Arxiu d'etiquetes: “Rondaies mallorquines” (Antoni Ma Alcover)

Dones i princeses amb molta iniciativa, amb molta espenta i molt obertes

 

En la rondalla “Es fill del rei Murteral de França”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que podem llegir en el Tom XII, un rei encoratja el seu fill, En Bernadet, a ser ell qui prenga el regne, perquè el pare ja es fa vell i, per això, considera que caldria que En Bernadet es casàs amb alguna jove. Però, com que En Bernadet li diu que no en troba que li òmpliga el cor, comenta al rei Murteral que ha triat “anar a fora regne, veiam si faria tec” (p. 44), això és, aconseguir lo que el jove es proposa. I ho assolirà, però, immediatament, intervé una dona vella (una fadeta), que, li diu que el rei d’Espanya té una filla bella com el sol, Na Catalineta (p. 45), però tancada i, com que En Bernadet vol parlar amb ella, demana a la fadeta “Quin remei hi hauria per jo poder-la veure?” (p. 45) i ella, li ho aplana: fer que puga veure canaris, perquè li’n fan fal·lera.

I així ho fa, Per tant, el príncep segueix les directrius de la fadeta, qui, com ell comprova en diferents ocasions, no li ha mentit. I, com veiem, en més d’un passatge, els canaris s’acosten a Na Catalineta, se n’ixen cap a on és En Bernadet i un home que li fa de criat. Fins que, un dia, després que ell destacàs la bellesa de la jove, el príncep demana a Na Catalineta com podrien veure’s tots dos sense que ho copsàs el rei d’Espanya, és a dir, el pare de Na Catalineta. I, immediatament, li ve al pensament una  idea: una mina de vidre, subterrània, i que connectarrà amb la torre on ella es troba (p. 49). Així, ens trobem amb un príncep, jove i amb molta iniciativa i amb molta espenta.

En Bernadet encomana la mina i tot seguit, uns quants treballadors es posen fil a l’agulla, i, molt prompte, veiem que, quan el príncep aplega a la torre, Na Catalineta pregunta:

“-Qui és que toca la porta –diu Na Catalineta.

-Un criat vostre- diu En Bernadet.

Aquí, Na Catalineta el conegué i se’n va i li obri sa porta de s’auberjó” (p. 51), o siga, d’una cambreta d’una habitació, per vestir-s’hi. Veiem com, en aquest passatge, En Bernadet figura com a criat de Na Catalineta.

Però, molt prompte, Na Catalineta, capta que ve el rei, ho comenta a En Bernadet, per a que fuja i ell, sense pensar-s’ho dues vegades, ho fa. I, durant el trajecte, es trenca la mina de vidre i ell restarà en una situació difícil i tria enviar un missatge a Na Catalineta. La jove, immediatament, com que vol que En Bernadet reviscole, se les enginya per a eixir-se de la torre i anar cap al regne de França, on està En Bernadet, com molt bé comenta a la seua dida: “Me’n vaig ara mateix a can Bernadet! (…) Me n’hi vaig i me n’hi vaig!” (p. 54). I la dida també ho farà.

Aleshores, troben persones que els ho feien molt fàcil i, sobretot, un dia, escolten que un tord diu a una tórtora què caldria fer per a salvar el fill del rei, això és, En Bernadet, i van ràpidament cap a la cort. A més, quan ja són davant cal rei Murteral, trien vestir-se de metge i de criat de metge i se’n van a un hostal.

A banda, com que moltes persones confien en el metge nou, ho comuniquen al rei, qui, sense parar-se en palles, fa que es presente. I així actua el metge nou, Na Catalineta.

I, d’aleshores ençà, el rei li diu “Diga tot quant li hem de posar (…) i, a l’acte, l’hi posarem” (p. 58) i, així, tria actuar com la dona (el metge nou) li ordene. El príncep, En Bernadet, a poc a poc reviscola fins que, un dia “Pegà bot des llit” (p. 59) i el rei i En Bernadet deixen que el metge i el criat facen marxa (p. 60). I Na Catalineta i la dida, immediatament, “Se’n van a cas sastre, es treuen es vestits que havien manllevats de metge i de criat (…), es tornen a vestir de dona, i ja són partides des d’allà a ca seua, cap al castell del rei d’Espanya” (p. 60).

Uns dies després, i amb Na Catalineta en la torre, aplega En Bernadet, amb molta espenta i li conta que “un metge estranger m’ordenà” (p. 61), això és, una dona (Na Catalineta), “aquí em té Vossa Altesa, prompte a servir-la i dar-li gust en tot quant siga bo” (p. 61).

Ella li demana si coneixeria el metge, si En Bernadet el veiés. I ell, sense embuts, li diu que sí (p. 61).

Finalment, tot i que el rei d’Espanya no estava a favor de les noces, el fet que el rei de França, Murteral, sí que les aprovàs i que, com també el príncep En Bernadet, estaven a favor de Na Catalineta, van a cal rei d’Espanya, li comenten lo que ha fet que En Bernadet reviscole (p. 63) i, uns dies després, “El rei d’Espanya anà a cal rei Murteral i dins es tres dies, es féu s’esclafit: Na Catalineta i En Bernadet es casaren” (p. 64).

De nou, veiem que la dona (Na Catalineta), que actua amb molta iniciativa i amb molta espenta, a més, activa, és qui marca què haurà de fer l’home (En Bernadet) i que ell, qui es presenta com a servidor de Na Catalineta, l’accepta.

Agraesc la col·laboració de les personse que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia. 

Dones amb molta iniciativa, amb molta espenta i molt obertes

 

Una altra rondalla mallorquina recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover en què es plasma molt el matriarcalisme, per exemple, que es fa lo que vol la dona, és “Es tres patrons”, que figura en el Tom XI. Així, veiem que, molt prompte, un home comenta als seus fills que considerava convenient “que tenguessen ofici amb què es poguessen guanyar la vida” (p. 123), però a ningú dels tres fills els fa l’ofici que ell els havia proposat. Així, el més gran (En Joan) tria fer de patró de barca i, son pare, li ho posa molt fàcil i, a més, li diu “però va amb uns pactes” (p. 123), com també ho farà als altres dos: “que no pots tocar en es port de la reina d’Hongria” (p. 123), on “hi ha una reina (…) que dóna set voltes as homes més deixondits” (p. 123). Ara bé, En Joan li ho promet i, tot seguit, es fa amb una barca, amb mariners i amb lo que considerava que li calia i fa marxa cap a la terra de la reina d’Hongria.

