Arxiu d'etiquetes: empatia

El llaurador llaura la terra i li fa fer bon fruit pel bé de la societat

 

Una rondalla mallorquina en què es copsa molt el matriarcalisme, en aquest cas, quant a la relació amb la terra i per mitjà del símbol del llaurador, és “Es gegants des Puig de Sant Salvador de Felanitx”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIV. En el segon dels relats d’aquesta entrada del llibre, podem veure “I conten també que, una vegada, un gegantet pollastrell[1] davallà quatre passes per baix de Sant Salvador i m’afina dins una coma un home qui llaurava de bous, i allò li vengué ben de nou.

-Oh, quina cosa tan menuda! -diu ell.

S’hi acosta, es treu es falderet de davant i hi posa es bover, es bous i s’arada i ja s’espitxa per amunt a mostrar-ho a son pare, més xalest que una Pasqua.

Com son pare ho va haver vist, va dir a s’al·lot:

-Mira: torna-te-n’ho allà on ho has trobat, abans de més raons; perquè has de saber que això és un llaurador que, amb aquests bous i aquesta arada, llaura sa terra i li fa fer bon fruit i, així, la gent pot viure. Si no fos pes llauradors, tots ens moriríem de fam.

Es gegantet es torna a posar dins es faldar es llaurador, es bous i s’arada i els en tornà allà on els havia trobats.

I, en la seua vida, tornà a dir res pus a cap llaurador” (p. 25).

Així, com veiem, el llaurador fa possible que el camp resulte profitós, el prepara, el llaura i ho fa acompanyat per bous que ell mena, així com, diàriament, ho fa amb la seua vida i, en aquest relat, els animals són els qui porten la càrrega. Per tant, el pagés confia en el demà i, per això, és en el camp.

A banda, el jove agafa el bouer, els bous i l’arada, els alça en un falderet i els ensenya a son pare, com a novetat. I son pare, en lloc de desaprovar el fill i, igualment, amb simpatia cap als treballs del camp i amb empatia per la pagesia, li comenta que, gràcies als qui fan fèrtil la terra, la població pot menjar (s’entén que, ací, parla pensant en moltíssims dels menjars més habituals en les cases, llevat dels que tenen a veure amb la pesca o, per exemple, amb la ramaderia). D’aquesta manera, el pare plasma molt l’educació matriarcal, molt més interessada per pensar en els altres i no sols en u mateix i, òbviament, per col·laborar amb els qui fan possible que visquem millor.

Adduirem que el fill, qui interpreta la resposta del pare com oberta (i que li fa copsar l’empatia cap als altres), accepta la proposta del pare i, més encara: no els deixa en el primer lloc on se li ocorre, ni en la terra on ell triàs destinar-los, sinó allà on el bouer i els animals feien la faena.

Una rondalla que, des de molt prompte, a banda, convida a estar receptius a tots i a tot, àdhuc, als més xicotets (el jove és un gegant, mentres que el llaurador i els seus animals són petits).

Finalment, afegirem que, el 29 d’abril del 2022, ma mare em digué que el refrany “El llaurador, de bona gana ho dona” vol dir “Noblesa: no t’ho done de conveniència, t’ho done de bona voluntat” i li comentí “Sí: noblesa”. Conec aquesta dita.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En el DCVB, veiem que vol dir “Jovenot, al·lot que comença a tenir aspecte d’home”.

“Ha de bastar també sa seua paraula”, jutges de part de la bondat i molt oberts

 

Una rondalla mallorquina en què es plasma molt el matriarcalisme, sobretot, quant al tema de la bondat, de no promoure l’abús dels altres, ni l’oportunisme com tampoc la corrupció, és “Es set plets”, la qual figura en el Tom XXI de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, un pare tenia dos fills, En Pau i En Pere, amb dues maneres d’actuar i amb vivències molt diferents i quasi antagòniques. En Pau, quan es fa gran, se’n va a la lleva, cau soldat i serveix el rei (p. 18). En canvi, En Pere, des de molt prompte, reflecteix el matriarcalisme: “fonc més sortat (…): no hi caigué, ni se va haver d’embarcar” (p. 18), un detall que va en línia amb la renúncia a promoure la guerra, en les cultures matriarcalistes. Però, com que el pare no assumeix que En Pere no se’n vaja a la guerra, es mor. Aleshores, “Va deixar lo poc que tenia a En Pere, perquè no havien sabut res pus d’En Pau i ja el donaven per mort” (p. 18), però, uns anys després, En Pau torna de servir el rei i diu al seu germà que ell és l’hereu i “Tenc es papers ben estirats i pots prendre per allà on vulgues” (p. 18). Aquesta mena de culte a lo reglat (en aquest cas, els papers i, així, a lo administratiu i a lo jurídic) està vinculat amb les cultures patriarcals i no amb el matriarcalisme.

