Arxiu d'etiquetes: “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia” (llibre)

Rondalles eròtiques amb dones eixerides, que tenen la darrera paraula i molt obertes

General, , , , ,

Una rondalla que figura en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, i en què captem trets matriarcalistes, és “Miguel i Rita”, de tipus eròtic. Un dia, Miguel comenta a la seua dona, Rita:

“-Mira, Rita: ja he pensat anar-me’n a Alacant a pagar la contribució.

I diu ella:

-Bé.

El marit li afig:

-M’emportaré diners, la pague i demà passaré per la posada i despús-demà me’n tornaré.

-D’acord -li respon ella” (p. 87). Com podem veure, l’home va a la dona i ella, que és qui té la darrera paraula, l’autoritza.

Aleshores, a Miguel, que era vellet, “se li fa poqueta nit abans d’Alacant. I, com que hi havia dues fulanes assegudes en un balcó, ell les mira i una d’elles diu a l’altra:

-Eixe deu ser del camp. Per la manera de mirar…

L’altra comenta a la primera: -Mira: li encertarem el nom.

La primera li afig: -Potser sojorne aquí. Porta diners, perquè esta gent del camp sempre ve a pagar contribucions o qualsevol cosa.

-No res: vejam si podem encertar.

L’una diu:

-Li diran Paco?

-No -diu. -Paco, no. Bo, però no.

-I si li digueren Miguel?

-Diu: -Oi, Miguel sí que pot ser que sí.

Com que la xicota agafa i diu al marit:

-Miguel.

I ja diu ell:

-Em coneixen. Què?

-Ja l’hem encertat, el nom!

Diu a Miguel: -Guarda’t, que tu ets oncle de nosaltres.

I respon l’home:

-Com? Puix la tia Rita no m’ha dit res.

Diu la dona: -Mira: ja sabem el nom de la dona.

Una de les dones demana a Miguel: -Diu que no li ha dit res la tia Rita?

Diu: -No” (p. 87).

Per consegüent, les dues dones, a més d’eixerides, estan ben tractades pel narrador, encara que siguen prostitutes.

Tot seguit, la rondalla inclou l’erotisme:
“Diu l’home: -Maria Santíssima: que despistada viu! Munta, munta!

Hala, ja el munten allí, a l’home, que era vell” (p. 87).

I, com que ell els amolla coses de la seua vida en casa, les dues dones saben com portar l’aigua al seu molí i, per exemple, li comenten: “Mira. Si ho diem nosaltres: esta nit la passa aquí. Sopa aquí; i demà o despús-demà, se’n va.

-Ai, doncs, mira. Ni dir-me que aquí tenia nebodes.

Com que ja sopen i diu una a l’altra:

-Doncs, li farem una sopa lleugereta i comprem tàrtago” (p. 88). I, com que elles sabien els efectes del tàrtago (o cagamuja), no sols ell fa lo que li diuen, sinó que Miguel els demana ajuda, dos trets que empiulen amb el matriarcalisme.

A més, ja li digueren lo que era i, quan ell ja baixa les escales i se’n va cap al carrer, li tanquen la porta (p. 88) i entrem en un altre passatge d’humor eròtic.

Així, el sereno veu Miguel i li demana a on va i li comenta que cridarà la policia. I, com que Miguel s’havia deixat tota la roba dalt, en la casa on l’havien acollit les dones, els qui es presenten en el lloc i un policia li diuen:

“-Puix, no li la donaran. Vosté se’n ve amb nosaltres, el portem a la comissaria, el vestim de soldat i vosté se’n va a la Romana” (p. 88). Afegirem que una de les lletres de la cançó eròtica “La manta al coll” diu que “Les xicones de Xixona / s’han comprat una romana / p’a pesar-se les mamelles / dos voltes a la setmana” i pensem que aquesta rondalla podria aprofitar el nom d’un indret i el detall de l’aïna per a pesar (la romana) de què fa esment la cançó.

Ja de mati, l’home els demana pels diners i li responen: “faça compte que els diners no els veu.

Ja el visten de soldat; i l’home, devers la Romana. Era a mitjan vesprada i la tia Rita fent calceta junt amb quatre fadrines. I diu una:

-Oi: ¡mira quin fadrí que ve allà vestit de soldat! Serà el fill d’Amparo?

-Puix serà el fill de Carmen[1].

I ja diu la tia Rita, mirant per damunt de les ulleretes:

-(…) diria que és Miguel, que ve net, vestit de soldat” (p. 88).

I, quan el marit parla a Rita, li diu la dona:

“Ai, Miguel. Ja sé que véns net, perquè t’han enganyat, fill meu” (p. 89).

I, per tant, al final del relat, la dona també és més desperta que l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Hem afegit dos noms, que no estaven en el text, per a facilitar la lectura.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que dicten els seus marits, que porten la iniciativa i molt obertes

General, , , ,

Una altra narració, prou coneguda, recopilada en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, i en què es reflecteixen trets matriarcals, és “El conte del tio Patrício”. Un dia, un home endeutat ho comenta a la dona, que era qui feia més vida fora de la casa (com és tradició en moltes cultures matriarcalistes) i ella li aprova que cal fer alguna cosa. És a dir, el marit va a la dona, a veure si ella li dóna el consentiment i, com que hi ha bona avinença, ell li diu la proposta: “Jo faré com a mort i esta nit em portaran al cementeri, on m’escaparé. I, després, ja, a on siga, jo ja et cridaré, a veure què passa” (p. 78). Aquestes paraules enllacen amb el comentari que hem fet adés.

