Arxiu d'etiquetes: la dona salva l’home

Velles i jóvens que fan bona pasta, amb jovenesa i que salven l’home

General, , , , , ,

 

Continuant amb la rondalla valenciana “El rei Astoret”, està molt ben plasmat el fet que, en les cultures matriarcalistes, és la dona qui salva l’home. Així, la fada Salina pren la figura d’una vella captaire (p. 49) i se’n va al poble on vivia Margarida, a qui diu l’anciana “M’han contat que soleu socórrer més que no podeu els pobres” (p. 49). Aleshores, Margarida li proposa una endevinalla i, com que la velleta l’encerta, la jove li obri la porta i convida l’anciana (en aquest cas, a la vora del foc). En acabant, la xica li pregà:

“-Ara, conteu-me què li passa, al rei.

-Filla meua: Astoret està encantat, però mira…: a l’estiu, en les terres del castell, hi haurà una gran collita[1] i, a les eres del castell, es farà, com sempre, la batuda del gra. (…) t’hi hauràs de presentar tu, agafar els ramals de les nou mules i posar-te a rodar; si és que vols desencantar el dissortat rei. Als nou dies, si ho posts resistir, s’haurà acabat la batuda i s’haurà romput l’encantament. El rei recobrarà l’antiga alegria i es casarà amb tu” (pp. 50-51).  ¿En quantes cases, en quantes famílies i en quants barris i tot, la iniciativa o, més encara, el dia rere dia, no els portava la dona, àdhuc, en casos (i molts) en què la muller i l’home se n’anaven al camp i, com en l’Edat Mitjana (com plasma David Algarra en l’obra “El Comú català”, tenien un paper i una situació molt semblant), malgrat lo que ens hagen narrat en l’escola, en els instituts, en la universitat, en actes polítics en què es prima el puny tancat o bé la mà orientada cap al cel i, per descomptat, en els mitjans de comunicació social, començant pels que abracen el misticisme castellanista i lo patriarcalista i procedent de Castella alhora?

I, per a això, “Margarida va tenir mig hivern, tota la primavera i la primeria de l’estiu per a convéncer els seus pares per a que la deixassen anar a buscar el rei Astoret. Ells, a poc a poc, ho comprengueren” (p. 51). Aquestes línies enllacen, a més, amb el matriarcalisme reflectit en els Sants de la Pedra i en la collita del forment: 1) la velleta li ho comenta en hivern, l’estació en què s’uneix la mort física amb el renaixement espiritual (en el món dels creients) i amb la revifalla de la fe en el demà (el naixement del nen, el gra que es colga en el camp amb l’esperança que, uns sis o set mesos després, n’hi haja bona collita), 2) la filla passa la infantesa (la primavera), 3) aplega a la primeria de l’estiu (els dies anteriors a l’inici astronòmic de l’estiu en l’hemisferi nord), part de l’estació a què es relacionen refranys com “En juny, la corbella al puny” i “A juny, la falç al puny”.

Per això, tot seguit, llegim que, “un alegre matí la van deixar emprendre la senda del port d’Albaida” (o siga, pel context, en u dels dies de més llum de l’any, així com de força i de projectes de futur en la vida). Si es tracta d’un alegre matí, podem situar-lo, a tot estirar, abans del 10 de juliol, que és quan, en astronomia, es considera que copsem els dies de més llum a l’eixida del sol, ja que, com ara, els Sants de la Pedra (30 de juliol) podem vincular-los amb el punt més alt de la jovenesa (en el moment central de l’estiu i quan la llum ja es nota que minva de bon matí i a primera hora de la nit): “Ella, fardellet en mà, seguia el caminiu vora aquells tossals boscosos i, fent camí tota plena d’esperança, en unes hores, es va trobar dalt de la solitud d’un port” (p. 51), passatge que empiulem amb el refrany “La joventut tot ho venç”.

Al moment, aplega a una casa on una velleta l’acull amb les portes obertes (“Avant qui siga!” i “Bon dia, fadrina… Passa, passa!”, en la pàgina 51). Aquesta anciana, malgrat que li diu “Tens molt de camí per davant i et cal fer-lo a jornades”, li transmet dos missatges: el camí físic de la rondalla i… el camí de la vida. I, àdhuc, un tercer i en línia amb el matriarcalisme: la ponderació, fer les coses a pams, l’organització i no, com ara, lo impulsiu. I així ho farà, la jove, passant per cases diferents i en què estaven persones que coneixien la fada Salina (ara, en forma de velleta).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les que el fan més fàcil i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] La relació entre estiu, collita del gra i, per exemple, la joventut i la superació, és manifesta en aquesta rondalla, la qual, en aquest passatge, enllaça amb lo que Carl Jung deia l’arquetip del rei. Així, se’ns comenta que la collita serà molt bona i, de rebot,.. la jovenesa, la qual està associada al monarca i, òbviament, a la dona (com qui desenvoluparà l’arquetip esmentat): ella permetrà que lo arreplegat no caiga en sa foradat i ho assolirà seguint les directrius de la velleta.

La dona, de bon cor, salva els destrets de l’home bonhomiós

General, , , , ,

 

Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme i, des de molt prompte, el fet que la dona (àdhuc, ja vella) està ben tractada, és “El rei Astoret”, recopilada per Enric Valor en l’obra “Rondalles valencianes”. Hi havia un rei jove, de grata presència i de bon cor a més d’afectat a la cacera (p. 39), un tret vinculat amb lo patriarcal.

Un dia, a mitjan vesprada, ix acompanyat de jóvens i de criats de la cort, veuen un teixó i ell, amb la ballesta, apunta, malgrat que una veu li deia que no ho fes (p. 40), i n’ix una vella (p. 40), qui, com a castic, li diu que el rei s’enamorarà d’una bellíssima fadrina, però que no la veurà.

Des d’aleshores, una jove, en els somnis, li apareix al rei i, àdhuc, “el somni es va repetir durant molt de temps” (p. 42). Un dia, el rei va a Baltasar, el seu braç dret i conseller, qui li comenta que demane el nom a la jove (p. 42), però la xicona no li ho aplana i, a la quarta vegada, respon la joveneta:

“- Em diuen Margarida Blanca” (p. 43).

