Arxiu d'etiquetes: dolçor

Sexualitat matriarcal, maternitat, dolcesa i dones que salven l’home

General, , , , , ,

Un altre poema en què abunden trets matriarcalistes i que apareix en el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, és “Reconciliació”, de Carles Riba (1893-1959). Així,

“Fins que veié ja madura la nit

en mil carrolls de meditat delit

que inflava un rude most impacient,

callà l’amant porfidiosament”.

 

O siga que l’autor barceloní comença lligat amb l’inici de la foscúria (un passatge femení), ho fa acompanyat de penjolls de raïm (els carrolls, l’úter, la matriu), la frueix i, altrament, la dona empelta amb la rudesa (un detall diferent al de la puresa, simbòlicament, representada per la claror).

Llavors, l’home intervé i li destaca la bonesa (el cor, la tendror) i la frescor (els gerds) i li afig aquests mots

“submarina dolçor dels ulls oferts,

empleneu-vos de mi. Tot és pregon,

ara, i actiu: la bellesa en el món,

la melangia en l’amorós romeu

i en l’impossible dels meus somnis Déu.

Per retrobar la teva veritat,

amor, confon-te amb mi, (…)

més enllà del sospir i de l’instant,

simple com el meu foc” (p. 171).

 

Cal dir que el poeta Carles Riba reparteix de manera molt encertada el simbolisme per a cada u dels dos sexes. Com a mostra, associa la dona amb lo infrahumà (és submarina), amb la dolcesa, amb la profunditat i… amb lo actiu, com en molts comentaris que ens feren sobre dones nascudes abans de 1920.

Ben mirat, el poeta recorre a lo femení perquè siga alliberat per la muller i això dependrà de la decisió que prenga la dona, per molt que l’home lligue amb un erotisme que, no obstant això, fructifica si compta amb la companyia feminal.

No debades, captem que es fa realitat durant la nit i atenent a una actitud més aïna dialogant i promoguda per l’estimada:

“Dona, és cert com la sang l’obscur acord,

més dolç que sola vida o sola mort,

del cos en l’honra viva del seu pler” (p. 171).

 

Altra volta, es plasma una sexualitat matriarcal amiga de la sinceritat (en aquest cas, en els sentiments i en les emocions).

Més avant, l’home trau la connexió entre un déu masculí i el vent (com és costum en el llenguatge dels símbols, en què ambdós tenen relació amb la llum):

“Ens cal passar-lo: el nostre vent és Déu’.

Digué l’amant; i el taciturn, l’astral

ultramar de la nit intemporal

acollí en sa ribera, navegants

reials i alhora nàufrags expirants,

un home i una dona; a verge flor

(…) i van mirar-se, l’un a l’altre clar,

l’un a l’altre van néixer, drets i nus” (p. 172).

 

Per consegüent, el personatge femení fa un paper acollidor i, en lloc d’anar els fills a l’interior de la terra (fet que podria empiular amb la mort, la qual faria com el guano i serviria de ferment per a l’esdevenidor), ho fan a la mare, com els fills que, per exemple, tornen a ella després d’un viatge o d’haver passat de xiquets a jóvens.

Finalment, de rebot, Carles Riba dóna vida al marit i a la muller, la mateixa que tenien dins de la mare, i, igualment, va unida a la innocència (la nuesa) del nounat (ací, els dos membres de la parella).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones que alliberen, que conhorten i maternals

General, , , , , ,

Després d’un vers en què l’home pensa que ell podrà emportar-se la història, i havent acabat de banyar-se ella, la muller capta que

“(…) també aquest silenci

vol dir viure sola, i la companyia del sol

ensopeix” (p. 82).

 

Així, hi ha dona, bany (aigua), companyia de l’home (solar), mig adormits…, o siga, un passatge connectat amb la nit.

La rematada del poema inclou que la dona salva l’home o, en aquest cas, com en moltes contarelles, ell recorre a demanar-li ajuda i la rebrà, de la mateixa manera que la mare ho fa amb el nen:

“Si de sobte algú descobrís la cala amagada

seria com tornar a començar anys i paraules perdudes” (p. 82).

 

Entrant en la composició “Fins el mai”, del cantautor Lluís Llach (nascut en 1948), passem a uns versos en què la dona, no sols allibera l’home, sinó que la seua paraula és la que val:

“Jo vianant d’amor si tu ets el meu viatge

i assedegar-me del tot si tu ets la meva font.

Vull tot l’aroma fresc de la teva besada,

poder sentir els segons pel batec del teu cor,

jo mariner expert si tu ets la meva barca

i amarinar-me amb tu més enllà de l’horitzó” (p. 86).

 

El fet que l’escriptor puga navegar, que puga delectar el bes i que els seus projectes vagen avant, dependran molt de la decisió de la dona. Fins i tot, la formació (i l’educació) que ell rebrà per a saber viure.

