Arxiu d'etiquetes: generositat

L’educació matriarcal en la jovenesa i xiques obertes a les ancianes i generoses

General, , ,

Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme, en aquest cas, unida a la jovenesa i a l’educació matriarcal, és “El pont del Diable”, la qual figura en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras. “Hi havia una vaquera de casa M de la Bastida que, per anar a l’altre costat del barranc, havia de fer més d’una hora de camí.

Un dia, a l’altre costat, hi havia un mosso que li proposà que portés el bestiar on ell era i, així, podrien estar junts. Però ella li respongué que no, que havia de fer molt de camí. Llavors, el mosso li digué:

-Abans el gall no cantarà, faré un pont aquí mateix” (p. 341).

Fins ací, tenim un inici interessant en què l’home (el mosso) intenta comprar la voluntat de la dona, ja que, primerament, li proposa que ella passe a l’altra banda (com si fos “al seu camp”) i, a més, la justificació era que hi podrien estat plegats, detall que ens podria portar a una mena d’amor romàntic o, almenys, a un formalisme políticament correcte (com qui es fa passar per bo, però que no dona més pistes per a que no es descobresca la intenció que subjau sota eixa aparent benvolença).

Ara bé, el fet que puguem pensar que ella ha rebut una educació matriarcal és que ho comenta als pares, malgrat haver pres ella la decisió:

“La noia, en arribar a casa, ho va explicar als pares i ells li digueren:

-Què has fet, desgraciada? Això no pot ser bo, ha de ser obra del diable.

Els pares van córrer a posar el gall del corral en una galleda d’aigua. El pobre animal, amb aquell ensurt, es posà a cantar.

El diable, disfressat de mosso, no va poder acabar el pont. Li va faltar posar la darrera pedra (…), el forat de la qual encara és visible avui al mig del pont” (p. 342). 

En aquest cas, la saviesa dels pares ha salvat la filla i, de pas, el futur de la casa, simbolitzat per la noia.

Tot i les primeres paraules dels pares, lo pitjor hauria sigut un silenci per part de la jove. A banda, que ella es dirigesca als parents, ens indica que, d’alguna manera, la xica hi confiava. En una casa amb una educació dura, això no hauria sigut imaginable, sinó una por al ridícul, la qual, de rebot, hauria portat a perdre tots la fe en l’esdevenidor.

En una altra rondalla, “Quedar-se amb un pam de nas”, també en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, apareix una jove, però amb un paper molt distint, encara que, igualment, molt oberta. “Hi havia una dona molt vella que vivia sola i no tenia ningú que l’ajudés en les feines de la casa. Tres n’hi havia que li donaven molta angúnia: haver d’anar a cercar aigua a la font, haver de trencar la llenya pel foc i haver d’estirar la borra del cerro quan filava” (p. 347). Comentarem que la font representa la dona i la font de vida; que ens hem trobat amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i molt fortes (molt diferents a com es presenta en moltes publicacions en paper, siguen llibres, siguen articles de la premsa, sovint, centrades en la burgesia i en les dones que vivien en les ciutats, però ocultant bona part de la vida quotidiana rural) i que tant la borra com el cerro tenen a veure amb la tasca de filar.

El fet és que la velleta, “Un dia, mentre omplia els cantirets a la font, saltà del raig un bonic peixó vermell.

La doneta es posà tota cofoia en pensar que tindria un bon berenar. El peixó li digué:

-No em matis i et concediré els tres dons que vulguis demanar-me” (p. 347).

Per consegüent, en eixa “font de la vida” i, per tant, que aporta esperança en el futur, se li apareix la jovenesa (reflectida en una dona jove, generosa, que tracta bé les ancianes i disposada a ajudar). A més, la noia (ací, amb les funcions de la típica fada) s’obri a fer-li més fàcil la vida.

Passa que la velleta, impulsiva (com es veu en la part final del relat) sí que encerta en la primera demanda, però no en les altres dues i, per això, al capdavall, podem llegir que “hauria tingut goig i no s’hauria hagut de plànyer de la seva sort” (p. 347).

Finalment, aquesta narració, entre altres coses, podria ser ideal per a saber planificar què es vol a llarg termini, per a aprendre a autogovernar les emocions, per a explicar en què consisteix l’arquetip del rei i, per descomptat, per a comentar lo que ja diuen en el camp de la neurologia (estudi del cervell) i en cardiologia (estudi del cor) i que, entre novembre del 2018 i principis del 2020, em comentaren un neuròleg i un metge del cor: el cap és més important que el cor, perquè és com la clau que permet prendre bones decisions per a tot el cos. I qui diu cos, diu per a un grup (família, barri, poble, ciutat, nació…) i, així, per al demà. Ara bé, en les cultures matriarcalistes, ambdues parts estan molt igualades.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“El llaurador, de bona gana, ho dona”, pagesia, generositat, noblesa i persones molt obertes

General, , , , ,

Afegirem que el 26 d’agost del 2022 trobàrem en Internet l’entrada “5 cèntims” (https://arca.bnc.cat/arcabib_pro/ca/catalogo_imagenes/grupo.do?path=1212191), amb què poguérem accedir al número 723 del periòdic català “Ilustració Catalana”, del 15 d’abril de 1917, en què figura l’article “… Y’l rapsoda axí canta”[1], signat en la ciutat de València pel castellonenc D. Gaietà Huguet. En l’escrit, plasmem un tractament positiu cap al llaurador i el matriarcalisme: “¡Oh, llaurador del meu país, ton record va unit als dies més ditxosos de ma infantesa, els matins en què em despertaren les alegres notes de la banda del poble! (…) I, per si no hi haguera prou amb tanta cosa, a la nit, serenata i castell. De retorn a casa, (…) en el ventre portava un empatx gàstric; m’hi havien convidat en totes bandes i, quan tip, vaig adduir que ja no podia més, despagat, encara em replicares: ‘El llaurador, de bona gana, ho donava’.

El cosmopolitisme nivellador no aconseguí, fins el dia, amb sa mà de gel, arrancar la planta de ton esser. Encara sona, per tu, més dolçament, fins penetrar a lo íntim de ton cor, mare que madre, Melet que Manolito, enyor que nostalgia, neguit que desazón… (…).

¡Quantes vegades, passejant per tes hortes, apagares ma set amb aquella aigua de la botija penjada d’un pilar de l’emparrat de ta barraca! ¡Quantes i quantes m’acompanyares, quan em perdí en mon camí, no deixant-me fins tindre la seguretat de que no em tornaria a perdre! Creguí viure, per un moment, la vida patriarcal[2] de l’Evangeli, realitzat el sublim ideal del Cristianisme en la terra.

