Arxiu d'etiquetes: joventut

Dones que afavoreixen el pas a la joventut, emprenedores i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què captem trets matriarcalistes i que figura en l’obra “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, és “En Patufet”. Un pare i una mare tenien un fill molt petit, molt treballador i que volia anar pertot arreu. Un dia, sa mare cercava safrà i, en Patufet, al moment, “va dir:

-Ja n’hi aniré a comprar, jo, ja n’hi aniré” (p. 74). I la mare, com que el fill li diu que ell hi aniria, “li va donar un xavo perquè anés a comprar safrà” (p. 74) i en Patufet fa via.

A més, el xiquet, mentres que hi anava, deia la frase “dones, no em xafeu” (p. 74), la qual, en aquest relat, empiula amb el fet que moltes dones eren emprenedores.

En aplegar a la botiga, el venedor, molt obert, a l’instant, “veia un xavo a terra que es bellugava. Va recollir el xavo (…), però va agafar la dinada de safrà i la va posar a terra” (p. 75) i en Patufet, fort, la va agafar i se’n va anar.

“Quan sa mare el va veure amb el xavo de safrà, va estar tota contenta” (p. 75) com també el fill, qui “li va demanar que el deixés anar a portar el dinar al seu pare” (p. 75).

Llavors, en Patufet agafa el cistellet i “se’l va carregar al coll (…) i, quan la seva mare va veure que tenia tanta força, l’hi va deixar anar”. Per tant, la mare ho posa fàcil al fill.

En Patufet, altra vegada, diu “dones no em xafeu” (p. 76).

Ara bé, “pel camí, se li va posar a ploure i, per no mullar-se ni ell, ni el dinar, en Patufet va amagar-se sota d’una fulla de col i va venir un bou i es va menjar la col” (p. 76), en Patufet i el cistell. Cal dir que la col, en lo sexual, representa la vulva.

El pare, com que no aplegava el fill, se’n va a casa i, després que la muller li diu que li havia enviat el xiquet, el pare i la mare s’acosten a on era en Patufet i li fan unes qüestions per a localitzar-lo.

Aleshores, En Patufet els respon que era en la panxa del bou, que no hi neva, ni plou i que, quan el bou farà un pet, eixirà en Patufet. A la segona vegada que els pares s’acosten al fill i que ell els diu on és i que, quan el bou farà un pet, “sortirà en Patufet” (p. 77), “el bou el va fer i va sortir en Patufet” (p. 77). Afegirem que el bou està relacionat amb la maternitat i que, com en rondalles semblants, el fill n’ix i, per consegüent, com podem llegir en l’entrada “Patufet” en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, es plasma el “Ritu d’iniciació de pas de noi a adult”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

La bonesa, la generositat, la col·laboració de les dones i la reconciliació salven els hòmens

General, , , , , , ,

 

Una altra rondalla valenciana en què, a més, ix un tema tan quotidià (fer de cos), el qual, si més no, simbòlicament, està vinculat amb el matriarcalisme i que figura en el llibre “Rondalles de la Ribera”, de Lleonard Torres i de Llorenç Giménez, és “El bon cagar”. En primer lloc, el transcriurem. Diu així:

“Això era, una vegada, un rei que tenia tres filles.

La major era molt llépola. La segona era molt envejosa i avariciosa, tant que, per moltes joies que portava damunt, mai no en tenia prou. La tercera era una xica tan senzilla que semblava mentida que fóra filla de reis.

El rei, un dia, va voler saber quina de les tres el volia més.

Les va reunir.

Va preguntar a la primera:

-Quant em vols?

I la filla li va respondre:

-Et vull més que a totes les llepolies del món.

El rei pensà: ‘Aquesta sí que em vol’.

Va fer la mateixa pregunta a la segona, i aquesta li va respondre:

-Et vull més que a totes les joies del món.

El rei pensà: ‘Aquesta sí que em vol’.

Ho va tornar a preguntar a la tercera, i aquesta respongué:

-Et vull més que a un bon cagar.

El rei va pensar que aquesta filla no el volia gens i va cridar dos guardians perquè la mataren.

Els encarregats de fer-ho no s’atreviren, mataren un animal del bosc i, a ella, la deixaren allí.

Quan ja era de nit, va veure una llum enmig del brancatge, s’apropà i observà que era la casa d’uns grangers.

Tocà a la porta i li va obrir una velleta. La velleta la va alimentar i la princesa començà a treballar tenint cura dels animals i de la seua salvadora, la qual va agrair aquesta ajuda d’una flor tan jove.

Passaren uns quants anys i un príncep que anava al palau del pare de la princesa, per casar-se amb una de les seues germanes, passà per la granja i la va reconéixer, però no va dir res.