Un altre poema en una posició pareguda és del català Narcís Comadira (1942). Així, en els versos de “Febre”, tracta molt sobre la bellesa corporal i sobre el tacte que ell sent i trau la dolcesa unida a la suavitat:

“la teva pell: miratge

de clar de lluna, estany

de dolcíssim repòs.

Dunes suaus, blancoses

lleu paisatge nevat

(…) ploma entre plomes, ala

de frecs subtils, consola’m!” (p. 87).

 

Altra volta, el personatge masculí sol·licita que el femení li allargue la mà, que no el deixe caure, al mateix temps que frueix com el nen en contacte amb la mareta (simbolitzada per la ploma viril entre les plomes femenines, potser les mans acaronadores) i que, com he vist alguna vegada, li demana pels mugrons, per les mamelles o per què les dones donen llet i no els hòmens. És més: la frase “consola’m!” empelta amb l’obra “Mujer no me dejes” (“Dona: no em deixes”) del pintor valencià Fernando Peiró Coronado.

Una altra composició, molt interessant i que podria empiular-nos amb una llegenda (per la quantitat de detalls que recopila), és “Les dones d’aigua”, de Jem Cabanes (nat en 1942) i que figura en el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX. Antologia (1900-1975)”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura:

“Hi havia un temps, no pas gaire remot,

que, al peu de l’aigua, les dones ajupides

picaven la roba xerrotejant de tot.

El sol enlluernat les resseguia

per l’escotat del pit i el blanc de l’os” (p. 88).

 

Per consegüent, la dona és la part activa, la que porta la iniciativa, la que és seguida per l’altra (l’home, ací, representat pel sol) i, quan coincideixen físicament, ell li passa la mà pel pit.

En els versos vinents, hi ha una mansuetud i tendror que ell estima:

“El riu, dropolejant, de tant xerrim-xerram

se’ls ficava a les cuixes en un ruixim d’aram

i la roba en xuclava blancors de llet silvestre

brandant nues tendreses i tripijocs de sang” (p. 88).

 

En altres paraules, el riu (el líquid de l’home) penetra entre les cuixes, en la dona, per mitjà del penis (l’aram) i la roba (la dona d’aigua) acull el semen del personatge masculí i ho fa amb una blanor sincera i eròtica.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones amb molta espenta, dolces, per la natura i de bon cor

General, , , , ,

La literatura matriarcal en poemes de Clementina Arderiu (1889-1976).

Una altra poetessa de què hem trobat composicions que reflecteixen literatura matriarcal és Clementina Arderiu i Voltas, nascuda en Barcelona. Així, en l’entrada “Poemes de CLEMENTINA ARDERIU (1889-1976)” (https://www.contesencatala.com/poemes-de-clementina-arderiu-1889-1976), en la web “Contes en Català”, ho fa mitjançant els versos de “Cançó manyaga”, quan diu que

“Si una dolça feblesa m’escau,

jo diré com em plauen les roses;

si una dolça feblesa m’escau, 

jo ho diria si goses no goses.

Com l’infant que ja sap que és petit

i se’n val amb ingènua malícia;

que ara em sento el voler arraulit,

pres tot ell d’un desig de carícia.

I seré una doneta només,

tota plena de planys i de noses,

i quan vingui l’amat amb son bes

li diré com em plauen les roses”.

 

Com podem veure, l’escriptora trau la dolçor, el seu gust per les flors (ací, per les roses), la infantesa (la qual associa al bon cor dels nens), eixe acaronament que sempre agrairà i, altrament, una senzillesa en la seua vida, sense mirar ningú de dalt a baix i que, quan se li acostarà l’estimat, ella li serà franca: la seua fal·lera per les roses.

En la troba següent, “L’esperança, encara”, en la mateixa web, l’autora posa que conserva l’esper:

“En la meva donzellesa

ja et portava dins el pit,

Esperança, Confiança,

moviment de l’esperit!

‘Sempre invoca l’esperança’

-diu un crític- ‘i de què?’.

Mai no m’he sentit ben sola

que Esperança vol dir Fe”.

 

Per consegüent, la dona se sent esperançada i encara conserva bona part del seu esperit jove. I, per això, es mostra receptiva i acollidora:

“I la casa se’m fa ampla

quan aquest vent s’hi expandeix”.

 

De fet, perdre el marit (en aquest cas, l’escriptor Carles Riba) fa que perdure aquesta concepció de la vida:

“En la meva viduesa

no vull ombres al meu dol.

He estat i sóc encara

dona que diu a ple sol”.

 

 

Finalment, afegirem que Clementina Arderiu connecta el cel (la part activa) i lo tel·lúric (la nit) i, així, ho fa amb la terra on viu i amb els acostats, com ara, amb el marit:

“La nit es lliga amb el dia

i et sé tan sovint amb mi!

que volo, somnio i sento

com si encara fos ahir.

Si el meu Carles m’enamora

-oh Esperança!-

tu encara dius que sí”. 