(…) Quan Teòfil Gautier t’hi va vore en la Plaça del Mercat, li paregueres un beduí i, per si açò fóra poc, encara s’estranyà de que aquella dona -segons sa expressió-, de formosor de veneciana, es criara per a tu. El gran artista francès, com sols veia el color, no pogué capir que ta bellesa moral igualava, si no superava, la de l’encís físic de ta digna companyona.

A pesar d’esser tan excelsa la seua sensibilitat artística, no se n’adonà de que era ton primer bes d’amor, un bes pur, immens, suprem, que no sabé mai ni a baves de flamencs, ni a decadències de la ciutat.

Ignorà també lo que respectaves a ta muller, oint sos consells, que rares voltes et permeties discutir, com els oracles d’una pitonissa i que et consideraves deshonrat si ella agarrava una ferramenta per ajudar-te[3], que la dona -deies- s’hi havia fet per als quefers de la casa i el cuidado[4] de la família, cosa que no entenen altres llauradors d’Espanya i de l’estranger.

Però Gautier, (…) Dibuixà (…) ton noble escut (…): els dolços fruits que traus a la terra, per tu atesa com la cortesana[5] son tocat” (pp. 248-249).

I, més avant, exposa que aquest llaurador, com més d’u i valencià, ha triat fer-se industrial, motiu pel qual, com podem llegir en la primera paraula del text, es tracta d’un obrer (p. 248). Aquest detall pot portar-nos a entendre per què, per una banda, l’home considera bé la dona i, per una altra, per exemple, comenta que es sentia deshonrat si ella l’ajudava en el camp. 

L’escrit, per consegüent, reflecteix un moment de pas cap a una industrialització que, a poc a poc, penetra en les ciutats mitjanes, com ja ho havia fet en les grans, encara que el camp era molt predominant en la societat valenciana. 

Com hem pogut copsar, no sols el llaurador ho dona amb noblesa, sense males intencions, sinó que, igualment, es tracta d’un matriarcalisme viu a nivell rural.

Continuant amb el tema de la dita, quant a la generositat dels pagesos, el 21 de maig del 2023, durant una visita que em feu ma mare, em transmeté un refrany que deia molt sa mare (nascuda en 1910): “Al pobre, tot li fa”. A més, li comentí que, en paraules que un home de més de setanta anys i nascut en la comarca valenciana de la Ribera Baixa, em digué pel 2010, en molts horts, hi havia per costum llaurar tota la terra, fer-la fèrtil i, al capdavall, “Deixar-ne una part per als pardalets, per als animalets”. Llavors, ma mare m’afegí que “La gent [,pobra i tot,] podia anar i espigolar” en el lloc: per exemple, creïlles que no havien estat arreplegades o que hi restaven partides, productes bons que hi havia i que estaven a l’abast dels qui els volguessen (bé per plaer, bé per necessitat), o siga, en lo que ella em digué remitjó. 

A banda, ma mare m’adduí que, en molts camps, es solien posar unes canyes acompanyades d’unes cintes i que hi eren adjuntes a unes tanques (les quals no eren de pedra). La finalitat era que, en moure’s les cintes, el ramat no s’hi acostàs i no se’n perdés la collita, ni el camp, ni es fessen malbé.

Com podem veure, si empiulem que els pobres solien acceptar lo que els donaven (paraules de la meua àvia materna, nascuda a principis del segle XX), que els pagesos ho regalaven amb noblesa i que, igualment, deixaven una part per a qui volgués i, àdhuc, per als animalets, ens trobem en una cultura i en una societat matriarcalista i molt oberta.

Prosseguint amb aquest tema, el 21 de maig del 2023 posàrem un post en Facebook, en què demanàrem “¿Quins refranys en llengua catalana coneixeu amb les paraules ‘pagès’ o bé ‘hortolà’ i en què, alhora, s’expose sobre la generositat del camperol? Gràcies”. El mateix dia, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, Rosa Rovira, una dona criada en el camp i que hi ha estat vinculada des de ben petita, ens escrigué “He mirat una estoneta un llibre de refranys i, que parlin de la generositat del pagès, no en trobo. És clar que hi ha molt de material. Potser, alguns s’hi acosten una mica (…):

‘Un sega el blat i un altre es menja el pa’.

‘La pagesia sempre espera i confia’.

‘Pagès i ramader, pagès sencer’.

‘Pagès matiner, omple son graner’.

‘Qui fa bon paller, té pa per l’any que ve’.

‘Qui planta i cria, viu amb alegria’.

‘Qui sembra i cria, guanya de nit i de dia’.

‘El pagès no llença res, el bon femer fa el bon graner’”.

 

Com es pot captar, n’hi ha que reflecteixen una cultura matriarcal i un ambient acollidor, obert i en què donar està ben vist: el fet que el segador i qui es menja el pa no tracten d’aclaparar-ho tot; la fe en el demà; la persona que té la part femenina (llaurador) i la masculina (pastor), i, per tant, receptiva; que el resultat d’aconseguir bones collites vaja acompanyat de tenir criança, fills, així com, en moltes rondalles, un bon regnat o unes bones relacions entre el marit i la muller van units al naixement de fills (tret que es plasma diàriament, psicològicament i, fins i tot, en lo simbòlic); que el pagès i el femer es facen costat, tret, òbviament, possible perquè tots dos es fien entre ells i, així, afavoreixen un ambient lliberal.

També el 21 de maig del 2023, en Facebook, Francesc Fulquet Clavero, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, ens plasmà una entrada amb refranys i frases associades al mot “pagès”, dins de la web “Paremiologia catalana comparada digital”, i trobàrem una dita que s’ajusta a la idea de generositat i al comentari fet pel valencià de la Ribera Baixa: “Quan Nadal cau en dijous, el pagès sembra pels ocells; per molt gra que sembri, no n’hi ha prou per ells” (https://pccd.dites.cat/p/Quan_Nadal_cau_en_dijous_el_pag%C3%A8s_sembra_pels_ocells%3B_per_molt_gra_que_sembri_no_n%27hi_ha_prou_per_a_ells).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Hem adaptat lingüísticament el text i amb lleugers retocs estilístics .

[2] Cal dir que, ací, el mot “patriarcal” s’utilitza com a sinònim de “paternal”.

[3] Hem remarcat aquestes paraules, per a reflectir part del missatge matriarcalista que conté aquest escrit.

[4] Literalment.

[5] Prostituta, bagassa.

