Arxiu d'etiquetes: País Valencià

“La societat valenciana és matriarcal i les mares tenen un paper fonamental” (Joan Monleón)

 

“La societat valenciana és molt matriarcal i les mares tenen un paper fonamental” (Joan Monleón, artista i presentador valencià, 1936-2009).

L’11 d’abril del 2022 trobí en Internet unes frases de Joan Monleón, un actor i presentador, publicades pel canal televisiu valencià “À Punt”, en un article titulat “Tretze frases de Joan Monleon que defineixen el poble valencià” (https://www.apuntmedia.es/alacarta/articles/tretze-frases-joan-monleon-defineixen-poble-valencia_1_1480345.html), a partir d’una entrevista que li havia fet la periodista Lola Bañón en 1977 i realment interessants, entre altres motius, perquè tenen molts punts en comú amb missatges que havíem rebut, amb comentaris que m’havia fet ma mare o, com ara, Pere Riutort, o bé, per exemple, amb escrits sobre la cultura colla (d’Amèrica del Sud i també matriarcalista).

Primerament, i és molt significatiu, comenta que “La societat valenciana és molt matriarcal i les mares tenen un paper fonamental”. I ho fa sense embuts. Tot seguit, Joan Monleón afig “Ma mare era molt realista, i això que em dedicara al teatre no ho veia amb bons ulls. ‘Fes el que et done la gana, però a les 7 del matí has d’obrir l’orxateria’, em deia ma mare. M’han ensenyat que m’he de guanyar la vida”. Doncs bé, en relació amb la frase de la mare, el pare de l’amic que estigué en el desert d’Atacama (nord de Xile) i que conegué la cultura colla, quan era jove, li deia paraules molt similars però vinculades amb el camp: de bon matí, hi anirien.

I són moltes les rondalles mallorquines en què els pares permeten que els fills es guanyen la vida com consideren millor, que emprenguen cap a altres llocs  i en què, a més, àdhuc, els fills (si més no, qui ho aconsegueix), torna a casa, arreplega el pare i tots dos fan via cap a cal rei. I, si no és un fill a un pare, més d’una vegada, ho és a una dona vella, a una jaieta.

En un altre moment de l’article, Joan Monleón deia que “Ací hi ha la transgressió valenciana que no passa en un altre lloc”. Aquesta transgressió, al meu coneixement, es plasma prou bé en una quantitat interessant de cançons eròtiques en què l’exageració (si bé moderada i mai com una exaltació) fa possible que la seriositat no hi estiga vinculada i que la sexualitat prenga un paper més en línia amb la natura, amb lo agrícola, amb la terra en què es viu i no, com ara, amb eixes cançons rudes que rebérem algunes vegades i en què l’home convida la dona no solament a prendre’s una copa (el poble matriarcal no és de festes nocturnes i de sorolls, sinó de rogle, com ara, la sardana, els balls, els castells, la muixeranga…) i a permetre que ell la utilitze com si fos una mercaderia o, suavitzant-ho, un objecte carnal i físic. Com em digué un metge del cor, “El amor romántico no es nada bueno para el corazón”. I és que, com em comentà un neuròleg, en el 2015, per exemple, la generositat és bona per al sistema nerviós: “Sí: ayuda”. I, per tant, ho és… per a les relacions humanes.

El treball sobre el matriarcalisme ens ha permés copsar que, en els grups més oberts i més vinculats amb la terra, amb les arrels dels seus avantpassats catalanoparlants i, igualment, receptius, fins i tot, a les noves tecnologies, recorren, com ara, a una ironia (i com qui no diu res) innocent, en relació amb les cançons i amb les rondalles o amb altres plasmacions escrites de tipus sexual: des de rondalles valencianes arreplegades per Joaquim G. Caturla, fins a cançons i altres manifestacions mallorquines recopilades per Gabriel Janer Manila.

En tercer lloc, considerem cert quan Joan Monleón exposa “Tot té una accepció sexual perquè som mediterranis”. I l’actor i presentador valencià ho deia perquè “La gent està en contacte amb la terra i veu com creixen les coses, és així. La mare terra és un acte sexual que fa créixer les coses. Jo no dic mai res sexual, si algú pensa que la clòtxina és una altra cosa… Amb El pare Mulet, el Tirant lo Blanc, ja ho veiem, no ho he inventat jo. També és veritat que en castellà ja no sonaria igual”. ¡I tant que no sonaria igual! ¡Com tampoc no ho fa quan consultem, per exemple, en Internet (com ho fiu l’11 d’abril del 2022) sobre la cançó “La tarara” i veus articles relatius a la cançó,… però en terres que, històricament, formaren part del Regne de Castella! ¡Ni de bon tros!

