Arxiu d'etiquetes: la dona salva l’home

La vella envia la jove i la jove salva l’home, amb afecte i encoratjant-lo

General, , , , ,

 

Continuant amb la rondalla “Els guants de la felicitat”, plasmada per Enric Valor, copsem molts passatges en què es reflecteix que la dona salva l’home, un fet que, com poguérem veure el 29 de juny del 2022, per mitjà d’un missatge que ens envià Rosa Garcia i Clotet acompanyat d’una llegenda sobre Carall Bernat (recopilada per Joan Amades en 1922 i que figura en la seua obra “Folklore de Catalunya. Rondallística”[1], publicada per Editorial Selecta, en Barcelona), compta amb un comentari sense embuts del folklorista català: “Aquesta tradició és una versió de l’abundant grup de la muller que salva el marit”. Com que Carles Mataplana passava per un mal moment, ho fa saber per mitjà d’una carta que… “Dona Frederica la va obrir i la llegí” (p. 80) i, un poc després, dona Frederica ho comenta al propi[2] que li l’havia portada:

“-Vaig a fer per ell un gran sacrifici! Li enviaré aquesta animosa fadrina, a qui vull com a una filla, per tal que li faça d’infermera” (p. 81).

El propi ho agraeix a dona Frederica i fa camí junt amb la jove Brunilda. I, així, ja tenim el primer dels passatges en què es manifesta que la dona salvarà l’home.

U dels altres personatges, l’Armengol, condueix la jove cap a una estança veïna a l’habitació de Carles Mataplana i li diu que, des d’aleshores, ella farà de patge i que se’n vista, per a poder fer el paper d’infermera del senyor Carles (p. 83) i, a banda, la jove Brunilda adoptarà el nom de Salvador, significatiu (la jove alliberarà el senyor). I, de fet, Brunilda s’acosta al llit on és el senyor Carles i aquest li demana:

“-Qui ets?

-Sóc Salvador… M’envia la vostra tia Frederica.

-Bé, doncs, Salvador… veges si em pots salvar” (p. 84), paraules que ho reflecteixen molt i, més encara: que Frederica, que és una persona sensible i que aposta per la jove, és més forta que el noble i que ella ha triat qui considera que podrà salvar-lo, així com, per exemple, en la cultura colla, la matriarca i cap de la comunitat (com ara, en el nord de Xile, en ple desert d’Atacama) tria la xiqueta que troba més preparada i adient com a successora seua i per a que faça de cap dels colla quan ella morirà. Un exemple de generositat ben entesa i que es pot captar molt bé.

I més: és el noble qui demana ajuda i, per dir-ho així, es copsa que la part forta… és la jove (la dona), no el senyor (l’home). Això sí: l’allibera per mitjà de remeis (p. 84) “i… sobretot molta gentilesa en el tracte i paraules d’afecte i d’encoratjament” (p. 84). Igualment, Brunilda ho fa tan bé (i molt en línia amb l’educació matriarcal), que la majordoma d’En Carles li diu:

“-Ets una meravella! Per les teues dites i gràcies l’has fet menjar com mai fins aquest dia” (p. 84).

En un altre moment de la rondalla, també ix el tema de la dona com qui marca el compàs i que es fa lo que ella vol i, al capdavall, el senyor Carles, quan el patge Salvador (qui era la jove Brunilda), es presenta com la jove que és, el noble s’agenolla a la fadrina i li comenta:

“-Sou vós, sou vós la que jo creia morta!” (p. 91) i, de nou, és la presència i la manera d’actuar de Brunilda lo que ha aplanat el camí per al reviscolament d’En Carles: la fadrina li ha fet de salvador.

I, en agraïment a la tasca de la jove (i als resultats), Carles Mataplana… accepta cercar dona Frederica, la qual, tot i que era vella, s’ajusta a comentaris que hem rebut en la recerca referents a dones ja ancianes i, àdhuc, de més de huitanta o… de noranta anys: “la qual es trobava bé de salut i fou portada al castell (…) per la seua expressa voluntat.

(…) La tia [Frederica] s’alçà amb forces jovenívoles” (p. 92), alliberen Roseta (la mare de llet de la jove, p. 92), es celebren les noces de Brunilda i de Carles… en Vilian (això és, on vivia la jove, un detall matriarcalista) i, en acabant, la parella es torna al castell (després de celebrar les noces) “i la jove parella aconseguí que es quedàs amb ells la tan agradable dona Frederica” (p. 93) i, com si es tractàs d’un agraïment, al final de la rondalla, llegim que cremaren els guants a la vista de tots, “en el moment de nàixer el primer fill dels nobles novençans” (p. 93), naixement que assegurava la pervivència.

Per tant, en aquest relat, veiem que una dona (ací, vella, afectuosa, forta i molt oberta, dona Frederica) accepta una jove (Brunilda) i, a banda, reviscola i li fa de mare i, posteriorment, és aquesta jove qui, seguint les petjades de dona Frederica, salva un home. I, tot això, dones fortes, agradables i molt obertes. 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les de bon cor i molt obertes i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Agraesc a Rosa Garcia i Clotet tota la informació, àdhuc, el títol, que m’envià el 29 de juny del 2022 junt amb un comentari en què ens indicava que era una obra que ella coneixia mitjançant el seu avi. En l’original, la llegenda figura com “714- DE QUÈ VE EL CAVALL BERNAT DE MONTSERRAT”. I, per descomptat, la seua generositat i la seua paciència.