Dones que ho posen fàcil, generoses, que eduquen i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras i en què copsem el matriarcalisme, és “El bruixot que no era dolent”. En una família en què la mare havia restat sorda com una campana, “Després de parlar i més parlar sobre el que podien fer per tal que la mare recuperés l’oïda, decidiren anar a trobar un bruixot, que no era dolent com els altres” (p. 163). Resulta interessant que l’inici del relat ho faça amb un tret matriarcalista com és el parlamentarisme, en aquest cas, podríem dir que a xicoteta escala (a nivell de la família), de què ens han fet molts comentaris que tenen a veure amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, quant a com es vivia en casa i com es feia la tria de les decisions finals: més d’una vegada, en situacions semblants a la de la rondalla.

“Però aquell bruixot, que vivia en un poble del costat, (…) guaria la gent, en lloc de fer-los patir” (p. 163).

En acabant, veiem que el fill gran fa camí cap al bruixot, per a “guanyar l’afecte dels seus pares, els quals, per la vida més treballadora i exemplar que duia, s’estimaven més el segon fill” (p. 163). El fill gran fa via, es troba amb una velleta que “li va indicar el camí per arribar-hi” (p. 163), però a qui ell no li fa cap detall.

Més avant, el xicot aplega a una vall, a unes serralades i, en sentir que, en ambdós llocs, unes veus li diuen que no passarà, ell torna a casa.

“Davant d’això, el petit demanà que li deixessin anar a ell, cosa que els seus pares van consentir” (p. 163). El jove troba la velleta i, quan ella li demana si li donaria quelcom per a menjar, “El noi, posant-se la mà a la butxaca, tragué els dos pans i els donà a la velleta. Aquesta, veient la bondat del noi, li digué:
-Mira, en ser a la vall, sentiràs unes veus que diran: ‘D’aquí no passaràs’” (p. 164) i li diu com i quina cançó ha de cantar per a aconseguir aplegar a casa del bruixot.

“El noi, després d’acomiadar-se de la velleta, seguí el camí que aquesta li havia indicat” (p. 164), això és, segueix “les petjades” de la dona, “i, en arribar a la vall i començar a travessar-la, sentí les veus que la velleta li havia dit, però ell es posà a cantar amb tota la força la lletra que li havia ensenyat” (p. 164). En aquest passatge, captem característiques matriarcalistes, a més del símbol de la vall (semblant a quan, en una narració, una persona passa a l’altra banda del riu), el qual podria anar unit a la caiguda de la infantesa (en el pas cap a l’adultesa): 1) el noi actua d’acord amb els dictats de la velleta (dona), 2) el xic recorre a la música (un detall creatiu que sol associar-se a lo emocional i a lo femení) i 3) la dona és qui ha ensenyat, qui ha transmés part de la cultura heretada dels seus avantpassats i derivada de les seues vivències.

I, com que el jove respon atenent a les indicacions de l’anciana, qui, igualment, no li havia mentit, “pogué travessar la vall i arribar a casa del bon bruixot” (p. 164).

“Aquest, després d’escoltar-lo, li donà el remei (…).

El noi (…) tornà content a casa seva. En passar per la vall, tornà a sentir les veus” (p. 164) i ell arriba a l’altra banda. Comentarem que aquesta rondalla té punts en comú, i molt interessants, amb la narració “Fer córrer el temps”, de Carles Macià i publicada en el llibre “6. Llebeig”, de Pere Riutort Mestre (editat en 1980), en què un adolescent creua una vall i lliura una bossa al cap d’una tribu. En acabant, la travessa de nou i, quan torna a casa, sa mare li diu que ara ja no és un xiquet, sinó un home. Per consegüent, aquesta rondalla catalana no sols reflecteix la bonesa sinó, igualment, el tema de la jovenesa (en línia amb el refrany “La joventut tot ho venç”).

Finalment, llegim que “Va ser així com, gràcies a la bondat amb la velleta, assolí el remei per a la seva mare, la qual, plena de joia, agraí al seu fill el seu bon cor, fent realitat el refrany que diu:

            Si, del teu cor, surt la bondat,

            tots els camins se’t faran plans” (p. 164).

Finalment, en aquella casa, regnà de nou la joia i, a més, el germà gran “fou també un exemple de generositat” (p. 164).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La bonesa, la generositat, la col·laboració de les dones i la reconciliació salven els hòmens

General, , , , , , ,

 

Una altra rondalla valenciana en què, a més, ix un tema tan quotidià (fer de cos), el qual, si més no, simbòlicament, està vinculat amb el matriarcalisme i que figura en el llibre “Rondalles de la Ribera”, de Lleonard Torres i de Llorenç Giménez, és “El bon cagar”. En primer lloc, el transcriurem. Diu així:

“Això era, una vegada, un rei que tenia tres filles.

La major era molt llépola. La segona era molt envejosa i avariciosa, tant que, per moltes joies que portava damunt, mai no en tenia prou. La tercera era una xica tan senzilla que semblava mentida que fóra filla de reis.

El rei, un dia, va voler saber quina de les tres el volia més.

Les va reunir.

Va preguntar a la primera:

-Quant em vols?

I la filla li va respondre:

-Et vull més que a totes les llepolies del món.

El rei pensà: ‘Aquesta sí que em vol’.

Va fer la mateixa pregunta a la segona, i aquesta li va respondre:

-Et vull més que a totes les joies del món.

El rei pensà: ‘Aquesta sí que em vol’.

Ho va tornar a preguntar a la tercera, i aquesta respongué:

-Et vull més que a un bon cagar.

El rei va pensar que aquesta filla no el volia gens i va cridar dos guardians perquè la mataren.

Els encarregats de fer-ho no s’atreviren, mataren un animal del bosc i, a ella, la deixaren allí.

Quan ja era de nit, va veure una llum enmig del brancatge, s’apropà i observà que era la casa d’uns grangers.

Tocà a la porta i li va obrir una velleta. La velleta la va alimentar i la princesa començà a treballar tenint cura dels animals i de la seua salvadora, la qual va agrair aquesta ajuda d’una flor tan jove.

Passaren uns quants anys i un príncep que anava al palau del pare de la princesa, per casar-se amb una de les seues germanes, passà per la granja i la va reconéixer, però no va dir res.

Quan aplegà a palau, el va rebre el rei; aquest tenia una cara de pomes agres i de desesperació que no va poder resistir el fet de comentar-li:

-Des que la meua filla ha mort, no puc cagar i, malauradament, ara comprenc el que ella volia dir-me.

El príncep li digué:

-La seua filla no és morta: jo l’he vista.

-¿I sabries dur-me on és ella?  -preguntà el rei.

-És clar que sí.

Quan aplegaren a la granja, pare i filla s’abraçaren com mai crec que s’hagen abraçat en cap conte. Després d’aquesta reconciliació, el rei se n’anà corrent a una séquia i va cagar tant…, tant…, tant que la va secar.

I encara avui és coneguda com la séquia del Bon Cagar” (pp. 51-53).

