Arxiu d'etiquetes: “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera” (llibre de 1947)

El sentiment de pertinença a la terra: la maternitat, el llaurador i dones emprenedores

General, , , , , ,

Continuant amb el relat “Arbre singular o el dimoni enganyat”, plasmat en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, de Francesc Martínez i Martínez, i amb el tema dels brots i de la terra, el 23 de gener del 2024 posí en Facecebook la frase marinera “La barca ha parit” (p. 196), la qual figura en aquesta obra i que, en paraules del folklorista, “diuen al tirar la llanxa a la mar” (o siga, per la semblança amb el naixement del nounat, de dins de la terra, això és, de la mare). Recordem que la barca parteix de la costa.

Ara bé, com que, tot seguit, havíem indicat que hi havia un “Recull de refranys i frases fet entre les gents de la platja i de terra ferma” (p. 200) i que “Fou la primera vegada que llegírem ‘de terra ferma’”, poguérem recopilar uns comentaris que empiulen molt amb la llegenda de l’arbre.

Primerament, en el grup de Facebook “El refraner valencià!!!!”, eixe dia, Luis González Sese ens escrigué “’El marge ha parit”. En els marges de pedra seca que aguanten la terra, diem que ‘Ha parit’ quan, a causa de la pressió, es fa una ‘panxa’ en algun punt del marge, sense arribar a solsir.

No sé si t’interessa, però la intenció és bona. ‘El marge ha parit’”. Llavors, li responguí: “Gràcies, Luis, pel comentari, molt interessant, i bon dia,

Això és una mostra més que el matriarcalisme té a veure amb l’aigua (la dona, simbolitzada per la barca, té un fill) i amb la terra (tindrà un fill, però no solseix).

Ho dic perquè la terra i l’aigua (recordem les aigües i el xiquet abans de nàixer) estan molt relacionades amb lo femení: ‘mare’, ‘maternal’, ‘matèria’ (lo que es pot tocar) tenen el mateix origen lingüístic, el llatí ‘mater’.

I qui pareix és la mare”.

En acabant, Luis González Sese ens afegí “Al marge, se li fa la panxa i, per arreglar-ho, amb molta paciència, cal llevar les pedres, evitant fer més mal i traure la terra de dins.

Després, tornar a tapar el forat.

No sé si açò serà un despropòsit, però la reparació sí que pareix un part amb cesària. Obrim, traiem i tapem el forat. Obrim, traiem el xiquet, cosim la ferida.

No sé si m’explique o si et servix per a alguna cosa”. Aleshores, li escriguérem “Gràcies per aquest segon comentari, igualment interessant.

No és cap despropòsit. És més: eixe tractament cap a la terra és una manera de fer-ho, simbòlicament, a la mare (entesa, fins i tot, com la Mare Terra), perquè és ella qui ens proveeix de vida i qui ens fa costat”.

En acabant, Luis González Sese adduí unes paraules molt sucoses per al tema del matriarcalisme, de la maternitat i de la terra: “Al cap i a la fi, de la terra, naix tot. Els llauradors la cuidaven i l’estimaven com una mare. El fet de sembrar la llavor i veure ‘nàixer’ una planta (una nova vida) i cuidar-la com a un fill, era el que feia que l’estimaren com una mare.

Així, més o menys, t’ho hagueren dit mon pare i el meu sogre.

Llauradors i hortolans, els dos”. 

Després de l’exposició d’aquesta mena de diàleg (i de plasmar que, qui diu planta, diu arbre), agregarem que el 23 de gener del 2024 li envií una entrada que havíem posat respecte al sentiment de pertinença a la terra: fills que tornen a la mare i nets, i Luis González Sese l’empiulà amb el tema de la meua àvia materna, Amparo (1910-2000) i quan ella deia “Mare” (com quan, de xiqueta, ho faria a sa mare): “Les meues àvies. La materna, sempre amb nosaltres; i la paterna, ‘anava a mesos’: un mes amb cada fill. Elles també cridaven la mare.

Soc obrer i vaig fer l’última reforma de la residència d’Ondara i també hi havien dos o tres dones que cridaven la mare. No vaig veure cap home que la cridara. Et trenca el cor”. La meua resposta fou “En casos així, cal molta paciència”. Com a aclariment, Ondara és una població valenciana de la Marina Alta.

Aquestes paraules estan en nexe amb la tercera part d’aquest escrit del folklorista Francesc Martínez i Martínez, quan passa al tema del joc i, igualment, inclou l’esperit emprenedor de les dones i el bateig: “Aquelles juguen a dones en la soca, fent servir la rabassa d’escudeller per als testos de plats, cassoles i canterelles que figuren ser l’escurada i la vaixella, així com, en la coveta, s’estableix la tenda, en què les pedretes són cigrons i fesols; la terra granellosa, l’arròs. I la fina, la farina, amén de les pedres codisses, que substitueixen les criadilles (…).

També hi ha fornera i llavanera i, fins a comare, puix, a vegades, simulen un bateig, en què és d’absoluta necessitat aquella, per a portar la criatura. Els pans que porten a coure són de fang. No obstant això, a vegades, donen lloc a disputes  amb la tia fornera, per si el de la puja és gran o xicotet.