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Sexualitat matriarcal, la figura del jardiner i maternitat

General, , , , , ,

Una altra composició del llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, en què es plasma la sexualitat matriarcal, és “A la Laura i en David” (p. 126), per exemple, quan, en el segon vers, diu “nets de cor” i, com ara, quan, ben avançat el poema, comenta que

“el contacte amb la natura

és la vostra vocació.

(…) compartiu la vostra vida

de respecte i comprensió”.

 

També l’hem copsada en els versos “A Paula” (p. 130), en l’esmentada obra, en un encàrrec d’un padrí de noces, qui fa esment d’un enllaç sentimental i afig que

“Un jardí de fines roses

cada una el seu encant,

sobresurt una poncella

més bonica i més galant”.

 

Per tant, altra vegada, apareix el símbol del jardí. A continuació, la de qui el cuida com si fos la mare amb el nadó o bé amb el xiquet de pocs anys:

“Necessita que la cuidin,

que la reguin molt sovint,

i en les nits de fredorada

l’embolcallin com un nin”.

 

Tot seguit, parla sobre la bellesa de la dona i sobre el bon cor pel qual destaca na Paula:

“Una rosa amb candidesa

atractiva i especial,

dissemblant entre les altres

pel teu noble potencial”.

 

Cap al final de la composició, capim la figura del jardiner (però en nexe amb l’home) i, així, la dona (na Paula) i el marit (n’Emili) fan com un empelt i coincideixen:
“Que l’Emili amb galania

esdevingui un jardiner,

dels dos cors que avui s’uneixen

plens de goig i gran deler”.

 

Un altre poema de l’escriptora de Monistrol de Calders, del mateix ramell, i en què es reflecteixen trets matriarcalistes que connecten amb la sexualitat matriarcal, és “Per la Núria i el Rubén” (pp. 131-132), quan el padrí de noces comenta

“et vull dir quatre paraules

si m’escoltes dolçament”.

 

Per consegüent, figuren escoltar i la dolçor.

A més, li diu

“Ets bonica i presumida

ets amant dels animals,

una mica extravertida

de bons sentiments cordials”,

 

mots que ens acosten, més aïna, al simbolisme maternal. De fet, un poc després, indica

“ets bona recepcionista” com també que “són deu anys d’amor sincer”, detall que, ben mirat, afavoreix l’home (en Rubén):

“sempre a punt si el necessites

a ajudar-te alegrament”,

 

més encara, tenint present que ell és molt obert:

“els amics teniu a dojo

pel seu tracte familiar”. 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Sexualitat matriarcal, sentiment de pertinença a la terra i realisme

General, , , , , ,

Una altra composició recollida en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira, i en què es reflecteix la sexualitat matriarcal, és “A la Cristina i l’Eduard” (p. 102). Per exemple, quan escriu a na Cristina i li afig

“I amb la veu molt dolça i fina,

gairebé angelical,

vas gaudint catalanisme

tot cantant en la coral”.

 

I, així, empelta el sentiment de pertinença a la terra, àdhuc, amb un tret prou comú en els Pobles matriarcalistes en què la influència agressiva ha estat molt baixa: la dolçor en la veu.

Altrament, en el poema “A la Cristina” (p. 105), per encàrrec d’un padrí de noces, la poetessa li trau

“A la fi, ja ets bona mestra

ensenyant tens un gran do.

(…) Amb l’IVAN feu bona parella

i una llar heu preparat”.

 

Per consegüent, copsem l’educació per a alumnes, el paper pedagògic en la vida (el qual li podrà ser útil en l’esdevenidor en la seua relació amb els fills) i la funció de la casa, en lloc de centrar el casament, com ara, en l’acte de prometença entre tots dos, sinó en una cosa més senzilla com també on es forjarà bona part del demà dels seus membres i dels lligams amb els acostats i amb més d’un veí: la llar. Aquest detall ens podria evocar el simbolisme del mas, sobretot, tenint present que, unes línies després, li agrega

“I enllaçant-te a un bon mosso

has trobat la solució”,

 

la qual, d’acord amb el text, ha partit d’ella.

Cal dir que, en la composició “A la Míriam i l’Oriol” (p. 106), captem un matriarcalisme que empiula la generació dels fills, però no amb la figura paterna:

“unireu goig i alegria

dues vides i un sol cor.

 

Venturós cap de setmana

pel cosí agermanat”.

 

 

I més encara, quan llegim

“Heu provat la convivència

i funciona de valent

per això no tinc cap dubte

que sereu bon complement”.

 

Sobre els primers dos versos, coordinen amb la tradició de fer les coses amb dos dits de coneixement i, si de cas, amb agilitat i realisme (fet que té a veure amb lo matriarcal, ben representat en el tan popular “pensat i fet” valencià).

