Arxiu d'etiquetes: educació matriarcal

Educació matriarcal i dones bonhomioses que marquen les directrius sexuals

General, , , , , , ,

Una altra narració del treball “Cavallers de capa i capell, quantes estreles hi ha en el cel?”, i en què es plasma l’educació matriarcal, és “Els teuladins”, puix que una mare no deixa en ridícul, ni desconsidera, el paper del fill més menut. Així, una mare de teuladí “tenia tres teuladinets i els instruïa perquè saberen fugir dels hòmens. Dels tres, n’hi havia un, el més petit, que feia cara de bovo i que semblava ser el més poc llest de tots tres. Els altres dos germans se li burlaven. No obstant això, la mare explicava, als tres junts, les tècniques per a sobreviure” (p. 14):

“-Mireu, fills meus: si alguna vegada veieu un xiquet que s’ajupeix i que agafa una pedra, tingueu en compte que vos fotrà una pedrada. Pegueu a fugir i aneu-vos-en ben lluny!

Els dos majors van dir:

-Sí, mare: així ho farem.

Però el més xicotet, se’ls va deixar mirant i va dir:

-Tot això, és molt bé, mare. Però, què farem si el xiquet duu la pedra a la butxaca?” (p. 14).

“Això demostrava que el teuladí més menut (…) era tan sabut o més que sa mare, i segur que més que els seus dos altres germans, els quals ja no se li van burlar mai més” (p. 14). El paper de la mare, exemplar.

Una altra contalla triada per la investigadora de l’Alcúdia és “El matrimoni molt unit”, de caire eròtic i, al capdavall, amb un passatge escatològic.

Un matrimoni tenien molta bona avinença tots dos, fins al punt que no es barallaven mai, i la muller era resolutiva. Com a mostra, en una partideta en el casino, l’home digué als seus companys de joc que tots dos no s’enutjaven mai. Nogensmenys, un amic li diu: “quan te’n vages a casa, agafes el ruc (…) i, en comptes d’entrar-lo de cara, l’entres de cul. Ja veuràs com s’enfurismarà!

-Doncs bé. Així ho faré. Vejam què passarà!

Dit i fet. En arribar a casa, l’home va obrir les portes i va fer entrar la somera a recules.

La dona, en veure-ho, (…) va dir amb una bona rialla:

-Mira: molt ben pensat! Massa vegades ha entrat ja el ruc de cara en aquesta casa. Ara, que hi entre de cul!” (p. 15).

Per consegüent, abunda el vocabulari sexual en relació amb aquestes dues penetracions del penis en la dona com també en nexe amb l’acte: la casa (la vulva), entrar de cara (per davant), entrar de cul (per darrere), el ruc (el penis), les portes (les de la vulva), la somera (el membre viril) i el fet que la dona estiga creativa… en un desenvolupament en què ella té la darrera paraula i en què indica quines passes haurà de fer el marit: “Ara, que hi entre de cul!”.

Ara bé, la cosa continua i, així, la muller havia posat un saler damunt de la taula; i una gallina (símbol de la fecunditat) havia revolat per allà damunt i, ben mirat, hi havia cagat. Llavors, la dona, “perquè el seu marit no veiés la merderada, hi va col·locar damunt un saler d’eixos redons antics, amb el cul per damunt” (p. 15), o siga, amb la dona panxa avall…

Després, l’home, amb intenció d’alterar-la, li diu que ell voldria una bona merda per a sopar. I ella, sincera, li respon:

“-Doncs, alça el saler; i, davall, en trobaràs una!

I això volia dir que era una dona, tan bona dona, que sempre poltrejava el seu home i tothora tenia allò que el seu marit li demanava.

(…) i el matrimoni va continuar tan unit o més, que sempre” (p. 16).

Agregarem que “poltrejar”, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual”, significa “Muntar un poltre, un cavall”, “Muntar sexualment una dona”, de manera que ella és damunt de l’home com si la muller fos qui porta el cavall… Un altre detall matriarcalista, en una relació sexual acompanyada de fruïció.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb ritu de pas a la joventut i educació matriarcal

General, , , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes i l’educació matriarcal és “El dimoni xicotet”, l’encapçalament de la qual ens pot portar a la figura del xiquet que, com u que conec i que, quan tenia quatre anys, botà del sofà on ell s’asseia, s’acostà on jo m’havia assegut, em remogué els cabells tant com volgué i, al capdavall, a una bona distància d’on jo era, em demanà per què no li havia pegat. La meua resposta, sincera i atansant-me cap a ell, fou que l’estimava molt. Els seus pares, possiblement, l’haurien castigat o haurien recorregut a la violència.

Doncs bé: en aquest relat, no hi ha tampoc cap passatge de revenja per part de la dona que, resolutiva, empara i ho porta avant junt amb la filla, qui nomia Pepeta. Anem a pams.