En quart lloc, també triem les paraules “Som un poble molt esplèndid i compartim les coses”: “A mi sempre m’han fet molts regals, el que tenim per casa, coques… El que tenim en casa és aquest gran present que es fa, com les fruites en la mocadorà. Som un poble esplèndid i compartim les coses”. A la darreria dels anys noranta del segle XX, passí uns dies en casa d’una família d’Orkoien, una població navarresa a pocs quilòmetres de Pamplona i en la zona castellanoparlant. A mon pare i a mi, ens atengueren molt bé en la casa, l’home gran (qui, en paraules d’altres persones, era la saviesa del poble) ens acollí amb germanor (i també el fill), com si fóssem veïns i persones de confiança. Un fet semblant m’ha ocorregut en viatjar a Catalunya en companyia dels meus pares: molt receptius, molt oberts i, això sí, que respectes la terra on vius, les seues tradicions, la llengua catalana, els seus costums… Hi ha, com diu Joan Monleón, en el darrer punt, una gran afecció a la terra. Un tret, per descomptat, matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Al ball, comandava ella” (Miquel Vila Barceló), la dona té la darrera paraula

 

El 21 d’octubre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, posí un post que deia “En paraules de Maria Antonia Ibáñez Picó, del 20 d’octubre del 2021, ‘En el ball popular mallorquí, la dona comanda. Fa els punts que vol; l’home l’ha de seguir’. ¿Què opineu? ¿Sabeu més balls i danses on també es done això? ¿I en altres actes del dia rere dia, de persones nascudes abans de 1920? Gràcies”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 21 d’octubre del 2021, les respostes foren “Sí, tens raó, som balladora” (Maria Teresa Estarellas Roca), “El ball de l’espolsada. Corro de ball” (Carme Matas Martínez). En relació amb el ball de l’espolsada, Capità Melabufa comentà a Carme Matas Martínez “Res a veure amb la música de danses de Premià. Rep el nom d’Espolsada per aquest moviment de peus amb el qual s’aixeca la sorra de la plaça”.

En el grup “Cultura mallorquina”, el 21 d’octubre del 2021 i posteriorment em comentaren “A sa Bullanguera, és on comanda sa dona (ball de bot). També al ball dels cossiers, comanda ella” (Margalida Cardell Siquier) i “A jotes, mateixes, boleros i fandangos, comanda sa dona (a Mallorca)” (Pere Mas).

En el grup “Cultura mallorquina en llibertat”, el mateix dia, Pep Alemany em comentà “A Eivissa, també: sa madona du es maneig”. I el 22 d’octubre del 2021 li preguntí “¿Saps balls d’Eivissa en què la madona porte el maneig?”. Ell m’escrigué l’enllaç https://youtu.be/wach?v=zPtU_UKBDBo, “La Llarga, Grupo Folklòric Sant Josep de sa Talaia”, en què veiem que, després d’agenollar-se l’home a la dona, ella comença a acostar-se més al ballador, el qual, al capdavall, es torna a agenollar davant d’ella, i la dona li ho aprova. El mateix dia comentí a Pep Alemany: “Interessant, el vídeo: no per ballar més ell a la madona, ella, per exemple, li agafa la mà. I, finalment, ell s’agenolla davant la dona”. 

També hem trobat informació interessant en el llibre “La dona pagesa, de la Guerra Civil als anys 60. Terres de l’Ebre”, de Ma. Teresa Castelló Bou, quan escriu que “Era tradició que les noies estrenessin els abrics per la Puríssima[1] amb l’entrada de les primeres freds i per les festes majors, els vestits i les sabates. Els dies de festa, les noies joves procuraven captar les mirades dels nois, atès que durant aquestes dates assenyalades es ballaven jotes i dansades i era el moment idoni per a començar a cercar parella. Josep Alenyà, en el seu llibre Etnologia de la Terra Alta, descriu (…) el desig de les noies de captar l’atenció dels nois” (p. 53). A més, addueix que “Aquestes eren ocasions d’encontre entre nois i noies, sempre sota l’atenta mirada de la mare o del pare, que normalment acompanyava la filla als balls o a altres esdeveniments lúdics” (p. 53). Així, una de les dones que prengué part en el llibre comenta que “Anàvem al ball lo diumenge. Allí se concentrava tot lo poble, nois i noies. Les mares anaven a acompanyar les filles i també ho passaven bé” (p. 53). Una altra dona afig que “Hi havia dos dies de foguera al poble per la festa. Tots los vestits de ball los estrenàvem a la plaça. Vestits de ball preciosos!” (p. 54).

