Arxiu d'etiquetes: bon cor

L’estima per la terra, amb força i bon cor, lideratge i molt oberts

Un altre relat en què copsem el matriarcalisme, per exemple, per mitjà de l’estima per la terra, és “Els barons de la Fama”, el qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Així, “Una de les llegendes que ens parlen de la Reconquesta a Catalunya fa referència al gran Otger i als barons de la Fama.

(…) pels volts de l’any 754, va aparèixer per les terres pirinenques un valent i gegantí cavaller que era conegut amb el nom d’Otger, el qual es disposà a lluitar contra els sarraïns i a retornar a Catalunya allò que, de terreny, ens havia estat arrabassat” (p. 103). 

Adduirem que, com escriu Mari Carmen Basterretxea en el llibre Europa indígena matrilineal. Los vascos”, sovint, en el relat, “es fa esment del gegant com una casta o raça remota de grandesa que seria la cultura matrilineal” (p. 51).

Prosseguint amb la narració, veiem que “Otger tenia un cor noble (…). Les armes que ell duia eren tan pesants (…) i, en canvi, ell les duia com si de palla es tractés” (p. 103). Així, captem un ensenyament en línia amb lo matriarcal: la força pot conviure amb el bon cor, fins i tot, en hòmens.

A continuació, la llegenda exposa el tema del lideratge: “aquest gran home féu ressonar la seva trompeta de la lluita contra els sarraïns i, al seu so, acudiren molts, entre els quals hi havia uns barons (…), el nom dels quals s’ha conservat” (p. 103). I, de pas, veiem que la transmissió de lo referent al passat, en la cultura catalana, durant moltes generacions, s’ha fet oralment i ha restat garantida.

Més avant, llegim que Otger i els seus barons aconseguiren una victòria, la qual “va ser l’inici de moltes altres” (p. 104) i que, malgrat que Otger “no va poder veure acabat el seu somni de netejar totes les terres catalanes, (…) ell havia començat i la Reconquesta ja no es deturaria fins que tot Catalunya quedés neta d’invasors” (p. 104). Com podem veure, aquests relats plasmen, de nou, el sentiment de formar part de les terres catalanoparlants i del col·lectiu catalanoparlant, motiu pel qual, finalment, el narrador comenta que “Els comtes d’Erill eren allí, fidels (…) a la seva terra. Ells van contribuir en gran manera a tota la tasca” (p. 104).

Per consegüent, no sols es fa una defensa de lo relacionat amb les arrels, sinó a prosseguir en la mateixa línia i, a més, de manera comunitària i molt oberta com també ja ho feren els ancestres catalanoparlants.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Sinceritat, gratitud, amor franc i sexualitat matriarcal en la cultura catalana

Un relat en què es reflecteix el matriarcalisme, fins i tot, en l’humor, és “El fill del rei de França”, recopilat per Joan Bellmunt i Figueras en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Així, en esclatar la revolució francesa, això és, en 1789, un matrimoni de nobles gals, “En passar per Almenar, foren hostatjats per un matrimoni jove que encara no tenien fills i, en els pocs dies dedicats a descansar aquí, s’emmalaltí un nen que portaven amb ells. Amb el seu neguit per marxar lluny, acceptaren l’oferiment dels amos de la casa i els deixaren el noiet perquè el cuidessin” (p. 101).

Primerament, cal dir que la narració no indica si vivien en la Catalunya del Nord, és a dir, en la banda de la històrica Catalunya que, de 1659 ençà, forma part de França i que és catalanoparlant. Igualment, copsem que la bonesa de la família catalana es premia amb un fill, allà on, en moltes rondalles, ho faria amb el naixement d’un nen o més.

Igualment, com que hi havia bones relacions, “Sinceritat per gratitud confiaren el seu secret. Els pares de l’infant -gent de l’aristocràcia del país veí-, els l’havien confiat segurs que els revolucionaris el matarien si el trobaven” (p. 101). Per consegüent, veiem que s’agraeix el fer les coses amb el cor en la mà i la generositat, però que el narrador no aprova els moviments revolucionaris com l’esmentat (en el fons, són de signe patriarcal), sinó l’esperit creatiu (com és fer via cap a altres indrets) i la gratitud.

Per això, tot seguit, es posa que, “Per provar-ho, els deixaren els documents acreditatius i varen marxar” (p. 101), o siga, que els mostraren les cartes.