Pepeta, potser, en l’inici de l’adolescència, passa per un pont i un dimoniet l’embruta de fang i li trenca els ous. En tornar a casa i comentar-ho amb la mare, la dona, qui ja tenia molt de món, recomana que Pepeta travesse pel pont, que exclame que ja és cansada i “’M’he passat tot la nit fent rotllets encarats i feridellos i ja no puc més!’. I, com que és tan llépol, segur que vindrà al mas per menjar-se’ls i, aleshores, ja veuràs com caurà a les nostres mans.

— I, com ho farem, mare? (…).

-Tu deixa’m, a mi, que ja m’encarregaré jo d’eixe bajoca.

Eixia nit, mare i filla van fer pastes fins a la matinada. (…) a prop de la taula, on hi havia dolços (…) mel” (pp. 12-13).

Així, la mare fa valença a Pepeta, la xica s’adhereix a la dona i, ben mirat, els fets esdevenen en la nit, un signe matriarcal.

Com que ambdues escampen la mel per on ell circularia en la casa i, altrament, la mare posa farina per damunt, quan el dimoniet hi entra, es pega al terreny (o, en altres paraules, ho fa a la realitat) i li toca assumir què fa i com respon a la gent, ben lluny de l’actitud bonhomiosa de les dues dones.

Afegirem que “La mare de Pepeta va agafar el dimoni xicotet per les orelles i el va ficar dins d’una gàbia” (p. 13) i, com en molts xiquets, el diablet, “al quart dia, (…) es va avenir a parlar amb correcció” (p. 13) i s’haurà d’empassar lo que la dona li diu:

“-No és prou això (…). Si vols que t’amollem i que et deixem en llibertat, també ens has de prometre que no faràs mangarrufes a ningú, ni cap mal més.

Al dimoni xicotet, no li va fer cap gràcia haver de prometre allò, però no hi havia més remei. Així que, una vegada lliure, els va donar la bossa d’or i se’n va anar baix del pont” (p. 13).

Per consegüent, la parella ha assolit el seu objectiu i es fa lo que vol la dona, qui, a banda, aconsegueix que, si més no, amb elles, el dimoniet no faça mal.

Adduirem que el final del relat lliga amb la vida d’altres personatges (i, és clar, amb la de persones de la vida real amb actituds paregudes), per exemple, amb la del drac Puff en la cançó “Puff, el drac màgic”, un animalet que no volia passar de la infantesa a la joventut: “Però, ja se sap que els dimonis només són capaços de fer que dimonieries, així que no va ser capaç de complir la seua promesa durant molt de temps i, encara avui, espera que algú passa per damunt del seu pont per fer-li alguna malifeta” (pp. 13-14).

Finalment, com que Oreto Doménech i Masià no posa que la filla haja superat la prova, però sí que el dimoniet es decantà per uns altres xiquets, el missatge és que Pepeta ja havia entrat en la jovenesa i que el paper de sa mare hi havia estat important, fins i tot, com a educadora.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Educació matriarcal i ritus de pas en rondalles en un ambient maternal

General, , , , , , , ,

Adduirem el paper de la maternitat: “Escapolir-se de la violència o del control patriarcals també significa saber triar la parella i saber posar els límits adequats, així mateix significa saber criar” (p. 22). Això explicaria que, en els Pobles matriarcalistes (com es dedueix de moltes rondalles), “en el camí de la vida des del naixement que el jove no es lliura en cap d’elles a la violència i, de més a més, rep un triple do de tres dones que li fan de mare: la padrina, la molinera i la mare del dimoni. I acaba, amb la reina i amb la princesa, sobirà de la seua persona, sent feliços i menjant anissos” (p. 24), un dolç que empelta amb el fet que, “Per a criar, cal molt de dolç, molta mel, sucre, farina, ous, cos i paraules nutritives que òbriguen el paradís al paladar de les nostres criatures” (p. 25) com també per a guanyar-se la confiança de molts xiquets i de moltes persones i per a adobar el terreny de la creativitat.

Sobre aquesta dolcesa, direm que coneguí una dona nascuda a mitjan dels anys vint del segle XX, qui estigué a punt de fer els cent anys i que, a banda de ser una dona forta i agradable en el tracte, tenia una dolçor i una bona empatia que l’ajudaven a fer-se amb gent, fins i tot, molt més jove que ella. O, com ara, ma àvia materna (1910-2000), qui, quan visitàvem els pares de ma mare, sovint, oferia una rosquilleta als néts… i ho feia amb un somriure.