Durant la cerimònia, diferents persones recorden el marit i hi ha u que es proposa agafar-li una xaqueta, però, en oir soroll, el solta i es fica “dintre un nínxol i calladet! De seguida, hi va un altre, a qui també devia el marit. La mateixa passada.

-Doncs, jo li trauré les sabates” (p. 78).

Tot seguit, els tres hòmens (el marit i els dos que havien passat a agafar-li alguna cosa), de nit, ouen que venen uns lladres, els quals “Estenen una manta allí, enmig del cementeri, i comencen a buidar les alforges dels diners que hi portaven” (p. 78) i es preparen per a fer el repartiment.

Aleshores, el marit diu “Eixiu, morts i difunts!” (p. 78) i, els altres dos, que ho senten, responen “Allà anem tots junts!” (p. 78).

Per consegüent, apareixen trets en nexe amb lo matriarcal i amb lo femení: els nínxols (com si fos la terra a què tornen els morts), la nit i que l’home siga una mena de perllongament de la dona i, per això, els dos lladres segueixen les seues directrius. Açò pot recordar-nos una cosa que, més d’una vegada, m’ha comentat ma mare (nascuda en 1943): que un home, encara que fora de casa parega que fa lo que vol, realment, respon com ella li ha aprovat abans d’eixir-ne. Afegirem que, pel 2019, un amic molt coneixedor de la cultura colla, em contà aquest detall com una cosa tradicional del dia rere dia en famílies catalanoparlants del País Valencià.

Una altra rondalla arreplegada en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, i en què copsem trets que enllacen amb el matriarcalisme, és “Maigsllargs”. Hi havia una casa on vivien un matrimoni, que eren llauradors, la qual, en aplegar maig, s’omplia de blat, d’avena i de civada. Un dia, la dona diu al marit que calia que la casa no estigués de gom a gom. Llavors, ell li respon:

“-Tu: deixa-ho ahí, que això és per a maigs llargs” (p. 79).

I la dona, com que pensava que “Maigllargs” era el malnom d’algun veí, demana a un home:
“-¿És vosté Maigsllargs?.

-No, senyora” (p. 79), però, més avant, després de pensar aquest home per què li hauria fet eixa qüestió, li respon “Doncs, sí: jo sóc Maigsllargs.

I va i li diu la dona:

-Gràcies a Déu. Faça vosté el favor de portar-se tot açò que tinc, aquí, en casa (…). Ja em va dir el meu home que açò era per a Maigsllargs.

Bo: l’home se’n va i se’n porta dues o tres carretes carregades” (pp. 79-80) i li deixa la casa ben neta. Per tant, la dona porta la casa i, en la relació amb el veí, no sols ella duu els calçons, sinó que es fa lo que la senyora ama indica al veí, qui és l’animal de càrrega.

Quan el marit torna a casa i veu que s’ho han endut, li diu que ell opta per cercar alguna altra dona millor que ella. I, àdhuc, podem llegir que “Puix no li va voler pegar, ni res” (p. 80), un tret que enllaça amb lo matriarcalista i que hem decidit incloure en l’estudi.

Passa que, com en altres narracions molt semblants (i recollides en altres indrets), el marit aplegarà a diferents pobles on no sabien com fer unes finestres per a una església, posar-se els pantalons, quina és la cama dreta i quina l’esquerra i, al capdavall, què fer amb un titot que hi havia en la plaça del poble (pp. 80 i 81).

Finalment, com ell havia dit a la seua dona, se’n torna a casa (això sí, amb el titot que arreplega en el darrer poble on havia sigut) i, empiulant amb lo matriarcal, “es van menjar el titot entre els dos” (p. 81). Aquesta rondalla pot evocar-nos una que, per exemple, es conta en Tàrberna (la Marina Baixa), “A ta casa, vaca!”, en què un home deia que ell no faria lo que li digués la dona, perquè ell manaria en sa casa, i…, al final de la narració, es fa lo que vol la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Afegim dues fotos del llibre “El matriarcalismo vasco”, les quals, junt amb la que hem posat hui en Facebook, han portat un amic a enviar-nos un missatge que inclou aquestes paraules: “tant a València, com a Nàpols, Sicília i la Calàbria, així com al Regne de Mallorca i a Catalunya, la dona ha tingut molt de pes i, ara per ara, la matriarca encara pesa”. Un comentari, com li he respost, “profitós”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

I una del llibre “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya” (p. 201), publicat en el 2021.

 

 

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

Dones eixerides, amb molta iniciativa, ben tractades i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra rondalla de l’obra esmentada a cura de Brauli Montoya, i en què captem trets matriarcalistes, és “La mare morta”. Un fill pobre i un fill ric tenien una mare i ella es mor en casa del ric, qui pretén que la soterre el pobre. Llavors, qui l’havia acollida per darrera vegada, dóna diners a l’humil.

Tot seguit, el senzill “se l’emporta a la serra i l’amaga i, en la nit, agafa la mare i la puja al balcó del seu germà” (p. 75). Com podem veure, el germà pobre viu més l’estima de la terra, torna la mare a la terra (mitjançant el soterrament) i, a més, agafa la mareta en un moment de foscor (un tret que empiula amb lo matriarcal, com una mena d’aliança).