En Joan hi aplega i és ben acollit en la cort on, immediatament, la reina el convida a sopar i li comenta que, “Si demà, de matí, vós em donau es bon dia primer que jo no el vos doni a vós, totes ses meues barques, es port, es castell i jo mateixa serem vostres. Ara, si jo vos don es bon dia primer que no vós el me doneu, a mi, sa vostra barca serà meua i vós menjareu i beureu, però sense cap paga i fareu lo que jo vos manaré” (p. 125). I, a continuació, podem llegir que En Joan “allargà es coll” (p. 125), és a dir, acceptà lo que li proposava la reina.  I la reina posa dormissons en el menjar d’En Joan i, l’endemà, ella el saluda primer i li diu “vós romaneu a ses meues ordes” (p. 126). A més, veiem que “Tot lo que dispongué la reina, es feu” (p. 126) i que els mariners que acompanyaven En Joan accepten posar-se sota les órdens de la reina així com també faran els d’En Toni, el germà segon.

En Toni, comenta lo mateix que havia fet En Joan, a son pare: que volia fer de patró de barca. I el pare li tracta lo mateix que al fill gran, sobre la reina d’Hongria. Però En Toni no seguirà els pactes amb el pare, sinó que farà via cap al regnat de la reina i es presenta en la cort reial.

En la cort, la reina li comenta l’oferiment del sopar i la proposta relativa a la salutació de bon matí. I En Toni l’accepta. Un exemple més en què es fa lo que vol la dona: “Tot lo que dispongué la reina, se féu” (p. 129).

Ara bé, el germà més jove, En Tià, després de fer el pacte amb son pare i de fer via cap a les terres on vivia la reina d’Hongria, i amb molta espenta, s’hi troba amb els dos germans, que el reconeixen i que li comenten com actua la reina.

Aleshores, En Tià accepta la proposta de la reina (i, de nou, lo que li indica la dona, “Lo que vulga Vossa Reial Majestat”, p. 134), segueix les indicacions de la reina i, immediatament, el patró va cap a on és la reina i li diu:

“-Bon dia tenga, senyora reina!” (p. 135).

I, la reina, un poc després, sense embuts, comenta a En Tià “Som fadrina i, si em vols, ens podrem casar en voler!

Ja ho crec que es patró Tià digué que sí tot d’una (…).

La reina cridà tota la cort, contà tot s’endiumenjat que hi havia hagut amb so patró Tià i que estava resolta a casar-se amb ell” (p. 135). I el patró En Tià i la reina es casen (p. 135).

Agraesc a les persones que col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones molt col·laboradores, amb molta espenta i molt obertes

 

Una altra rondalla en línia amb el matriarcalisme, “En Tià des forn d’En Mata-ronyes”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XI, plasma com un jove, En Tià, que estava avorrit, tria fer via “per dins un grandiós bosc” (p. 109) i, molt prompte, s’adona que “El rei ha fetes unes dictes que es qui matarà aquest gegant, es casarà amb sa seua filla i serà s’hereu de la corona” (p. 109). I això li dona espenta i va cap a on es dirigeix la pols del vent (els vents que li serien favorables, p. 110).

Un poc després, aplega a unes casetes  blanques i troba uns hòmens que li parlen del gegant i una dona que, a més, és madona i fada. Aquesta madona l’acull, li dona posada i li regala una carrasca que li permetrà anar a on ell vullga. Ell accepta el regal i l’endemà fa marxa cap a la cort.

A mitjan camí, passa per unes altres casetes blanques i, de nou, si bé uns hòmens li parlen del gegant, una segona madona l’acull i li dona un present, ara, una barretina verda que permetrà que no el vegen però que ell actue allà on siga i que sí que els puga veure i oir (p. 112). I, una vegada més, de bon matí, camina caminaràs i cap enllà et faràs (p. 112).

A més, veu més casetes blanques i hòmens que són més reservats que la madona d’una caseta, qui també l’acull (p. 112). “En Tià entra dins aquelles casetes i conta que anava pel món” (p. 112). Aquesta dona li dona unes corretges per a quan li calga entrar en batalla i desfer-se d’enemics.

Però, quan ja feia un temps que havia caminat, després d’haver eixit  d’aquesta tercera casa, En Tià considera que “seria hora que començàs a servir de ses coses que m’han donades ses madones de ses tres casetes blanques a on m’han donat cobrit. Comencem per la carrasca” (p. 113). I, un poc després, la carrasca el porta molt a prop de la casa del gegant, parla amb la muller del gegant i aquesta li diu què és lo que cal fer per a matar-lo: tirar-li tres ous. Aquest detall ja figura en unes altres rondalles semblants.

D’aleshores ençà, En Tià combina els regals que li han donat les tres madones, les necessitats del moment (p . 114), un poc després que la carrasca el porte al rei dels tres peixos, un ermità. Doncs bé, el rei dels peixos, molt obert, pregunta si algú sap on podria trobar En Tià una fadrineta. I, el molar, un cetaci, li diu que sí i, immediatament, li porta una caixa que En Tià necessita.

Però, com que aquest rei dels peixos és molt obert, li diu que coneix un altre rei (i germà seu) que li ho posarà molt fàcil: el rei dels aucells (p. 117). D’aquest segon rei, passem a un falcó, qui…, aprofitant el vol, el porta ràpidament a cal gegant.

En cal gegant, En Tià recorre a la barretina verda, per a poder esclafar al gegant els tres ous, sense que l’homenot el veja. I així ho fa.

I, aprofitant la carrasca (que li permetia anar on En Tià volgués), demana que el porte a cal rei. El rei l’acompanya a la casa del gegant i veu que, efectivament, En Tià l’ha mort.

Però, al moment, un home intenta fer-se passar per qui ha tombat el gegant, però En Tià comenta al rei que ell pot aportar-li detalls que plasmen que ell l’ha mort i no l’home que tracta d’enganyar al rei.

El rei aprovarà la versió d’En Tià i, immediatament, sorgeix una guerra. Aleshores, En Tià fa ús del tercer regal (a què havia accedit mitjançant la tercera madona) i comenta al rei “Que em menin allà on és sa guerra i veuran que aviat és acabada” (p. 120).