Es tracta (i aplana) lo que Oreto Doménech i Masià qualifica de disposició a l’altre (p. 25): “I, si aconsegueix, malgrat tot els entrebancs i perills, esdevenir el rei i sobirà de la seua pròpia existència, és perquè s’ha criat amb mares que l’han ajudat perquè han permés la diferència -en aquest cas, la diferència de l’excés que és la bellesa i la bondat- al llarg del camí de la vida en relació” (p. 25), un signe que explicaria que, en  la rondalla “Els teuladins”, el tercer dels pollets, “no, per ser el més xicotet, era el més badoc” (p. 25), un tret que lliga amb eixes contarelles (abundants) en què el fill (o la filla) més petits són qui, com ara, alliberen el pare o l’anciana, gràcies, en bona mesura, a la bonesa del xiquet, de l’adolescent o de la jove. I, més d’una vegada, com ma mare em tragué en una conversa telefònica el 15 de març del 2026, “’Sense dir-ne una més alta que l’altra’. Això era molt típic ací, en València” i ens han plasmat en més d’un tema.

També hi ha un altre camp interessant i que, de bon principi, encertàrem la finalitat educativa: el de la sensibilitat com a part del ritu de pas, àdhuc, cap a lo que més d’u podria considerar insignificant o a rebutjar. Així, com escriguí a Anna Babra (una de les participants en la recerca) en un missatge del 13 de març del 2026, “Millor una informació, per xicoteta que siga, que res” i, més encara, quan t’han indicat (com és el cas d’aquesta informadora) que, “Amb un ‘NO’, ja ets content. A vegades, no diria res perquè un ‘NO’ no arriba a res. Però, per part meva, és cert”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, educació maternal, prostitució i dolcesa

General, , , , ,

En la composició “El gran foc dels garbons, 97”, del valencià Vicent Andrés Estellés (1924-1993), copsem uns versos que empiulen amb comentaris que ens han fet sobre la típica dona que, encara que no s’immiscia en la vida privada de caire sexual i eròtic d’una parella de jovenets, sí que és cert que, fins i tot, no sols feia com si dormís: hi havia vegades que pegava (i això ens han reportat) quan el xic (o la xica) feia res que ella desaprovava. En canvi, ací, la mare deixa fer els dos fadrins:

“La teua mare entrava amb una safa

sense mirar-nos, sense dir-nos res,

comprenent tantes coses, massa coses.

 

M’abotonaves, agraïda, jo,

atarantat, dempeus, i en acabar

sempre em besaves el darrer botó” (p. 208).

 

Així, altra volta, la dona simbolitza la part realista i activa (el bes al botó, això és, al testicle) en un moment de la relació sexual (l’abotonament).

També hem considerat sucós, encara que ho puga fer en nexe amb un vincle entre un home i una prostituta (si més no, si tenim present la pintura “Venus”, del neerlandés Lambert Sustris, del segle XVI, en què una dona blanca com la neu és en un llit en què abunden les roses clares), el poema “El somni”, de Tomàs Garcés (Barcelona, 1901-1993), recopilat en l’antologia de Josep Ma. Sala-Valldaura:

“Blanca venies en la nit.

La seda era cinyell de la teva beutat.

Afeixugaves un braçat

de roses damunt de la seda.

 

(…) Blanc i rosat era el teu cos,

amada, dins la nit encesa.

Com sentia l’embriaguesa

de les cent roses tendres del teu cos!” (p. 211).

 

Així doncs, en l’obagor, ella és qui domina i no ho fa per la força, ni amb la violència, ans mitjançant el flaire que encisa l’home i que el porta a fruir la tendror femenina i el present.

En acabant, l’escriptor, de manera simbòlicament encertada, empelta l’eixida del sol amb la caiguda de lo feminal i amb la vitalitat masculina, arran d’eixe temps nocturn en què ha reviscolat l’home (ací, alliberat per la dona):

“Oh somni llunyà! T’esvaïes

boira desfeta, vel morat.

Amb la primera claredat

de l’alba, somni, t’esvaïes” (p. 211).

 

Adduirem que, així com la nit lliga amb els somnis i, en aquest cas, ha permés que l’home es desfés de la seua penitència (la color morat), en nàixer el dia, ell capeix la realitat:

“Aquella gràcia fugitiva

(…) ai, que no mor la sentor de les roses

i duc als llavis el record d’un bes,

talment la pols daurada d’una ala fugitiva!” (p. 211).

 

U dels detalls que em féu pensar en un eixart amb una prostituta fou el fet que el plaer siga fugitiu i que ell associe eixos instants amb una pols que, en algunes obres d’art, és com una pluja daurada que cau del cel (encara que ho fa en forma de monedes). En qualsevol cas, en un entorn en què ell ha fruït de llibertat (l’ala que ha pogut volar) i lligat a la dona.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Jaume Ramon i Vidales, de la ciutat a la vila matriarcalista i acollidora

General, , , , , ,

Continuant amb el llibre de Jaume Ramon i Vidales, en l’apartat «Narracions», predomina una mena de diàleg en l’any 1873 entre ell (un notari jove) i un històric frare del Monestir de Poblet, qui, com si fos un vell, començarà a contar-li fets i vivències lligades a l’orde, “venint  [ jo], com venia, de la populosa Barcelona, on havia viscut per espai de més de deu anys” (p. 10).

