Arxiu d'etiquetes: dones generoses

Dones arrelades, generoses, que alleten el Poble i molt obertes

Un altre relat en què captem molts trets matriarcalistes i, a més, sovint, de línia femenina, és “La dama encantada del castell de Millena”. Començarem dient que Millena és una població valenciana de la comarca del Comtat. Per a accedir al poble, “que governa l’om centenari de la plaça de l’església, cal passar per un congost en què la serra es fa molt estreta (…). I, al capdamunt (…), hi ha les restes del castell àrab” (p. 174). Per tant, primerament, apareixen, en poc d’espai del relat, 1) un arbre (una dona) és qui fa de cap del poble, simbolitzat, 2) per la plaça (espai redó, forma que evoca el cercle), 3) vinculada amb l’església, terme que va associat a la idea d’assemblea, de comunitat, 4) un congost, pas estret (que pot recordar lo local). De fet, en l’entrada “Árbol” que figura en el “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier i d’Alain Gheerbrant, veiem que, en el cristianisme, “L’arbre és un símbol femení perquè sorgeix de la terra mare, pateix transformacions i produeix fruits” (p. 125), fruits amb què, com indica després el diccionari (p. 128), “evoca, la major part de les vegades, la imatge de la mare (…). Moltes deesses foren venerades en forma d’un arbre o d’un pal” i està en nexe amb “el culte dels arbres, dels boscs sagrats i de les muntanyes”.

A més, en un altre apartat de la llegenda, copsem que aquest castell “tenia subterranis, aljubs, galeries i passatges que anaven ben endins de la serra, no se sap ben bé ni fins a on, però se sap que arribaven molt lluny. I, des d’aquelles profunditats, emergia temps era temps una misteriosa figura (…), per última vegada, als inicis del segle XX, per a desaparèixer, potser, fins als inicis del següent segle” (p. 175). En altres paraules: com passa en el desert d’Atacama (Xile), on hi ha vida sota terra,… però, en una població valenciana: soterranis (que comuniquen), punts on acumulen aigua per a beure (aljubs), conductes de relació (galeries), passatges (que faciliten les trobades)… I tot, dins de la mare, de la terra (ací, la serra). I, atés que tots eixos mitjans de vida i de comunicació aplegaven lluny, era el Poble, governat i moderat per la dona (la dama que figura posteriorment), qui ho mantenia viu.

Nogensmenys, no és un poble tancat: podem pensar que, cada cert temps, els seus pobladors (encapçalats per aquesta dona) també n’eixirien. ¿Es refereix, per exemple, al fet que, en iniciar-se un nou segle, es celebraven actes festius així com quan naix el primer net d’una família? Aquesta qüestió ens la férem, per primera vegada, mentres tractàvem aquesta narració el 20 de novembre del 2023.

I, com en tantes poblacions catalanoparlants, qui mena la casa (i tot el col·lectiu) i que s’hi interessa,… és una dona. Així, posa que “contaven antigament a Millena que, als inicis de cada segle, apareixia entre les runes del castell una dama amable i bella; una figura encantada de dona, que res no deia, ni espantava, sinó que es passejava per entre les runes del castell (…) tranquil·la” (p. 175). ¿S’hi passejava com la mare que no deixa caure els fills més desvalguts o com qui allarga una mà, fins i tot, als més pobres, als més necessitats i que viuen en la terra?

Afegirem que aquesta dama, si algú s’atrevia a parlar amb ella, “ella li preguntava què desitjava. I, al punt que s’havia expressat el desig, la dama encantada del castell” (p.  175) el satisfeia.

Però, com que hi havia qui només pensava a fer més fortuna i com si, en la vida, només hi hagués  diners i propietats i “sabia que eren les més fèrtils de tota la comarca” (p. 176), la dama li responia:
“-El que tu desitges, molt prompte, es farà realitat.

-Moltíssimes gràcies per la vostra mercè, senyora…” (p. 176). Ara bé, uns dies després, ell moria. O siga que l’avarícia i l’afany desmesurat pel poder com també la submissió al preu que calga (les “moltíssimes gràcies”), fan que les persones resten desarrelades i, per consegüent, que passen a la glòria.