En Pere, malgrat que l’hereuatge de son pare era poc, “havia mester un bou per llaurar i el manlleva a un veïnat” (p. 19)… i, malauradament, mentres que llaurava, es mor l’animal. Aleshores, el germà, En Pau, junt amb aquell veí, l’endemà, de matí, se’n van a Ciutat (a Palma) i posen plet a En Pere i ell se’n va darrere. Detalls semblants es repeteixen al llarg de la narració: moltes persones a qui serveix En Pere l’acusen d’haver-los fet malbé. Per exemple, un frare a qui ajuda a traure un ase encallat (p. 20), un home amb un sarró[1] (pp. 22-23), una senyorassa amb qui En Pere es topa en un carrer estret (pp. 24-25), l’hostaler a qui demana hospitalitat després dels fets amb la senyorassa (pp. 26-27) i, finalment, veu un home, l’agutzil, a qui pregunta pel jutge. Llavors, l’agutzil li diu:

“-Sí que sou caigut bé. Jo som s’agutzil i ara vaig a veure’l per rebre’n ordes” (p. 26). En Pere li comenta què li havia passat durant el trajecte i “s’agutzil se’n compateix i el presenta as jutge, que era un sant home i, sobretot, un defensor des malanats i desvalguts, quan veia que altres els volien fer sa llenya damunt. En Pere li donà relació des set plets que li volien moure i, llavors, li diu:

-Senyor, vet aquí ses cent lliures i es sarró des plet qui fa quatre i les se qued per vostè, que bé les se guanyarà amb sa sentència que faça.

-A poc a poc! -diu es jutge-. Sa justícia no s’ha de fer per doblers. Ja guardaré ses cent lliures i faré d’elles segons veja que sia just” (p. 26).

¿S’ensenyaran rondalles així en les escoles i als estudiants o, per contra, es limitaran a retallar-les, a adaptar-les i, per descomptat, a eliminar les que, com aquesta, no puguen resultar políticament correctes per a alts càrrecs polítics, eixos que “donen de menjar” als mestres públics, treballadors que, en els fons, no són sinó una mena de mercenaris al servici del poder polític? Recordem, i ho escriurem sense embuts, que lo que ara diem mestres (que no són altra cosa sinó instructors, una mena de sergents amb visera), tenen les seues arrels en la política patriarcal i castellanitzadora del segle XVIII, després de la guerra de successió (primer quart del mateix segle) i que la seua influència, com molt bé plasma David Algarra en “El Comú Català”, fou més forta que la que havia tingut, fins al segle XIX, l’Església. Les coses, com són.

Un poc després, comencen tots els judicis i el jutge fa passar tots els acusadors, u rere l’altre. A En Pau, el germà, li diu que En Pere tindrà l’heretat “mentres viurà i, de mort d’ell, que vaja a vós” (p. 27). A l’home del bou, “que tenga es bou fins que li torn a sortir una altra banya i siga grossa com sa que es va rompre” (p. 27). Al frare, molt semblant, però amb l’ase (p. 29)… i passatges similars. I, com que el jutge era bo, diu a l’home del sarró:

“-I, a aquest home -diu (…) signant a En Pere-, no li ha de bastar també sa seua paraula per provar que ell no tragué ni una treseta des sarró?” (p. 29). I així, successivament, fins al punt que l’hostaler, el darrer dels acusadors, veient com havia anat la cosa als altres que havien presentat plets a En Pere, “se n’anà a ca seua, donà dinar a En Pere i sopar i llit per jeure, i En Pere, l’endemà, de matí, se’n tornà as seu poble content i alegre de lo bé que era sortit de tots aquells plets.

Ara s’hostaler no tengué pit per anar a cobrar des jutge s’hostatge d’En Pere, per por de no sortir-ne més nafrat” (pp. 30-31). I, així, veiem com les cultures matriarcals abracen les bones intencions i la generositat, però no els abusos, ni els intents de compra de jutges.

Afegirem que, en un fet real que m’afectà (una acusació falsa de tocaments i de violació de la intimitat, per part d’una xiqueta de sis anys que, anys a venir, m’acceptaria 500€ i que em diria que volia ser jutgessa de dret internacional), es resolgué per mitjà d’una mena de sentència en què, un home que escoltà les dues versions (la de la part acusadora i la meua, si bé cadascuna en dies diferents), es posà de part de qui no havia mentit, en aquest cas, meu. Estic agraït al sentit de la justícia que té aquest home, qui, uns cinc mesos després, em comentà que, abans que ell em fes eixa entrevista, d’uns vint o vint-i-cinc minuts,… ja coneixia la versió de la part acusadora, detall de què no em digué res en cap moment de l’entrevista.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Bossa feta de pell o de tela, que els pastors i altres persones solen dur penjada amb una corretja, per a dur-hi menjar, utensilis, etc.