[2] Home sota la jurisdicció d’un senyor feudal.

Dones bondadoses, fortes, que salven l’home, que perdonen i molt obertes

General, , , , , , ,

 

Una altra rondalla recopilada per Enric Valor i en què, des del primer moment, es plasma molt el matriarcalisme i, a banda, amb passatges molt semblants a unes altres, per exemple, de Mallorca, és “Abella”, la qual figura en el Volum 3 de les “Rondalles valencianes”. En aquest relat, un matrimoni (Jaumet i Roseta) tenien tres filles i, la tercera, Abella, a més de garrida, era eixerida i, quan el pare diu que se’n va a la ciutat de València a comprar unes teles i que comprarà a cada filla lo que li demanen, la més petita li respon que li porte una rosa (p. 10).

A més, quan Jaumet tornava a Banyeres, un home que cavava una horteta (p. 12) li diu que, en un palau, en trobarà moltes, de roses (p. 12). I, quan Jaumet ja hi és, copsa que n’hi ha una que és preciosa… i la tria (p. 12).

Aleshores, un negre i voluminós li acceptarà la flor a canvi que Jaumet li porte Abella. I, al moment, es plasma un detall vinculat amb el matriarcalisme: “Jaumet tenia un deliri per Abella, però era covard i fluixot” (p. 14). Igualment, en un passatge posterior, Abella, molt oberta i eixerida, comenta a la mare:

“-No, mare, no hem de permetre que el pare es morga de quimera per faltar al jurament. Jo aniré a València, parlaré amb el negre (…).

Després la xica preguntava a son pare:

-Com és el negre? Té blanques les dents?

-Si.

-Té la pell neta i brillant?

-Sí, però molt negra.

-Té la veu dolça?

-Sí, Abella estimada, tot i que també és forta.

La xicona conclogué:

-M’agrada aqueix negre.

(…) El pare s’anà recuperant i al cap d’uns quants dies es posaren en camí” (p. 16).

Com veiem, la jove estima la garridesa, la netedat, la lluentor (que no siga una persona apagada), la dolçor (l’amabilitat) i, a més, la fortalesa.

Abella passarà per qualsevol banda del palau i serà ben tractada, ben servida i, àdhuc, serà ella qui dictarà, com ara, a unes mans negres (p. 16), què vol i, per això, “L’entrada del palau era una meravella, com les altres cambres on anà entrant precedida sempre per les mans negres, que li ho obrien i li ho facilitaven tot” (p. 16).

Fins i tot, Abella actua com qui està molt obert a qui coneix des de fa poc (p. 19) i, com que la jove feia lo que ell li ordenava (i, sempre, amb bones relacions entre tots dos), el negre deixa que ella puga anar a visitar els seus pares (p. 19).

Nogensmenys, com que les germanes d’Abella li roben l’anell que ella portava, la jove es llança a trobar-lo i, així, en el camí, coincideix amb una gallina que li diu on és l’anell: en un galliner. Aleshores, Abella, sense pensar-s’ho dues vegades, fa via cap al corral, hi copsa l’anell i, l’endemà, de bon matí, es troba en el palau, on és ben rebuda.

Igualment, se’n va cap als roserars (un detall en relació amb el matriarcalisme, el jardí), i, caminant, veu que el negre era en terra, davall un magraner mig sec (p. 22). Abella, plena d’empatia, “va reaccionar de seguida. Va córrer cap al palau i al poc en tornava portant una safa plena d’aigua de roses i una tovallola.

-Negre bo! (…) Jo et pagaré la teua bondat i la companyia que em feies a la mitjanit” (p. 22).

Un poc després, Abella li aboca aigua i el negre passa a ser un home esvelt, molt agradable, qui li prengué la maneta:

“-Abella de la meua vida! La teua bondat, el teu valor, la tendresa immensa del teu cor, m’ha desencantat. Jo era el príncep del Regne de València que havia estat víctima de l’odi d’una maligna fada” (p. 22).

Immediatament, apleguen música, dames, cortesans, etc., i tots, en comitiva, se’n van cap al palau (p. 22), Abella accepta que el príncep siga el seu marit (p. 24), però que volia dir-ho als seus pares, qui estaven en Banyeres (i, així, es plasma el paper obert que tenen els pares en les cultures matriarcalistes). Els pares donen permís a Abella per a casar-se, aproven la parella i, com que les germanes de la jove ara eren estàtues, hi havia dues opcions: que ho fossen tota la vida o bé perdonar-les. I, primerament, Abella les perdona, ho suggereix al príncep (perquè havien trobat la felicitat) i ell li respon que també les perdona (p. 24).

I l’endemà es celebraren les noces d’Abella i del príncep (p. 24).