Finalment, atés que la dama és moderada (compleix la seua paraula, atorga moltes facilitats, de bon cor i generosa, trets que van en línia de l’arquetip del rei), la seua vida i el seu llegat perduren i no li és menester fer ostentació contínuament. Així, el poble de Millena li reconeix la seua identitat i la seua capacitat, per exemple, per a concedir “alguna partida especialment fèrtil o bé el rastre d’alguna fortuna soterrada que ella sabia com trobar” (p. 176). Al meu coneixement, aquestes paraules podrien empiular amb què ella no cedeix als intents de profanar la història (lo que hi ha sota terra), ni el passat: la terra és un mitjà de vida, una mare a qui besar, a qui somriure i a qui estar agraïts, com el fill que, quan la mare és anciana o el necessita, li obri els braços, l’acull i li torna favors rebuts en altres temps de la seua vida: paciència, afecte, ànims, atenció, etc.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Dones que porten la iniciativa, pal de paller i molt obertes

Una altra narració que figura en el llibre “Llegendes de Cocentaina i del Comtat”, d’Ivan Carbonell Iglesias, en què copsem trets matriarcalistes, és una llegenda plasmada per Núria Lara, Lluís Serra i Guillem Torres en l’obra “Senders d’interés botànic i cultural de l’Alcoià i el Comtat”. Així, comença dient que “Conten els més vells del lloc que, abans de la seua expulsió definitiva de la península, els moriscos que habitaven aquestes terres van voler assegurar un amagatall on protegir els seus objectes de valor. Per això, van recórrer a un encanteri, segons el qual (…) romandrien submergides en les (…) aigües del barranc, custodiades per una bella princesa” (p. 103). Com podem veure, la transmissió cultural va associada als vells (tret en vincle amb el matriarcalisme). Igualment, la part fosca, la protecció, les aigües (ací, a més, relacionades amb el barranc, el qual pot evocar el riu) i la custòdia empiulen amb la dona, amb lo femení (en aquest cas, amb una princesa).

Aquesta princesa, jove i garrida, cada cent anys “ofereix a qui troba en les proximitats del seu toll la possibilitat d’escollir entre ella i el tresor, però, només aquell que, mancat d’avarícia, trie la jove, podrà quedar-se també amb el tresor” (p. 103). Per consegüent, es reflecteix una dona que viu en punts pregons del barranc, molt oberta i que, a més, ofereix dues possibilitats. I, de pas, la narració exposa que, com aquell qui diu, qui tria una dona (ací, de bon cor i generosa), rep un tresor. Aquestes paraules enllacen amb quan diem que una persona ha trobat un tresor per a la seua vida. 

Finalment, la llegenda comenta que, segons la tradició i, sempre que observem “amb els ulls de l’ànima” (p. 103), “podrem albirar, en el fons d’aquest magnífic barranc, la jove encisadora que habita en les seues aigües cristal·lines” (p. 103). Per tant, aquestes paraules estan en relació amb la part femenina (l’ànima, que prima en el matriarcalisme) i, a banda, amb la part interior (ací, del toll) i, al capdavall, plasmen que la dona és qui fa de cap de colla (vinculada amb l’aigua) i que ella té el seu regne (en aquest relat, en un barranc, detall que empiula amb lo terrenal i amb l’aigua) i es reflecteix el paper important de la dona en les cultures matriarcalistes, àdhuc, com a pal de paller.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb sentiments humanitaris, generoses i agraïdes

Una altra rondalla en què captem molts trets matriarcalistes és “Maria Blancafort”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Així, primerament, veiem que “Blancafort era, indiscutiblement, una preciositat, no sols per la seva formosor de rostre i gentilesa, sinó, a l’ensems, pels sentiments humanitaris que l’adornen” (p. 589). Per tant, prioritza lo humanístic, en lloc de la bellesa.

Un dissabte, després d’eixir de l’escola, sa mare li comenta que caldria que anàs al bosc a per llenya, ja que eren una família pobra i a penes els en restava. “Així mateix ho féu” (p. 590).

Se’n va tota contenta al bosc i, quan hi era, veu un carboner, poc simpàtic, brut i altres trets negatius. Llavors, ella fa via i, quan ja li semblà que s’havia allunyat prou, comença, novament, la recerca.