Ara bé, “Aquella bona gent estimà el noi i se’l quedaren com un fill més i, perquè mai no el molestessin, ni els el prenguessin, van cremar els papers i, en ser el primer ‘fill’, el feren hereu” (p. 101). El 4 d’abril del 2023, mentres feia la interpretació d’aquest relat, copsí que aquestes línies enllaçaven amb lo consuetudinari (fiar-se de la paraula, reflectit en les frases “Ser dona de paraula” “Ser home de paraula”) i més tenint present que els esdeveniments tenen lloc en la Catalunya del segle XVIII (de signe matriarcal), i no amb lo administratiu. En eixe sentit, la Història ens mostra que, en les cultures matriarcals, recórrer a aquesta mena d’escrits (els documents de la narració) és molt baix, com bé han plasmat estudis sobre el comunalisme, com ara, de David Algarra.

Finalment, entrem en una part on apareix l’humor, el qual, a banda, ho fa en defensa del fill i dels pares adoptius: “Hom deia si era el delfí, el fill del rei de França, però els d’aquella casa sempre guardaren el secret, fins i tot, amb els altres fills que tingueren després” (p. 101). Ens trobem davant un altre detall matriarcalista: la importància de la paraula, de la sinceritat, de complir amb els acords (i més, entre dues parts que s’estimen). Així, podem llegir “A mi, fa anys em digueren de quina casa es tractava. Era de cal… (per guardar el secret, millor no dir res)” (p. 101).

En la narració vinent, “El senyor de Rosselló”, un home tenia una muller amb una bellesa incomparable, a qui, un dia, el trobador Guillem li va fer uns versos que, “escrits, els feia arribar a les mans de la seva enyorada senyora a través d’un ram de flors. Diuen que les tendres paraules del trobador feren néixer en el cor de la senyora un corrent de simpatia vers ell” (p. 101). Copsem, per tant, que la suavitat es valora positivament. Sobre aquestes línies, també comentarem que la cultura catalana ha tingut certa inclinació, per exemple, pel jardí, per l’horta, per la poesia i per la mar, però no pel xantatge, ni per la guerra, ni per les pressions cap a qui no era de la mateixa corda.

Igualment, veiem el bon cor (un tret matriarcal) de l’home: “El trobador va entendre la situació i, amb les seves belles paraules i un amor sincer sortit del fons del cor, va dedicar les més ardents trobes a la bella senyora” (p. 101).

Però el marit, com que tenia gelosia cap al trobador, el mor amb una espasa i, després, veiem que “Els familiars del trobador Guillem (…) li feren una tomba monumental” (p. 102), detall que podríem empiular amb les preferències en el matriarcalisme català: resulta significativa que la tomba siga molt gran i com una mena d’agraïment.

També és molt interessant (i convé plasmar que té molt a veure amb lo matriarcal vinculat amb la tradició catalana) el final d’aquest relat, tal com figura en una segona versió: “el senyor va fer llançar el trobador ben lligat a la séquia cabalosa que passava per aquí i que, assabentada del fet la senyora, també s’hi tirà i, així, en la mort, es va trobar amb el seu estimat i llurs cossos es van unir per sempre més” (p. 102). A banda del tret de l’aigua (relacionat amb lo femení), les paraules s’ajusten molt (per semblança) a unes que posa Bartomeu Mestre i Sureda en el seu escrit “La llengua és el notari de la identitat cultural” (https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/la-llengua-es-el-notari-de-la-identitat-cultural), quan indica que “Ells [= Els castellans] prediquen allò de la maté porque era mía. Els nostres conflictes domèstics es resolen amb el suïcidi, perquè en cas extrem estam disposats a morir, però no a matar!”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que fan de guia matriarcalista als jóvens

 

En el llibre “Rondalles de la Ribera”, amb relats de la comarca valenciana de la Ribera recopilats per Lleonard Torres i per Llorenç Giménez i publicat per Edicions Camacuc en 1994, hi ha una rondalla, “La serp de tres caps”, molt semblant a unes quantes que plasmen la bondat i la sinceritat. Igualment, en aquest relat, s’introdueix un missatge que no ho fa en aquelles: la dona (ací, simbolitzada per la lluna), no sols salva l’home, sinó que li marca les directrius que ell farà quan ja serà més gran, mercé, en bona mida, a la bonesa del jove. El passatge, curt, pot evocar-nos els rituals de pas de la infantesa a la jovenesa. Així, hi havia un poble en què, quan tocaven les dotze, una serp de tres caps agafava la donzella més jove i se la menjava (p. 33).