Així, no encaixa amb frases com la que posava un diccionari de l’estudiant publicat per la màxima acadèmia de la llengua castellana (en el “Diccionario del estudiante”, editat per Santillana en el 2005), en què associava la forma castellana “Dicho y hecho” (literalment, que no culturalment, “Dit i fet”) amb un exemple en què unes persones decideixen anar a Londres i, immediatament, eixa mateixa vesprada, compren els bitllets… Ben a prop de lo artificial i, per tant, de lo celestial i de lo idíl·lic.

O aquell altre, d’un diccionari de dites i frases fetes en castellà i publicat per l’Editorial Espasa, en què dues persones determinen casar-se, l’endemà se’n van a la Casa de la Vila i, en una hora, ja eren casats…, com exposí en un estudi fet en el 2013 sota el títol “’Pensat i fet’ (estudi de l’expressió)” (https://saptelandia.webnode.cat/news/pensat-i-fet-estudi-de-lexpressio-/), publicat en la web “Malàndia”.

En canvi, aquesta forma vernacla en terres catalanoparlants va unida a la cultura emprenedora, a l’esperit universalista i, a més, a la terra.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones i poblacions del Pallars amb dolçor, bonesa, creativitat i agraïdes

General, , , , , , ,

 

Una narració pallaresa en què es reflecteix el matriarcalisme, de manera simbòlica, és “El concert de Cal Rossinyol”, la qual figura en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. Així, llegim que, “A mitja hora escassa de Pessonada, (…) s’alça la masia de Cal Rossinyol. Casa i era es troben arrecerades cara al migdia, al peu d’un serrat que les protegeix del vent de port, voltades d’oliveres i d’altres arbres fruiters i a quatre passes de dues fonts: Torrent Salat i la font de Vidal. Un lloc, doncs, privilegiat del terme, en el qual hom pot escoltar sovint el refilet del rossinyol i el cant de molts altres moixons” (p. 165). Com veiem, 1) la casa i l’era estan protegides (paper maternal així com també ho fa la Nostra Senyora o, com ara, la mare respecte al fill), 2) arbres de tipus mediterrani (per exemple, l’olivera, el qual sol associar-se a la pau), 3) a poca distància de dos punts on hi ha aigua (dos detalls vinculats amb la dona,  que ens poden evocar el naixement d’un nen) i 4) la font de Vidal.

Adduirem que, per una banda, hi ha un brollador ple d’aigua i ben ample (es tracta d’un torrent) i que és salat. Igualment, n’hi ha u que aporta dolçor i creativitat i associat a la vida, a l’obertura als altres: la font de Vidal. A més, la paraula “Vidal”, com podem llegir en el “Diccionari Català-Valencià-Balear”, prové del llatí “vitale”, que significa “vital” i que, igualment, “El nom personal Vitalis ja ve del llatí i és el nom de diversos sants dels primers segles del cristianisme”. Naixement, aigua, primers sants, vida… en relació amb la Mare Terra.

Com captem en moltes rondalles, la dolçor i la bonesa són ben acollides com també l’obertura. I, en canvi, en el paràgraf següent, ja es comenta que, a la gent de Can Rossinyol, els agradava molt anar de festa (lo que, en altres relats, seria la cacera) i que els animals passaven tres dies com si fossen secundaris per als seus amos. Per tant, el conte convida a pensar en els altres i a tractar amb suavitat les persones que fan possible que la nostra vida i els nostres projectes vagen avant.

En línia amb aquesta rondalla, la que ve a continuació, “Una mestressa ambiciosa”, plasma molt lo matriarcalista. En Ca l’Arcalís, una de les cases més bones del poble Vilamur, “Com moltes altres famílies, amassaven amb molt poca farina. De cop i volta, la casa va començar a pujar” (p. 175), fins al punt que uns tafaners els demanen com se les enginyaven, i ells, sense pensar-s’ho dues vegades, els responen “tenim a casa una màquina de fer moneda! (…).

Un bon dia es presentà a Vilamur el Governador de Lleida, acompanyat de dos guàrdies i demanà per casa L’Arcalís. A casa, només hi havia la mestressa, una dona molt treballadora i eixerida.

-On són els hòmens? -preguntaren els forasters del carrer estant.

-On voleu que siguen?: al tros” (p. 175).

I, tot seguit, els obri i veiem que “La mestressa els acompanyà llavors a les quadres, vora les quals hi havia una habitació molt ben arreglada i proveïda de tota mena d’estris de treball” (p. 175). I, a banda, la dona els afig:

“-Mireu: tot aquest parament és la màquina (…) d’aquesta casa! I també, és clar, amb l’ajuda d’aquests deu! -digué la dona, mostrant els dits de les mans.

L’autoritat provincial (…) va voler recompensar la mestressa” (p. 176) i la dona els respon:

“-Doncs, vull ser jo la primera d’anar a oferir per la festa major (…).

Cal aclarir que, en aquest poble, tenen el costum que, el segon dia de festa major, les tres mestresses principals de Vilamur pugin a l’altar durant la missa per fer unes ofrenes. Aquell any, doncs, la primera dona del poble, a l’hora d’anar a oferir, fou la mestressa de Ca l’Arcalís, davant de la jove de Cal Notari” (p. 176).