I, efectivament, la guerra finalitza ràpidament, per mitjà de les corretges i de poder actuar En Tià sense que el vegen els contraris i, partidaris del rei amb qui En Tià ha parlat, no sols el porten a cal rei (p. 121) , sinó que el rei l’accepta com a hereu i, així, “el príncep Sebastià es casà amb sa filla del rei” (p. 121).

Com veiem, les dones porten la iniciativa i l’home (ací, En Tià), segueix amb bon gust lo que li indiquen, les tres dones.

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones amb molta iniciativa, de tracte fàcil i molt obertes

 

Una altra rondalla, també recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover, en què es plasma que la dona és qui marca el compàs i qui té la darrera paraula, és “Es tres mantells d’or”, que figura en el Tom XI. En ella, per exemple, En Bernadet, fill d’un rei, diu a una jove: “Escolta (…). Som fill de rei. Mon pare féu sa sentència de que no tengués repòs fins que no hagués trobats es tres mantells d’or. Els he trobats aquí (…). Si vols que ens casem, digues-ho!

-Però ha d’anar amb uns pactes –diu ella.

-Hi consent! –diu En Bernadet- Digues quins!

-Que no has de mostrar mai aquest mantell a ningú. El dia que ningú el veja, ja no em veuràs pus a mi! –diu ella.

-Feta està sa barrina” (pp. 63-64).

A més, en un altre passatge de la mateixa rondalla, En Bernadet intueix que, en un castell, deu haver res interessant per a ell, i es posa cames al coll i fa marxa cap al castell (p. 66).

En aplegar-hi, en Bernadet veu que “aquella jove (…) és sa mateixa dona seua” (p. 67). El jove diu a l’al·lota que voldria casar-se amb ella, però ella li recorda que “Aquell aucellet verd que ton pare tenia tan ben guardat dins sa gàbia dins aquella cambra i que tu el volgueres veure i et va fugir, era un germà meu, encantat. S’acabà s’encantament el dia que et fugí” (p. 67).

Però, com que En Bernadet feu mal al pare de l’al·lota i ella també l’estima, l’al·lota diu al jove: “-Lo millor serà que tu, et posis el capell de vidre i no surtes per res d’aquesta alcova fins que jo haja parlat amb mon pare i el tenga guinyat a fer ses paus.

Ho feren així, i aquella princesa en sabé tant i tant que dugué son pare a fer tot lo que ella volia” (p. 68). Com podem veure, àdhuc, hi ha una frase molt significativa que va en línia amb dites com “L’home comanda i la dona fa lo que vol”  i moltes semblants[1] i “A can Mussol, sa dona fa lo que vol” , ja plasmada en una obra de 1944 sobre Eivissa[2].

De fet, la dona aconsegueix que son pare (el rei) accepte la proposta que ella li planteja i que la porte avant, fins al punt que el rei, al capdavall, li diu:

“-Estic dispost a fer tot quant em proposes. Però, i, en Bernadet, ¿per on para?

-Demà de matí, sol sortint, venga Vossa Reial Majestat dins aqueixa alcova i hi trobarà En Bernadet” (p. 69).

Com veiem, la jove opta per fer possible que son pare no veja, en l’acció que ha preparat ella, un engany. De fet, l’al·lota el convenç d’una manera que va molt en línia amb més d’un comentari que hem rebut sobre les relacions entre l’home i la dona, per part de dones nascudes abans de 1920 en parelles catalanoparlants:  moltes d’aquestes dones recorrien a l’enginy, com ara, per a conduir el marit cap a l’opció que elles preferien, però de manera oberta, com més d’una vegada m’ha comentat, ma mare, respecte als seus pares. I, amb paraules de Rosa Garcia i Clotet, plasmades el 8 d’octubre del 2021, en el grup “Dialectes”, els seus avis com també els pares d’ella, “es comentaven les coses i decidien entre els dos, normalment, el que proposava la dona”. Novament, la dona porta la iniciativa.

I l’endemà, de bon matí, el rei va a l’alcova, troba En Bernadet, “li allarga sa mà, l’aixeca en senyal de perdó i l’abraça, prenent-lo per gendre; l’abracen tots els de la casa i abracen i besen tots es minyonet fill d’En Bernadet i de la senyora princesa, esposa seua” (p. 69). Afegirem que, de nou, la dona rep el tractament de “senyora”, semblant al de “senyora ama” que figura en rondalles valencianes.

I, al capdavall, veiem que, després de celebrar-se les noces en el castell on vivia la princesa, ara, junt amb En Bernadet (p. 69), s’acomiaden de tota la família reial, “es posen damunt aquell mantell d’or de la princesa, que diu:

-Val Déu i En Bernadet!

Prenen sa fulla a l’aire i amb una exhalació foren a can Bernadet” (p. 70). Així, passem per un altre tret vinculat amb el matriarcalisme: que, en casar-se, primerament, l’home passa a viure en la terra de la dona (ací, en el castell), tot i que, en acabant, per a fer-ho saber als pares d’En Bernadet, els dos jóvens se’n van, ràpidament, a la terra on vivien els parents d’En Bernadet (p. 70), on són ben rebuts.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.  

 

 

Notes:[1] Es poden veure en l’entrada “L’home comanda i la dona fa el que vol” (https://pccd.dites.cat/paremiotipus=L%27home+comanda+i+la+dona+fa+el+que+vol) de la web “Paremiologia catalana comparada digital”, a què accedírem el 4 d’octubre del 2021.

[2]  Es poden veure en l’entrada “A ca’n Mussol sa dona fa lo que vol” (https://pccd.dites.cat/?paremiotipus=A+ca%27n+Mussol+sa+dona+fa+lo+que+vol) de la web “Paremiologia catalana comparada digital”, a què accedírem el 4 d’octubre del 2021.

Dones eixerides, amb molta iniciativa, sàvies i molt obertes

 

Una altra rondalla en què la dona (en aquest cas, una jove) actua amb molta espenta, amb molta iniciativa, amb molta saviesa, amb esperit emprenedor, molt oberta i en què es fa lo que la dona vol i, fins i tot, la dona salva l’home, és “Una gírgola que dugué coa”, que figura en el Tom XI de les “Rondaies mallorquines”. En ella, Na Catalineta, una jove que havia eixit a arreplegar gírgoles (que és un tipus de revolló) n’arrenca u i n’ix un gegant, el qual la porta al castell, des d’on ella, a poc a poc, s’obri i veu un jove, En Bernadet, qui, des de molt prompte, segueix les directrius d’ella, per exemple, quan pot tornar ell a veure-la.