“Una d’aquelles nits va aparéixer un jove foraster” (p. 33) que tenia tres gossos i que feu nit en una fonda. L’hostaler li pregunta sobre els tres animalets i el jove li respon que una nit va sentir una gossa (p. 33) i que la lluna (que va unida a la dona), “semblava un formatge de redona i blanca que estava, (…) va guiar els meus passos i vaig arribar a un lloc arrecerat on hi havia una cadellada, vaig apartar els matolls i vaig descobrir tres cadells al voltant de sa mare morta” (p. 35). Per tant, podríem pensar que la lluna (amb el paper matriarcalista i, àdhuc, de mare) actua com a educadora del xicot, com a guia d’ell (com ho exerciria una mare respecte al seu fill) i que li facilita que puga trobar la gossa i salvar els cadells. O siga, que li aplana el camí de la vida i que li ho fa amb interés per la solidaritat, pels altres i per la col·laboració.

Un poc després, a la una de la matinada (a mitjan nit, en plena foscor), el jove copsa que cada u dels gossets ha crescut, i els posa un nom: Plater (era lluent), Tronxaferro (per la força, com el ferro) i Cadena (perquè corria com un llamp). De nou, el tercer dels fills (ací, un gos i, en moltes rondalles, una jove), és el més eixerit.

Aleshores, l’hostaler demana pel nom de Cadena i el xicot li comenta:

“-La cadena serveix per a lligar la persona o l’animal i deixar-los quiets, immòbils, però aquest animal no pot estar quiet, ha de ser lliure, córrer, fer cabrioles, saltar” (p. 35), trets molt en línia, principalment, amb la infantesa.

Immediatament, es sent remor pel poble i un home diu al jove que eixa nit, a la serp de tres caps, li toca menjar-se la filla del rei (p. 36) “i el rei ha promés que aquell que mate la serp, es casarà amb la seua filla.

El jove callà, va agafar els gossos i se’n va anar a l’encontre de la serp” (p. 36). Al capdvall, i, com en rondalles prou semblants, el rei agrairà la sinceritat del jove, perquè el xicot havia mort la serp, en lloc d’un altre jove “que se’n va voler aprofitar” (p. 37) i que havia tallat els tres caps. Ara bé, crida l’atenció que, igual que, en altres relats recopilats, com ara, per Enric Valor, el jove bonhomiós aparega com a llibertador (“beneir la unió de la princesa amb el llibertador”, p. 37)… com també quan el rei tria aprovar que el jove dels tres gossos es case amb la princesa: “el monarca, com a tal, el va complimentar com al vertader llibertador” (p. 38).

Quant a aquest detall, direm que, des del primer moment, l’he relacionat a un fet de què parlí amb Pere Riutort, per telèfon, el 10 d’agost del 2021, quan li comentí que s’havien conservat més, de generació en generació, les rondalles que les cançons, a causa de la menor incidència de la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930, amb el consentiment del rei Alfons XIII… i del PSOE) i del general Franco (1939-1975). Doncs bé, Pere Riutort m’afegí unes paraules (sobre les cançons, però que podem ampliar a les rondalles) que no són alienes a alguns escrits que m’han fet, en Facebook, sobre els valencians i els catalans: “Els valencians teniu els castellans al costat…

De totes maneres, les rondalles reflecteixen la cultura popular: televisió, res; ràdio, res; premsa, pràcticament, ningú no en llegia”. No obstant això, els valencians, com els catalans, com els balears i com els algueresos, formem part d’una cultura que acull la llibertat i… tocar els peus en terra. Molt. Per això, en moltíssims relats, no apareix l’idealisme,… ni el misticisme, tan vinculat amb la cultura castellana.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

L’educació matriarcal considera positiva la bondat i afavoreix les relacions amb els altres

L’educació matriarcal considera positiu la bondat, les bones intencions i, àdhuc, fer les coses amb dolçor.