Per tant, per molt que ell desitge que la dona (en aquest cas, la jove) ho faça, ella dona el pas quan vol (“es fa lo que vol la dona”).

Més avant, el conseller Baltasar diu que fóra interessant visitar l’astròleg Jeremies i, “l’endemà, rei i conseller arribaren fins a ell en unes quantes hores” (p. 45). Com veiem, van unides la part de la darrera paraula (el rei) i la dels suggeriments atenent a les vivències, al saber i a l’experiència (Baltasar), això és, la part activa i la passiva.

Quan el rei Astoret i el seu conseller ja són en companyia de l’astròleg Jeremies, captem un detall matriarcalista lluny de lo que podria ser el barroquisme en parlar: “el rei li’l va contar amb breus però exactes paraules” (p. 45). Són mots que van en línia amb l’obra “Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa”, de 1557, quan, durant una conversa entre Lívio, Fàbio i Don Pedro, el primer de tots ells, Lívio, diu que “ara veyem [1] manar los castellans, demà veurem que seran manats, com en altre temps ho foren, y aprofitar-los ha poch la llàbia[2] que tenen” (p. 280):

“Fàbio: Sí, que grans paraulistes són y per ço dien molts que de Castella no és bo sinó les coses mudes.

Don Pedro: Què són les coses mudes?

Fàbio: Són cavalls, mules, bous, moltons… que, a la veritat, estes averies avantatge porten a les nostres” (p. 280).

Tornant a la rondalla “El rei Astoret”, l’astrònom Jeremies els porta cap al matriarcalisme, en lloc de fer-ho cap a la cacera (un detall patriarcal): “Ara haureu de mirar fit a fit l’obertura de la cova”, això és, de l’entrada cap a lo femení. Llavors, al rei, al conseller i a Jeremies, se’ls apareix una finestra que emmarcava la cara i el bust d’una jove (p. 46).

A poc a poc, el rei Astoret passa a actuar amb bon cor, fet que copsa el seu conseller i, al moment, veiem que l’astròleg cerca una fada i amiga seua, Salina, a qui tracta bé:

“’Fada Salina,

que vora la llacuna vius soliua[3]:

per a un destret

en què ara es veu Astoret,

el jove rei

que bé mereix un bon remei,

demane el teu favor,

que sempre m’és d’un gran valor’.

 

La fada li féu una lleugera reverència i respongué:

 

‘Bon Jeremies,

tu, que tant en mi confies:

del teu senyor,

a qui tens tan gran amor,

conta’m el fort destret

i hi posarem remei complet’[4]” (pp. 48-49).

 

Com a curiositat, direm que, malgrat que la paraula “destret” té a veure amb “districte”, amb “constrényer”, etc., també és cert que ho fa amb detalls que solen relacionar-se amb la mà dreta, amb lo patriarcal, per exemple, l’obligació per força major, la rigorositat i la severitat, com podem veure si consultem el mot “destret” en el DCVB. I, així, un altre detall en línia amb el matriarcalisme: la banda “forta” és la femenina, l’esquerra, no la dreta i, per consegüent, la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i que el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] “veiem”.

[2] Castellanisme “labia”, en lloc de formes genuïnes com “retòrica”, “verbositat”… I és que, una cosa és el parlamentarisme (molt relacionat amb la història de la cultura catalana) i, ben diferent, el parlar per parlar, a vegades, amb barroquisme i tot.

[3] Cova, llacuna, aigua… són detalls matriarcalistes i, en aquesta rondalla, en relació amb una dona que dicta què farà l’home.

[4] Els darrers dos versos que diu la fada a l’astròleg Jeremies plasmen el matriarcalisme: la dona està disposada a fer costat Jeremies…, per a que es puga salvar el rei. I, així, la dona salva l’home.

Dones molt creatives, valentes i molt obertes

General, , , , ,

 

Prosseguint amb la rondalla “El Castell del Sol”, arreplegada per Enric Valor, tot seguit, Miriam, feta formiga, diu al príncep Muhammad que vaja darrere d’ella, i Muhammad, “Silenciosament la segueix” (p. 30), una part del relat que pot evocar-nos el refrany “On va la corda, va el poal”, en què la corda representa la dona i, quant al poal, l’home.

Igualment, la jove recorre a l’enginy i afig al príncep “Agafa el cavall negre que jo muntaré el blanc” (p. 30), ja que serà el negre qui el salvarà, així com, en altres rondalles, no ho fa, per exemple, el més gros.

A més, passem a passatges molt semblants a altres relats i, a banda, en què és la dona qui, per mitjà de la facilitat creativa i per a tirar avant, fa que Muhammad, els cavalls i ella es transformen.

Adduirem que, al mateix temps, el pare de Miriam va darrere d’ells i, quant a la seua muller, encerta què fa la filla (Miriam) i el príncep Muhammad en cada moment i com es presenten davant del pare de la jove.

En eixe sentit, és molt significatiu quan, en un segon passatge, la jove “S’agenolla, trau el talismà i fa les seues màgiques lletanies. Després va dir:

-Els cavalls que es tornen tanca d’un hort, jo el bancal ple de cols i tu l’hortolà” (p. 34), en què captem ben reflectit i fàcilment el matriarcalisme: mentres que la dona pren un paper semblant al de la deessa grega Demèter (relacionada amb l’agricultura) o, com ara, amb la Pachamama (en la cultura colla, d’Amèrica del Sud), deesses que proporcionen la fertilitat de la terra (en aquest cas, un camp ple de menjar); és l’home (ací, Muhammad) qui fa la faena més pesada i, això sí, sota la figura de l’hortolà, tan vinculada amb lo matriarcalista.