A més, veiem que Na Catalineta entra a un jardí i que hi troba tres flors diferents que, posteriorment, seran decisives per a fer que ella i En Bernadet puguen alliberar-se del gegant.

Se n’ixen de la torre i, aleshores, Na Catalineta diu què ha de fer En Bernadet: triar el cavall més prim, però ell n’agafa un altre. I, tot i això, fan via, per iniciativa de Na Catalineta, fins a aplegar a un pou.

Ja al costat del pou, Na Catalineta li diu “no em deixes, no sia com que qualque fada envejosa no et fadi i que no pensis pus en mi” (p. 80). I, com que “En Bernadet, fot i no et mogues, se’n volgué anar a menar son pare i sa mare i tota la cort per rebre-la així com pertocava” (p. 80) i la fada envejosa fa que ell perda la memòria.

Tanmateix, Na Catalineta, immediatament, en veure que ell no torna, trau una part més de les vinculades amb el matriarcalisme: l’esperit emprenedor, molt relacionat amb les dones.

I, per això, ella, intuïtiva com una persona sàvia, diu “No hi ha vèl. El m’hauran fadat” (p. 81). I, en lloc de parar-se a plorar i a no fer res, diu:

“Per fat i fat, que la mia mare m’ha comanat, i un punt més; que lo que ara diré, sia ver i veritat: que dins es bosc més gran del rei es principiï un casal, com es del rei mateix, a on no hi falt un amén i que hi haja una botiga de tota casta de robes d’home, cosides i sense cosir” (p. 81) i, a l’acte, se’n creà un casal com el del rei (p. 81).

Però, vés per on, tres fills d’aquest rei passen per la botiga. I tots, com diuen ells mateixos, trien acceptar els costums de la casa (“Digau vós –diu En Bernat-, segons sa vostra costum”). No obstant això, Na Catalineta, amb reflexos, percep que no hi van amb bones intencions i, per tant, ella considera que la millor opció (com també es fa, si més no, en un ball balear), és fer-los treballar molt, de manera que siguen ells els qui abandonen el joc brut. I així ho fan.

Aquest rei, després de parlar amb els tres fills (que han preferit no tractar de tombar Na Catalineta), intenten fer-ho, per impuls de son pare. Però, llavors, la raboseria de la jove, fa que, malgrat que trien que Na Catalineta puga passejar amb una somera cap a cal rei, per la ciutat, ella aconseguirà el seu objectiu: anar al pou, fer que En Bernadet reviscole i casar-se amb ell.

Ara bé, entremig, fa que aquests tres jóvens i tota la cort, amb una orde que dona ella, es posen a besar davall el ravassell de la somera (p. 95). I, com que tots veuen que la millor opció per a viure, és acceptar Na Catalineta i no desafiar-la,… àdhuc, la segueixen cap al pou.
Per tant, Na Catalineta, moltes vegades, plasma que es fa lo que la dona vol i que, igualment, la dona salva l’home (p. 96), perquè ella, com una fada, dicta que En Bernadet (el que havia conegut al principi de la rondalla) traga aigua del pou (com si fos per a espavilar-se, per a reviscolar) i, immediatament, el nuvi va a la cort on eren els seus  pares i, els pares, com que ell no ha mentit, accepten que Na Catalineta i En Bernadet puguen casar-se. I ho fan.

Una altra rondalla en línia amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia.

Dones (grans i tot) amb molta iniciativa i molt obertes

 

En la rondalla mallorquina “Sa jaia Gri”, que figura en el Tom IX, veiem que una dona amb molta iniciativa (tot i l’edat), actua amb molta espenta, amb molta raboseria i que preparava els mobles i la roba per al casament de la filla, Na Catalina. Durant el trajecte, la dona es troba amb un hortolà i amb un amo, els quals, com podem veure, “no acabaven de tenir sa vivor que s’és menester per anar pel món. És ben cert que sa jaia Gri els donava set voltes” (p. 25-26), en línia amb el matriarcalisme plasmat en moltes rondalles en llengua catalana. Fins i tot, molt prompte, quan van cap a Ciutat (actualment, Palma), la jaia diu als dos hòmens “Trob que heu pensat beníssim” (p. 26) i, així, els aprova.

Un poc després, i ja en un hostal, la velleta, molt matinera, “s’aixeca i els diu:

-Sobretot, jo no puc estar pus; em convé fer es meu cap envant. ¿Voleu que desferm ets ases i que començ a caminar?

-Sí –varen dir l’amo i s’hortolà, sense mal ningun ni sospitar-se res de mal” (p. 27). I, així, la dona, immediatament, mou els dos àsens i fa marxa.

A banda, al moment, la jaia troba dos mercaders  que eren molt compradors i li posen preu a les mongetes i als àsens i, ràpidament, fan la barrina (és a dir, apleguen a un acord, p. 28) i, tot seguit, se’n va cap a Ciutat: “fon anar-se’n a una bona botiga de robes i a una altra de mobles i comprar sa caixada i es parament per sa seua filla a fi de que es pogués casar en voler” (p. 29). I l’endemà, “ben dematinet, pega coça as llençol  (…) i ja pica de talons a trescar per dins Ciutat” (p. 29).

Immediatament, apareix un traginer (p. 30) i, posteriorment, en la rondalla, ho fa un dentista i un sargent. I, en tots els casos, la dona, no sols fa acords amb tots dos sinó que, a més, ella marca què faran l’amo i l’hortolà, els quals, molt innocents, accepten lo que ella els diu i, així, de nou, la jaia fa el paper actiu mentres que els altres (excepte en u dels passatges finals de la rondalla), en fan el passiu, fins al punt que la perdonen i comencen un nova acció. Així, podem llegir que els dos hòmens “ja foren partits darrere sa jaia Gri, travessa qui travessa carrers i volta qui volta cap de cantons, i des d’allà, tant com en podien treure, perquè es dimoni de sa jaia tenia una cama de foc i (…) se n’anava com un llonzí” (p. 32).

Quan passen la jaia Gri i l’amo i l’hortolà per la Diputació (que ella els fa creure que és la Justícia), els diu com han de parlar i què han de fer: “L’amo de Son Frau i s’hortolà de Son Mas s’ho arribaren a creure, que sa jaia deia ver, i ja li varen haver pitjat darrere i, des d’allà, per dins carrers i carrerons de Ciutat! I sa jaia, davant davant; i , ells, darrere darrere i des d’allà!” (p. 39).