Comentarem que el 14 de juliol del 2020, en el grup de Facebook “Dialectes”, Miquel Vila Barceló, en resposta a una publicació que jo havia fet del llibre “Mallorca eròtica”, després de llegir unes paraules de Miquel Matas, com ara, “’Bona vida té un ca si li donen menjar d’hora, però millor la té una dona si la deixen comandar’” i una frase de Maria Montserrat Morera Perramon (“La dona fa la casa”), comenta que “Una cosa que no sé si ve a to explicar és que la dona mallorquina, al ball antic, sobretot a les mateixes, feia tot el possible per fer quedar en ridícul al ballador; és a dir, al ball, comandava ella”.  Immediatament, responguí a Miquel Vila Barceló amb aquestes paraules: “He llegit que, com a mínim, en algun ball valencià, és la dona qui va cap a l’home i, per tant, qui inicia el ball”. 

Finalment, adduirem que hem trobat entrades interessants relacionades amb balls i danses matriarcals, sobretot, vinculats amb  les Illes Balears, on podem percebre que la cultura matriarcal està molt arrelada.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] 8 de desembre.

Dones organitzadores i molt obertes

 

En relació amb l’escrit sobre les quatre generacions, en l’article “Primera alcaldessa de la història de Vic”[1] (http://www.elter.net/opinio/250/primera-alcaldessa-historia-vic), publicat en la web “Elter, el portal d’Osona”, relatiu a l’organització de la societat en Vic (i traslladable a moltes poblacions catalanoparlants), podem llegir que, “sense ànim de pontificar arbitràriament, em fa l’efecte que cinquanta anys enrere, moltes famílies vigatanes es governaven pel poder de les mares (o de les àvies) com a autoritat suprema del clan. Això no significa que no hi haguessin famílies patriarcals, però jo diria que eren minoria”.

De fet, en el llibre “Encisam de totes herbes”, de Joaquín Martí Gadea, publicat en 1891, en la ciutat de València, hi ha dues endevinalles que ho plasmen:

“Me faig llarga i pesada,

efecte de l’edat,

i soc molt respectada

per tindre blanc el cap.

                        La vellesa

 

Soc femella llarga i prima,

però de totes respectada,

que porte creu en lo front

i corona d’or o plata.

                        La vara de la justícia(p. 230).

Doncs bé: per exemple, en la cultura colla (matriarcal, de Sud-amèrica), la matriarca (com a cap del poble colla), fins i tot, ho és des del punt de vista jurídic, com bé ho comenta un amic meu, en el llibre “’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”: “Para el pueblo colla, la matriarca es la autoridad, tanto civil como religiosa, e incluso la judicial. En ella recaía toda la responsabilidad de organización como pueblo, así como el mantenimiento de las normas de comportamiento y el proceso de la vida de fe de sus hermanos collas” (p. 4). Però, a més, com en aquestes endevinalles, la dona està ben considerada (“soc molt respectada”, que diu una endevinalla). I, a més, hi ha articles d’Internet sobre la vellesa (però en llengua catalana),… en què hi ha dones grans amb cabells blancs.

També en relació amb les dues endevinalles que hem vist, el 25 de maig del 2021, parlí amb una dona de més de setanta anys i començà a llegir-me un text en castellà, en què es tracta sobre com una filla tracta la mare a mida que  la filla passa de ser una xiqueta d’uns cinc anys a ja haver-ne fet setanta.

I, quan la dona que relatava el text, ja s’acostava cap als seixanta, s’emocionà progressivament, fins al punt de caure-li unes quantes llàgrimes. Direm que és una dona molt oberta, generosa i comprensiva. I, quan ella acabà de contar-me’l, li comentí: “Fixa’t que el text està en castellà i que, per exemple, la cultura valenciana és matriarcal. T’ho dic perquè, com ara, en unes endevinalles en valencià, publicades en un llibre, en 1891, la dona està ben considerada”. I, tot seguit, passí a llegir-li les endevinalles abans esmentades i a dir-li la solució de cadascuna. Coincidírem en què la dona vella, que fa el paper de cap  (no solament de la casa sinó, àdhuc, en lo jurídic), està ben considerada i que, per tant, en un text dedicat a la mare (però redactat en valencià i en línia amb el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana), hauria sigut un homenatge a la mare. I, a més, li agradà veure que el matriarcalisme també va unit a un bon tracte cap als ancians.