Persones joioses, pròximes i molt obertes

 

Continuant amb el tema de com es sentien quan descobreixen que una persona també parla la mateixa llengua materna, en el grup “Cultura mallorquina”, el 26 de desembre del 2021 i posteriorment també ens comentaren “Personalment, em fa molta il·lusió reconèixer o sentir algú que parla la llengua del meu avi i de la meva mare, el mallorquí” (Dolores Cerdá), “Estant a París, a un souvenir, per comprar uns parells de records. Quan estava a sa caixa, per pagar, es senyor que hi havia, era l’amo. Vaig demanar quant importava. Em va contestar en mallorquí UNA ENSAIMADA. Em va xocar molt!!! Vàrem estar xerrant un ratet: era un mallorquí que vivia i feia feina a París. Quina casualitat!!!!!” (Margarita Rebassa), “Arribam a Londres un grup d’amigues. Deixam les maletes a l’hotel i, de pressa, cap a conèixer la ciutat. Al voltar el cantó, sentim un senyor que ens diu ‘Quina alegria, escoltar unes mallorquines! I, què feis per aquí?’.

Aquest senyor vivia a Londres feia un grapat d’anys i era de Santa Catalina (una barriada de Palma), ens digué.

Fou sorprenent per nosaltres” (Margalida Rubi Tomas), a qui Esperanza Montiel li respon “Margalida Rubi Tomas. A mi, em passà una cosa semblant també a Londres, fa un grapat d’anys.

Em va caure el bolso i tot es va escampar per terra… Tothom passava sense delicadesa i jo, molt fort, vaig dir ‘Aquests quijotes merdosos…!!’ i un senyor es va agenollar i em contestà  ‘Encara en queda qualcú, de quixot’; “Nosaltres, a Singapur, quan vàrem trobar dues parelles mallorquines dins sa piscina. Va ser molt agradable” (Sebastiana Nicolau), “Jo havia pujat fins a on està permès, a sa Gran Piràmide d’Egipte. Mirant es panorama i menjant quelitas quan, a sa meva esquena, vaig sentir ‘¡Mamà, aquesta dona menja quelitas!’. Vàrem riure molt i va ser molt agradable” (Isabel Jiménez-Bravo), “Alegria, il·lusió, proximitat[1] de la gent. La llengua és comunicació i enteniment. Sóc besneta i neta de mallorquins. Visc a Catalunya, per treball, i tota la vida, a Alacant. Tot un mateix idioma” (Agnès Matas).

En el grup “De Reus al món”, el 26 de desembre del 2021, Montserrat Bosch Angles em comentà “Ens havia passat diverses vegades. Només anomenant Barcelona i el club de futbol del mateix nom (Barcelona), molta gent ja situava d’on érem. Molts havien vingut a estudiar en algunes de les universitats catalanes; d’altres, pel seu treball i/o per vacances, i tots s’interessaven per Catalunya i la nostra llengua. Nosaltres teníem una immensa alegria d’aquestes trobades fortuïtes”.

Finalment, adduirem que, el 18 d’abril del 2020, Pere Riutort em comentà que, en Bòsnia i Herzegovina, catalanoparlants que se n’hi havien anat, hi havien actuat de manera distinta: “Els hòmens parlaven turc; però, les dones, català”, un detall a què no havia tingut accés abans i que també podem vincular amb aquesta entrada i amb les relatives a la pregunta de què ací exposem les respostes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota:  [1] En l’original, “cercanía”.

Persones que cerquen estudiar la seua cultura… i altres, molt obertes

 

En el grup “Cultura mallorquina”, el 26 de desembre del 2021 plasmàrem el post, i ens comentaren “Aquest fet m’ha passat vàries vegades i a llocs molt rars. Com més enfora estàs de casa, més se t’obri el cor: és una alegria i, després, ‘amigos para siempre’.