Això sí, “en aixecar son gentil cos de terra, d’on acabava d’arreplegar unes branquetes molt seques, observà prop seu una velleta molt velleta que, amb veu manyaga, li preguntava:
-Trobes força llenya, nena?

-Sí, regular, sí -contestà tota sorpresa Blancafort. I la pobra velleta li anava portant tanta llenya com trobava, mentre li deia:

-Jo també vull ajudar-te.

-Vós? No: veniu, veniu – i, agafant-la pel braç, l’acompanyà a la marxareda dient:

-Seieu, seieu sota aquest tronc. Teniu, mengeu -i li donà el seu pa i formatge-, mentre jo continuo la tasca començada” (p. 590).

En aquest passatge, veiem que les branques són seques (com en hivern) i que, al moment, li apareix una velleta (en l’època de la vida vinculada al fred, a la neu). I, així, figuren la jove (estiu) i l’anciana (hivern). A més, apareix la figura del tronc i, per consegüent, la de l’arbre, vinculada amb el paganisme i amb el matriarcalisme: testimoni del temps i dels fets. Recordem que moltes reunions comunals esdevenien en un punt molt pròxim a un arbre. Nogensmenys, aquesta vella encara té vida i, per això, porta llenya a la noia. A més, com que, tot i l’edat, és molt oberta, li demana…. i la seua veu és suau, dolça.

Ara bé, la jove, amb bona empatia, vol salvar la vella, li diu que s’assega i li dona menjar. En acabant, “La bona velleta li restà tan agraïda que volgué, de totes passades, partir-se amb ella la minestra que li oferí. Així mateix ho feren. Una vegada llestes, es posaren ambdues a cercar llenya” (p. 591). Com podem veure, totes dues fan bona pasta, fet que comportà que, “Ajudada per la velleta, que, tot i ésser-ho molt, caminava molt lleugera, emprengueren el retorn” (p. 591).

Quant a aquest detall (ancianes encara fortes i, àdhuc, lleugeres en el pas), no és la primera vegada que ens trobem amb relats (o bé amb comentaris relacionats amb dones nascudes abans de 1920) i que empiulen amb eixes paraules de la rondalla.

Afegirem que, mentres que tornaven, la jove Blancafort li parla sobre el carboner i “la velleta donà consol i bons consells que la nena agraí força.

La tarda prenia comiat i, ja molt a prop del poble, descansaren un xic. Aleshores, fou quan Blancafort s’adonà que la seva mare venia a rebre-la. Llavors, la bona velleta li digué:

-Ara, com que ja tindràs companyia, jo me n’aniré a casa meva. Sigues bona minyona, segueix tenint amor per totes les coses, que Déu premia tots els bons i les bones obres” (p. 591). Per consegüent, copsem agraïment 1) d’anciana a jove i 2) de jove a anciana. 

A continuació, mare i filla agafen el sac i el duen a casa i, “quan van buidar-lo, la quantitat de llenya que hi havia amuntegada fou tan gran que ja tenien llenya assegurada per a tot l’hivern” (p. 591). Aleshores, pensaren en la velleta. És a dir, apareixen tres dones, cada una representa una generació i continua la baula entre totes tres.

Finalment, la narració posa que, “a l’orella, li ressonaven les seves darreres paraules, que significaven que, si un feia bones obres, tard o d’hora, en rebria recompensa” (p. 591). Afegiré que el 4 de març del 2023 contí, per telèfon, a ma mare part de la rondalla i que el seu comentari fou “A la llarga, sí. Les bones accions. Si es fa bé, es va fent camí i hem de tindre la confiança i l’esperança”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: La narració empiula molt bé amb un article que ha eixit hui en el diari digital “El Punt Avui”, de què oferim l’enllaç i unes fotos: https://www.elpuntavui.cat/barcelona.html. Alguns voluntaris tenen més de noranta anys.

 

 

 

 

 

Dones reconegudes pel Poble, que ‘alleten’ la gent i molt ben tractades

Un relat recopilat en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, i en què es plasma el matriarcalisme, és “El nom de Preixana”, en relació amb la població Preixana. En el primer paràgraf comenta que “aquesta és la nostra finalitat: recollir històries” (p. 507).