En acabant, “quan va la criada a obrir les finestres i a escurar la cambra, obri la finestra i la vella cau damunt” (p. 75). Al capdavall, el ric dóna uns altres cent duros al toca-portes i se l’enduu el pobre.

Ara bé: el senzill, de matí, quan tocaven a missa, “Agafa sa mare, la posa asseguda en una cadira a l’entrada de l’església. Quan ja han dit missa, el capellà apaga tots els llums i diu a la dona:

-Escolte: a veure què fa vosté.

I el germà estava amagat darrere de l’església, veient lo que feia el capellà amb sa mare” (p. 75). Per consegüent, altra vegada, el pobret acompanya sa mare, la tracta bé (li posa una cadira, com qui ho faria amb un convidat de bon cor i, per tant, no la deixa en terra) i, fins i tot, està atent a veure què fan amb ella. Copsem, així, un lligam entre tots dos, com el fill que li fa costat. Aquest apartat del relat em recorda una dita que aprenguí de ma mare en el 2022 (“En les cases, més prompte donen la cadira a una puta que a una lladrona”), aforisme que, si més no, era conegut per dones nascudes en els anys setanta del segle XIX.

Més avant, el rector s’acosta a la mare i opta per donar cent duros a l’home senzill, qui agafa sa mare i se l’emporta devers la serra (p. 76). L’home veu un ruc i, eixerit, el pren i “la posa [ = la mare] damunt del burro, amb la corda, per a que no caiguera” (p. 76). Afegirem que, així, la dona va dalt de l’animalet i el fill li fa companyia i, com molt bé plasma la rondalla, ell no se’n desentén.

Un altre relat molt conegut,  majoritàriament, presentat amb un llop i una rabosa, i en què es plasma el matriarcalisme, és “Acomençaina, Amitjanaina, Arremataina”, recopilada en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”. En una casa, hi havia una dona molt llépola i el seu marit, més d’una vegada, anava a arreplegar mel del rusc. “Però, res: li desapareixia la mel ràpidament. I l’home diu:

-Xe: doncs, aquesta dona… Ja veuràs tu.

Va, talla el rusc i (…) el clava en una gerreta de fang i l’amaga en un pedregar. I la dona, que s’adona, li diu que se n’anava:

-Xe: demà me n’he d’anar (…), perquè una amiga meua ha tingut un xic i el bategen demà.

-Ah, doncs, d’acord!

 I se’n va… a on estava la gerreta i se’n menja una bona ració de mel” (p. 77) i, després, comenta al marit que li havien posat, de nom, Acomençaina.

Aquest passatge com també dos posteriors reflecteixen que la dona és eixerida, que porta la iniciativa i que se n’ix amb la seua.

Finalment, l’home se’n va a la gerra, a veure com estava la mel, i, quan diu a la seua dona que ja no resta mel, ella, sense embuts, li respon “Que els batejos que jo anava, ¿què et creies que eren? Acomençaina, Amitjanaina i Arremataina” (p. 77).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que porten la iniciativa i fills amb molta espenta i molt oberts

General, , , ,

Una altra rondalla que figura en el mateix llibre a cura de Brauli Montoya, i en què es reflecteix lo matriarcalista, és “Peret i els lladres”. “Hi havia una dona que se n’anava a fer llenya junt amb el seu fill” (p. 69). A més, quan apleguen al lloc, la mare li diu on s’havia deixat la lloca i, en acabant, el xic li duu una porta (pp. 69-70).

A més, ambdós “es veuen una quadrilla de lladres. I hi havia allí un pi molt grandot al costat del camí de la serra.

-Fotre! -diuen la mare i el fill. -Fotre! Allò són lladres!” (p. 70).

En acabant, tots dos “es claven dalt del pi i calledets, mentres que, allí baix, els lladres es posen a fer una paella d’arròs i a comptar els diners. El xavalet era dalt i diu:

-Mare: que em pixe.

I la mare li comenta: -Oi, oi! (…) Pixa a poquet a poquet (…).

I el xic, a poquet a poquet” (p. 70). Com podem veure, la mare i el fill van junts, ella és qui té la darrera paraula i, igualment, ho fa de manera que el fill no es sent incòmode, sinó ben tractat.

A continuació, els lladres comenten que cau aigua. I el fill parla a sa mare:

“-Mare: i ara em cague.

(…) I ja va el xicot, a poquet a poquet, i diu sa mare:

-Vinga: a poquet a poquet” (p. 70). Altra vegada, copsem un tret que convé tenir en l’educació (ací, dels fills): paciència.

Adduirem que, u dels hòmens, diu:

“-Tu compta els diners; i tu, calladet.

Però, fotre: quan ja havia passat una estona, la porta ja pesava al xic i ell fa:

-Mare: que se me’n va la porta” (p. 70). Aleshores, la mare li comenta: “Deixa-la a poquet a poquet” (p. 70). I, com que cau i els lladres creuen que ho ha fet del cel, se’n van corrent i tant la mare com el xic es feren amb els diners i amb l’arròs.

Una altra narració, també amb humor, recopilada en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, i en què copsem trets en línia amb el matriarcalisme, és “Peret i el carboneret”. Una dona “se’n va anar a guanyar-se la vida a la serra. Ella i el marit van tenir un fill” (p. 72) i, quan el xiquet ja era grandet i havia fet els dotze anys, la dona comenta que caldria batejar-lo i li posaren, de nom, Peret el Carboneret. Per tant, és la dona qui porta la iniciativa, fins i tot, en la tria del nom del baptisme.