No hi ha cap raó per a dir que les conveïnes es parlen de vosté i que les filles tracten de senyora mare les que de tal actuen” (p. 292). Per consegüent, tot esdevé en contacte amb l’arbre o bé amb la terra, dos trets matriarcalistes. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

El sentiment de pertinença a la terra: fills que tornen a la mare i els nets

General, ,

Prosseguint amb la llegenda “Arbre singular o el dimoni enganyat”, i amb el sentiment de pertinença a la terra, el folklorista Francesc Martínez i Martínez exposa lo que podrien semblar hipòtesis i, al capdavall, unes paraules que empiulen amb la dona com la mare que garanteix la renovació i la pervivència als fills de la terra on l’arbre (el garrofer) ha arraïlat: “Nasqué perquè sí, tal vegada perquè un aucell portà el garrofí o perquè aquest, navegant amb ales del vent, de prompte, li faltà la fúria d’aquell i caigué en terra; o bé perquè, de propòsit, allí el plantà un recelós sarraí o un almogàver ardit, cansat ja de vestir pells i de jugar el cotell, el que baratà per la rella i aladre; o bé per un servent de mainada que convertí son arc i sons sagetes en ferramentes de treball.

Ell és que nasqué, i ben arrelat, pompós va créixer i corregueren els anys, passaren les centúries; i sons cimals, pujant uns cap al cel grandiosament, estenent-se, altres, a totes bandes, afanyosos de cobrir el terreny, tant s’allargaren que, cansats de sostindre l’horitzontalitat, buscaren descans en el sòl de terra, en què, escabussant-se i, després d’arrelar altra vegada, alçant sons brots cap a la blavenca volta del cel, formaren mur de verdor a un espaiós local, en el centre del qual l’eixamplada rabassa de la soca, que forma a modo de graó arran terra, obrint-se per damunt a manera de coveta, que la corca feu a força d’estar rossegant anys les vermelles entrades del centenari arbre, al qual no pogué matar i que, aleshores, mentres els calorosos jorns de l’estiu, serveix d’habitança a la família o bé de palenc per als jocs de les xicones i dels xicons” (pp. 291-292).

Cal dir que, el fet que, des de dalt, tornen a la terra, ho podem enllaçar amb el regrés dels fills a la mare (després d’aplegar a la plenitud, entre els quaranta anys i abans de tenir un net, normalment, cap als seixanta), és a dir, a l’indret d’on un dia sorgiren. I, així, es tanca el cicle de l’afany d’horitzontalitat (lo que alguns polítics catalans, a primeries dels anys vint del segle XXI, dirien “eixamplar la base” o, com ara, d’“afavorir la transversalitat”) i comença una vida nova (“alçant sons brots”).

Al meu coneixement, el 23 de gener del 2024, quan escriguí aquestes línies, eixa “fillolada” representarien els nets i, per consegüent, el futur garantit en la terra on arraïla l’arbre. Afegirem que el sarraí estaria en nexe amb la desconfiança i que l’almogàver (que es sap que no seria de cultura matriarcalista) ho faria amb lo sexual.

Igualment, resulta interessant l’al·lusió que Francesc Martínez i Martínez fa a la maternitat i al fet que la terra i, de pas, l’arbre, no han mort i fan de sopluig: “coveta”, “les entranyes vermelles de la mare”, “el centenari arbre”, “a què no pogué matar”, “serveix d’habitança (…) o bé de palenc”. ¿Quin és el color relacionat amb la dona, amb la sexualitat, amb la jovenesa, sinó el vermell? ¿No és dins la mare on es gesta el nen del demà, en eixa coveta? ¿No és la maternitat una realitat que passa de generació en generació? ¿No és la mare, àdhuc, quan una persona és vella o pensa que li cal ajuda, la primera persona a qui recorre (bé de fet, bé en una frase)? Sobre aquesta darrera qüestió, ma mare (1943), arran de la mort del meu avi matern (1992) i que la seua dona passàs a viure en cada casa dels fills i amb altres familiars, comentava que, quan la meua àvia materna (1910-2000) deia “Mare”, lo que, d’alguna manera, feia, era evocar-ne la seua (la mare com a auxiliadora del nen, del xiquet, de l’adolescent,…). Llavors, ma mare hi acudia i li feia costat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

El sentiment de pertinença a la terra: l’arbre, la mare, la terra i la mar

General, , , , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra, en nexe amb arbres mediterranis. El garrofer en “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, de Francesc Martínez i Martínez.

Tocant el sentiment de pertinença a la terra, Francesc Martínez i Martínez el plasma, simbòlicament i tot, mitjançant la llegenda “Arbre singular o el dimoni enganyat”, en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, en escriure sobre l’esmentat arbre:

“Arbre singular és el garrofer, el que, des de la vora de la mar, l’ancià i històric Mediterrani el ficà terra adins i, pujant per rampes, s’encimbella fins a les costeres de les serres, sempre que aquestes donen cara a la mar i, a elles, aplegue el fresc ventijol de llevant, puix allà dellà els crestalls que serveixen de barrera als oratgets marítims, no cal buscar-lo, encara que les valls i les fondades estiguen més baixes que aquelles. En canvi, no pot sofrir les salobrenques reixiuades de la mar” (p. 289). Una reixiuada és una rosada.

A més, afig que, sovint, “sembla que vullga arrancar a córrer terra adins.

En altres punts, fa tot al reves. En les voralles de la carretera, a on, sens dubte, les polsegueres l’ofeguen, allí, les rames s’enlairen alluntant-se de la terra, pujant cap al cel, com si volgueren, a ell, acostar-se i fer ofrena de ses fulloses rames de verd grogós a la punta, de forta foscor, al de baix, al sol que, de dia, lluenteja i tot ho abrasa, i als estels que, de nit, parpallegen; i sempre buscant l’ambient puríssim de les capes d’aire més separades de l’empolsegada carretera.

(…) més enllà, entre les roques, al cim de la muntanya, en les seues juntures, ficant-se, les arrels s’aferren per a que les ventades (…) no l’arranquen” (p. 290). Com podem veure, per una banda, l’arbre s’endinsa i, al mateix temps, s’enfila cap al cel. Igualment, hi ha trets matriarcalistes, per exemple, la foscor, la nit i les arraïls.

