Arxiu d'etiquetes: dones conselleres

Dones conselleres i reis ben considerats, receptius i molt oberts

Prosseguint amb la rondalla “El castell d’iràs i no en tornaràs”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, a mitjanit, “de dins d’una cova, n’isqué un dragó (…). Mes el jove era coratjós i portava la fe en son cor i, per això, girant sos ulls al cel i clamant a la Verge Maria, grans cops a la fera donà, que la va deixar sens vida” (p. 72). I, així, copsem una relació entre la dona, la cova i el dragó (tres detalls en línia amb lo matriarcal) i, per una altra banda, el jove, la valentia, la fe, el cel i la mirada cap al cel, en lloc de procedir-ne, per exemple, una compensació des de dalt. Per consegüent, un passatge que plasma el tema de lo patriarcal i que, més avant, empiularà amb un altre, quan el jove ja s’ha casat amb la princesa.

Ambdós jóvens se’n van al palau, sota la indicació de la fadrina (qui coneix el camí a seguir), i es troben en una ciutat “que, a sos reis, tothom volia” (p. 72). Els reis consideren el fet d’armes del jove amb la fera “com la més gloriosa batalla que hi hagués haguda” (p. 72), celebren festes i el xicot comenta que vol fer via.

Tot seguit, els dos jóvens es casen, ja que “molt s’eren agradats i era força lo que es volien” (p. 72).

Una matinada, el jove divisa un castell, la dona li comenta que era un castell encantat i que tots els qui hi havien anat, no n’havien tornat. I ell, símbol de lo celestial i de l’idealisme, malgrat que ella li aconsella que no hi vaja, “digué a sa esposa com era desitjós d’anar-hi” (p. 73).

Ja en el palau, hi troba una velleta que s’ofereix a fer-li de guia, “mes li fes plaer, ja que era dona i vella, de deixar (…) ses armes, per por que li feien, com en bona fe complí el jove”  (p. 73). Així, ell accepta la proposta de la dona, però resta encantat. El fet de no seguir les indicacions de la seua muller (amb el paper de mentor), li ha eixit car. Veiem, per tant, el tema de la prepotència i el de no recórrer a mitjans per a poder agafar el bou per les banyes.

A continuació, el segon del germans, compta amb la llicència del pare, fa camí i entra en la mateixa ciutat i, per la semblança amb el germà gran, creuen que és el príncep. I, novament, l’orgull (el no voler escoltar la princesa) i, posteriorment, lliurar les armes a la mateixa velleta, fa que el xicot quede de pedra.

Quant al germà més jove, rep un missatge paternal molt en línia amb lo matriarcal, després que el pare li aprove que puga emprendre:

“-Vés-hi, fill meu, vés-hi, mes pensa que ets molt petitet i l’únic de tres que em quedes. ¿De qui, en ma vellesa, hauré consol, si tu em faltes?

I el noi rebé la benedicció de son pare i emprengué camí i, pensant amb bon criteri (…), féu via vers la ciutat, capital del regne” (p. 74).

En aplegar-hi, és ben rebut pel monarca i el jove n’és content, però no per les festes i per les gales que se’n feren, “sinó pel camí que li obrien per trobar als seus germans” (p. 74), i accepta que el tinguen per espòs de la princesa.

Al moment, el jove determinà anar-se’n cap al castell d’iràs i no en tornaràs i, tocant el matriarcalisme, “fou molt tard quan hi arribà i sortí a rebre’l la mateixa velleta, la qual li féu precs de que se servís deixar llança i espasa” (p. 75), o siga, els mitjans per a defendre’s. Com veiem, l’escena esdevé durant la nit, quan l’anciana està més viva i es veuen tots dos. Però ell, “en lloc de donar-les-hi, les hi enfonsà al bell mig del cor i allí la deixà morta” (p. 75). 

De seguida, s’enderroca aquell castell, els dos germans recuperen la forma primitiva, abracen el germà petit i tots tres “deixaren aquell lloc, per dirigir-se al palau a on els reis i princesa n’eren” (p. 75).

Ara bé, com que els tres germans eren molt semblants, davant la Cort, el germà gran conta tot el que els havia succeït, “tornà a ésser reconegut per príncep (…) i enviaren a cercar al pescador” (p. 75), o siga, el pare, “fent-li, després, una habitació en el mateix palau, perquè allí acabés els anys de la sua vida” (p. 75). Així, captem que els ancians estan ben considerats en les cultures matriarcals, fins i tot, pels governants.

Finalment, en aquell regne, amb uns reis estimats per tothom, “Els altres dos germans es casaren amb dos gentils princeses, i el príncep i la princesa (…) foren reis per a sort de sos súbdits” (p. 75), motiu pel qual ho feren “portant tota mena de felicitats al seu reialme i terra” (p. 75).