Ara bé, en un moment de la rondalla, l’agafen i li diuen que o paga o la maten. Ella, sense pensar-s’ho dues vegades, els torna lo que els devia en diners i, finalment, la lliguen a un arbre, de què, un poc després, ella aconsegueix eixir-se’n gràcies a la col·laboració i al bon cor d’un home, geperut, a qui ella fa creure que, lligada a un arbre, ha fet possible deixar de ser geperuda (p. 46).

I, al capdavall, la jaia, “des d’allà cap a Sant Llorenç des Cardassar, cametes em valguen!

(…) l’endemà dematí, va esser a Sant Llorenç, trobà a ca seua sa caixada i es parament de sa filla, que no li costava ni un cèntim, i sa seua filla es casà” (p. 47). 

Agraesc a totes les persones que col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones que marquen el ritme, amb molta iniciativa i molt obertes

 

En relació amb el paper de la dona en la família catalanoparlant és “Mare, mares” (http://elisendaortega.blogspot.com/2013/05/mare-mares.html), publicat en el blog “Elisenda Ortega” en el 2013, en què l’autora de l’escrit, Elisenda Ortega, comenta que “La meva família és un matriarcat, com diu sempre el meu fill. I és que el puntal i ànima d’aquesta sempre han estat les dones. Dones fortes, lluitadores, valentes i molt treballadores, però alhora sensibles, tendres, creatives i amb una gran capacitat d’alegria i amor que ha fet que al seu entorn tots creixéssim amb seguretat i eines suficients per desenvolupar la nostra personalitat.

Encara recordo que tots gaudíem d’aquella tendresa que ens ha acompanyat tota la nostra vida. El meu avi era el sensible, l’artista, el somiador, el captador i transmissor de bellesa, i la meva àvia era la forta, la negociant, la defensora de la família, la que mai va tenir por de fer maletes i traslladar-se a terres que oferissin noves oportunitats.

(…) Avui em[1] miro feliç les noves generacions de la nostra família i penso que tota aquella font d’amor que van crear els meus avis i que han heretat[2]i ampliat les seves filles i nets, s’ha transmés als besnéts i rebesnéts i que ells, al seu torn, ho continuaran. L’amor és el més important de la vida, sense ell seríem com plantes sense llum, no podríem créixer.

(…) Vull fer constar que no m’agraden les discriminacions,  crec en el ferm paper del pare”.

En relació amb aquest escrit d’Elisenda Ortega, el qual envií el 9 de setembre del 2021 a moltes persones, em comentaren: “Una història preciosa, similar a lo que tu escrius sobre el matriarcalisme” (Francisca Farre), “El que més m’ha agradat, és que el matriarcat no té res a veure amb poder ser tendra, dolça i harmoniosa o gentil, sensual, senzilla i/o esbojarrada. Bravo, més bravo per aquests dones humils, fortes, treballadores. Bravoooo” (Montserrat Cortadella), “Un escrit preciós” (Rosa Garcia Clotet).

Quant al tema del paper de l’home i al de la mare, direm que coincideixen molt (sobretot, el de la dona, per lo que plasma Elisenda Ortega) amb lo que fan les rondalles en llengua catalana, i que no es casen, per exemple, amb l’escrit “O la búsqueda de la Cultura perdida”, redactat per Andrés Ortiz-Osés, estudiós del matriarcalisme basc, en 1978, en el periòdic aragonés “Andalán” (no. 192) i a què poguérem accedir en setembre del 2021: “Por un lado está el poder ejecutivo, el poder político, lo militar y lo industrial. Este poder ve mal a la cultura porque la ve como el ámbito de los desplazados. Es el poder de lo patriarcal, fálico (el pene, la espada…) para el que la Cultura no és más que un allanamiento (el feminismo, lo matriarcal)” (p. 14). A més, addueix que “De un lado existe una Cultura fálica, dura, virilista. Es la tecnocrática, la científica, la que da dinero… la oficial. De otro, está la Cultura blanda, oral, femenina, representada por la Filosofía, las Letras y las Artes. Dentro de la misma Filosofía se dan, a su vez, dos tendencias. Existe una filosofía dogmática, oficial, tética ( de tesis): es la que tiene su origen en el escolastismo y la que tan bien le ha venido al franquismo. Frente a ella se sitúa una filosofía antropológica, relativista, autocrítica, basada en la experiencia matriarcal, profunda” (p. 14).

Doncs bé, en moltes rondalles (bé de la darreria del segle XIX, bé de principis del segle XX o, com ara, recopilades per Joaquim G. Caturla i del darrer quart del segle XX), com també en moltes cançons eròtiques mallorquines arreplegades per Gabriel Janer Manila, veiem que hi ha un matriarcalisme viu i, fins i tot, reflectit en entrevistes a persones vinculades amb el camp, o en articles que figuren en Internet, sovint, com a reconeixement a la tasca realitzada per alguna àvia (o per alguna dona amb molta iniciativa). Així, en l’entrevista “Les Iaies. Més que un vi” (https://penedeseconomic.com/el-quadern-de-l-emprenedor/1784-les-iaies-mes-que-un-vi), publicada en el diari “Penedès Econòmic”, veiem que dues jóvens amb molta iniciativa comenten “Nosaltres no som enòlogues[3], però la part d’enologia ens assessora el pare i en la part empresarial la mare (…). Li hem posat el nom de ‘L’oli de la iaia Maria’, perquè era la besàvia i es un tribut cap a ella. La mare ens explica que era molt matriarcal i sempre marcava els ritmes i feia família”. Una altra rondalla mallorquina en què es veu el paper actiu de la dona i amb molta iniciativa és “Sa jaia Bri”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes:[1] En l’original, “hem”.

[2] En l’original, “ererat”.

[3] Dones dedicades a l’estudi del vi i a lo que hi està vinculat.

“Vos podeu casar en voler”, persones molt obertes i sexualitat matriarcal

 

En la rondalla mallorquina “Es missatget petit”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom IX, un comte que cercava dona amb qui casar-se, troba una jove de setze anys qui, quan una bugadera (de part del noble) s’acoste a la xica i li pregunte si vol ajuntar-se amb l’home, la pubila, “que ho era, de deixondida, i que hi anava, d’ulls espolsats” (p. 8), posa tres condicions a la bugadera: “Vull fer tres proves de la seua vivor –diu sa fadrineta-: (…). M’ha d’endevinar quin és el menjar de tots es menjars, quina es s’espècie de totes ses espécies i quina és sa mel de totes es mels.