Cal agregar que, en aquesta secció (extensa), es plasmen, si més no, inicialment, dos parers diferents: 1) la ciutat prepotent de cara a les viles i als llogarets i 2) part de la Catalunya rural i matriarcalista. Així, “vaig veure assegut al brancal d’una porta un senyor d’uns seixanta anys, (…) fent mitja i tenint als peus el cisterell on anava ballant el cabdell de fil, descabdellant-se al compàs del moviment de les agulles.

-Quina terra és aquesta en la qual els homes viuen tan efeminats? -vaig dir-me mentalment.

Era la primera vegada que veia un home fer mitja. I, no obstant, com es veurà més endavant, res tan errat com aquest judici.

-Déu lo guard, senyor Manel -va dir-li, en passar, el mosso de peu que m’acompanyava.

Jo vaig saludar-lo també, per cortesia; i ell, alçant el cap i mirant amb curiositat per sobre les ulleres que portava recolzades arran del nas, va respondre a la nostra salutació.

-Qui és aquest senyor? -vaig demanar al mosso.

-Bé: prou que el coneixerà aviat, (…), li diem el frare, perquè ho havia estat de Poblet.

-Frare de Poblet? -vaig replicar, estranyat. I, recordant que duia bigoti, vaig afegir: -No fa pas la cara de capellà.

-No ho és pas. ¡Com podria ser-ho, si és casat!

-Ara encara ho entenc menys.

-Ja ho comprendrà dintre pocs dies, quan ell mateix li expliqui la seva història” (pp. 11-12).

En nexe amb el pensament del notari i amb la resposta final del jove, el dia que plasmí aquests mots, el 3 de febrer del 2026, evoquí un viatge que fiu en 1996 a Tàrbena (una vila valenciana, muntanyenca i en la Marina Baixa), on Pere Riutort tenia una casa en què m’allotjaria uns quants dies.

Quan tots dos, amb estudis universitaris, entràrem en una casa de gent senzilla i de la vila i comencí a escoltar la conversa que hi hagué, vaig presenciar un fet que es repetiria l’endemà en una visita de tots dos a aquells tarbeners i que m’influiria en el meu mestratge i en les futures relacions amb altres persones: el mestre baixava a un nivell que facilitava la connexió entre els casolans (de zona rural) i els qui vivíem en l’Horta de València (clarament urbana). Per això, un poc després, però ja en la ciutat de València, on residia el pedagog, li comentí: “He aprés més en tres dies en Tàrbena que en tots els anys com a estudiant”. Almenys, en un seny: l’aprenentatge va estar que, si volies que un altre entengués el teu missatge, era menester posar-te a un pla molt pròxim al del receptor i crear un ambient acollidor per a ambdues bandes.

De manera paral·lela als relats de Jaume Ramon Vidales i a alguns comentaris sobre la vida del frare Manel, l’historiador diu que, “vuit dies després, el senyor Manel em contava  entre el nombre dels seus amics i era el seu company de manilla cada tarda (…) en el casino.

Per ell, vaig saber que, realment, havia estat monjo de Poblet; (…) que, en arribar el daltabaix de l’any 1835 [, arran de la desamortització] tenia ja ordres menors per a cantar missa; que, això no obstant, poca era la seva vocació per a la carrera eclesiàstica i, menys encara, per a la vida contemplativa (…) i que, lluny de cantar missa, li dispensà posteriorment el Sant Pare, (…) els vots que havia fet en entrar en religió, contraient després matrimoni” (pp. 12-13).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones que trien i velles que eduquen nétes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, en bona mesura, simbòlicament, és “El testament de Toríbio”, en el llibre del recopilador Joan-Lluís Monjo i Mascaró. “Eren un matrimoni, pobrius, pobrius!, i passaven amb lo que la vila els donava. A ell, li deien Toríbio; i, a ella, Magdalena; però ell era tan bona persona que sempre li deia ‘La meua Malaeneta’” (p. 213).

Un dia, encara adults, ell li diu: “Ai, Malaeneta! Quant te’n recordaràs de mi el dia que jo em muira! T’ho he de deixar tot.

(…) Bo! Els anys passaren, es feren vells i cau mal Toríbio” (pp. 213-214).

Llavors, ell li demana que cride el notari, “que et vull donar una sorpresa. Jo t’ho vull deixar tot perquè tu no patisques.