Mentres eren en l’església, el capellà considera que caldria que el fill tingués un poc de formació religiosa i, per això, mostra els sants al xic, qui, quan veu un home (Jesús, en la creu) comenta:
“-Fotre, amic! (…) el capellà posa poca menjada a aquest senyor. Està molt prim” (p. 72).

Després, el capellà diu al xic que, si algun dia li pega algú dels seus pares, que vaja a l’església. I, com que el pare ho fa una vegada, el xavalet s’acosta a l’església, parla amb l’home i li afig que, com que menja molt, li ha de posar dos plats i dues culleres (p. 73).

Més avant, el minyó parla amb el senyor de la creu i li diu que se’n baixe. I així ho fa Jesús, qui li comenta: “demà, digues al senyor capellà que (…) també el convide jo” (p. 73). I, en passatges posteriors, captem fets pareguts, fins que Peret, quan el rector ja era junt amb ell i Jesús, diu al profeta: “a espaiet amb lo que fa Vosté. (…) no dinarem nosaltres sols” (p. 74).

Finalment, el senyor de la creu, se’n baixa i diu a Peret:

“-Pren, Peret: aquí lliure les claus del Senyor.

I aquí li va posar sant Pere.

-Tu ets qui obris (i qui tanques) el cel. Pren les claus.

Li va donar un manoll de claus i Sant Pere i ell es van pujar cap al cel (…) a menjar rotllets amb mel” (p. 74). Sobre el personatge de Sant Pere, en les rondalles, sovint, apareix com un home amb raboseria, que juga brut o bé impulsiu, com és el cas d’aquesta narració. I, més d’una vegada, Jesús representa la persona de bon cor i, per això, sí que acaba bé en els contes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que porten la iniciativa, amb molta espenta i reis molt oberts

General, , , , ,

Una altra rondalla que figura en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, i en què captem trets matriarcals, és “El de l’anell”. Un vellet, que demanava i que portava un sarró, toca a la porta d’una casa i diu a la senyora ama:

“Bona dona: ¿em puc deixar el sarronet aquí, que toquen a missa i vull anar-me’n a missa?

-Sí. Doncs, deixeu-lo ahí, darrere la porta” (p. 65), Per tant, una dona és qui obri a l’home i, a més, es fa lo que ella vol.

Tot seguit, quan l’home anava a missa, “Tres jovenetes que van anar a llavar a un llavador que hi havia, es van traure l’anell i el van deixar damunt d’una pedreta” (p. 65). Ací copsem un tret matriarcalista: l’anell vinculat amb una jove, potser, perquè ja festejassen.

Més avant, l’ancià veu l’anell d’una de les xiques i el fica dins del sarró “I anava a demanar i, quan aplegava a una casa” (p. 65), deia que, si no li donava res, li pegaria un calbot. I la xicota, atrevida i molt oberta, li comenta:

“Una volta eren tres fadrines,

per l’anell, m’han enviat;

i un vell, darrere, la mata

i , en el sarró, m’ha caçat” (pp. 65-66).

 

En el passatge següent, “El vell aplega a la mateixa porta i diu:

-Bona dona: ¿em puc deixar el sarronet aquí, que ara toquen a missa?

I el vell se’n va i la dona trau del sarronet la xica” (p. 66). Com podem veure, és la dona qui salva la jove, ja que la trau del sarró.

Finalment, l’ancià torna a la casa i comenta a la mestressa: “Vinc pel sarronet, i moltes gràcies.

-Hala! Adéu.

Aleshores, el vell es carrega el sarró i se’n va altra volta a demanar (…). Però, com que les dones li havien omplit el sarró de bitxos de tota classe que hi havia per allí, i ja no hi era la xica (i no cantava), ell va començar a tamborinades. I del sarró, van eixir tots els bitxos i es van tirar al vell i se’l van menjar” (p. 66).

Els missatges d’aquesta rondalla, entre d’altres coses, són 1 ) que, no per tenir més anys, s’ha d’abusar de la gent, 2) que cal que les dones siguen ben tractades i 3) que les accions de bon cor són ben rebudes (en aquest cas, en les cultures matriarcalistes).

Un altre relat en què es plasmen trets que empiulen amb lo matriarcal, i que podem llegir en “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana en Múrcia”, és “Bertoldo”. Una mare tenia un fill, Bertoldo, entremaliat i de bon cor. Un dia, el rei veu Bertoldo i li demana què fa per aquells indrets i el xic li diu que viu en una casa pròxima junt amb sa mare. Llavors, el monarca hi va i comenta a la mareta:
“-Doncs, mira: vas a venir-te’n, de cuinera, a palau (…). Vos en veniu els dos i vos porteu la cabreta i tot.

I, l’altre dia, el rei va enviar un cotxe de cavalls” (p. 67) i tots tres, junt amb els vassalls del rei, fan via cap al palau. Per tant, altra vegada, copsem l’arquetip del rei i un monarca molt obert als ciutadans, indistintament de la categoria social dels habitants del regne.

Ja en la cort, el fill veu que el jardiner del rei té un ruc amb unes orelles molt llargues i opta per tallar-les.