La primera vegada que vaig anar a Sardenya, no sabia que en l’Alguerho parlaven, els vells, el català. Va ser una gran sorpresa” (Rosa Galmes), a qui Julia Pons li comentà “Jo vaig parlar, també a l’Alguer, en català, amb un senyor d’uns cinquanta anys… No diria que fos un vell” i, aleshores, Rosa Galmes li afig “Tot és relatiu. Quan jo hi vaig anar tenia vint anys i pot esser que les persones grans no fossin tan grans”; “Jo vaig trobar uns catalans al Yukon[1], Canadà” (Eulalia Vallvé Vallori), “Sent alegria! M’ha passat a Alemanya, a Frankfurt, per exemple, parlar amb valencians que hi havien emigrat als anys seixanta, s’havien quedat i tenien fills, més o menys, de la meva edat… Va ser molt curiós.

A Alemanya, hi ha gent que estudia i aprecia el català. O a l’Alguer, a una botiga on l’amo em va atendre en un català ‘alguerès’ molt bonic. I no era un vell, per cert” (Julia Pons), “Doncs, mira. Fa uns anys, érem a un cafè en els Camps Eliseus i darrere nosaltres, hi havia unes persones que xerraven es mallorquí i, de prompte, em vaig donar compte i li vaig dir, as meu home ‘Mira, darrere nosaltres, xerra es mallorquí’ i em diu ‘Que va!, és que tens tantes ganes de sentir-lo que tot t’ha paregut!’. Però no: va ser una alegria de poder xerrar sa nostra llengua. Vàrem estar molt contents” (Francoise Ramon), “Una forta emoció. He tingut la sort de treballar a Son Espases i enraonar amb un 80% d’illencs, en el seu català. Disfrutem tots: ells i jo” (Merce D. Bertran), “Jo em sento capaç, fins i tot, en el provençal, llengua d’oc, i totes les variants, fins i tot, l’aranès -mira que en soc, de valenta-.

El valencià és molt divertit. Tot ho fan xicotet.

El mallorquí és com una cantarella… és una tonada singular.

Parlo català occidental. Dit això, he llegit i estudiat ambdues variants. Perquè sí, perquè em dona la gana. Ha, ha, ha” (Estela Monne), “Idò, mirau: per Avon, em vaig trobar una persona que havia nascut al mateix poble que jo a Tamanrasset, sud d’Algèria, i feia deu dies que estàvem al mateix campament esperant fent comboi per fer el desert del Sahel… i jo pensava que ell era basc, i ell pensava que jo era madrilenya. La matricula dels vehicles i parlàvem en castellà. Va esser quan ens acomiadàrem[2], que intercanviàrem adreces… Al·lucinant i, a més, era tio de la nóvia del meu germà. Ha, ha, ha, ha.

Tots dos sabíem de l’existència d’un, de l’altre, però mai ens havíem vist… i trobar-nos a un lloc tan singular…

Dos mallorquins perduts pel món.

I, un altre, el vaig trobar a Mauritània. Havia espanyat el barco i em vaig adonar que era mallorquí perquè es va fer mal i va flastomar un ‘Batuadell!’ I li vaig contestar en mallorquí i va al·lucinar” (Rosa Galmes), “He viatjat per molts de països i sempre he acabat trobant qualque mallorquí o espanyol. Sempre m’ha alegrat de poder xerrar sa meva llengua a fora terra.

Avui, concretament, he fet un comentari en mallorquí dins un grup d’Espanya. D’això, no en fa ni una hora, i ja m’han dit ‘Tonto’ ‘irrespetuoso’, ‘mamarracho’,  i ventura qualque cosa més que no he tingut temps de llegir. Tot per es simple fet de comentar i donar a conèixer sa riquesa culinària de sa meva terra i ens sa meva llengua materna. No podeu imaginar la ràbia i sa impotència que he sentit davant tanta incultura, hipocresia i, en poques paraules, davant tanta estupidesa.

És molt agradable anar a la fi del món i conèixer gent que xerra com tu. Però és molt trist troba qualcú que oneja sa teva mateixa bandera, que et menysprei i insulti per no conèixer la cultura i varietat lingüística des seu país” (Vicenç Pérez Castanyer), a qui Rosa Galmes comenta “HI ha persones que redueixen els seus coneixements a un petit lloc; altres, que cerquen estudiar diferents cultures… Tot s’ha de respectar. Són camins que porten a diferents llocs, però, no per això, ens hem d’insultar”. 

Novament, es plasma que moltes persones catalanoparlants, fins i tot, són molt obertes amb persones d’altres Estats i de cultures, àdhuc, diferents a la de la seua llengua materna.

Igualment, cal afegir que, en aquest grup, la partipació ha sigut alta i amb aportacions extenses i interessants.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes:[1] El Yukon és una zona de Canadà situada en la part nord-occidental de l’estat canadenc i al costat d’Alaska.

[2] En l’original, “despedírem”.