(…) Aplega el notari i diu:

-Este senyor no pot testar perquè és ja en estat de coma. Vós, què heu guardat? -demana a la dona.

Ella li respon:

-Ah! Aleshores, ara, ¿ja no m’ho deixa?

L’escrivà li afig:

-Ai, vós, ¿per què guardeu tant a furgar la cosa? Quan ell vivia,… haver-li-ho dit!

En això, el marit tingué uns moments de lucidesa i recobrà un poquet i, de seguida, diu en castellà:

-Lliure l’ànima a Déu;

el cor, a la terra;

els collons, al notari;

i el peliu, a Malaena” (p. 214).

Cal dir que el relat fou transmés per una dona. Així, hi ha un Déu lligat a l’ànima (espiritual, masculí i patern), un cor en nexe amb lo tel·lúric, amb lo femení i amb la mare i que farà possible un terreny fèrtil; un notari valent i un peliu (el penis) que connecta amb la muller. O siga que perviu l’empelt entre els dos membres del matrimoni.

Una altra contarella amb molts detalls eròtics és “El de dalt”, el qual també figura en l’obra “El seculòrum i la seculera”. Una parella que feien l’amor se’n van a una figuera molt plena de figues. U dels dos diu:

“-Ací és un bon lloc, que no ens veuran.

I es fiquen a jugar. I, mentres feien l’amor, no s’adonaven que dalt hi havia un home menjant figues. Ella diu al marit:

-Fes-ho bé, perquè, a veure si no reste prenyada.

L’home li comenta:

-No patisques, que jo sé arranjar-ho.

La dona torna:

-Mira que… Fes-ho bé, que no reste així.

Ell respon a la dona:

-Ai! Això, el de dalt ho dirà.

Al capdavall, tantes vegades deia ‘el de dalt ho dirà’… que l’home que hi havia dalt li diu:

-El de dalt dirà ‘¡Uns collons!…’, ja que li ho heu ficat dins!” (pp. 218-219).

En altres paraules, la dona ha dirigit el desenvolupament eròtic, ella ha dit què aprova al marit i, mentrestant, ell ho deixava en mans de Déu (el de dalt). Així, altra vegada, el personatge femení és qui connecta amb la terra, amb la realitat.

Una contalla que hem triat i que té trets pareguts, àdhuc, en relació amb el desenvolupament biològic de les dones, és “El gatet negre”, exposat pel folklorista de Tàrbena. “Un dia, una àvia que se n’anava tots els dimecres al mercat a Sagunt i que vivia en una alqueria, va dir a la néta:

-Mira: tu, ara, quan l’àvia se’n vaja, te’n puges dalt de la figuera, perquè totes les figues ens les furten.

Va anar-hi la xiqueta i, al poc de temps, veu una gitana amb un xiquet al braç. Llavors, s’arrima la gitana i, en veure la xiqueta, li diu:

-Nena! ¡Tira’m una figueta per a aquesta criatura!

-No, senyora, que ma àvia ha dit que no en done ni una, de figa” (p. 219).

Així, primerament, el narrador presenta una dona major que, tot i l’edat, encara era activa i, com moltes de les dones nascudes abans de 1920, anava a mercat.

Tot seguit, captem el tema de l’educació matriarcal (ací, de padrina a néta), acompanyada de l’actitud assertiva (com al llarg del relat) de la xiqueta.

Passa que, com que la néta no segueix la línia de la gitana (potser, ací representàs la mare), la dona li tira una maledicció: “¡Tant de bo no t’eixira un gat negre per davall la panxa!

Aleshores, la xiqueta se’n va i, en trobar-se amb la padrina, li diu:

-Ai, àvia!

-Filla, què et passa?

-Puix que ha aparegut una gitana i volia que li donara una figa per a un xiquet que portava al braç. I, ¿sabeu què m’ha dit? M’ha tirat una maledicció.

(…) -Oi, filla! Això, tot són mentires. Tu, això, no t’ho cregues.

(…) Un dia, la xiqueta, s’alça la robeta, va eixir i diu a la padrina:

-El gatet negre! ¡Ai, àvia!

(…) Al remat, l’àvia va anar i va dir:

-Mira: a esta xiqueta, li ho hauré d’ensenyar, el meu gatet negre.

Després, la padrina s’atansà a la xiqueta, no tingué més remei que ensenyar-li el gatet negre. I la néta, en veure-li’l, diu:

-Oooooi, àvia! El de vós té el morro tort!

A la fi, l’avia li comenta:

-Ai, filla!

 

Quan el teu mate tantes ratetes

com el de l’àvia ha mort,

també el tindrà tort” (pp. 220-221).