En acabant, el jardiner comenta el fet al monarca i la mare, amb molta espenta, es presenta al rei i li diu:

“-Mire vosté: me n’he d’anar altra volta a la meua caseta (…) [, perquè] el meu xiquet ha tallat les orelles al burro” (p. 67). El rei, molt obert, li diu que el fill haurà de presentar-se en la cort. I, quan ja hi és i el cap d’estat l’ha escoltat, fa que vinga l’hortolà i li diu:

“-Tin: compra’t un altre burro i aquí no tornes” (p. 67).

Finalment, podem dir que, en aquesta rondalla, es reflecteix que convé que un rei (i, per extensió, una mare, un educador, una persona que tinga a càrrec altres persones o un territori i tot) estiga obert a tots, que els escolte, que actue amb paciència i que propose, en lloc d’imposar amb mà de ferro. Aquests trets enllacen amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que acullen vellets i humils, que fan de cap de colla i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració que figura en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, a cura de Brauli Montoya, i en què es reflecteixen trets matriarcals, és “El senyor i el jovenet”. Un dia, un vellet, assegut al costat d’un camí, veu un jovenet amb un tros de pa i que anava a portar llenya a sa mare. Llavors, diu l’home:

“-A on vas?

-Vaig a portar-me llenya, perquè ma mare ha de fer forn.

-Bo -diu el vellet.

-I què? -li respon el xic.

-No tindràs un bocinet de pa per a mi?

I el xavalet li diu: -Puix, mire: este bocinet és l’únic que porte. Li’n done la meitat” (p. 59). I així fa el xic i emprén el camí.

Quan va baixar el jove, el vellet encara hi romania assegut i el xicot li demana:

“-Què? Com va això?

-Doncs, res: ¿podria quedar-me esta nit en ta casa?

-Doncs, vinga: ho diré a ma mare” (p. 59).

Com podem veure, aquests passatges plasmen una bona relació entre el vell i el jove i, a més, la disposició del minyó a la generositat, àdhuc, cap a ancians, trets que enllacen amb la cultura matriarcalista. És més: el xic no el deixa caure i, per això, quan aplega a casa i sa mare veu el xavalet, li diu:

“-Sí que has tardat, fill.

-Mire: ha vingut este home vellet, a espaiet, i diu si pot quedar-se esta nit aquí” (p. 59).

I la mare l’accepta. Per tant, captem un personatge que intervé en les cultures matriarcalistes i que afavoreix l’altruisme: l’adult (ací, la mare) que tracta bé el nen (i els jóvens) com també els ancians.

A banda, la mareta afig al fill que la menja serà amb coca i, aleshores, al poc de temps, s’acosta l’home, s’asseu i diu a la dona:

“-Que encendrà el foc?

-Per a fer una coca per a sopar.

-No: no és menester. Vosté, on té el pa?

-Puix jo, ahí: en una gerreta que tinc en el pastador.

-Doncs, mire a veure si, potser, sense adonar-se, li’n queda algun bocí.

I la dona hi va anar i es va veure la gerra plena de pa” (p. 60).

Per consegüent, la rondalla ens diu que la generositat és agraïda i, més encara, quan la fem cap a les persones més necessitades i que menys defenses tenen de cara al demà. En aquest sentit, cal dir que, anys arrere, com que no hi havia cap tipus de seguretat social, la gent alçava per a l’esdevenidor i, així, en aplegar la vellesa, es podia passar amb més facilitat. Igualment, ho compensava el fet que, en moltíssims casos, en una casa (o en un mas) vivien tres generacions i, entre totes, anaven cap al demà.

La rondalla que ve a continuació, en el mateix llibre sobre literatura popular en el Carxe, “Laura i les formiguetes”, també copsa el matriarcalisme. Així, una xiqueta, Laura, era molt amiga dels animalets i els tenia cura, com ara, de les formigues. ”Aleshores, ella anava a les formiguetes i els posava bocinets de pa i més. Un dia, elles van acordar:

-Ja que està sola, per ahí, esta Laura, ¿per què no li fem nosaltres una habitació, per a que se’n vinga a viure amb nosaltres?” (p. 60). Aquest passatge empiula amb el capdavall del relat sobre el xicot i el vellet que hem vist abans. Afegirem que les formigues, entre d’altres coses, són uns animalets vinculats amb la terra i, igualment, amb parts interiors… Però també ho fan amb lo que toca terra: un arbre, una paret, una planta, etc.

Ara bé: podem pensar que elles també volien tenir una persona que les fes de cap de colla, ja que, tot seguit, podem llegir que “Laura era com una reina” (p. 60) i s’insereixen i, a més, li diuen “hem fet una porta molt més gran. La tenim oculta per a que no veja ningú que te’n véns amb nosaltres i que et tenim ahí” (p. 60).

Passa que un dia, el rei cercava un promesa i, com que el monarca aplega on vivia Laura (la reina entre ella i les formigues), comenten al cap del regne: “nosaltres sabem on està, però direm a Sa Majestat que ell no li ha de fer mal” (p. 60). Llavors, una formigueta atrevida, se’n puja pel cavall del rei, s’acosta a l’home i li diu que ella sap on és la xica.

En eixe moment, l’home demana a la formiga:
“-Laura, aquí? Com pot ser aquí Laura?

Fins que van desfer allò i en va eixir Laura” (p. 61).

Finalment, podem dir que, així com, en altres narracions, unes aranyes fan que els romans no puguen fer-se amb Sant Josep, Nostra Senyora i el Nen, ací són formigues (un animal molt xicotet) qui fa costat la dona.