Com hem pogut veure, en terres on el rei és molt obert i ben preuat pels vassalls i pel poble, el futur és bo i favorable.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones conselleres, que donen fertilitat a parelles, sinceres i molt obertes

 

Un altre relat que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós, en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El castell d’iràs i no en tornaràs”. De principi, ja s’inicia amb un posicionament a favor de les ancianes i de lo femení: “Eren els temps aquells del bon cantar de les velles, quan un pescador, dia i nit, a la vora de la mar” (p. 70) i, per tant, igualment, de la música (una part associada a lo creatiu), un pescador (i, així, un home en relació amb la dona, simbolitzada per la mar) que acull bé la dona al llarg del dia i de la nit; i, a més, ens apareix el numeral dos (la claror i la foscor, les dues parts del jorn).

Un poc després, veiem que un dia “s’esdevingué a passar per allí un ramadet[1] de peixos blancs i rojos com el coral i perles que, en aquell punt, feren aturada, lo qual, vist pel pescador, tirà sos hams de seguida” (p. 70). I, per consegüent, l’home copsa vida, per mitjà del blanc (puresa, innocència, infantesa) i del vermell (atreviment, espenta, joventut) i tria prendre-hi part:

“Un peix més gros que els altres, per golós que n’era, el va picar i l’home en fou tot ple d’alegria” (p. 70) i li diu que ha de matar-lo. Nogensmenys, el peix li respon “molts consells et donaria, si em perdonasses la vida (…), escolta’n un, tan sols, que en bé teu serà, no pas en el meu” (p. 70). La dona, ací, mitjançant el peix, no cerca el seu profit a costa de trepitjar l’home, sinó, en tot cas, resultarà beneficiada del favor que ella li proporcionarà.

“ -I així va dir-li-: Hauràs per muller una dona jove i bella, de la qual et naixeran tres fills, gentils i formosos com la mateix llum de l’alba, mes tan parescuts que, ni tu mateix, sabràs distingir-los. Valents, ardits, voldran veure llunyes terres i, encara no grans, fugiran de la tua casa, sens que, d’ells, res més en sàpigues, com no recullis bé ma sang i, neta ma espina, no ho posis tot dins una ampolla que, llavors, cada volta que s’enterbolirà aquella i es torni roja l’espina, serà senyal de que, a algun d’ells, succeeix una desgràcia” (pp. 70-71). Com captem, el futur de l’home i, de pas, dels seus fills, derivarà de si seguirà les pautes que ara li indica el peix, sempre benintencionades i com a resultat de la seua experiència, de lo que sap i de la seua capacitat per a aconsellar de manera encertada. Copsem, doncs, una posició a favor de la dona i en línia amb lo matriarcal.

“I veus aquí que, d’allí a poc, esdevingué al pescador el prendre esposa, de la qual, un any després d’altre, per successió de temps, n’hagué tres fills” (p. 71) i com el peix (la dona) li havia comentat. Per tant, ens trobem amb una rondalla que presenta la dona com una persona de confiança, que no enganya i que, igualment, afavoreix la fertilitat, a diferència de més d’un comentari que, a hores d’ara, encara sentim. Cal dir que aquesta narració és dels anys setanta del segle XIX i que plasma l’arquetip del rei: quan el monarca era obert, fins i tot, amb els súbdits, hi havia bones collites, en aquest cas, en forma de noces (el pescador es casa) i de tres fills.

Continuant amb el pescador i els fills, “al primer, com a tal, vingueren-li més aviat desitjos de veure terres i, un matineret, a la bona de Déu, sens prendre part amb Déu ni el diable, se’n va anar de casa seva” (p. 71), entra en un bosc i, “cercant eixida, es va trobar amb un barranc i, en ell, a una noia” (p. 71), la filla del rei, dona que, en demanar-li ell pel motiu pel qual hi era, li diu que, en aquell bosc, hi havia una fera que feia feredat “als habitadors d’aquell reialme, com que, per desgràcia, havien concertat amb ella, si els deixava en pau sos cabals i vides, de donar-li cada dia una de les més principals donzelles i que, en aquell, per sort, li havia tocat, a ella” (p. 71).

“Més el jovencell era esforçat de pit i cavaller com pertoca i, per sa espasa, féu sagrament, allí mateix, de tal perill lliurar-la o de morir en la demanda, cosa que ella li regracià” (p. 71). Aquestes paraules evoquen la visió patriarcal i castellana de la vida (véncer o morir), com si no hi hagués cap tercera opció, reflectit en l’himne espanyol de la Segona República.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, “una manadeta”.