Quan aplegà a palau, el va rebre el rei; aquest tenia una cara de pomes agres i de desesperació que no va poder resistir el fet de comentar-li:

-Des que la meua filla ha mort, no puc cagar i, malauradament, ara comprenc el que ella volia dir-me.

El príncep li digué:

-La seua filla no és morta: jo l’he vista.

-¿I sabries dur-me on és ella?  -preguntà el rei.

-És clar que sí.

Quan aplegaren a la granja, pare i filla s’abraçaren com mai crec que s’hagen abraçat en cap conte. Després d’aquesta reconciliació, el rei se n’anà corrent a una séquia i va cagar tant…, tant…, tant que la va secar.

I encara avui és coneguda com la séquia del Bon Cagar” (pp. 51-53).

Com podem veure, la primera de les filles era molt llépola i, en la il·lustració de la pàgina 50, figura introduint menjar en la boca. En canvi, la segona, qui mai no en tenia prou, en el dibuix, apareix amb collars i detalls de bellesa adherits al cos.

No obstant això, la tercera, simplement, té el cos i és més lliberal: es pot dir que plasma la generositat. De fet, els dolços entren, les joies s’adjunten, però… el bon cagar resulta d’eixir part de lo menjat i de lo begut.

Per això, podem dir que la més jove de les filles, no sols era senzilla (com llegim en la rondalla) sinó que, igualment, reflecteix l’altruisme.

Adduirem que, com en altres rondalles, els encarregats de fer mort a la persona bonhomiosa (ací, la jove), trien per deixar-la lliure i no matar-la.

A més, la xica farà bona pasta amb la velleta, qui li fa de mare, apareix com a salvadora i li agraeix la col·laboració “d’una flor tan jove” (p. 52) i, així, ambdues dones es fan favors: la vella acull la jove, la jove fa més fàcil el dia rere dia de l’anciana.

Al capdavall, copsem que el rei ha deduït què implicaven les paraules de la filla més jove: la xica estava disposada a compartir, en lloc d’actuar només pensant en ella mateixa. I, com que el rei vol reconciliar-se amb la filla, se’n va cap a la granja on vivia ella (detall que indica que el monarca és molt obert) i, com que abraça la jove, la rondalla plasma que el rei acull la generositat, la senzillesa i el pensar en els altres. A banda, de nou, en aquesta rondalla, també es reflecteix un tret en relació amb el matriarcalisme: la dona (en aquest cas, la jove) salva l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones de bon cor, servicials i molt obertes

General, , ,

 

Una altra rondalla valenciana recopilada per Enric Valor i en què es plasma molt el matriarcalisme és “El castell d’Entorn i no Entorn”, la qual figura en el Volum 8 de l’obra “Rondalles valencianes”, relat que, de principi, ja té un títol semblant al d’altres rondalles en llengua catalana. En una cabana, vivien un pastor d’uns seixanta anys, Frejoan, i la seua filla, Teresa, de díhuit anys. Teresa, entre altres coses, es dedicava a filar, un detall vinculat amb la Gran Mare, com podem veure en el llibre “El matriarcalismo vasco”: “el caràcter de Destí prototípic de la Gran Mare (…), com Teixidora, Cosidora, Motledora, arquetípica de les xarxes, els fils i llavors de la seua existència” (p. 84).

Un dia, a mitjan matí, Teresa “va veure venir cap a ella un pobre” (p. 9), qui duia en la mà una branca llarga i fina d’olivera (p. 9) i que, a més, li demana almoina (p. 10). Aleshores, Teresa, amb compassió, li trau un plat de menjar i l’home li dona un llibrot gruixut i li diu:

“-Tu, fadrina galana, d’ulls de cel i esperit generós (…). T’he conegut pel teu bon cor i per la teua gran bellesa (…) i et done gustós l’encàrrec que porte per a tu.

En això, li allargà el llibrot” (p. 10).

Resulta interessant que, en aquesta rondalla, es plasma que el vell, primerament, destaca lo positiu de la jove i que, com que ell considerava que Teresa, sobretot, era una dona de bon cor i molt oberta, el vell “li donà la seua benedicció i se n’anà senderola avall” (p. 11).

A continuació, Teresa, molt receptiva, obri el llibre (p. 11) i, com, en dues vegades més, “va veure un cavaller alt, jove, greu i de magnífica presència que la mirava amorosit” (p. 12) i, de la mateixa manera que, en moltes rondalles… i que en la vida quotidiana de dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i tot, és ella qui té la darrera paraula (p. 12) i, així, quan el jove es presenta per tercera vegada, a primera hora de la nit, afig a Teresa: “Jo sóc Bernat (…). Si volguesses parlar-me o veure’m d’avui en avant, hauries de venir al castell de ma mare, la reina de la serra dels Plans; i, per arribar-hi, s’han de passar tres rius: un d’agulles de cosir, un altre d’agulles saqueres i un altre d’agulles espardenyeres, i, després, pujar en altíssimes muntanyes i travessar espessos boscs” (p. 15). Així, captem trets matriarcalistes: el riu (l’aigua) i l’agulla (vinculada amb el cosir) com també la nit (associada a la dona).

