Dones conselleres, que donen fertilitat a parelles, sinceres i molt obertes

 

Un altre relat que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós, en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El castell d’iràs i no en tornaràs”. De principi, ja s’inicia amb un posicionament a favor de les ancianes i de lo femení: “Eren els temps aquells del bon cantar de les velles, quan un pescador, dia i nit, a la vora de la mar” (p. 70) i, per tant, igualment, de la música (una part associada a lo creatiu), un pescador (i, així, un home en relació amb la dona, simbolitzada per la mar) que acull bé la dona al llarg del dia i de la nit; i, a més, ens apareix el numeral dos (la claror i la foscor, les dues parts del jorn).

Un poc després, veiem que un dia “s’esdevingué a passar per allí un ramadet[1] de peixos blancs i rojos com el coral i perles que, en aquell punt, feren aturada, lo qual, vist pel pescador, tirà sos hams de seguida” (p. 70). I, per consegüent, l’home copsa vida, per mitjà del blanc (puresa, innocència, infantesa) i del vermell (atreviment, espenta, joventut) i tria prendre-hi part:

“Un peix més gros que els altres, per golós que n’era, el va picar i l’home en fou tot ple d’alegria” (p. 70) i li diu que ha de matar-lo. Nogensmenys, el peix li respon “molts consells et donaria, si em perdonasses la vida (…), escolta’n un, tan sols, que en bé teu serà, no pas en el meu” (p. 70). La dona, ací, mitjançant el peix, no cerca el seu profit a costa de trepitjar l’home, sinó, en tot cas, resultarà beneficiada del favor que ella li proporcionarà.

“ -I així va dir-li-: Hauràs per muller una dona jove i bella, de la qual et naixeran tres fills, gentils i formosos com la mateix llum de l’alba, mes tan parescuts que, ni tu mateix, sabràs distingir-los. Valents, ardits, voldran veure llunyes terres i, encara no grans, fugiran de la tua casa, sens que, d’ells, res més en sàpigues, com no recullis bé ma sang i, neta ma espina, no ho posis tot dins una ampolla que, llavors, cada volta que s’enterbolirà aquella i es torni roja l’espina, serà senyal de que, a algun d’ells, succeeix una desgràcia” (pp. 70-71). Com captem, el futur de l’home i, de pas, dels seus fills, derivarà de si seguirà les pautes que ara li indica el peix, sempre benintencionades i com a resultat de la seua experiència, de lo que sap i de la seua capacitat per a aconsellar de manera encertada. Copsem, doncs, una posició a favor de la dona i en línia amb lo matriarcal.

“I veus aquí que, d’allí a poc, esdevingué al pescador el prendre esposa, de la qual, un any després d’altre, per successió de temps, n’hagué tres fills” (p. 71) i com el peix (la dona) li havia comentat. Per tant, ens trobem amb una rondalla que presenta la dona com una persona de confiança, que no enganya i que, igualment, afavoreix la fertilitat, a diferència de més d’un comentari que, a hores d’ara, encara sentim. Cal dir que aquesta narració és dels anys setanta del segle XIX i que plasma l’arquetip del rei: quan el monarca era obert, fins i tot, amb els súbdits, hi havia bones collites, en aquest cas, en forma de noces (el pescador es casa) i de tres fills.

Continuant amb el pescador i els fills, “al primer, com a tal, vingueren-li més aviat desitjos de veure terres i, un matineret, a la bona de Déu, sens prendre part amb Déu ni el diable, se’n va anar de casa seva” (p. 71), entra en un bosc i, “cercant eixida, es va trobar amb un barranc i, en ell, a una noia” (p. 71), la filla del rei, dona que, en demanar-li ell pel motiu pel qual hi era, li diu que, en aquell bosc, hi havia una fera que feia feredat “als habitadors d’aquell reialme, com que, per desgràcia, havien concertat amb ella, si els deixava en pau sos cabals i vides, de donar-li cada dia una de les més principals donzelles i que, en aquell, per sort, li havia tocat, a ella” (p. 71).

“Més el jovencell era esforçat de pit i cavaller com pertoca i, per sa espasa, féu sagrament, allí mateix, de tal perill lliurar-la o de morir en la demanda, cosa que ella li regracià” (p. 71). Aquestes paraules evoquen la visió patriarcal i castellana de la vida (véncer o morir), com si no hi hagués cap tercera opció, reflectit en l’himne espanyol de la Segona República.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, “una manadeta”.

Print Friendly, PDF & Email

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.