Per consegüent, en aquest relat, copsem que, en el Pallars, lo vinculat amb la dona i amb lo matriarcalista va per davant de lo que ho fa amb l’home i amb lo patriarcal: la dona (relacionada amb el camp i molt oberta), en lloc de lo patriarcal (els forasters que procedeixen de la ciutat i la filla del notari). 

Finalment, un altre tret en línia amb el matriarcalisme: l’agraïment, per mitjà de les ofrenes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.

 

Bon Nadal i Venturós Any 2023.

Dones bondadoses, fortes, que salven l’home, que perdonen i molt obertes

General, , , , , , ,

 

Una altra rondalla recopilada per Enric Valor i en què, des del primer moment, es plasma molt el matriarcalisme i, a banda, amb passatges molt semblants a unes altres, per exemple, de Mallorca, és “Abella”, la qual figura en el Volum 3 de les “Rondalles valencianes”. En aquest relat, un matrimoni (Jaumet i Roseta) tenien tres filles i, la tercera, Abella, a més de garrida, era eixerida i, quan el pare diu que se’n va a la ciutat de València a comprar unes teles i que comprarà a cada filla lo que li demanen, la més petita li respon que li porte una rosa (p. 10).

A més, quan Jaumet tornava a Banyeres, un home que cavava una horteta (p. 12) li diu que, en un palau, en trobarà moltes, de roses (p. 12). I, quan Jaumet ja hi és, copsa que n’hi ha una que és preciosa… i la tria (p. 12).

Aleshores, un negre i voluminós li acceptarà la flor a canvi que Jaumet li porte Abella. I, al moment, es plasma un detall vinculat amb el matriarcalisme: “Jaumet tenia un deliri per Abella, però era covard i fluixot” (p. 14). Igualment, en un passatge posterior, Abella, molt oberta i eixerida, comenta a la mare:

“-No, mare, no hem de permetre que el pare es morga de quimera per faltar al jurament. Jo aniré a València, parlaré amb el negre (…).

Després la xica preguntava a son pare:

-Com és el negre? Té blanques les dents?

-Si.

-Té la pell neta i brillant?

-Sí, però molt negra.

-Té la veu dolça?

-Sí, Abella estimada, tot i que també és forta.

La xicona conclogué:

-M’agrada aqueix negre.

(…) El pare s’anà recuperant i al cap d’uns quants dies es posaren en camí” (p. 16).

Com veiem, la jove estima la garridesa, la netedat, la lluentor (que no siga una persona apagada), la dolçor (l’amabilitat) i, a més, la fortalesa.

Abella passarà per qualsevol banda del palau i serà ben tractada, ben servida i, àdhuc, serà ella qui dictarà, com ara, a unes mans negres (p. 16), què vol i, per això, “L’entrada del palau era una meravella, com les altres cambres on anà entrant precedida sempre per les mans negres, que li ho obrien i li ho facilitaven tot” (p. 16).

Fins i tot, Abella actua com qui està molt obert a qui coneix des de fa poc (p. 19) i, com que la jove feia lo que ell li ordenava (i, sempre, amb bones relacions entre tots dos), el negre deixa que ella puga anar a visitar els seus pares (p. 19).

Nogensmenys, com que les germanes d’Abella li roben l’anell que ella portava, la jove es llança a trobar-lo i, així, en el camí, coincideix amb una gallina que li diu on és l’anell: en un galliner. Aleshores, Abella, sense pensar-s’ho dues vegades, fa via cap al corral, hi copsa l’anell i, l’endemà, de bon matí, es troba en el palau, on és ben rebuda.

Igualment, se’n va cap als roserars (un detall en relació amb el matriarcalisme, el jardí), i, caminant, veu que el negre era en terra, davall un magraner mig sec (p. 22). Abella, plena d’empatia, “va reaccionar de seguida. Va córrer cap al palau i al poc en tornava portant una safa plena d’aigua de roses i una tovallola.

-Negre bo! (…) Jo et pagaré la teua bondat i la companyia que em feies a la mitjanit” (p. 22).

Un poc després, Abella li aboca aigua i el negre passa a ser un home esvelt, molt agradable, qui li prengué la maneta:

“-Abella de la meua vida! La teua bondat, el teu valor, la tendresa immensa del teu cor, m’ha desencantat. Jo era el príncep del Regne de València que havia estat víctima de l’odi d’una maligna fada” (p. 22).

Immediatament, apleguen música, dames, cortesans, etc., i tots, en comitiva, se’n van cap al palau (p. 22), Abella accepta que el príncep siga el seu marit (p. 24), però que volia dir-ho als seus pares, qui estaven en Banyeres (i, així, es plasma el paper obert que tenen els pares en les cultures matriarcalistes). Els pares donen permís a Abella per a casar-se, aproven la parella i, com que les germanes de la jove ara eren estàtues, hi havia dues opcions: que ho fossen tota la vida o bé perdonar-les. I, primerament, Abella les perdona, ho suggereix al príncep (perquè havien trobat la felicitat) i ell li respon que també les perdona (p. 24).