Agraesc a les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les de bon cor i molt obertes i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que alliberen als hòmens, que els trien com a marits i molt obertes

General, , , , ,

 

En la rondalla valenciana “Història del mig pollastre” (p. 122), arreplegada per Enric Valor i que figura en el Tom 8 de les “Rondalles valencianes” editades per Edicions del Bullent, en Picanya (l’Horta de València) en el 2011, es reflecteix molt el matriarcalisme, no sols perquè la dona salva l’home sinó, per exemple, perquè es plasma la sexualitat matriarcal i que la dona està ben tractada. I, així, en un maset on vivia un matrimoni sense fills i en què “la velleta coneixia cadascun dels animalons que criava, i bé pot dir-se que els hauria pogut batejar i no confondre mai el nom de l’un per l’altre” (p. 114), això és, una dona eixerida, es troba amb un mig pollastre (p. 114), i, com que és una dona molt oberta, demana en els masos del voltant si se’ls havia perdut un pollastre com aquell,… i ningú no n’havia vist cap així (p. 115). Com a anècdota, la besàvia paterna de Rosa Garcia Clotet, àdhuc, amb cent tres anys, encara donava de menjar l’aviram.

Un dia, el pollastre, amb la poteta, tragué a relluir un bocí de metall,… que era un diner, i, sense pensar-s’ho dues vegades, “es fica la moneda en el seu papet, es gira i diu adéu al masset, i cap a la cort s’ha dit” (p. 115), a casar-se amb la filla del rei (p. 116).

I, per on passa, es troba amb amics que, posteriorment, li faran costat. Així, primerament, es topa amb el riu, s’engul el riu i continua caminant. En segon lloc, veu una maça (p. 116) i ell li comenta que va a casar-se amb la filla del rei i, un poc després, es traga la maça i, en tercer lloc, una rabosa (p. 117). I, així, el mig pollastre aplega a la cort reial i, en acabant, a cal rei (p. 117) i veiem que “El rei (…) s’estava passejant en aquella hora del matí pels horts del palau” (p. 118) i, per tant, copsem un tret molt vinculat amb la cultura matriarcalista: l’hort.

Aleshores, el rei ordena que tanquen el pollastre (p. 118) com també farà en més ocasions, i el pollastre, sense ajornar-ho, trau la rabosa, i tots dos se’n van per un forat (p. 118).

Llavors, el rei fa que li tiren una gerra (p. 119) i el pollastre recorre a la maça:

“-Maça, ix; ara és la teua!

I ix la maça de la seua panxeta” (p. 119), trenca la gerra i el pollastre actua vigorosament i, de nou, el rei mana que el detinguen. I, quan ja havien fet ban per a cremar el pollastre en la plaça del poble, acte a què estaven convidats tots els veïns, “s’ou la veueta del mig pollastre, que ordenava:

-Riu, fes ara la teua!” (p. 121).

I el riu, entre altres coses, apaga la foguera (p. 121) i, de pas, el pollastre es passeja per la plaça i “sols hi veu el rei, la reina i la bella princesa, que estaven al damunt del cadafal” (p. 121) i, al capdavall, el monarca comenta al pollastre “m’has vençut i pots casar-te en voler amb la meua filla” (p. 121).

A més, copsem que s’obrin les portes, “es parteix la gentada i ixen els esposos acompanyats de rei, reina i seguici reial. La multitud aplaudeix (…). I saludava tothom, que es meravellava que una princesa tan esvelta i garrida s’hagués pogut maridar amb un senzill mig pollastre, per cantador i arriscat que fos, per tal com mai un matrimoni tan desigual, de dona i pollastre, no s’havia vist en aquell regne” (p. 122).

Afegirem que, com que la princesa era una dona a qui agradaven els pollastres, “comença a passar-li la mà pel cabet i a acariciar-lo, i (…) nota que, entremig de les plomes, cap al tos, darrere la cresta, té un petit gra dur” (p. 122), que era una agulla d’or. I la filla del rei li la trau i… el pollastre “es torna un príncep garridíssim, que s’inclina amb galanteria cortesana” (p. 122). Immediatament, diu el príncep:

“-Princesa meua (…), gràcies et done per haver-me desencantat. Sóc el fill del rei de les Aitanes, i sóc també el teu espòs si és que, ara que reprenc la meua figura d’home, confirmes el reial sí que em donares” (p. 123), quan era pollastre.

I la princesa, i més que abans, li dona el seu sí i aprova que el príncep siga el seu marit. Per tant, es fa lo que vol la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Les cultures matriarcals, el pactisme, dones amb molta espenta i molt obertes

General, , , , ,

 

Una de les rondalles en què es reflecteix el matriarcalisme, per exemple, en què es fa lo que vol la dona, el pactisme, el vincle amb la terra i l’esperit juvenil, és “El gegant del romaní”, plasmada per Enric Valor i que figura en el Volum 1 de l’obra “Rondalles valencianes”, editat per Tàndem Edicions i Albatros Edicions. Així, Batiste, un home, s’alça de bon matí (p. 9) i, immediatament, agafa un romaní i li apareix un gegant, el Gegant del Romaní, el qual li diu que li ha de dur el fill major que tinga (p. 11), això és, Adolfet.

Al moment, Batiste aplega a casa i ho comenta a la dona (p. 11), molt oberta, i, a més, “Marit i muller van acordar (…) que complirien el manament del gegant” (p. 11). I l’endemà, el pare, la mare i Adolfet fan via cap al gegant (p. 12) i, el fill, molt eixerit, fa bona pasta amb el gegant.

