Arxiu d'etiquetes: la cova

Dones subministradores, fortes, amb molta espenta i molt obertes

General, , , , , ,

 

Un altre relat en què copsem el matriarcalisme i que té versions semblants en diferents poblacions catalanoparlants és “S’encantament des pou des Borino”, el qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Dins del pou des Borino, hi havia amagada una serp que “només en surt un pic cada cent anys, es dia de sant Joan, en punt de migdia, i, per arribar a agafar es tresor que té a dins sa panxa, han d’esperar que surta i li han de donar tres llesques de pa beneït a sa boca” (p. 338). Per tant, a banda de ser un pou de subministrament (el tresor), la dona (ací, simbolitzada per la serp) és qui determina què han de complir per a poder-hi accedir: és, per dir-ho així, qui governa.

Un dia, “Una fadrina, més arriscada que ses altres, va dir que ella seria qui agafaria sa marrota” (p. 338), o siga, el tresor, els diners, per mitjà d’una actitud que podríem relacionar amb lo patriarcal. I se’n va cap al pou el dia de Sant Joan: “En punt de migdia, surt sa serp, ella li dona sa primera llesca, la se menja i sa serp torna molt gruixada” (p. 338). Com veiem, la fadrina i la serp actuen a migdia, això és, en la joventut.

Tot seguit, la fadrina li dona la segona llesca, la serp li l’accepta i, “Quan li anava a donar sa tercera llesca (…), fuig de quatres i sent una veu que li diu:

-Has començat i no acabat,

serà sa misèria es teu estat.

I diuen que, de llavors ençà, ningú més s’ha atrevit a anar a cercar es tresor des pou des Borino” (p. 338). En altres paraules, cal tractar bé la dona, com una senyora (li han de donar tres llesques de pa beneït a sa boca”) i no voler deixar sense res la mare, la dona, la senyora, la velleta…

Comentarem que els pans beneïts són una part més del paganisme que encara perviu en el segle XXI i que, per exemple, té a veure amb els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, en algunes poblacions catalanoparlants, com ara, en el Terme, la part pagesa de Banyoles (en la comarca catalana del Pla de l’Estany) . En eixe sentit, en l’entrada “Temples cristians sobre sitges de cereals: Santa Maria de Gallecs” (http://elsomnideladeessaterra.blogspot.com/2015/06/temples-cristians-sobre-sitges-de.html), escrita per Manel Jovani, qui porta el blog “El somni de la Deessa Terra”, llegim que “es pot afirmar que sota diverses advocacions de la Mare de Déu, i també la figura d’alguns sants, es continuen mostrant els antics cultes agraris dels nostres avantpassats. Fins i tot, la mateixa transformació eucarística de Jesucrist en el Pa diví no deixa de ser una clara al·lusió a aquests cultes agraris”. Igualment, com manifesta en acabant, “La Gran Mare del gra i de la terra està present en la gran aparició d’imatges en terres de conreu, dins de les garbes de cereals o entre espigues de blat. Les festes de blat són un exemple evident de la seva sacralitat, igual que les ofrenes de pans a les imatges”.

En la rondalla que ve a continuació, “Es tresor de sa cova des Ermassets”, en el mateix llibre de Caterina Valriu Llinàs, veiem que “Es tresor que deien que hi havia dins aquesta cova estava guardat per un drac de set boques i un moix de sis pams de llargària”(p. 339) i, per consegüent, a banda que captem detalls matriarcalistes (la cova i el drac), la dona és qui el protegeix, qui el porta, de la mateixa manera que, com ara, en la vida diària, en les famílies catalanoparlants de dones nascudes abans de 1920, és la dona qui distribueix els diners i qui dicta en què s’invertiran.

En la mateixa plana de l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, figura la rondalla “S’encantament de na Fàtima”, i trobem, àdhuc, trets que podríem vincular amb lo eròtic. “Hi havia un home que feia estelles as puig de na Fàtima i n’hi compareix un altre i li diu:

-Vols esser ric?

Ell va dir:

-Sí. Què tenc de fer?

-Has de fer, que has d’anar a comprar tres ciris, i els faràs beneir es dia de sant Joan i els duràs aquí mateix el sendemà. (…) No et puc comparèixer així com som ara: o en forma de serp o en forma de bou” (p. 339). Si ho fa en forma de serp, copsem llesques de pa el dia de Sant Blai (3 de febrer) i, si ho fa en forma de bou, “m’encendràs un des tres ciris a sa llàntia de l’altar major” (p. 339), el dia de Sant Joan (24 de juny). Adduirem que, encara que aquest personatge siga masculí, representa la dona com també ho fa el bou i que l’església fa el paper de cova (pp. 339-340). Al meu coneixement, es tracta d’una rondalla adaptada a lo cristià, però de fonament matriarcalista.