I l’endemà es celebraren les noces d’Abella i del príncep (p. 24).

Agraesc a les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les de bon cor i molt obertes i a les que em fan costat dia rere dia.

Cultures matriarcals, dolçor i dones que tenen la darrera paraula

General, , , , ,

 

Una altra llegenda valenciana amb molts punts en comú amb la de “La cova de l’encantada” i també plasmada per Josep Franco en el llibre “Llegendes valencianes”, és “Les bruixes de Planes”. Es tracta d’una rondalla en què es reflecteix l’erotisme, la dolçor, l’harmonia, que es fa lo que vol la dona i en què es copsa que, en les cultures matriarcalistes, és la dona qui salva l’home i que és preferible seguir els dictats de la dona. Així, veiem que la senyora Beatriu Llinares, qui tenia un castell en Planes junt amb el seu home, resta vídua (p. 127) i que Elvira de la Bellaguarda, qui era una tia que havia passat a instal·lar-se en l’esmentat castell, “era una dona elegant i encantadora, de mitjana edat, (…) sempre parlava amb molta dolçor i tenia bones paraules per a tots, (…) una dona astuta, implacable” (p. 128). 

A més, Elvira de la Bellaguarda recomana a Beatriu que cerque, com a marit, un home de caràcter, sa, valent, coratjós i que li pogués donar els fills que la jove no havia pogut tenir amb el primer (p. 128) i, igualment, li afig que, en aplegar la primavera, “convidarem les millors famílies de la contornada a una gran festa i, abans del ball, anunciarem que vols tornar a casar-te pel bé de Planes i de la teua gent, amb l’home que més et convinga i que millor siga capaç de guanyar-se el teu amor i de fer-te feliç.

Dit i fet: tia i neboda es posaren d’acord de seguida” (pp. 128-129) i, abans de la primavera, ja ho havien arranjat llevat d’un músic: un violinista. I ho fan… “pel bé de Planes i de la teua gent”, és a dir, pensant en els altres.

Així, copsem el matriarcalisme en detalls molt en línia amb moltes rondalles de les Illes Balears: es fan unes dictes (en les arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover Moll; en aquesta llegenda, un anunci) i és la dona (ací, una jove) qui triarà amb qui casar-se. A més, hi ha bones relacions entre la tia (amb un paper molt semblant al que fa la típica vella en relació amb un xicot o bé amb una jove).

En un passatge immediat, es presenta un violinista, Vicent, lleig i d’estatura modesta (ací, podria, àdhuc, haver-hi la interpretació de persona no precisament noble, ni dedicada al comerç, ni pobra) i geperut, però “que tenia unes mans divines per a tocar el violí i quan Elvira de la Bellaguarda el va posar a prova, li va agradar (…) la peça que interpretà i de seguida es posaren d’acord en el preu i el programa” (p. 129).

A banda, veiem que Beatriu Llinares apareix com una dona garrida (com en moltes rondalles en què figura una princesa) i, igualment, Vicent el violinista, qui, una nit, quan tornava cap a casa, es troba que, prop d’un riu, hi havia les bruixes de Planes (p. 132), entre les quals són Beatriu i la seua tia i una dona que Vicent coneixia (qui n’eren tres de les sis bruixes), i totes sis adquireixen forma humana.

Vicent, des d’una gerra, “va vore com les sis dones, en conill, començaren a untar-se de cap a peus amb uns ungüents que tenien amagats entre les ruïnes de l’almàssera, es posaren a ballar” (p. 134), mentres que, com en algunes rondalles arreplegades per Cels Gomis i Mestre, cantaven tots els dies de la setmana, llevat del diumenge, dia de festa cristià. I, com hem vist, les dones anaven nues.

I, com que Vicent també volia participar, des de la gerra, deia els sis noms dels dies. En aquest sentit, es comenta que “Era una bella cançó: molt harmònica, molt ben entonada i amb una lletra que s’ajustava (…) a la melodia que no es cansaven de dir aquelles sis dones” (p. 134). I, així, veiem que són sis dones i un home i que, per tant, predomina lo femení. En un passatge posterior, les sis dones fan que, quan Vicent torna a casa, li desaparega la gepa (p. 137).

I Llorenç (el qui aspirava a home de Beatriu) volia prendre part junt amb elles. Ara bé, era diumenge, el dia del Senyor, i, quan Llorenç digué “I diumenge, set! I diumenge, set!” (p. 144), actua la reina, Elvira de la Bellaguarda, per a saber qui havia introduït el seté dia de la setmana.