Un poc després, el gegant i Adolfet fan via per una escala llarguíssima (p. 14) i, en un passatge posterior, “El gegant (…) el portà cap a on hi havia una barqueta fora de l’aigua.

El gegant la posà en un bell en sec en la mar (…) i feren via mar endins” (p. 16) cap a una illa enmig de la qual hi havia un castell, que era la casa on vivia el gegant (p. 16).

Igualment, el gegant comenta al xic “La teua obligació és tenir compte de les flors de l’hort” (p. 17), un detall que va en línia amb la figura de l’hortolà i amb la del jardiner, que apareixen en moltes rondalles en llengua catalana, com ara, recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover i per Enric Valor. Així, en “El gegant del romaní”, Adolfet, de matí, se’n va cap a una escala “que baixava al jardí.

(…) Adolfet corregué a l’altra banda del jardí des d’on es podia veure (…) les plantes, que hi eren a milers.

(…) I com que Adolfet era del camp i coneixia bona cosa les plantes, començà a complir com un home en l’obligació que li havien encomanat” (p. 19).

A més, es plasma el matriarcalisme, com ara, per mitjà del vincle amb la terra, ja que Adolfet “es recordava de tots, dels pares, dels germanets i també de la seua àvia Bertolina que sempre l’havia volgut molt i li havia contat històries” (p. 19) i, a banda, quan veiem que, vespres de Nadal, el gegant permet que Adolfet se’n vaja a cals seus pares i que hi passe les festes (p. 20), i el xiquet es troba en relació amb les serres (p. 20).

I, com que l’àvia era una dona amb molta espenta, deia als altres familiars que Adolfet, a qui ella havia contat moltes rondalles, se’n sabria deslliurar (p. 20). I el dia de Reis, la jaia fa un comentari a Adolfet: “jo ara et donaré esclavó, palletes i una pedra de foc” (p. 21) i, tot seguit, li indica què ha de fer, i Adolfet, des d’aleshores, farà lo ella li ha comentat i, a banda, actuarà molt eixerit i molt obert.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Les cultures matriarcals aproven les persones de bon cor i prioritzen les accions comunitàries

General, , , ,

 

Prosseguint amb la rondalla valenciana “El dragó del Patriarca”, recopilada per Josep Franco, captem més detalls en vincle amb el matriarcalisme, com ara, el fet que el regidor i el carceller, “com que eren dos homes drets i fets, sabien per experiència que els giravolts de la vida, a voltes, canvien el caràcter de les persones. Aquell home havia passat moltes hores tancat a les masmorres de les torres de Serrans i, per tant, havia tingut temps de sobres per a meditar i vore que la vida que feia abans el portava de cap a l’infern. De manera que el carceller va assentir i el regidor va dir que, per ell, el tracte estava fet, però que ho havia de consultar amb els consellers i els justícies de la ciutat[1]” (p. 18).

Respecte al paràgraf anterior, des d’un primer moment, em recordà el llibre “Pecadoras de verano, arrepentidas en invierno”, de María Helena Sánchez Ortega (a què tinguí accés a mitjan dels anys noranta del segle passat), en què es tracta sobre dones castellanes que, en la seua jovenesa, es dedicaren a la prostitució i que, en l’hivern (quan ja havien passat l’etapa de la maduresa i de penediment, això és, la tardor), en moltíssims casos, per exemple, passaren a viure en convents. En aquest conte valencià, el fet és prou semblant: primerament, l’home es dedica a actes de maldat i, al capdavall de l’obra, després de matar el drac, se’n va a residir en el monestir de Santa Maria del Puig. Ara bé, hi ha un fet considerable: ací no és la dona qui passa per la fase de penediment i que, a més, es retira, sinó… un home que, prèviament, havia acceptat seguir les indicacions de la Mare de Déu (és a dir, d’una dona, però no rectes). Aquest detall va en línia amb les paraules que podem llegir en els passatges immediats, en què l’home parla davant de l’assemblea, ja que els regidors havien decidit tirar junta:

“L’endemà mateix, davant l’assemblea dels pocs representants de la ciutat, (…) va parlar amb el cor en la mà i amb molt de coneixement” (p. 18), els indica lo que ell requerirà i, finalment, els addueix que, “Si, amb tot això, una miqueta de sort i l’ajuda de la Mare de Déu, puc matar el dragó, em retiraré al monestir del Puig i dedicaré la vida que em queda a l’oració” (p. 19).

Aquestes paraules concorden molt amb l’esperit del Concili de Trento (1545-1563): la religiositat, per damunt de les accions amb la societat. Potser aquesta rondalla, o bé és d’aquella època, o bé hi està inspirada. El Concili Vaticà II (1962-1965) apostà per un cristianisme més centrat en lo social i en l’obertura i no en la parafernàlia, ni en l’espectacle i, com ara, en una visió del cristianisme més d’acord amb el matriarcalisme, receptiu a lo que pogués aportar la ciència, a totes les cultures i a totes les religions.

Tot seguit, “Amb aquelles paraules tan boniques, que pareixien encara més belles perquè eren sinceres, el condemnat a mort va convéncer fàcilment els presents, que acceptaren el tracte per unanimitat” (p. 19).