Continuant amb l’article “Primera alcaldessa de la història de Vic”, “Abans, a Vic, es deia col·loquialment que els pantalons els portaven les senyores[2]. Un dels trets més destacats del matriarcat era que les dones s’ocupaven de la distribució dels béns del clan familiar, l’organització interna i l’administració dels aliments. Quan un home es casava amb una pubilla de casa bona i se n’anava a viure a casa dels sogres[3], el llenguatge popular el titllava de ‘pubill màrtir’, perquè passava a ser un ésser totalment supeditat a l’autoritat de la mestressa de casa, que decidia què s’havia de fer en la majoria de circumstàncies de la vida familiar, l’educació dels fills i el negoci familiar”.

Com veiem, les paraules “La cultura valenciana és matriarcal” (en referència a la vinculada amb la llengua catalana), que em digué un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal), no són, com es sol dir, paraules buides, ni, per exemple, foren dites per a matar l’avorriment, sinó que tenen força, consistència. En aquest sentit, en aquest article vinculat amb Vic, també es plasma que, “A Catalunya, els[4] patró dels pubills és Sant Pere Màrtir, un personatge que inspira el refrany ‘Pubill entres, màrtir seràs’. Avui, a la població de Valls de Torroella, a la comarca del Bages, encara es celebra cada primavera l festa dels pubills, amb cercaviles una botifarrada i diversos actes”. Novament, veiem que, en les cultures matriarcals, l’home és la càrrega de burro i, en canvi, la dona, qui comanda, qui organitza i qui porta la iniciativa.

Finalment, hem triat una part que hem considerat interessant dins d’aquest article referent a Vic: quan, qui l’escriu, considera “més intel·ligents [, les dones,] que els homes (en el sentit d’intel·ligència pràctica i emocional, sobretot a l’hora de conduir profitosament les emocions pròpies i alienes)”.

Àdhuc, podríem afegir que, com es pot llegir, textualment, en l’article “Foc i Fum”, de Mateu Marió i publicat en el 2008 en el número 620 de “L’Estel” (https://core.ac.uk/download/pdf/83633868.pdf), “Als Països Catalans hi ha hagut des de sempre el matriarcat, la separació de bens als matrimonis” (p. 2). I és que, com podem llegir en l’article “El mallorquinismo ya tiene profeta” (https://revistabearn.com/2021/02/25/el-mallorquinismo-ya-tiene-profeta), de Sebastià Bennàssar i publicat en la revista “Bearn”, en què l’autor parla del llibre “Rectángulo de amor bizarro”, de Joan Sans, “Sans ha escrito un libro valiente y sobretodo un libro honesto. (…) Un libro que (…) demuestra que Mallorca es un gran matriarcado aunque a veces se quiera esconder o disimular “. 

Agraesc la col·laboració de l’amic molt coneixedor de la cultura colla, de la dona amb qui parlí i de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i a les que ho fan diàriament.

 

 

Notes: [1] Es refereix a Anna Erra i Solà, qui hi accedí en el 2015, per CiU (Convergència i Unió).

[2] Aquesta expressió (o molt semblants) me les han dites ma mare, com també ho ha fet, per exemple, Joan  Colera.

[3] Per tant, ho feia a una casa vinculada amb la dona amb qui s’acabava de casar, com apareix en alguna rondalla recopilada en Pineda de Mar per Sara Llorens, un tret matriarcal.

[4] Literalment.

Endevinalles i els Sants de la Pedra

 

Tot seguit, exposarem moltes endevinalles relacionades amb paraules vinculades al món agrícola que té a veure amb els Sants de la Pedra i, fins i tot, amb unes frases populars (i semblants a una endevinalla) sobre els Sants de la Pedra, una cosa realment curiosa i  que, al mateix temps, em resultà agradable de saber.

 

 

ENDEVINALLES SOBRE FORMENT (O BLAT), RAÏM, COLLITA, PLUJA, PEDREGADA, CALAMARSA, LLAURADOR, HORTOLÀ, PAGÈS, CAMPEROL…

 

Aquest apartat de la recerca començà amb la consulta d’endevinalles agrícoles i, ves per on, la primera (sobre la campana) reflectia un exemple més de cultura matriarcal, com veurem tot seguit i està relacionat amb un element que apareix vinculat als Sants de la Pedra, la campana, ja que, amb les campanes, s’avisava del perill de pluja.