És a dir: en aquest relat, apareix el tema de l’educació, fins i tot, quan la xiqueta aplega al ritu de pas de la infantesa a l’adolescència, i, com que la velleta li fa de mare, aquesta dona li explica, simbòlicament i recorrent a uns versos, que, quan la xica (qui ara ja té pèls en la vulva), haja tingut moltes relacions amb un home (les ratetes com a signe del penis), ella també serà major.

Finalment, direm que els personatges femenins són forts i que els masculins figuren com a més febles (tractats com “ratetes”).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, xicones dialogants i bona avinença entre generacions

General, , , , , , ,

Una altra contalla en què capim trets matriarcals, com ara, la pervivència de la dona, és “El clau”, recollida per Joan-Lluís Monjo i Mascaró: “Una dona se li va morir l’home i un xiquet. I, per no pagar dos soterrars, els va ficar tots dos en la mateixa caixa: el xiquet, enmig de les cames del marit. I, plorant, feia:

-Ai, Pep! ¡No em dols tu, no, només que el clau que t’endús enmig de les cames!  Ai, Pep, quina pena tinc! ¡No em dols tu, no, sinó que el clau que t’endús enmig de les cames!

I el personal deia:

-Esta dona ha tornada orada! Esta dona ha tornada orada!” (p. 200).

Com podem veure, els personatges que es moren són masculins (el marit i el fill), però, tot i això, la dona no deixa caure l’home, ni la part sexual masculina (en aquest relat, representada pel clau, o siga, pel penis). Altrament, hi ha un vincle més fort amb el fill que amb el pare i el fet ens porta al tema de la maternitat: el de les mares que viuen com se’ls mor un fill abans de fer-ho elles. En altres mots, la marona conserva el fill en el seu cor.

Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme és “El ball de la barca”. El narrador, qui es posarà de part de l’actitud del personatge femení (una jove) i d’un ancià, comenta al folklorista que, en la seua joventut, hi havia balls i “jóvens i vells (com jo) mirant també el ball (perquè ens agrada, almenys, sentir la música i mirar en la joventut). I hi havia una xicona d’eixes que un xicon agafa de males maneres i la trau. Llavors, ella li diu:

-Escolteu: este ball, com es diu?

Ell li respon:

-Este ball es diu el ball de la barca.

I ella li afig:

-Aleshores, això que em punxa ací baix del ventre, això, què és?

Ell li diu:

-Això és el rem.

S’asseuen i, al poc de temps, ella, com que no la treia ningú, se’n va i agafa un home huitantot que escassament podia arrossegar els peus (…) perquè no podia una altra cosa.

I la xicona diu al vell:

-Escolteu: este ball, com es diu?

Ell li respon:

-Este ball es diu el ball de la barca.

La xica li demana:

-És que vós no teniu rem?

El vell li diu:

-No, senyora: jo vaig a motor” (pp. 200-201).

Per consegüent, aquesta narració, contada en 1993, exposa uns passatges que són com l’espill de la societat valenciana del moment: el xic (més brusc) recorre a la penetració; i el provecte (més feble físicament) és respectuós amb la jove i, a banda, accepta que ella li done vida, que li faça de motor i ell encara conserva la seua humor amena, fets que compensen que ja no se li empine el penis.

Adduirem que aquesta contarella és un altre exemple en què la dona salva l’home (ací, com en el de fets reals de xiquets que, com ara, en el primer quart del segle XXI, anaven a una residència de majors i hi havia bona avinença i un compartir fructuós entre ambdues generacions).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, plaer eròtic, maternitat i dones resolutives

General, , , , , ,

Prosseguint amb el llibre “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, en el relat “Sa xica de Bolulla”, hi ha detalls que lliguen amb la maternitat i, a més, uns que ho fan amb la sexualitat autòctona: “La Maria Pepa es casa i, molt prompte, ja tenien una cotxada de xicons i sa mare li diu:

-Maria Pepa (…). Vejam. Tu, quan et gites amb Pep, ¿et poses dalt o baix? Perquè la mare, això, t’ho ha de contar.

La filla li respon:

-Ai, mare! ¿Tu no saps que els hòmens tenen un poal que igual trauen l’aigua cap per amunt que cap per avall?

Diu:

-No, dona. La mare t’ho diu: que Pep es pose davall i tu et poses damunt. I, quan tu veus que, a Pep, se li enteranyinen els ulls,… ¡tu fuges!

Llavors, li comenta la filla:

-Ai, mare! Quan, a Pep, se li enteranyinen els ulls, jo reste cegueta” (p. 118).

Així, comença amb el tema de la fertilitat (el qual sol anar unit a bona avinença entre els personatges i en l’ambient); després, passa al diàleg entre la mare i la filla, en temes sobre sexualitat, un fet que també hem trobat en cançons de l’obra “Sexe i cultura a Mallorca”, de Gabriel Janer Manila. Al capdavall, la xica li trau el plaer eròtic de la parella (el fadrí i ella).