Un poc després, el narrador afig trets interessants: “Temps era temps, hi havia, en aquest contorn, una gran bassa que, pel que conten, deuria tenir uns cinc-cents metres de llarg per uns tres-cents d’amplada” (p. 507). En aquestes línies, de manera simbòlica, es diu que la influència de la dona (representada per la bassa, un lloc de recepció i vinculat amb l’aigua, femenina) era gran. Igualment, ho confirma quan, tot seguit, comenta que, “per situar-la millor, podríem dir que anava des de l’estela funerària ‘Argar’, fins al lloc on es troba l’edifici de la Cooperativa del Camp” (p. 507). Per consegüent, la seua visió de la vida és matriarcalista i abraça la nit i la foscor (en nexe amb l’estel) i la mort (també en relació amb la dona i amb la mort del dia, al moment de menor llum). És més, hi ha un lligam entre l’estrela (la dona relacionada amb el cel) i la terra (representada per una comunitat de pagesos, d’hortolans, de llauradors i, per consegüent, pel camp). Com podem veure, la dona (com a persona singular plasmada en l’estel) empiula amb la comunitat (la cooperativa) i, a més, amb la terra (el camp). Podríem adduir que lo femení (i, ací, matriarcalista) està junt amb els fills de la terra.

Prosseguint amb la narració, “diu que, en aquesta bassa, s’hi pescava peix i que, per això, a l’escut de la població, s’hi troba un peix nedant” (p. 507). Recordem que el peix està associat a l’aigua, ja que hi viu i s’hi desenvolupa; en altres paraules, és un animal femení, vinculat amb la dona. Si, a més, el peix nada, tenim una poble viu, en moviment, detall que enllaçaria amb el fet que, de la bassa, se’n pescaria molt i n’hi hauria contínuament.

Cal dir que aquest nexe entre el peix i la dona es reflecteix, per exemple, quan, tot seguit, llegim, “A aquest fet, cal afegir-hi que aquest peix porta de nom Anna, amb la qual cosa queda un ‘Peix Anna’, que bé podem interpretar com a ‘Preixana’” (p. 507).

Ara bé, aquest peix, a banda de portar nom de dona i de simbolitzar lo que podríem dir fertilitat marina, va unit al detall que “Diu la llegenda que aquesta bassa era de propietat privada i que la seva mestressa es deia Anna i donava permís a la gent per anar a pescar a la seva bassa” (p. 507). O siga que aquesta llegenda (que cal dir que és curta) concentra fets que empiulen amb el matriarcalisme: dones 1) que són propietàries en zones rurals, 2) que se les tracta de mestressa, 3) obertes al poble i que donen permís per a accedir a les seues possessions (recorden allò de “La porta de casa sempre estava oberta” amb què es reflecteix l’esperit comunitari) i 4) que són generoses amb els habitants de l’indret (la mestressa Anna aprova que es pesque en la seua bassa).

Finalment, com a signe matriarcalista i que enllaça amb el bon tractament (junt amb la bona consideració) que rep la dona en els Pobles matriarcalistes, “La gent, un cop obtingut el permís, deia la frase esmentada, que podia anar a pescar: Peix de l’Anna(p. 507). Aquest tret va en línia amb un altre fet: la Mare Terra és qui proporciona vida, menjar, qui ens facilita que hi haja aliment en el present i en el demà. La diferència és que ací ho fa en un ambient relacionat amb l’aigua, en lloc de fer-ho a nivell general. No obstant això, en ambdós casos, la Mare alleta el nen, i el xiquet (ací, el pescador) li ho agraeix i ho reconeix.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que preparen i eduquen els jóvens, els nets, i persones molt obertes

Una altra narració relativa a dones d’aigua i recopilada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Les ‘encantàries’ de Biscarri”. Primerament, direm que Biscarri és un poble que hi ha en la comarca del Pallars Jussà. Entre altres coses, podem llegir que “Vivien en unes coves a sobre del poble” (p. 363), detall que el 5 de juliol del 2023 ens portà a trobar un nexe entre la dona (cap del poble), l’espluga i la població esmentada, tret poc corrent en els relats que havíem llegit fins aleshores.