La resta de paraules estan presents, o bé en detalls atmosfèrics vinculats a ambdós sants, o bé són mots que tenen a veure amb l’art (com és el cas de les taronges, que apareixen en una obra d’art de Gandia, perquè l’artista acceptà una proposta per a substituir el forment per aquesta fruita, molt estesa en la comarca de la Safor, on està aquesta ciutat valenciana).

Com a puntuació, direm que, quant a la manera de escriure-les, ho farem en prosa, encara que en la font estigués en versos.

 

La campana del campanar:

Així, la iniciarem per l’entrada “Endevinalles tradicionals a Artana” (https://artanapedia.com/contes-i-relats-dartana/endevinalles), treta del blog “Artanapèdia”:

Allà dalt, allà dalt, hi ha un home sense camisa, que a cada volta que pega li se veu la llonganissa.

És clar que hi ha un component humorístic i, al mateix temps, eròtic (la llonganissa, és a dir, el penis), en aquesta endevinalla.

El motiu per a incloure la campana fou perquè intervé en una cultura agrícola en què els missatges de les campanes (com a transmissores de fets distints, fins i tot, de tipus meteorològic o bé amb component religiós destinat a allunyar, com ara, possibles pedregades) eren presents.

 

El forment (o blat):

Té moltes entrades i en fonts diferents, cosa que no és d’estranyar, ja que, de fa segles ençà, forma part de la cultura mediterrània i perquè, a més, durant molts segles, fou un generador d’u dels aliments que més es consumia: el pa.

Així, en l’entrada “Endevinalles sobre aliments” (http://dracmagicjafudacresques.blogspot.com/2014/09/endevinalles-sobre-aliments.html), dins del blog “Puff”, de Jaume Jafudà Cresques[1], n’hi ha dues sobre l’espiga del forment:

És verd i no és de l’hort, és mareja i no del mar, té barbes i no de pèl… No ho sabràs endevinar?.

Ones fa, mar no és, té espines i no és peix.

 

I també una, però sobre el gra de forment:

Jo tot sol sóc molt petit, si estic amb altres som grans, sent tan petits com abans; endevina’m eixerit[2].

En el document “Endevinalles”, hi ha un quadre extens titulat “Els vegetals” (https://endevinalles.files.wordpress.com/2015/02/vegetals-complet.pdf) , en què podem veure moltes entrades per la paraula blat (pp. 7-8), com ara, les següents.

Canya, i no és de canyar, ona i no és de la mar; cerda, i no és de rocí; endevina-la, fadrí.“

És verd i no és de l’hort, es mareja i no és del mar, té barbes i no té pell; no ho saps tu endevinar?.

Mar maretja, mar no és; serres té i porc no és.

Se sembra, té espigues, grana, se sega.

Som a milers de germans, tots rossos com un fil d’or, i tots plegats donem pa an[3] el que ens va llençar a tots[4].

Som a milers els germans, tots rossos com un fil d’or, i tots plegats donem pa a qui ens va llençar a tots.

Verd com el julivert, groc com el safrà, fa ones i no és la mar[5].

Verd com el julivert, groc com el safrà; fa ones i no és mar.

Verd em vaig criar, ros em van tallar, després em van moldre i tu em vas menjar.

 

El raïm:

És u del productes més estesos en la cultura mediterrània, des de fa més de mil anys, i està molt present en les obres artístiques sobre els Sants de la Pedra.

En el quadre “Els vegetals” (https://endevinalles.files.wordpress.com/2015/02/vegetals-complet.pdf), del document[6] “Endevinalles”, n’hi ha quasi totes les entrades següents, sobre el raïm:

Endevina endevinalló. Qui és negre, qui és blanc, qui en té un pam, qui no en té tant?

Endevina endevineta, quin és negre, quin és blanc, qui en té un pam, qui no en té tant.

Hi ha qui en té un pam, qui no en té tant, qui en té menys i qui en té més; els rodons vénen després, amb la dolçura[7] el cor s’atura i el ventre creix.

N’hi ha de negre, n’hi ha de blanc, amb la dolçura[8] el cor s’atura i és molt bo, sinó que dura.

N’hi ha de negre, n’hi ha de blanc; la dolçura[9] al cor s’atura i és molt bo, però no dura.

Me’n vaig a la plaça, me’n compro un pam, me’n menjo un pam i en llenço un pam.

Nat d’abril, florit de maig, collit de setembre, quantes hores fa estendre!

Neix cristià, llavor[s] es fa moro, i tothom content n’està; el maten, i quan és mort, arriben a fer-lo sant[10].