Igualment, en aquesta llegenda, no apareix la figura de l’heroi solitari, sinó la col·laboració, molt relacionada amb lo matriarcal (així com, per exemple, els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, una part més del matriarcalisme mediterrani, sempre van junts): “el presoner va demanar que tots els homes, dones i xiquets de València feren bona cosa de soroll per atraure l’atenció del dragó i fer-lo eixir del cau fosc on s’amagava la major part del dia” (p. 20). I així ho fan, per mitjà de la complementarietat. I l’home venç el dragó.

En u dels passatges finals de la rondalla, el regidor de València, en representació de la resta d’autoritats polítiques, judicials i notables de la ciutat, “va fer honor a la paraula donada” (p. 25) i el declara home lliure.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Nota: [1] Es refereix a la ciutat de València.

Dones que salven els hòmens i que no els deixen fora, molt acollidores

General, , , , ,

 

Una altra obra que conté rondalles interessants i amb molts trets en línia amb el matriarcalisme és el llibre “Llegendes valencianes”, de Josep Franco i publicat per Edicions Bromera en el 2015. En el conte “El dragó del Patriarca”, veiem que “les autoritats de la ciutat escoltaren per fi els laments i les queixes del poble. Els regidors, els consellers i els jurats de València es reuniren un divendres de matí a la casa de la vila. Després d’haver escoltat durant més de tres hores les queixes dels veïns, les protestes dels llauradors, les explicacions dels nobles i les pregàries dels capellans, el regidor principal de València va fer ús de la paraula per anunciar:

-Cavallers, València no s’havia vist mai en una situació tan compromesa -va assegurar-. No podem eixir d’ací fins que no trobem, entre tots, una solució a les nostres desgràcies” (p. 7) i, així, el lector, immediatament, copsa el pactisme que ja, a nivell polític i de les corts, inicià el rei Pere el Gran en 1283 i que, àdhuc, podem considerar un perllongament del matriarcalisme que ja hi havia en els comtats catalans i que David Algarra reflecteix molt en el llibre “El Comú català” i, òbviament, com ara, plasmat en moltes rondalles mallorquines en què es comenta que molts personatges “tiraren junta” o expressions semblants o, per exemple, de familiars que es reuneixen en casa per a trobar una solució. Com ens han escrit moltes persones, les relacions eren molt obertes, encara que manàs la dona, i es tractava de crear un ambient de germanor, d’harmonia i acollidor.

Es presenten molts cavallers, però, al capdavall, un home que estava en la presó de la Torre de Serrans (una torre que formava part de la muralla romana de la ciutat de València i que encara existeix) i que era eixerit, comenta al carceller que ell s’oferiria a matar el dragó, però que l’haurien d’alliberar (p. 13), fins que, un dia, el carceller accepta la proposta del pres i, per això, el regidor diu, a l’encarregat de la presó, que “estava disposat a fer tractes (…), si calia, per salvar la ciutat.

-Fes-lo vindre demà -va accedir el regidor” (pp. 14-15).

I, eixa mateixa nit, el pres descobreix una llum que “provenia del cos d’una senyora que el mirava amb tendresa de mare i li somreia amb la cara més bonica que havia vist mai.

-He vingut a ajudar-te -li va dir, amb una veu més dolça que l’arrop- perquè jo no abandone mai els meus fills” (p. 15): era la Mare de Déu, qui ací apareix com una dona molt oberta, dolça en el parlar i garrida, trets que figuren en altres rondalles en català. A més, és ella qui li comenta que el pot salvar i, a banda, Nostra Senyora li addueix:
“-T’ajudaré a matar el dragó -li va anunciar- (…). Però m’has de prometre que canviaràs de vida i que, ara que m’has vist amb els teus ulls, m’honoraràs mentre visques i no tornaràs a ser un mal fill.

Quan el pres va recuperar l’alé” (p. 16), respon a la Mare de Déu:

“-Si Vós m’ajudeu, mai no tornaré a fer mal (…).

La Mare de Déu va saber a l’acte que les paraules del presoner eren tan sinceres com el seu penediment i es va alegrar perquè, gràcies a la seua intercessió, una ovella perduda tornava al ramat. Després, sempre amb el somriure als llavis, s’acostà al pres i li va explicar de quina manera podria matar aquell dragó” (p. 16). I, en altres passatges posteriors de la rondalla, l’home, ja fora de la presó, actua en línia amb l’acord amb la Mare de Déu.

Per tant, podem dir que Nostra Senyora actua de manera oberta i harmònica amb l’home, que ell accepta fer lo que li marca ella i que la Mare de Déu el tracta de manera acollidora i que, com en la gran majoria de les rondalles en què apareixen personatges bíblics (com ara, Jesús, Sant Pere o la Mare de Déu), ella tampoc no el deixa caure, trets que podríem vincular amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

La dona, el comunalisme i l’actitud protectora i pel bé comú de les cultures matriarcals

General, , , , , ,

 

La dona salva l’home, fins i tot, en lo sexual.

El fet que la dona salva l’home i que, si ell tracta de fer-ho, per exemple, sense la seua aprovació, sense acceptar les seues directrius (o bé lo vinculat amb el matriarcalisme), “l’home ho paga”, es plasma en la cultura catalanoparlant com també en la cultura basca, per exemple, en el tema de les dones d’aigua, en els pastors que no aconsegueixen fer el seu paper d’herois[1] i, com ara, en els hòmens que no acullen el comunalisme.