Igualment, posa que, “Un dia, una d’aquestes dones va caure i una noia del poble se la trobà estesa i magolada en un rocam, quan anava a treballar al camp” (p. 365). Per consegüent, la dona és sostinguda per la roca, toca la terra i el rocam li dona força per a continuar viva.

Llavors, “La noia, que tenia bon cor, l’ajudà, l’aixecà i la curà. Així que hagué acabat, la dona va demanar-li que anés a casa seva i que portés una tenalla d’aquelles de posar oli, ja que volia gratificar-li la seva generositat.

La jove així ho va fer” (p. 365). Adduirem que, com es llig al capdavall del relat, aquesta dona era una vella i, per tant, hi ha una relació entre la jovenesa i la vellesa com també, com veurem tot seguit, unes paraules que podríem empiular amb l’educació matriarcal (a llarg termini): “Quan va tornar, la dona va tocar la tenalla, alhora que augurava: ‘Mai més s’acabarà l’oli d’aquesta tenalla, si guardes el secret d’aquest fet; però, tan bon punt el secret serà trencat, l’oli serà acabat’” (p. 365). En aquest sentit, el 5 de juliol del 2023, aquestes paraules relatives al secret, em portaren a dues interpretacions: 1) els secrets cal no transmetre’ls, per a que ho siguen i, com en aquesta narració, quan són positius i ja sabem com podria ser el futur i 2) si una persona confia en nosaltres i ens demana que no comentem una cosa (o un fet) a ningú (per si algú tractàs de fer-li mal), no fer-ho mentres que qui ens ho ha dit (o ens ho ha escrit), visca. En el text, enllaça amb l’opció primera.

I, mentres que la jove no ho digué a ningú, “per més que treien per a les necessitats de cuinar, mai baixava de nivell. Això va durar temps i temps” (p. 365). A banda, la mare “Ho contava a les veïnes i, fins alguna n’emplenà més d’un setrill per constatar que el nivell era sempre el mateix” (p. 365). En altres paraules, una casa molt oberta a tots, generosa i en què el paper de l’anciana encara pervivia (no baixava el nivell de l’oli) i, àdhuc, potser podria tenir relació amb el refrany “Oli, vi i amic, és millor com més antic”, el qual figura en el DCVB, motiu pel qual sempre que es conserve lo que hi ha d’antic (l’educació de la velleta), millor per als qui viuen i per al demà.

Ara bé, un dia, “la noia optà per explicar-li, en secret, el que li havia succeït i la mare prometé no explicar-ho.

Fou en va: des d’aquell moment, cada vegada que treien un setrill d’oli, el nivell baixava, fins que va acabar-se totalment i n’hagueren de reposar com feien abans de trobar la misteriosa vella” (p. 365). Quant a aquest capdavall, direm que el 5 de juliol del 2023 ens recordà el passatge bíblic d’Adam, Eva, Déu, la serp i l’arbre del Paradís.

Igualment, copsem un altre tret matriarcal: la vella (en una dita, hi ha “La Seu no espera parròquies”, la qual deia, algunes vegades, una dona gran als seus nets) és la màxima autoritat en les cultures matriarcals, no sols per motius d’edat. Així, l’anciana hi representa la saviesa (del poble i de la vida), toca els peus en terra i prepara els nens, els xiquets i els jóvens per a l’esdevenidor. I més encara: ella i, en aquesta narració, la neta, són com qui porta un catxirulo (la velleta) i l’estel (la creativitat, les emocions, els sentiments, les opinions, etc. dels infants, dels jóvens i d’altri). Una bona relació entre totes dues comportarà un bon present i un bon futur. I el lligam, ací, és el secret, la promesa feta per la noia a la dona que li ha fet costat com a agraïment.