Immediatament, veiem que Teresa comenta a son pare “vull posar-me en amo” (p. 15) i que “la jove es va posar en camí una matinada dels darrers dies de maig”, és a dir, en el mes, tradicionalment, relacionat amb les dones, amb les flors (potser, igualment, amb la flor de la vida) i, a més, vespres del mes de l’acció, això és, de juny, popularment, associat a la joventut. I aplegà “a la serra dels Plans.

Allí s’alçava un castell preciosíssim” (p. 15), l’obri un guardià, qui “la va portar per un passadís davant l’alcaid[1]de la reial fortalesa”(p. 15) i, en acabant, li diu que la reina cercava una dona (p. 15) que fes de cuinera i, un poc després, una majordoma ho posa molt fàcil a Teresa i “la dugué a un gran dormitori, on fou atesa per una minyona” (p. 16). A banda, com que la majordoma “l’havia vista tan bonica de cara i tan garrida de planta, tingué gust de fer-la servir taula i que la veés[2]la senyora reina. I, allí, dinant, estava Bernat!” (p. 16).

I, com que passaven els dies i la jove era complidora i la reina reconeixia la seua bellesa i la seua disposició, la va nomenar la seua donzella i, d’aquell dia en avant, “la fadrina d’encarregà de vestir, pentinar i aidar la reina, que es mantenia molt jove i fina” (p. 16). Com podem veure, la dona (ací, la jove i tot) està ben tractada, és ben acollida, fa via cap al demà i actua molt oberta.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i que el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] L’encarregat de la guarda del castell.

[2] Literalment, en lloc de “veiés”.

Persones amb autoritat, obertes i agraïdes

General, , , , , , , , ,

 

En algunes rondalles, intervé la figura del rector del poble (en lloc de la d’una dona, com a resultat de la cristianització de les rondalles, de què Josefina Roma parla en més d’un moment[1]) i, per exemple, és ell qui fa de guia del xicot que actua en la rondalla “El pagès i l’encantada (variant C)”. Aquest jove, que és un pagès, veu un forat que “era fondo i fosc i, al capdavall, quan hi havia claror, es va trobar amb una catedral.

No hi havia ànima vivent, però encara no ho va dir: -Voldria grana pel cavall- ja la tenia, i encara no va dir: -Ara menjaria- va tenir menjar en taula molt ben parada, i encara no va dir. –Ara beuria- li va sortir una ampolla de vi i el got” (p. 215). Per tant, troba el camí aplanat, en línia amb aquell refrany que diu “La joventut tot ho venç”.

Un poc després, “se’n va anar i ho va explicar al rector del seu poble” (p. 215), qui li diu què ha d’agafar i què ha de fer i, al moment, es relata que el jove “ho va fer” (p. 215).

Al llarg del trajecte, el jove pagès rep ajuda a temps i, amb molta espenta, supera les proves. Es transformarà, en distints moments, segons lo adient en cada cas, fins que, “A tres quarts de dotze de la nit, la noia pentinava el dimoni. Ell va vigilar i mentre li tenia el cap a la falda, va tirar l’ou, al bell mig del front[2] i ja el va tenir mort. Llavors es va casar amb la noia” (p. 216).

Mentres escric aquestes línies, la primera cosa que m’ha vingut al cap, és que es pogués tractar de la representació del pas de l’adolescència a l’entrada en la fase de la joventut i, a més, amb el casament, però també d’un jove que accepta la dona com a part de la seua vida, en lloc de rebutjar-la. I, si alguna cosa li ho ha facilitat, en bona mida, ha sigut la seua diligència, l’esperança que ho superaria i es compensa amb les noces: està en condicions de fer de pare, i, com en les cultures matriarcals, de tractar amb la dona lo que es faça i lo que caldria fer, encara que, finalment, siga ella qui tinga la darrera paraula.

I, com a exemple de la presència de la vella (o bé de la dona que és mare) com a persona que fa de guia de l’home (o bé del jove), enmig d’algunes rondalles amb trets religiosos o amb personatges vinculats al cristianisme (com és el cas del rector que hem vist ara mateix, o bé d’altres rondalles en què apareix la Mare de Déu),  hi ha el de la rondalla “El palau d’encantament”, també recopilada per Sara Llorens. En ella, “Hi havia una vegada un rei que va avorrir la reina i la va fer viure al soterrani. Allà desterrada, va tenir un noi. Aquest va anar creixent i li va ensenyar de lletra” (p. 219). Per tant, és la dona qui ensenya el fill. Ara bé, el fill es proposa emprendre un objectiu: anar-se’n a un palau d’encantament.