(…) ¿Vol dir que, per donar es sí vossa mercè a aqueix comte, ell li ha de contestar a totes aqueixes coses?

-Si fa, germaneta!” (p. 9), li respon la jove. Per tant, fins i tot, en lo sexual, l’home ha d’acceptar les condicions que li posarà la futura esposa.

I el comte, com que volia casar-se amb la fadrineta, farà via i, molt prompte, troba un jovenet que li farà un bon paper, perquè li resol les preguntes que havia plantejat la jove: el menjar és el pa (em recordà el treball i la prosperitat), l’espècia és la sal (en el seu punt, la vida) i la mel és la mel de maig (la dolçor, l’agraïment, ja que, en maig, “ses flors des camp estan totes (…) as punt més alt de sa seua garridesa i galania i bona olor”, p. 14). L’al·lot, eixerit, agradable i agut, fa que el comte trie no parar-se en palles i anar a ca la fadrina a dir-li les tres respostes.
La jove, abans, comenta a son pare: “Ara és tornada sa bugadera i em diu que el senyor comte és aquí i que ha aclarides aquelles tres coses (…). I jo no li he volgut contestar que no n’hagués parlat abans amb vossa mercè” (p. 15).

El pare, molt obert amb la filla, li demana on ha vist el comte, ella li ho diu i, a més, el pare “va considerar que, quan sa seua filla havia fet allò, era que es comte li agradava, i que la tendria massa mala d’aturar i de decantar-li aquells pensaments des cap si ella ja havia ficada bolenga[1], perquè guardau-vos d’al·lota que pic que un fadrinel·lo li entra per s’ull dret!” (p. 16).

Ara bé, com que el pare “era un home molt viu, lo que va fer, va demanar clarícies d’aquell comte, totes  ses que va poder.

Ses clarícies no foren dolentes i, aleshores, diu a sa seua filla:

-Mira, crida sa bugadera i dona-li dia, as comte, per presentar-se i contestar a aquelles tres endevinalles; i, si les t’endevina i et fa sa peça, podeu passar l’obra avant”(p. 16).

I, com que el comte, anirà a ca la fadrineta i li contestarà amb les respostes correctes,  fins i tot, el pare ho aprova al comte (p. 17). Però el paper del pare reflecteix el matriarcalisme vinculat amb la sexualitat, per exemple, quan tria dir, davant de la filla i del comte:

“-Per part meua –diu es senyor vell-, si ella hi està conforme, jo també hi estic. Vos podeu casar en voler.

-Ja ho hauríem d’esser!” (p. 18), respon la jove. I el comte, immediatament, “va esser des mateix sentit!” (p. 18).

Al capdavall, tot i que la filla ho comenta amb el pare, aquest passatge plasma que, àdhuc, en la sexualitat (en aquest cas, un poc abans de casar-se), el pare deixava que fos la filla qui triàs el seu futur (ajuntar-se, en matrimoni, amb l’home) i veiem que, de nou, es fa lo que vol la dona.

Afegirem que, en cançons eròtiques mallorquines recopilades per Gabriel Janer Manila, la gran majoria de les vegades, la filla fa consultes o comentaris amb la mare, no amb el pare, i que aquesta rondalla, de pas, presenta un pare molt obert, en lo sexual i tot.

Agraesc la col·laboració de les persones que m’han comentat sobre el tema de la sexualitat en relació amb el matriarcalisme, a les que participen en el treball i a les que em fan costat dia rere dia

 

Nota:[1] Que s’havia ficat en el cap la idea de casar-se amb el comte.

Fills amb molta espenta, amb coratge i que fan lo que diu la mare

 

Hi ha una rondalla mallorquina, “En Pere Poca-por”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom VII de les “Rondaies mallorquines”, en què es plasma que, en una família matriarcal, les dones aplanen molt el camí als fills i en què el fill, a tothora segueix fidel a una recomanació de sa mare i, per tant, es fa lo que vol la dona. Així, “Això era una viuda que només tenia un fill, que nomia Pere, un al·lotell galanxó, deixondit, sa com un gra d’all, agosarat, que no l’espantava vent ni aigua” (p. 121), i això el porta a voler saber què és la por (però no en un sentit teòric, sinó per mitjà de l’acció), ja que, “són tan fortes ses ganes que en tenc, que he resolt d’anar-me’n a trescar món, i no m’he d’aturar fins que n’hauré trobada poc o molta” (p. 121).

La mare, en veure l’espenta del fill, li diu que és caparrut com son pare. Ara bé, immediatament, li afig:

“-Fill meu, ja que no em vols creure, una cosa et coman: que allà on es ponga es sol, t’has d’aturar i, allà mateix, has de fer sa nit.

-No tengueu ànsia –diu ell-. Lo que és envers això, vos creuré” (p. 122). Per tant, el fill accepta fer lo que li diu la mare (com l’home que fa lo que vol la dona).

“Pren es cavall i doblers, i ja és partit” (p. 122).

Un poc després, es fa fosc i, per primera vegada, llegim “Es sol s’és pot –diu ell-; vull fer lo que mu mare m’ha comanat: fora caminar pus!” (p. 122). Això és, de nit, para a dormir i, de dia, des de bon matí, passa a l’acció. A més, la podem veure com “Vull observar sa paraula de mu mare” (p. 123), és a dir, complir-la. I ho fa. I, com moltes dones sobre qui han escrit en Internet (per correu electrònic, per Facebook) o bé en converses, com ara, les dues àvies de ma mare, qui eren molt actives i molt arriscades, En Pere Poca-por, amb molta espenta, diu “Acostau-vos i ens veurem ses caretes! ¿O sou tan cans nanells, que només lladrau enfora?” (p. 126), “bona tirada m’espera demà!” (p. 127), “Donem-ho a ses cames abans de més raons!” (p. 127). Al moment de llegir aquesta darrera frase, escriguí unes paraules que em plasmà un amic, respecte a la cultura colla i a la cultura valenciana: “No teoritzen. Viuen i actuen”.