Com podem veure, la primera de les filles era molt llépola i, en la il·lustració de la pàgina 50, figura introduint menjar en la boca. En canvi, la segona, qui mai no en tenia prou, en el dibuix, apareix amb collars i detalls de bellesa adherits al cos.

No obstant això, la tercera, simplement, té el cos i és més lliberal: es pot dir que plasma la generositat. De fet, els dolços entren, les joies s’adjunten, però… el bon cagar resulta d’eixir part de lo menjat i de lo begut.

Per això, podem dir que la més jove de les filles, no sols era senzilla (com llegim en la rondalla) sinó que, igualment, reflecteix l’altruisme.

Adduirem que, com en altres rondalles, els encarregats de fer mort a la persona bonhomiosa (ací, la jove), trien per deixar-la lliure i no matar-la.

A més, la xica farà bona pasta amb la velleta, qui li fa de mare, apareix com a salvadora i li agraeix la col·laboració “d’una flor tan jove” (p. 52) i, així, ambdues dones es fan favors: la vella acull la jove, la jove fa més fàcil el dia rere dia de l’anciana.

Al capdavall, copsem que el rei ha deduït què implicaven les paraules de la filla més jove: la xica estava disposada a compartir, en lloc d’actuar només pensant en ella mateixa. I, com que el rei vol reconciliar-se amb la filla, se’n va cap a la granja on vivia ella (detall que indica que el monarca és molt obert) i, com que abraça la jove, la rondalla plasma que el rei acull la generositat, la senzillesa i el pensar en els altres. A banda, de nou, en aquesta rondalla, també es reflecteix un tret en relació amb el matriarcalisme: la dona (en aquest cas, la jove) salva l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Reines que ofereixen, xiques jóvens que accepten propostes, garrides i ben tractades

General, , , , , ,

 

En la rondalla valenciana “Els guants de la felicitat”, arreplegada per Enric Valor i que figura en el Volum 3 de les “Rondalles valencianes”, ens trobem davant d’un relat en què la jove Brunilda supera la sobreprotecció i, a banda, copsem el seu agraïment cap a una dona d’edat avançada però que li fa costat. Així, veiem que “un poderós marqués castellà que senyorejava una fortalesa” (p. 67), tenia un castell d’una muntanyola i… “estava rodejat d’un jardí no gaire gran amb moltes plantes i arbres fruiters” (p. 67) i, per tant, el matriarcalisme (ací, simbolitzat pel jardí, el qual podríem associar a la Mare Terra) envolta la fortalesa i, a banda, els fruits de les bones obres i de tractar bé la terra, la mare. Adduiré que, el 27 de juny del 2022, en un comentari en el meu mur, Joan Sala Vila (un amic català nascut en 1929), m’escrigué “Lluís: sincerament, penso que el menyspreu de la maternitat és el responsable d’una convivència injusta, insolidària i egoista.

Endavant amb el teu estudi: el matriarcalisme és filosofia de convivència en germanor”. ¿Quantes persones de quantes societats matriarcalistes tracten bé la mare, la terra i la promouen com també la bonhomia i la germanor, però no com paraules buides? Moltíssimes. En línia amb això, direm que, el 23 de desembre del 2021, un amic molt coneixedor de la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcal), a qui facilití molts comentaris sobre el tema de la terra, m’escrigué “Està clar que el mon rural viu més l’estima de la terra”. I viure-la, sentir-la, respectar-la,… és fer-ho cap a la mare, cap a lo maternal, estar a favor de crear ponts amb altres persones, de la mateixa manera que el nen ho fa amb la mare (no sols per mitjà del cordó umbilical), per exemple, mentres mama, mentres aprén en companyia de la mare i d’altres persones i tot, etc…. mitjançant la creativitat i la fraternitat no limitada a paraules boniques de cara a la galeria, ni als possibles votants o seguidors.

Afegirem que el pare, Bernat de Vilian, com que, sovint, estava en guerra entre els moros i els cristians (així se’ns presenten en la rondalla), s’havia forjat un temperament fort. I, encara que havia mort la dona, “li havia deixat una preciosa filleta que, segons creixia, es feia més i més bonica” (p. 67), qui nomia Brunilda i “era una fadrina animosa i desperta” (p. 67), jove a qui el pare “li permetia de passejar-se per l’hort acompanyada sempre per la Roseta, la seua vella dida” (p. 68), o siga, per la mare de llet.

En un passatge posterior, apareix un altre noble (però d’un territori diferent), Carles de Mataplana, qui, molt prompte, per mitjà d’un home de confiança (de nom, Armengol), descobreix la gran garridesa de la jove Brunilda (p. 69) i, en acabant, serà Carles de Mataplana qui farà via cap a on estava la jove.

Igualment, Brunilda figura com una dona generosa que, oberta als altres, “donà a dreta i esquerra un malafí de lluentes monedes d’argent” (p. 70), ben acollida, àdhuc, per comerciants de joies, i que n’hi ha u que li diu:

“-Bon gust teniu, gran senyora!” (p. 73). Senyora ama, mestressa, madona, gran senyora… 

I el tema de l’agraïment, sense recórrer a un “Gràcies” continu que pogués semblar, més aïna, un servilisme, el copsem un poc després de llegir que la jove Brunilda i Roseta (la mare de llet) se’n van per a que la jove no puga témer les ires de son pare i que “Anaren fins al mas, on els donaren bona acollida (…). Al fer-se de dia, la jove donà als pagesos una moneda de plata en agraïment, i reprengueren la marxa” (p. 76). Comentarem que són moltes les rondalles en què o bé l’agraïment es fa en monedes o bé el cost de l’estada és condonat per paraules en què qui els ha acollit, els diu que qui sap si, en algun moment, ells necessitaran un favor extern.

En un passatge immediat, Brunilda i la dida, a la poca llum del capvespre, arribaren davant “d’una caseta de llenyaters” (p. 77), on la dona que hi vivia, amablement, els acull:

“-Reina del cel! Passeu, passeu…! -li digué una dona amb veu amorosa.

La jove passà, tancaren, i la dona la va fer seure al racó del foc.

-Qui sou, tan bonica, i on aneu en aquesta mala nit? -es va encuriosir la muntanyesa” (p. 77).

La pubilla li ho explica i, al moment, la dona que l’havia rebuda, li diu unes paraules interessants:

“-Oh, bona criada fareu, tan fina com sou!” (p. 77).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les de bon cor i molt obertes i a les que em fan costat dia rere dia.

Reis i dones que compensen la finesa i la recepció dels altres

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasmen molts trets vinculats amb el matriarcalisme és “Ses figues i es fill petit”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIII. Una dona vídua tenia tres fills: En Joan, En Jaume i En Bernat. Tots tres es proposen, u a u, dur un paner de figues al rei. Així, “En Joan agafa un paneret i l’ompl de figues, que feia mengera de crivellades[1] que eren i, cap a cal rei manca gent!