Finalment, afegirem que, en l’entrada “Oli” que figura en el DCVB, hi ha “Els sants olis o l’oli sagrat” i ens ha portat a trobar un vincle entre aquest oli i com si la paraula de la vella fos, per dir-ho així, sagrada com també ho és la terra, com a mare de tots (amb totes les funcions d’una mare, àdhuc, de la Mare Terra). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

Dones que dicten sentència i prioritat per lo tort (femení) i per la generositat

Una altra rondalla inclosa en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras i que reflecteix el matriarcalisme és “Les ‘encantàries’ i altres fets”. Primerament, se’ns indica que “Aquestes dones, que eren també conegudes com a ‘dones d’aigua’, ja que hom sempre les associava rentant la roba o estenent-la, (…) eren situades en una cova, on la gent del poble, sobretot, les dones, evitaven de passar en hora foscana” (p. 350). En aquest relat, en què, a més, es relaciona l’aigua amb la blancor, veiem que estan en nexe amb la cova (que, com podem veure en l’esmentat “Diccionari eròtic i sexual”), representa els “Genitals de la dona” i, si fos “cova de l’infern”, significaria la vagina i, per extensió, la vulva. En qualsevol cas, enllacen amb la foscor i, més encara, amb la nit.

Ens podríem demanar si el fet que les dones evitassen passar-hi en el moment de menys llum del dia, tindria a veure amb la visió de lo eròtic i de lo sexual. I, més encara, quan, tot seguit, diu la narració que les dones, Si, quan hi passaven, era amb llum de dia, giraven el cap per no veure l’entrada de la cova de les ‘encantàries’” (p. 350). Per això, aquestes dues parts de la rondalla ens han portat a empiular lo relatiu al cos i a la sexualitat, com una cosa que, en la filosofia que es plasma, vindria a dir… que cal girar l’esquena a lo sexual, a lo corporal, a l’erotisme. I més, si tenim present que, si mirem una entrada d’una porta, se’ns obri la possibilitat de provar a passar-hi…, sobretot, si qui viu dins (ací, seria una dona d’aigua), ens ho permet.

A continuació, veiem que “Aquestes dones no eren dolentes, segons la tradició” (p. 350). Llavors, si eren dones de bon cor, ¿per què el paràgraf anterior de la rondalla? Ens trobem, quasi segur, davant un relat híbrid.

A més, comentarem que la seua paraula es feia realitat i, si algú els agafava tovalloles, li llançaven alguna maledicció “i que, segons la veu popular, sempre s’havia acomplert l’esmentada maledicció” (p. 350). En altres paraules, es feia lo que elles volien.

Una narració, però sobre minairons (o menairons), uns personatges molt xicotets i que també tenen a veure amb les coves, és “El Tort i els minairons”, recopilada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. En primer lloc, direm que, així com lo recte (que podríem enllaçar, àdhuc, amb la severitat, per allò de “Més recte que una vara”) té a veure amb lo patriarcal; lo tort ho fa amb lo matriarcal i amb lo femení. Al principi, diu que, “A la comarca del Pallars Sobirà, tothom coneixia i parlava del Tort. Pocs, però, s’explicaven d’on havien sortit totes les riqueses. La veu popular deia que el Tort tenia aquells màgics éssers que eren els minairons, els quals guardava dintre d’una capsa ben tancada i que feia sortir als vespres per realitzar la feina de les seves propietats” (p. 352). Si relacionem la dona amb lo tort, podem entendre millor que lo femení vaja unit a la prosperitat, encara que, ací, el personatge siga masculí.

Igualment, copsem que els minairons li fan la tasca quan ja és fosc (detall en nexe amb relats en què les dones la realitzen… de nit). Per això, de matí, la gent veia que tots els camps estaven dallats.

Afegirem que, més avant, es reflecteix el matriarcalisme per mitjà d’un major equilibri entre lo actiu i lo receptiu: “Per això, calia fer-los treballar sempre i, quan la feina s’acabava, retornar-los a la capseta” (p. 352) així com el pagès que fa camí cap a casa després d’haver fet la faena del camp.

Adduirem que aquesta rondalla també plasma la disposició a fer costat al proïsme: “També diuen que la capseta amb els minairons se la deixaven d’una generació a l’altra. Per aquest motiu, les cases fortes s’enriquien fàcilment” (p. 352), ja que, per exemple, la primera generació podia haver cremat la capsa i… que acampe qui puga. Al meu coneixement, la capseta representa els valors i l’educació matriarcal: generositat, fer fàcil la vida als més jóvens i als altres, que tots puguen tenir de menjar i que puguen assegurar-se una vida, si més no, acceptable.