Aleshores, apareix el dimoni i diu a les dones que porten Llorenç “a la cova del barranc de Sofre (…). Ell pagarà el deute que teniu amb mi des de fa tants anys…” (p. 145). Cova, dona, no seguir els dictats de les dones, etc. i, per això, Llorenç passa a l’esmentada cova, “fosca i humida” (p. 146), i, per tant, es plasma que, en la cultura matriarcalista, són les dones qui tenen la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven els hòmens i que no els deixen fora, molt acollidores

General, , , , ,

 

Una altra obra que conté rondalles interessants i amb molts trets en línia amb el matriarcalisme és el llibre “Llegendes valencianes”, de Josep Franco i publicat per Edicions Bromera en el 2015. En el conte “El dragó del Patriarca”, veiem que “les autoritats de la ciutat escoltaren per fi els laments i les queixes del poble. Els regidors, els consellers i els jurats de València es reuniren un divendres de matí a la casa de la vila. Després d’haver escoltat durant més de tres hores les queixes dels veïns, les protestes dels llauradors, les explicacions dels nobles i les pregàries dels capellans, el regidor principal de València va fer ús de la paraula per anunciar:

-Cavallers, València no s’havia vist mai en una situació tan compromesa -va assegurar-. No podem eixir d’ací fins que no trobem, entre tots, una solució a les nostres desgràcies” (p. 7) i, així, el lector, immediatament, copsa el pactisme que ja, a nivell polític i de les corts, inicià el rei Pere el Gran en 1283 i que, àdhuc, podem considerar un perllongament del matriarcalisme que ja hi havia en els comtats catalans i que David Algarra reflecteix molt en el llibre “El Comú català” i, òbviament, com ara, plasmat en moltes rondalles mallorquines en què es comenta que molts personatges “tiraren junta” o expressions semblants o, per exemple, de familiars que es reuneixen en casa per a trobar una solució. Com ens han escrit moltes persones, les relacions eren molt obertes, encara que manàs la dona, i es tractava de crear un ambient de germanor, d’harmonia i acollidor.

Es presenten molts cavallers, però, al capdavall, un home que estava en la presó de la Torre de Serrans (una torre que formava part de la muralla romana de la ciutat de València i que encara existeix) i que era eixerit, comenta al carceller que ell s’oferiria a matar el dragó, però que l’haurien d’alliberar (p. 13), fins que, un dia, el carceller accepta la proposta del pres i, per això, el regidor diu, a l’encarregat de la presó, que “estava disposat a fer tractes (…), si calia, per salvar la ciutat.

-Fes-lo vindre demà -va accedir el regidor” (pp. 14-15).

I, eixa mateixa nit, el pres descobreix una llum que “provenia del cos d’una senyora que el mirava amb tendresa de mare i li somreia amb la cara més bonica que havia vist mai.

-He vingut a ajudar-te -li va dir, amb una veu més dolça que l’arrop- perquè jo no abandone mai els meus fills” (p. 15): era la Mare de Déu, qui ací apareix com una dona molt oberta, dolça en el parlar i garrida, trets que figuren en altres rondalles en català. A més, és ella qui li comenta que el pot salvar i, a banda, Nostra Senyora li addueix:
“-T’ajudaré a matar el dragó -li va anunciar- (…). Però m’has de prometre que canviaràs de vida i que, ara que m’has vist amb els teus ulls, m’honoraràs mentre visques i no tornaràs a ser un mal fill.

Quan el pres va recuperar l’alé” (p. 16), respon a la Mare de Déu:

“-Si Vós m’ajudeu, mai no tornaré a fer mal (…).

La Mare de Déu va saber a l’acte que les paraules del presoner eren tan sinceres com el seu penediment i es va alegrar perquè, gràcies a la seua intercessió, una ovella perduda tornava al ramat. Després, sempre amb el somriure als llavis, s’acostà al pres i li va explicar de quina manera podria matar aquell dragó” (p. 16). I, en altres passatges posteriors de la rondalla, l’home, ja fora de la presó, actua en línia amb l’acord amb la Mare de Déu.

Per tant, podem dir que Nostra Senyora actua de manera oberta i harmònica amb l’home, que ell accepta fer lo que li marca ella i que la Mare de Déu el tracta de manera acollidora i que, com en la gran majoria de les rondalles en què apareixen personatges bíblics (com ara, Jesús, Sant Pere o la Mare de Déu), ella tampoc no el deixa caure, trets que podríem vincular amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“En Joanet tornava a esser viu”, salvat, mitjançant la bonhomia de les dues fadrinetes i del rei

General, , , , ,

Rematant la rondalla “El rei Sabi”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIII, direm que les fadrinetes fan entrar En Joanet on era el pare d’ambdues (p. 23), rei que el rep obertament:

“-Déu lo guard, senyor rei! -diu En Joanet.

-Benvingut sies, Joanet! -diu el rei Sabi-. Digues-me, i com t’és anat?