Camina caminaràs i cap enllà et faràs, topa una velleta (…) que ja anava amb es morros per sa terra” (p. 67). La velleta li demana què porta en el paner (com també ho farà als altres germans) i, com que ell li respon que duu merda (tal com dirà el segon, En Jaume), ella li contesta:

“-Idò, merda tendràs!” (p. 68).

I, quan aplegarà a cal rei i En Joan li ensenye el paner, el jove trobarà lo que ha dit a la jaieta. I, com que el monarca era un bon pitot de tot, és a dir, un home de bon geni, els criats, “amb bones paraules, li digueren que se n’anàs més que de pressa, si no hi volia esser de més” (p. 69).

A banda, “Passen unes quantes setmanes i es fill petit alça es cap i diu a sa mare:

-Ma mare: m’havia passat per s’escudeller d’anar a dur un paner de figues al rei. Però mirau: si vos ha de saber greu, no hi vaig.

Com sa mare sentí aquelles paraules (…), s’exclamà:

-Fill meu: per lo bé que has parlat, si es teu cor et diu que hi vagis, vés-hi!” (p. 71) i, d’aquesta manera, la mare aprova el fill, En Bernat, i, a més, actua receptiva i generosa.

En Bernat fa via cap a cal rei, topa aquella jaia i ja l’escomet dient:

“-Alabat sia Déu, germaneta!

-Alabem-lo, per a sempre, jovenet! -diu ella-. Oh, que m’agrades i que m’agrades, perquè fas cas de jaies com jo! Vejam!, ¿i què duus dins aqueix paner tan ben tapat de fulles de figuera?

-Que hi duc? -diu En Bernat-. Figues; i, si en voleu, digau-ho” (p. 72).

Aleshores, la jaia, com que veu el bon tracte que rep per part del jove i la seua generositat, li comenta que, com a compensació, En Bernat tindrà bones figues (p. 72).

Per això, quan el jove arriba a cal rei i “el rei va veure aquelles figues tan grosses, tan fresques, tan crivellades, amb aquella oloreta tan bona que deixaven anar, que feien mengera i en romangué tan agradat” (p. 72), ordena que buiden el paner i que el majordom done “tres-centes lliures a aquest jove, per sa finesa que m’ha feta” (p. 72). I En Bernat, botant d’alegria, se’n torna a sa casa i, la mare, en veure-ho, respon gojosa, mentres que els germans ho fan amb enveja (p. 73).

Un poc després, el rei cau vidu, encara jove, i tria casar-se de nou. I, com que li comenten que, “a ses Costes d’enmig de mar, hi ha una princesa, sa cosa més garrida i purificada” (p. 73) i no hi havia ningú que gosàs anar-hi, el rei se’n recorda d’En Bernat i l’envia a demanar. El jove, molt servicial, li comenta:

“-Senyor rei, vet-me aquí a son manar. En coses que sien bones, pot manar feines.

Ara mateix, t’ho diré -diu el rei-, què vull de tu. Pren un cavall i es majordom et donarà un bossot de doblers” (p. 73) i li afig que li pertoca menar la princesa cap a on ell està i, així, que el monarca puga casar-se amb ella.

Al moment, el jove, pansit, “afina aquella mateixa jaieta que havia topada com duia ses figues al rei” (p. 73), li comenta que el rei li ha donat una orde i la velleta li addueix que, “Si tu em creus, en sortiràs en bon nom.

-Digau coses, idò! -diu En Bernat-. Tot quant em direu, faré” (p. 74) i, per tant, el jove accepta seguir les indicacions de la dona (en altres paraules, es fa lo que vol la dona). Tot seguit, la jaieta li diu que prenga el bossot i que l’amague com també que, en lloc de prendre el cavall que li oferiran, que els responga “vull es cavall que va amb ses egües del rei” (p. 74) i, així, copsem un detall matriarcalista: el cavall també està obert a les egües.

Afegirem que hui també hem rebut comentaris respecte al refrany “Primer l’obligació que la devoció” i que van en la mateixa línia: es prioritza molt més l’obligació, el servici als altres i la faena, que no la religiositat i el culte a les normes.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] La figa i, més encara, crivellada, també apareix en cançons eròtiques.

La dolçor, la generositat i la bonhomia plasmada en hòmens i en dones

General, , , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix el matriarcalisme, com ara, per mitjà de la dolçor i de la generositat, és “Sa guixeta tota sola”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXII. En aquesta rondalla, una senyora fadrina volia una criada que sabés cuinar una guixeta tota sola i en troba una. La senyora festejava i la criada, Na Catalina, que era més jove i bencarada, els feia de dona i, a banda, agradà més a l’enamorat que a la senyora (p. 91).

La senyora veu que la criada cuina bé i, quan aplega l’època de les figues flors, “Sa criada, un dia, s’aixeca a s’alba i se’n va a dur-ne un paner des figueral” (p. 91), figues que, com en algunes cançons eròtiques prou conegudes (i, a més, com en algunes rondalles eròtiques), “feien bona mengera: totes crivellades, amb una goteta de rosada a s’ull”[1] (p. 92).

Un poc després, veiem que, quan Na Catalina tornava del figueral, es troba “un jaiet tot xerevel·lo i una jove ben tallada de totes ses parts des seu cos i bencarada, que menava un minyó per sa mà, de lo més eixerit.

Li criden l’atenció, a sa criada, aquell jaiet, sa jovençana i es minyó, i els convida a tastar ses figues.

Les tasten, les troben com un sucre i es jaiet diu:

-Aquesta al·lota es mereix un do.

-Vaja si el se mereix! -diu sa jove.

-Prou que sí! -diu es minyó” (p. 92).

I, com a recompensa, el jaiet li diu “que, en riure aquesta jove, tot sien roses i clavells que li brollin de sa boca!” (p. 92), la jove li regala “que, en pentinar-se aqueixa al·lota, de cada cabell, li caiguin perles i diamants” (p. 92) i, quant al minyó, li concedeix “que, en rentar-se ses mans aqueixa al·lota, s’aigua esclat en peixos i anguiles” (p. 92) i, així, veiem que la dolçor i la generositat estan ben vistes en la cultura matriarcal vinculada amb la llengua catalana.

A més, Na Catalina arriba a casa i, la dona, golafre, tasta figues i, immediatament, brollen roses i clavells de la boca de la criada, qui no li explica el motiu (pp. 92-93). Igualment, la jove es pentina i li ixen perles i diamants i, quan es renta les mans, surten peixos i anguiles (p. 93). I, aleshores, l’enamorat de la senyora encara estima més la criada.