I, en un altre passatge, la jove Miriam, eixerida, com una mare amb un estil de vida matriarcal i amb molta espenta, diu a Muhammad:

“-Ja està! Entre ella[1] i nosaltres es farà un ample riu. Els cavalls en seran l’aigua fluent; tu, els peixos, i jo, la terra de les ribes” (p. 35). I, per tant, així com els cavalls fluirien per la terra, ara ho faran com a aigua del riu; l’home serà la part minúscula però que aporta vida d’animalet (el peix) i, al capdavall, la dona, de nou, serà la terra. Demèter, la dona en moltes rondalles en llengua catalana, el lligam a la terra, la jove que fa el paper de terra… plasmen el matriarcalisme com també el fet que, en la part final de la rondalla, “Al poc d’entrar en el seu reialme, Muhammad s’acostà a una font abundant” (p. 36) i, així, a un altre detall matriarcal que va unit a la dona, a lo femení. En resum, en aquesta banda del relat, van plegats dos elements molt vinculats amb lo matriarcal: l’aigua i la terra.

A continuació, el príncep, “Després d’haver begut, amb tota reverència, delicadesa (…), la demanà per muller i reina (…) de Benillup” (p. 36) i, així, és l’home qui fa la reverència a la dona i qui li demana que es case amb ell.

Un poc després, “Ella (…) li donà el sí, i prometé així mateix abraçar la fe cristiana (…).

Arribaren per fi a les proximitats de la fortalesa de Benillup” (p. 36) i la mare recobra el fill “i havia guanyat una valenta nora” (p. 36), detall que va en línia amb els comentaris relatius a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i que eren valentes, arriscades, fortes, etc..

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] La mare de Miriam.

“Us podré portar al castell que busqueu”, dones que aplanen el camí i molt obertes

General, , , ,

 

Un altre relat arreplegat per Enric Valor i en què es plasma molt el matriarcalisme és la rondalla “El Castell del Sol”, el qual figura en el Volum 7 de les “Rondalles valencianes”. Així, hi ha dos hòmens que aspiren a fer-se amb la possessió dels dominis de Benillup i que, des del primer moment, el narrador els vincula amb dos personatges musulmans. I, relativament prompte, copsem que, “sota un cel puríssim tingué lloc una de les justes més famoses i curtes que es recorden per aquelles contornades” (p. 11) i que l’acte no té lloc… “en el cel” sinó “sota el cel”, això és, en la terra. Ja comencem amb un detall matriarcalista: esdevé en un espai relacionat amb la dona i amb lo femení, amb lo terrenal.

Un poc després, llegim que, “A les darreres hores del capvespre, mare i fill es retiren en un discret gabinet per parlar” (p. 11) i, per tant, no sols tiren junta, sinó que ho fan dues parts que van plegades així com quan el nen era dins la mare i quan encara no li havien tallat el cordó umbilical: la mare (la terra, el present amb els peus en terra) i el fill (el demà).

Al moment, captem un altre tret matriarcalista, ja que, en plena nit (i no de dia), un home sent unes passes, “es girà i va veure una ombra que se li acostava amb una petita torxa encesa a la mà” (p. 12) i, així, predomina la foscor (lo femení) sobre lo masculí (la torxa, en aquest relat, petita).

En un passatge posterior, el príncep Muhammad, u dels personatges principals de la rondalla, una nit fosca (i, per tant, no, com ara, a migdia) troba una casa. “Aleshores li obriren i el feren passar avant” (p. 15), mitjançant l’acollida i l’hospitalitat de l’ermità Bartomeu.

A més, quan Muhammad aplega a un segon ermità, veiem que Muhammad “escoltava amb gran interés” (p. 17) i, d’aquesta manera, es reflecteix el paper de l’escolta en les cultures matriarcalistes com també ho fa el tacte.

Més avant, el príncep és en casa d’un tercer ermità, molt acollidor i molt obert (“Passeu, passeu avant!”, p. 18), i la rondalla, de nou, plasma trets matriarcals: “S’alçà l’ermità i conduí Muhammad dins una gran nau, i a la llum d’una gran torxa (…): les parets negrejaven d’ocells de tota mena i color” (p. 18). Ocells, per tant, negres i amb altres colors i, així, no uniformes, sinó com qui acull punts de vista com el seu i que no rebutja parers diferents.

Adduirem que, si, en altres rondalles, el color fosc es vincula, com ara, amb el rovell de l’espasa, ací ho fa amb el del pardal, qui, de manera semblant a l’espasa rovellada, serà qui salvarà el jove, qui aplanarà més la situació. Per això, veiem un passatge en què l’ermità demana:

“-Pardal negre, saps per ventura a on para el Castell del Sol?

L’endolat ocell obrí les seues alasses de corb gegant.

-Ja ho crec que ho sé! -contestà amb veu grossa.

Muhammad tingué fins i tot ànim de preguntar:

-Senyor corb…

-Jo no sóc corb -tallà malhumorat l’ocellot-. Jo sóc l’Ombra del Sol! I, si voleu, us podré portar, demà mateix, al castell que busqueu.

Muhammad va dir que sí, que hi estava d’acord, i quedaren que eixirien a primera hora del dia” (p. 19).

Podem veure, ací, com es fa dues parts: el Sol (ho posem en majúscula per a seguir la línia de la rondalla) i, a banda, l’Ombra del Sol (la qual podríem relacionar, per descomptat, si més no, per semblança, amb la lluna, amb la nit, això és, en lo simbòlic, amb la dona, amb el matriarcalisme).

Afegirem la proposta (positiva i generosa) del pardal (portar el príncep Muhammad al castell que cerca el jove), la diligència amb què ho faran tots dos i, al capdavall, el pactisme: Muhammad i el corb apleguen a un acord.

En un passatge relativament immediat, el corb i el jove emprengueren camí (p. 20) i “Feren nit dins coves que el corb coneixia, menjaren vora fonts amagades i, al cap d’uns dies, al deixar arrere una enlairada serra, aparegué a la vista del príncep una vall verda i frondosa, on s’albirava un castell no massa gran[1].

-Mireu -digué l’ocellot-, ací davant tenim una font rodada de corpulentes alzines” (p. 20).

Coves, fonts, valls verdes, castells no massa grans, una font envoltada d’arbres d’una mateixa espècie,… són detalls que van en línia amb el matriarcalisme, amb la dona, amb la terra.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] L’espasa rovellada, en alguna rondalla, és la més petita de les dues espases i no la lluenta. Adduiré que el 9 de juliol del 2022, durant una conversació amb ma mare (nascuda en 1943), en què eixí el tema de l’espasa rovellada i detalls en la mateixa línia, em demanà com és que esdevenia així. I, tot seguit, li comentí que és com ho fan en les cultures matriarcalistes: la foscor per damunt de la claror, lo rovellat (i, per tant, lo no pur, ni lluent) ho fa en lloc de lo brillant (entre altres coses, perquè lo que podríem dir impur, com li senyalí, és més fàcil de copsar en la realitat).