En aquest sentit, Andrés Ortiz-Osés, en el llibre “El matriarcalismo vasco”, comenta que “el tema del tacte i del contacte amb la mare (…) està, míticament, simbolitzat pel viatge al si de la terra, al fons de la mar” (p. 34) i, en la nota 19, addueix que “la natura femenina de la Força universal està representada per l’arbre; és notable el parentiu d’’eros’ i d’’ernos’ (arbre) (…). També, en el gènere humà, la natura partí, sens dubte, del fet de ser la dona la força dominant i de tenir l’home com un auxiliar” (p. 34).

A banda, adduirem que, com diu una frase popular, com més s’endinsen les arrels, més s’enfila amunt i més fruits dona l’arbre (“Sap que la soca més s’enfila, com més endins pot arrelar”). Igualment, en el llibre “Menorca eròtica”, de l’autor i editor Vicent Pons, publicat en el 2020, podem llegir uns versos d’Antoni Deig i de Nicolau Espinosa, titulats “A un vell ullastre”, els quals són un agraïment a l’arbre i, de pas, a la mare, arbre que, “sobre el mar estens les branques” (p. 180): nexe entre la fusta (la mare, que toca els peus en terra) i l’aigua (un altre tret femení).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Narracions transmeses per dones en relació amb la maternitat i amb la mar

General, , ,

Una altra llegenda en què copsem trets matriarcalistes i que figura en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, de  Francesc Martínez i Martínez, és “La cova del Frare”. Començarem dient que, en diferents llocs de tot l’àmbit lingüístic, hi ha coves amb el mateix nom, com ara, en Sant Llorenç del Munt (en el Vallès Occidental, Catalunya), o bé en dues poblacions valencianes: en Altea (d’on escriu el folklorista) o, per exemple, en Onda (la Plana Baixa).

A més, podem llegir que “La mar, en un punt, sens dubte, trobà fluixedat i una cosa tan blaneta com l’aigua pogué a la penya i, soscavant-la, va formar una cova llarga que, allà dins, en el fons, s’encallà fins a foradar la cara de la penya, deixant un pont natural per a on passa el camí que condueix a l’Olla, el qual, ferm, aguanta els embats de les salobrenques aigües, per baix, i el pas de gent i bèsties, per dalt, que fa segles, per allí, transiten” (p. 279). Com podem veure, aquestes paraules plasmen una explicació popular i, alhora, llegendària, en què es capta la força de la dona (l’aigua), qui forma una cova (la dona com a creadora), qui basteix ponts, qui aplana camins i robusta tot i el pas dels anys.

En acabant, el folklorista Francesc Martínez i Martínez es demana per què el nom de la cova. I, quant a la tercera possibilitat, és la que contava la serventa de la seua àvia…, és a dir, la versió narrada per una dona que, quasi segur, hauria nascut en el primer quart del segle XIX, ja que ell era nat en 1866: “La vella serventa de ma àvia Margalida, en certa ocasió, em va contar que, quan son pare anava a la parella, moltes matinades, al tornar a bord, a l’aplegar a la cova, veia (…) un donyet de l’alçada d’un xic de dotze anys, vestit de frare, que, quan veia els mariners, començava a pegar bots i a allargar els braços (…).

Tots, espaordits, (…) tornaven arrere i voltejaven per dalt de les llenques, per a acudir a la platja davant d’on estaven (…) les barques de les parelles” (p. 280). Per tant, és una dona qui ho narra (tret molt plasmat, per exemple, en poemes del segle XIX, en rondalles i en cançons). Igualment, el personatge (el donyet) està en l’inici de l’adolescència i encara viu en companyia de la mare (la cova i el frare). Adduirem que, al meu coneixement, el frare podria representar la cristianització de la figura maternal, ja que, en molts relats, està més aïna en nexe amb llocs escampats i amb una vida solitària, però no amb nens, ni amb xiquets, ni amb adolescents. A banda, aquesta llegenda no diu, com ara, que el frare es dedicàs a pregar. Per consegüent, considerem que, primerament, seria un personatge femení: una mare i, si no, una àvia (qui podria haver tornat a la cova al capdavall de la seua vida).

Tot i això, Francesc Martínez i Martínez plasma “Per fi, i no fa llarg temps, entropessàrem amb un vell mariner, que ja no és d’aquest món, que ens contà lo que vas a llegir, lo que, en certa manera, ve bé amb la contaralla de la bona Quica Borja, l’esmentada anciana serventa de ma àvia. Em digué aquell marineret:

‘Bé sap vosté que l’haver convent de frares franciscans en la nostra Altea era causa que la gent d’aquesta vila tinguera, i encara dura, gran devoció al pare Sant Francesc i predilecció per sons religiosos, de tal modo que, encara, aleshores, solen els xicons dir-los frares als sacerdots.

D’ahí que, en temps antic, hi havia el costum que, quan alguna criatura, amb sa malaltia, estava desnonada pels doctors i els remeiers declaraven la impossibilitat de la cura, acudien al sant d’Assís, fent-li la promesa que, si el xiquet s’adobava, el vestirien de frare. El bon pare s’apiadava de la pena de sons devots, els pares de la criatura (o, a la naturalesa, li donava la gana de fer un impossible), i l’infant s’adobava, i heus ací que encomanaven un habitet a mida i, posat, quedava el fadrinet convertit en un diminut fraret’” (pp. 280-281).

A mitjan llegenda, captem que el fraret, que s’havia enamorat d’una xica garrida (Bajuan), “mai va ser correspost, a despit de ser la família de l’u i de l’altra grans amigues, de tal modo que feien com a parents. (…)

Però va ocórrer que el germà del Frare, fadrí, modós, ben parlat i treballador, mirava seguit seguit a Bajuan i aquesta es distreia alamont davant d’ell” (p. 285).