 

Persones molt obertes, fins i tot, en l’estranger

 

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 26 de desembre del 2021 ens plasmaren “Jo sempre que he viatjat per fora de Catalunya i m’he trobat amb persones que parlen en la mateixa llengua, he sentit alegria i he procurat parlar amb elles” (Montserrat Carulla Paüls), “Ja fa uns anys, vam celebrar les nostres noces de plata i els fills ens van enviar de viatge a Tunísia…

Al desembarcar allí, el grup que ens va tocar, tots eren de diferents parts d’Espanya: madrilenys, gallecs… Nosaltres érem els únics catalans, no vam tenir problemes perquè som bilingües…

Entre nosaltres dos, parlàvem en català i, els nadius d’allà, quan ens sentien parlar, sempre se’ns acostaven acostaven per curiositat i ens demanaven quin idioma parlàvem…

Ens sentíem importants i, alhora, estàvem tranquils perquè podíem dir el que volguéssim, perquè no ens entenien…

L’últim dia, en el hall[1] de l’hotel, vam sentir una colla de jovent que parlava en català…

Quina sorpresa!!!!

Ens hi vam acostar, els vam saludar i vam estar xerrant durant molta estona, com si ens haguéssim conegut de tota la vida.

Va ser una experiència molt bonica i agradable…

I, per arrodonir-ho, ens van dir que estaven de viatge de final de carrera.

-Quina carrera heu fet?

-Una carrera nova: ‘Teràpia ocupacional’.

I vaig i els dic: ‘Oh, que xulo!!! La nova carrera de Creu Roja!!!

Van quedar de pedra i ens van dir:

-Sempre que diem quina carrera fem, ningú sap de què va el tema… HEM HAGUT D’ANAR A TUNÍSIA PERQUÈ ALGÚ SAPIGUÉS QUINA ERA!!!” (Rosa Rovira), “Ens agermana…” (Rosa Cortina Mercader), “Molta alegria.

I em dic, a mi mateix: ‘Que bé sento la parla de la Meva Terra, Catalunya, Estimada’(Judit Benavent Marsal).

En el grup “Jo parli català rossellonès”, on també posàrem el post el 26 de desembre del 2021, ens comentaren “Doncs, em va passar fa dues setmanes a Polònia. Dos nois darrere meu parlaven en català: no me’n vaig poder estar, els vaig donar el ‘Bon dia’, ens vam preguntar d’on érem. Estàvem tots de vacances. I no em vaig sentir tan perduda enmig de tant polonès, una llengua tan difícil. Les poloneses em van acollir molt bé i vaig sentir-los molt propers” (Pilar Muntané), “Fa quatre mesos, al llac Braies[2], vàrem seure una estona i, darrere nostre, teníem tres nois parlant català que eren de prop d’on visc. Vàrem xerrar de la sort, que havia parat de ploure i la boira era escampada. Et fa sentir com molt acompanyat, sobretot, perquè veníem d’Eslovènia, on no enteníem un borrall del seu idioma” (Margarita Noé Pareras).

En el grup “Xq ens agrada l’Antropologia”, on també l’havia publicat el 26 de desembre del 2021, Lluis Tomas Roig em comentà “De bon principi, s’estableix una forta empatia, sobretot, quan la trobada és a l’estranger o a llocs que no són els Països Catalans”.

En relació amb el darrer comentari, el 27 de desembre del 2021, quan en llisquí molts a ma mare, per telèfon, em digué “Germanor”, que és una de les coses que sents, com em passà, una vegada, en una població castellana, quan, un pediatre valencià (que, des de que encara no tenia deu anys, hi havia anat a viure) i jo (i, sobretot, més jo[3], perquè ell ja estava molt més avesat a emprar el castellà), li parlí en la meua llengua materna i continuàrem, molt fàcilment, la conversa.

Com podem veure, tot i que no s’indicàs “fora de la comunitat autònoma on viviu”, moltíssims comentaris (i cal dir que, molts dels que hem escrit fins ara, redactats per persones que encara no ens havien escrit), indiquen que, entre valencians, catalans, baleàrics, habitants de la Franja de Ponent, andorrans i de l’Alguer, com a terra d’origen, hi ha germanor per mitjà de la llengua.

Finalment, com que hui celebrem la Nit dels Reis d’Orient (o de Reixos), vos escric unes paraules que, hui mateix, m’ha dit mon pare, nascut en Aldaia (l’Horta de València, en 1942), d’una tradició, si més no, en moltes poblacions valencianes, per a que els Reixos porten els regals als nens i als xiquets: “Posar en el balcó una garbeta d’herbes, garrofetes”. I, gràcies a Maria Antonia Ibáñez Picó, hem sabut que, “A Felanitx, deien als infants que, si no feien bonda, els Reis els durien un rave tort”, com comentí a mon pare.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] “Recepció”, en anglés.