Qui en té un pam, qui no en té tant, els rodons hi són, donen gust al cos i fan el ventre gros.

Qui no en té un pam, qui no en té tant. Los rodons hi són, donen gust al cos i fan lo ventre gros. Sa dolçura[11] el cor em toca i amb son suc es ventre em creix.

Tu ets negre i jo som blanc, has nascut dins quatre rapes, t’encarrec i t’encoman que no em facis ‘nar de grapes[12].

Una fruita tardorenca, que és blanca o negra, segons madura. Tothom la menja, fermentada i feta suc la bevem en Porró[13].

 

L’arròs:

Vaig incloure l’arròs tenint present que, com a mínim, en dues poblacions on es feia festa als Sants de la Pedra (Sueca i Cullera, de la comarca de la Ribera Baixa, on, popularment, se’ls coneix com “els Benissants”), els dos sants duen arròs, en lloc de forment.

La primera entrada fou “Els vegetals” (https://endevinalles.wordpress.com/base-de-dades/vegetals-la-nostra-tria), de la web “Endevinalles”, web que també inclou endevinalles relatives al blat, al raïm, a la taronja i, fins i tot, a la palma (u dels elements que, en moltes poblacions, porten els Sants de la Pedra):

Mirat per l’indret [14][= endret] és un vegetal, mirat al revés sóc un mineral[15].

 

La taronja:

Aquesta fruita apareix en la representació en escultura que tenen els Sants de la Pedra, en Palmera (la Safor), feta per Ricardo Rico, amb qui contactí el 23 de febrer del 2018.

Com que no és u dels elements més clàssics relacionats amb els sants Abdó i Senent, només en citarem algunes, tretes del quadre “Els vegetals”, del document “Endevinalles”:

És verd i no és julivert, és groc i no és safrà, roda com una pilota; bèstia serà qui [no] ho endevinarà[16].

És verd i no és julivert, és groc i no és safrà, és agre i no és vinagre.

És verd i no és julivert, és groc i no és safrà, porta corona[17] i no és capellà.

No sóc escarabat ni grill, quasi sempre tinc deu fills; cosa estranya!, tots són grills.

 

La calamarsa:

En la web “Contes.Cat”, hi ha una endevinalla relacionada amb la calamarsa (https://www.contes.cat/escrits-endevinalles/sobre-l-hivern-16_481_1.html):

En el cel m’he format blanc i gelat, caic com una boleta i reboto com una pedreta.

 

Aigua de pluja:

L’hem treta del quadre “Els fenòmens atmosfèrics” (https://endevinalles.files.wordpress.com/2015/02/fenc3b2mens-naturals-complet.pdf), del document “Endevinalles” (p. 2), i diu així:

Abans no pot baixar; primer ha de pujar, com totes les coses; aquesta va més alt que cap de les torres, i no en precisa pas d’ascensor ni escales ni avions ni globus, coets, trets ni bales, tampoc com els ocells li precisen ales; en té prou amb el sol, amb el sol i l’aire.

 

El cel.

Depenent de com estiga el cel, els llauradors ho tenen més o menys fàcil (també atenent a les prioritats del moment), ja que del cel cau la pluja i, per tant, en procedirà la possible pedregada.

Les endevinalles següents estan en el quadre “Els fenòmens atmosfèrics” (pp. 3-4), a què adés hem fet esment:

De vegades és blau, de vegades és gris. Hi apareix el sol, hi anirem nosaltres i els nostres fills.

Un cobertor molt ben brodat que la punta de l’agulla no ha tocat.

Un llençol apedaçat que ni fil ni guia ha tocat.

Un llençol apedaçat que punta d’agulla no hi ha tocat.

Un llençol ben brodat on la punta d’agulla no ha entrat.

Una cistella plena d’avellanes, que de dia s’arrepleguen[18] i de nit s’escampen.

 

Els núvols:

Aquestes entrades també figuren en el quadre “Els fenòmens atmosfèrics” (pp. 15-16):

El sol és qui em dóna vida i ell qui em sol acabar, i encara que de l’aigua eixida, a l’aire torno a parar.

Posat en el cel sóc aigua posat en la terra sóc pols.

Posat en el cel sóc aigua, posat en la terra, pols: dins de l’església sóc fum[19]. Apa, contesta qui sóc.

Al cel sóc aigua a l’església sóc de fum sóc de pols a la terra i sóc un tel en els ulls.

Tresc[20] amunt i de vegades plor[21] tant d’hivern com d’estiu, i de ses meues plorades es pagès s’alegra i riu.