Monarques oberts a tots els ciutadans, fills que s’espavilen i amb bona empatia

General, , , , , ,

 

En el relat “L’amor de les tres taronges”, arreplegat per Enric Valor i que figura en el Volum 3 de les “Rondalles valencianes”, està molt reflectit el matriarcalisme, per exemple, en què la dona ha de ser ben tractada (en aquest cas, sobretot, una vella) i que és ella qui salvarà l’home (ací, un jove), perquè ell seguirà lo que li comentarà l’anciana. Així, veiem que hi havia un rei vidu que només tenia un fill, de vint anys i més bé trist i passiu. El rei considerà que seria interessant obrar, enmig de l’hort, una bassa i “que tots els pobres que ho volguessen, que podien anar a poar oli a la basseta” (p. 97). Novament, copsem la figura de l’hort, tan habitual en moltes rondalles matriarcalistes en llengua catalana, i un rei obert a tots els ciutadans.

I un matí, el monarca “va obrir les portes reixades i aleshores començà la desfilada de pobres amb setrills” (p. 97) i, d’aquesta manera, captem una societat en què, fins i tot, els més rics i amb major poder polític, no són indiferents als més necessitats per motius econòmics. A banda, aquest passatge pot recordar-nos els nombrosos comentaris que ens han fet en què indiquen que les cases estaven obertes, àdhuc, per a qui necessitàs la col·laboració (malgrat que fos puntual) dels veïns, una actitud en línia amb el matriarcalisme.

Ara bé, el fill del rei, qui nomia Dalmau, continua enfortint-se i, igualment, un dia, el príncep, que era consentit i capritxós, menysprea la vella i li gasta una mala passada i tot (p. 98).

Des d’aleshores, malgrat que el jove, ràpidament, rectifica, es fa amic de l’anciana, qui li diu què ha de fer ell, com i què permetrà que es salve el príncep (pp. 99-100): l’Amor de les Tres Taronges (p. 99). I, per això, la dona comenta a Dalmau “que vós no patiu una altra cosa més que una llarguíssima set d’amor.

-I què haig de fer?

-Jo us ho diré -prosseguí l’anciana” (p. 100).

Dalmau passarà per un desert en què trobarà un oasi i vint mil palmeres (p. 100) i, a més, el jove, en línia amb el matriarcalisme (en què es prioritza lo auditiu i el sentit del tacte, o siga, escoltar els altres, el contacte físic i, igualment, tenir tacte), “tot orelles, no perdia punt” (p. 101).

Afegirem que, com que el príncep serà col·laborador amb un lleó i amb una serp, en acabant, seran amics seus. Cal dir que, en aquesta rondalla, llegim que la vella li diu que, “enmig d’una replaceta, hi ha el famosíssim Taronger de l’Amor” (p. 101). Per tant, no és cap arbre de la saviesa, ni cap arbre de la ciència, sinó u que, àdhuc, podríem vincular amb l’erotisme i amb la sexualitat. Recordem que, com veiem en el llibre “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés i de Franz-Karl Mayr, “la naturalesa femenina de la Força universal està representada per l’arbre; es notable el parentiu d’’eros’ i d’’ernos’ (arbre)” (nota 19, p. 34). I, com que la vella vol que el jove s’espavile, no li ho farà tot (p. 102) i Dalmau, sense desencoratjar-se i sentint-se molt bé, “seguí en tot al peu de la lletra les indicacions de la dama misteriosa i tot va eixir com li fou anunciat” (pp. 102 i 104).

Com podem veure, la vella rep el tractament de Dama, el qual podria evocar-nos la Dama del ball dels cossiers (de Mallorca) o, per exemple, la Moma (del dia del Corpus, en la ciutat de València) com també la Mare Terra, la Gran Mare… Un matriarcalisme ben plasmat.

Adduirem que, com en rondalles prou semblants, el jove fa costat els animals i, ara, “fet un home nou, va eixir, l’endemà, de la ciutat” (p. 107). Però hi ha un personatge que, primerament, li comenta què ha de fer: la bellíssima jove Silvana, més voluminosa que ell i, a banda, princesa del regne de les Aigües Aturades. I, llavors, en un passatge que va en línia amb la cultura colla (en què, com en el cristianisme, un personatge masculí baixa a la terra, a la Pachamama), la jove diu a Dalmau: “Estava escrit que vindria dels regnes de tramuntana un jove decidit a deslliurar-me…. i que em casaria amb ell” (p. 108).

De fet, en paraules d’un amic meu que coneix molt la cultura colla i que em digué el 12 de març del 2019, a una pregunta que li fiu sobre l’origen dels protectors agrícoles en la nostra cultura i en relació amb el sincretisme que faria el cristianisme a partir del segle IV (especialment, després de passar a ser la religió oficial de l’Imperi Romà), “El déu sol (Inca), el déu del poble quítxua, aimara, inca, fecunda el rai, l’aigua, la terra: dona la vida. I d’ahí surt la ‘Pacha Mama’, la vida a la terra. Per això, el Titicaca és el llac sagrat.

El cristianisme fa igual: Jesucrist baixa del cel a la terra i hi dona vida, hi sorgeix la vida”. És a dir, que ho faria un jove que ve del nord, del cel (de tramuntana), i que és ell qui va a ella com, en molts relats, quan es casen: les noces, inicialment, es fan en la població on viu la dona. 

Molt prompte, la bruixa (u dels tres personatges a què podria ajudar el jove) fa que la princesa Silvana es transforme en papallona (té vida, però volant) i, al capdavall, serà Dalmau qui, per mitjà del seu canvi d’actitud i, més obert, fins i tot, a lo que, per a més d’u, podria semblar insignificant (una papallona), no la mata, li lleva l’agulla que la bruixa li havia ficat en el cap i… Silvana apareix garrida, vestida i en els braços de Dalmau (p. 111). I, al capdavall, com en moltes rondalles, els dos jóvens es casen i… “vingueren els pares de Silvana des del seu remot regne” (p. 112), un detall matriarcalista, ja que la jove no rebutja els seus pares i, a més, els acull.