Així, en la rondalla catalana “L’home dels arços”, recopilada per Cels Gomis i Mestre i que figura en el llibre “Les rondalles de Cels Gomis i Mestre. Edició, catalogació i estudi”, d’Emili Samper Prunera i editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat en el 2015, veiem que, en la comarca catalana el Vallès, es copsà un relat d’en Celestí Barallat en què intervé la lluna (un detall matriarcalista), que diu així:

“En algun temps, no hi havia a la terra cap llei humana[2], però hi havia la llei del cel, que és de tots temps i mai s’acaba[3]. Llavors, hi havia a cert lloc un camí molt ample que passava per l’heretat d’un home. El camí era d’ús de tothom, però, com passava per casa seva, aquell home, ple d’orgull, va voler-lo tancar. A aquest fi i efecte, va començar a agafar arços, anant-los arrenglerant al mig del camí. Ja n’hi havia posat tota una rastellera[4], quan la Lluna, qui sempre vigila, el va agafar[5] i se’l va emportar allà dalt, junt amb els arços, i sempre més l’ha tingut exposat a la vergonya perquè servesca d’escarment a tots els homes egoistes” (p. 58).

La lluna, a banda del seu paper passiu (observadora) també el té actiu (la llei del cel… en relació amb la lluna, que no amb lo solar), quan considera que lo matriarcalista (a què ella està vinculada) pot perillar i, per tant, actua, en lloc d’esperar que altres autoritats que es fonamenten en la rectitud (podria ser el sol, relacionat amb lo patriarcal, amb lo estatal i amb les lleis escrites), li ho resolguen. I, així, ella (la lluna, la dona, els qui segueixen amb simpatia lo matriarcalista) es mou pensant en la comunitat i en la generositat i, fins i tot, evita que ell abuse de lo sexual, ja que fer fora la lluna implicaria excloure la creativitat (detall unit, entre altres coses, a la terra i a la sexualitat). I, com a castic, encara que ella no mate l’home, fa que siga la vergonya i que, d’aquesta manera, més persones no continuen per lo que va contra el bé comunal de la gran majoria de la població.

Agraesc la col·laboració de les persones que em més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: En el DCVB, “arç” figura com “Planta espinosa de diverses espècies (…)”.

[1] En el llibre “El matriarcalismo vasco” (p. 52), hi ha una rondalla en aquesta línia.

[2] Perquè es fonamentava, sobretot, en els costums, en les tradicions, fet que no exclou que estiguessen oberts a lo nou, a diferència de l’obscurantisme a què s8’ha tractat de relacionar lo agrari i, per exemple, l’Alta Edat Mitjana, justament, una època en què lo matriarcalista estava ben viu, i que sí que podem captar en alguns articles i llibres referents a l’Edat Mitjana.

Fa pocs dies, un diari digital en llengua catalana dels més seguits plasmava un article amb el vincle de l’Edat Mitjana amb la foscor. Res mes lluny de la realitat i, igualment, en línia amb la instrucció relacionada amb el capitalisme i, per descomptat, amb un refrany que deia el meu avi Miguel (el pare de ma mare, nascut en 1906 i molt obert a aprendre): “La ignorància és molt atrevida”.

[3] Es pot entendre com la llei vinculada amb lo agrícola, amb lo anterior al capitalisme, i en què s’inclou la lluna.

[4] Conjunt de coses posades una al costat de l’altra.

[5] La lluna se l’emporta, impedeix que ell faça malbé lo comunal.

 

Dones amb enginy, ràpides i que salven l’home

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasma molt el matriarcalisme, bé per mitjà del tema de la terra, bé tractant sobre els fadrins i les fadrines, bé pel paper agosarat (i de l’enginy) de la dona, és “Sa flor de falguera i es dimonis boiets”, recollida per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIV. El senyor de Sa Gruta, del terme de Manacor, amb motiu de la festa de Sant Joan, se n’anà cap al puig de Sa Font, a veure si assoliria la llavor de la falguera (p. 35). I, al moment de posar-se ell a ballar, “totes ses llavors cauen de ses falgueres.

(…) va esser prou valent per aguantar deixondit” (p. 35), és a dir, ben despert, i les alça en un canonet. Però, com que uns dimonis boiets tracten de robar-li-les, ell fa via cap a casa i ho conta a la senyora (p. 35) i ell acorda amb la dona que ella no obriria el pot on eren desades.

“Però, què?

Encara no havia aclucats els ulls, com ella ja estigué abordada as tap des canonet.

Gic! El destapa i surten, tot d’una, com a bales, dos dimonis boiets” (pp. 35-36).

Nogensmenys, un poc després, es desperta l’home i diu als dimonis boiets que el porten a la Font des Molins i, immediatament, ja hi són tots (p. 36).

I, així, els dimoniets fan la faena que ell els mena i, per això, “Es senyor i sa senyora i tota sa servitud, com veieren allò, ho donaren a ses cames per no esser-hi de més” (p. 37).

