus avis materns, el 16 de novembre del 2020, ma mare, em digué: “Mon pare, deia, de broma, ‘No, no, si, en casa, manen els hòmens,… però les que controlen són les dones”. I, a més, també em comentà que “Per al negoci, ma mare era més arriscada que mon pare”. El meu avi matern (Alaquàs, 1906-1992) visquè molts anys en Alaquàs (l’Horta de València).

Finalment, diré que els quatre avis eren valencianoparlants i valencians per part de pare i de mare.