Agraesc les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, les de bon cor i molt obertes i les que em fan costat dia rere dia.

El Cavall Bernat de Montserrat, en una versió recopilada per Joan Amades

General, , , , , , , ,

 

En relació amb el tema de Carall Bernat, Cavall Bernat, Carall Trempat, Carall Armat, etc. comentarem que el 29 de juny del 2022, Rosa Garcia Clotet, en resposta a un post amb paraules de Lluna Cataluyna Euskadi, en el grup “Dialectes”, ens comentà “No he trobat res al respecte, només que ‘cavall’ seria ‘carall’= penis. I Bernat, que estaria, més o menys, envoltat d’un penya-segat. (…) Ara, recordo que tinc un llibre de llegendes: miraré si en parla” i li escriguí que anava en la línia que ella escrivia. El mateix dia, en distints missatges, Rosa Garcia i Clotet ens envià unes fotos junt amb un comentari: “L’autor del llibre és Joan Amades.

Títol: ‘Folklore de Catalunya. Rondallística’.

És un llibre antic, pertanyia a l’avi.

Editorial: Selecta, Barcelona”.

La versió que figura en aquesta obra de Joan Amades diu així:

“714. DE QUÈ VE EL CAVALL BERNAT DE MONTSERRAT

Heus ací que molt abans de la troballa de la Mare de Déu i que Montserrat fos habitat per ermitans i penitents, hi havia un bosquerol[1] que feia una vida pobra i miserable i tenia per casa una mala barraca feta de troncs entremig del gran rocam. Es dedicava a tallar llenya, baixar-la al pla i vendre-la. Es passava el dia tallant arbres a destralades; de capvespre feia feixos i penosament els baixava a peu de riu, on es presentaven a comprar-li la llenya els qui la necessitaven.

Heus ací que un capvespre, quan acabava de fer els darrers feixos per baixar-los, va sentir el trepig d’un cavall i va restar sorprès, puix que aquell rocam no era lloc adient per passar-hi cavalls. Va aixecar la testa i se li presentà un home cavalcant un cavall alt i gros com un gegant, que es va oferir a traginar-li la llenya a peu de riu. El bosquerol ja ho crec si va admetre l’oferta! Van carregar entre tots dos aquell cavallàs amb tanta llenya, que va acabar que ni es veia la bèstia. El cavaller el va aviar[2] tot sol només dient-li:

            -Cavall Bernat,

            porta aquesta llenya

            a baix al Llobregat.

El cavall va fugir corrent que semblava que volés i en un tancar i obrir d’ulls va tornar descarregat i disposat a fer tants altres viatges com calguessin per a traginar tota la llenya. Podeu comptar si en va restar, de meravellat, el llenyataire! El senyoràs amo del cavall, que era el diable, va oferir-li la bèstia, i el pobre bosquerol va refusar-la, ja que era tan pobre, que no tenia ni un diner miserable. El diable li va dir:

-Si voleu, us deixo el cavall per deu anys. Mentrestant vós n’haureu de cercar un altre de semblant, i, si el trobeu, quan tornaré a cercar-lo em donareu aquell i us podreu quedar aquest per a vós; si no el trobeu, haureu de venir a viure amb mi.

Els tractes van ésser del gust del bosquerol, i el diable li va cedir el cavall.

Amb aquesta facilitat de traginar, el bosquerol no feia sinó tallar la llenya i el cavall la portava d’ací d’allà com el vent. Ben aviat aquella pobresa tan rigorosa va canviar-se en benestar i més enllà en riquesa. Es va casar i va tenir fills i tots cada dia anaven a passar el rosari a la Mare de Déu de Montserrat, car fou llavors que la imatge va ésser trobada[3]. I heus ací que, quan feia justament deu anys, dia per dia, va presentar-se el diable a preguntar-li si havia trobat un altre cavall tan valent i tan ardit com el cavall Bernat. I, com que en tot el món no n’hi havia cap altre de semblant, el bosquerol li va dir que no l’havia pas trobat, i el diable li contestà que li havia de tornar, doncs, el cavall i anar-se’n a viure amb ell, tal com havien quedat[4]. Aleshores el pobre bosquerol va comprendre el mal pas que havia donat en admetre l’oferiment, que semblava tan gentil i era tan malintencionat. La seva muller, que va comprendre el que passava, va posar-se a la conversa i va dir al diable que, tot i la seva força, se n’hauria d’anar sense el seu marit i que si volia prengués el cavall[5]. El diable llançà una riallada que va fer tremolar tota la muntanya i va preguntar a la dona com s’ho faria per a sostreure’s al seu gran poder. La doneta, sense contestar-li, va despenjar-se els rosaris, que sempre portava penjats a la cintura, es va agenollar, va aixecar els ulls al cel i va demanar amb tot fervor a la Mare de Déu que els volgués ajudar[6], i la Moreneta, com els estava molt agraïda perquè cada dia li anaven a passar el rosari, la va escoltar. A l’instant va sentir-se un terratrèmol esfereïdor: tota la muntanya es va commoure i va anar de dalt a baix; roques i penyes es van capgirar, i quan tot va haver passat, van veure a llur davant el ferotge cavall Bernat dret i eriçat tornat pedra i immòbil pels segles dels segles i palplantat[7] perquè sempre més es tingui record del fet.

Contada per RAMON CAMPRUBÍ, de Barcelona (1922).

 

NOTES:

Aquesta tradició és una versió de l’abundant grup de la muller que salva el marit que s’ha lliurat al diable portat per la necessitat o per la desesperació. Aquesta llegenda és universal i les seves variants són incomptables”.

I continua.

Agraesc la col·laboració de totes les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les de bon cor i molt obertes i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Ací, home que treballa i habita en el bosc.

[2] En aquest cas, i, partint del DCVB, “aviar” vol dir fer via.

[3] Primerament, apareix el dimoni, en la llegenda, i, a mitjan relat, és trobada la Mare de Déu de Montserrat.