Finalment, s’indica que “El que sí és cert és que la casa del Tort fou una de les cases més importants i poderoses del nostre Pirineu” (p. 352). Com que la casa, lo acollidor, té a veure amb lo matriarcalista i es sap que, en el Pirineu, la dona estava ben considerada i que, en alguns casos, àdhuc, tenia més poder que l’home, resulta fàcil associar aquestes paraules amb el fet que, si es tracta bé la dona i es segueix els seus consells i la seua línia matriarcal, l’esdevenidor estarà garantit. En eixe sentit, cal recordar que, en llengua catalana, diem “A tort i a dret” i que, per consegüent, donem prioritat a lo femení (tort).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor, i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones molt col·laboradores, generoses i molt obertes

 

Un altre correu electrònic relacionat amb les àvies de ma mare, com a feres treballadores i, per exemple, com a organitzadores, però escrit per Maria Elena Real Simó (i que hem triat per la informació que aporta, tot i que les dues àvies i la mare de què parla ja no havien nascut abans de 1920), i que m’envià el 3 d’octubre del 2021, diu així:

“En resposta al que has posat al Facebook, et diré. Mu mare, nascuda l’any 1964, és una persona amb caràcter. És d’aquella generació amb pocs estudis, però que sempre han sabut treure tot endavant, fent feina de lo que sigui. Som tres germans (jo soc la major).

Sa meva padrina (la mare de mu mare) va néixer l’any 1937, va ser una dona amb caràcter fort que va treure al davant quatre fills (mu mare és la major) i dur la seva casa. Una dona acostumada a fer-se, fins i tot, la seva roba. No va treballar (a fer feina, com deim ara). Però mai va estar aturada, era el centre de la família, el que ens ajuntava a tots.

Sa meva padrina paterna, jo no la vaig conèixer. Va néixer l’any 1933 i va morir l’any 1980, quan mon pare tenia 17 anys. Sempre he sentit d’ella que era una molt bona persona, que sempre ajudava els altres. Era una persona de caràcter passiu. Des de ben petita, fins que va estar malalta, sempre va fer feina. Durant la guerra, va emigrar al Brasil (el meu padrí va morir allà quan mon pare era un bebè). Tornaren a Mallorca amb tres nins petits i feia feina tot es dia i, en sortir de la feina, rentava roba als fadrins, per guanyar més diners, i s’ocupava de sa casa i els nins”.

En relació amb un segon comentari que Maria Elena Real em feu en el mateix correu electrònic, molt més personal, i també del 3 d’octubre del 2021, em deia “M’agradaria, llavors, llegir el que poses i la teva impressió de tot el que t’he comentat”, li escriguí “Llegint sobre dones que nasqueren abans de 1920 (i, per tant, abans de la dictadura de Primo de Rivera[1]), pots traure molta informació i descobrir com eren aquelles dones i, més encara, que l’ambient era molt obert”.

Igualment, el 3 d’octubre del 2021, Vicent Pla, un amic valencià de Benigànim, en relació amb les seues àvies, m’escrigué “Comentar-te que, per sort o desgràcia, m’he criat amb les dues àvies, doncs, quan jo tenia 19 mesos, va faltar la meua mare (…). Mon pare marxa a casa dels seus pares, amb els meus germans. Jo em vaig quedar fins als 5 anys amb la meua àvia i amb l’avi matern. Després, ja vaig anar a casa dels altres avis.

La meua àvia paterna va tindre cinc fills (…) i, a més, va criar, fins que se’n va anar a la mili, a un xiquet de família pobra, com un fill més.

Al meu germanet, el va criar amb biberó. Jo crec que eren unes dones molt valentes”.

Immediatament, en resposta a una pregunta seua sobre si volia saber res més, li indiquí els temes que més m’interessaven i “com eren, com pensaven i com actuaven les àvies i les dones que pugues conéixer (valencianoparlants i, si pot ser, de segona generació o més) i que nasqueren abans de 1920”.  

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Nota: [1] Entre 1923 i 1930 i que comptà amb l’aprovació del rei Alfons XIII i, fins  i tot, amb el consentiment del PSOE. Fou dura, per exemple, per a la llengua catalana.