-En popa de tot! -diu En Joanet-. He fet lo que Vossa Reial Majestat em comanà” (p. 23) i li trau tot lo que li havia demanat el monarca, ho posa en mans seues, i ell, que ho palpa (un tret en línia amb el matriarcalisme) i es beu la llet i toca el tel, li comenta:

“-Sí que ho és, de sa font! (…) i es toc també em diu que es tel també ho és, de ses costelles d’una lleona que alletava” (p. 23). Per això, el rei, en veure que En Joanet se li arramba, “li dóna un abraç ben fort i li diu:

-Venturós, tu, que ho has fet així com et vaig dir. Molts n’hi eren anats per lo mateix que hi ets anat tu, i aquella lleona sempre els esbenava[1]” (p. 24).

Al moment, veiem que el rei torna a fiar en el jove, guarda l’ampolleta i el tel i li prepara una ampolleta i un tel nous (p. 24). I l’endemà, a més, li addueix que la mare d’En Joanet roman viva (p. 24), li comenta que sa mare ha mentit el fill (p. 26) i, amb els dos objectes nous que el monarca li lliura i amb una explicació de com En Joanet haurà de respondre a sa mare i a la situació, pregunta al jove si li promet que farà lo que ell li ha dit. Aleshores, En Joanet, li contesta:

“-L’hi promet, senyor rei! -diu En Joanet.

-Idò, endavant ses atxes! -diu el rei Sabi- Vés a treure es mateix cavall i parteix més que de pressa!” (p. 27).

El jove fa marxa i, en aplegar on és sa mare, ella beu de l’ampolleta i, ràpidament, li comenta:

“-Ja estic bona!”

I ja pega bot des llit i s’aferra per En Joanet, i besades i més besades” (p. 29).

Però, com que el negret és eixerit i copsa que ni l’ampolleta, ni el tel són els mateixos de la primera vegada, quan se li acostarà la mare, li ho dirà i capta l’enginy del rei Sabi (p. 30). I, així, veiem que el matriarcalisme promou la bondat i que els caps d’Estat (ací, plasmat pel rei Sabi) tracten de predicar amb l’exemple sense desentendre’s de les persones de bon cor (ací, En Joanet).

Un poc després, la mare (com ja havia indicat el rei Sabi a En Joanet) li posarà tres proves… i el jove les superarà i, al capdavall, àdhuc, En Joanet demanarà pietat al negret (com li havia proposat el rei Sabi). I, com que el negret es mostra pietós amb el jove i, un poc després, la mare veu que el fill és mort i vol reviscolar-lo, ella passa a “salvar” En Joanet (p. 35), el trau de la fossa on era el jove (ara, en bocins) i fa que el cavall que havia menat el fill se’n vaja cap a cal rei Sabi (p. 35).

Immediatament, les filles veuen el cavall, el reben, el rei Sabi ho interpreta i diu a les filles:

“-Vos dic que ens va bé ferm” (p. 35).

I el monarca indica a les fadrinetes quines passes han de fer per a que reviscole En Joanet, ara que el negret no l’ha tombat. I elles, molt avinents amb son pare, seguiran els dictats i… així, les jovenetes ho fan possible: “aquell cos obri ets ulls, (…) s’aixeca, vestit així com anava quan es negret l’estrangulà (…).

En Joanet tornava a esser viu” (p. 37). I, per tant, no sols la dona (les dues fadrinetes) ha salvat l’home, sinó que ho ha fet mitjançant la delicadesa i la bonhomia (en aquest cas, del pare i de les filles).

I, aleshores, el rei Sabi comenta a En Joanet que el negret és qui té els seus ulls i que vol recuperar-los. Les fadrinetes fan costat al jove abans que ell faça via i, quan tornarà a cal rei Sabi, no solament el monarca recupera els ulls, sinó que les filles li’ls posaran bé i, llavors, el rei diu a En Joanet que pot casar-se amb la filla que trie: “Essent tu fadrí, i fadrines les meues filles, digues quina vols, vos casareu i vos donaré sa corona” (p. 42).

En Joanet, per sorteig, en tria una i s’hi casa. Per tant, a banda d’haver complit el jove, també ho ha fet el rei Sabi i, igualment, tots quatre (les fadrinetes, el rei i En Joanet) han actuat amb bonesa.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Ací vol dir “reduir a trossos”.

Adduirem que hui, 16 de maig del 2022, hem trobat aquest article, molt interessant, i en què podem copsar vincles entre la Pachamama de la cultura colla (d’Amèrica del Sud), la deessa grega de l’agricultura (Demèter) i els Sants de la Pedra, Abdó i Senen. Fou publicat en el 2018: https://www.diario26.com/254593–1-de-agosto-dia-de-la-pachamama-cuando-el-ser-humano-le-agradece-a-la-madre-tierra.

Recordem que, per exemple, el nom “Demèter”, com m’indicà Pere Riutort, estudiós de la llengua grega, el 15 d’octubre del 2017, “és una transformació de ‘Ge-meter’, la ‘Terra Mare'”.