[4] Hi ha moltes rondalles en què una persona desesperada fa un pacte amb el diable i, al capdavall, guanya la mà al dimoni.

[5] Copsem una dona valenta qui, en primer lloc, entra en la conversa entre el seu marit i el dimoni i, des d’eixe moment, és ella qui es dirigeix al diable.

[6] Ací, la dona actua eixerida i amb una opció que considera que pot compensar el pacte del marit: que Nostra Senyora de Montserrat els repare el fet que ella i el marit, cada dia, preguen el rosari. I… la fe mou muntanyes.

[7] Ert, recte. El cavall, en aquesta llegenda, està associat al dimoni. I, així, com que el diable resta ert, és senyal que ha sigut vençut per la bonesa.

 

Finalment, les fotos que ens envià Rosa Garcia i Clotet.

 

La vella envia la jove i la jove salva l’home, amb afecte i encoratjant-lo

General, , , , ,

 

Continuant amb la rondalla “Els guants de la felicitat”, plasmada per Enric Valor, copsem molts passatges en què es reflecteix que la dona salva l’home, un fet que, com poguérem veure el 29 de juny del 2022, per mitjà d’un missatge que ens envià Rosa Garcia i Clotet acompanyat d’una llegenda sobre Carall Bernat (recopilada per Joan Amades en 1922 i que figura en la seua obra “Folklore de Catalunya. Rondallística”[1], publicada per Editorial Selecta, en Barcelona), compta amb un comentari sense embuts del folklorista català: “Aquesta tradició és una versió de l’abundant grup de la muller que salva el marit”. Com que Carles Mataplana passava per un mal moment, ho fa saber per mitjà d’una carta que… “Dona Frederica la va obrir i la llegí” (p. 80) i, un poc després, dona Frederica ho comenta al propi[2] que li l’havia portada:

“-Vaig a fer per ell un gran sacrifici! Li enviaré aquesta animosa fadrina, a qui vull com a una filla, per tal que li faça d’infermera” (p. 81).

El propi ho agraeix a dona Frederica i fa camí junt amb la jove Brunilda. I, així, ja tenim el primer dels passatges en què es manifesta que la dona salvarà l’home.

U dels altres personatges, l’Armengol, condueix la jove cap a una estança veïna a l’habitació de Carles Mataplana i li diu que, des d’aleshores, ella farà de patge i que se’n vista, per a poder fer el paper d’infermera del senyor Carles (p. 83) i, a banda, la jove Brunilda adoptarà el nom de Salvador, significatiu (la jove alliberarà el senyor). I, de fet, Brunilda s’acosta al llit on és el senyor Carles i aquest li demana:

“-Qui ets?

-Sóc Salvador… M’envia la vostra tia Frederica.

-Bé, doncs, Salvador… veges si em pots salvar” (p. 84), paraules que ho reflecteixen molt i, més encara: que Frederica, que és una persona sensible i que aposta per la jove, és més forta que el noble i que ella ha triat qui considera que podrà salvar-lo, així com, per exemple, en la cultura colla, la matriarca i cap de la comunitat (com ara, en el nord de Xile, en ple desert d’Atacama) tria la xiqueta que troba més preparada i adient com a successora seua i per a que faça de cap dels colla quan ella morirà. Un exemple de generositat ben entesa i que es pot captar molt bé.

I més: és el noble qui demana ajuda i, per dir-ho així, es copsa que la part forta… és la jove (la dona), no el senyor (l’home). Això sí: l’allibera per mitjà de remeis (p. 84) “i… sobretot molta gentilesa en el tracte i paraules d’afecte i d’encoratjament” (p. 84). Igualment, Brunilda ho fa tan bé (i molt en línia amb l’educació matriarcal), que la majordoma d’En Carles li diu:

“-Ets una meravella! Per les teues dites i gràcies l’has fet menjar com mai fins aquest dia” (p. 84).

En un altre moment de la rondalla, també ix el tema de la dona com qui marca el compàs i que es fa lo que ella vol i, al capdavall, el senyor Carles, quan el patge Salvador (qui era la jove Brunilda), es presenta com la jove que és, el noble s’agenolla a la fadrina i li comenta:

“-Sou vós, sou vós la que jo creia morta!” (p. 91) i, de nou, és la presència i la manera d’actuar de Brunilda lo que ha aplanat el camí per al reviscolament d’En Carles: la fadrina li ha fet de salvador.

I, en agraïment a la tasca de la jove (i als resultats), Carles Mataplana… accepta cercar dona Frederica, la qual, tot i que era vella, s’ajusta a comentaris que hem rebut en la recerca referents a dones ja ancianes i, àdhuc, de més de huitanta o… de noranta anys: “la qual es trobava bé de salut i fou portada al castell (…) per la seua expressa voluntat.

(…) La tia [Frederica] s’alçà amb forces jovenívoles” (p. 92), alliberen Roseta (la mare de llet de la jove, p. 92), es celebren les noces de Brunilda i de Carles… en Vilian (això és, on vivia la jove, un detall matriarcalista) i, en acabant, la parella es torna al castell (després de celebrar les noces) “i la jove parella aconseguí que es quedàs amb ells la tan agradable dona Frederica” (p. 93) i, com si es tractàs d’un agraïment, al final de la rondalla, llegim que cremaren els guants a la vista de tots, “en el moment de nàixer el primer fill dels nobles novençans” (p. 93), naixement que assegurava la pervivència.

Per tant, en aquest relat, veiem que una dona (ací, vella, afectuosa, forta i molt oberta, dona Frederica) accepta una jove (Brunilda) i, a banda, reviscola i li fa de mare i, posteriorment, és aquesta jove qui, seguint les petjades de dona Frederica, salva un home. I, tot això, dones fortes, agradables i molt obertes. 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les de bon cor i molt obertes i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Agraesc a Rosa Garcia i Clotet tota la informació, àdhuc, el títol, que m’envià el 29 de juny del 2022 junt amb un comentari en què ens indicava que era una obra que ella coneixia mitjançant el seu avi. En l’original, la llegenda figura com “714- DE QUÈ VE EL CAVALL BERNAT DE MONTSERRAT”. I, per descomptat, la seua generositat i la seua paciència.