[2] En el nord d’Itàlia.

[3] Aleshores, jo tindria uns quinze anys, això és, pel 1986.

Finalment, dir-vos que, hui, hem accedit a un escrit sobre la festa “La nit de naps i cols”, eròtica i matriarcal, que figura en diferents entrades d’Internet i, com ara, en aquest enllaç que m’ha enviat Montserrat Rius Malet i que, el 5 de gener del 2022, Josep Querol havia plasmat en el grup de Facebook “De Reus al món”  https://m.facebook.com/groups/306030103462285/permalink/1035967163801905 . La foto apareix en el post esmentat.

Diàleg entre persones de cultures matriarcals i entre Pobles

 

També en relació amb com educava i amb com ensenyava l’àvia Damiana, en resposta a un post nou que publicàrem el 8 de desembre del 2021, José Javier Carmona Rodríguez, en el grup “Dialectes”, m’escrigué “Jo, em vaig criar al camp amb els meus avis materns, nascuts l’última dècada del segle XIX. I, de part de la meua àvia, vaig aprendre tot en relació amb el camp de la natura i els costums de la seua època”. Quan li demaní “¿Quines semblances trobes amb les descrites en el llibret?”, em plasmà “Fonamentalment, que, mitjançant els avis i, sobretot, les àvies, hem rebut tota la cultura (valors, tradicions, sentit de la vida…). Sense elles, hi hauria un tall irrecuperable”.

Adduirem que, també en relació amb aquest punt del llibret, el 9 de desembre del 2021, Joan Claparols Vilamanyà, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, em comentà “Com actuem ara, els avis, amb els nets. No cardem. I, coneixent-los, vull dir, l’enemic, amb més cardamenta”.

A banda, convé que, des de l’educació, es parle de les grans semblances amb altres cultures matriarcals del món i, en eixe sentit, per exemple, el 10 de desembre del 2021, em semblà trobar-ne una entre la colla i la nostra, com ara, en el paper de la mare (en aquest cas, la Mare de Déu, molt coneguda en llengua catalana com “Nostra Senyora”). Així, en “’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”, podem llegir que “La parroquia fue un lugar de encuentro e integración. La abuela Damiana era la cabeza visible de su pueblo y con qué respeto, educación y dignidad acudía semanalmente a la misa dominical (…). Todos la estábamos esperando y, sin mediar palabra, al entrar al templo, el primer saludo era para la Virgen, madre de Dios. Nada importaba más; era su primer saludo con sus rezos hacia Ella. Cuando había concluído su saludo a la Virgen, ya se incorporaba a la celebración de la comunidad. (…) [La abuela Damiana] nos hacía a todos partícipes de él, por lo que, con todo el respeto hacia ella, deteníamos la celebración y la acompañábamos hasta terminar su saludo y luego, se incorporaba a la celebración” (p. 13).

En aquestes paraules, hem vist que, entre altres coses, el capellà actuava de manera oberta i, en lloc de respondre de forma colonitzadora, messiànica o com qui mira l’altre de dalt a baix, es posa de part de la cultura de la terra on ell ha triat anar i que l’acull, o siga, des d’una actitud molt oberta i creadora de relacions de germanor. Així s’explica que, a continuació, l’autor del llibret comente que “La comunidad se iba integrando en la vida de los collas a través de la presencia y del contacto con la abuela Damiana, cosa que hacía que se produjera un encuentro entre pueblos, costumbres y religiones muy rico” (p. 13) acompanyat, a banda, d’una acció molt important i que, sense embuts, es plasma en aquesta obra: “En todo momento se buscaba que no se mantuvieran discriminaciones en esa sociedad totalmente discriminatoria, sectorizada por escalas y marginadora” (p. 15). Com veiem, aquest capellà, entre altres coses, no va en la línia castellana de la mística[1], sinó en la d’una persona amb empatia. Afegiré que, en sintonia amb aquest fet, Pere Riutort, en la seua explanació, escriu “Piensen los castellanos, ahora denominados españoles por apropiación indebida del término, que hubiese sido al revés: que Fernando se hubiese sobrepuesto políticamente a Isabel, lo cual hubiese sido normal, incluida la lengua y que ahora oyesen los castellanos que se tenía que ‘catalanizar’ Castilla, destruyendo y quitando allí, los derechos del castellano en favor del catalán. ¿Qué haríais? ¡Cómo defenderíais vuestra lengua!” (p.  92).