I, més encara: la rondalla plasma que és preferible que un monarca estiga obert a tots, no sols als més rics, ni als de la seua categoria social, i fer via per l’estat que regna.

Com a anècdota, diré que, en febrer del 2015, uns dies abans que ma mare em condonàs un  petit deute que  tenia amb ella (tot i que jo ja vivia en ma casa i no en la casa en què, abans, havia sigut llogater durant més de cinc anys), li diguí unes quantes vegades “Si demà morira el pare, tu podries viure en la casa” i, un poc més d’una setmana després, el deute restava perdonat. I la tornaria a acollir, pel gran favor que m’ha fet en moltíssims moments de ma vida. Escric açò el 5 de maig del 2024 (quan m’ha vingut al pensament). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Tot seguit, exposem dos enllaços de hui en relació amb el dia comercial de la mare:

https://www.facebook.com/share/p/6zRLaabtKQKGoTQp/

https://www.facebook.com/share/p/ANp9EyLuVe2jXdac/

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que aplanen, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat que figura en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, a cura de Brauli Montoya, i en què captem trets en línia amb lo matriarcal, és “El conte de la germana i dels set germanets”. Una germana tenia set germanets que decideixen buscar-se la vida. En acabant, ho fa ella, que portava un barret, amb el propòsit de trobar-los. “I va venir una aguileta que aprofita que se li va volar el barret i li l’agafa i fa via. I la xica li diu:

-Aguileta, aguileta, dóna’m la meua coroneta” (p. 58), però l’au li respon “Camina que caminaràs, que, en la coveta dels teus germans, la trobaràs” (p. 58) i, a més, l’àguila agafa la xicota i la deixa caure prop d’on eren els germanets: “I la xica va anar a agafar el barret allí i la coroneta que hi havia” (p. 58) i troba una cova i hi entra. Per tant, per una banda, els germans fan camí i ella, amb molta espenta i amb la generositat de l’àguila, es desplaça cap a la cova on eren ells.

Ja en la coveta, la germana fa una paella d’arròs i, quan hi apleguen els germans, veuen fet l’arròs.

Finalment, un germà cerca qui hauria fet la menja i es troba amb la germana i, llavors, s’abraçaren els set i la xica.

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme, i recopilada en el mateix llibre sobre literatura popular en el Carxe, és “La Cendrellosa, Mendrellosa”. Una madrastra tenia dues filles i la Ventafocs era la filla del marit. Les de la dona, sempre bona vida; la Ventafocs, qualsevol cosa.

Així, deien a la Ventafocs que anàs a la pastera. “Però, com que eixia una fada, la Ventafocs se n’anava al ball en cal rei” (p. 58). “Aplegava al ball i ja es presenta la Cendrellosa, Mendrellosa, millor que cap altra. I el rei li tirava l’ull i la treia a ballar” (p. 59). Com podem veure, el rei es posa de part de la bonesa i de la balladora que més li agradava: la Ventafocs.

I, quan la xica s’havia de tornar a casa, ho feia amb una carrossa.

Ja en casa, apleguen les dues filles de la madrastra i li diuen que, en el ball, havien vist una xica molt garrida.

Igualment, la xica se’n va al palau i el rei es volia casar amb ella. Passa que, com que, a la jove, se li havia perdut la sabata en la cort, “el rei la va agafar i va anar a tots els indrets del regne (…) i va aplegar a ca la xica i se la va provar a una de les fillastres. I no era bona. I, a l’altra, tampoc. I el rei deia a la madrastra que si en tenia una altra, de filla” (p. 59).

Finalment, la xica “se la va provar; i era ella” (p. 59). I el rei i la filla del marit, la Ventafocs, es casaren.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones amb molta espenta, emprenedores, que salven i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla que figura en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, a cura de Brauli Montoya, i en què es reflecteix lo matriarcal, és “Clareta”. Un home viudo que tenia una filla, que nomia Clareta, diu a la xica que ell es casarà amb una dona “Però has d’anar tu i dir-li-ho” (p. 53). I, com que la filla té molta espenta, se’n va i diu a la dona (qui també era viuda):

“-Mire, senyora: vinc de part de mon pare, que vol casar-se amb vosté” (p. 53) i la viuda li respon:

“-Doncs, per a casar-me jo amb ton pare, han de ploure bunyols” (p. 53).

En acabant, la filla torna a casa, ho comenta a son pare i es posa a fer bunyols. I l’endemà, els porta a la dona, qui encomana una altra tasca a son pare. Com podem veure, apareixen dones amb molta espenta (la filla i la viuda) i, a més, es fa lo que vol la dona (la viuda) i és la filla qui salva el pare i, per això, tot seguit, la viuda es casa amb el pare.

Després, “la xica se’n va anar a córrer món. (…) Tenia un xic i se’l va emportar” (p. 54).

Quan el jove aplega a un indret, demana si s’hi podria quedar, un home li respon que sí (encara que feia molts anys que no hi plovia) i ell li mostra que la pastera tenia pa. Llavors, l’oriünd li diu:

“-Això és la Mare de Déu, que ha vingut aquí” (p. 54). Per tant, com en dos passatges posteriors (el segon, amb una dona, i, el tercer, amb un home), la dona (ací, simbolitzada per Nostra Senyora) salva.