[2] Home sota la jurisdicció d’un senyor feudal.

Dones bondadoses, fortes, que salven l’home, que perdonen i molt obertes

General, , , , , , ,

 

Una altra rondalla recopilada per Enric Valor i en què, des del primer moment, es plasma molt el matriarcalisme i, a banda, amb passatges molt semblants a unes altres, per exemple, de Mallorca, és “Abella”, la qual figura en el Volum 3 de les “Rondalles valencianes”. En aquest relat, un matrimoni (Jaumet i Roseta) tenien tres filles i, la tercera, Abella, a més de garrida, era eixerida i, quan el pare diu que se’n va a la ciutat de València a comprar unes teles i que comprarà a cada filla lo que li demanen, la més petita li respon que li porte una rosa (p. 10).

A més, quan Jaumet tornava a Banyeres, un home que cavava una horteta (p. 12) li diu que, en un palau, en trobarà moltes, de roses (p. 12). I, quan Jaumet ja hi és, copsa que n’hi ha una que és preciosa… i la tria (p. 12).

Aleshores, un negre i voluminós li acceptarà la flor a canvi que Jaumet li porte Abella. I, al moment, es plasma un detall vinculat amb el matriarcalisme: “Jaumet tenia un deliri per Abella, però era covard i fluixot” (p. 14). Igualment, en un passatge posterior, Abella, molt oberta i eixerida, comenta a la mare:

“-No, mare, no hem de permetre que el pare es morga de quimera per faltar al jurament. Jo aniré a València, parlaré amb el negre (…).

Després la xica preguntava a son pare:

-Com és el negre? Té blanques les dents?

-Si.

-Té la pell neta i brillant?

-Sí, però molt negra.

-Té la veu dolça?

-Sí, Abella estimada, tot i que també és forta.

La xicona conclogué:

-M’agrada aqueix negre.

(…) El pare s’anà recuperant i al cap d’uns quants dies es posaren en camí” (p. 16).

Com veiem, la jove estima la garridesa, la netedat, la lluentor (que no siga una persona apagada), la dolçor (l’amabilitat) i, a més, la fortalesa.

Abella passarà per qualsevol banda del palau i serà ben tractada, ben servida i, àdhuc, serà ella qui dictarà, com ara, a unes mans negres (p. 16), què vol i, per això, “L’entrada del palau era una meravella, com les altres cambres on anà entrant precedida sempre per les mans negres, que li ho obrien i li ho facilitaven tot” (p. 16).

Fins i tot, Abella actua com qui està molt obert a qui coneix des de fa poc (p. 19) i, com que la jove feia lo que ell li ordenava (i, sempre, amb bones relacions entre tots dos), el negre deixa que ella puga anar a visitar els seus pares (p. 19).

Nogensmenys, com que les germanes d’Abella li roben l’anell que ella portava, la jove es llança a trobar-lo i, així, en el camí, coincideix amb una gallina que li diu on és l’anell: en un galliner. Aleshores, Abella, sense pensar-s’ho dues vegades, fa via cap al corral, hi copsa l’anell i, l’endemà, de bon matí, es troba en el palau, on és ben rebuda.

Igualment, se’n va cap als roserars (un detall en relació amb el matriarcalisme, el jardí), i, caminant, veu que el negre era en terra, davall un magraner mig sec (p. 22). Abella, plena d’empatia, “va reaccionar de seguida. Va córrer cap al palau i al poc en tornava portant una safa plena d’aigua de roses i una tovallola.

-Negre bo! (…) Jo et pagaré la teua bondat i la companyia que em feies a la mitjanit” (p. 22).

Un poc després, Abella li aboca aigua i el negre passa a ser un home esvelt, molt agradable, qui li prengué la maneta:

“-Abella de la meua vida! La teua bondat, el teu valor, la tendresa immensa del teu cor, m’ha desencantat. Jo era el príncep del Regne de València que havia estat víctima de l’odi d’una maligna fada” (p. 22).

Immediatament, apleguen música, dames, cortesans, etc., i tots, en comitiva, se’n van cap al palau (p. 22), Abella accepta que el príncep siga el seu marit (p. 24), però que volia dir-ho als seus pares, qui estaven en Banyeres (i, així, es plasma el paper obert que tenen els pares en les cultures matriarcalistes). Els pares donen permís a Abella per a casar-se, aproven la parella i, com que les germanes de la jove ara eren estàtues, hi havia dues opcions: que ho fossen tota la vida o bé perdonar-les. I, primerament, Abella les perdona, ho suggereix al príncep (perquè havien trobat la felicitat) i ell li respon que també les perdona (p. 24).

I l’endemà es celebraren les noces d’Abella i del príncep (p. 24).

Agraesc a les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les de bon cor i molt obertes i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que alliberen als hòmens, que els trien com a marits i molt obertes

General, , , , ,

 

En la rondalla valenciana “Història del mig pollastre” (p. 122), arreplegada per Enric Valor i que figura en el Tom 8 de les “Rondalles valencianes” editades per Edicions del Bullent, en Picanya (l’Horta de València) en el 2011, es reflecteix molt el matriarcalisme, no sols perquè la dona salva l’home sinó, per exemple, perquè es plasma la sexualitat matriarcal i que la dona està ben tractada. I, així, en un maset on vivia un matrimoni sense fills i en què “la velleta coneixia cadascun dels animalons que criava, i bé pot dir-se que els hauria pogut batejar i no confondre mai el nom de l’un per l’altre” (p. 114), això és, una dona eixerida, es troba amb un mig pollastre (p. 114), i, com que és una dona molt oberta, demana en els masos del voltant si se’ls havia perdut un pollastre com aquell,… i ningú no n’havia vist cap així (p. 115). Com a anècdota, la besàvia paterna de Rosa Garcia Clotet, àdhuc, amb cent tres anys, encara donava de menjar l’aviram.

Un dia, el pollastre, amb la poteta, tragué a relluir un bocí de metall,… que era un diner, i, sense pensar-s’ho dues vegades, “es fica la moneda en el seu papet, es gira i diu adéu al masset, i cap a la cort s’ha dit” (p. 115), a casar-se amb la filla del rei (p. 116).