I, com que els dos nuvis eren de zona marinera i, a més, tenien ben arrelat el sentiment de pertinença a la terra, “tretes les parelles i arrimats els sardinals, cada mariner es va dedicar a les pesqueres del temps d’estiu que volia o li convenia. Els nostres germans calaven sons palangres i alguna nit es quedaven en l’illeta pescant a la canya” (p. 286). Per tant, aquestes paraules empiulen amb molts trets matriarcalistes: la mar, l’aigua, la dona, la parella (el dos) i la nit (moment del dia que enllaça amb lo femení).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Narracions eròtiques en què la gent es posa de part de la dona

General, , , ,

Prosseguint amb la llegenda “En Benifato, varen capar el dimoni”, hi ha uns altres passatges en què es reflecteix el matriarcalisme. Així, l’endemà, el jurat en cap i altres persones emprengueren el camí cap a la ciutat de València, “a on, prenent alendes del millor escultor, s’encararen amb ell, fent-li l’encàrrec d’un Sant Miquel, com digué el síndic, ‘Amb molts cordons’” (p. 277). Per tant, apareix un altre càrrec de temps dels furs (el síndic, qui feia les gestions administratives) i passem a un relat eròtic.

En acabant, Francesc Martínez i Martínez escriu que, “Com es vullga que els artistes valencians, a més de ser complets en son art, han participat sempre del punt un poc satíric i un poc sorneguer, especialitat del poble de València, l’escultor va tallar un magnífic arcàngel Sant Miquel, amb el diable als peus vençut pel príncep de les legions celestials, el que, panxa per amunt, tot nu (…), volia defendre’s de l’arcàngel, de manera que la resplendent figura contrastava amb el xocolatat color del dimoni.

A aquest, li posà tots els atributs baronívols i, encara un poc massa acusats, complint l’encàrrec del síndic que el simulacre fóra fet amb molts cordons” (p. 276). Com podem veure, trau el tema de la sexualitat en la cultura matriarcalista i, a banda, el de l’humor irònic.

“Allà anà, a Benifato, el grup escultòric, ben encaixonat, el que, tret, fon posat en l’altar, a on acudiren a admirar-lo els del poble i encara alguns forasters. Però aplegà el dia de la festa i s’abaixà de la fornícula la nova escultura, per a posar-la en l’anda, amb què havia de ser passejada pel poble en la processó.

I, clar, a l’estar baixeta, es veieren tots els detalls i les circumstàncies, saltant a la vista lo complit que estava el dimoni, el que, sense una herba o una flama que li amagara res, tot ho ensenyava” (p. 276). Per consegüent, el dimoni, figura que, simbòlicament (per la influència de moltes autoritats eclesiàstiques al llarg de la història), està vinculada amb la dona (la representa també en lo eròtic i en lo sexual) és ben rebut. Quant al detall de l’herba o de la flama, en el curs 1989-1990, una mestra d’Història de l’Art ens comentà que, més d’una vegada, hi havia hagut el costum de tapar el penis en escultura o, si no, de posar-hi una fulla que ho fes (per exemple, de parra). Igualment, ens afegí que hi havia hagut casos en què si bé l’obra tenia la fulla, l’havien capat, i que es podia comprovar acostant-se a la figura.

Per això, després, el folklorista posa que “Allí va ser lo gros. Els hòmens aplegaven i es reien a riallada oberta; les dones es tapaven la cara, per a no ensenyar la rialleta; les fadrines es feien rogetes i giraven la cara, per més que algunes encara miraven de reüll. Però lo pitjor fon la gent forastera: ¡quins esparaments, quina broma! Allò va ser pitjor que lo del santet xicotet, cap de caps” (pp. 276-277). O siga que si, al principi del relat, se’ns comenta que el Sant Miquel era petit i, com hem vist, en un poble matriarcal (recordem que aquest sant té a veure amb lo celestial, no amb lo terrenal), la figura femenina (això és, el dimoni) encara era més grossa.

“Passà l’any en què els fills de Benifato, quan s’entropessaven amb algun veí dels altres pobles, havien d’aguantar les iròniques preguntes referents al dimoni de Sant Miquel i s’acostà la festa de l’any següent.

Fon abaixada la imatge de l’altar i posada en l’anda. Però, a poqueta nit, una bona anciana, molt pudorosa i amant de son poble i que, al mateix temps, tenia sa bona posició pels molts bancalets heretats de sons pares, proveïda d’una quiquereta de xocolate, anà en busca del ferrer (…) i, fent-li agarrar el martell i un escarpre, s’encaminaren a l’església, solitària en aquella hora de silenci i misteri, i, entrant en ella, acostant-se a l’anda del sant àngel, mutilà el ferrer (…) els escandalosos adminicles al dimoni, pintant amb xocolate la bona devota el punt en què la fusta va aparéixer amb sa natural blancor” (p. 277). Altra vegada, l’acció que porta el personatge femení esdevé de nit, en plena foscúria i és ella qui mena l’home i li diu què ha de fer. 

Finalment, “A l’endemà, de vesprada, va ser una pluja de forasters. La gent que acudí mai s’havia vist. Tots els pobles de la rodalia es quedaren sense fadrinalla i, encara a muntó d’hòmens de caràcter acudiren, tots per a veure de propet el singular dimoni, ja famós per tota la Muntanya” (pp. 277-278).