En relació amb el tema de l’educació matriarcal, comentarem que el 23 de març del 2022, en el meu mur i en distints grups de Facebook, escriguérem que, “En moltíssimes rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, es considera positiu la bondat, fer les coses amb bona intenció o bé, fins i tot, la dolçor. ¿Quin era el punt de vista de les vostres àvies (o padrines) o bé de les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Gràcies”.

El 23 de març del 2022, en el meu mur, em comentaren “Així mateix, Lluís” (Rosa Garcia Clotet), “La dolçor i la bona intenció que no faltin mai, Lluís” (Montserrat Cortadella).

En el grup “Dialectes”, el mateix dia, ens plasmaren “’Es cacen més mosques amb mel que amb fel’. El Segrià” (Maria Pons), “La meva àvia deia aquesta (a mi, encara em sonava com una solemne sentència): ‘Quan la carn és del llop, tota ella se’n va sola’.

A mi, encara em posa els pèls de punta ara!” (Nuria Marti Traveria), “’De bones intencions, l’infern està ple’. Empordà, cap a 1900” (Marta Blanch Vilà), “’Guardi’m Déu de l’aigua mansa que, de la brava, me’n guardaré jo’. Ho deia la meva àvia, nata al 1909” (Neus Soler Rodríguez), “’Es cacen més mosques amb una gota de mel que amb un plat de vinagre’. Paraules de l’àvia!” (Mari-Carmen Baltà Alonso).

Caldria recordar el tracte, fins i tot, vexatori, que, durant el segle XIX i en el segle XX, reberen en les escoles públiques els xiquets i els estudiants que no parlaven castellà. Sí: ho callaran moltes persones i moltes fonts que fan moltes reverències al moviment il·lustrat i, més d’una vegada, a la castellanització cultural i tot (començant per polítics, siguen de dretes, siguen d’esquerres), però els fets són els fets.

En el grup “Cultura mallorquina”, el 24 de març del 2022, Rosa Galmes respongué “Per la padrina i ma mare, que va néixer a 1922, la bondat i ajudar als necessitats, era important, molt. També per al meu pare: sempre teníem, a casa, amics de famílies que acabaven d’arribar a berenar, dinar i sopar. Després, anaven a casa seva a dormir.

A l’època del desenvolupament turístic, a Mallorca, arribava molta gent del sud d’Espanya a cercar feina. I som d’un poble que les va integrar ipso facto[1]. Artà era un poble obert: va venir un poble complet amb el batle i el capellà, Hinojosa del Valle, i nosaltres les dèiem que eren de Fonollera del Comellar”.

Adduirem que ma mare, el 23 de març del 2022, per telèfon, em digué “Es guanyen més amics amb una gota de mel que amb una gota de fel”. 

Finalment, comentarem que, quan copse una notícia o un fet en nom del feminisme i acompanyat d’agressivitat, lo primer que pense és que, com més s’impulsa la violència contra lo patriarcal, més possibilitat de rebre’n per part dels qui promouen lo patriarcal, començant pels castellanistes (tinguen el castellà com a llengua materna o no, però sí com a llengua preferida i, sobretot, més ben considerada, sovint, com a aliada de l’arribisme i tot). Com diem moltes persones, “Tal faràs, tal trobaràs”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Locució llatina que vol dir “al moment”.

Dones fortes, sinceres, que trien i molt obertes

 

Continuant amb la rondalla valenciana “Esclafamuntanyes”, arreplegada per Enric Valor, en triar les espases, el gegant “n’agafà una de daurada empunyadura i fulla ampla i esmolada” (p. 86). En canvi, Esclafamuntanyes “se’n va anar tot directe a una espaseta rovellada que penjava en un racó.

-Quina espasiua de tres i no res! -començà a dir el negre (…).

El jove (…), sense dir mot, escometé” (p. 86).

I, al moment, el jove venç el gegant, arreplega l’orella i, immediatament, fa camí cap a on era la tercera de les jóvens, Rosa Darrerina, però com una dona de carn i os, qui, “molt gentilment, li donà les gràcies per haver-la deslliurada, i Esclafamuntanyes li besà la mà amb (…) joventut” (p. 86). Més avant, veiem que les tres fadrines ja estan salvades i que els altres germans actuen pensant en el seu profit i, així, no fan costat al més petit.