I, com que En Pere Poca-por no es para en palles, en un passatge de la rondalla, veiem que diu “Vaja si en vaig sentir i bé! Però ¿què en farem si no va sortir sa por? Sobretot, una altra vegada, mirau-vos-hi més, en so xerrar i en so dir: aquí hi surt això, aquí hi surt allò; que, amb bona consciència, no ho podeu fer, d’enganar un home i, per pitjor, sa primera vegada que parlau amb ell” (p. 128). De nou, un home amb molta espenta i d’actuar. Per això, “En Pere, que pegà cimada as cavall, i ja va esser partit d’allà” (p. 128). I, de nou, sense embuts, diu “Vull fer bona sa paraula de mu mare” (p. 128), qui li ha comentat lo que millor li aplanarà el camí i que ell ho abraça.

En la segona prova, aplega a un castell en què hi ha dos gegants i, quan van a veure qui és qui hi ha entrat, En Pere Poca-por, sense pensar-s’ho dues vegades, els respon “Deixau-me fer, que no estic per a moixonies!” (p. 131). I el deixen actuar (p. 131). Ara bé, li diuen que, des de fa “una mala fi d’anys que batallam pel rei cristià contra el rei moro” (p. 132) i que mai no aconseguien véncer-los, No obstant això, Pere Poca-por i els gegants, entren en una batalla i “mai s’aturaven de fer-se endavant i sempre endavant i, com més avençaven” (p. 134). I, quan els gegants diuen a En Pere Pocapor d’anar a romandre en el castell, ell, sense embuts, els comenta “Mu mare em comanà que sempre passàs sa nit allà on veuria pondre es sol: així ho he fet sempre i així ho faré anit” (p. 136). Per tant, En Pere Poca-por actua com l’home en les cultures matriarcals: fa lo que li dicta la dona, de la mateixa manera que, per exemple, el pare de Pere Riutort (1935) ho feia quan la muller li deia “¿No saps que has de fer lo que diu ta mare?”, és a dir, l’esposa (la mare de Pere Riutort). Cal afegir que els pares de Pere Riutort s’entenien molt bé.

Un dia, a mitjan nit, En Pere Poca-por veu un llumet que s’acostava als moros que eren morts. Aquest llumet… era una jaia qui, com en moltes rondalles en llengua catalana, fa el paper de la dona activa que salva l’home passiu o, simplement, l’home o, com ara, el jove. I, a més, aquesta velleta fa un paper semblant al de les trementinaires (remeieres) catalanes: “Pos un poc de bàlsam d’aquesta ampolleta a aquests germanets meus[1] i es qui estan ferits, queden bons i, es morts, reviscolen” (p. 137). Explícit.

Immediatament, En Pere diu a la jaia, que li mostre com ella fa una prova, reviscolen uns quants moros que eren morts i, a més, “peguen bot tots sencers, i cametes em valguen, per avall!” (p. 137). Explícit. Per això, com que En Pere Poca-por relaciona l’ampolleta amb el reviscolament dels moros, li l’agafa ràpidament, mata aquella velleta i, fins i tot, actua com diu sa mare (“Sobretot, beneïda s’hora que m’he escoltada sa paraula de mu mare”, p. 137). De nou, veiem que, en les cultures matriarcals, la dona està ben considerada i es fa lo que dicta la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que, en algun moment, m’han informat sobre rondalles en relació amb el treball sobre el matriarcalisme, a les que prenen part en la tasca i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En aquest cas, moros.

La dona porta els pantalons i molt oberta

 

El 1r de setembre del 2021, posí en el meu mur una foto treta del número 35 de la revista catalana “El Portarró” (https://issuu.com/pnaiguestortes/docs/el_portarro_35) on, en la secció “L’entrevista”, es pot llegir que la comarca del Pallars, “Malgrat aquesta aparença era una societat matriarcal” (p. 52). I, al moment, diferents persones escrigueren comentaris relatius a aquest fet, i que plasmem tot seguit: “No només al Pallars. La meva família és de Moià[1], i tant a casa meva com d’altres, estava clar que no eren nuclis patriarcals. Tot girava al voltant de l’àvia o mare, que era la qui manava”. Al moment, li responguí “I, en el cas dels meus pares, ma mare té la darrera paraula, així com sa mare (la meua àvia materna) ho feia respecte a son pare (el meu avi matern)” i Àngel Blanch afig que “A casa meva, també: l’última paraula la tenia ma mare. A casa ma mare, a Moià, l’àvia Maria duia els pantalons. Admiro aquestes dones, però fortes i valentes”. Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929), després de llegir els comentaris esmentats, em preguntà “Lluís Barberà. I a quina casa no????”  i li contestí “Tu, Àngel, jo i moltes persones sabem i assumim que això és cert. Molts comentaris vostres i, moltes vegades, informació treta d’Internet, van en eixa línia.

La teua dona, ¿és catalana de naixement? I, si és així, ¿podries escriure’m sobre lo que toquem ací? ¿I altres vivències en eixa línia i que tu coneixes (sempre, de parelles catalanoparlants)?”. La resposta de Ricard Jové, interessant, és “Sí és catalana de naixement, de pare i mare. El seu avi, de Vilanova i la Geltrú; la seva àvia, de Xàtiva. La seva mare, catalana, nascuda, diguem que per casualitat, a València capital i, a partir dels 4 anys, a Barcelona”.

A més, Àngel Blanch Picanyol, en un altre moment del dia, addueix que “Per part de mare, quasi tothom era de pagès. Quan anàvem a visitar algun parent, a pagès, o a una altra casa, encara que no fossin parent, qui sortia a rebre’t, era la dona, la mestressa, la qui manava”. I, immediatament, li comentí que, “Quan venen els meus pares a visitar-me, la gran majoria de les vegades, qui n’entra primer… és ma mare” i ell respon: “Ep! Això sempre!”. Aquest comentari d’Àngel Blanch em feu veure lo que jo ja associava amb aquest detall vinculat amb el matriarcalisme, com ho havia comentat a ma mare. I, a banda, Àngel Blanch, també escrigué “I, a pagès, si bé l’home se’n cuidava del bestiar gran i els camps grans, i els beneficis eren per la família, per la casa,… la dona se’n cuidava del bestiar petit (conills, gallines,…), i els beneficis eren pel que ella considerés, i no havia de passar comptes al marit”, comentari que considerí “Molt interessant” i a què ell afegí “És que ho havia vist infinitat de vegades a casa ma mare, i a casa d’altres parents, a Moià, a Collsuspina, a Prats de Lluçanès, a Navàs…”.