I la senyora lliura una bossa de diners a l’enamorat i li ordena que porte Na Catalina a un bosc i que li traga els ulls, com així  farà ell: “Aquell polissó ho va fer tal com sa senyora l’hi havia comanat (…) i els posa dins una ampolleta i els du a sa senyora” (p. 93). Així, de nou, es plasma el matriarcalisme en el detall que l’home fa lo que vol la dona (ací, la senyora).

Al moment, llegim que un carboner que passava pel bosc, troba Na Catalina i ella li conta lo que li havia succeït i, ell, bonàs, tria menar-la a sa casa (p. 94) i, per tant, el carboner accepta la proposta que li fa la criada: “El Bon Jesús no ho pot voler que, una al·lota com jo, que sempre he fet bonda, romanga abandonada dins aquest bosc!

Tantes de pregàries li arribà a fer Na Catalina que, es carboner, acabà per menar-la-se’n, a casa seva” (p. 94) i, així, es fa lo que vol la dona.

En aplegar a casa, Na Catalina i el carboner es troben que ella no és ben acollida per la dona, però la cosa comença a canviar en recollir la dona lo que surt per mitjà de Na Catalina, és a dir, diamants, perles, peixos, anguiles… La senyora fa via cap a la ciutat i l’argenter ho torna bones grapades de plata i d’or (p. 95).

No obstant això, Na Catalina volia tenir els dos ulls i, com que el carboner li comenta que no sempre és temps de roses i de clavells, ella li fa una proposta:

“-Mirau (…). Una cosa podríeu provar: posar aquestes roses i clavells dins una canastra i anar-vos-en per la ciutat cridant: ‘Hala, dones i senyores i senyoretes, que m’escoltau! Hala, qui em barata aquestes roses i clavells amb ulls de persona! Hala, qui les m’hi barata!

Es carboner, tot d’una, es posa ses roses i clavells dins una canastra i ja és partit a córrer carrers i més carrers” (p. 97).

Més avant, veiem que el carboner passa per una casa, que una senyora l’ou i que “li treu, de dins una ampolleta, un ull de persona” (p. 97), ull que recupera Na Catalina. Na Catalina, per segona vegada, li fa la mateixa proposta al carboner, i ell fa via cap a la ciutat, on la senyora que havia fet el bescanvi, li torna el segon ull que tenia en l’ampolleta (p. 97). I, així, l’home, tot i que fa la faena a Na Catalina i que ho fa de bona gana, amb bon cor i de manera servicial, és compensat per ella, qui palpa els ulls, se’ls acosta a la cara i, amb suavitat, diu al primer ull i, en acabant, al segon:

“-Ullet! Bon ullet!, torna aquí, d’on ets eixidet!” (p. 98). Aquesta suavitat en la manera de dirigir-se, bé una dona, bé un home (com ara, com a pare), lo que, popularment, es diu “Agafen més mosques amb una gota de mel que amb una de vinagre”, no és un fet aïllat en unes quantes rondalles, sinó que es plasma prou i que vincule amb la bondat que sí que apareix en moltíssimes rondalles en llengua catalana.

Un poc després, llegim que “Na Catalina ja tornava a tenir es dos ulls i hi tornava a veure, com si mai els hi haguessen trets.

S’enamorat de sa senyora havia acabat d’avorrir-la. S’entresentí de tot s’andarivell[2] de Na Catalina, fa de veure-la, li demana per casar, ella diu que sí i es casen” (p. 98) i, així, copsem que Na Catalina condona l’enamorat…, home que sol·licita l’aprovació d’ella (i, així, és Na Catalina qui li ho aprova, perquè ella té la darrera paraula i determinant). Ara bé, la dona, en agraïment per la bonesa i pel servici del carboner, l’acull en aquella casa, casa en què, “Amb aquells tres dons de Na Catalina, que no li mancaren mai, (…) hi hagué tanta de baldor[3], que manejaren es doblers a palades. Volgueren es carboner i sa carbonera i ets infants amb ells; i visqueren anys i més anys” (p. 98).

Quant a finals de rondalles com aquest, soc de la idea que tenen més significats, com ara, que la bondat és bona per a viure i que compensa actuar amb bon cor.

Finalment, i més que com una anècdota, diré que el 10 de maig del 2022, dia que escriguí sobre aquesta rondalla, vaig raonar amb un amic i neuròleg d’origen castellà i casat amb una basca, qui em comentà que el matriarcalisme estava reflectit en el País Basc i, quan li tractí sobre com figurava en moltes rondalles, en cançons i, fins i tot, en famílies catalanoparlants de tot l’àmbit lingüístic (de fa més de cent anys i d’ara), i que la relació entre home i dona no era de poder sinó, més bé, de complement però en què ella té la darrera paraula i decisiva, ho considerà en la mateixa línia que en la cultura basca.

Agraesc les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 Notes: [1] Per exemple, el 16 de juny del 2021, Paula Burguera Garí, en el meu mur, escrivia una versió que diu així: “Una figa, per ser bona, / ha de tenir tres senyals: / secallona, crivellada / i picada de pardal”.

[2] Vaivé.

[3] En el  DCVB, “baldor” figura com “Superabundància, quantitat més que suficient”.

Jóvens amb fortalesa, amb bon cor, generosos i molt oberts

General, , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix molt el matriarcalisme, com ara, comptar amb la mare, l’actitud de bon cor, la mare encoratjadora amb els fills, el vincle entre mare i fills o, com ara, que la jaia aplana el camí al jove, és “Tres fills de viuda”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXII. Així, una doneta tenia tres fills: En Joan, En Miquel i En Pere. En Joan i, en acabant, En Pere, li comenta que vol trescar món: “vejam si, enlloc, trobaré ventura per poder-vos socórrer” (p. 72). La mare, “com el veu tan fort a anar-se’n, li diu:

-Fes es teu cap envant, si tan encarat hi estàs” (p. 73) i, així, la mare es posa de part d’En Pere.

Al moment, veiem que el fill aplega a una possessió, s’hi lloga i demana faena a l’amo. L’amo li comenta “T’has d’eixancar dalt es cavall, te n’has de dur una carta i l’has de deixar allà on es cavall s’aturarà” (p. 73).

Però, com també farà el segon, és a dir, En Miquel, quan arribarà a la mar, tira la carta a la mar i torna a la possessió. Afegiré que, la primera vegada que vaig llegir aquesta part de la rondalla, em recordí d’unes paraules que em digué Pere Riutort el 29 de novembre del 2018, quan ens veiérem en la ciutat de València i em parlà que la vida era com anar cap a la mar: saps, primerament, que hi vas, però no com acabarà. I, per tant, era qüestió de continuar navegant: “Una tesi és agafar una barca i anar a un lloc desconegut”.

