Una altra rondalla recopilada per Francesc Martínez i Martínez, en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’esmentada obra, és “El pollastre”. “Uns bons forasters que, a les festes i al porrat d’un poble de la Marina, havien acudit, estaven convidats a dinar en una casa de gran aparença, però que l’ama tenia fama de molt mesquina, cosa que no varen creure els hostes a l’acostar-se a taula i veure-la tan ben parada” (p. 253). Comentarem que, des del primer moment, aquest relat amb humor irònic empiula amb l’educació matriarcal, la qual no promou la cultura de les aparences.
Més avant, podem llegir que, “Assentats, en la taula, tots, la criada, que era una fadrina ja entrada en anys, (…) que estava més a prop del mig segle que dels quaranta i que, tot en una peça, era cuinera i cambrera, (…) tragué i deixà enmig de la taula una soberga cassola d’arròs, per la grandària, però no pel contingut, ja que aquest no aplegava a ocupar la meitat de l’aïna” (p. 253) i, quan “Quasi no s’havien acabat d’escudellar els convidats, digué la servent: ‘-Senyor, ¿trac el pollastre?’, responent-li aquell: ‘‐Dona, després’” (p. 253). I, així, en un passatge similar, però amb carn, creïlla i verdura.
Quan la criada demana a l’home, per tercera vegada, si trau el pollastre, el propietari li respon “’-Trau-lo, dona-‘. Ben manada aquesta, agarrant amb llestesa la font, (…) se l’emportà, tornant de seguida amb un gran embalum sota el braç, el qual, soltant-lo damunt de la taula, (…) veieren els hostes un pollastre viu.
Observat pel senyor de la casa el moviment (…) dels forasters, (…) amb un poc de sorna, digué: ‘-Dispensen; però, com volem tant el pollastre, el traiem tots els dies per a que es menge les molletes del pa…-’” (p. 255).
La rondalla que ve tot seguit, “La rata penada”, també en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, com indica el folklorista d’Altea, està en una obra del cronista valencià Gaspar Escolano (ciutat de València, 1560-1619) sobre la història de la Ciutat i Regne de València, i ell la tradueix:
“Una vegada, volent l’àguila, com a reina de les aus, celebrar Corts generals, manà despatxar lletres de convocatòria a tots aquells animals voladors. Acudiren al punt i en el termini assenyalat, sense faltar-ne cap: tots els voladors i, àdhuc, els que caminaven per terra però lluïen plomes: sols mancà el rat-penat” (p. 255). La rata penada es fonamentà en què ella era animal de terra, “com bé es podia esbrinar pels quatre peus que tenia, dents, mamelles i llet, i també per ser impossible entrar en compte d’au el que li falten plomes. Amb tot açò, es sentencià en son favor” (pp. 255-256).
“Ocorregué, després d’algun temps, que el lleó, el rei dels animals de la terra, volgué, com al respecte, tindre Corts amb sos vassalls, celebració a què varen acudir totes les bèsties, faltant sols el rat-penat” (p. 256), qui al·legà que “no era animal de la terra, sinó de l’aire, de tal manera que, en ell, trobava la seua alimentació i, fins i tot, per les altituds, son domicili.
Per aquest camí, (…) s’escapà de ser tributari de cap dels dos reis, de cel i de terra, havent quedat senyor absolut de son estat, sense reconéixer superior” (p. 256) i, per consegüent, lliure.
Com podem veure, en ambdós casos, tant l’àguila com el lleó enllacen amb lo matriarcalista: el pactisme en la Corona Catalanoaragonesa, en què el rei solia convocar les Corts i, no precisament, de manera puntual i quan li convenia, sinó prou habitual. El fet que estiga escrita a principis del segle XVII, quan feia quasi un segle que Catalunya, el Regne de València i el de Mallorca tenien un rei resident en Castella i que a penes els reunia, podria ser un missatge de l’historiador valencià, amb què expressava que era partidari de la llibertat dels regnes, àdhuc, quan tots formaven part d’un estat federal (que, en el relat, és l’aire i, igualment, la terra).
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.