Uns altres comentaris en relació amb les línies sobre el Pallars, són “A casa dels meus pares, a Lleida, la meva mare sempre deia ‘Ell, potser és l’amo, però jo sóc la mestressa”, això és, “la senyora ama” (en el País Valencià) i, com ara, “la madona” (en les Illes Balears), “A ma casa, a Rafelcofer[2], i a la majoria de les cases del poble, la mare portava la casa, economia, educació, intendència… Mon pare sols portava el sou a casa.

Ma mare, moltes vegades, per no dir-nos un ‘no’ rotund, deia ‘Pregunta-li-ho, a ton pare’, però, mon pare sabia que havia de dir que ‘no’ perquè ma mare així ho decidia” (Pura Escriva Eleneta), “Jo sóc del Baix Llobregat i, a casa, sempre hem sigut dones i hem tirat endavant pràcticament tot. La meva mare sempre deia ‘Si falta un home, tot va endavant; si falta una dona, la casa va avall’(Angels Salvador), “Em fa riure. Penso que, a la majoria de cases, és així” (Carme L. Grau).

En línia amb aquests comentaris en relació amb les paraules sobre el Pallars, però en un missatge que m’envià Jesús Banyuls Garcia el 2 de setembre del 2021, l’amic em preguntà “Què et sembla aquesta expressió: ‘CASA DE XICS, CASA DE RICS’. Clar, la sé dels anys cinquanta i anterior, quan els xics portaven el jornal a casa. La xica quedava reclosa a les labors casolanes. Ja diràs la teua opinió. Gràcies”. Immediatament, li comentí que “La casa de dones és la rica, perquè gestionen molt bé.

Es plasma en més d’una rondalla i en algunes arreplegades per Ximo Caturla”. I ell, tot seguit, em respongué “Sí. Està demostrat que, la casa, l’administra la dona. Ja ho sentia en comentaris de persones majors que comentàvem que la dona que sabia administrar casa era molt: es notava de la que no era tan eficient. Aquests comentaris els tinc molt gravats en la memòria.

Els meus pares tenien una botiga d’alimentació i es feien eixe tipus de comentaris. Gràcies”.

Un poc després, li passí el post vinculat amb la dona en el Pallars i acompanyat de lo que havien plasmat les persones que opinaren sobre el tema. Com a detall, el 3 de setembre, cerquí en Internet la dita “Casa de xics, casa de rics”  i, en la web “El Refranyer”, trobí un refrany tocant el tema, però de línia matriarcal: “A la casa que Déu els vol rics, dóna primer les xiques que els xics” , acompanyat de l’explicació “Les dones solen preferir xiqueta, per afinitat de caràcters i perquè el dia de demà li resultarà més útil que un xiquet”. Per tant, fins i tot, a nivell popular, Déu tria abans una xiqueta que un xiquet… Són moltes les persones que, no sols han comentat que consideren millor que siga la dona qui porte la gestió i qui comane la casa, la família, etc. (i no, en el cas dels hòmens, per ser un manta, un malfaener), sinó perquè, com comentava Pere Riutort (1935) sobre son pare, el 19 de juny del 2021, i sobre la seua dona (la mare de Pere Riutort), sabia més que ell, el marit (detall que apareix en moltes rondalles): “En efecte, [la meua dona] sap mes que jo”. Cal dir que els dos feien molt bona pasta.

En eixe sentit, si bé hi ha qui pot considerar que la dona continua discriminada en el treball,… com escriguí a Jesús Banyuls, en el meu mur, el 3 de setembre del 2021, “Llegint comentaris en Facebook, en blogs, en web, per correu electrònic, etc., aplegues a la conclusió que el franquisme retallà moltes llibertats a les dones, qui, trenta anys arrere o menys, eren les que movien la casa, l’economia, les que triaven, etc.”.

De fet, en la rondalla mallorquina “Es port de sa cibolla blanca”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom VII de les “Rondaies mallorquines”, un pare decideix que siga el fill, En Robert, qui continue la seua empresa (“navega tu, que ets jove. Una cosa et comana: que no tocs mai en es port de sa cibolla blanca, perquè s’hi campen malament”, p. 101). La mare li diu “Ten aquesta de mi: sempre i onsevulla sies, fes el bé i no miris a qui; que qui bé fa, bé trobarà”, p. 101). I el fill, entre no complicar-se la vida o triar per lo social, es decanta per lo que li ha dit sa mare. I això li permet fer via, anar cap al demà i, de pas, alliberar, per compassió, una dona que era esclava i a qui tracta i considera bé des del primer moment:
“Es casen, s’embarquen i es mariners feren ullots ferms, com veieren aquella al·lota que s’entregava amb so patró i que era tan garrida i ben carada.

-És sa meua dona –els diu En Robert, Respecteu-la per tal.

-Vol dir que vos sou casat? –diuen es mariners, badant uns ulls com uns salers.

-Si fa –diu En Robert-.Que no trobau que he tengut bon gust?” (p. 111). I, un poc després, llegim:

“Filleta –diu En Robert a sa dona-, ara tu ens has de dir es regnat de ton pare a on devers ens cau” (p. 111).

Robert, a tothora estarà de part d’ella i, com que hi havia uns nobles que no podien acceptar que un home que no pertanyia a la noblesa, com era En Robert, es casàs amb la princesa, posen en perill En Robert i, de rebot, la seua dona. Però, com en moltes rondalles, un home tornarà un favor a En Robert i això permetrà que En Robert puga anar a la cort, amb la intenció de reviscolar la filla del rei i, a més, cantar les veritats[3] (fins i tot, amb una guitarra)  i “Sa seua filla[4] i En Robert contaren tot lo que els havia passat.

(…) A aquells nobles que havien comès es crim, perquè el confessaren i el ploraven (…), els perdonaren la vida, però no els deixaren anar pus pel mig.

(…) El rei donà sa corona a sa seua filla i a En Robert, que foren uns reis de primera, i varen viure anys” (p. 120). Observem que, en aquesta rondalla, es cita, en primer lloc, la dona (el rei la fa reina, hereua) i En Robert la complementa, però és ella qui diu lo que cal fer i es fa lo que vol la dona.

Per tant, en un règim polític amb aquesta línia, la dona no hauria estat discriminada del treball ni en moltíssims camps en què ho ha estat. Les rondalles així ho plasmen. 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades en relació amb el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Població catalana de la comarca del Moianès.

[2] Població valenciana de la comarca de la Safor.

[3] En Robert diu les veritats mentres toca la guitarra.

[4] La filla del rei.