Llavors, l’amo li paga i se’n va el jove (p. 76), això sí, acceptant (com farà el segon dels germans, En Miquel) que s’emporte la quantitat de diners que vullga, i En Pere en feia ús dedicant-los a anar de festa en festa (p. 76).

Igualment, En Miquel, com que no venia En Pere, parla amb sa mare i li diu:

“-Jo també vull anar a trescar es món, a veure si trobaré cap ventura” (p. 75) i aplega a la mateixa possessió per on havia passat el germà gran. L’amo li dona una carta i En Miquel se l’emporta fins que ja és en la mar i tria parar el cavall, llançar la carta i girar cap a ca l’amo (p. 78).

Aleshores, l’amo tria desfer-se’n d’ell i deixa que trie els diners que vullga. I així ho fa En Miquel, qui, al moment, es treu un bossot i passa a viure a una ciutat, “per donar-s’hi bona vida i riure i folgar, anant de festa en festa i de bauxa[1] en bauxa” (p. 78)… però tampoc no tornarà a ca sa mare.

En canvi, En Bernat, el germà darrer, diu a sa mare que ell no la deixarà fora i, com veu que sa mare creu que farà com els altres germans, li afig:

“-Ma mare (…). Aqueixes paraules que em deis em xapen es cor. No penseu una tal cosa de mi: no em som portat bé sempre amb vós? Teniu cap queixa de mi?” (p. 79) i sa mare no en trobava res a criticar-li, tot i que preferiria que no trescàs.

No obstant això, En Bernat, de matí, es lleva amb molta espenta i fa via cap a la mateixa possessió (p. 79). I ell sí que farà el camí cap a on anirà el cavall (p. 80), àdhuc, travessant la mar,… i apleguen a una altra terra (p. 80). En aquesta terra, es troben dos lleons barallant-se i que deixen passar el cavall (p. 82) i En Bernat veu bona pastura i ovelles ben magres (p. 82).

Un poc després, aplega a una muntanya i es troba amb una jaieta, a qui permet que llija la carta (p. 82), i la velleta li’n lliura una altra, la qual entregarà a l’amo de la possessió. Aleshores, el cavall, que va volant, es troba amb el camí molt aplanat, sense la mar i sense els dos lleons (p. 83). Ara bé: hi ha moltes persones amb qui En Bernat col·laborarà fins al punt que, quan els diu que els deu una quantitat de diners, tots ells li la condonen… I, a banda, el jove veu que té els nou sous inicials (p. 85).

I, ara sí, En Bernat aplega a sa casa, veu a sa mare, qui l’acull. I, immediatament, troben un jai (p. 85) a qui En Bernat convida a ser-hi junt amb ell i sa mare. Aquest jai els diu:

“-Ah, Bernadet, Bernadet! Que t’hi ha dit de bé i t’hi dirà perquè no has abandonada ta mareta. Aquella guarda d’ovelles tan magres i tan magres (…) eren es teus dos germans (…). Aquella altra guarda d’ovelles que veres tan grosses (…), ets tu que, amb els nou sous, que et donà l’amo, ets vengut a socórrer ta mareta. Mentres ho faces així, tendràs sempre es nou sous, i estaràs ric d’alegria i de benestar” (p. 85).

I, per a rematar el matriarcalisme, En Bernat es casa amb una dona, “tengué sempre sa mare amb ell, tractant-la ell i sa dona com una reina” (p. 85) i hi hagué prosperitat (p. 85) en aquella casa.

Adduiré que hui he acabat de llegir el darrer tom de les rondalles mallorquines recollides per Mn. Antoni Ma. Alcover i que agraesc a Pere Riutort el fet que em recomanàs fer “un esforcet” (sic) i, així, poder tenir-ne accés a totes. Després de la lectura de més de tres-centes huitanta d’eixes rondalles, puc donar fe que el matriarcalisme està molt plasmat i que, com ell em comentà en desembre del 2020, “La cultura matriarcal podia no estar en els documents de l’Estat, però estava en la realitat”. 

Igualment, agraesc l’honestedat de l’amic molt coneixedor de la cultura colla, qui, en la tardor del 2010, em comentà “La cultura valenciana és matriarcal” i, a banda, que els reports de Ma. Magdalena Gelabert Miró reflectesquen la realitat. Continuem tractant altres rondalles de tot l’àmbit lingüístic.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Esplai.

Persones amb bon cor, altruistes i molt obertes

General, , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix que es fa lo que vol la dona i que ella té la darrera paraula, com també la bondat i l’altruisme és “Ses sabates de pell de poll”, la qual figura en el Tom XXII de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. En ella, un rei i una reina que només tenien una filla, es troben que, un dia que tots tres anaven a missa, la filla es troba un poll, a qui ella, d’amagat, donarà de menjar i farà possible que cresca i que, fins i tot, siga com un vedellet (p. 55). Aleshores, la princesa ordena que el carnisser mate el poll (p. 55), que el calatraví (l’adovador de pells) li faça una pell adovada i que el sabater li faça unes sabates garrides i tot. Ara bé, es carrega el carnisser, el calatraví i el sabater.

Un poc després, veiem que la filla del rei entra a la cambra i que es posa les sabates noves que li havia fet el sabater i, als pocs dies, diu a son pare:

“-Mon pare, no em casaré en no esser amb es qui m’endevin de quina casta de pell són aquestes sabates.

-I de quina pell són? -diu son pare.

-Això sí que no ho diré! Ni a Vossa Reial Majestat! -diu sa pitxorina-. M’ho ha d’endevinar es qui s’haja de casar amb mi.

-I que ho dius de bo que sols et casaràs amb es qui t’ho endevin? -diu son pare.

-I tant de bo! -diu ella” (p. 57).

I, com que el rei la veu tan encarada, fa unes dictes en línia amb lo que ella li ha comentat (p. 57). Ara bé, qui no ho encertàs, es portaria moltes vergades.

A més, veiem que, com que ningú no ho encertava, hi ha tres germans que es plantegen anar a cal rei a tractar de superar la prova i, així, casar-se amb la princesa (p. 58). El major, En Rafel, se’n va i, pel camí (com, després, el segon, En Biel), es troba un home estés a qui, en lloc de retirar-l’en, fa que hi romanga. I, en acabant, ni En Rafel ni en Biel es podran casar amb la filla, perquè no li ho encerten i, immediatament, fan via abans que els arribassen els criats.

En canvi, el petit, En Pere, se’n va cap a cal rei i, a mitjan camí, quan veu que hi ha un home adormit, li obri els ulls i aquest home li demana “Per què m’has despertat?”. Aleshores, En Pere li respon que un cotxe “Vos hauria passat per damunt i n’hauria feta una coca, de sa vostra còrpora.