Fins i tot, al final de la rondalla, podem llegir que, en el poble on vivien la mare (Clareta) i el fill, feia anys que tampoc no havia plogut: “tota la gent esperant-la a l’eixida del poble, com si vinguera la Mare de Déu” (p. 54) i, a punt d’aplegar-hi Clareta (la mare del xic), va començar a ploure.

Una altra narració recopilada en el mateix llibre a cura de Brauli Montoya, i en què copsem trets matriarcalistes, és “La xiqueta i els lladres”. Un viudo i una viuda es casaren i cada u tenia una filla. La xiqueta de l’home es posava baix de la taula i arreplegava els bocinets de pa i, com que “era molt llesta, escoltava, de nit, a veure lo que la madrastra deia a son pare” (p. 54): “que ens desapareguem d’ella, perquè és filla teua i no et ve bé matar-la, puix que no s’ha de matar-la.

Doncs res: el marit se la va emportar a la serra” (p. 55). Passa que la xiqueta s’ompli una bosseta d’ametles i, en un segon passatge, de cigrons. I, com que la filla en deixava pel camí, pogué tornar a casa. I, altra vegada, el marit fa lo que li diu la dona.

En un tercer passatge, la xiqueta agafa llentilles i, com que uns animalets se les menjaren, pogué anar a una coveta (tret que empiula amb l’úter i amb la maternitat).

Ja en la cova, on es refugiaven lladres, pentina i fa llaços a un lladre que dormia. Més avant, el darrer lladre la veu i diu a la xiqueta: “Et voldré com una germana” (p. 56), li afig quines tasques farà i que viurà junt amb ells. A banda, li comenta que “aquí ve molt sovint una vella encisadora que porta sabates, colònies, caixetes de pols” (p. 56). Per consegüent, apareix una dona amb esperit emprenedor, com moltes dones nascudes abans de 1920. I el lladre li diu que no agafe res de lo que l’anciana li oferesca.

No obstant això, ella ho agafa i, en acabant, els hòmens consideren que seria adient dir-ho a “un comte que també tenia un fill fadrí [i] (…) portar-la a cal comte. I eixe comte tenia una criada guapíssima” (p. 57) i li porten la xiqueta, per a fer el soterrar.

Però, com que la criada es posa les sabates de la xiqueta, “La xiqueta va ressuscitar i va morir la criada. I resulta que la xica es va casar, després, amb el fill del comte” (p. 57).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que fan costat, que tenen la darrera paraula i molt obertes

General, , ,

Un altre relat recopilat en el llibre d’Ester Limorti junt amb Artur Quintana, relatiu a cultura popular en el Carxe, i en què captem trets matriarcalistes, és “Joanet l’Orso”. Aquesta rondalla és pareguda a unes altres en què un jove troba unes persones amb qui fer camí i en què ell fa de cap de colla. Així, un xicot rep un garrot gran, l’agafa i “ja se’n va i es troba un home que estava junt amb un muntó de pins. Era un home gran” (p. 49): Arrancapins. Joan l’Orso li diu: “Te’n véns amb mi?

-Sí.

-Puix, anem-nos-en.

Més enllà, veuen que hi havia un altre home, qui tenia una cama a cada costat de riu. I, com que no hi havia pont, venia un carro, l’agafava i el posava a l’altre costat” (p. 49): Passa-rius.

Tots tres fan camí i veuen un home que aplanava els munts: Aplanamunts.

“-Puix, ¿te’n véns amb nosaltres, també?

-Sí, me n’hi vaig.

I se’n van els quatre i apleguen a una casa” (p. 49). Aleshores, Joanet l’Orso l’obri i els diu:

“-Xe: aquí hi ha un pou tapat.

Van destapar el pou” (p. 50). Com podem veure, els quatre hòmens fan bona pasta i arriben a un pou, lloc que està vinculat amb la dona.

A més, Joanet, com que els altres tres no s’atrevien a baixar, els afig que, “quan jo toque la campaneta, vosaltres, més de pressa, per a avall.

Va aplegar a baix del pou. HI havia un recinte amb tres portes i ell obri la primera i li n’ix un mag. I, a mesura que obria les portes, li eixien xiques guapes” (p. 50). Per tant, copsem que predominen les dones i que, en el fons, hi havia dues jóvens garrides.

En acabant, Joanet l’Orso toca la campaneta i els seus companys trauen les xiques, se’n van junt amb elles i el deixen en el pou. Ara bé, com que ell és molt obert, parla amb el mag, qui li diu: “agafa aquest passadís cap a dins i eixiràs del pou” (p. 50). Podríem associar aquest mag a la sabiduria (com quan diem que una persona és un pou de saviesa).

Finalment, “això va fer Joanet. I va fer via fins que va eixir-ne i els va veure” (p. 50), es desfeu d’ells i “es va quedar amb les tres fadrines” (p. 50). 

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme, i que figura en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, és “El pescador”, un relat prou comú en tot l’àmbit lingüístic i ja recopilat per Sara Llorens en Pineda de Mar. Un home que estava casat i que era pescador, un dia se’n va a pescar i li ix un peix (una dona) que li demana:

“-Voleu pescar prou?

Diu: -Sí: com més pesque, millor (…).

El peix li respon: -Bé.