I és, aleshores, quan intervé la mare, de manera més activa i com a consellera, enfront del desig del fill d’anar-hi, per a fer-se ric.  Llavors, ell, immediatament, li pregunta què ha de fer, ja que, els qui ho han intentat, han restat encantats. I, com que ella veu que el fill s’ho ha proposat i va cap a l’objectiu, intervé i li diu:

“-Per molt que sentis que t’insulten, no et giris mai. En lloc de girar-te, garrotades al cavall[3]!

El noi fa: -Oh, quin cavall?

-El teu, home. És que si no vas a cavall, estàs perdut. Mira, vés a la cort i tria el que vulguis” (p. 219.

I, ell, ho fa. Igualment, és el jove qui porta el cavall i,  a més, ho fa amb èxit: “A cada insult, ell, garrotada al cavall! Així va arribar al palau, que era molt bonic. Hi havia tota mena d’ocells. No hi va veure cap persona, però li va sortir una ombra que va estendre les estovalles. Li va parar la taula bé i li va portar un bon dinar. Després li va portar tabac i foc. Més tard, li va portar una escopeta perquè pogués anar a caçar.

Hi va anar i va caçar tota mena d’ocells! Un dia, aquella ombra es va tornar dona i ell s’hi va casar. I va enviar a cercar la seva mare. I varen viure molt feliços!” (p. 220).

Per tant, aquest jove, no solament supera les proves sinó que, immediatament, tria enviar una persona a cercar sa mare, qui, temps arrere, li havia fet de mestra i, fins i tot, de guia: es tracta, entre altres coses, d’una rondalla en què ix el tema de superar els possibles parapeus com també el de l’agraïment als qui ens han fet costat quan uns altres no creien ni en els col·laboradors, ni en nosaltres (el rei respecte a la mare) i, a més, als qui ens han  aplanat el camí i que encara viuen i ens fan una vida més fàcil i agradable (com també nosaltres la de tots ells).

Finalment,  dir-vos que, ara mateix, he rebut un comentari d’Elisa Gonzalez, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, encara que, en relació amb els Sants de la Pedra, que diu així:

“Sant Nin i Sant Non:

me’n vaig a dormir,

que tinc son”.

 

Agraesc a Elisa Gonzalez la seua aportació, vinculada a l’entrada que, ahir,  escriguí en relacíó amb l’estudi sobre els Sants de la Pedra, també coneguts, com ara, com Sant Nin i Sant Non.

 

 

Notes: [1] Per exemple, parla del poder de les relíquies d’un sant, “com va passar amb les relíquies de Sant Abdó i Sant Senén, a Arles de Tec” (p. 609) o, com ara, que, en relació amb l’os (una festa que té lloc a primeries de febrer, més o menys, quan es celebra la Candelera, això és, el 2 de febrer), “La versió que Bosch de la Trinxeria ens dóna a la fi del s. XIX, és ja cristianitzada i també va ser relacionada amb una gràcia de la Mare de Déu del Coral, a la qual la noia presonera de l’ós, que en aquest cas era el mateix dimoni, invoca. I és precisament el dia de la Candelera, el 2 de febrer, que és deslliurada” (p. 79) i, per exemple, quan, en la pagina 363, comenta que “La transposició dels antics personatges que es van cristianitzar en l’àngel i Nostre Senyor, no la sabem, encara que hi ha rondalles similars en què un pare difunt fa aquest paper de conseller”.

[2] Del dimoni.

[3] El cavall simbolitza lo impulsiu, els instints, els desigs i, com ara, la llibertat. Això explica que, el jove, com a aprenent (podem imaginar que, en plena adolescència) pregunta a quin cavall es refereix la mare. I, ella, fent el paper de consellera, de psicòloga, de persona més versada per les vivències i per lo que sap, li diu que tinga present la realitat (“No et giris mai”, ni emocionalment, ni mentalment, això és, “escolta lo que et diguen”), però que actue com a guerrer, amb força (“garrotades al cavall!”), i, així, ell evitarà respondre com si fos el vell que ha perdut forces i ja està de volta de tot, ni com el xiquet que es pren la realitat com si fos un joc i que prefereix que siguen uns altres els qui decidesquen per ell.

Per eixe motiu, immediatament, li afig “El teu [cavall], home. És que si no vas a cavall estàs perdut”. Ell, com el cavaller que va dalt del cavall i porta les regnes, no sols comptarà amb la velocitat, amb la força i amb la noblesa que van unides al cavall, sinó que dominant-lo (però donant-li moltes facilitats, tractant-lo com a ell li agradaria que ho fessen els altres i encoratjant-lo), guanyarà les proves que se li presentaran.