-Sa raó et vessa per dalt ses espatles! -diu aquell.

Aquell home, llavors, agafa En Pere i li diu:

-Mira! Tanta de sort per tu que m’has despertat. Sé que sou tres germans que resolguéreu d’anar a veure si endevinaríeu de quina pell són ses sabates de sa filla del rei. Jo que ho sé, volia dir-vos-ho, però sols a un des tres, as qui primer em demostràs tenir bon cor. Per aquest motiu, vos vaig voler fer una prova de venir-me’n a fer s’adormit as mig d’aqueix camí” (p. 63). I, així, de nou, en aquesta rondalla, també es plasma que les cultures matriarcals prefereixen les persones que actuen de bon cor. I, en línia amb això, l’home addueix a En Pere que, en relació amb els altres dos germans, “Jo  (…) no els vaig voler dir res d’allò de sa pell de ses sabates de sa filla del rei. Ara: a tu, t’ho diré, perquè has demostrat es teu bon cor (…) i es mèrit està que ho has fet sense conèixer-me” (p. 63).

Al moment, l’home, qui li comenta que sí que sap de quin tipus de pell són les sabates de la princesa, li diu que es pegue una gratada al cap i, quan li cauen uns quants polls damunt, li afig que d’eixe bestiar estan fetes les sabates de la filla del rei (p. 63). I, quan En Pere li pregunta si li enganya, l’home li respon “Ara és hora d’enganar! (…) Toca! Fes sa teua via cap a cal rei. Vejam si la te fas teua, a sa seua filla” (p. 63).

Immediatament, En Pere fa marxa cap a cal rei i, com que és un home “tan desimbolt i mesclant tan poques reverències” (p. 64), els criats, primerament, no li ho posen fàcil. Però, com que ell actua amb molta espenta, se’n van al rei, li ho comenten, el rei fa via cap a on era la filla i, llavors, ella li demana de quina pell són les sabates que porta (p. 65). En Pere segueix les indicacions de l’home que havia trobat pel camí i diu a la princesa:

“-Veu aquest bestiar, Senyora Altesa? (…) Idò, d’aqueix bestiar és sa pell de ses sabates de Vossa Altesa” (p. 65).

Però la filla del rei, que veu que En Pere ho ha encertat, al capdavall, li respon:

“-Sí que ho ha endevinat!” (p. 65).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones garrides d’ànima i de cos i generoses

General, , , ,

 

Una rondalla mallorquina en què es reflecteix el matriarcalisme, per exemple, en el detall de la generositat, en l’obertura del rei a la cort i a sa mare, és “Na Rosa”, la qual figura en el Tom XXII de les arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, des d’un primer moment, veiem que un home molt ric i que només tenia una filla, es troba que ella, Na Rosa, “tan garrida d’ànima com de cos (i, de cos, ho era molt, molt) i, llavors, que tenia tota sa idea de fer almoina as pobres” (p. 41), “se n’anava amb una faldada de llesques de pa i doblers a donar-ho a un esbart de pobresa que l’esperaven amb tanta de devoció.

(…) -Què dus aquí dins?

-Roses! -diu ella.

Què me’n direu? La pobreta obrí sa faldada i totes ses llesques i doblers varen esser tornades roses” (p. 41).

Comentarem que, en una ocasió, en un llibre sobre el significat dels colors, vaig llegir que el color rosa es corresponia amb l’amor fraternal i que era una reducció del vermell per mitjà de la introducció del blanc. Així, veiem que no és una acció, per dir-ho així, lucrativa, sinó de generositat, d’altruisme.

Igualment, en dos passatges més, Na Rosa i el pare es troben amb una situació semblant. Al capdavall, el pare tria convidar-la a anar-se’n amb ell i ho fan cap a un redol de magraners i… cap a un bosc ben espés, fins que lliga Na Rosa a una soca i la deixa mig morta de tant que li pegà amb una verga.

Ara bé, al moment, llegim que “el rei de tot allò, aquell mateix dia, caçant caçant per dins aquell bosc, Déu el compongué que passàs per devora aquella soca” (p. 43), veu bocins que feien Na Rosa, els arreplega i se’ls porta cap al palau (p. 43). Com veiem, el monarca no menysprea la dona i, millor encara, no hi renuncia, sinó que l’acull (recull els bocins, llevat d’uns quants que, més avant, trobarà Na Rosa).

Igualment, el rei, que era fadrí (p. 43), la refà i s’enamora de Na Rosa com també la desperta i, un poc després, crida sa mare (la reina), “que encara era viva, i tots es senyors grossos de la cort, els presenta Na Rosa i els conta (…) tot aquell endiumenjat i els diu que (…) es vol casar amb aquella al·lota” (p. 44). Per eixe motiu, el monarca exposa per què ha pensat casar-se amb ella i, com que els comenta sobre la maldat del pare i sobre la generositat de Na Rosa pels pobres i, a banda, la reina vella i els nobles copsen l’empatia del rei, llegim que, després d’escoltar-li el per què ho desitjava amb Na Rosa, “romangueren convençuts de que deia ver i, a tots ets ulls, els espirejava[1] de sa impressió que els havia feta, i tots digueren al rei que, si era des seu gust, que s’hi casàs.

-Ara mateix -digué el rei” (p. 44).

I, així, en aquest passatge de la rondalla, no sols es plasma el matriarcalisme, sinó que ho fa mitjançant un tret associat a la història dels comtats catalans, a la dels regnes de la Corona Catalanoaragonesa i, per descomptat, amb la tradició cultural en les famílies catalanoparlants (sobretot, en les que ho són des de fa generacions): el pactisme, fet que explica que el rei no actua impulsat per la fal·lera del moment, ans consulta els altres, li escolten la seua versió i, al capdavall, ell s’obri a la dels nobles.

A banda, les noces no es fan amb una dona simplement garrida: “es casen, es fan unes noces de lo més alt de punt i vénga un ball ben vitenc i sarau i festes per llarg i tothom ben content (…) d’aquella jove (…) que pareixia que duia tanta o més bondat que garridesa i galanxonia[2]” (p. 45), en una cultura que promou i abraça més la bonesa que la formosor i, que, per descomptat, no aprova la cultura de les aparences externes com a part de la seua cosmovisió.

Com a anècdota, a primeries del 2015, durant una consulta amb un neuròleg, li comentí que portava més d’un any i mig dormint prou bé i “Em fa l’efecte que la generositat és bona per al sistema nerviós” , i ell, amablement, em respongué “Sí: ayuda”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes:[1] Com veiem en el DCVB, “Espirejar els ulls” vol dir “brillar amb vivor extraordinària o amb lluentor de plor”.

[2] Formosor.