I aquell dia va pescar molt, portava molt de peix. I el peix li comenta:

-Però m’heu de donar lo primer que trobeu, quan aplegareu a la vostra casa: el primer que isca a rebre-us” (p. 50), I, com que, en tornar a casa, el primer que veu és el fill únic que tenien, així ho fa. Per consegüent, es fa lo que vol la dona.

Tot seguit, podem llegir que la dona del pare li comenta que podran portar molt de peix i vendre’n. Altra vegada, la dona apareix relacionada amb l’activitat comercial, amb l’esperit emprenedor.

Més avant, copsem que el marit diu a la muller per què en pesquen tant i que haurà de lliurar el fill al peix. Mentres que els pares feien fortuna, el fill es feia fadrí “i, a on estava, diu que estava molt ben guardat, molt ben cuidat” (p. 51).

Afegirem que, un dia, el peix diu al xicot que, si volia tornar a sa casa i veure els seus pares, no l’havien de tocar i altres pautes que ella li indica i que ell segueix.

Quan el jove aplega a casa, els seus pares ja són grans, la mare el toca i li posa uns llumins. En acabant, ell “encén i es veu una xica jove molt guapa, jove” (p. 52).

Finalment, com que ell havia seguit la pauta que li havia indicat la dona, “el xic es va casar amb aquella fadrina guapa” (p. 52), perquè ella, que té la darrera paraula, ho ha aprovat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Rondalles amb persones de bon cor, generoses i molt obertes

General, , ,

Un altre relat arreplegat en “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, i en què copsem passatges que enllacen amb el matriarcalisme, és “Compon-te, taula!” (ací, amb el número 6). Un xiquet, Peret, planta una fava, la qual aplega al cel, on ell es troba amb Sant Pere, qui, quan veu Peret, li diu:

“-Per ser tan crèdul, et faré un present. Pren: potser que passeu necessitat. T’emportes eixa taula per avall (…). I tu, quan tu li diràs ‘Compon-te, taula!’, la taula es posarà plena de menjar” (p. 45).

El xicot baixa a terra, ho comenta a sa mare i li afig: “Ja veuràs: ‘Compon-te, taula!’.

I la taula, per art d’encantament, (…) pa, xoriços, una boteta de vi… I un veí molt gelós ho va veure, ho volia …. i li va furtar la taula. Se la va endur a casa.

-És igualeta que una que en tinc, jo -diu.

Li la va canviar” (p. 45).

Com podem veure, per una banda, el xiquet té esperança i s’enfila cap al cel (així com el catxirulo, que representa el xiquet i les emocions). Per això, Sant Pere els dóna una taula i, després, el xicon toca els peus en terra.

Tot seguit, com que el veí la canvia, Peret, altra vegada, se’n va cap al cel. I, Sant Pere, comprensiu, li diu:

“-Jo, ara, com a present, et donaré un burro. I, cada volta que li digues ‘Arre, burro, caga diners!’, el burro farà monedeta d’or” (p. 45).

En acabant, el xiquet se’n torna a casa, on era sa mare, i li ho diu. Passa que el veí barata l’animalet per u que ell en tenia igual.

En el passatge següent, Peret ho comenta al sant i Sant Pere li respon:

“-Et donaré un cosa que et servirà per a fer una lliçó molt gran al veí. (…) Ara, tu deixes l’estaca allí i dius a ta mare lo que vullgues: que l’estaca és màgica… i tot. Però tu deixes l’estaca allí. I, si tu li dius ‘Compon-te, estaca!’, tu no et preocupes (…).

I sa mare:

-Esta volta, què t’ha donat?

-¡Ui, una estaca màgica, mare! Però açò només hem d’usar, quan siga molt necessari. I hem de dir-li ‘Compon-te, estaca!’.

La mare:

-No, no: deixem-la ahí, que ja està” (p. 45). És a dir, captem un personatge masculí (ací, bíblic) que fa costat les persones de bon cor i que, igualment, les educa per a que sàpien superar-se dia rere dia i per a que elles empunyen les regnes de les seues vides (Peret i sa mare). Afegirem que la mare, com més va, més, copsa que Peret compta amb un home que els ho podria posar fàcil i, per això, no sols aprova l’actitud del fill, sinó que, amb bona relació amb ell, ella té la darrera paraula.

Finalment, el veí pensa “Ara és la meua. Agafe i provaré.

I diu: ‘-Compon-te, estaca!’

I l’estaca mou i li pega llenya. Aleshores, el veí s’acosta al xiquet i li demana perdó i li torna la taula i el burro. I Peret (…) ja va ser la mar de feliç amb sa mare i les seues coses. I, després, a vegades, feia presents al veí, perquè Peret pensava que l’home tenia necessitat” (pp. 45-46). Sobre el comentari final que fa el narrador, comentaré que, pel 2021, un amic que havia tingut una bona fortuna i que, llavors, estava mig despullat de lo que havia guanyat (en bona part, amb el seu treball com a mestre), em digué que u dels qui més li havia xuplat, li havia demanat perdó i que ell li l’havia atorgat. Ara bé, jo comentí al meu amic que jo no l’hauria perdonat, després de les recialles que li havien deixat; i, una dona a qui relatí els fets, em digué que, en tot cas, que li retornàs bona part de lo robat. Aquest fet, encara que no direm noms, tingué molt a veure amb el valencianisme en el País Valencià del primer quart del segle XXI i amb un partit dels que es qualificaven d’esquerres, de progressistes… i que formaven part del govern valencià (patriarcal) del 2015-2023.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)