Aleshores, passem a un passatge amb molts detalls matriarcalistes: un hort (pel qual passa Joan amb silenci), un arbre immensament alt que el porta cap a un niu molt gran, a què es dirigia un gat que pujava pel tronc. I “Esclafamuntanyes, tot compadint-se dels ocells, (…) brandà la maça i la llançà contra l’esquena del feroç felí” (p. 88) i el gat cau en terra.

Al moment, una àguila veu el jove i cinc caps d’aguiló diuen des del niu:

“-Mare àguila, no et menges el fadrí, que acaba de matar el gat cerval que pujava a devorar-nos.

Llavors, l’àguila davallà, es parà davant el jove i li oferí:

-Demana allò que vulgues.

Ell li va demanar que el tragués de l’hort.

-Fet -li diu l’ocellot. Ja pots muntar damunt de mi” (p. 90).

A més, Esclafamuntanyes, eixerit, encerta què hauran tractat de fer els seus germans i, “recordant les mirades de simpatia i l’admiració de Rosa Darrerina, encara es digué a mitja veu:

-Ella em defensarà per si encara estic viu. No es doblegarà fàcilment” (p. 91) i, així, copsem un altre exemple de passatge de rondalla en què es plasma el matriarcalisme: la dona el salvarà i, a més, es tracta d’una dona forta.

En un passatge posterior, el jove Joan fa via per una drecera, es posa a nevar, l’arrepleguen en el mas d’Ull-de-Canals un home i una dona vells. I, catorze dies després, Esclafamuntanyes es mostra agraït amb la parella i, encara que no troba la maça, sí que conserva l’orella del negre, un personatge que, des d’eixe moment, passa a fer-li de serf i a aplanar-li el camí (pp. 92-93):

“-Així, planta’m davant mateix del palau -demanà el fadrí. (…) A l’acte, manà de nou:

-Ara, transforma’m en un vell de setanta anys, però que estiga arriscat.

-Fet” (p. 94).

I, en record dels vells que li havien acollit en el mas, Esclafamuntanyes diu al negre: “Es tracta de dur un bon regal als masovers (…) que m’hi han tingut allotjat uns dies i els ho vull recompensar. (…) Així estaran contents: home i dona” (p. 96).

Tot seguit, Esclafamuntanyes, ja convertit en un vell, amb intenció de trobar-se amb Rosa Darrerina, demana faena a un joier, qui, fins i tot, ho accepta. A banda, veiem que la jove comenta a Joan que pretenien “Casar-me contra la meua voluntat.

-Si em donàveu el vostre permís, jo participaria en la justa, perquè us estime i vull guanyar-vos per muller -declarà ell amb vehemència” (p. 99).

Llavors, els germans d’Esclafamuntanyes tractaran de dificultar que Joan puga casar-se amb la filla del rei, però la princesa comenta a son pare que li falta una part d’un collar i que voldria saber qui el té i, així, amb qui farà parella. A continuació, el rei, com en moltes rondalles, fa una dicta en línia amb la proposta de la filla: “qui aparega amb el teu mig collar es casarà amb tu, siga noble o no, jove o vell, sempre que siga fadrí.

Rosa Darrerina així li ho va atorgar i, l’endemà, es va fer per tot el regne la crida del collar” (p. 106), de què aplegarà informació a Esclafamuntanyes. El jove presenta al rei la meitat del collar i el monarca li dona el títol de baró i li diu “us concedesc gustós la mà de la princesa Rosa Darrerina” (p. 110), entre altres coses, com a agraïment a la valentia, al bon cor i a la sinceritat d’Esclafamuntanyes.

Finalment, direm que, “a primers de juny, es van celebrar amb gran pompa les noces, quan tot el camp (…) s’omplia delitosament de l’aroma (…) de les garbes de les eres”, un detall que pot evocar-nos Demèter, la deessa grega de l’agricultura i, per descomptat, el mes, tradicionalment, vinculat amb l’inici de la joventut (juny) i, en aquesta rondalla, a més, amb el resultat del gra (la sembra de desembre, el projecte) que ha quallat en tot el regne. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Persones agraïdes amb els col·laboradors, de bon cor i molt obertes

 