 

La pluja:[22]

¿Què és allò que espanta tant que en fuig tothom en un instant?[23]

Tant si vols com si no vols seguiré la meva via; rabiaràs si vas tot sol; el pagès de mi refia.

En l’entrada “Endevinalles” (http://www.xtec.cat/~mcervel3/endevinalles/endevinalles.htm), n’hi ha una que diu així:

Quan sóc primera faig xim-xim, si dono molt, mullo massa, el meu nom no descobriu? a l’hivern el fred em glaça.

 

Els Sants de la Pedra:

Afegim ací unes paraules en què hi ha una pregunta, semblant a una endevinalla, que podem trobar en l’obra “Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, en l’entrada “Sant Nin i Sant Non”. Diu així: “Al País Valencià conten una peripècia grotesca d’aquests sants: van ser atrapats per la justícia per haver robat en un camp, però ells van negar-ho. L’un va dir: ‘Jo vaig entrar al camp però no vaig robar’; l’altre: ‘Jo vaig robar, però no hi vaig entrar’. L’un havia pujat a collibè de l’altre” (p. 694).

 

 

Notes: [1] El 10 de desembre del 2019, no figurava el seu nom en el blog, però sí en fer-ne la consulta inicial.

[2] Viu, despert, que sap manejar-se hàbilment.

[3] Textualment, com figura en l’obra “Folklore de Catalunya Cançoner”, de Joan Amades.

[4] Aquest em recordava que el pa arribava a qui havia colgat les llavors (“an el que ens va llençar a tots”).

[5] En una nota del document, hi ha un aclariment sobre aquesta endevinalla: “Es refereix a quan el blat és encara al camp”.

[6] Des d’ara, en parlar del document “Endevinalles”, ens referirem al que podem accedir mitjançant l’enllaç https://endevinalles.files.worpress.com/2015/02/vegetals-complet.pdf.

[7] Textualment. Treta de l’obra “Folklore de Catalunya Cançoner”, de Joan Amades.

[8] Textualment. Treta de l’obra “Folklore de Catalunya Cançoner”, de Joan Amades.

[9] Textualment, en el “Llibre de les endevinalles”, publicat en 1921.

[10] Pel canvi de color i per la dolçor. Intuesc que és el raïm negre.

[11] Textualment. Tret de l’obra “Endevinaller”, de Margarida Bassols, publicat en 1994.

[12] Treta de l’obra “Endevinetes”, de les Escoles Nacionals de Sant Josep, en 1985, en Eivissa. “Anar de grapes”, forma típica, per exemple, de Mallorca, vol dir “a genollons”, ”a arrapa-peus”, “a gatameu”, com podem veure en el “Diccionari Pràctic i Complementari” (http://www.dicpc.cat).  

[13] Aquesta endevinalla està en l’entrada “Endevinalles sobre aliments” (http://dracmagicjafudacresques.blogspot.com/2014/09/endevinalles-sobre-aliments.html), dins de la web “Puff”.

[14] Textualment.

[15] La sorra (la paraula arròs llegida al revés) esdevinguda pedra.

[16] Crec que cal afegir un [no] perquè n’hi ha una altra (i molt semblant) que diu que “qui no ho endevinarà un bon ase serà”, ja que no semblava coherent que es consideràs bèstia… qui encertàs l’endevinalla.

[17] Abans era costum, en molts capellans, portar corona, és a dir, un rogle sense cabells, en la banda de dalt del cap.

[18] Fa al·lusió a les estreles, les quals s’hi veuen de nit.

[19] Amb la variant “i fum si estic a la cuina”.

[20] Variant del present del verb trescar, en lloc de “tresco” o “tresque”, verb que, ací, vol dir “caminar afanyosament”.

[21] La mateixa variant, però amb el verb plorar, en lloc de les formes “ploro” o “plore”.

[22] Tretes del document “Els fenòmens naturals”, adés esmentat.

[23] Apareixen unes quantes variants, quasi iguals, d’aquesta endevinalla.

El 9 d’Octubre de 1238, més que un dia qualsevol

 

El 9 d’Octubre de 1238, el dia que nasqué un Poble nou, lliure, d’arrels matriarcals i emprenedor

 

Molts valencians estem oberts a conéixer les lleis, les tradicions, els costums, llengües, etc., d’altres Pobles forasters al del Regne de València que nasqué el 9 d’Octubre de 1238, encara vinculat i, amb força, a la llei goda (del segle VII i que perdurà durant bona part de l’Edat Mitjana), amb un esperit matriarcal ben evident i amb una cultura també matriarcal que afavoria l’esperit emprenedor i la llibertat de tots els seus membres. En celebrar aquell dia, recordem que s’hi creava un Poble nou, lliure (perquè no dependria ni de Catalunya, ni d’Aragó, sinó que seria un regne més), un Poble que, d’aleshores ençà, conserva en la memòria eixe fet: que no nasqué subjugat, ni tutelat per un altre.