Moltes vegades, arran de llegir distintes parts d’aquest llibret, he vist reflectida, en aquest capellà, com també en l’obra, una obertura i una disposició a crear ponts entre Pobles i que tant de bé fan a les persones i tan vinculada  amb el matriarcalisme. I, en això, moltes persones catalanoparlants que conec, coincideixen (i no ho fan des de la retòrica de més d’un polític, sinó en línia amb l’educació matriarcal).

Finalment, com a anècdotes, diré que, quan tenia uns set anys, coneguí uns alemanys i, uns anys després, quan en tindria uns deu, unes monges anaven acompanyades de xiquets, més o menys, de la mateixa edat que jo i que passaven pel carrer on està el xalet dels meus pares. U d’aquests xiquets era del continent americà (d’Amèrica Central o de Sud-amèrica) i no em vaig sentir incòmode per aquest fet, sinó tot lo contrari. A més, també es pogueren banyar en la piscina del xalet.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En el llibre “Notícia de Catalunya”, Jaume Vicens Vives escriu “el primer ressort de la psicologia catalana no és la raó, com en els francesos; la metafísica, com en els alemanys; l’empirisme, com en els anglesos; la intel·ligència, com en els italians; o la mística, com en els castellans. A Catalunya, el mòbil primari és la voluntat d’ésser” (p. 200).

Pedagogia matriarcal i convivència: comentaris fets per catalanoparlants

 

Primerament, de nou, gràcies a totes les persones que decidíreu plasmar el  vostre punt de vista (i que figureu en aquesta entrada) i que, així, féreu possible que poguéssem conéixer més i millor les nostres arrels i què és lo que prioritzem, en el camp de la pedagogia i de l’educació (sobretot, de la no reglada, això és, de la que no té lloc en les escoles, ni en els instituts, ni en les universitats), els catalanoparlants.

I, per descomptat, gràcies per la vostra manera d’escriure, de raonar, per les vostres propostes, etc., que, com Joan Sala Vila (nascut en 1929) m’escrigué el 18 de gener del 2021, són fruit de raonar i que “palesen un desig enorme de solidaritat humana, imprescindible si lluitem per la pau”. 

El 13 d’abril del 2020, i també en Facebook, exposí una pregunta, tocant el tema de la pedagogia. Primerament, era així: “¿Què vos agradaria que s’ensenyàs els xiquets, en les cases? ¿I a nivell de barri?¿I en les escoles o instituts?” i, després de veure les tres o quatre primeres respostes, vaig afegir “¿I en Internet?”. Em cridà l’atenció, fins i tot, unes vint-i-quatre hores després i tot, que ningú encara no havia escrit res en relació amb la història, ni a la cultura, ni a la llengua catalana… Les respostes, per grups de Facebook, i en el meu mur, foren les que veurem tot seguit.

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 13 d’abril del 2020, escrigueren “Jo crec que l’assignatura bàsica és l’ètica. Pense que és la base de tot. Després es pot anar sumant la lectura, les matemàtiques, les ciències… però sense una base ètica, res importa” (Mireia Marques Gargallo[1]), “Valors” (Isabela Dulcevoz), “Ètica” (Inma Bel Beltrán), “Ètica, en general, però, sobretot, valors” (Montserrat Sesé Ros), “Educació” (Ruperto Blasco), “Ètica, lo que nosaltres estudiàvem en Primària com ‘urbanitat’” (Emilio Conca Puig), “A casa, el valor del treball i l’estalvi. Al barri, jugar lliurement amb la resta de xiquets. A l’escola, matemàtiques, llengua i economia” (Alberto Fornés).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 17 d’abril del 2020, hi hagué les respostes següents: “Més socials i menys matemàtiques” (Pere Ramon Nadal), a qui vaig contestar: “Jo, més de la rama d’Humanitats i de lo científic (vull dir, a lo que tracta de cercar la veritat, com ara, en fer un estudi)”, “Més Humanitats” (Isabel Pont Colldrcsrrera). En respondre jo, a Isabel Pont, que, “en l’institut, estudií la rama d’Humanitats i, en Magisteri, la d’Humanes”, contestà “A la meva època, no hi havia aquesta possibilitat. Jo vaig començar l’institut el 1976. Jo vaig tenir tota la sort del món, amb els meus professors, ja que el primer va ésser el meu avi…, roig[2] i sastre: em cuinava, m’ensenyava, en aquells temps. Jo deuria tenir 6 anys. Recordo escoltar ‘Radio Pirenaica[3]’, i els valors d’ell, sempre m’han quedat. La segona família, els meus professors: teníem ‘la crème de la crème’[4]. Després, a la universitat, uns catedràtics que, segurament, mai ningú més d’aquella època haurà trobat.