I, per on passa, es troba amb amics que, posteriorment, li faran costat. Així, primerament, es topa amb el riu, s’engul el riu i continua caminant. En segon lloc, veu una maça (p. 116) i ell li comenta que va a casar-se amb la filla del rei i, un poc després, es traga la maça i, en tercer lloc, una rabosa (p. 117). I, així, el mig pollastre aplega a la cort reial i, en acabant, a cal rei (p. 117) i veiem que “El rei (…) s’estava passejant en aquella hora del matí pels horts del palau” (p. 118) i, per tant, copsem un tret molt vinculat amb la cultura matriarcalista: l’hort.

Aleshores, el rei ordena que tanquen el pollastre (p. 118) com també farà en més ocasions, i el pollastre, sense ajornar-ho, trau la rabosa, i tots dos se’n van per un forat (p. 118).

Llavors, el rei fa que li tiren una gerra (p. 119) i el pollastre recorre a la maça:

“-Maça, ix; ara és la teua!

I ix la maça de la seua panxeta” (p. 119), trenca la gerra i el pollastre actua vigorosament i, de nou, el rei mana que el detinguen. I, quan ja havien fet ban per a cremar el pollastre en la plaça del poble, acte a què estaven convidats tots els veïns, “s’ou la veueta del mig pollastre, que ordenava:

-Riu, fes ara la teua!” (p. 121).

I el riu, entre altres coses, apaga la foguera (p. 121) i, de pas, el pollastre es passeja per la plaça i “sols hi veu el rei, la reina i la bella princesa, que estaven al damunt del cadafal” (p. 121) i, al capdavall, el monarca comenta al pollastre “m’has vençut i pots casar-te en voler amb la meua filla” (p. 121).

A més, copsem que s’obrin les portes, “es parteix la gentada i ixen els esposos acompanyats de rei, reina i seguici reial. La multitud aplaudeix (…). I saludava tothom, que es meravellava que una princesa tan esvelta i garrida s’hagués pogut maridar amb un senzill mig pollastre, per cantador i arriscat que fos, per tal com mai un matrimoni tan desigual, de dona i pollastre, no s’havia vist en aquell regne” (p. 122).

Afegirem que, com que la princesa era una dona a qui agradaven els pollastres, “comença a passar-li la mà pel cabet i a acariciar-lo, i (…) nota que, entremig de les plomes, cap al tos, darrere la cresta, té un petit gra dur” (p. 122), que era una agulla d’or. I la filla del rei li la trau i… el pollastre “es torna un príncep garridíssim, que s’inclina amb galanteria cortesana” (p. 122). Immediatament, diu el príncep:

“-Princesa meua (…), gràcies et done per haver-me desencantat. Sóc el fill del rei de les Aitanes, i sóc també el teu espòs si és que, ara que reprenc la meua figura d’home, confirmes el reial sí que em donares” (p. 123), quan era pollastre.

I la princesa, i més que abans, li dona el seu sí i aprova que el príncep siga el seu marit. Per tant, es fa lo que vol la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Les cultures matriarcals, el pactisme, dones amb molta espenta i molt obertes

General, , , , ,

 

Una de les rondalles en què es reflecteix el matriarcalisme, per exemple, en què es fa lo que vol la dona, el pactisme, el vincle amb la terra i l’esperit juvenil, és “El gegant del romaní”, plasmada per Enric Valor i que figura en el Volum 1 de l’obra “Rondalles valencianes”, editat per Tàndem Edicions i Albatros Edicions. Així, Batiste, un home, s’alça de bon matí (p. 9) i, immediatament, agafa un romaní i li apareix un gegant, el Gegant del Romaní, el qual li diu que li ha de dur el fill major que tinga (p. 11), això és, Adolfet.

Al moment, Batiste aplega a casa i ho comenta a la dona (p. 11), molt oberta, i, a més, “Marit i muller van acordar (…) que complirien el manament del gegant” (p. 11). I l’endemà, el pare, la mare i Adolfet fan via cap al gegant (p. 12) i, el fill, molt eixerit, fa bona pasta amb el gegant.

Un poc després, el gegant i Adolfet fan via per una escala llarguíssima (p. 14) i, en un passatge posterior, “El gegant (…) el portà cap a on hi havia una barqueta fora de l’aigua.

El gegant la posà en un bell en sec en la mar (…) i feren via mar endins” (p. 16) cap a una illa enmig de la qual hi havia un castell, que era la casa on vivia el gegant (p. 16).

Igualment, el gegant comenta al xic “La teua obligació és tenir compte de les flors de l’hort” (p. 17), un detall que va en línia amb la figura de l’hortolà i amb la del jardiner, que apareixen en moltes rondalles en llengua catalana, com ara, recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover i per Enric Valor. Així, en “El gegant del romaní”, Adolfet, de matí, se’n va cap a una escala “que baixava al jardí.

(…) Adolfet corregué a l’altra banda del jardí des d’on es podia veure (…) les plantes, que hi eren a milers.

(…) I com que Adolfet era del camp i coneixia bona cosa les plantes, començà a complir com un home en l’obligació que li havien encomanat” (p. 19).

A més, es plasma el matriarcalisme, com ara, per mitjà del vincle amb la terra, ja que Adolfet “es recordava de tots, dels pares, dels germanets i també de la seua àvia Bertolina que sempre l’havia volgut molt i li havia contat històries” (p. 19) i, a banda, quan veiem que, vespres de Nadal, el gegant permet que Adolfet se’n vaja a cals seus pares i que hi passe les festes (p. 20), i el xiquet es troba en relació amb les serres (p. 20).

I, com que l’àvia era una dona amb molta espenta, deia als altres familiars que Adolfet, a qui ella havia contat moltes rondalles, se’n sabria deslliurar (p. 20). I el dia de Reis, la jaia fa un comentari a Adolfet: “jo ara et donaré esclavó, palletes i una pedra de foc” (p. 21) i, tot seguit, li indica què ha de fer, i Adolfet, des d’aleshores, farà lo ella li ha comentat i, a banda, actuarà molt eixerit i molt obert.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.