A banda, aquells dimoniets tornen a demanar-los faena i la parella els digueren:

“-Feis-nos una cisterna aquí davant, i no haurem de córrer cada dia as pou d’En Vicenç” (p. 37).

Més avant, dos dimonis els comenten que ja han acabat la tasca i que en volen més. L’amo, al capdavall, els diu que facen una mina per fer l’aigua fresca i que passe per baix de les cases (p. 38).

“Al punt, tengueren una mina (…) per davall de sa possessió” (p. 38).

Com que demanen a l’home que els assigne més activitats, ell els ordena que els facen un molí de vent (p. 39). No obstant això, “com foren a posar es creuer de sa roda” (p. 39), comenten a l’amo que ells no posarien la creu i que, com a opció, que ho fes el dimoni major.

I, aleshores, quan tornen a demanar faena a l’home, pren part la dona, qui, eixerida, els diu:

“-Ara vos en daré una, de feina, i ho veurem, si la fareu aviat!

Se’n va i treu un vell de llana negre i els diu:
-Jau aquest vell: anau-lo a rentar as torrent de Sant Llorenç fins que sia blanc com la neu.

Es dimonis agafen es vell i cap as torrent s’ha dit” (p. 39).

I allà, renta que rentaràs, fins al punt que “encara és s’hora que no hi són tornats, a Son Vives, amb es vell de llana blanc, ni negre.

(…) aquesta madona els atabacà” (p. 40).

I, per tant, copsem que no sols els dimoniets segueixen les directrius de la dona, sinó que, a més, ella, amb traça, ha permés que es salve l’home i, igualment, el matrimoni.

Afegirem que, en línia amb aquesta rondalla, però partint d’un comentari que feu Ricard Jové Hortoneda, el 25 de maig del 2022, a una persona que havia publicat un post, accedírem a unes paraules que diuen així:

“N’hi havia un que havia de pagar una lletra i no tenia diners i no podia dormir. La seva dona li va preguntar:

-Què et passa, avui?

-És que demà he de pagar una lletra i no tinc diners!

-De qui és? Dóna’m el telèfon.

Agafa el telèfon i truca a l’interdit i li diu:

-Que demà no li podrà pagar la lletra.

I penja.

-Apa, Joan, ara ja pots dormir: el que no podrà dormir serà ell”.  

Així, veiem un final, en part, semblant al de la rondalla i en què, de nou, és la dona qui salva l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

La jove, agosarada, salva l’home i és molt recompensada i ben tractada

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina, també curta i en què es plasma molt el matriarcalisme, per exemple, amb el fet que la dona salva l’home, és “Es tresor des puig de Na Fàtima”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIV. En ella, comença dient que el nom de dona del puig té a veure amb el fet que “Aquesta Fàtima era filla d’un rei moro que romangué encantada dins un penyal d’aquest puig.

No molt lluny, hi havia un tresor” (p. 10) i, una vegada, una fadrina, ja acabant-se l’horabaixa (la vesprada), passa per on romania amagat el tresor.

“Sent una veu que li diu:

-Escolta, garrida! Gira’t un poc! Gira’t!

(…) Com la bala, se n’anà sa pitxorina i, amb quatre bots, fou a ca seva” (p. 10).

Un poc després, aquesta joveneta “Es casa, té una filla just ella i, aquesta filla, com tenia una quinzena d’anys, volgué la bona sort que, una horabaixa, també passàs tota sola per aquell mateix indret des tresor amagat, i sent una veu:

-Escolta, garrida! Gira’t un poc! Gira’t!

(…) Com un llonzí, se n’anà ella cap a ses cases” (p. 10).

Ho conta a sa mare i aquesta li diu que, de jove, li havia ocorregut lo mateix,… i no tornaren a parlar-ne més, ni a passar pel lloc esmentat.

Ara bé, la filla té un filleta (la neta) i, “Com aquella nina hagué doblegats es quinze, sa mare i sa padrina li digueren:

-Mira. Si mai et succeïa de passar tota sola per allà on diuen que hi ha un tresor amagat i sentisses cap veu que et digués ‘Escolta! Gira’t! Atura’t i escolta!’, vejam què serà, perquè (…) nosaltres (…) fugírem més que de pressa.

Aquella al·lotella era agosarada de tot, que no l’espantava un regiment de soldats” (p. 11).

I, així, com en més d’una rondalla, copsem que la tercera de les dones que apareix (en aquest cas, totes tres, en entrar en la joventut), és la que més espenta té i qui, a més, actua amb valentia. Per això, un dia que passava per on romania el tresor, sent una veu que li diu:

“-Escolta, garrida! Gira’t un poc! Gira’t!

La dona s’atura, es gira i diu:

-Si ets bona cosa, veiés que vols![1] I, si no, vés-te’n a lo més fondo de l’infern!” (p. 11).

D’aquesta manera, veiem que, així com moltes dones nascudes abans de 1920, eren fortes, eixerides i amb molta espenta, també ho és aquesta jove: les rondalles no són alienes a la realitat, sinó que la plasmen, malgrat que, sovint, ho facen simbòlicament.

“A l’acte, li compareix allà una serpentota com una biga (…) i sa veu li diu:

-Ah, si tu sabesses jo qui som i sa pena que pas!

-Digau-ho, qui sou, i ho sabré -respon ella.