Ara bé, com tots, alhora, digueren “’-Han capat el dimoni’ (…), se n’anaren, contant-ho a tots, tant als que coneixien com als que no, (…) i s’afanyaven a aplegar als seus pobles i a les seues cases per a contar-ho, estenent-se per tota la Muntanya i, encara pujà cap a la ciutat d’Alcoi i abaixà a les viles marítimes i perdurà per tot allò, passant de pares a fills la frase que En Benifato, varen capar al dimoni” (p. 278). Altra vegada, la gent (i, per extensió, els catalanoparlants) es posa de part de la dona, àdhuc, en lo eròtic i en lo sexual.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Narracions paganes, la mare i el matriarcalisme en l’època foral

General, , , ,

Una altra llegenda recopilada en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, de Francesc Martínez i Martínez, i en què captem trets matriarcalistes, és “El pardal Caro”. Així, aquest relat té punts en comú (i molt interessants) amb alguns comentaris que fa Imma Dasí Estellés en el seu estudi “L’ordre simbòlic de la mare en les festes d’agost de Bétera”, del 2009, quan escriu sobre les obreres casades (qui fan de mare) i les obreres fadrines (xiques jóvens que fan la festa acompanyades de la “mare”, qui els fa costat) mentres que, per una altra banda, va la part masculina (el majoral): “És, aquest animal fantàstic, mestall d’aucell i d’home. Una cosa semblant a la serena de la mar, sols que aquesta és mestall de dona i de peix i canta que encisa; i aquell ho és d’animal volador i d’home barbut.

És cosa més pitjor i estrafolària i, encara més, singular, ja que les serenetes de la mar són, si no moltes, diverses; i el pardal Caro, únic.

Més encara: aquella llegenda és pagana; i aquesta, cristiana” (p. 270). I tot seguit, l’escriu.

Com podem veure, per una banda, 1) la dona toca els peus en terra, 2) està en contacte amb l’aigua, 3) va acompanyada i, com a mínim, forma parella, i 4) és encisadora. Quant a l’home, 1) vola, 2) ja és jove (perquè porta barba), 3) és, més bé, espontani i 4) únic (apareix com a singular).

Finalment, veiem que la cultura matriarcal (la de les dues dones) és pagana, és a dir, en nexe amb els qui encara no havien abraçat el cristianisme, majoritàriament, en les zones rurals. En canvi, la llegenda que ell narra té a veure amb una figura masculina i, en paraules del folklorista, és cristiana.

Podríem afegir que aquest detall empiula, com ara, amb el fet que u dels orígens dels Sants de la Pedra siga Demèter (la deessa grega de l’agricultura), la qual, moltes vegades, està en relació amb la filla (Persèfone). Posteriorment, ambdues “es cristianitzen” i apareixen els dos personatges masculins i cristians: els germans Abdó i Senent. 

En la llegenda que narra a continuació, “En Benifato varen capar el dimoni”, també es plasma el matriarcalisme. A més, direm que deu ser molt antiga (almenys, del segle XVIII o anterior), ja que figura la paraula “universitat”, que era el nom que, en l’època foral, o siga, abans de l’aplicació dels decrets de Nova Planta (en el segle XVIII i en acabant), rebien lo que, en el primer quart del segle XXI, encara es deia “ajuntament” (com a institució), no tant com a edifici.

En el poble de Benifato (de la comarca valenciana de la Marina Baixa), decidiren confiar en Sant Miquel com a advocat seu. En eixe sentit, feren paper les persones de caràcter i d’enteniment. A banda, Francesc Martínez i Martínez escriu “Bé: la universitat se n’adonà que les coses es posaven tan pitjor cada any, que el cataclisme venia per damunt de tot.

Així que es convocà, per les autoritats, a una reunió, a què va acudir tot lo més granat del poble: des del senyor rector fins quasi el ministre” (p. 274). Altra vegada copsem una autoritat foral dels consells municipals: el jurat (posteriorment, amb la introducció de la cultura castellana i de les lleis castellanes, el regidor). En aquest relat, el qui manava més dins de l’esmentat consell (el jurat en cap).

Un altre tret matriarcalista és el fet que Sant Miquel siga un patró, per dir-ho així, secundari: “la veritat era que el santet que tenien no podia ser més desgraciat i ruïnet, com que una maça de picar espart feia més embalum que ell i, sent l’arcàngel Sant Miquel tan gran, com a que era a modo d’un virrei en el cel i allí, en Benifato, el rei i senyor, devia estar representat per una soberga imatge, que es fera la col amb totes les dels altres pobles de la Muntanya (…).

Així que era menester el fer un Sant Miquel nou que, a tots els sants i santets de la contornada, guanyara i que fera nom per tot.

L’efecte que la llanda del senyor jurat en cap va produir, fon tan gran que, sense perdre temps, es nomenà el síndic i a dos prohoms del poble per a que anaren a València i encarregaren al millor santer un Sant Miquel de lo més soberg” (p. 275).

En relació amb aquestes paraules, van en línia amb el barroquisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

L'ordre simbòlic de la mare en les festes d'agost de Bétera (Imma Dasí)

Llegenda de l’ermita de Santa Anna (Benissa): la Mare de Déu decideix

General, , , ,

A continuació, en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, passem a la llegenda sobre l’ermita de Santa Anna (de Benissa), com la redacta Francesc Martínez i Martínez, la qual conté passatges d’humor:

“Una devota imatge de Santa Anna es tenia amb gran estimació fa ja alamont d’anys i es pensà el construir-li una ermita en els afores del poble.

Però, com hi havia tants devots i són, en aquell terme, tantes les casetes de camp i tots volien que s’edificara en sa partida i encara junt amb son riurauet, al·legant cada u sa raó, era allò una desavinença que no tenia exemple i no podien entendre’s.