En la rondalla “La llaçada negra”, arreplegada pel folklorista de Tàrbena, un home no feia cas a la muller i ella ho comenta a una dona, qui li diu:

“-Tu posa’t alguna cosa aquí perquè ell s’adone o alguna altra cosa, perquè és que…

La muller agafa una llaçada negra i se la posa a la poma. Per la nit, l’home va, es giten i ella, de seguida, s’obri les cames i ell diu:

-Ai! Això, què és? Què és eixe llaç, eixe llaç negre?

Ella li respon:

-Doncs que duc dol al teu pardal, que te s’ha mort.

Se li havia mort el pardal perquè, com que no li deia res mai: ‘Doncs li duc dol al teu pardal: te s’ha mort’ (una bona llaçada negra)” (p. 119).

Primerament, la resolució inicial del tema sexual es desenvolupa entre dues dones; en acabant, la muller es compra un llaç (símbol del lligam entre dues persones o més); en tercer lloc, figura el mot “poma”, molt present en cançons mallorquines, però no en altres indrets catalanoparlants; en quart lloc, com en alguns escrits que ens han exposat sobre relacions sexuals entre marit i muller (en què ell a penes participava de la brossa femenina, del niu…), la dona és la part activa i viva, mentres que el marit és la passiva (el penis és mort, fluix). Finalment, la muller és la banda abundant (“una bona llaçada”), com en algunes contarelles en què ho és lo feminal (per exemple, ella és més voluminosa que ell).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones amb molta iniciativa i la menstruació

General, , , , , ,

Una altra rondalla de l’esmentada obra, en què copsem signes matriarcals, és “L’as de bastos”, començant pel fet que la dona porta la iniciativa i que ella és qui determina què farà la parella. Així, dos novençans se’n van de viatge i, com que, “a s’hotel, els varen donar una cambra en què no hi havia un llitet de matrimoni, ell demana a la muller:

-Ara, què farem?

Ella li respon:

-Doncs mira: quan un tinga ganes, diu a s’altre ‘Jugue!’.

I s’altre diu:

-Bé.

Aleshores, es giten i sa dona (sa xica), de seguida, diu:

-Jugue!

S’altre se’n va anar cap allà a cercar-la. I, as poc de temps, sa dona torna:

-Jugue!

S’home se’n va a cercar-la. I, així, tres o quatre voltes. Al final, ella torna a dir:

-Jugue!

I ell ja estava cansat, ja no podia més i diu:

-Passe!

I sa dona diu as marit:

-Com que passes? ¿Tens l’as de bastos i passes?”(pp. 115-116).

Com podem veure, no solament ell apareix com el més feble i la dona és qui porta la batuta: ella, simbòlicament, ho manifesta en la partida (com es diu, popularment, porta el joc, ací, àdhuc, amb el seny eròtic). Més encara: la muller el convida a jugar, com si fos durant un joc de cartes, i ell la segueix.

Altrament, hi ha uns mots amb dos significats: “as de bastos” (el penis i, ben mirat, la força; a diferència, com ara, de l’as d’espases, que representaria la valentia, l’esperit guerrer).  Afegirem que, com a nota, el recopilador de contarelles diu que “l’informant [, de Tàrbena,] aprengué el conte devers 1970 a Cotes (Ribera Alta) de Joaquín Martínez Such, natural de Castelló (Ribera Alta)”.

En la narració següent, “Sa piula” (pp. 116-117), hi ha alguns fets interessants: 1) la xica que decideix la seua sexualitat, 2) la dona que té la regla i 3) com havia estat la formació sexual del marit i la de la muller. Així, el transmissor indica que “això es contava molt en aquella època. I eren uns novençans que poc sabien sobre què havien de fer o deixar de fer. No eren aconsellats per res.

Es casen i, la primera nit, l’home, que és el que és més fogós, (…) i la xica, que portava una camisa de dormir fins allà baix als peus, llargota. I ell li tirava mà i ella no volia:

-Ai, per l’amor de Déu! Ai, no! Açò és pecat! Ai, pare Sant Antoni!

-Xe!” (p. 116).

En un passatge posterior, ell recorre al cresol (terme associat al penis), veu sang i se’n va al manescal, qui, ja davant la dona, diu a la novençana:

“-Hala! Obri les cames. Vejam.

No en gosava.

-Obri les cames, vejam què passa!

Obri les cames i s’acosta amb el cresol i resulta que li havia vingut el període, li havia vingut la regla i l’home es pensava que li havia rebentada. I deien l’expressió ‘Sa piula s’ha rebentat’” (pp. 116-117).

Sobre el mot “piula”, direm 1) que, en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, figura com a “Membre viril”, mentres que, 2) en el DCVB, l’explica com “Aplec rodonenc de cabells que les dones duien damunt les orelles” i 3) que els cabells també tenen un caire sexual: la xica adolescent que ja ha tingut la primera regla.