-Som un avantpassat[2] teu -respon sa veu-. Vaig deixar amagat aquest tresor i no puc entrar al cel fins que qualcú no l’haja tret.

-Digau, idò, què he de fer per treure’l -respon s’al·lotella.

-Passa tres parenostres per mi! -diu sa veu.

S’al·lotella s’agenolla i diu tres parenostres amb bona devoció.

Encara no hagué acabat es darrer gloria Patri, com aquella serpentota, que ja era tornada com una torre de molí de vent” (p. 12) canvia i, immediatament, “tot foren dobles de vint.

Tres carros hi hagueren d’anar per dur-les-se’n totes.

Ja ho crec que, a casa d’aquella al·lota, foren rics per tota la vida. I els seus encara ho són” (p. 12).

Per tant, com en més d’una rondalla, la jove és qui es llança a salvar l’home (i no al revés), ella escolta lo que sap la serpentota (que és “un avantpassat”, detall que molt prompte ens feu considerar-lo home perquè, a banda, s’ajusta molt més a la majoria de les rondalles en llengua catalana, en què és ella qui reviscola l’home, qui li dona vida).

Adduirem que la serpentota passa a ser un molí de vent i, així, comença a poder moure els braços, i que, al capdavall, en agraïment al favor fet per la dona, la serpentota recompensa la jove: la dona està ben tractada.

Igualment, la jove té present les paraules de la mare i de la padrina i, en compensació, en casa de la xica, foren rics per tota la vida…, no sols l’al·lotella. Una forma d’agraïment a l’educació rebuda per part de les dues generacions anteriors a la de la jove.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Aquest detall, aprovar lo que va en línia amb la bondat, figura en més d’una rondalla.

[2] En l’original, “antepassat”.

 

Dones que trien, que salven l’home i molt obertes

General, , , ,

 

Prosseguint amb la rondalla mallorquina “Ses figues i es fill petit”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIII, al moment, veiem que, set dies després, el rei comenta a la senyora princesa que havia triat dur-la perquè estava vidu i volia casar-se amb ella. I la princesa, sense embuts, li respon que no es casarà mentres que no li duguen l’anell que ella havia tirat a la mar (p. 79) i, per això, el rei tria fer-se amb En Bernat i dir-li que, “Així com m’has sabuda dur la princesa (…), aniràs a dur-li s’anell que tirà dins sa mar, com la duies” (p. 80).

I el rei, amb molta espenta, diu a uns criats que vagen de pressa cap a can Bernat per a que el porten a cal rei. A més, immediatament, veiem que En Bernat hi aplega i que el monarca li comenta que ha de portar-li l’anell que demana la princesa (p. 80).

Aleshores, el jove fa via, es troba amb la jaieta, li diu l’orde del rei i la velleta li respon “Jo ara et diré com ho has de fer per haver tal anell. Te’n vas a sa vorera de mar, allà mateix on trobares aquell peix fora de s’aigua; afiques sa mà dins mar (…) i, al punt, et compareixerà aquell mateix peix, que durà s’anell amb sa boca; tu l’hi prens i, cap al rei, a entregar-l’hi!” (p. 81). Per tant, la dona salvarà l’home i, a banda, En Bernat farà lo que li dicta la jaieta: l’endemà, de matí, amb el cavall que anava amb les egües, “s’hi posa damunt i li dona cap a mar” (p. 81).

Ja en la mar, el peix, que duia l’anell de la princesa, li’l dona i, En Bernat, ràpidament, se’n va cap a cal rei (p. 82). El monarca li l’entrega a la jove i ella li contesta que sí que era l’anell, però que el jovenet s’havia de tirar dins d’un forn de calç (p. 82).

El rei ho comenta a En Bernat i el jove es troba amb la jaieta, li explica lo que li ha indicat el monarca i ella li comenta: “Mira: si fas lo que jo et diré, et tiraràs dins es forn i no et cremaràs gens!

(…) Demanes es cavall de ses egües del rei, t’hi poses damunt i li fas donar parades fins que et tenga dos dits de sabonera per tot es cos; (…) i es forn t’escopirà defora, sense ni una cremallonada” (p. 83) i com si no s’hi hagués ficat dins. I, així, de nou, En Bernat farà lo que li ha dit la jaia.

Un poc després, En Bernat se’n va a cal rei, supera la prova, moltes persones ho comenten al rei, i el monarca diu a la senyora princesa que ja es poden casar. Però, com que ella, amb fortalesa i sense embuts, li respon que ell s’ha de tirar dins el forn mateix de calç (p. 84) i el rei no ho supera (perquè el seu cavall no anava mai amb les egües), el monarca romangué consumit a l’acte (p. 85).

I, com la princesa ho sabé, fa que se li acoste En Bernat i li diu:

“-Ara em puc casar!

(…) Tota la cort trobaren que havia pensat bé i que En Bernat s’havia guanyada sa princesa i sa corona” (p. 85). I, a banda, veiem que regnaren en aquell regne com també en el regne on ella era princesa (p. 85), detall que ens recordà, per exemple, la segona festa de Nadal i la segona festa de Pasqua.

Com hem pogut copsar, es fa lo que vol la dona, ella marca què han de fer (bé el rei, bé En Bernat) i, així, és la dona qui té la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.