Una altra rondalla en què es plasma u dels trets vinculats amb el matriarcalisme, l’actuació amb bon cor i no malintencionada, és “Sa rabosa i s’eriçó”, la qual figura en el Tom XXI de les arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover. A principi, una rabosa i un eriçó arriben a un acord i, “l’endemà, a punta d’alba, se’n van as cards i es posen a sa feina” (p. 79). I, tot seguit, la rabosa, com a excusa, li comenta que “sa meua germana, que ha tengut un infant!” (p. 80) i, així, mentres que ella fuig de fam i de faena,… però se’n va a un pot de mel i se’nq menja una part (la inicial, “Comencelis”[1], p. 80), l’eriçó treballa. Cal dir que apareix un tret matriarcal, el qual reflecteix la rabosa, a qui la germana, “ara m’envia a demanar, perquè faça es fillol! Jo li deia a sa veïnada que no hi podia anar, per amor de s’escarada[2] (…) i ella m’ha dit: ‘Mira-t’hi bé! No li faces aquesta a sa teua germana, que no s’ho mereix! Des d’ara, et dic que ho prendrà ben tort!’.

-Toca! -diu s’eriçó-. Vés-hi descansada! Jo no mir tan prim tampoc!” (p. 80).

En un passatge semblant i en què la rabosa aprofita l’ocasió per a pegar cullerada al pot de mel (i deixar-lo per la meitat, “Mitgelis”[3], p. 82) i tractar de viure com una reina a costa de l’eriçó, ho fa recorrent a una veïna, “Una veïnada d’una cosina meua (…). M’hi acostaré, vejam què vol.

Es fa unes quatre-centes passes enfora i torna.

-Què és estat? -diu s’eriçó.

– (…) Un altre enganx: una cosina meua que s’és casada i em convida a noces” (p. 82). I, novament, la rabosa trau el tema de l’escarada (l’acord de treball), per a la suposada conversa en relació amb aquest casament: “Però, fillet meu, dolç, sa veïnada s’és posada a dir: ‘Mira, no li faces aquest menyspreu[4] a sa teua cosina, que no el se mereix! I quina és ella! Prou que ho ha dit: ‘Que venga! Si no ve, que no em torn a mirar pus sa cara! Ja l’hi diràs!’.

–No tendràs altre remei que haver-hi d’anar! -diu s’eriçó. (…) és una cosina i, as parents, els han de fer obsequi!” (p. 81).

En un tercer passatge en la mateixa línia, la rabosa ho fa amb l’eriçó, però, ara, relacionant-ho amb “una veïnada d’una tia d’una cosina germana meua” (p. 83, “N’Acabelis”) i amb enterrament. I l’eriçó, amb bon cor, s’ho beu… fins que, un dia, li comenta que ell encara no ha tocada la mel (p. 87).

I, com que la rabosa es confia i ell “se n’anà a cercar una partida de parents seus i en feu posar un cada cinquanta passes ran-ran paret” (p. 88), l’eriçó li guanya la partida, cobra en funció de lo treballat i, com a agraïment, en dona una part als col·laboradors (p. 89).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El nom de l’infant, en aquest cas, “una femelleta”.

[2] Contracte de treball a preu fet, a destall, en què es cobra en funció de la quantitat de lo produït, de lo recollit, etc.

[3] El nom de la cosina de l’eriçó.

[4] En l’original, “despreci”.

Vos comentaré que Facebook, durant un poc més de quaranta hores no permeté l’accés dels meus amics a un escrit que jo havia plasmat la nit del 19 d’abril. Ràpid en la crítica i en el blocatge, en nom de les normatives comunitàries; suau i, no precisament, començant per una disculpa, sinó per un missatge lacònic (comentant que t’havia restaurat el post), en el retorn de l’accés. Ho hem plasmat en aquest escrit, publicat hui, unes hores abans: https://vivint-amb-esperanca.webnode.cat/l/persones-amb-bon-cor-i-receptives-a-la-valentia-i-a-la-solidaritat

 

El 9 d’Octubre de 1238, més que un dia qualsevol

 

El 9 d’Octubre de 1238, el dia que nasqué un Poble nou, lliure, d’arrels matriarcals i emprenedor

 

Molts valencians estem oberts a conéixer les lleis, les tradicions, els costums, llengües, etc., d’altres Pobles forasters al del Regne de València que nasqué el 9 d’Octubre de 1238, encara vinculat i, amb força, a la llei goda (del segle VII i que perdurà durant bona part de l’Edat Mitjana), amb un esperit matriarcal ben evident i amb una cultura també matriarcal que afavoria l’esperit emprenedor i la llibertat de tots els seus membres. En celebrar aquell dia, recordem que s’hi creava un Poble nou, lliure (perquè no dependria ni de Catalunya, ni d’Aragó, sinó que seria un regne més), un Poble que, d’aleshores ençà, conserva en la memòria eixe fet: que no nasqué subjugat, ni tutelat per un altre.