Seria interessant saber l’ambient en què es desenvolupà el narrador i, igualment, el dels dos novençans, puix que, a vegades, ens hem trobat amb persones que explicaven la sexualitat mitjançant el simbolisme (no a través de lo que podríem considerar procedent de la ciència), com també amb el gran encert amb què les boiximanes de l’Amazònia planifiquen i preparen els embarassos (com escriu l’antropòloga basca Mª Carmen Basterretxea en el seu llibre «Europa indígena matrilineal: los vascos», pp. 42-43, publicat en el 2022), i que, per a mi, una cosa no exclou l’altra i, fins i tot, és preferible la cosmovisió matriarcalista, pel seu contacte amb la realitat.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, ancianes fortes i ben considerades i fills receptius

General, , , , , , ,

Una altra contarella recollida en “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, i que plasma el matriarcalisme és “Es xiquet aparadet”. Primerament, direm que n’hem trobat, de paregudes, en altres fonts. Ací apareixen detalls que, per una banda, podríem relacionar amb la maternitat (el fill pegat a la mare) i, en segon lloc, l’espenta i la creativitat de la dona, qui és deixondida.

Així, com que el xiquet anava al costat dels seus pares (podem pensar que la rondalla empiula amb l’inici de l’adolescència), el pare decideix raonar amb ell i donar-li vint duros perquè el fill se’n vaja amb els amics i que hi fruesca: “I te’n vas a veure ses dones” (p. 93).

L’endemà, “es xiquet se’n va, de matí, i passa per ca sa àvia i diu:

-Àvia! (…) Mon pare diu que sóc aparat i vol que jo gaudesca i que tinga amics.

I sa àvia diu:

-Ai! I tant! Tu vés a lo que siga.

El xiquet respon:

-M’ha donat vint duros perquè vaja també a ca ses dones.

Llavors, li comenta la dona:

-A ca ses dones? Ton pare és un bandit! Ton pare sempre ha estat un perdut! Ell ha estat un malfactor! ¿Tu saps lo que és un malfactor? Vint duros? (…) Dus es vint duros!

Es xiquet treu i li dóna es diners” (p. 94).

Com podem veure, el xiquet recorre a una dona ja major (i, a més, acostada, en aquest cas, la padrina), qui ell considera que li podrà aconsellar millor, no a un home. Altrament, és ella qui, com la muller que rep els qüerns que ha guanyat el marit, fa el paper de receptor, puix que donen per fet que els gestionarà millor.

A continuació, la velleta diu al nét:

-Dus, dus! Hala! Vinguem dins de sa cambra! Encara en sobrarà dona. Vine cap ací! – dius sa àvia- Vine cap ací. Hala!- i li va pegar un nano.

Li pega un nano i es xiquet se’n va anar per allà i, un poquet després, cap a casa” (p. 94).

En altres paraules, ambdós personatges han tingut una relació sexual (el nano que li ha pegat ella, qui és la part activa del relat).

Ja de nit, en arribar el pare, qui és interessat a saber com ha anat el dia al xiquet, qui, amb poca joia, respon:

“-Ai, bé. He passat per ca l’àvia.

El pare diu al xiquet:

-Vinga! Conta’m coses! Vejam.

(…) –(…) I m’ha fet entrar dins de sa cambra i ha volgut que jo ho fera a ella i jo li he fotut una castanya.

Aleshores, diu el pare:

-Xe! Li ho has fet, a ma mare? Ah! Me cague en…! Tu ho has fet a ma mare?

El xiquet li diu:

-Ai, perquè volia.

-Li ho has fet, a ma mare! Ah, Mare de Déu!

Llavors, li afig el fill:

-Home: no cal que es faça maleït. Vosté ho fa tots es dies a ma mare i jo no en dic res. Total, per una volta…” (pp. 94-95).

O siga que el fill ho ha fet amb una dona que, tot i l’edat, encara és forta com a persona: 1) ella ha indicat al nét què havia de fer el xiquet (qui ha seguit les directrius femenines), i 2) l’anciana és una mena d’autoritat sexual i familiar, fins al punt que el pare no la qüestiona.

Igualment, tenint present que aquesta contalla fou narrada per un home, crida l’atenció que el parent parle de “Mare de Déu”, una expressió molt més usual entre dones, si més no, entre nascudes abans de 1920 i que coneguí (com també, entre les de la generació dels seus fills).

Finalment, es reflecteix que el xiquet 1) era molt receptiu, 2) que haver viscut molt entre els pares li havia facilitat accedir a detalls de la vida eròtica i sexual dels dos adults i 3) que ell acull bé que els ascendents la gaudesquen com creguen més adient.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.