Quant al bou, en l’obra “El matriarcalismo vasco”, veiem que, “En Creta, és la pròpia dona qui domestica el bou: simbòlicament, això vol dir que ha sigut realment la dona (…) l’autèntica domesticadora del bou (masculí), ja que la mateixa masculinitat o fal·licisme representat en el bou no és, originàriament, sinó quelcom propi de la Gran Mare (el seu bou-fal·lus-fill-amant). La Deessa-amb-el-bou no representa, sinó, la Deessa de la fertilitat, fecundació i servici a què està l’atribut masculí del bou, del boc i del fill-amant fàl·lic” (p. 89).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que trien, agraïdes i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme i semblant a altres, fins i tot, de cultures matriarcalistes com la basca, és “Sa cadeneta”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Un pare que tenia tres fills, Toni, Joan i Bernat, un poc abans de morir, els diu “com tenc poc, vos daré tot lo que tenc i, si ho sabeu aprofitar, vos serà molt. Quan seré mort i enterrat, vos n’anireu per aquell camí a passejar tots tres plegats i, quan haureu caminat molt, trobareu una cova” (p. 202) i cada germà, començant pel més gran, hi entraran. I, així, els fills passen a ser jóvens, s’acosten a lo femení, a la dona (ací, reflectida en la cova). A més, han de dir unes paraules, entrar en la cova i eixir-ne amb lo que hauran arreplegat.

Quan hi entra el petit, en Bernadet, es fa amb una bossa i diu als seus germans:

“-Però està plena de doblers. Voleu que els comptem?

Els comptaren i, com més els comptaven, més n’hi havia” (p. 202) i en Bernadet, el germà més jove, en veure que els germans estan enutjats, els diu “Això és sa bossa, que mai s’acaba. Ens partirem els doblers entre tots” (p. 202). Per tant, copsem que seguir les petjades dels pares (ací, del pare), genera una merescuda recompensa: no tornaran a ser pobres. A més, en línia amb el matriarcalisme, en lloc de restar tot, per exemple, en mans d’u, es fa un repartiment entre tots, es posa tot al servici de tots, com, àdhuc, veurem més avant. 

El segon, en veure el resultat del petit, vol veure quina és la seua sort i ix amb una cadeneta de la cova (p. 202) i diu “Cadena: torna’m allà on era!” (p. 202) “i sa cadena li tornà” (p. 203), o siga, la dona. Cal dir que la cadena (la qual, ací, podria simbolitzar la continuïtat) està feta de peces redones (les baules) i, per consegüent, podríem vincular-les amb lo femení. Com llegim en la tercera definició de “baula” en el DCVB, “Cada una de les anelles que formen una cadena”. Redó, cercle, anell, anella,… són paraules relacionades amb la dona.

El tercer fa una cosa semblant, però amb un corn, el qual podem empiular amb l’abundància i, de nou, amb la dona: ¿no és la dona, en les cultures matriarcalistes, qui aporta la vida, tot lo que cal per a viure, el menjar,… qui afavoreix la subsistència així com la terra (com a mare de tots), com ara, ho fa als llauradors i a les persones que la tracten bé? En aquest cas, del corn, sorgeixen soldats i, per indicació del germà gran, hi tornen.

Un poc després, “Quan va veure això, els digué es petit:

-Ja vos podeu aconhortar amb lo que teniu. Jo vos donaré un parell de doblers a cadascun i ens separem en aquests tres camins, i cada un prendrà per una banda i, es cap d’un any, ens tornarem a aplegar a veure com ens ha anat” (p. 203). Aquest passatge l’hem trobat també, com ara, en un relat que figura en el llibre “El matriarcalismo vasco” (pp. 53-55), d’Andrés Ortiz-Osés i de Franz-Karl Mayr.

El més jove, en Bernadet, “se n’anà a un poble i allà s’enamorà de sa filla d’un comte” (p. 203), però ella, que té la darrera paraula, no el volgué. I ell, com que volia que l’acceptàs, es posà a menjar peres (p. 203) i “li sortí as cap una pua grossa. (…) tornà a trobar un figueral i es posà a menjar figues i, per cada figa que menjava, li queia una pua.

-Bé va -digué ell-. Això em servirà” (p. 203). Cal dir que u dels significats que té el mot “pera”, en el llenguatge eròtic i sexual, és “fer nosa” i que, en canvi, el terme “figa” té a veure amb la dona i, així, és la dona qui salva l’home. A més, la figa és un fruit dolç, tret vinculat amb el matriarcalisme.

Tot seguit, en Bernadet troba un pastor, li diu si volia baratar el vestit, i l’home, molt vell, li ho accepta. “Quan va estar vestit de pastor, cercà un paner, l’omplí de peres i se n’anà a passejar per davant cas comte”(p. 203). I, com en rondalles semblants, la filla del comte vol peres, en menja i, al capdavall, li ixen pues (p. 203).

El germà petit, eixerit, es vist de metge, se’n va a cal comte, i el comte li diu que si aconsegueix llevar les pues a la filla, es casaria amb ella. I, quan ho fa, “A ella, ja li agradava, però es comte volia que es casàs amb un home molt ric i molt poderós (…), que tenguésseu molt de poder i moltes tropes” (p. 204).

No obstant això, com que el germà petit, molt obert, se’n va als germans, els comenta el tema del casament i que necessitaria el corn i la cadeneta i els addueix (el dia de la trobada) que els ho tornaria, “Es seus germans li deixaren i ell se’n tornà a cas comte” (p. 204). Aleshores, com que cada cosa que li demana el comte, en Bernadet la fa possible i, a més, la filla vol casar-se amb el germà més jove, el comte accepta la decisió de la filla.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.