Però lo pitjor era que alguns, tan fort ho prenien i, de tal modo es sufocaven, que, als de justícia, els feia por no passara la cosa massa avant i ocorregueren desgràcies. Per això, assessorats d’hòmens doctes, tiraren palletes en quina partida s’havia de bastir la construcció. I, tocant en la que, aleshores, portava el nom de la Mare, de Nostra Dona Santa Maria, vingué allò de… ‘Al capdamunt, que, allà baix,…’, ‘Millor…’, ‘No…,’, ‘Puix en la mitjania’” (pp. 265-266).

Primerament, captem que hi havia molta estimació cap a una figura femenina i que es proposen fer-li una ermita… fora del poble. Aquest detall està present en moltes rondalles similars en què es basteix un local on tenir-la protegida, com a homenatge i confiant en el seu paper d’advocada.

Quant al mot riurau, direm que és una construcció típica en moltes poblacions del migjorn valencià.

Igualment, veiem que es preferia cercar algunes persones que poguessen fer d’intermediàries: en primer lloc, hòmens lletrats (i, per consegüent, no necessàriament jutges, ni advocats).

Afegirem que resulta interessant que, en un espai  tan curt (i significatiu), com és “el nom de la Mare, de Nostra Dona Santa Maria”, es reflectesca tant el matriarcalisme: 1) comença per la figura de la mare (la maternitat), 2) passa a la de l’esperit de comunitat (Nostra), 3) la tenen com una “Dona” i no trien un home (matriarcalisme) i 4), al capdavall, se la tracta com una santa (una persona amb el cor net).

Tot seguit, copsem un passatge en què intervenen els hòmens bons, una figura que podria evocar-nos el mitjancer en tractes (en el món agrícola de la comarca de l’Horta de València):

“Nou desori, disgusts, bregues i quasi gaiatades. També els hòmens bons o de pes acudiren amb son bon seny i disposaren que, ficada la santa imatge dins d’una bota ben conreada, la deixaren redolar i, a on parara aquella, allí s’alçara el petit temple.

Paregué bona a tots l’original idea i, mans a la faena, amaniren una gran bota i, posant dins la imatge, ben arreglada amb palla, pellorfes i borumballes, per a que no es fera malbé, tot el poble, presidit pels capítols eclesiàstic i civil i pels senyorets, així com els principals propietaris de la partida, s’encaminaren a l’eixida del poble. I allí, amb Sant Antoni, junt als els molins de vent, deixada en terra la bota, li pegaren un espentó…

¡Maria Santíssima! ¡I quina manera de redolar costeres avall aquell artefacte i quants, de bots, en les màrgens i en les revoltes en els ribassos! ¡Quina angúnia i quina ànsia la dels devots al veure que mamprenia la ruta cap al barranc i, particularment, a l’encabir al punt més alt! ¡Adéu, Santa Anna!

Tan bonica i tan volguda de tots, de segur que, al caure de dalt del reparat, al fons del barranc, s’obria com una mangrana, la bota es feia ascles i péntols la bona de la santa. Ben repenedits que estaven tots, del desgavell que se’ls havia ocorregut. Allò havia sigut inspiració del diable” (p. 266). En relació amb aquest passatge, n’hi ha, de semblants, en què es recorre a un animal per a que siga ell qui determine la decisió final del poble, però no a la Mare de Déu com qui té la darrera paraula.

Finalment, podem llegir que “La gent no alenava. Ja aplegà a la vora de l’abisme. ‘¡Santa Anna!’, criden tots a una, amb veu d’espasme.

¡Oh, miracle! De sobte, en la mateixa voreta, la bota queda parada com si hi hagueren tret arrels. D’allí, no es menejà i allí li edificaren l’ermitori.

Estesa la notícia pels pobles de la contornada, es comentà, a gust de cada u, i va servir, especialment, per a denigrar els bons cristians fills de Benissa, dient-los que ‘Havien redolat a Santa Anna’, cantant-los esta cançó, cosa que, a ells, sentà molt malament:

Barjols de Benissa,

cara de coca,

han regolat a Santa Anna

dins d’una bota” (pp. 266-267).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones que menen, garrides, fortes, emprenedores i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració, en aquest cas, una llegenda, en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, de Francesc Martínez i Martínez, és “La Cova de la Dona”. El folklorista valencià comenta que, “Vivia, en el Corral d’en Ros, un matrimoni jove, que era la parella més formosa  que es poguera trobar. Ell, alt, fornit, a més de ben plantat, forçut i hàbil en tots els deports” (p. 258), a més de faener. Quant a la muller, era “alta, gallarda com una palmera” (p. 258).

A més, “algunes vegades, el marit havia d’anar de viatge i ella quedar-se a soles, puix no sempre podia anar sa germaneta a acompanyar-la o se la podia avisar” (p. 259).

Tot seguit, escriu que els pirates, que abundaven en temps del rei Felip II de València i III de Castella (en el primer quart del segle XVII), es fan amb ella, qui feia de cap de la casa.

A mitjan camí, “ja embarcats, el patró de la barca, qui feia de capitana, es fixà bé en aquella dona i va quedar admirat de tanta formosor, fent, al punt, propòsit de fer d’ella present al rei d’Alger, per lo que va ordenar que ningú la maltractara i, més encara, el que li deslligaren les mans i, tranquil·la, la deixaren en el punt de bord en què ella volguera estar” (p. 260). Així, no sols és ella qui fa de cap de casa sinó que, en aquesta embarcació, una dona és qui la mena i, igualment, tracta bé la muller.

Més avant, la captiva “es tirà a l’aigua, sens que ningú ho veiera i, per tant, que ho destorbara. Quan se n’adonaren els moros, ja estava la cristiana lluny (…).