I dic esperit emprenedor perquè, el 19 de febrer del 2019, mentres raonava amb un amic que estigué cinc anys en Atacama (i, de pas, en contacte amb la cultura colla, de Sud-amèrica), li comentí que, em feia l’efecte que, de la mateixa manera que es sap que u dels factors que més afavoreix la creativitat i el desenvolupament de les persones és un sistema d’organització molt més participatiu i, per tant, “matriarcal”, 1) en les cultures matriarcals, malgrat que, per exemple, una dona ocupàs el càrrec més alt en l’escala, la forma de govern seria més tolerant i, per tant, no militar o rígida i 2) que en aquestes cultures, com que hi hauria més tolerància, també hi hauria major esperit emprenedor i major desenvolupament creatiu de les persones i, per tant, 3) un major esperit comunitari però condescendent, que no buscaria la uniformitat de criteris i, així, més obert a crear ponts interpersonals i intergeneracionals. La seua resposta fou afirmativa.

També tenim present, molts valencians, que aquest regne nou abraçaria el cristianisme, això és, una religió matriarcal (com es reflecteix en els capítols 10 i 11 dels “Fets dels Apòstols”, en el Nou Testament, escrit en els segle I), a diferència de les religions i de línies espirituals que impulsen l’enfrontament contra els qui no combreguen amb el seu punt de vista. 

Per eixe motiu, molts valencians, això sí, triem no acceptar, com ara, com a amics, les persones de mala voluntat, ni lo que no ajude a la llibertat de tots (¡de tots!) i, així, a la cultura del pactisme, tan present en la història de la Corona Catalanoaragonesa i, com ara, en Anglaterra i en la cultura anglosaxona.

No volem trencar (¡ni rompre!) amb la nostra història, ni amb les nostres tradicions, ni deixar-ho a banda, com si no importàs gens ni miqueta per al futur ni, per exemple, per a les generacions següents, ni per als nouvinguts. Per això, aplanem el camí a les persones que no abracen viure amb un estil totalitari, militarista, colonitzador o dèspota i sí que actuem en pro del reconeixement dels drets de totes les persones i de tots els Pobles del planeta, com qui ho fa amb tots els membres d’una família, d’una comunitat de veïns o de regants o, com ara, d’una associació cultural.

Per a molts valencians, la llibertat inclou l’interés per la tradició i impulsar els vincles amb les persones que sí que aproven lo matriarcalista, tan present en el valencià (que parlem, que llegim i que escrivim amb intenció de millorar-lo i de promoure’l a nivell formal i tot, no sols amb acudits, ni amb música fallera o entre els amics valencianoparlants) com també es manifesta en la cultura així com ho fa, per exemple, en altres llengües del món: en el basc, en l’asturià, en el gallec, en l’aimara, etc.

Finalment, diré que, així com els nostres avantpassats i altres persones (la gran majoria, valencianoparlants) ens han transmés el valencià, molta cultura popular i més, principalment, a través de les mares i de les àvies (també conegudes com “padrines”, perquè eren les padrines dels nets i tot), nosaltres, sí, molts valencians que estimem la llibertat i les llibertats de totes les persones i de tots els Pobles del món (no sols les d’un grup restringit), conservem encara aquests costums que, moltíssims dels nostres avantpassats, han estimat de veritat i que, al mateix temps que acollien la pau (que no la passivitat), la germanor (però no el xantatge), la cooperació (però no l’esgotament a costa de la indiferència d’altri) o, per exemple, la bona harmonia (que no la mansuetud com a persones), ens han encoratjat a mantenir com el caliu,… i que, els qui ara vivim com a part del Poble Valencià, estem disposats a dignificar al mateix temps que ens obrim de braços a totes les persones obertes, honrades i de bon cor.

I en eixe camí, i amb eixos objectius, em trobe i emprenc amb iniciativa i estimant i impulsant la llibertat, com un muntó de persones que conec; i jo, com elles i com moltes més, confie en mi, en moltes persones i en el demà.

 

Alaquàs, 9 d’Octubre del 2019.