(…) Crec que vaig matar el matriarcat i els meus profes[5] han estat una gran família- Tanta necessitat tinc d’anar a escoltar i aprendre, malgrat ja passi els 50. Vull matricular-me a Vic, ni que sigui d’oient” (Isabel Pont Colldrcsrrera). I, després, addueix que “Tenir una mare que no et volia tenir…, tenir avis, pare i mestres… i amics i companys de treball i pacients,… és tota una vida molt gratificant.

El llibre que estic encarrilant, una mena d’epistolari, a part de qui va dedicat per majoria absoluta,… està dedicat als meus professors i als avis[6]. És despullar-se… I ho dic per a tu i per valorar la tasca dels professors de la meva generació: vam tenir l’honor d’haver-los [tingut]: ens estimaven i estimaven la seua professió. I això cal que se sàpiga” (Isabel Pont Colldrcsrrera), “Parlar l’idioma d’on es viu, a part del dels Pares, clar!!! Tenir unes ensenyances de Vida[7] prou suficients, per ser una persona EXEMPLAR en la Societat i prou INDEPENDENT per fer la seva Vida i Món, un lloc per Compartir tota la saviesa que es pot aportar com a Humans que som i saber gestionar els diferents Estadis Emocionals que la pròpia vida ens porta mentre l’anem travessant. Aquesta és la meva aportació” (Maido Barniol Dot).

En el meu mur, les respostes del 13 d’abril del 2020, m’impactaren, en començar a veure que, unes quantes persones, introduïen el tema de l’empatia: “A ser persones. Així de senzill” (Ricard Jové Hortoneda), “Empatia, molta empatia amb tots els sers humans. Amb empatia no hi ha xenofòbia, no hi ha homofòbia, no hi ha crueltat, no hi ha maltractaments…” (Montserrat Espallargas), “A la meva manera de pensar, respecte per la gent gran, [per la] gent amb discapacitats, a estimar tant als familiars com als amics, tolerància, diàleg davant els aldarulls” (Maria Reig Pla), “A ser bones persones i compartir-ho tot. Eh!, les tasques de casa, també, i respectar totes les maneres de pensar” (Àngels Moran Navarro), “Primer de tot, a ser bona persona”  (M Lluïsa Tudela Riera), “Empatia i aprendre a respectar les coses” (Maria Rosa Llort), “Jo, els vaig ensenyar: estimar respecte per a tothom, a ser autosuficients; però, sobretot, saber ajudar, sense mirar el què ni el per què. Molts cops em deien ‘No s’ho mereix’… Jo els contestava ‘Tu no ets ningú per jutjar a ningú’. I una cosa que encara dic ara: ‘Ningú és més que ningú’. Em miraven i deien ‘Vaaaleeee!!!’” (Montserrat Cortadella Juan), “Si aprenen a pensar i a estimar totes les persones, les demés coses vindran soles” (Assumpta Capdevila), “Ser persones: no importa el color, la raça o la religió, si són rics o pobres. Per damunt de tot, són persones. I tenim que tractar els demés amb tot el respecte” (Lina Molar), “Sobretot, respecte. Lo demés ja ve en conseqüència” (Rosa Garcia[8]).

 

 

Notes: [1] Li responguí, a la primera frase, “En molts sentits, sí”. En acabant, ella afegiria, la segona part de lo que escrigué.

[2] Amb el nom de roig es solia designar els comunistes, però també, encara que no tant, els qui, durant la guerra (1936-1939), havien estat en la zona que no es rebel·là contra la República.

[3] Nom familiar de Ràdio España Independiente, una emissora creada pel Partit Comunista d’Espanya (PCE, en 1941, durant la Segona Guerra Mundial, i que, al principi, estava en Moscou, tot i el nom que se li donava, potser per eliminar la sensació de llunyania. Informació treta de Viquipèdia, el 18 d’abril del 2020.

[4] Aquesta forma francesa vol dir, més o menys, “lo millor que es pot tenir”, “lo millor del món”...

[5] Literalment, en lloc de professors.

[6] A la seua idea de fer un llibre dedicat a les persones que havien deixat empremta en la seua vida, li contestí “Molt bé: un acte d’agraiment molt interessant”. I ella, tot seguit, afegí les frases que hem escrit a continuació d’aquesta nota. Com que la segona part va en línia amb la primera, he decidit no ficar la meua resposta entremig.

[7] Per a conservar l’esperit d’aquesta resposta, respectarem les majúscules de qui escrigué el text, ja que considerem que ajuden a plasmar què és lo que emfasitza en l’educació i en l’ensenyament.

[8] Publicat en Facebook el 14 d’abril del 2020.