Forta era la nostra captivada i animosa com no fóra de creure en una dona, que nadava com un galfí” (p. 261), això és, com un dofí. Nogensmenys, tot i que les ones la portaven cap a terres moresques, “Déu es va apiadar i, sortosament, saltà el vent del mestral al llevant, (…) portant la (…) barqueta cap a la serra de l’Albir” (p. 262) i, al capdavall, cap a l’obertura de la cova.

“Passà el dia i la nit i, a l’altre, uns pescadors que abordaren a la cova, per a deixar el cabàs del recapte i els capots i les mantes” (p. 263), es trobaren la dona, a qui creien morta.

A més, Francesc Martínez i Martínez afig que dos dels pescadors anaren al poble a comentar-ho i que els altres restaren vetlant el cadàver fins que, “a u, li semblà que alenava aquella dona, per lo que començaren a menejar aquell cos i, posant-li unes gotetes d’aigua en la boca i, acostant-li al nas l’ampolla del vinagre, entreobrí els ulls.

La tragueren de la llanxa” (p. 263), li feren un llit, “donant-li tots els auxilis que pogueren i saberen, de tal manera que, quan la justícia va acudir, ja havia retornat en el seu seny i, ben reanimada, contà el succeït” (p. 263). Aquestes línies empiulen amb un comentari que ens han plasmat moltes persones relatiu a la dona: si cau la dona (el pal de paller), cau la casa, la família, el grup. Per això mateix, els hòmens fan tot lo possible per a salvar-la i ho aconsegueixen.

“Des d’aleshores, que, a aquella cova, se li dona el nom de Cova de la Dona.

Contarella que ben pocs coneixen i que ens va contar la tia Vicenta ‘la Sacristana’, ama d’un sardinal” (p. 263).

Finalment, captem que la narradora reflecteix un fet que forma part de la realitat de terres catalanoparlants: la dona com a emprenedora, sobretot, en el segle XIX i bona part del segle XX, en els xicotets comerços i, més d’una vegada, en altres camps, com han plasmat recerques del segle XXI en nexe amb dones de tot l’àmbit lingüístic.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Rondalles en què es convida a no aparençar, al pactisme i a la llibertat

General, , , ,

Una altra rondalla recopilada per Francesc Martínez i Martínez, en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’esmentada obra, és “El pollastre”. “Uns bons forasters que, a les festes i al porrat d’un poble de la Marina, havien acudit, estaven convidats a dinar en una casa de gran aparença, però que l’ama tenia fama de molt mesquina, cosa que no varen creure els hostes a l’acostar-se a taula i veure-la tan ben parada” (p. 253). Comentarem que, des del primer moment, aquest relat amb humor irònic empiula amb l’educació matriarcal, la qual no promou la cultura de les aparences.

Més avant, podem llegir que, “Assentats, en la taula, tots, la criada, que era una fadrina ja entrada en anys, (…) que estava més a prop del mig segle que dels quaranta i que, tot en una peça, era cuinera i cambrera, (…) tragué i deixà enmig de la taula una soberga cassola d’arròs, per la grandària, però no pel contingut, ja que aquest no aplegava a ocupar la meitat de l’aïna” (p. 253) i, quan “Quasi no s’havien acabat d’escudellar els convidats, digué la servent: ‘-Senyor, ¿trac el pollastre?’, responent-li aquell: ‘‐Dona, després’” (p. 253). I, així, en un passatge similar, però amb carn, creïlla i verdura.

Quan la criada demana a l’home, per tercera vegada, si trau el pollastre, el propietari li respon “’-Trau-lo, dona-‘. Ben manada aquesta, agarrant amb llestesa la font, (…) se l’emportà, tornant de seguida amb un gran embalum sota el braç, el qual, soltant-lo damunt de la taula, (…) veieren els hostes un pollastre viu.

Observat pel senyor de la casa el moviment (…) dels forasters, (…) amb un poc de sorna, digué: ‘-Dispensen; però, com volem tant el pollastre, el traiem tots els dies per a que es menge les molletes del pa…-’” (p. 255).

La rondalla que ve tot seguit, “La rata penada”, també en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, com indica el folklorista d’Altea, està en una obra del cronista valencià Gaspar Escolano (ciutat de València, 1560-1619) sobre la història de la Ciutat i Regne de València, i ell la tradueix:

“Una vegada, volent l’àguila, com a reina de les aus, celebrar Corts generals, manà despatxar lletres de convocatòria a tots aquells animals voladors. Acudiren al punt i en el termini assenyalat, sense faltar-ne cap: tots els voladors i, àdhuc, els que caminaven per terra però lluïen plomes: sols mancà el rat-penat” (p. 255). La rata penada es fonamentà en què ella era animal de terra, “com bé es podia esbrinar pels quatre peus que tenia, dents, mamelles i llet, i també per ser impossible entrar en compte d’au el que li falten plomes. Amb tot açò, es sentencià en son favor” (pp. 255-256).

“Ocorregué, després d’algun temps, que el lleó, el rei dels animals de la terra, volgué, com al respecte, tindre Corts amb sos vassalls, celebració a què varen acudir totes les bèsties, faltant sols el rat-penat” (p. 256), qui al·legà que “no era animal de la terra, sinó de l’aire, de tal manera que, en ell, trobava la seua alimentació i, fins i tot, per les altituds, son domicili.

Per aquest camí, (…) s’escapà de ser tributari de cap dels dos reis, de cel i de terra, havent quedat senyor absolut de son estat, sense reconéixer superior” (p. 256) i, per consegüent, lliure.