I dic esperit emprenedor perquè, el 19 de febrer del 2019, mentres raonava amb un amic que estigué cinc anys en Atacama (i, de pas, en contacte amb la cultura colla, de Sud-amèrica), li comentí que, em feia l’efecte que, de la mateixa manera que es sap que u dels factors que més afavoreix la creativitat i el desenvolupament de les persones és un sistema d’organització molt més participatiu i, per tant, “matriarcal”, 1) en les cultures matriarcals, malgrat que, per exemple, una dona ocupàs el càrrec més alt en l’escala, la forma de govern seria més tolerant i, per tant, no militar o rígida i 2) que en aquestes cultures, com que hi hauria més tolerància, també hi hauria major esperit emprenedor i major desenvolupament creatiu de les persones i, per tant, 3) un major esperit comunitari però condescendent, que no buscaria la uniformitat de criteris i, així, més obert a crear ponts interpersonals i intergeneracionals. La seua resposta fou afirmativa.

També tenim present, molts valencians, que aquest regne nou abraçaria el cristianisme, això és, una religió matriarcal (com es reflecteix en els capítols 10 i 11 dels “Fets dels Apòstols”, en el Nou Testament, escrit en els segle I), a diferència de les religions i de línies espirituals que impulsen l’enfrontament contra els qui no combreguen amb el seu punt de vista. 

Per eixe motiu, molts valencians, això sí, triem no acceptar, com ara, com a amics, les persones de mala voluntat, ni lo que no ajude a la llibertat de tots (¡de tots!) i, així, a la cultura del pactisme, tan present en la història de la Corona Catalanoaragonesa i, com ara, en Anglaterra i en la cultura anglosaxona.

No volem trencar (¡ni rompre!) amb la nostra història, ni amb les nostres tradicions, ni deixar-ho a banda, com si no importàs gens ni miqueta per al futur ni, per exemple, per a les generacions següents, ni per als nouvinguts. Per això, aplanem el camí a les persones que no abracen viure amb un estil totalitari, militarista, colonitzador o dèspota i sí que actuem en pro del reconeixement dels drets de totes les persones i de tots els Pobles del planeta, com qui ho fa amb tots els membres d’una família, d’una comunitat de veïns o de regants o, com ara, d’una associació cultural.

Per a molts valencians, la llibertat inclou l’interés per la tradició i impulsar els vincles amb les persones que sí que aproven lo matriarcalista, tan present en el valencià (que parlem, que llegim i que escrivim amb intenció de millorar-lo i de promoure’l a nivell formal i tot, no sols amb acudits, ni amb música fallera o entre els amics valencianoparlants) com també es manifesta en la cultura així com ho fa, per exemple, en altres llengües del món: en el basc, en l’asturià, en el gallec, en l’aimara, etc.

Finalment, diré que, així com els nostres avantpassats i altres persones (la gran majoria, valencianoparlants) ens han transmés el valencià, molta cultura popular i més, principalment, a través de les mares i de les àvies (també conegudes com “padrines”, perquè eren les padrines dels nets i tot), nosaltres, sí, molts valencians que estimem la llibertat i les llibertats de totes les persones i de tots els Pobles del món (no sols les d’un grup restringit), conservem encara aquests costums que, moltíssims dels nostres avantpassats, han estimat de veritat i que, al mateix temps que acollien la pau (que no la passivitat), la germanor (però no el xantatge), la cooperació (però no l’esgotament a costa de la indiferència d’altri) o, per exemple, la bona harmonia (que no la mansuetud com a persones), ens han encoratjat a mantenir com el caliu,… i que, els qui ara vivim com a part del Poble Valencià, estem disposats a dignificar al mateix temps que ens obrim de braços a totes les persones obertes, honrades i de bon cor.

I en eixe camí, i amb eixos objectius, em trobe i emprenc amb iniciativa i estimant i impulsant la llibertat, com un muntó de persones que conec; i jo, com elles i com moltes més, confie en mi, en moltes persones i en el demà.

 

Alaquàs, 9 d’Octubre del 2019.