Com podem veure, en ambdós casos, tant l’àguila com el lleó enllacen amb lo matriarcalista: el pactisme en la Corona Catalanoaragonesa, en què el rei solia convocar les Corts i, no precisament, de manera puntual i quan li convenia, sinó prou habitual. El fet que estiga escrita a principis del segle XVII, quan feia quasi un segle que Catalunya, el Regne de València i el de Mallorca tenien un rei resident en Castella i que a penes els reunia, podria ser un missatge de l’historiador valencià, amb què expressava que era partidari de la llibertat dels regnes, àdhuc, quan tots formaven part d’un estat federal (que, en el relat, és l’aire i, igualment, la terra).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Rondalles que conviden a tocar els peus en terra i a lo comunitari

General, , ,

Una altra narració en què captem trets matriarcalistes i recopilada per Francesc Martínez i Martínez en “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, és “Un xocolater de la Vila”, Començarem dient que la Vila és el nom popular de la població valenciana la Vila Joiosa (en la comarca de la Marina Baixa), en què hi havia important producció de xocolate. “Es conta, per aquelles terres, lo següent:

Certa vegada, a un tan gran cavaller com ric poderós, cansat de la vida de diversions i de llibertinatge, i també desenganyat del món i de les gents, avorrit del gènere humà, va buscar un lloc a on retirar-se a viure tranquil·lament, sense que es poguera entropessar amb persona vivent amb qui parlar (…).

Tal aquest li feu la col en sa llarga i divertida vida, en què res li havia mancat: des d’hores delitoses fins a dies dies amargs; des de goigs i rialles, a llàgrimes i sospirs. Però és que havia tingut la desgràcia de no entropessar-se amb home lleial, ni trobar femella honrada.

Per tant, per a ell, tots eren iguals, de roïns” (p. 249).

Aquestes línies reflecteixen uns fets que van molt units a les persones que cerquen la satisfacció en el joc, en lo passatger i que no toquen els peus en terra. A banda, en lo eròtic i en lo sexual, tot i que el personatge siga un home (ací, un cavaller), s’ajusta al refrany “Puta primerenca, beata tardana” i, igualment, amb personatges masculins que pertanyien a la noblesa i que tenien aquesta visió de la sexualitat i de la vida, com era el cas (però en la cultura castellana) del rei Felip IV de Castella i III d’Aragó (segle XVII).

Després de passar per moltes serres, per barrancs, per caminals de cabres, etc. “va trobar, en lloc delitós, un altre paradís terrenal (…). Descobert al llevant i al migjorn, la vista s’esplaiava en les extenses i frondoses valls, per les quals serpentejaven argentats rius i multitud de rolls, i encara es veia la tersa planura d’un estany i, allà lluny, la mar blavosa” (p. 250). Per consegüent, el senyor se’n va cap a una terra on predomina lo matriarcalista: el color argent (fosc) i els rius, els rolls i l’estany (vinculats amb l’aigua).

Més avant, Francesc Martínez i Martínez afig que “ni els pastors de cabres aplegaven a aquells paratges. A força de diners i més treballs, es va construir una casa, la qual, si bé no era ostentosa com un palau, sí resultava còmoda i confortable, en què s’instal·là (…) amb una vella cuinera, antiga en la família, i un poc jove criat, home fort i segur, de tota sa confiança” (p. 251).

D’acord amb aquest passatge, podríem dir que el cavaller, encara que està en nexe amb la generació del passat i amb la del present, no confiava en la vida, ni en l’esdevenidor i, per això, no acull cap xiquet, ni cap jove.

A continuació, passen les quatre estacions de l’any i entrem en una part en què abunda vocabulari de la natura, de la Mare Terra: serres, vents, fullarasca, brosta, pins, aire, tords, tórtoles, estornells, alborzers i, fins i tot, glans “que endolcien les aigües de les fonts” (p. 251), o siga, de les dones.

En aquest ambient, el cavaller “sestejava tant sota un centenari arbre, com al resguard de gegantí penyal” (p. 252), en ambdós casos, trets femenins i matriarcalistes: la mare com a protectora per mitjà de l’ombra i de l’interior del penyal. 

Igualment, “Tots els punts li eren coneguts i encara els havia batejat, posant-los nom a son gust. Allí  no hi havia ja secret per a ell i, des de que la casa fon acabada, esser humà, fora dels dos servents, no s’havia vist. Son ideal es complia i, per açò, la felicitat era sa constant companyona” (p. 252). Com podem veure, es tracta d’un home que, com altres cavallers, fa una mena de retir (no a lo místic, però sí en una atmosfera que ho afavoreix i prou similar).

Ara bé, un dia passa el dimoni (qui, simbòlicament, empiula amb la dona) i, quan tornava a casa i en un moment de vent suau, “va oir a ses espatles les següents paraules: ‘-Senyor, ¿vol xocolate?’. A lo qual, girant-se, al punt, va veure un viler, amb la coixinera al coll, que, ben plantat i somrient, li brindava la saborosa mercaderia” (p. 252). Adduirem que “viler” és el nom que reben els de la Vila Joiosa (ací, un home).

Finalment, com que el cavaller tocà els peus en terra, “Afegeixen les cròniques que, el mateix dia, el desenganyat cavaller abandonà aquells paratges que el resguardaren de tot home, manco d’un xocolater de la vila” (p. 252).

Al meu coneixement, es tracta d’una rondalla que té un missatge interessant: cal ser realistes i no ser uns somiatruites, encara que ens proposem fer el futur com més ens agradaria i comptant amb persones que ens són de molta confiança: el demà (els xiquets i els jóvens) també és menester.

Nogensmenys, aquest acabament pot considerar-se humorístic i enllaçar-lo, per exemple, amb eixa dita popular de la comarca de l’Horta de València que diu que, “Quan [Cristòfol] Colom aplegà a Amèrica, ja hi havia un torrentí”, que és el nom que reben els habitants de Torrent, una població d’aquesta comarca.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.